Jacint Verdaguer i Santaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jacint Verdaguer i Santaló
Jacint Verdaguer 140x190.jpg
Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865.
Naixement 17 de maig de 1845
Folgueroles, Osona
Mort 10 de juny de 1902 (als 57 anys)
Vallvidrera, Barcelona
Activitat Poeta, sacerdot
Obres principals L'Atlàntida (1877)
Canigó (1886)
Premis Mestre en Gai Saber, després de guanyar en nombroses ocasions el certamen literari dels Jocs Florals

Signatura

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908

Primers anys a Folgueroles[modifica | modifica el codi]

Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona afeccionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...] fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia.[1]

Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església -actual plaça Verdaguer- davant la casa familiar. El mestre era Martí Safont. Allí el poeta hi va aprendre les beceroles: llegir, escriure i les quatre regles aritmètiques fonamentals. En el seu poema A la Verge, Verdaguer fa una emocionada semblança d'aquest mestre d'infantesa:

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència
més, quina font més pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència.[2]

Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions que marcaven el tempo de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura i que, per al nostre autor, varen ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.

Vic, marc de la seva formació intel·lectual i moral[modifica | modifica el codi]

El curs 1855-56, als 10 anys, va començar els seus estudis al Seminari de Vic. La seva formació acadèmica va durar quinze anys: primer com alumne extern del Seminari; després com a tridentí, destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: la primera, Humanitats i Retòrica; la segona, Filosofia i Teologia; finalment, Moral, Dret canònic i Pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem cultura popular, marcada per la tradició oral. L'autor recull lèxic i folklore popular -els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els cercles destacats de la Renaixença-. D'aquesta època destaca la col·laboració amb Marià Aguiló, recollint materials tradicionals per poder bastir un corpus cultural popular català; també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals pel seu Romancerillo catalán de 1882.

El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que no es va crear la del Círcol Literari. A les aules del Seminari, Verdaguer va fer amistats decisives com la del seu company Jaume Collell. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular: amb dificultats per reeixir en els estudis superiors en Teologia i Filosofia (com va confessar ell mateix: es perdia entre els sil·logismes i Déu li havia escasseja't els dons de crític), però comptava, sens dubte, amb altes aptituds sobretot en llengua, història o literatura.[3]

Plaça de Don Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978

Durant la seva etapa de formació vigatana, on el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va bastir el seu coneixement acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del Segle d'Or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques; alhora que, en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el Círcol Literari, fundat el 1860.

L'any 1863 es va instal·lar a la masia de can Tona, a Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes, on, a canvi de la manutenció, va alternar les tasques d'estudiant, mosso i mestre dels minyons de la casa. Verdaguer va fer referència (com ja hem indicat en els seus primers anys a Folgueroles) al seu doble aprenentatge vital (home, vinculat a la terra - artista, que anhela agafar volada intel·lectual) amb uns versos de caràcter popular i plens de sentit:

Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta,
que fango com un poeta
i escric com un fangador.[4]

Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica; poemes d'estil popular i de caràcter amorós, entre els més destacats hi trobem: Amors d'en Jordi i na Guideta, redactat el 1865, poema escrit sota influència de Mirèio (1859) de Frederic Mistral; Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de Muntanya, recull de poemes elaborats en la dècada de 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Poesia que va abandonar en continuar la carrera eclesiàstica.

Plaça Major de Vic
Sembla un camp de roselles
la plaça atapeïda
de mocadors vermells,
de llarges barretines,
i gent i bestiar
encara a doll hi arriben:
brama l'ase auregut,
salta la mula guita,
bela el tendre anyellet
i el caballàs renilla,
compta lo mercader,
lo quinquillaire crida,
canta lo pobre ceguet,
mes les minyones frissen
que, venuda la fruita,
que a adinerar venien,
amb sos enamorats
fer-la petar una mica,
baixen los ulls en terra,
veuen que l'ombra minva,
veuen que cada punt
se'n van tornant més xiques;
alcen los ulls i veuen
que el sol se'n va a migdia,
i han de deixar el galant.
Ne sou de plànyer, nines;
però als que us planyen més
també els puny, ai!, l'espina.[5]

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

El 1864 va concursar per primera vegada als Jocs Florals[6][7], restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'en Rafael de Casanova. Va assistir a la festa al saló del consell del Cent de l'Ajuntament de Barcelona vestit de pagès mudat: roba de vellut, barretina morada, espardenyes de vetes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, va veure publicat, al setmanari Eco de la Montaña, el seu poema Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, primer apropament al poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, va començar la seva relació amb Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, prohoms de la Renaixença.

L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del Círcol Literari) va iniciar les seves Esbartades o Acadèmies Literàries. L'Esbart estava integrat per un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer al que consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els felibres, que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos.[4] Verdaguer va escriure el discurs inaugural de la primera esbartada, considerat com a programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals L'Atlàntida enfonsada i l'Espanya naixent de ses ruïnes, poema que no va rebre el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per Víctor Balaguer qui va convidar a Frederic Mistral, màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va elogiar a Verdaguer, dient-li: Tu Marcellus eris ("Tu seràs l'elegit"), frase extreta de L'Eneida de Virgili, vers 883.

El 24 de setembre del 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic i, el 2 d'octubre d'aquell mateix any, va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Indret de caràcter simbòlic per l'autor, ja que al costat de l'ermita hi trobem un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la simbiosi (o potser la dualitat) entre la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. Un any després, va ser nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el seu rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina. Durant el seu curt vicariat (1871-1873) va patir fortes cefalàlgies que van propiciar la seva sortida de Vinyoles per motius de salut.

L'any 1874, va entrar de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'Antoni López i López, futur marquès de Comillas. Verdaguer va fer nou viatges per la ruta de les Antilles durant un període de vint mesos. La vida marinera va suposar per Verdaguer l'esperó necessari per acomplir el seu somni de viatjar, de fer-ho per l'oceà del seu gran poema, de veure altres indrets més enllà dels límits que marcava la Plana de Vic. Nou travessies en les quals Verdaguer va perfilar i donar per acabada L'Atlàntida, i on va compondre tot un seguit de poemes marcats per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència) com: L'Emigrant, o La Plana de Vic. A l’esbart de sos poetes:

Niuada de calàndries poetes de ma terra;
jo enyoro vostres càntics d’amor dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai qui pogués a l’hora de l’alba refilar! [...][8]

Etapa de plenitud[modifica | modifica el codi]

Palau Moja, Barcelona. Residència dels marquesos de Comillas, mecenes de Verdaguer.

A la darreria de l'any 1876, el marquès de Comillas va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el Palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar dels principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'església, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886), l'autor hi serà present sobretot com a braç literari del moviment. El seu prestigi social va propiciar la seva entrada en el grup que va presentar el Memorial de Greuges al rei Alfons XII, l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya; per altra banda, en aquesta etapa, trobem les obres que li han donat major prestigi literari: L'Atlàntida (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas; Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1889). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en la seva vessant econòmica, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà a Jacint Verdaguer professionalitzar-se en el camp de la literatura.

El cim literari[modifica | modifica el codi]

L'any 1877, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. Primera obra èpica major de Verdaguer. El poema consta de deu cants, emmarcats entre una introducció i una conclusió, que expliquen l'enfonsament del mític continent, alhora que tracten el personatge històric de Colom, predestinat a descobrir Amèrica. L'èxit, el ressò i la recepció de l'obra van ser esclatants. L'Atlàntida representa la culminació del procés engegat per la Renaixença per tal de situar altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte.

Montserrat, marc de les composicions més populars de Verdaguer (cicle montserratí).

