La Gioconda (Ponchielli)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'òpera de Ponchielli. Si cerqueu el quadre de da Vinci, vegeu «La Gioconda».
La Gioconda
Llengua original: italià
Gènere: Grande Opera
Música: Amilcare Ponchielli
Llibret: Arrigo Boito
(llibret online)
Font literària: Victor Hugo, Angelo, tyran de Padoue
Actes: quatre
Estrena: 8 d'abril de 1876
Teatre: La Scala de Milà
Estrena al Liceu: 26 de febrer de 1883 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • La Gioconda, cantant ambulant (soprano)
  • Laura Adorno, genovesa, muller d'Alvise Badoero (mezzosoprano)
  • Alvise Badoero, un dels caps de la Inquisició de l'Estat (baix)
  • La Cieca, (La cega) mare de la Gioconda (contralt)
  • Enzo Grimaldo, príncep genovès (tenor)
  • Barnaba, confident de la Inquisició (baríton)
  • Zuàne, regatista (baix)
  • Un cantant (baix)
  • Isèpo, escrivà públic (tenor)
  • Un pilot (baix)
  • Monjos, operaris, senadors, cavallers, dames, màscares, poble, mariners, mossos, cantors, cavallers de la Companyia de la Calça, frares (cor)
  • Massers, escuders, esbirros, cornetes, dàlmates, moros, el gran canceller, un regatista, el consell dels deu, sis escolans, un contramestre, un mestre de veles, un serf moro, el Dogo (comparses)

La Gioconda és una òpera d'Amilcare Ponchielli sobre llibret d'Arrigo Boito (signat sota el pseudònim anagramàtic de Tobia Gorrio).

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després de l'estrena de I Lituani, el 7 de març de 1874 a La Scala de Milà, Ponchielli va començar a cercar un nou llibret i es va posar en contacte amb Arrigo Boito. El tema proposat, el drama de Victor Hugo Angelo, tyran de Padoue, va deixar en un primer moment perplex al compositor, que temia la comparança amb Il giuramento de Saverio Mercadante, una afortunada versió operística del mateix tema que havia estat estrenada a La Scala l'11 de maig de 1837. Així que durant un temps, va considerar el projecte paral·lel de posar en música el Piquillo Alliaga d'Eugène Scribe, encarregant-li la redacció del llibret a Antonio Ghislanzoni.

Boito va decidir adaptar el tema amb gran llibertat, introduint el personatge de Barnaba i donant un nou caràcter a la resta de personatges. Al novembre de 1874 estaven enllestits els dos primers actes del llibret, i Ponchielli es va afanyar a iniciar el treball de composició, però entre molts dubtes, que el van acompanyar fins a la conclusió de l'obra. Malgrat la seua admiració incondicional per Boito, Ponchielli temia que l'element dramàtic ultrapassara el líric, el que podia portar a una reacció negativa del públic. S'adonava, per altra banda, que l'audàcia dramatúrgica i formal de Boito l'estava obligant a modificar el seu estil. En una carta escrita el 3 de juny de 1875 a l'amic músic Achille Formis, deia:

« Estic ocupat en aquesta Gioconda, però t'assegure que més de cent voltes al dia, estic temptat de desistir-hi; per moltes raons. La primera és que no tinc confiança en el llibret, massa difícil, i potser no escaient a la meua manera de compondre. Tenint en compte que sóc per naturalesa malcontent, ací ho soc doblement, atès el freqüent i excessiu enlairament dels conceptes, del vers, de la dificultat formal, no trobant les idees que jo voldria. És d'allò més inconcebible, però trobe en mi més fluïdesa quan el vers és comú [...] Hi ha moments en què em sembla no ser capaç de capturar una idea, i de no tenir prou fantasia. És un fet, doncs, que ara per ara he de buscar un altre llibret i un altre poeta, que escriga no per a ell, sinó per al músic.[1] »

Les contínues sol·licituds de modificació del llibret eren ignorades per Boito, ja embarcat en el projecte de portar a escena la nova versió del seu Mefistofele (Bolonya, Teatre Comunale, 8 d'octubre de 1875), fins al punt que Ponchielli va haver de recórrer a la influència de l'editor Ricordi per a aconseguir-les. El 19 de juny de 1875 el primer acte estava enllestit, tot i que sense l'orquestració, però Ponchielli - potser per fugir de les seues pròpies pors - s'havia capficat entretant en la composició d'una cantata en honor de Gaetano Donizetti, que va ser estrenada a Bèrgam el 13 de setembre de 1875, i havia iniciat la revisió de la juvenil La Savoiarda que esdevindria l'òpera Lina.

