Tosca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a la pedra tosca vegeu Pumicita.
Tosca
Cartell original
Cartell original
Llengua original: italià
Música: Giacomo Puccini
Llibret: Luigi Illica i Giuseppe Giacosa
Font literària: La Tosca, de Victorien Sardou
Actes: 3
Època de composició: primavera 1896-octubre 1899
Estrena: 14 de gener de 1900
Teatre: Teatro Constanzi de Roma
Estrena al Liceu: 30 de març de 1902
Personatges:

En cursiva s'indica el repartiment de l'estrena

Tosca és una òpera en tres actes de Giacomo Puccini sobre un llibret italià de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, basat en el drama La Tosca, de Victorien Sardou. Es va estrenar al Teatro Costanzi de Roma el 14 de gener de 1900.

L'argument de Tosca és de tall polític, inserit en un ambient històric verídic que és l'Europa del 1800, i enmig de la invasió de Napoleó a Itàlia (batalla de Marengo) darrere de les seves idees revolucionàries.

Composició[modifica | modifica el codi]

El drama original de Victorien Sardou va ser estrenat a París l'any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirira els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l'any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, altre compositor. Illica en va escriure el llibret, i a l'octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li'l. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre'n la música si Sardou no hi proporcionava altre desenllaç.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se'n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intercessió de Verdi va poder convèncer-lo d'acceptar-hi. Va començar el treball l'any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l'altura de la seua pròpia capacitat i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi. Aquests havien proposat incloure un triomfal "Himne Llatí" per a l'Acte III, però Puccini finalment els va convèncer de reduir-lo als només divuit compassos del Trionfal... di nuova speme.

A l'octubre de 1899, després de tres anys de difícil col·laboració, l'òpera estava enllestida. Atès que el tema de l'òpera era un tema romà, hom va decidir que l'estrena havia de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L'obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seua llarga i difícil gestació. La soprano Hariclea Darclée va interpretar el paper de Tosca, el tenor Emilio De Marchi va ser Cavaradossi, el baríton Eugenio Giraldoni va ser Scarpia. Leopoldo Mugnone va ocupar-se de la direcció musical. A l'estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni, Francesco Cilea, Franchetti i Sgambati.

L'èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d'ambient entre 'Tosca' i l'obra precedent del compositor: La Bohème.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Tosca comença amb una colpidora, gairebé tràgica atmosfera, d'una manera molt més fosca que les pàgines introductòries de les òperes precedents de Puccini. No obstant això, el compositor introdueix la figura del sagristà, un basso buffo, que afegeix un matís còmic. En les seues obres, Puccini va anar amb molt de compte amb els personatges secundaris, sempre ben definits. La broma del sagristà amb Mario deixa pas gradualment a l'ària Recondita armonia. Aquesta peça requereix intensitat vocal i extensió, així com profunditat d'interpretació per part del tenor, i està enriquida amb la contramelodia del sagristà.

Angelotti torna a escena i la música s'enfosqueix; però amb l'entrada de Tosca i el duet Non la sospiri la nostra casetta, torna una atmosfera més lluminosa, amb un timbre orquestral molt pròxim al de la música impressionista francesa.

Quan reapareix Angelotti, Puccini fa tornat l'atmosfera tràgica, d'un caràcter semblant al de les primeres escenes; Angelotti és clarament la clau musical de la tragèdia, molt més que Scarpia.

Segueix un interludi gairebé còmic a càrrec del sagristà i el cor. Quan arriba Scarpia, l'orquestra de nou esdevé pregona i fosca, però alhora amb energia, personificant el caràcter del tirà Scarpia, l'investigador policial, el jutge. Cada accent i mot de Scarpia està subratllat per Puccini amb la intenció de descriure'l com una mena de dimoni, potser només comparable al personatge de Iago, en l'Otello de Verdi.

L'episodi de l'interrogatori de Cavaradossi està compost en un estil "conversacional"; acabant amb un exemple de música diegètica: Tosca canta una cantata —una inserció de la tradició barroca en el context realista de l'òpera.

Altre fragment "conversacional" és tallat de sobte pel crit de Cavaradossi: Vittoria, vittoria.

El següent episodi inclou una música vehement i agitada per a l'orquestra, que conclou amb la famosa ària Vissi d'arte, que requereix de la cantant grans capacitats: legato, notes agudes, consistència en el rang mitjà de la seua veu, energia i fraseig.

L'acte 3 inclou una introducció orquestral, descriptiva del camp romà, la famosa ària E lucevan le stelle, i el violent final de l'òpera.