L'any 1880, Verdaguer és proclamat Mestre en Gai Saber amb la poesia La barretina, dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda (germà de l'escriptor Marià Vayreda); publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat que formen part de l'anomenat cicle montserratí (recollides l'any 1889 en el volum Montserrat) i que van ser profusament musicades. En paraules de Josep Maria de Sagarra:[9] Al famós Virolai, a la Passió i a altres obres popularíssimes s'afegiren composicions de més empenta, com el Captant i La mort de l'escolà, aquesta meravella del mestre Antoni Nicolau, teixida sobre un dels moments més definitius i purs del poeta; i, amb l'ajuda de l'Orfeó Català i de totes les corals de Catalunya, la paraula de Verdaguer arribà a ésser la viva i musical afirmació d'un poble adormit que es desvetlla de mica en mica [...]. Verdaguer fou el poeta més musicable i més musicat de la nostra terra.

A Montserrat tot plora,
tot plora d'ahir ençà,
que allí a l'escolania
s'és mort un escolà.
L'Escolania, oh Verge,
n'és vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?[10]

De 1883 a 1886, Verdaguer va arribar al punt màxim de plenitud creadora: va publicar el poema Oda a Barcelona (1883), premiat als Jocs Florals, l'ajuntament de la ciutat va encarregar una edició de cent mil exemplars; l'any 1885, va publicar el recull de poemes Caritat. Llibre almoina, editat pel mateix autor, en benefici de les víctimes d'un devastador terratrèmol a Andalusia, ocorregut la vigília de Nadal de 1884.

Massís del Canigó

El punt culminant d'aquesta etapa va arribar amb la publicació de Canigó el desembre de 1885, datat l'any següent. Segona obra èpica major del poeta després de L'Atlàntida. L'obra, dividida en dotze cants i un epíleg, ens explica dels orígens mítics de Catalunya, situant-los en el període, idealitzat pels romàntics, del passat medieval, en paraules de Ricard Torrents a la seva introducció del poema dins les Obres Completes:[11] el poeta prengué de base aquella llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, com diu el subtítol, i projectà el mite a la perfecció dels començaments en la fundació de Catalunya".

El protagonista de l'obra és Gentil, fill del comte Tallaferro, que, un cop armat cavaller, lluita amb el seu oncle Guifré contra la invasió sarraïna. Gentil, encisat per la reina de les fades, Flordeneu, abandona el seu deure amb el grup i la guaita del castell de Rià, decisió que el portarà a la mort. No ens trobem, per tant, davant l'arquetip de cavaller medieval, no és com el Roland francès un miles chisthi. Gentil recull la insaciabilitat del poeta modern, el seu afany d'absolut, com senyala Ricard Torrents en la introducció abans referida (p. 243), però també és un personatge complex, problemàtic, dual (com el mateix Verdaguer), el seu afany d'absolut queda estroncat. Gentil enyora el que ha deixat enrere, apareix el dubte i mor:

Més si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar! [...][12]

El fet d'haver escrit el poema èpic de tot un poble va enaltir Verdaguer com a poeta dels catalans; vinculant el passat, el present i el futur de Catalunya bastia l'edifici de la seva identitat nacional.

Publicat Canigó, el període de plenitud es tancaria amb la coronació de Ripoll. Els triomfs en els Jocs Florals van convertir Verdaguer en el Poeta de Catalunya, tal com el va designar el bisbe Josep Morgades de Vic en una festa celebrada en el marc dels actes de la restauració del monestir de Ripoll el 1886, on va ser coronat amb els brots d'un llorer que el mateix Verdaguer havia plantat a Vinyoles d'Orís durant el seu vicariat.

Els cims de la Pàtria. Pioner de l'excursionisme català[modifica | modifica el codi]

En paraules de Joaquim Molas:[13] Verdaguer "com a bon romàntic va ser un excel·lent excursionista d'alta muntanya, que va convertir els cims en autèntics cims de la pàtria. El Canigó ho és del naixement de la nació. El Montseny, de l'artèria cordial. I Montserrat, de l'esperit."

Verdaguer va pujar per primera vegada al Canigó (2.784 m) l'estiu de 1879, i va visitar els seus monestirs, en aquell moment en ruïnes, quan va acompanyar en Claudi López i Bru, fill del marquès de Comillas, al balneari de La Presta al Vallespir. La visita als monestirs va motivar la composició de Els dos campanars, elegia inclosa com "epíleg" en la segona edició (1901) de Canigó, motivada pel seu canvi vital (després dels anys de patiments), i on trobem la gènesi del seu segon poema èpic.

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.[14]

Les primeres estades a Montserrat daten del mateix 1879. Verdaguer i Jaume Collell es van encarregar com a secretaris executius d'organitzar les festes del mil·lenari del descobriment de la Verge (1880) i de la seva coronació com a patrona de Catalunya (1881). Els dos amics de Seminari van convocar concursos de poesia, música i orfebreria. Verdaguer va participar-hi de forma activa amb l'elaboració de poemes que ràpidament van incrementar la seva popularitat arreu del territori: Virolai, La mort de l'escolà, Don Jaume a Sant Jeroni, La roca del diable o Les barres de sang, d'aquests poemes profusament musicats, van sortir els llibres Cançons de Montserrat i Llegendes de Montserrat (on s'expliquen llegendes sobre la muntanya com la de Riquilda i Fra Garí, una versió del mite de la Bella i la Bèstia.)[4] L'any 1889, Verdaguer va recollir tots els poemes de l'anomenat "cicle montserratí" en el volum Montserrat.

Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, on hi trobem el <<Pic Verdaguer>>.

En la dècada dels vuitanta del segle XIX, s'intensifica la seva activitat excursionista. Especialment el 1880 pel Pirineu oriental, però sobretot els anys 1882 i 1883 per la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Andorra, la Vall d'Aran, i l'Arièja.[15] L'estiu de 1880 va fer les ascensions al Puigmal (2.913 m), el Carlit (2.921 m) i una estada al santuari de Núria; el juliol de 1882 va pujar per primer cop a la Maladeta (3.308 m) i, possiblement, va arribar fins al Pas de Mahoma, prop del cim de l'Aneto (3.404 m); el 1883, va ascendir a la Pica d'Estats (3.143 m), el cim més alt de Catalunya i on podem trobar el pic "Verdaguer";[16] l'estiu de 1884, va fer una llarga estada al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l'Alta Garrotxa, on va acabar de perfilar Canigó. Aquestes excursions, en les que segueix els dos eixos fonamentals del poema el massís del Canigó i les Maleïdes (la Maladeta), amb el cim de l'Aneto, van propiciar que Verdaguer s'embegués del paisatge i pogués traçar-lo amb mestria sobre el paper, com ho demostren les meravelloses descripcions de les muntanyes a Canigó.

[...] Un gran arbre ajagut és lo Pirene
que mira ses brancades poderoses
esbadiar-se de València a Roses,
entreteixir-se amb serres i turons,
on penja, com ses flors immusteïbles,
les blanques caseries i vilatges
i, més a prop del cel, los ermitatges,
que en semblen, allí dalt, los escalons.[17]


Cim del Matagalls

Cap al final de la seva vida, Verdaguer va fer dues excursions al Montseny: la primera, el 1899, al Matagalls amb els redactors del setmanari literari La Creu del Montseny, on va participar en la plantació de la creu al cim de la muntanya, duta a terme pel bisbe Morgades. D'aquesta experiència va néixer el llibre Aires del Montseny, editat per la revista Joventut; la segona, l'any 1901, realitzada amb els redactors d'aquesta darrera publicació.