Ponchielli finalment es va posar a treballar de valent a la Gioconda, però com més s'acostava l'estrena, més creixia el pànic. Així escrivia el 31 de desembre a l'editor Giulio Ricordi:

« He rebut el vostre telegrama al qual voldria donar una resposta alegre que apaivagara les preocupacions de tots dos referents a la Santa màrtir Gioconda, que també em martiritza a mi, enfonsant-me en una mar d'incerteses, de "sís" i de "nos", de peces fetes i després esgarrades, de penediments, de pauses, d'ensurts, de terrors, fins al punt d'alterar-me físicament i emocionalment, de portar el mal humor a casa, de fer plorar la muller... i la criada!![2] »

Cap a la fi de la tasca de composició, mancaven només quatre peces: el final del tercer acte, la Dansa de les Hores, el duet final del quart acte i l'obertura. El 12 de gener de 1876 l'esbós estava conclòs, a excepció del ballet i el preludi. El mateix dia, Ponchielli va iniciar-ne l'orquestració. Però els dubtes sobre el treball ja fet continuaven turmentant-lo: el 24 de gener va informar l'editor que volia canviar radicalment el duet entre Enzo i Barnaba, i que això suposaria que l'òpera no estaria enllestida per a la seua estrena durant el carnaval. La Dansa de les Hores va ser composta a Milà, quan els assajos de cant ja s'havien iniciat i, segons un testimoni, s'hi van tenir en compte alguns suggeriments de Luigi Manzotti, autor del ballet Excelsior.[3]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Finalment l'òpera va ser estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 8 d'abril de 1876. La direcció musical va estar a càrrec de Franco Faccio, el més cèlebre director d'orquestra italià de l'època. El repartiment va ser el següent:

Ponchielli, durant els assajos, es va declarar satisfet amb la companyia, en particular amb el baix Maini i el tenor navarrès Julián Gayarre (conegut a Itàlia com Giuliano Gayarre), preveient l'èxit d'aquest últim en la romança del segon acte Cielo e mar!. Aquesta previsió es va fer realitat, atès que a la nit de l'estrena va ser aquesta peça una de les bisades a petició del públic, junt amb el preludi.

L'òpera va obtenir un gran èxit, tot i que va ser considerada massa llarga (l'últim acte començava al voltant de l'una de la matinada): de fet, el públic va aplaudir els dos primers actes més que els dos últims, destinats amb el temps a ser considerats els més reeixits. Les cridades a escena dels artistes van ascendir a 27.

A causa del retard en el lliurament de la partitura va ser l'òpera que va tancar la temporada de La Scala, sent-ne donades només quatre funcions. Al mes de maig, Ponchielli s'hi trobava de nou treballant per a modificar les parts que menys l'havien convençut, i per a reduir-ne la durada excessiva. Va intervenir en els finals del primer i tercer acte, va substituir el cor d'introducció i l'ària d'Alvise a l'inici del tercer acte (després d'haver considerat eliminar-la), lligant-la a una nova romança de Laura (l'adagio Vita, conflitto - di duolo e d'onta!).

D'aquesta forma l'òpera va ser representada amb èxit al Teatro Rossini de Venècia, el 18 d'octubre.

Al gener de 1877 Ponchielli va viatjar a Roma, on La Gioconda havia der representada al Teatro Apollo (24 de gener). Durant els assajos, el compositor va ser convençut per la companyia i el director Luigi Mancinelli d'eliminar la stretta del final de l'acte III, tancant-lo amb pocs compassos a càrrec de l'orquestra després del cantable concertant. Amb aquestes modificacions (nou canvi del final del primer acte, remodelació de la primera part del duet entre Enzo i Laura i del final del segon acte, nova substitució de l'ària d'Alvise, eliminació de la romança de Laura i la seua substitució per un duet entre marit i muller a l'inici del tercer acte), l'òpera va debutar al Politeama genovès el 27 de novembre de 1879 i va tornar a La Scala quatre anys després de la seua estrena, el 12 de febrer de 1880, recollint un autèntic triomf. Finalment Ponchielli havia reeixit en trobar la justa mesura i a adaptar el refinat, però cerebral llibret de Boito a la seua pròpia i més autèntica inspiració musical, càlida i fluida, reemplaçant, tallant i unint fragments sencers.