Síntesi argumental[modifica | modifica el codi]

Lloc: Roma
Temps: Juny de 1800

Acte I[modifica | modifica el codi]

L'església de Sant'Andrea della Valle

Angelotti, un polític caigut en desgràcia i fugitiu de la justícia cerca refugi en l'església de Sant'Andrea della Valle, on la seua família té una capella. La seua germana, la marquesa Attavanti, mentre resava per ell, ha servit de model, sense saber-ho, per al pintor Mario Cavaradossi, que s'hi troba treballant en un quadre de la Magdalena. Tot just després, entra el sagristà, seguit de prop per Cavaradossi, mentre Angelotti s'amaga en la capella de la seua família. El sagristà ajuda a Cavaradossi netejant els pinzells. Cavaradossi deixa de treballar un moment i treu un medalló de la seua butxaca: aquest medalló té un retrat en miniatura de Tosca. El pintor fa una comparació entre Tosca i la model que està pintant (Recondita armonia).

El sagristà fa un controcanto (Scherza con i fanti e lascia stare i santi — riu-te amb el diable i deixa estar els sants), i després deixa sol el pintor. Quan el sagristà se'n va, Angelotti surt del seu amagatall. Cavaradossi és amic i aliat polític seu. Angelotti comença a narrar la seua fugida del castell de Sant'Angelo (presó papal de Roma) però l'arribada de Tosca interromp llur conversa (Tosca : Mario! Mario! Mario!). Cavaradossi dóna a Angelotti quelcom per menjar i l'ajuda a tornar a la capella.

Floria Tosca és una cantant, i penetra en l'església amb la intenció d'invitar Mario Cavaradossi —el seu amant— a una cita després de la seua actuació, aquella mateixa nit. Però Tosca és molt gelosa, i comença a desconfiar de Cavaradossi, en haver-lo sentit parlar amb algú poc abans de la seua arribada. Imagina una intriga amb una dona, i els seus temors es confirmen aparentment pel retrat de Maria Magdalena. Diu que els ulls blaus de la model li resulten molt familiars. Finalment, Tosca s'adona que Mario ha utilitzat la marquesa Attavanti com a model, però Mario intenta esborrar les seues sospites. Tosca té els ulls marrons, mentre que la model els té blaus. (Qual occhio al mondo – "Quins ulls en tot el món poden comparar-se als teus").

Tosca, no obstant haver passat l'atac de gelosia insisteix que el pintor canvie els ulls de la Magdalena al color marró.

Angelotti reapareix, i amb Cavaradossi planeja la seua fugida: haurà de disfressar-se de dona amb uns vestits que la seua germana ha amagat a l'altar i escapolir-se a la vil·la del pintor, on podrà amagar-se. Cavaradossi jura que, fins i tot amb el cost de la seua vida, salvarà Angelotti del malvat Scarpia (La vita mi costasse, vi salveró – "Us salvaré encara que em coste la meua vida"). Se sent un tret de canó des de la fortalesa del castell de Sant'Angelo, que indica que la fugida d'Angelotti ha estat descoberta, el pintor i Angelotti surten de l'església per a executar el seu pla.

El sagristà torna envoltat d'una colla riallera d'acòlits i infants del cor. (Sagristà, cor: Tutta qui la cantoria! – "Ací tot el cor!") Tots creuen, falsament, que Napoleó ha estat vençut i es disposen a cantar un Te Deum en acció de gràcia, quan Scarpia, cap de la policia, arriba amb Spoletta i alguns dels seus homes a la recerca d'un presoner fugit. En la capella dels Attavanti, Spoletta troba el ventall de la marquesa i la cistella del pintor buida de menjar i vi. Scarpia pregunta amenaçadorament al sagristà per aquests fets, però aquest respon que Cavaradossi no tenia la clau de la capella i que no havia mostrat cap interès en el menjar. Scarpia ràpidament conclou que Cavaradossi està implicat en la fugida d'Angelotti.

Tosca torna per avisar a Cavaradossi que ha de cantar en la celebració de la cantata i que no es podran veure aquesta nit. En veure que Cavaradossi se n'ha anat, tornen les seues sospites. Mestrestant, l'esglési va omplir-se i un cardenal es prepara per al Te Deum.