Voltar el món per trobar-se amb ell mateix[modifica | modifica el codi]

Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas, Verdaguer va poder satisfer la seva passió per viatjar. Viatges en solitari o com a acompanyant de les famílies Comillas i Güell (Eusebi Güell es va casar amb Isabel, filla del primer marquès de Comillas). L'autor va ser l'acompanyant habitual de Claudi López i Bru (segon marquès de Comillas) en les seves estades, motivades per problemes de salut, en estacions termals. L'any 1883, en el iot Vanadis, llogat pel marquès, ambdues famílies van fer un llarg creuer per la Mediterrània. L'any 1884, va acompanyar Eusebi Güell en un viatge que els portarà per diferents ciutats europees.

De totes les experiències viscudes al llarg d'aquests viatges, Verdaguer va fer reportatges que van ser publicats en revistes de l'època: La veu del Montserrat, dirigida pel seu amic de Seminari Jaume Collell; o La Il·lustració Catalana, revista dirigida pel seu amic i editor Francesc Matheu. Articles, els de les seves excursions a l'Alt Pirineu i els dels seus viatges per Europa o per la Mediterrània, considerats com la millor prosa catalana del XIX i fundadors de l'articulisme literari modern. En paraules de Josep Pla a El Quadern Gris (6 de maig) [18] [...] Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d'altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d'expressió és una feinada considerable; [...] Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica o Per saber escriure una mica el català s'ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus viatges per Europa i el nord d'Àfrica.[19]

Fruit d'aquesta activitat viatgera apareix Excursions i viatges, recull publicat a instàncies de Francesc Matheu l'any 1887, format per: Excursió a l'Alt Pallars i L'Aplec del Montgarri, a partir de l'expedició de 1883; Records de la Costa d'Àfrica. Notes d'una cartera de viatge, que descriu el seu creuer per la Mediterrània amb el segon marquès de Comillas el mateix any 1883; A vol d'aucell. Apuntacions d'un viatge al centre i nord d'Europa, fruit del viatge amb el comte de Güell l'any 1884; i L'ermita del Mont, proses escrites durant el seu sojorn, l'estiu d'aquell any, en el santuari de l'Alta Garrotxa, on perfila Canigó.

En aquests viatges la percepció de Verdaguer està condicionada pel context social i ideològic del moment, sobretot pel pensament catalanista, catòlic i conservador de l'anomenat grup de Vic: el canonge Collell, el bisbe Morgades, el futur bisbe Josep Torras i Bages i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís[20]. Pensament omnipresent en les pàgines dels seus viatges: Sant Petersburg, 25 de maig.[...] Tot seguit d'arribar, me n'he anat tot sol, a la ventura, a cercar una església catòlica, que no ha trigat a deixar-se veure, com una mare que surt a rebre un fill que la cerca.[21]; Lo Coran, que dóna la força i la vida a aqueixes races, les matarà ja que els porta a la més completa e inevitable ruïna[22]. Ara bé, més enllà de les idees, les seves impressions viatgeres, la seva mirada, traspuen sensibilitat; destaca el seu domini del lèxic, de les descripcions (roba, festes, tradicions, paisatges) -ara al servei de la prosa-. Obres d'acord amb la sensibilitat romàntica de l'època; llibres on es fa palesa la influència de grans escriptors francesos com François-René de Chateaubriand, Alphonse de Lamartine o Victor Hugo, entre d'altres.

Rússia, 24 de maig. [...] La primera dona del poble que he vista en la frontera anava descalça, i, encara que creguí que era casualitat, no deixà de fer-me mala impressió, que anà creixent quan vegí que altres i altres, gairebé totes les pageses, amb gairebé tots sos fills i filles, fins a tretze o catorze anys, anaven sense res als peus. És molt que no es coneguin els esclops en aqueixa terra tan freda, mullada i fangosa; si un escloper de nostres Pirineus hi anàs a plantar botiga, podria fer-se la barba d'or.[23]

El 1886, moment de màxima plenitud vital i creadora per al nostre autor, emprèn un viatge de pelegrinatge a Palestina i Egipte que va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Com a conseqüència d'aquest viatge, Verdaguer va començar a patir una profunda crisi interior, una crisi de consciència que el va portar a replantejar-se la vida que havia dut fins llavors. Crisi que es va manifestar en un canvi radical de conducta que el portarà a rebaixar la producció literària, a incrementar la seva dedicació als pobres i a la recerca d'un camí de perfecció espiritual.

A partir d'aquestes experiències per Palestina i Egipte, Verdaguer elabora el seu llibre Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, mostra de la mestria prosística de l'autor i on ja s'intueix el seu profund canvi espiritual.

En paraules de Ricard Torrents a Verdaguer: un poeta per a un poble (2002, p.90): l'autor s'havia deixat coronar <<Poeta de Catalunya>> i, al cap de pocs mesos, de retorn d'aquella experiència a la terra de Jesús <<mortal i fet home de dolors>>, decideix canviar de vida. Retirat al Bac de Collsacabra, l'estiu de 1886, escriu a Collell: <<ací en la soledat he vist passar d'un a un els meus quaranta anys, i de tots estic avergonyit.>>

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

Les llavors de la discòrdia[modifica | modifica el codi]

La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la seva producció literària i que es bolqués en altres activitats considerades, en el context de l'època, poc ortodoxes com era la pràctica d'exorcismes. Pràctiques, igual que les almoines que repartia entre els pobres, que per Verdaguer eren "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat: la primera, referida als exorcismes, l'estimava un benefici espiritual per guarir les malalties relacionades, segons les creences de l'època, amb la presència del Maligne ("treure dimonis"); la segona, atribuïda a les almoines (diners que els marquesos destinaven a famílies pobres), la creia un benefici econòmic per millorar les condicions de vida de la població.

A principis dels anys noranta del segle XIX, Verdaguer va assistir, acompanyat pel seu cosí Joan Güell, a la Casa de l'Oració del carrer dels Mirallers de Barcelona on un grup de visionaris, dirigits pel pare ex-paül Joaquim Pinyol, realitzaven exorcismes. En aquestes sessions, Verdaguer va entrar en contacte amb la família Duran, una viuda amb tres fills, una filla, Empar, era vident. La coneixença amb els Duran va ser decisiva en la seva trajectòria vital.

L'església catòlica, dualista des dels seus orígens, creurà en la presència del Maligne i en la necessitat de la pràctica dels exorcismes[24] (ritus per foragitar els mals esperits) per alleugerir el patiment de la gent. Patiment, moltes vegades, relacionat amb patologies mentals que la psiquiatria de l'època encara no podia dirimir. Ritus sempiterns d'una Església que fins i tot havia santificat algun dels seus oficiants (designats expressament per la jerarquia eclesiàstica i per ocasions especials). Verdaguer va apel·lar a l'argument d'autoritat de l'encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII de l'any 1891 (l'escalada activista del moviment obrer va condicionar l'aparició de l'encíclica papal)[25], on es recomanava el rés de l'exorcisme i les indulgències que l'acompanyaven. El poeta, de fet, va argumentar que l'oració a Sant Miquel que s'utilitzava a la Casa d'Oració era la recomanada pel summe pontífex.

Verdaguer va recollir les experiències viscudes a la Casa de l'Oració en un seguit d'Apunts, presos a raig per la seva ploma, aplegats en quatre quaderns. Els tres primers eren al monestir de Ripoll, ara Arxiu Comarcal, el segon dels quals va desaparèixer. El quart es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya [26][27]. El bisbe de Barcelona, el Dr. Català, va ordenar a Verdaguer i al seu cosí, mossèn Güell, que pleguessin d'aquelles pràctiques.

