Peralada
|
|||||
| Localització | |||||
  
|
|||||
| Municipi de l'Alt Empordà | |||||
 |
|||||
| Estat • Autonomia • Província • Àmbit funcional • Comarca |
Espanya Catalunya Girona Comarques gironines Alt Empordà |
||||
| Gentilici | Peraladenc, peraladenca | ||||
| Superfície | 46,81 km² | ||||
| Altitud | 38 msnm | ||||
| Població (2011[1]) • Densitat |
1.846 hab. 39,44 hab/km² |
||||
| Coordenades | UTM(ED50) 31T 500875 4684200(i) | ||||
| Organització Entitats de població |
3 |
||||
| Codi territorial | 171328 |
||||
Peralada és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà.
| Entitat de població | Habitants |
|---|---|
| Peralada | 1.052 |
| Urbanització Club de Golf Peralada |
275 |
| Vilanova de la Muga | 231 |
| Font: Municat | |
Taula de continguts |
[modifica] Geografia
Situada al nord de Figueres. L'envolten els cursos fluvials dels rius Llobregat d'Empordà i Orlina, que l'encerclen pel sudest i per l'est, on més tard conflueixen en el riu Muga.
El municipi comprèn, a més de la vila de Peralada, molts veïnats, alguns de molt antics. Els veïnats que formen part de Peralada són Sant Bernat i el Mas sepulcre, Les Olives (Peralada), l'Estanyol, Montmajor i la Garriga, Sant Joan Sescloses i Vallgornera.
El terme de Peralada està ben comunicat. Antigament hi passava un camí medieval que travessava el Pirineus pel coll de Banyuls. Actualment hi ha la carretera comarcal de la Bisbal d'Empordà a Portbou i una altra carretera més al sudest de Figueres, a Vilajuïga, que enllaça amb l'anterior. Les altres carreteres locals uneixen Peralada amb Castelló d'Empúries, Mollet de Peralada, Sant Climent Sescebes i Espolla, i una altra amb Cabanes, i per Vilanova de la Muga hi passa una carretera que comença a Castelló d'Empúries que porta fins a Peralada i un altra fins a Vilatenim. Són nombrosos els camins de carro antics que uneixen la vila amb els veïnats.
[modifica] Economia
A l'economia de Peralada el sector primari és molt important, i una bona part de la seva població es dedica a la ramaderia i a l'agricultura (aproximadament un 35% del total de la població activa). La vila té terres planes, envoltades per rius, que fan que siguin terrenys de gran qualitat, especialment la zona dels estanys i aiguamolls de l'antic terme de Vilanova de la Muga. La majoria de conreus són de secà, amb un bon sector de vinya i producció de cereals, blat de moro i farratge; però també hi ha una zona de regadiu amb una petita part d'horta.
El sector secundari ocupa un 30% més o menys de la població activa (un 6,5 es dedica a la construcció i el 24,5 a la indústria), la indústria de més importància de Peralada és la del cava. El sector terciari o el dels serveis té la mateixa importància que el sector primari en aquest municipi, ja que ocupa un altre 35%. El turisme és el més important.
[modifica] Història
Té un origen antic, amb un poblat ibèric datat el 500 aC. El pagus de Peralada va néixer en època dels romans. A l'edat mitjana el comtat de Peralada queda sota el domini del comtat d'Empúries. En els carrers hi ha edificis que mostren el passat medieval. A la plaça Major, amb reformes posteriors, encara hi ha la casa natal del cronista Ramon Muntaner (1265-1336).
Peralada va ser una vila amb una història important. Era capital d'un comtat quan Figueres, actual capital de l'Alt Empordà, era tan sols un poble amb poques masies. Peralada tenia exèrcit propi, que defensava el territori davant dels comtats de Besalú i Empúries.
Des de l'Alta edat mitjana, tot i ser una de les poblacions amb més habitants de la comarca, va començar a decaure coma potència. El comtat de Castelló d'Empúries es va enfortir i això va fer que el comtat de Peralada quedés supeditat al de Castelló. Va passar a ser un comtat sense comtes.
