Jesús Moncada i Estruga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jesús Moncada i Estruga
Jesús Moncada.jpg
Jesús Moncada al MHC el 2001.
Naixement 1 de desembre de 1941
Mequinensa
Mort 13 de juny de 2005 (als 63 anys)
Barcelona
Sepultura Incinerat al Cementiri de Montjuïc; cendres escampades a Mequinensa
Activitat Escriptor i traductor
Obres principals Camí de sirga
Històries de la mà esquerra
Premis Premi Ciutat de Barcelona
Premi Joan Crexells
Creu de Sant Jordi

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de 1941 - Barcelona, 13 de juny de 2005)[1] fou un escriptor en llengua catalana. Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària.

És considerat com un dels autors en català més importants de la seva època i va rebre uns quants premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona o el Premi Joan Crexells de narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Placa amb la signatura de Jesús Moncada al monument al llibre (Barcelona)
  • Jesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997), i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).[2]
  • Va estudiar a Saragossa entre els anys 1953-1958. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal, rara avis en l'època franquista: 

"Era un col·legi laic, dirigit per un conegudíssim poeta aragonès i la seva família. Miguel Labordeta, el cantaautor. És a dir, dintre el col·legi es respirava una 'llibertat' que no es trobava en cap altre col·legi de l'època. [...] A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m'hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres." (Entrevista de Josep Gras.Regió 7, 2.I.1998) 

Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, del barri de la Magdalena, a Saragossa, carrera que va exercir alguns anys a la seva vila nadiua fins que va anar a fer el soldat, primer al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa. 

Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l'editorial Montaner y Simón, del carrer Aragó [en l'actualitat seu de la Fundació Tàpies], al departament de producció amb Pere Calders (que havia retornat de l'exili el 1962) i es va relacionar amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener "Tísner" i Xavier Benguerel, que li van ampliar la visió de la guerra civil i les seves conseqüències. 

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l'entitat organitzadora del premi, el 1973. L'autor reconeix en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders: 

"Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè això és inevitable, és que a les primeres històries, en algunes narracions, és claríssim la influència de Calders. A partir de El cafè de la Granota jo ja tinc el meu propi món i és el que intento d'explicar." 

Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, Editorial la Magrana (des d'aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva), com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). 

Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Va ser guardonada amb el Joan Crexells, amb el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d'Or i va ser finalista del Nacional de Literatura, 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües. 

A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l'autor va estudiar els anys cinquanta. L'acció transcorre en aquesta època i fa flashbacks referits als anys trenta i quaranta a partir de la revolta que es va produir a la colònia africana d'Ifni. 

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d'Or, 1998. En aquesta novel·la d'intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l'afusellament d'uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d'Espanya i l'escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina. 

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d'un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa, a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau. 

Les seves obres s'han traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita... El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès. 

Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001). 

Obra[modifica | modifica el codi]

Novel·les[modifica | modifica el codi]

Relats curts[modifica | modifica el codi]

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Jesús Moncada també va exercir de traductor, traduint obres de: Guillaume Apollinaire, Joan Cortada i Sala, Alexandre Dumas, André Hardellet, Claude Jolyot de Crébillon, Léo Malet, Roger Martin du Gard, Jules Verne i Boris Vian.

Jesús Moncada és un dels autors més traduïts de la literatura catalana. Obres seves han estat traduïdes als següents idiomes: alemany, anglès, aragonès, danès, eslovac, eslovè, espanyol, francès, gallec, hebreu, hongarès, italià, japonès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, rus, suec i vietnamita.

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Jesús Moncada i Estruga». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «La Montaner i Simon: Una editorial amb història». Fundació Antoni Tàpies. [Consulta: 26 febrer 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]