Paral·lelament, Verdaguer va comprar, sense diners i per tant endeutant-se, una finca a Horta (Barcelona), Santa Creu de Vallcarca, o dels Penitents, per salvar una capella i fer-la un lloc de recolliment i oració, relacionat amb la Casa d'Oració.

El bisbe Morgades de Vic (diòcesi a la qual pertanyia en aquells moments) i el segon marquès de Comillas, Claudi López i Bru, van recomanar al poeta la seva sortida de Barcelona, en principi breu i per motius de salut, però que, en realitat, suposava la seva expulsió de la ciutat i la seva posterior reclusió en el santuari de La Gleva, Osona. Paral·lelament, els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb intenció de desprestigiar-lo davant del poble.


En tos palaus mon esperit hi plora,
No nasquí per cantar en gàbia d'or;
De tes ciutats cuita a llençar-me fora;
lo bon Jesús m'acollirà en son cor.[28]


Un dels arguments més utilitzats per tots aquells que volien desacreditar-lo va ser el de la bogeria; el canvi espiritual i de vida de Verdaguer no podia explicar-se d'una altra manera: la seva debilitat mental. Pere Manaut, metge i escriptor catalanista, es va basar en els escrits més polèmics del poeta per dictaminar que estava alienat i que calia tancar-lo en un frenopàtic[29]. Segons Manaut, Verdaguer patia una "Theomanía, con delirio de persecución". A instàncies del mateix Verdaguer, el doctor Joan Giné i Partagás, màxima autoritat en la matèria, va realitzar-li un exhaustiu examen psiquiàtric. El seu Dictamen, publicat en premsa, era contundent: Opino que huelga toda discusión en lo tocante al estado mental de Mosén Jacinto Verdaguer. Su íntegra y clarísima inteligencia, sus elevadísimos sentimientos y sus virtudes cristianas le colocan muy por encima de todo conato de vulneración o menoscabo de parte de los terrícolas.[30]

El drama Verdaguer[modifica | modifica el codi]

Davant la impossibilitat d'una sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: el bisbe Morgades el va suspendre a divinis (pena canònica que impossibilita per administrar certs sagraments) l'any 1895. Verdaguer, conscient de la seva problemàtica, es va defensar mitjançant la publicació de dues sèries d'articles, publicats a la premsa del moment, i recollits posteriorment sota el títol En defensa pròpia[30], zenit de l'articulisme literari modern. Narcís Garolera, un dels estudiosos més solvents que té l'obra prosística de mossèn Cinto, ha dit que el conjunt d'articles de Verdaguer aplegats sota el títol En defensa pròpia (1895-1897) constitueixen "una fita en la prosa catalana moderna". Així mateix, l'eminent crític i assagista Maurici Serrahima ens va deixar imprès el següent comentari sobre aquests mateixos articles que Verdaguer va publicar en els diaris afins: "aleshores -diu Serrahima- mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l'eficàcia literària i polèmica que ell va aconseguir en aquells articles". Maurici Serrahima va concloure el seu comentari amb una afirmació contundent: "La prosa verdagueriana havia arribat a dalt de tot."[31]

La defensa de Verdaguer, armat sols amb paraules, davant dels vituperis i atacs als que es veia sotmès va començar el dia 17 de juny de 1895 amb la publicació del Comunicat, lliurat per Verdaguer al director del diari El Noticiero Universal, Francisco Peris Mencheta, dirigit a la gent honrada de Barcelona:

[..] demano justícia i protesto davant la llei, davant la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant el cel i la terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé a quin fi, aquest pobre sacerdot.[32]

Segueixen al Comunicat una primera sèrie d'articles formada per una dotzena de cartes agrupades sota l'epígraf Un sacerdot calumniat i dirigides a la premsa del moment. Sèrie que es va iniciar el dia 6 d'agost de 1895 i va concloure el setembre d'aquell mateix any.

El conflicte va esclatar, va ser considerat per l'opinió pública de l'època com a "Cas o Drama Verdaguer" (la repercussió mediàtica del qual va suposar un considerable daltabaix en la societat catalana de finals del segle XIX). Cas coetani al d'Alfred Dreyfuss a França, del que l'escriptor Émile Zola va fer un al·legat de defensa publicat al diari L'Aurore el 1898: J'accuse, carta oberta al president de la República.

L'any 1896 Verdaguer i la família Duran varen ser desnonats del seu pis del carrer de la Portaferrissa. L'autor es va refugiar a la capella de Vallcarca on va continuar escrivint. Allà va compondreLa Pomerola, llarg poema autobiogràfic. Verdaguer va presentar el poema, sota el títol de La Primavera, al certamen dels Jocs Florals de Barcelona, aquell any presidit per Narcís Oller. Autor i poema van ser obviats pels mantenidors del concurs[33], evidenciant la situació d'abandó del poeta.


[...] Contat aqueix idil·li de sa vida,
sos llavis clou lo pobre trobador,
mes com l'esclat de son matí no oblida,
posa punt a sa història, no a son plor.
Puix al veure els tions de la Pomera
de la llar en les pedres flamejar,
recordant amb la llur sa primavera
sent a sos ulls les llàgrimes tornar.
-Adéu-li diu-florida Pomerola,
arbre on nià mon càntic més hermós;
ton front altiu no el doblegares sola:
destralejats a terra som tots dos.[34]


Al cap de dos anys, Verdaguer va publicar una segona sèrie d'articles (Un sacerdot perseguit) al diari La Publicidad. Es tractava de vint-i-sis cartes que es publicarien fins al 21 de novembre de 1897. Articles durs, àcids, motivats per l'agreujament de la seva situació vital. Amb títols tan contundents com: Llorers espinosos, La calúmnia, Qui és l'al·lucinat?, Los diners de Judas, entre d'altres.

La gent de Vic dóna a aquell benèfic establiment lo nom molt encertat d'Hospital dels capellans. En efecte, allí van a raure mos germans en lo sagrat ministeri invàlids i acaducats de la diòcesis, i sobretot los malalts de malaltia crònica.
Obstinats los que es diuen mos protectors en atribuir-me la mania que les té capficats, s'afanyaren a pendre una celda per mi, no per un any, ni per dos, sinó <<in perpetuum>>, com si es tractàs d'assegurar-me, no l'esdevenir, sinó un passatge per l'altre món. Tanta nosa els faria en aquest! Per quan m'arribàs aqueixa hora, ja tenia els funerals assegurats, puix en lo <<Título de admisión de socio>> se'm promet fer-me celebrar algunes misses, després de la mort, essent això l'únic a què jo no renuncio pas.
La gàbia, doncs, estava a punt; no faltava més que fer-hi volar l'aucell, però l'aucell era esquerp.[35]

Rehabilitació. Darrers anys[modifica | modifica el codi]

A la darreria de 1897 Verdaguer es va traslladar a Madrid. El poeta va entrar en contacte amb personalitats influents de l'època, dins l'àmbit eclesiàstic, com el Nunci del Vaticà (monsenyor Cretoni), o els frares agustins de l'Escorial (l'autor comptava amb el pare Manuel Fernández Miguélez entre els seus admiradors), per intentar trobar una sortida pactada amb el bisbe Morgades de Vic, mitjançat la seva mediació. El 6 de gener d'aquell any, Verdaguer va signar un document de disculpes que el bisbe de la seva diòcesi va acceptar. El tribunal eclesiàstic de Vic va aixecar la suspensió que pesava sobre ell i li van ser retornades les llicències sacerdotals. Poc després, va ser destinat a la diòcesi de Barcelona on el seu bisbe, el Dr. Català, li va atorgar un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem, a la Rambla, davant per davant del palau Moja, residència a Barcelona dels marquesos de Comillas. Verdaguer ironitzava sobre la seva situació en aquests termes: tant patir i al capdavall per passar d'una banda a l'altra de la Rambla.