Peralada va decaure poc després de l'any 1078, quan va morir Ponç I d'Empúries, que va deixar aquest comtat en herència als seus dos fills Hug i Berenguer. Aquest últim es va convertir en senyor de Peralada i va ser el fundador d'una dinastia de vescomtes que primer es van anomenar vescomtes de Peralada i, més tard, de Quermançó. En acabat van adoptar el nom definitiu: vescomtes de Rocabertí.
Els Rocabertí van ser decisius per la història del país i per la de Peralada. El vescomte Jofre de Rocabertí, el primer personatge que va fer servir aquest cognom, va lluitar contra el comte d'Empúries Hug I per la possessió del castell de Requesens, aliat amb el comte de Rosselló, de qui s'hauria fet vassall.
Els Rocabertí van enfortir el domini l'any 1249, gràcies al matrimoni de Dalmau III de Rocabertí amb la pubilla de Navata, que tenia drets feudals importants sobre Navata. Dalmau va obtenir, doncs, el domini de les regions de Navata i Peralada. Va bastir el palau de la vila, on Jaume I es va hostatjar de camí cap a Lió.
L'any 1285 l'exèrcit invasor de Felip l'Ardit va acampar davant les muralles de Peralada, que en aquella època era el quarter general del rei Pere II. Després d'una batalla a camp obert, quan el rei i el seu fill ja havien sortit de la vila, els almogàvers van calar foc a totes les cases. Però el que explica la primera versió que apareix a la crònica de Ramon Muntaner, no és el mateix que la que relata la de Bernat Desclot, ja que aquest diu que qui va calar foc a Peralada va ser el vescomte Dalmau per evitar que els enemics se n'aprofitessin.
Després de la massacre de Peralada, els Rocabertí van fer restaurar la població, van edificar un nou palau i van fer el segon cercle de muralles. Encara avui podem trobar les restes de les muralles del castell original als carrers de la vila.
Peralada continua sent una de les viles més importants de l'Alt Empordà a la baixa edat mitjana, amb distingits gremis menestrals, una gran activitat del mercat i el call. La vila tenia privilegis i lleis pròpies recopilades en el Llibre de la cadena.
Els vescomtes de Peralada destacaren com a cortesans, diplomàtics i militars en la cort dels comtes de Barcelona. L'any 1472 Peralada fou atacada per les tropes de Joan II. La casa vescomtal sortí molt afectada d'aquella guerra. Així doncs, a partir del segle XV la vila de Peralada va començar a entrar en decadència fins a finals del segle XIX, convertint-se poc a poc en una població rural d'agricultura prospera, però en inferioritat davant els altres comtats com el de Castelló d'Empúries i el de Figueres, que es convertiria en la capital de la comarca més tard.
Mentre, Peralada va patir una guerra rere una altra en estar situat tant aprop de les fronteres de França, que representaven les portes d'entrada d'aquell país cap a Espanya, la primera va ser la dels Segadors, la segona la Gran Guerra i posteriorment la guerra contra Napoleó. Aquest fet va afectar bastant a la localitat i la va afeblir, ja que després d'una guerra sempre hi ha un període de recuperació, i tot el que havia guanyat en el període anterior ho va perdre.
A finals de segle XIX els germans Antoni de Rocabertí, comte de Savallà, i Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, van restaurar notablement el palau de Peralada fent esment de la restauració dels jardins del palau, ja que la vegetació d'aquella època és la que encara es conserva actualment. Els jardins i el castell són d'ús privat, però tot i no poder-hi accedir d'una forma senzilla no perden el seu encant i interès per les persones que visiten la vila perquè és un espai de gran bellesa.
Antoni de Rocabertí va establir les escoles gratuïtes de primer ensenyament, d'arts i oficis. També va crear un cor i una escola de música de la qual en sortirien els músics que formaren part de La Principal de Peralada, important cobla dins la història de la sardana de Catalunya. Aquests fets van enriquir molt a la població de Peralada culturalment, perquè poques localitats d'aquestes dimensions de la comarca es trobaven en un estat tant desenvolupat i avançat.