Scarpia excita la gelosia de Tosca mostrant-li el ventall de l'Attavanti, i Tosca se'n va angoixada. Ordenant a un agent que la percace (Tre sbirri, una carrozza – "Tres policies, una carrossa"), declara amb passió el seu amor per la cantant i després s'agenolla amb devoció per a pregar (Scarpia: Va' Tosca, nel tuo cuor s'annida Scarpia – "Vés-te'n Tosca, en el teu cor nia Scarpia"; Cor: Adjutorum nostrum; Scarpia: A doppia mira tendo il voler – "A dos objectes mira el meu desig").

Acte II[modifica | modifica el codi]

Habitació de Scarpia al Palau Farnese (actualment l'ambaixada de França)

Scarpia sopa sol mentre que fora se senten les celebracions. Envia un servent a lliurar una nota a Tosca per a invitar-la a reunir-se amb ell només acabe la seua actuació. Cínicament canta de plaer (Ella verrà per amor del suo Mario – "Vindrà per amor al seu Mario" i Ha più forte sapore la conquista violenta – "La conquesta violenta té millor gust") presumint que es rendirà davant del seu poder.

Spoletta ha seguit Tosca fins a la vil·la del pintor. Entra amb Cavaradossi, però sense Angelotti, que ha aconseguit fugir. Scarpia interroga al pintor, però aquest no hi revela cap informació. Arriba Tosca i el pintor li mormola que no diga res sobre Angelotti. Scarpia envia fora Cavaradossi, perquè siga torturat, i després fixa la seua atenció en Tosca (Scarpia: Ed or fra noi parliam da buoni amici – "I ara, parlem com bons amics") Scarpia descriu a Tosca, amb detall, els patiments del seu amant sota tortura. Ella pot escoltar els seus crits, però no pot ajudar-lo. Finalment, prostrada, confessa l'amagatall d'Angelotti. El pintor és dut a la presència de Scarpia, qui li diu que ja coneix el lloc on s'amaga Angelotti. En el seu dolor i humiliació Cavaradossi maleïx Tosca per haver-lo traït.

Sciarrone entra per a anunciar que els primers informes eren erronis, Napoleó ha vençut a les forces reialistes en la Batalla de Marengo. Cavaradossi, crida (Vittoria!), i és portat de nou a presó. Tosca intenta seguir-lo, però Scarpia la fa tornar enrere. Ella li demana quin és el preu de la llibertat de Mario (Scarpia: Mi dicon venal – "Diuen que sóc venal.") Li confessa la passió que sent per ella i lascivament li demana el seu cos, la seua virtut, i ella mateixa, per a posar en llibertat a Mario. Tosca intenta fugir però Scarpia l'agafa i intenta forçar-la. Durant la baralla se senten tabals – Scarpia indica que són els tabals que anuncien l'execució de Cavaradossi. Tosca finalment, vençuda, pregunta a Déu la raó de tanta crueltat envers ella (Tosca: Vissi d'arte, vissi d'amore – "He viscut de l'art, he viscut de l'amor"; Scarpia: Sei troppo bella, Tosca, e troppo amante – "Ets massa bella, Tosca, i massa apassionada"). Spoletta entra i anuncia que Angelotti s'ha suïcidat en el moment en què els agents de Scarpia l'han descobert a la vil·la de Cavaradossi.

Sentint que no li queda altra alternativa, Tosca finalment accedeix a la demanda de Scarpia. Aquest, llavors, ordena a Spoletta que organitze un simulacre d'execució per a Cavaradossi. Tosca li demana sengles salconduits, per a ella i per al pintor, que els permeten deixar el país. Mentre està esperant que Scarpia escriga els salconduits, Tosca adverteix un ganivet sobre la taula, i pren la decisió d'assassinar Scarpia abans que deixar que la viole. En el moment en què Scarpia s'avança per abraçar-la, aquesta el fereix. (Questo è il bacio di Tosca– "Aquest és el bes de Tosca"). Tosca se'n va amb el so dels tabals en la llunyania (E avanti a lui tremava tutta Roma – "I davant d'ell tremolava Roma sencera").

Acte III[modifica | modifica el codi]

Pis superior del Castel Sant' Angelo, on Cavaradossi ha de ser executat

Les campanes de les esglésies anuncien l'alba, mentre un pastor canta un stornello en romanesco, el dialecte romà. Cavaradossi, empresonat, espera la seua execució. Pel preu d'un anell, la seua darrera possessió, Cavaradossi convenç al carceller que lliure una nota a Tosca, i després comença a escriure una carta de comiat ( E lucevan le stelle – "I els estels lluïen."). Amb la darrera línia (E non ho amato mai tanto la vita – "I mai no havia estimat tant la vida"), esclata en plor.