Mos cabells són blancs,
són blancs per la messa;
l'estiu és a prop,
s'acosta la sega.
Si s'acostarà
per la vida meva?
Me vindrà de nit?
Me vindrà de dia?
Més no trigarà,
puix mon cap s'inclina.
Oh quin cop de falç
me darà quan vinga![...][36]

Afeblit, prematurament envellit, Verdaguer, però, no va deixar mai de banda la literatura: va preparar nous llibres com Aires del Montseny (1901), i Al cel (1903), pòstum però acabat en vida de l'autor; va fundar revistes literàries, Lo Pensament català i La creu del Montseny; i va acceptar presidir diferents certàmens literaris com els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà, l'estiu de 1901. La seva darrera aparició en públic va ser el 12 de gener de 1902 per pronunciar el discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors.

L'abril d'aquell any, 1902, els metges li van diagnosticar tuberculosi, en un estat avançat. El dia 17 de maig, Verdaguer complia 57 anys, es va traslladar de la seva darrera residència barcelonina del carrer d'Aragó al casal d'estiueig de l'alcalde de Sarrià de l'època, el senyor Miralles, Vil·la Joana, a Vallvidrera, on l'autor volia trobar el repòs necessari per a la seva malaltia. Verdaguer va morir el 10 de juny a mitja tarda.[37]

L'Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies. La capella ardent es va situar al saló del Consell de Cent. Verdaguer va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de Barcelona el dia 13 de juny de 1902, després d'un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional.

En paraules de Ricard Torrents: Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d'una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat.

Tomba de Verdaguer al Cementiri de Montjuïc
Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra,
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem-se'n, barca meva,
cap a la mar del cel
avui que està serena.[38]

Cronologia vital[modifica | modifica el codi]

Els pares de mossèn Jacint Verdaguer van ser: Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1811-Folgueroles, 1876) i Josepa Santaló i Planas (Folgueroles, 1819-1871)[39]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

  • 1833: El pare del poeta, Josep Verdaguer i Ordeix, es trasllada a Vic per perfeccionar l'ofici de mestre de cases.
  • 1841: El pare de Verdaguer s'instal·la a la casa de propietat, núm. 7 del carrer Gran de Folgueroles, i es casa amb Josepa Santaló, filla del fuster i obrer teixidor Bartomeu Santaló, amb domicili al carrer de Sant Jordi núm. 5
  • 1842: Neix el primer fill, Miquel, del matrimoni Verdaguer-Santaló.

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

  • 1845: Jacint Verdaguer i Santaló neix el dia 17 de maig a Folgueroles. Va ser el tercer de vuit fills.
  • 1855: Inicia els estudis al Seminari de Vic. Fins a ingressar al Seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.
  • 1863: Entra a can Tona, mentre continua estudiant, per a fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes. Escriu poemes de temàtica amorosa, Jovenívoles, Amors d'en Jordi i na Guideta. Comença l'amistat amb Jaume Collell.
  • 1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

  • 1865: Obté un premi especial als Jocs Florals per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'En Rafel de Casanova.
  • 1866: Verdaguer és distingit amb quatre accèssits als mateixos Jocs Florals.
  • 1867: S'inicien les Esbartades o Acadèmies literàries de l'Esbart de Vic a la font del Desmai, Verdaguer escriu el discurs inaugural.
  • 1870: És ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any, canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles. L'endemà celebra la segona Missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.
  • 1871: La seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
  • 1873: Publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
  • 1874: Entra de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas.
    Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al refugi de la Renclusa, al peu l'Aneto
  • 1876: El 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida. El mes de novembre ocupa una capellania privada al palau Moja de Barcelona, residència dels marquesos de Comillas.

Plenitud[modifica | modifica el codi]

  • 1877: El jurat del Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.
  • 1878: Viatge a Roma. El Sant Pare Lleó XIII el rep i li parla del seu poema L'Atlàntida.
  • 1879: Publica Idil·lis i cants místics. Estada al Vallespir, visita els seus monestirs i concep la que serà la seva segona obra èpica major, Canigó, partint de l'elegia Els dos campanars que inclourà en l'edició de 1901.
  • 1880: Per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat.
  • 1881: Presideix els Jocs Florals.
  • 1882: Expedició al Pirineu i ascensió a l'Aneto. Destaca el paper de Verdaguer com a pioner de l'excursionisme català.
  • 1883: Triomfa als Jocs Florals amb l'oda A Barcelona. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars. Viatge amb Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, per la costa d'Àfrica a bord del iot Vanadis. Ascensió a la Pica d'Estats.
  • 1886: El 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa. Inici de la seva crisi espiritual.
  • 1893: Deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

  • 1888: Publica Pàtria i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Intensifica la seva vida d'apostolat i les almoines.
  • 1890: Entra en contacte amb el grup d'exorcistes de la Casa d'Oració, dirigits per Joaquim Pinyol.
  • 1894: Apareixen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.
  • 1895: Marxa sense permís de la Gleva i s'instal·la a Barcelona amb la família Duran. El bisbe Morgades el suspèn a divinis, li retiren les llicències sacerdotals. Es defensa publicant en premsa una primera sèrie d'articles sota l'epígraf Un sacerdot calumniat, avui recopilats en el llibre En defensa pròpia.
  • 1896: Publica Flors del calvari. Presenta als Jocs Florals el seu poema La Pomerola que passa totalment desapercebut.
  • 1897: Nova sèrie d'articles d'En defensa pròpia: Un sacerdot perseguit. Viatge a Madrid, els frares agustins de l'Escorial ajuden a resoldre el conflicte canònic.

Rehabilitació i darrers anys[modifica | modifica el codi]

  • 1898: Verdaguer signa la retractació i li retornen les llicències sacerdotals. Passa a la diòcesi de Barcelona (exeat) i rep un benefici a l'església de Betlem, a la Rambla, davant del palau Moja.
  • 1901: Publica Aires del Montseny. Darrera excursió de Verdaguer: Guilleries i Montseny.
  • 1902: El 17 de maig, data del seu aniversari, es trasllada de la seva darrera residència a Barcelona, al carrer Aragó, a Vil·la Joana, Vallvidrera, finca d'estiueig de l'alcalde de Sarrià de l'època, on espera fer una convalescència de la seva malaltia: tuberculosi.

Jacint Verdaguer mor el dia 10 de juny. És enterrat a Montjuïc després d'un sepeli multitudinari que demostra el reconeixement del poble català cap al seu poeta nacional.

