Carles Santos Ventura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles Santos Ventura

Carles Santos, Berlin 2007
Naixement 1 de juliol de 1940 (1940-07-01) (74 anys)
Vinaròs (País Valencià)
Ocupació Compositor

Carles Santos Ventura (Vinaròs, el Baix Maestrat, 1 de juliol de 1940) és un artista valencià que va començar la carrera com a pianista i que posteriorment s'ha dedicat a altres disciplines creatives, com la composició musical, l'escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia.

És hereu de l'esperit avantguardista que destil·lava l'obra de Joan Miró i Joan Brossa. De fet, aquests dos artistes catalans li van marcar els inicis de la carrera. El 1967 va comprondre i interpretar el Concert irregular (1967) de Joan Brossa, que es va estrenar a Sant Pau de Vença, Barcelona i Nova York per commemorar el 75è aniversari del naixement de Joan Miró. La poètica surrealista de Joan Brossa i la plàstica simbòlica de Joan Miró van influir molt en la concepció escènica i la creació musical de Carles Santos.[1]

« Un dia Brossa em va dir: "Toques molt bé el piano, però i ara què?". La pregunta va ser mortal »
— Carles Santos[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Començà l'educació musical formal al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i va continuar els estudis a París, on treballà amb Jacques Fèvrier, Roberto Casadesus, Magda Tagliaferro i Marguerite Long, entre d'altres, i Suïssa amb Harry Datymer.

Carrera artística[modifica | modifica el codi]

El 1961 inicià la carrera com a pianista, amb un repertori que va incloure treballs de Béla Bartók, Arnold Schönberg i Anton Webern. Durant la dècada de 1960 també va compondre les parts musicals del Concert irregular, obra de Joan Brossa, obra que s'estrenà a Barcelona i Nova York amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de naixement de Joan Miró. L'any 1968 rebé una beca de la Fundació Juan March que li permeté ampliar els seus estudis als Estats Units. Allí es relacionà amb artistes avantguardistes, especialment amb John Cage.

A finals dels anys 60 començà a relacionar-se amb Pere Portabella, Jordi Cadena o Carles Duran, per als quals musicà diverses pel·lícules i documentals. Així mateix, l'any 1967, el propi Santos debutà amb la direcció d'un curtmetrage, L'àpat.

Les seves composicions són decididament minimalistes i alhora incorporen l'estil musical espanyol romàntic, tradicional i atonal. Durant la dècada de 1970 i 1980 va participar en un nombre d'esdeveniments musicals importants, com el Festival de Tardor a París, la Musicalia de Milà, el nou festival internacional del jazz de Moers (Alemanya), la biennal musical a San Juan de Puerto Rico, al teatre Spektakel de Zuric, el festival Zürcher del teatre musical de Londres, entre d'altres.

En la dècada de 1980 va començar a dissenyar les demostracions musicals escèniques, que va iniciar a Sydney, a Berlín o al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Les seves demostracions musicals són marcades per l'extravagància, la sexualitat i la provocació deliberada, amb una gran dosi d'humor, amb la inteció que l'espectador es faci preguntes sobre els conceptes establerts.

L'any 1992 fou sol·licitat per participar en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, on fou l'encarregat de dirigir i compondre la fanfara inaugural, i el 2001 en l'obertura de la Biennal d'Art de València.

A més de la seva producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica.

El 2009 ha estat l'artista convidat a la Fira Mediterrània de Manresa, en la qual ha presentat dos espectacles, un de relacionat amb el món de la tenora i un altre amb els cors de Clavé.

A l'any 2011 va ser l'artista convidat a La Vinya dels Artistes del celler Mas Blanch i Jové i va crear l'espectacle "Vi Sonor" deixant com a testimoni del seu pas "La Sargantaneta", el seu llaüt català que actualment navega a sobre una alzinera i es pot veure en el municipi de La Pobla de Cérvoles.