Característiques dramatúrgiques i musicals[modifica | modifica el codi]

Amb la seua dramatúrgia sumptuosa, espectacular, rica en danses (entre les quals cal destacar la cèlebre Dansa de les hores), efectes i colps escènics, La Gioconda és considerada el producte més típic i representatiu del gènere de la Grande Opera, que l'òpera italiana havia importat de França sobre el model de la Grand Opéra.

El llibret de Boito li va conferir, a més, trets poc convencionals, ja fos per la versificació o per l'esquema dramatúrgic, i un caràcter completament original. El mèrit de l'èxit cal dividir-lo entre el llibretista i el compositor, malgrat la difícil entesa amb què l'obra havia nascut.

Deslligat de la seua dimensió històrica, el drama de Hugo va ser rellegit per Boito en clau simbòlica, a la llum de l'estètica de la scapigliatura. La inversemblança de l'argument, això no obstant, no només no va ser ocultada sinó que s'hi va inserir en una visió dramatúrgica original i moderna, rica de moments metateatrals: la frenètica furlana bruscament interrompuda per un altre ritus, el de la pregària acompanyada per l'orgue; la barcarola, entonant la qual Barnaba fa amistat amb els pescadors; la serenata fora d'escena, el simple caràcter popular de la qual fa de fons irònic a l'escena de l'enverinament de Laura; i naturalment la Dansa de les Hores, amb la qual Alvise entreté als seus invitats a l'espera d'impressionar-los amb la imatge no menys espectacular del presumpte cadàver de la seua muller Laura. Fins i tot la mort esdevé ficció explícita en el moment en què Gioconda substitueix l'ampolla amb el verí, perquè Laura bega una poció que la faça adormir simulant una mort aparent.

El parlar dels personatges ignora llur extracció cultural i és, alhora rebuscat i eixut, el típic de la poesia de Boito.

L'argument està conduït per tres autèntiques figures de 'dramaturgs' en escena: Barnaba, Alvise i Gioconda, sent aquesta darrera l'encarregada de fer fracassar els plans dels altres dos, en el segon acte avisant els amants - Laura i Enzo - del parany posat per Barnaba, en el tercer substituint l'ampolla, en el quart preparant la fuga dels amants i, finalment, negant a Barnaba el seu cos apunyalant-se a mort.

La figura de Barnaba, el malvat delator que Ponchielli va descriure com «un personatge odiós, antipàtic, però original», anticipa en les seues maquinacions el Iago de l'Otello de Verdi, sobre llibret del mateix Boito, tant en la seua funció dramatúrgica com en la substitució de la tradicional ària per un monòleg dramàtic de forma lliure: O monumento, molt semblant al cèlebre Credo de Iago, l'últim vers del qual - La morte è il nulla e vecchia fola il ciel - es troba exactament igual en l'ària d'Alvise composta per a la versió veneciana, i de seguida reemplaçada.

Per altra banda, Ponchielli es va veure estimulat a ampliar el seu vocabulari musical i a abandonar-hi la prudència, arran de la col·laboració amb Boito. El Tableau vivant de l'inici del segon acte, per exemple, amb el cant dels mariners sota la coberta i els mossos enfilats als vents, li va inspirar una pàgina en la qual el joc de contrasts rítmics i tímbrics no es limita a les veus sinó que s'inicia ja en el diàleg entre els instruments de l'orquestra, disposats a diverses alçades com les diverses parts que componen el veler i els personatges que l'habiten.

L'única pàgina retrospectiva, el cant de Gioconda a Barnaba Vo' farmi più gaia, amb els seus passatges de coloratura, es justifica basant-se en la ironia amb la qual la cantant s'enfronta a l'home que desitja posseir-la, abans d'infligir-se la punyalada mortal.

On Ponchielli va haver de treballar per a adaptar el llibret a la seua estètica va ser en les seccions líriques, moltes de les quals van ser introduïdes a despit dels versos, en alguna zona d'ombra del llibret, obrint pas a una inspiració melòdica capaç d'abastar les veus i l'orquestra. És el cas, particularment, de les dues grans melodies que constitueixen motius recurrents (un tercer, lligat al personatge de Barnaba, consisteix en un grotesc incís, confiat principalment a les fustes greus): el motiu del rosari i el del sacrifici de Gioconda. El primer, en el qual es basen les seccions cantables del preludi, és entonat per la mare de Gioconda - la Cega - en donar el seu rosari a Laura, decidint així el destí de Gioconda, constreta des d'aquell moment a ajudar la rival. És reprès moltes vegades, en forma extensa poc després per l'orquestra, acompanyant suggerentment l'eixida d'escena dels personatges, i més breument en els actes successius. El segon, que apareix per primera vegada al final del primer acte, en correspondència amb la part de Gioconda O cuor, dono funesto! / Retaggio di dolore, / Il mio destino è questo: / O morte o amor!, presenta unes característiques noves per a l'òpera italiana de l'època, lliure de l'acostumada simetria entre les frases i caracteritzat per vertiginosos canvis de registre. Serà reprès pels violins com a peroració final de l'acte, en els actes tercer i quart, lligat a dos extensos i dramàtics ariosos de Gioconda (O madre mia, nell'isola fatale i E in cor / Mi si ridesta / La mia tempesta) i, confiat al clarinet al preludi nocturn de l'últim acte.