Obra[modifica | modifica el codi]

Verdaguer és un dels màxims exponents de la Renaixença, i del moviment romàntic (que s'estén al llarg del segle XIX), romanticisme que busca en el passat medieval, en la natura i en la parla popular els temes i l'expressió dels seus ideals estètics; Renaixença que persegueix la modernització de la cultura catalana, també de la seva llengua. Verdaguer torna a situar el català com a llengua literària culta, espai fins aleshores reservat a altres llengües.[40]

Els estudiosos de l'obra de Jacint Verdaguer destaquen tres etapes en la seva producció literària:[41]

Ermita de la Mare de Déu de la Damunt. Folgueroles. Marc del poema de Verdaguer ''L'Arpa'' on situa el seu desvetllament poètic.
  • Una primera, l'etapa juvenil, que passa per les provatures en diversos gèneres, des de la poesia pastoril i amorosa de caràcter popular -d'influència mistraliana- fins a la humorística, de la que en queden poques mostres, com els Goigs de Santaló. També, aquests primers anys, inicia la producció de poesia religiosa i patriòtica. De fet, pàtria, amor i religió són els tres eixos dels Jocs Florals reinstaurats. Verdaguer guanyarà ben aviat, amb vint anys, els seus primers premis en aquest certamen literari amb les composicions: A la mort d'en Rafael de Casanova i Els minyons d'en Veciana; així mateix, és d'aquesta etapa el poema Dos màrtirs de ma pàtria, provatura de poema èpic. L'ordenació com a sacerdot, el 1870, i el seu posterior vicariat a Vinyoles, encaminen la seva producció cap a la poesia religiosa, sense abandonar la reivindicació catalanista que ja mostraven les primeres obres. Continua, al mateix temps, treballant per trobar la versió definitiva de L'Atlàntida, la seva primera obra èpica major. Després d'un llarg i difícil procés de gestació, que acaba en cloure els seus viatges transatlàntics, Verdaguer presenta el seu poema als Jocs Florals de 1877 i rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona, fet que el consagra com el millor poeta de la seva època.


[...] Arribam a la plaça. Que hermosa n'és, amb aquella bellugor de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors de carmesí! Apar un rosellar vermell en què amb los gallarets se barrejassen los cap-blaus i tots fossen moguts pel vent de marinada. Ells se tiren al remolí de les ballades i de seguit los veig giravoltar amb les que en mos dies bells havia vist a les espellofades.
[...] Totes ballaven sinó la del mas d'Heures, que, fent-me la rialla, semblava esperar-me. Un hereu de casa bona li feia l'aleta i semblava pregar-la de tirar-se al terbolí, però ella, com si no s'adonàs, se girava a mi i, amb una rialla, m'obria el llibre blanc del seu cor, en què jo, lo primer, podia escriure.[42]


  • La segona etapa, la de maduresa, és la etapa de plenitud de Verdaguer com a poeta i eclesiàstic. Després de l'èxit esclatant de la seva primera obra èpica major L'Atlàntida (amb ampli reconeixement internacional, com ho demostren les seves nombroses traduccions) Verdaguer s'instal·la al palau dels marquesos de Comillas a Barcelona, el palau Moja. Amb un mecenes, comença per l'autor una vida plena de comoditats, de reconeixements i d'èxits literaris que culminaran amb la publicació del seu segon poema èpic major Canigó i amb la seva posterior coronació a Ripoll com a Poeta nacional de Catalunya. El gruix de la seva producció en prosa i en vers es concentra durant aquests anys. Com a resposta als que creien que la temàtica pagana, mitològica, sobre la qual se sosté L'Atlàntida, no era gaire adequada per a un capellà, Verdaguer publica l'any 1879 Idil·lis i cants místics, que el consagra com el poeta religiós més important del seu moment. Es tracta d'un recull de poesies breus, inspirades en la poesia dels grans escriptors místics, de Ramon Llull a Sant Joan de la Creu.[43] Segueixen a l'anterior: Cançons de Montserrat i Llegendes de Montserrat, elaborades en el marc de les celebracions del Mil·lenari de Montserrat (1880); l'any 1883 publica la Oda a Barcelona, ciutat d'acollida del poeta que, en aquells moments, estava immersa en un gran canvi, una transformació iniciada amb l'enderrocament de les muralles, i amb el pla urbanístic d'Ildefons Cerdà, que culminarà amb l'Exposició Universal de 1888, any de publicació de Pàtria,[44] recull de poesies patriòtiques, i del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, zenit de la prosa del segle XIX, fruit del seu viatge a Palestina i Egipte (1886), on s'albira el seu canvi espiritual.


Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'aucells;
ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien
i d'algues es vesteixen les prades dels anyells.[45]


  • Verdaguer vist per Ramon Casas (MNAC).
    La tercera etapa, la de vellesa, coincideix amb la crisi religiosa i el conflicte canònic, i social, que se'n deriva. La poesia d'aquesta etapa es caracteritza pel conreu del poema breu de temàtica predominantment religiosa; poesia que fa un gir introspectiu, intimista, amb un clar sentiment d'enyorança del passat (període d'infantesa concebut com un paradís perdut), i un marcat l'anhel de transcendència. La crisi interior, derivada del viatge a Terra Santa, fa que la seva producció literària faci una davallada; al mateix temps que incrementa la seva dedicació sacerdotal orientada a les capes socials més vulnerables. Un altre motiu que afectarà de forma profunda a la seva carrera literària serà la mateixa consciència d'autor del desfasament de la seva poesia. El segle XIX és el segle romàntic, però Verdaguer evidencia la força dels nous corrents estètics que arrelen en les nostres lletres i intentarà "modernitzar-se". Són interessants, en aquest darrer sentit, les seves reflexions meta-poètiques en poemes com: Què és la poesia? o Vora la mar, on elucubra sobre el seu desig d'escriure versos immortals: [...]per què, per què, enganyosa poesia,/ m'ensenyes de fer mons? A principis dels 90, publica la trilogia sobre la infància de Jesús: Natzaret (1890); Betlem (1891); la tercera part, La fugida d'Egipte, correspon al període de reclusió en el santuari de La Gleva, a la seva Osona natal. L'any 1894 publica Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos. L'any següent, s'instal·la Barcelona amb la família Duran i és suspès a divinis. L'autor es vindicarà mitjançant la publicació en premsa de dues sèries d'articles, avui recollides sota el títol En defensa pròpia. Són d'aquest moment els llibres Sant Francesc (1895) i Flors del Calvari. Llibre de consols (1896), plens de poemes de caràcter autobiogràfic on el poeta hi vessa tot el seu dolor, patiment i ràbia. Aquest malestar connecta ràpidament amb les classes populars i amb l'esperit intimista dels joves modernistes: el cas o drama, com es van referir els coetanis a la problemàtica de Verdaguer, del poeta inspira un jove Santiago Rusiñol per a escriure el drama El místic. La seva rehabilitació sacerdotal, l'any 1898, li serveix d'esperó per emprendre nous projectes: col·labora en revistes literàries com La creu del Montseny o Lo pensament català; participa en activitats literari-socials; i prepara els llibres de poesia Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902), publicat poc abans de la seva mort.


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vos me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.[46]

Cronologia bibliogràfica[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va ser un autor polifacètic i prolífic pel que fa a la seva producció literària. En vida va publicar vint-i-cinc llibres; en morir, a cinquanta-set anys, va deixar un llegat d’una vintena més de títols que es varen anar publicant al llarg del segle XX,.[47][48]

Joventut[modifica | modifica el codi]

  • 1860: Desvetllament poètic, Verdaguer s'inicia en la poesia de temàtica popular (amb influència vallfogonesca, del període Barroc) i d'inspiració neoclàssica.
  • 1863: Primeres poesies d'un fadrí de muntanya. D'aquest període destaquen les seves composicions de caràcter amorós: Amors d'en Jordi i na Guideta (amb primera edició el 1924 a cura de Joan Serra i Graupera); Jovenívoles (publicades pel seu editor Francesc Matheu l'any 1925).
  • 1865: produeix poemes de temàtica patriòtica i històrica: Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià; primers premis als Jocs Florals de Barcelona.
  • 1871: Noves cançons de Nadal.
  • 1873: Nous premis als Jocs Florals per: plor de la tórtora i La batalla de Lepant.
  • 1876: Després dels seus viatges per l'Atlàntic, conclou la seva primera obra èpica major, L'Atlàntida, la presenta als Jocs Florals de l'any següent (també data de la primera edició) i guanya el Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona.

