Paul Klee

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paul Klee
August Macke, Zeichnung Paul Klee, 1914.jpg
August Macke: Paul Klee (1914)
Naixement Paul Klee
18 de desembre de 1879
Suïssa Münchenbuchsee, Suïssa
Mort 29 de juny de 1940
Muralto, Suïssa
Nacionalitat Germana-suïssa
Activitat professional
Art Pintor
Moviment Surrealisme, expressionisme Bauhaus

Paul Klee (18 de desembre de 1879 - 29 de juny de 1940) va ser un pintor suís, que es pot situar entre el surrealisme, l'expressionisme i l'abstracció.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Klee va néixer a Münchenbuchsee, a prop de Berna, Suïssa, en una família de músics. Va estudiar art a Munic amb Heinrich Knirr i Franz von Stuck. En tornar d'un viatge a Itàlia, es va establir a Munic, on va conèixer Vassili Kandinsky, Franz Marc i altres figures d'avantguarda, i es va associar aleshores al grup artístic Der Blaue Reiter (El Genet Blau).

El 1914 va visitar Tunis i, en quedar impressionat amb la qualitat de la llum de l'indret, va escriure al seu diari: "El color em posseeix, no tinc necessitat de perseguir-lo, sé que em posseeix per sempre... El color i jo som una sola cosa. Sóc pintor."

Klee treballava amb oli, aquarel·la, tinta i altres materials, generalment combinant-los en un sol treball. Els seus quadres sovint al·ludeixen a la poesia, la música i els somnis, i de vegades inclouen paraules o notes musicals.

Acabada la Primera Guerra Mundial, en què va participar com a soldat perquè era ciutadà alemany, Klee va donar classes a la Bauhaus, i, a partir del 1931, a l'Acadèmia de Düsseldorf, abans de ser denunciat pels nazis pel fet de produir el que qualificaven d'«art degenerat».

El 1933 va deixar l'ensenyament i va tornar a Berna, on va fer una gran exposició a la galeria Kunsthalle (1935). El 1936 se li va diagnosticar esclerodèrmia, una greu malaltia degenerativa que el va acompanyar durant tota la vida, encara que va seguir amb un bon ritme de treball fins al 1940, any en què va ser ingressat en una clínica de Muralto-Locarno, on va morir el 29 de juny.

Der Blaue Reiter[modifica | modifica el codi]

El 1911, Vassily Kandinsky i Franz Marc van fundar a Munic un grup d'artistes vinculats a l'expressionisme. Paul Klee no era oficialment membre d'aquesta associació, però se sentia molt unit al cercle d'artistes que la integraven i va participar en les seves exposicions. Entre els membres de Der Blaue Reiter hi havia August Macke, Gabriele Münter i Marianne von Werefkin. Tots compartien un gran interès per l'art gòtic i primitiu i pels moviments moderns del fauvisme i el cubisme. El nom del grup sorgeix d'una obra pictòrica de Kandinsky del 1903, que a partir del 1912 va servir d'il·lustració per als títols d'un anuari que portava aquest mateix nom.

La primera de les dues exposicions de Der Blaue Reiter es va inaugurar el 18 de desembre de 1911 i va estar oberta a la Galeria Moderna de Henrich Thannhauser, a Munic, fins a l'1 de gener del 1912. En aquesta mostra, s'hi van incloure 49 obres d'Henri Rousseau, Albert Bloch, Henrich Campedonk, Robert Delaunay, Kandinsky, Macke i del mateix Klee. Després d'aquest període, l'exposició va començar la seva itinerància per altres ciutats alemanyes, com Berlín.

Paul Klee a l'estat espanyol[modifica | modifica el codi]

Les primeres exposicions de Klee a l'estat espanyol es van fer l'any 1972, al Palau de la Virreina de Barcelona i al Museu d'Art Contemporani de Madrid.[2] Des d'aquests esdeveniments pioners, les exposicions monogràfiques o col·lectives amb participació d'obres de l'artista suís a l'estat espanyol s'han succeït amb certa freqüència, per bé que a Catalunya s'han concentrat a Barcelona (Fundació Joan Miró 1981, 1999[3] i 2013,[4] MACBA, 2004[5] i 2013).[6]

Anàlisi estilística i obres[modifica | modifica el codi]

Pamela Kort va escriure: "Els dibuixos de 1933 de Klee enfronten l'espectador amb la inigualable oportunitat d'observar l'aspecte central de la seva estètica." [cal citació]

Klee i el color[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva vida, Paul Klee va utilitzar el color de maneres variades i úniques, i hi va mantenir una relació que va progressar amb el temps. Per a un artista que estimava tant la naturalesa, sembla una mica estrany que quan va començar menyspreés el color; de fet, creia que era pura decoració.

Amb el temps va canviar d'idea i va arribar a manipular el color amb una enorme precisió i passió, fins al punt que va acabar ensenyant la teoria del color i la seva barreja a l'escola Bauhaus. Aquesta progressió, per si mateixa, és de gran importància, ja que li va permetre escriure sobre el color amb una mirada única entre els seus contemporanis.

El peix daurat (1925/1926)[modifica | modifica el codi]

El peix daurat (50x69 cm) llisca per la llibertat submarina; tots els altres peixos deixen un ampli espai al seu cos lluent. Es tracta d'un peix màgic, amb misteriosos símbols per tot el cos, amb unes aletes escarlata i una gran flor vermella que fa la funció d'ull.

Penja majestuosament en la profunda, màgica i blava mar, lluminós, amb secretes imatges de fertilitat. El gran peix fa que el misteri del seu món secret adquireixi significat. La tranquil·la noblesa, la lluminositat, la soledat, el respecte general: tot són característiques de Klee.

Mort i foc (1940)[modifica | modifica el codi]

Mort i foc (46x44 cm) és una de les últimes obres de Klee. Un crani blanc i lluent, que ocupa el centre del quadre, i les faccions del rostre estan representats mitjançant la paraula alemanya tod, que significa mort. Un home reduït a la mínima expressió camina cap a la mort, amb el pit sense cor, el rostre sense faccions i el cos sense substància. La mort és la seva única realitat. Però en aquest quadre també hi ha foc: el sol, que encara no s'ha fos, descansa a la terra, que és la mà de la mort. L'aire superior està il·luminat pel foc i presenta una comprensió més profunda. L'home camina cap endavant amb valentia, cap a la lluminositat. I el fred domini de la mort accepta el foc i ofereix un irònic consol.

Més obres[modifica | modifica el codi]

  • Petit avet (1922)
  • La màquina del gorgueig (1922)
  • Camins principals i camins secundaris (1929)
  • Ad Parnassum (1932)
  • Cap de màrtir (1933)
  • L'home futur (1933)
  • Àngel pobre (1939)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Paul Klee». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Klee, de nuevo: una aproximación transversal a su obra». Blog de la Fundación Juan March [Consulta: 20 novembre 2013].
  3. Obra de Joan Miró.Fundació Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 1988 (1a ed). 
  4. Davant l'horitzó. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2013, p. 36-37. ISBN 978-84-941239-3-1. 
  5. «Una exposició al MACBA revisa els intercanvis entre art i poesia al segle XX». 324.cat, 03/06/2004 [Consulta: 20 novembre 2013].
  6. «Macba i CaixaForum exploren la modernitat, avantguardes i postmodernitat barcelonines». Europa Press, 17 juliol 2013 [Consulta: 20 novembre 2013].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Klee Modifica l'enllaç a Wikidata