A més de la Dansa de les Hores, les peces més cèlebres de l'òpera són probablement les dues romances, Cielo e mar! (acte II) i Suicidio! (acte IV). En la primera, la melodia del tenor, mòrbida i alhora inquieta, segons l'estil típic de Ponchielli, s'articula en dues estrofes, i resulta encara més suggestiva al teatre per l'efecte de l'ambientació nocturna. Més lliure és la forma de la romança de Gioconda, basada sobre martellejants versos quinaris i articulada en una successió lliure d'idees temàtiques intercalades per una mena de tràgic ritornello orquestral, ja escoltat durant el preludi de l'acte quart. Una forma dictada una vegada més pels versos de Boito:

« Crec no haver desentonat, i haver interpretat especialment en la romança del Suïcidi les teues idees àcid-prússiques!! Carta de Ponchielli a Boito, del 5 de gener de 1876[4] »

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció té lloc a la Venècia del Segle XVII.

Acte I - La boca del lleó[modifica | modifica el codi]

Escenari: pati del Palazzo Ducale de Venècia. Junt al pòrtic de la Carta, una portassa condueix a l'interior de la Basílica de Sant Marc. A un costat del pati una boca del lleó té gravada sobre el marbre la inscripció: «Denúncies secretes a la inquisició contra qualsevol persona amb el secret impune i els beneficis atorgats per llei». Prop s'hi troba l'escrivania d'un escrivà.

El pati es troba de gom a gom de ciutadans que, festivament, es dirigeixen a les regates («Feste! Pane!»), Barnaba - confident del Consell dels Deu que es fingeix un contacontes amb música ambulant - espia, amagat darrere d'una columna, a Gioconda, qui porta sa mare cega a l'església («Figlia, che reggi il tremulo piè»). L'home està enamorat de Gioconda, però, després que ella el rebutge per enèsima vegada («Al diavol vanne con la tua chitarra!»), medita venjar-se'n a través de la Cega.

El poble retorna de la regata («Gloria a chi vince il palio verde»): el regatista Zuané és qui ha perdut. Barnaba se li acosta i li insinua un dubte: ha estat una bruixa qui l'ha fet perdre? Llavors Barnaba acusa la Cega («La vidi staman gittar sul tuo legno un segno maliardo, un magico segno[...] la tua barca sarà la tua bara!»). La calúmnia es difon entre el poble, que s'enfronta a la dona. Ni Gioconda ni l'home de qui està enamorada, Enzo[5] aconsegueixen sostraure-la de la gentada («Assassini, quel crin venerando rispettate!»). Aleshores intervé Laura Adorno (de la qual està enamorat Enzo) i el seu marit Alvise Badoero, noble i inquisidor de l'Estat. Laura intercedeix davant del seu marit, qui accepta salvar la Cega, la qual, en senyal de reconeixement, dóna a Laura un rosari («A te questo rosario, che le preghier aduna... ti porterà fortuna»). La gentada es dispersa.

Barnaba s'acosta a Enzo, qui ha reconegut la seua estimada Laura, i li pregunta el seu vertader nom, assegurant-li que amb ell el seu secret està segur, i li revela que aqueixa mateixa nit ajudarà Laura a fugir amb ell. Enzo, agraït, li diu el seu nom: aleshores Barnaba revela la seua vertadera identitat («Sono il possente demone del Consiglio dei Dieci») i que fa tot això per poder ser estimat per Gioconda: Enzo fuig, horroritzat. Barnaba, una vegada sol, dicta a l'escrivà Isépo («Scrivano [...] io son la mano e tu la penna: scrivi») una denúncia contra els amants Enzo i Laura i l'introdueix a la boca del lleó («O, monumento!»), mentre Gioconda, amagada darrere d'una columna amb la mare, escolta l'acusació i observa l'acte de la delació.