La successora dels germans Rocabertí fou la seva germana Joana-Adelaida, que morí l'any 1899. Després el palau va estar uns anys sense habitar fins que fou comprat per Miquel Mateu i Pla l'any 1923, poderós industrial barceloní, que hi aplegà una notable col·lecció d'art (vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits) i patrocinà l'edició de llibres erudits Biblioteca de Peralada. Actualment pertany a la seva filla Carme Mateu Quintana.
[modifica] La sardana a Peralada
En la vida musical dels darrers segles, centrada en el conreu de la sardana, comença amb els músics formats a l'escola de música del castell de Peralada creada vers l'any 1875 per Antoni de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí i a la que Jaume Cervera i Marquès hi dedicà 33 anys de la seva vida. Es distingiren extraordinàriament els germans Serra, Miquel Serra i Bonal (1867-1922) fou director del cor local i compositor i Josep Serra i Bonal (1874-1930) fou, amb Miquel, fundador de la cobla La Principal de Peralada l'any 1890 i director seu fins el 1915, a més de notable compositor de sardanes encara molt populars; fill de Josep fou Joaquim Serra i Corominas (1907-1957), autor de més de 50 sardanes d'una gran qualitat i també de música simfònica i teòric de la cobla.
La cobla fins al 1936, tenint un paper important en la revitalització de la sardana a Catalunya des del seu primer concert a Barcelona el 1894. Enric Morera sempre volgué que fos aquesta cobla qui estrenés les seves sardanes. L'any 1914, l'Orfeó Català féu un memorable viatge a París i a Londres emportant-se La Principal de Peralada perquè acompanyés els seus cants, amb Josep Serra com a director, obtenint un gran èxit.
Obtingué un gran nombre de premis i gravà a França els primers discos de sardanes. La dirigí des del 1915 Josep Blanch i Reynalt (1888-1954), castelloní, i hi actuaren com a membres destacats entre molts d'altres músics que en formaren part l'instrumentista de tenora Marià Calvet. Foren compositors i intèrprets Josep Ferrer i Torres (1878-1952), pare del músic Rafael Ferrer i Fitó (1911-1988), i Josep Lleonsí i Casanovas (1877-1949).
[modifica] Demografia
Els últims anys la població ha augmentat molt per la urbanització del golf i el gran nombre de llocs de treball que ha generat l'hotel. Tan sols el 68,8 dels residents són peraladencs autòctons. El 23,3% procedeix de la comarca, el 2,9% de les comarques veïnes i el 12'4% són estrangers.
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||||
[modifica] Llocs d'interès
- El castell de Peralada. Antiga residència dels vescomtes de Rocabertí i comtes de Peralada. Va ser restaurat a la fi del segle XIX, a l'estil dels castells francesos. Cada estiu s'hi celebra el Festival Internacional de Música de Peralada.
- Església parroquial de Sant Martí. Segle XVIII, però d'origen romànic
- Claustre de Sant Domènec. Segle XI de l'antic convent del Roser dels agustins, gestionat del Museu de la Vila Medieval de Peralada.[2]
- Església de Santa Eulàlia. Segle XV amb pintures murals romàniques
- Convent del Carme. Any 1293 amb claustre gòtic del Segle XIV. Alberga el Museu del Castell de Peralada on es pot visitar l'Esglesia gòtica, la Biblioteca amb 80.000 volums (200 incunables, 800 executòries de noblesa i més de 1.000 edicions diferents del Quixot en 33 idiomes diferents), la Col.lecció de ceramica i vidre (una de les més importants del món feta per un sol propietari),el Museu del Vi i la Cava del Gran Claustre. Accedint pel mateix museu es pot visitar el Parc històric del Castell, dissenyat per François Duvillers l'any 1877, per encàrrec dels Comtes de Peralada.
[modifica] Bibliografia
- El meu país: tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya, vol. 3 (2005). ISBN 84 297 5570 5
- Jordi Canal i Morell, "Els capitells del claustre romànic de Sant Domènec de Peralada", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 19 (1986), 289-312.
[modifica] Referències
- ↑ «Padró municipal a data d'01-01-2011» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 16-12-2011. [Consulta: 19-12-2011].
- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 94. ISBN 84-393-5437-1.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Enllaços externs
- Pàgina web de l'Ajuntament
- Informació de la Generalitat de Catalunya
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
|
|||||||
