Alícia de Larrocha i de la Calle

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alícia de Larrocha
i de la Calle
Actuació al Palau de la Música, 1985
Actuació al Palau de la Música, 1985
Dades biogràfiques i tècniques
Naixement 23 de maig de 1923
Lloc d'origen Barcelona
Defunció 25 de setembre de 2009 (als 86 anys)
Instruments Piano
Lloc web oficial AliciadeLarrocha.com

Alícia de Larrocha i de la Calle (Barcelona, 23 de maig de 1923 - Barcelona, 25 de setembre del 2009) fou una pianista catalana, considerada una de les millors de la seva generació.[1][2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 23 de maig de 1923 a la ciutat de Barcelona i començà els seus estudis musicals a l'edat de tres anys. Oferí el seu primer concert públic als sis anys i als onze participà per primera vegada en un concert oficial, amb l'Orquestra Simfònica de Madrid.[3] Va estudiar amb Frank Marshall, continuador de la prestigiosa Acadèmia Marshall. Allà va conèixer Anton Rubinstein, Emil von Sauer, Alfred Cortot i altres grans pianistes de l'època.

El seu debut amb orquestra va ser l'any 1936, quan encara era una nena, en concerts a Madrid i Barcelona. A partir de 1939 va oferir concerts en diferents orquestres europees i acompanyar entre altres a la cantant i amiga Conxita Badia, però és a partir de 1954, quan debuta als Estats Units d'Amèrica, que comença el seu reconeixement internacional per la seva impecable tècnica al piano.

En els anys 60, la seva carrera s'accelera i arriba a programar al voltant de 120 concerts anuals a tot el món, sola o acompanyada d'orquestra, a més de realitzar cada any tres gires per diferents ciutats dels Estats Units.[3] Casada amb el també pianista Joan Torra i mare d'un fill i una filla, es va mantenir activa fins a una avançada edat, ja que va emprendre una gira el 2000 per països de Sud-amèrica, va oferir un recital a Miami el 2001 i va participar en diverses actuacions el 2002 en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música Catalana de Barcelona i la sala Carnegie Hall de Nova York.[4]

Morí el 25 de setembre de 2009 a la Clínica Quirón de Barcelona, als vuitanta-sis anys, a causa de complicacions cardiorespiratòries que motivaren l'ingrés hospitalari. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va voler acomiadar-se de la concertista.[5] Fou incinerada al Cementiri de Collserola i les cendres escampades en el mar.

Guardons[modifica | modifica el codi]

Entre la gran quantitat de premis rebuts destaca el Premi Príncep d'Astúries de les Arts l'any 1994; el Premi Unesco, l'any 1995; dos premis Ondas els anys 1992 i 2000 així com el Premi Ciutat de Barcelona.

La pianista va ser guardonada amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona l'any 1980,[5] i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any 1983.[6] La seva trajectòria musical ha estat reconeguda amb altres diversos premis, entre els quals destaquen quatre Premis Grammy:

  • 1974 - Millor interpretació solista de música clàssica (sense orquestra) per Albeniz: Iberia
  • 1975 - Millor interpretació solista de música clàssica (amb orquestra) per Ravel: Concerto For Left Hand And Concerto For Piano In G/Faure: Fantaisie For Piano And Orchestra
  • 1988 - Millor interpretació instrumental de música clàssica solista (sense orquestra) per Albeniz: Iberia, Navarra, Suite Espagnola
  • 1991 - Millor interpretació instrumental de música clàssica solista sense orquestra per Granados: Goyescas; Allegro De Concierto; Danza Lenta

A més, va estar catorze vegades nominada als Premis Grammy, i també va obtenir tres (1968,1978,1989) Premis Edison.[7]

Ha rebut també altres guardons com ara: dos Grand Prix du Disque (1960, 1974), dos Record of the Year (Londres, 1971, 1974), un premi Deutsche Schallplattenpreis (1979) i el premi Franz Liszt (Budapest, 1980).

El 14 de maig del 2001, la pianista catalana, va ser investida Doctora Honoris Causa de la Universitat de Lleida en reconeixement a la seva trajectòria internacional. Aquest fou el primer cop que la pianista Alícia de Larrocha, rebia un Doctorat Honoris Causa d'una Universitat catalana, ja que fins ara només havia obtingut aquesta distinció acadèmica de centres d'ensenyament superior dels Estats Units.

El 2004 rebé el Premi Nacional de Música per part de la Generalitat de Catalunya pel seu alt nivell d'interpretació musical que l'han fet assolir una gran projecció internacional durant el conjunt de la seva carrera artística, portant el valor de la música catalana arreu del món i, especialment, pel seu concert de comiat amb l'OBC.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mor als 86 anys Alícia de Larrocha, considerada la pianista catalana amb més projecció internacional, 3cat24.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  2. «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  3. 3,0 3,1 Mor la pianista Alícia de Larrocha, Avui.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  4. (castellà) Fallece a los 86 años la pianista barcelonesa Alicia de Larrocha, LaVanguardia.es, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  5. 5,0 5,1 Es mor la pianista Alícia de Larrocha als vuitanta-sis anys, Vilaweb.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  6. Medalles d'Or de la Generalitat - Guardonats 1980-1988, Gencat.cat (consulta: 26-9-09).
  7. Vives, Joan. «"Alícia Torra: 'La meva mare es dedicava al cent per cent a la música'"» (PDF) (en ca). Revista de Catalunya Música, 56, febrer 2010, pàg. 47-49 [Consulta: 16 febrer 2010].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]