Una vegada Barnaba ha eixit d'escena, el poble entra al pati amb aires de festa (Carneval! Baccanal!») improvisant una furlana,[6] però la festa s'interromp pel cor dels fidels que prové de la basílica («Angele dei, gloria al Signor»). Un monjo exhorta al poble a agenollar-se i pregar les vespres («Tramonta il sol...udite il canto del vespro santo, prostrati al suol»). Mentre s'escolta l'himne, Gioconda, desesperada («Tradita! Ohimè, io soccombo!»), lamenta el seu destí («O cor, don funesto»). La mare intenta consolar-la («Ma vien, facciamone un sol di due dolor...»), però Gioconda s'hi mostra decidida: aqueixa mateixa nit, també ella pujarà al vaixell d'Enzo.

Acte II - El rosari[modifica | modifica el codi]

Escenari: és nit fosca i un bergantí, de nom Hècate, al costat de l'escenari, espera al port de la llacuna de Venècia anomenat de la Fusina. En les immediates rodalies, una illa deserta.

Els mariners de l'Hècate esperen als seus companys cantant una cançó marinera mentre Barnaba, fingint-se un pescador, espia («Pescator, affonda l'esca!»), prop de l'illot, el vaixell del genovès després d'haver enviat Isépo a vigilar l'arribada de la nau veneciana. Aviat entra en escena el príncep Enzo, i envia sota coberta els mariners per fer-se càrrec ell mateix de la vigilància nocturna.

Enzo espera impacient l'arribada de Laura («Cielo e Mar») fins que Barnaba acosta la barca a la nau portant-hi l'amant d'Enzo. Laura puja a bord, però sembla alarmada per la sinistra presència del pescador. Però aquest «és l'home que ens obri el paradís!» replica Enzo i de seguida la tranquil·litza («De, non turbare, con ree parole»). Els dos amants intercanvien dolces paraules («Laggiù nelle nebbie remote») fins que la lluna s'amaga completament, moment en què Enzo va sota coberta per cercar un timoner que els conduisca el vaixell en la fugida.

Mentre Laura està sola, prega a la Mare de Déu per la complicada situació en què es troba (Stella del marinar). En escoltar les darreres paraules de la pregària de Laura (...su me scenda la tua benedizion), Gioconda ix de la foscor (E un anatema!) i l'agredeix amenaçant-la de mort si no abandona (Vuoi fuggir? D'amor ti struggi?).

Laura afirma que el seu amor és més fort que el de Gioconda (L'amo come il fulgor del creato!). Llavors Gioconda l'amenaça de mort o de delatar-la al seu espòs, qui s'acosta amb una barca (La è il tuo consorte!). Laura alça el rosari, atemorida, i Gioconda la reconeix com la dona que va salvar sa mare, i l'ajuda a fugir. Laura, confusa, pregunta el nom de la seua salvadora (Ma mi dirai chi sei?), Sóc la Gioconda respon l'altra.

Barnaba arriba un instant més tard (Maledizion! Ha preso il vol!), instigant a Alvise a seguir la barca en la qual fuig Laura. Torna Enzo, qui cerca Laura a l'illa, Gioconda afirma que Laura ha fugit per por (Vedi là, nel canal morto? Un navil che forza il corso? Essa fugge...il suo rimorso fu più forte dell'amor!). Enzo, desdenyat (Non mi dir d'avermi amato... odio sol tu porti in core!), corre cap a la costa per seguir la dona estimada (Là è la vita), però Gioconda l'atura i li adverteix del perill de les galeres venecianes (La è la morte!). El genovès, per a evitar ser capturat, cala foc al seu vaixell (Incendio! Guerra! Morte! Strage!).

Acte III - El narcòtic o la Ca' d'Oro[modifica | modifica el codi]

Escena I: Una cambra a la Ca' d'Oro. Nit; làmpada encesa - a un costat una armadura antiga.

Alvise descobreix la traïció de Laura i maquina assassinar-la (Si, morir ella dè!). Després d'haver-la cridada, l'adula amagant a males penes la seua ira. Laura, sospitant, li demana el motiu de tanta crua ironia (Dal vostro accento insolito cruda ironia traspira...). Alvise, al zenit de la seua ira, l'obliga a dir la veritat, i després crida que aviat morirà.

Mentre Laura lamenta el seu destí (Morir, morir è troppo orribile), Alvise li mostra el seu taüt. Fora ressonen els cants del poble que s'està lliurant a la festa (La gaia canzone fa l'eco languir e l'ilare suono si muta in sospir). Alvise l'obliga a beure un verí abans que el cant arribe fins a l'última nota, però Gioconda entra d'amagat i convenç Laura de beure d'una altra ampolla que conté un potent narcòtic que de la mort fingeix el letarg.