Tosca entra amb Spoletta i un sergent, portant el salconduit. Explica a Mario com ha donat mort a Scarpia amb l'objectiu de salvar-se ambdós. (Tosca: Il tuo sangue o il mio amor volea – "Ell volia la teua sang i el meu amor") Després ella li explica que l'execució no serà més que un simulacre, i amb triomfant emoció comencen a somiar en el seu futur. (Duet: Senti, l'ora è vicina – "Escolta, l'hora s'aproxima.")(Cavaradossi: Amaro sol per te m'era il morire – "Morir era amarg només per tu"; Tosca: Amore che seppe a te vita serbare – "L'amor que va saber salvar la teu vida"; duet final: Trionfal... di nova speme – "Triomfants, de nova esperança.")

Els soldats disparen, Mario cau. Tosca festeja la meravellosa actuació de Mario (Ecco un artista – "Vet ací un artista"). Quan els soldats surten, Tosca corre junt a Mario i li demana que s'aixeque. Quan ell no respon, Tosca s'adona de la veritat: Scarpia mai no va voler salvar Cavaradossi, i ha donat a Spoletta l'ordre d'executar-lo. Cavaradossi jeu mort. En el moment en què Tosca s'adona de l'engany, Spoletta, que ha descobert l'assassinat de Scarpia, apareix amb un grup de soldats i acusa a Tosca de la mort del seu cap. Intenta detenir-la, però ella aconsegueix desfer-se dels soldats, puja per les muralles del castell i es llança al buit ("O Scarpia, avanti a Dio!" - "Oh, Scarpia, ens veurem davant de Déu!").

Enregistraments selectes[modifica | modifica el codi]

Any Repartiment
(Tosca, Cavaradossi, Scarpia)
Director,
Teatre i Orquestra
Segell
1953 Maria Callas,
Giuseppe di Stefano,
Tito Gobbi
Victor de Sabata,
Orquestra i Cors del Teatre La Scala
Audio CD: EMI Classics
7243 5 62890 2 4
1957 Zinka Milanov,
Jussi Björling,
Leonard Warren
Erich Leinsdorf,
Orquestra i Cor de l'Òpera de Roma
Audio CD: BMG Classics
09026-63305-2
Leontyne Price,
Giuseppe di Stefano,
Giuseppe Taddei
Herbert von Karajan,
Orquestra Filharmònica de Viena i Cor de l'Òpera Estatal de Viena
Audio CD: Decca
028946638422
1976 Montserrat Caballé,
Josep Carreras,
Ingvar Wixell
Sir Colin Davis,
Orquestra i Cor de la Royal Opera House, Covent Garden
Audio CD: Philips
028943835923
Mirella Freni,
Plácido Domingo,
Samuel Ramey
Giuseppe Sinopoli,
Philharmonia Orchestra, Royal Opera House,
Cor del Covent Garden i Cor infantil
Audio CD: Deutsche Grammophon
028943177528
Raina Kabaivanska,
Plácido Domingo,
Sherrill Milnes
Bruno Bartoletti,
New Philharmonia Orchestra i Ambrosian Singers
DVD: Deutsche Grammophon
B0007P0LOI, Decca
B00005Q66Z
1985 Hildegard Behrens,
Plácido Domingo,
Cornell MacNeil
Giuseppe Sinopoli,
Orquestra i Cor del Metropolitan Opera
DVD: Deutsche Grammophon
B000FTJEBM
1992 Catherine Malfitano,
Plácido Domingo,
Ruggero Raimondi
Zubin Mehta,
Orquestra Simfònica de la RAI i Cor de Roma
VHS Video only:
Teldec Video
6302779715
2001 Angela Gheorghiu,
Roberto Alagna,
Ruggero Raimondi
Antonio Pappano,
Orquestra i Cor de la Royal Opera House, Covent Garden
DVD of film: EMI Classics
7243 5 57173 2 0

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vandiver, Susan, Tosca's Rome: The Play and the Opera in Historical Perspective, Nicassio, The University of Chicago Press, 1999. ISBN 0-226-57971-9

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Argument pres de Melitz, Leo [1908]. «La Tosca». A: The Opera Goer's Complete Guide. Traduït a l'anglès per Richard Salinger, revisat per Louise Wallace Hackney. Garden City, New York: Garden City Publishing Company, 1921 [Consulta: 19 juliol 2007]. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tosca Modifica l'enllaç a Wikidata