Roses
De Viquipèdia
|
|||||
| Localització | |||||
|
|||||
| Municipi de l'Alt Empordà | |||||
 |
|||||
| Estat • Autonomia • Província • Àmbit funcional • Comarca |
Espanya Catalunya Girona Comarques gironines Alt Empordà |
||||
| Gentilici | Rosinc, rosinca | ||||
| Superfície | 45,91 km² | ||||
| Altitud | 5 m | ||||
| Població (2008) • Densitat |
19.960 hab. 434,76 hab/km² |
||||
| Coordenades | 42° 15′ 50″ N 3° 10′ 46″ E | ||||
| Sistema polític Entitats de població |
10 |
||||
| Agermanament | Rodes (Grècia) | ||||
Roses és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Empordà que ocupa la meitat sud de la península del cap de Creus. Està centrat a la vila del mateix nom, situada al centre de la badia de Roses i a l'extrem nord del golf de Roses.
És un gran centre turístic, amb urbanitzacions, hotels i altres equipaments, dos ports (pesquer i esportiu) i un lloc atractiu i de gran relleu en el sector septentrional de la Costa Brava.
| Entitat de població | Habitants |
|---|---|
| Canyelles, l'Almadrava i Santa Rosa de Puig-Rom |
1.061 |
| Garriga i el Cortijo, la | 109 |
| Mas Boscà, Argonautes i el Card, el |
294 |
| Mas Fumats, el | 282 |
| Mas Mates, el | 983 |
| Mas Oliva, el | 814 |
| Montjoi | 6 |
| Roses | 9.691 |
| Santa Margarida i el Salatar | 1.375 |
| Suredes d'en Mairo, els Grecs i la Muntanyeta |
920 |
| Font: Municat | |
El clima, que acusa la freqüent acció de la tramuntana, és assuaujat per la mar. La costa del municipi de Roses inclou una llarga platja de sorra, a la façana marítima de la població (entre el Port Nou i el Canal de Riu Grau), i més a l'est, un bon nombre de cales, entre les quals destaquen les de Canyelles Petites, l'Almadrava (o Canyelles Grosses), Murtra, Rustella, Montjoi, Pelosa, i Jóncols. També cal destacar els accidents geogràfics de punta Falconera i l'imponent cap Norfeu, reserva integral del Parc Natural del Cap de Creus.
Tot i que el turisme ofereix la font d'ingressos principal de l'economia rosinca, el sector primari també hi té presència, amb l'agricultura (conreu de l'olivera i de la vinya), encara que reduïda i minvant, i, sobretot, la pesca, ja que Roses compta amb el port pesquer més destacat de la costa nord de Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Història
L'àrea que ocupa el municipi de Roses té vestigis d'ocupació humana des del neolític. Escampats pel terme hi ha una quantitat important de monuments megalítics, entre els quals destaca el dolmen de la Creu d'en Cobertella, un dels més grans de Catalunya, datable cap a l'any 3000 aC.
[edita] De la colonització grega a l'Edat Mitjana
- Articles principals: Rhode i Santa Maria de Roses
No obstant això, la població de Roses té el seu origen en la colònia grega de Rhode, fundada pels massaliotes al segon quart del segle IV aC i no pels rodis al segle VIII aC, com ha transmès la tradició erudita.
Des de l'edat mitjana fins a l'extinció de les senyories feudals al segle XIX, formà part del comtat d'Empúries, que hi tingué el port principal. Els comtes d'Empúries patrocinaren el monestir de Roses, bastit al segle X sobre les restes de la ciutat antiga, que acumulà importants possessions i assolí de fet un condomini de la població. El nucli de població format al voltant del monestir depenia incialment de la capital comtal, Castelló d'Empúries, però el creixement que experimentà gràcies a l'aprofitament econòmic de la seva situació geogràfica féu que se n'independitzés el 1402 i que obtingués una certa autonomia municipal.
La importància econòmica i estratègica que havia assolit explica que el lloc fos fortificat el mateix 1402 per protegir-se dels atacs piràtics per mar i de les invasions franceses per terra, tots dos una constant en la seva història.