Després de beure'l, Laura entra a la cambra mortuòria i jeu al catafalc. Entra Alvise i, observant l'ampolla buida, es convenç que la dona està morta. Gioconda invoca la mare, i afirma que l'ha salvada només amor a Enzo (Io la salvo per lui, per lui che l'ama!).

Escena II: Sumptuosíssima sala contigua a la cambra funerària, esplèndidament ornada de festa. Àmplia portassa al fons a l'esquerra, una altra a la dreta, però aquesta coberta per cortines. Una tercera porta apareix a l'esquerra.

Al palau es desenrotlla una audiència durant el qual els invitats lloen la Ca' d'Oro (S'inneggi alla Ca' d'Oro!). Alvise ha fet preparar per a ells l'espectacle de la Dansa de les Hores.
Apareix Barnaba, qui novament acusa la Cega de bruixeria. Del carrer se sent l'eco del so funest de la campana dels moribunds, i Barnaba revela a Enzo la mort de Laura (Un'agonia? Per chi?....Per Laura!). Enzo es desemmascara davant de tothom, Alvise ordena arrestar-lo i li anuncia una dolorosa agonia a la presó, mentre els convidats a la festa lamenten el final tràgic de la festa (D'un vampiro fatal).

Finalment, Alvise mostra a tots el cos, aparentment sense vida, de Laura. Enzo intenta agredir-lo (Carnefice!), però és aturat per la guàrdia i arrestat. Enmig del desconcert general (Orror! Orror! Orror!), Barnaba rapta la Cega.

Acte IV - El canal Orfano[modifica | modifica el codi]

Escenari: L'atri d'un palau enderrocat a l'illa de la Giudecca. Al cantó de la dreta un paravent estès, al costat del qual s'hi troba un llit. Al fons hi ha una gran porta, darrere de la cual pot veure's la llacuna i la plaça de Sant Marc, il·luminada de festa. Una imatge de la Mare de Déu i una creu pengen del mur. Una taula, un canapè, sobre la taula una làmpada i un gresol encès, una ampolla de verí, un punyal. Sobre el canapè, diversos ornaments escènics de Gioconda. A la dreta de l'escenari, un llarg i fosc carrer.

L'illa de la Giudecca. Un dolç i melancòlic preludi obre el darrer acte. Gioconda està sola, i espera l'arribada d'algú. Arriben els amics cantors, que porten el cos de Laura, furtat de la cripta. Gioconda suplica als cantors que cerquen sa mare i la porten a Canareggio. Una vegada sola, la dona medita el suïcidi (Suicidio! In questi / Fieri momenti), però aviat hi renuncia perquè Laura i Enzo no podrien fugir sense el seu ajut.

Però Gioconda dubta que Laura estiga encara viva (Laura è là...là sul letto...viva, morta...nol so), i decideix acabar amb la seua pròpia vida (Se spenta fosse!!!Siam sole... è notte... profonda è la laguna...), però dues veus procedents del canal, assenyalant la presència d'un cadàver a la llacuna, l'interrompen (Eh! dalla gondola, che nuove porti? - Nel Canal Orfano ci son dei morti!). Gioconda aterrida s'atura i invoca la pietat de l'estimat pel que creu haver fet.

Just en aquell moment arriba Enzo, alliberat per Barnaba gràcies a la intercessió de Gioconda. Enzo està desesperat, vol anar al sepulcre de Laura i matar-s'hi, però Gioconda li revela que l'ha extreta de la tomba. Enzo, enfurismat, intenta que Gioconda li diga el lloc on l'ha amagada (O furibonda iena che frughi il cimitero!). Gioconda s'hi nega, i ell intenta matar-la (Oh, gioia, m'uccide!), però en aquell moment es desperta Laura, que el crida.

Gioconda, plena de vergonya, s'amaga, però Laura revela a l'estimat que ella li ha salvat la vida. Enzo la beneïx, mentre apareix la barca amb els cantors cantant una serenata. Gioconda recorda la cançó i el rosari donat a Laura per la mare; renova la benedicció sobre Laura, i la fa fugir en la barca en companyia d'Enzo vers Aquileia. Els dos joves, commocionats, la beneeixen mentre s'allunyen.