Maduresa[modifica | modifica el codi]

  • 1878: L'Atlàntida, versió definitiva corregida pel propi autor: dedica el poema al seu mecenes, el primer marquès de Comillas; traducció castellana de Melcior de Palau; dibuix de portada de Lluís Domènech i Montaner.
  • 1879: Idil·lis i cants místics, pròleg de Manuel Milà i Fontanals
  • 1880: Mestre en Gai Saber amb la poesia La Barretina, dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda. Publica: Cançons de Montserrat i Llegendes de Montserrat.
  • 1883: Oda a Barcelona, premiada als Jocs Florals. L'Ajuntament de la ciutat en va fer un tiratge de cent mil exemplars.
  • 1885: Caritat, llibre almoina destinat als damnificats d'un devastador terratrèmol, ocorregut a Andalusia la vigília de Nadal de 1884.
  • 1886: Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, segon poema èpic major de l'autor on construeix la identitat nacional catalana.[49]
  • 1887: Lo somni de Sant Joan; Excursions i viatges, publicada pel seu editor i amic, Francesc Matheu.
  • 1888: Pàtria; Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, considerada com una de les grans obres en prosa del segle XIX i on Verdaguer ja apuntava la seva crisi espiritual.

Darrers anys. Vellesa[modifica | modifica el codi]

  • 1893-95: Anys de reclusió al santuari de la Gleva. Verdaguer completa la seva trilogia sobre la infància de Jesús amb La fugida d'Egipte; el 1894 apareix Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos; de 1895 són: Sant Francesc. Poema, la primera sèrie d'articles publicats en defensa pròpia sota l'epígraf Un sacerdot calumniat i Flors del calvari. Llibre de consols, de caràcter autobiogràfic.
  • 1897: Un sacerdot perseguit, nova sèrie d'articles publicats en la premsa de l'època davant l'agreujament de la seva situació.
  • 1898: Montserrat. Llegendari, odes i cançons, recull de totes les composicions de tema montserratí.
  • 1901: Aires del Montseny; estrena el quadre escènic L'Adoració dels pastors, amb música d'Enric Morera i Viura.
  • 1902: Flors de Maria, darrer en vida de l'autor.

Obra pòstuma[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va deixar gairebé enllestits els llibres: Al Cel (1903), Eucarístiques (1904), Càntic dels càntics (1907), Perles del llibre d'Amic e Amat (1908), i, més tard, Brins d'espígol (1977). Els seus editors també van compilar l'obra dispersa i l'obra de joventut del poeta, abandonada per Verdaguer a l'iniciar la seva etapa com a capellà, com és el cas de Jovenívoles, recull de poesia amorosa publicat pel seu primer editor i amic, Francesc Matheu, l'any 1924.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

Escultura dedicada a Jacint Verdaguer al cim de la Mare de Déu del Mont, obra de Joan Ferrés.

El contínuum popular de Jacint Verdaguer es fa palès en el fet que és una de les personalitats històriques que té més carrers i monuments dedicats arreu de Catalunya.[50]