La primera d'aquestes invasions de la qual es té constància fou la croada contra la Corona d'Aragó de l'any 1285. L'exèrcit francès, comandat pel mateix rei Felip l'Ardit, ocupà la població, que utilitzà per avituallar per mar les forces que invadiren l'Empordà i posaren setge a Girona. La desfeta de l'armada francesa, primer a la badia de Roses, davant l'estol de Ramon Marquet, i tot seguit a les illes Formigues, davant del de Roger de Llúria, va forçar la retirada dels invasors, que finalment serien derrotats a la batalla del coll de Panissars. Llúria ocupà Roses, prèviament incendiada pels francesos.
El paper de Roses, que havia esdevingut una escala important en la navegació d'altura cap a les illes Balears, Itàlia i el nord d'Àfrica, queda ben palès també en el fet que fos escollida per Pere el Cerimoniós com a punt de concentració i de partida de la seva expedició militar a Sardenya el 1354.
[edita] La plaça forta
- Article principal: Ciutadella de Roses
La història de Roses féu un tomb cabdal a mitjan segle XVI, en convertir-se, per iniciativa reial, en la plaça forta marítima més important de la Monarquia Hispànica al Mediterrani. Sobre les velles fortificacions medievals, es construí el fort o castell de la Trinitat i, sobretot, un ampli cinturó de muralles abaluardades al voltant del monestir i de la població, d'una importància estratègica fonamental en la defensa de la frontera del Rosselló i dels interessos dels Àustries al nord d'Itàlia.
La decisió reial comportà un conflicte jurisdiccional amb els comtes d'Empúries, senyors del lloc (en el qual obtenien suculentes rendes per drets de pesa i del port), que acabà amb un acord tàcit del condomini (la jurisdicció en mans del comte, la gestió de la plaça forta en les dei rei), després de fracassar un intent de permuta del comtat. L'autoritat reial negà a Roses una excessiva llibertat municipal, que hauria entrar en contradicció amb el seu nou paper militar.
Les fortificacions renaixentistes, modernitzades durant els segles XVII i XVIII, van estar defensades majoritàriament per catalans, si bé els oficials solien ser castellans, tot i les indicacions en contra de les constitucions de Catalunya. Durant la seva vida militar útil, van fer front als pirates barbarescos i als exèrcits francesos.
En la Guerra dels Segadors fou la darrera plaça del nord de Catalunya fidel a Felip IV que va caure en mans de les tropes franceses, després del setge dirigit per Cesar du Plessis-Praslin, tot i que el 1642 la major part dels soldats havien estat evacuats per via marítima per reforçar el front del sud a causa de les derrotes que havien patit les dues columnes que havien intentat socórrer el Rosselló a la batalla de Montmeló i la batalla de Lleida de 1642. Finalment, va tornar a la sobirania dels Habsburg en acabar la guerra i signar-se el Tractat dels Pirineus (1659).
El 1693, durant la Guerra dels Nou Anys, va caure de nou en mans franceses després de només set dies de setge. La plaça fou rendida per Gabriel de Quiñones a les tropes del mariscal Anne-Jules de Noailles, duc de Noailles. Els francesos no la retornaren fins al Tractat de Ryswick de 1697.
El 1794, durant la Guerra Gran, fou de nou assetjada per les tropes franceses i, tot i ser abastida per mar de munició i queviures per la flota espanyola dirigida per Federico Gravina, la plaça, comandada pel mariscal de camp Domingo Izquierdo, va rebre l'ordre d'evaquar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. Els francesos la desempararen a finals de juliol de 1795 com a conseqüència de la Pau de Basilea. El 1808, durant la Guerra del Francès, fou novament assetjada i conquerida per les tropes franceses, que l'ocuparen fins 1814.
[edita] La vila nova extramurs
El seu paper militar, abans tan important, havia quedat anul·lat per la modificació de la frontera pirinenca i pel desmantellament de l'imperi hispànic a Europa, però també pels avenços en estratègia militar que convertiren en obsoletes les seves fortificacions, d'altra banda en molt mal estat. A causa de la seva obsolescència i davant la impossibilitat de defensar-les, demostrada arran d'un cop de mà fallit de la guerrilla el febrer de 1813, el comandament francès en decidí la inutilització intencionada, i foren volats el castell de la Trinitat i alguns punts de les muralles de la vila. D'altra banda, el paper militar que havia exercit Roses ja havia estat transferit a Cartagena.