Gioconda, desesperada, agafa el ganivet, però se'n recorda de la mare, i també del pacte fet amb Barnaba. Intenta fugir, però de sobte entra algú, que resulta ser Barnaba. És el moment de pagar el preu: la cantant ha promès a canvi el seu cos a Barnaba, qui la invita a respectar el pacte. Però després d'haver-lo enervat (Vò farmi più gaia... più fulgida ancora...), s'apunyala a si mateixa (Volesti il mio corpo, demon maledetto? E il corpo ti dò!).

Barnaba, burlat, vol venjar-se'n revelant-li que acaba d'assassinar sa mare (Ier tua madre m'ha offeso... io l'ho affogata!). Però és tard: Gioconda ja ha mort (Non ode più!). Després d'haver emès un altre crit de ràbia (o de dolor?) Barnaba fuig pels carrers, mentre l'orquestra bruscament clou l'òpera.

Números musicals[modifica | modifica el codi]

Acte I: La boca del lleó[modifica | modifica el codi]

  • 1 Preludi
  • 2 Cor d'introducció
    • Cor d'introducció Feste! Pane! (Acte I, escena 1)
  • 3 Escena i Tercet
    • Escena E cantan su lor tombe! (I,2)
    • Tercet Gioconda, la Cieca i Barnaba Figlia ch ereggi il tremulo pie' (I,3)
  • 4 Recitatiu - Cor de la Regata i Sommossa - Romança
    • Recitatiu L'ora non giunse ancor (I,3)
    • Cor de la Regata i Sommossa Gloria a chi vince! (I,4-5)
    • Romança de la Cieca Voce di donna o d'angelo (I,5)
  • 5 Escena i Duet
    • Escena Enzo Grimaldo (I,6)
    • Duet Enzo i Barnaba Pensi a Madonna Laura (I,6)
    • [Cabaletta] O grido di quest'anima (I,6)
  • 6 Escena, Recitatiu i Monòleg
    • Escena i recitatiu Maledici? Sta ben... (I, 7)
    • Monòleg Barnaba O monumento! (I, 8)
  • 7 Final I - Cor, Furlana i Pregària
    • Cor Carneval! Baccanal! (I, 9)
    • Furlana (I, 9)
    • Pregària Angele Dei (I, 9)

Acte II: El Rosari[modifica | modifica el codi]

  • 8 Escena marinera, Recitatiu i Barcarola
    • Escena marinera Ho! He! Fissa il timone! (II, 1)
    • Recitatiu Chi va là? (II, 2)
    • Barcarola Barnaba Pescator, affonda l'esca"" (II, 2)
  • Recitatiu, represa de la Barcarola i Romança
    • Recitatiu i represa de la Barcarola Sia gloria ai canti dei naviganti"" (II, 3)
    • Romança Enzo Cielo! e mar! (II, 4)
  • 10 Escena i Duet
    • Escena Ma chi vien (II, 4-5)
    • Duet Laura Enzo Laggiù nelle nebbie remote (II, 5)
  • 11 Escena i Romança Laura
    • Escena E il tuo nocchiero (II, 5)
    • Romança Laura Stella del marinar! (II, 6)
  • 12 Duet
    • [Escena] E un anatema! (II, 7)
    • Duet Gioconda Laura L'amo come il fulgor del creato (II, 7)
  • 13 Escena i Duet-Finale II
    • Escena Il mio braccio t'afferra! (II, 7-8)
    • Duet-Finale II Gioconda Enzo Laura! Laura, ove sei? (II, 9)
    • [Stretta] Tu sei tradito!

Acte III: La Ca' d'oro[modifica | modifica el codi]

  • 14 Escena i Ària
    • Escena Sì, morir ella de' (III, 1)
    • Ària Alvise Là turbibi e farnetichi (III, 1)
  • 15 Escena i Duet
    • Escena Qui chiamata m'avete? (III, 2)
    • Duet Laura Alvise Morir! è troppo orribile (III, 2)
  • 16 Escena i Serenata
    • Escena E già che ai nuovi imeni (III, 2)
    • Serenata La gaia canzone (III,2-4)
    • [Escena] O madre mia (III, 5)
  • 17 Escena, entrada dels cavallers i Cor
    • Escena i entrada dels cavaller Benvenuti, messeri (III, 6)
    • Cor S'inneggi alla Ca' d'oro (III, 6)
  • 18 Recitatiu i Dansa de les Hores
    • Recitatiu Grazie vi rendo (III, 6)
    • Dansa de les Hores (III, 6)
      • Surten les hores de l'Alba (Moderato)
      • Les hores de l'Alba (Andante poco mosso)
      • Surten les hores del matí
      • Dansa de les hores del matí (Moderato)
      • Surten les hores de la tarda
      • Surten les hores de la nit (Moderato, Andante poco mosso, Allegro vivacissimo
  • 19 Escena i finale III - concertant
    • Escena Vieni! - Lasciami! (III, 7)
    • Concertant D'un vampiro fatale