Guardons[modifica | modifica el codi]

Ha rebut diversos premis i condecoracions, com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); el Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996); la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Teatre (2001), Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València (2005) i el Premi Nacional de Música en la modalitat de composició, atorgat pel Ministeri de Cultura (2008) [3]

Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos Premis MAX pels seus espectacles escènics:

  • 2000: Millor Composició Musical per Hamlet
  • 2001: Millor Composició Musical per Ricard i Elena
  • 2001: Millor Direcció Musical per Ricard i Elena
  • 2002: Millor Direcció Musical per La pantera imperial
  • 2003: Millor Composició Musical per Sama Samaruck Suck Suck
  • 2003: Millor Direcció Musical per Sama Samaruck Suck Suck
  • 2005: Millor Composició Musical per El Compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora
  • 2005: Millor Direcció Musical per El Compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora
  • 2007: Millor Composició Musical per La meua filla sóc jo
  • 2007: Millor Direcció Musical per La meua filla sóc jo
  • 2009: Millor Composició Musical per Tirant lo Blanc
  • 2009: Millor Director Musical per Tirant lo Blanc

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • 1977: Piano - Obres de Cowell, Cage, Webern, Stockhausen i Mestres-Quadreny (Edigsa)
  • 1981: Voice Tracks
  • 1984: Pianotrack (Linterna Música)
  • 1986: Perturbación inesperada (Linterna Música)
  • 1988: Carles Santos: piano (Grabaciones Accidentales)
  • 1989: Five Voices - Greetje Bijma/Shelley Hirsch/Anna Homler/David Moss/Carles Santos (Intakt Records)
  • 1991: Belmonte - Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria - Carles Santos (Virgin España)
  • 1992: Música para las Ceremonias Olímpicas Barcelona 92 - Fanfara de cerimònies, Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria, Cor de València, Cor d'Asdrúbila, Orquestra Ciutat de Barcelona - Carles Santos (On The Rocks)
  • 1993: Promenade Concert: Música per a una acció original de Xavier Olivé. 20 d'abril de 1993 (Fundació Joan Miró)
  • 1995: Himne del Segon Congrés Català de Cuina (K. Indústria Cultural)
  • 1995: La porca i vibràtica teclúria (Institut d'Edicions de la Diputació de Barcelona)
  • 1999: Un dit és un dit, CD inclòs en el número 9 de la revista "Cave Canis", Barcelona 1999.
  • 2001: L'adéu de Lucrècia Borja (Universitat de València)
  • 2002: SAMA SAMARUCK SUCK SUCK (Ópera-Circ de Carles Santos) (K. Indústria Cultural)
  • 2007: Flor d'escarabat de Carles Santos i altres cançons text: Albert Roig et al. (Utopia Global : Secretariat de Corals Infantils de Catalunya)

Espectacles escènics[modifica | modifica el codi]

  • 1983: Beethoven, si tanco la tapa... què passa?
  • 1983: Té Xina, la fina petxina de la Xina?
  • 1985: Arganchulla, Arganchulla Gallac
  • 1989: Tramuntana Tremens
  • 1991: La grenya de Pasqual Picanya
  • 1992: Asdrúbila
  • 1995: L'esplèndida vergonya del fet mal fet
  • 1996: Figasantos-fagotrop: missatge al contestador, soparem a les nou
  • 1996: La Pantera Imperial
  • 2000: Ricardo i Elena
  • 2000: El Barbero de Sevilla (direcció escènica)

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Com a compositor[modifica | modifica el codi]

Curtmetratges[modifica | modifica el codi]

Com a realitzador (curtmetratges)[modifica | modifica el codi]

  • 1967: L'àpat
  • 1967: L'espectador. Habitació amb rellotge. La llum. Conversa
  • 1968: La cadira
  • 1969: Preludi de Chopin, Opus 28 nº 7
  • 1970: Play-back (codirigit amb Pere Portabella)
  • 1972: Acció Santos (codirigit amb Pere Portabella)
  • 1974: Preludi de Chopin, Opus 28 nº 18
  • 1977: El pianista i el conservatori
  • 1977: 682-3133 Bufalo Minnesota.
  • 1978: Peça per a quatre pianos
  • 1979: La re mi la

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Carles Santos». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  2. Gracià, Oriol. «Si he arribat on sóc és gràcies a Joan Brossa». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, p.5. ISSN: 1695-2014.
  3. «Premi Nacional Música 2008». Web. El País, 2008. [Consulta: octubre 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • 2006 Santos, Carles. -- Flor d'escarabat [Música impresa] : cantata per a cor infantil, solista, piano i percussió. -- poemes de Manoel de Barros (1a part) i Albert Roig (2a i 3a part). -- Barcelona : Dinsic : Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, DL 2006. -- ISBN 849675300X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]