A finals del segle XVIII, en un moment d'expansió econòmica afavorida per les exportacions efectuades pel port, es construí un nou raval extramurs, a NE de les antigues muralles, centrat en la nova església de Santa Maria de Roses. La vila vella i les fortificacions foren abandonades després de l'última invasió francesa, i el raval es convertí en el nou centre urbà de la població.
La irrupció del turisme, a partir de la dècada de 1960, ha canviat radicalment la fesomia de la població i la seva economia.
[edita] Llocs d'interès
Monuments
- Conjunt megalític de Roses
- Ciutat grega i romana de Rhode (o Rodes)
- Castrum visigòtic del puig Rom
- Castell de Bufalaranya
- Monestir de Roses
- Castell de la Trinitat (o de la Poncella)
- Ciutadella de Roses
- Església de Santa Maria de Roses
- Casa Mallol
Parcs naturals
[edita] Demografia
Tot i que durant l'any Roses té censats aproximadament 15.000 habitants, la vila acull durant l'estiu un nombre de visitants proper als 120.000 turistes, que s'hostatgen en una extensa oferta d'hotels, càmpings i apartaments.
|
||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||
[edita] Festivitats locals
La Festa Major de Roses és el 15 d'agost. La música clàssica, les havaneres, les sardanes i els gegants hi són sempre presents. El 15 d'agost se celebra la missa ecumènica Oikoumene.
Des del segle XVII, Roses celebra per carnestoltes el "Carnaval de Roses", un dels més destacats del país. És la festa més esperada pels rosincs i l'ambient festiu és present als carrers i a les places de la vila. Comença el Dijous Gras i s'allarga durant quatre dies amb diverses activitats, tot i que la principal és la desfilada per l'Avinguda de Rhode, en la qual s'exhibeixen les disfresses més originals preparades per a l'ocasió.
[edita] Bibliografia
- Pepita Barbarà, Roses, Girona, Dalmau Carles Pla, 1984.
- Josep M. Dacosta Oliveres, Roses: l'eleció natural, fotografies d'Antonio Espejo, Barcelona, Lunwerg, 1998.
- Narciso Díaz Romañach, Roses: una vila amb història, Roses, Ajuntament de Roses, 1991.
- Mariona Giró i Noguer i cols., Roses, Barcelona, Columna, 1996 (selecció de fotografies).
- François Jacques Jaubert de Passa, Recherches historiques et géographiques sur la montagne de Roses et le Cap de Creus, París, Librairie Gide, 1833.
- Pere de Palol, El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà), Girona, Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, 2004.
- Marta Pi Vázquez, Anna Maria Puig Griessenberg i Estela Illa Bachs, El Cap de Creus: Cadaqués, el Port de la Selva, Roses, la Selva de Mar, Girona, Diputació de Girona, 2006.
- Enriqueta Pons i Brun, Pobles de muntanya, pobles d'aigua al Pirineu Oriental (1100-650 aC): la necròpoli de Puig Alt (Roses), Figueres, Brau-Roses, Ajuntament de Roses, 2000.
- Anna M. Puig i Griessenberger, Carme Carrascal i Pardo, Gemma Vieyra i Bosch i Mireia Teixidor i Murlà, "L'evolució urbana a l'antic solar de la vila medieval de Roses (dels segles V al XVII)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 28 (1995), 41-70.
- Marcel Pujol i Hamelink, La vila de Roses, segles XIV-XVI: aproximació a l'urbanisme, la societat i l'economia a partir dels capbreus del monestir de Santa Maria de Roses, 1304-1565, Figueres, Brau, 1997.
- Sebastià Roig, Roses, fotografies de Jordi Puig, Barcelona, Triangle Postals, 2006.
- Jaume Santaló (coord.), Roses (1875-1975): del model comercial a la revolució turística, Roses, Ajuntament de Roses, 2001.
Altres publicacions als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos.
[edita] Vegeu també
- Rhode
- Monestir de Roses
- Ciutadella de Roses
- Setge de Roses (1645)
- Setge de Roses (1693)
- Setge de Roses (1794)
- Setge de Roses (1808)
- Escut de Roses
[edita] Enllaços externs
- Pàgina web de l'Ajuntament
- Informació de la Generalitat de Catalunya
- Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
|
|||||||
 |
Aquest article de l'Alt Empordà necessita d'una imatge per millorar. Afegiu-ne una o carregueu-la. |