Acte IV: El Canal Orfano[modifica | modifica el codi]

  • 20 Preludi, Escena i Ària
  • Preludi
  • Escena Nessun v'ha visto? (IV, 1)
  • Ària Gioconda Suicidio! (IV, 2)
  • 21 Duettino, Escena i Tercet
    • [Escena] Ecco il velen di Laura (IV, 2-3)
    • Duettino Gioconda Enzo Gioconda! - Enzo! sei tu! (IV, 3)
    • Escena Enzo! - Mio Dio! (IV, 4)
    • Tercet A te questo rosario (IV, 4)
  • 22 Escena i Duet final
    • escena Ora posso morir (IV, 5-última)
    • Duet finale Gioconda Barnaba Ebbrezza! delirio! (IV, última)

Peces cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Preludi
  • Feste! Pane!, cor d'introducció (acte I)
  • Voce di donna o d'angelo, concertant (acte I)
  • O monumento, monòleg de Barnaba (acte I)
  • Carneval! Baccanal!, furlana i dansa popular (acte I)
  • O cor, dono funesto, arioso de Gioconda (acte I)
  • Pescator, affonda l'esca, cançó de Barnaba (acte II)
  • Cielo e mar!, romança d'Enzo (acte II)
  • Deh! non turbare - con ree parole, Duet entre Enzo i Laura (acte II)
  • Stella del marinar!, romança de Laura (acte II)
  • L'amo come il fulgor del creato, Duet entre Gioconda i Laura (acte II)
  • Là turbini e farnetichi, ària d'Alvise (acte III)
  • Dansa de les Hores, (acte III)
  • Già ti vedo immota e smorta, concertant (acte III)
  • Preludi al quart acte
  • Suicidio!, romança de Gioconda (acte IV)

Discografia[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cremona, Biblioteca Statale, Ms. civ. 121368.
  2. Publicada a Giuseppe De Napoli, Amilcare Ponchielli (1834-1886), Cremona, Stabilimento tipografico società editoriale "Cremona Nuova" 1936, p. 155.
  3. De Napoli (op. cit., pp. 173-4) hi cita dos testimonis: el primer de Giulio Ricordi, el segon de Giuseppe Adami, indicant-ne només la font del segon (Corriere della Sera del 9 d'abril de 1926). Encara que els dos testimonis coincideixen en el paper de Manzotti, difereixen en els detalls, i per tant De Napoli els tracta amb cautela.
  4. Milà, Museo Teatrale alla Scala, Biblioteca Livia Simoni, C. A. 4608.
  5. Un príncep genovés proscrit de Venècia que es fingeix mariner dàlmata.
  6. Una dansa popular d'origen friulà amb origen almenys al Segle XVI (l'emprempta més antiga de la seua existència s'hi troba a Dansieres, editor Phalése, 1583). La furlana és semblant a la giga i es dansa en grups de dos o quatre ballarins que giren i salten en cercle amb vivacitat amb les mans enlairades.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Giuseppe De Napoli, Amilcare Ponchielli (1834-1886), Cremona, Stabilimento tipografico società editoriale "Cremona Nuova" 1936, pp. 150-191
  • Antonio Polignano, La Gioconda: un'ipotesi sul verismo in musica, in Amilcare Ponchielli 1834-1886. Saggi e ricerche nel 150° anniversario della nascita, Cremona, Cassa Rurale ed Artigiana di Casalmorano 1984, pp. 125-169
  • Giovanni Morelli, Suicidio e Pazza Gioia: Ponchielli e la poetica nell'Opera Italiana neo-nazional-popolare, in Amilcare Ponchielli 1834-1886. Saggi e ricerche nel 150° anniversario della nascita, Cremona, Cassa Rurale ed Artigiana di Casalmorano 1984, pp. 171-231
  • Antonio Polignano, Ponchielli, Boito e La Gioconda, in Amilcare Ponchielli, Nuove Edizioni, Milano 1985, pp. 67-75
  • Mariella Busnelli, Il cammino della Gioconda, in Amilcare Ponchielli, Nuove Edizioni, Milano 1985, pp. 77-103
  • Antonio Polignano, La storia della Gioconda attraverso il Carteggio Ponchielli–Ricordi, «Nuova rivista musicale italiana» 21 n. 2, 1987, pp. 228-245

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]