  • L'any 1906, l'Ajuntament de Barcelona acordà incorporar el seu retrat (obra de Josep Maria Tamburini i Dalmau) a la Galeria de Catalans Il·lustres.[51]
  • L'any 1908, s'inaugura a Folgueroles el monument o "pedró" de Verdaguer, obra de l'arquitecte modernista de Vic, Josep Maria Pericas. Esculpit amb pedra de Folgueroles, pagada per la gent del poble i treballada de franc pels seus picapedrers.
  • L'any 1917, se celebra el cinquantenari del naixement de l'Esbart de Vic amb la inauguració d'un pedró monument a la Font del Desmai. Els noms dels integrants hi són gravats: Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Josep i Francesc Masferrer, Marian Campà, Antoni d'Espona, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu.
  • La ciutat de Barcelona li dedica un monument, situat a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan, edificat entre 1914 i 1924 per l'arquitecte Josep Maria Pericas i pels escultors Joan Borrell i Nicolau, Miquel Oslé i Llucià Oslé.
  • L'any 1952, se celebra el Cinquantenari de la mort de Verdaguer. A Folgueroles s'inaugura l'espai dedicat al poeta anomenat "Racó de Mossèn Cinto", amb el relleu "El Sembrador", de Manolo Hugué, esculpit l'any 1945. El 21 d'octubre del mateix any, s'inaugura un mirador anomenat de mossèn Cinto, prop de cim de Sant Jeroni, a Montserrat.[52] El Pic Verdaguer, proper a la Pica d'Estats, va ser batejat l'any 1983 en el seu honor.[52]
  • El 1962, l'Ajuntament de Barcelona decidí convertir Vil·la Joana, a Vallvidrera, on va morir, en un museu dedicat a la seva memòria.
  • El 1995, amb motiu del 150è aniversari del naixement del poeta es va erigir, a Folgueroles, l'escultura de Pablo Palazuelo "L'Àlbula", dedicada a la poesia. Se n'instal·là una d'igual al museu de Vil·la Joana, a Vallvidrera[53].
  • L'any 2002, amb motiu del centenari de la seva mort, es van fer actes commemoratius arreu de Catalunya, en especial a Folgueroles, el seu poble natal, on destaca la Signatura Verdaguer de Perejaume. La Signatura forma part del projecte De com posar Verdaguer a Folgueroles realitzat per l'artista amb motiu de la celebració del centenari de la mort del poeta, l’any 2002. Una intervenció que va consistir a allerar el torrent del poble, en el seu pas per la Font Trobada, amb el traç de la signatura del poeta; en clavar -als extrems del terme municipal- quatre claus fiters que duen gravat a la cabota “Terme real i Verdaguer de Folgueroles”; i en la distribució de 70 lectors per tot el terme municipal, un dia a la tarda, durant dues hores, que van llegir simultàniament tota l'obra de Verdaguer.[54] El mateix any, li fou dedicat l'asteroide (38671) Verdaguer, descobert per l'astrònom tortosí Jaume Nomen i Torres al seu Observatori de L'Ametlla de Mar.
  • L'any 2006, es va inaugurar a Vic una escultura, encarregada amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer el 2002, de l'artista valencià Andreu Alfaro i Hernández, de 26 metres d'alçada i set tones de pes, simbolitza Verdaguer amb sotana.
  • El 2008 es va inaugurar a la Mare de Déu del Mont l'escultura en bronze, d'uns dos metres d'alçada, dedicada a mossèn Cinto, obra de l'artista olotí Joan Ferrés. L'escultura mostra un Verdaguer assegut amb una llibreta en una mà i un llapis a l'altra, clara referència a les llibretes d'excursions i viatges que sempre acompanyaven a l'autor, i on recollia: entrades lèxiques, croquis, dibuixos i dades a manera de dietari.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Anuari Verdaguer: Publicació periòdica, fundada l'any 1986. Eumo Editorial. Societat Verdaguer. Disponible en línia a RACO[55]
  • Casacuberta, Josep M. de (1986). Estudis sobre Verdaguer. Vic: Eumo Editorial.
  • Condeminas, Maria (1970). Els Exorcismes i Jacint Verdaguer. Barcelona: Comercial y Artes Gráficas.
  • Cònsul, Isidor: Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia. Barcelona: Edicions del Mall. Sèrie Assaig, 1986; Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa, 2003
  • Domingo, Josep Mª (2009). Barcelona i els Jocs Florals, 1859: modernització i romanticisme. Barcelona: Ajuntament de BCN, Institut de cultura.
  • Garolera, Narcís (1995). Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries.
  • Miracle, Josep (1989). Estudis sobre Jacint Verdaguer. Barcelona: PAM.
  • Molas, Joaquim (2014). Llegir Verdaguer. Barcelona: PAM. Biblioteca Abat Oliba.
  • Pla, Josep (2000). El Quadern Gris. Barcelona: Ediciones Destino.
  • Riba, Carles. Obres Completes. Barcelona: Edicions 62, 1985-86
  • Sagarra, Josep Mª de (1968). Verdaguer: poeta de Catalunya. Barcelona: Aymà Editora.
  • Soldevila, Llorenç (1995). Jacint Verdaguer: deu rutes literàries, pròleg de Joaquim Molas. Argentona: L'Aixernador; a la mateixa editorial i any: Verdaguer: formació i dimensió d'un mite.
  • Torrents, Ricard: Verdaguer. Estudis i interpretacions. Vic: Eumo Editorial, 1995; Verdaguer: un poeta per a un poble. Vic: Eumo Editorial, 2002; A la claror de Verdaguer. Vic: Eumo Editorial, 2005; Ruta verdagueriana de Folgueroles (curador). Vic: Eumo Editorial, Societat Amics de Verdaguer, 2000
  • Verdaguer, Mª Àngels (2002). Jacint Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona. Barcelona: Museu d'Història de la Ciutat.
  • Verdaguer, Jacint. Antologia, a cura d'Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2002; Antologia poètica, edició de Joan Vilamala. Barcelona: Hermes, 2002
  • Verdaguer, Jacint (1878). L'Atlàntida, a cura de Pere Farrés. Vic: Eumo Editorial, OC, sèrie A, vol. 2, 2002
  • Verdaguer, Jacint (1886). Canigó, edició de Llorenç Soldevila. Barcelona: Proa, Les Eines, 2002
  • Verdaguer, Jacint (1887). Excursions i viatges, De Tànger a Sant Petesburg, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Tusquets Editors, 2003
  • Verdaguer, Jacint (1895-97). En defensa pròpia, edició a cura de Lluïsa Plans. Vic: Eumo Editorial, OC, sèrie A, vol. 17, 2012
  • Verdaguer, Jacint (1888). Pàtria, edició a cura de Ramon Pinyol. Vic: Eumo Editorial, OC, sèrie A, vol. 9, 2002
  • Verdaguer, Jacint. Totes les obres, a cura d'Isidor Cònsul i Joaquim Molas. Barcelona: Proa (diversos anys).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Carta a Marià Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871
  2. Verdaguer, Jacint. A la Verge a Aires del Montseny, dins Poesia I, TO, vol. III. Barcelona: Proa, 2005, p. 1181. ISBN 84-8437-805-5. 
  3. Cònsul, Isidor. Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa, 2003, p. 269. ISBN 8484373614. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Torrents, Ricard. Verdaguer: un poeta per a un poble. Vic: Eumo. Universitat de Vic, 2002, p. 285. 
  5. Verdaguer, Jacint. La fira de Vic, VI a Jovenívoles, dins Poesia 2, TO, vol. IV. Barcelona: Proa, 2006, p. 710. 
  6. Domingo, Josep M. Barcelona i els jocs florals, 1859 : modernització i romanticisme. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2009, p. 22. ,
  7. Marfany, Joan-Lluís. En pro d'una revisió radical de la Renaixença, dins Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història.. Barcelona: PUB, 2003, p. 635-656. 
  8. Verdaguer, Jacint. ‹‹ La Plana de Vic›› dins Pàtria. TO III. Proa. Barcelona, 2005, pp. 635-637
  9. de Sagarra, Josep Maria. Verdaguer: poeta de Catalunya. Barcelona: Aymà, S.A. Editora, 1968, p. 152. 
  10. Verdaguer, Jacint. La mort de l'escolà, dins Montserrat. Vic: Eumo/ Societat Verdaguer, 2004, p. 356. ISBN 84-9766-049-8. 
  11. Torrents, Ricard (2003). "Introducció". Dins, Jacint Verdaguer. Totes les obres. Molas, Joaquim; Cònsul, Isidor (coord.). Barcelona: Proa (Vol. 2, p. 241-245)
  12. Verdaguer, Jacint. Cant de Gentil, cant setè: Desencantament, a Canigó. Barcelona: Proa, 2002, p. 137. ISBN 84-8437-353-3. 
  13. Pròleg a Jacint Verdaguer. Deu rutes literàries, de Llorenç Soldevila
  14. Verdaguer, Jacint. Los dos Campanars, epìleg de Canigó, a cura de Llorenç Soldevila. Barcelona: Proa, 2002, p. 228. ISBN 84-8437-353-3. 
  15. Gasull i Roig, Bernat. «Jacint Verdaguer, 125 anys de l'aventura muntanyenca pels pirineus.». Vèrtex, 218, 2008.
  16. Algunes dades extretes del llibre Jacint Verdaguer: formació i dimensió d'un mite, de Llorenç Soldevila, p.99
  17. Verdaguer, Jacint. Lo Pirineu, cant quart de Canigó, a cura de Llorenç Soldevila. Barcelona: Proa, 2002, p. 72. ISBN 84-8437-353-3. 
  18. Pla, Josep. El quadern gris. Barcelona: Destino, 2002, p. 504. ISBN 84-233-2882-1. 
  19. Josep Pla, Darrers escrits. OC XLIV, 454
  20. Verdaguer, Jacint. De Tànger a Sant Petersburg. Barcelona: Tusquets Editors, 2003, p. 198. ISBN 84-8310-899-2. 
  21. A vol d'aucell, dins De Tànger a Sant Petersburg, edició a càrrec de Narcís Garolera (2003, p. 100)
  22. Pròleg a De Tànger a Sant Petersburg de Xavier Moret, p-13
  23. A vol d'aucell, edició de Narcís Garolera (2003, p.94)
  24. Definició al Diec2: http://mdlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=exorcisme&operEntrada=0
  25. Per saber més, veure l'estudi introductori de Lluïsa Plans a En defensa pròpia, p. 34
  26. http://cataleg.bnc.cat/search~S13*cat?/Xquadern+exorcismes+Verdaguer&searchscope=13&SORT=A/Xquadern+exorcismes+Verdaguer&searchscope=13&SORT=A&searchscope2=13&SUBKEY=quadern+exorcismes+Verdaguer/1%2C6506%2C6506%2CB/frameset&FF=Xquadern+exorcismes+Verdaguer&searchscope=13&SORT=A&1%2C1%2C#
  27. Per una nova aproximació als exorcismes de Verdaguer veure: Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració, a cura de Enric Casasses. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2014
  28. Anant a la Gleva, maig de 1893 (Torrents, 2002, p. 99)
  29. Ricard Torrents, Verdaguer: un poeta per a un poble (2002, p.115)
  30. 30,0 30,1 Verdaguer, Jacint. En defensa pròpia. Vic: Eumo Editorial. Societat Verdaguer, 2012, p. 401. ISBN 978-84-9766-447-9. 
  31. Casasús, Josep M.. «El periodisme literari del segle XIX». Anuari Verdaguer, núm. 6, 1991 [Consulta: 14 desembre 2014].
  32. En defensa pròpia (2012, pp. 161-162)
  33. Verdaguer, un poeta per a un poble (Torrents, 2002, p. 116)
  34. Verdaguer, Jacint. Adéu del trobador a La Pomerola. Primavera, a cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer; OC, sèrie B, vol. 30. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2013, p. 152. ISBN 978-84-941656-5-8. 
  35. Verdaguer, Jacint. L'Assilo a En defensa pròpia, a cura de Lluïsa Plans. Vic: Eumo, 2012, p.289. ISBN 978-84-9766-447-9. 
  36. Verdaguer, Jacint. Vellesa a Poesia dispersa dins Totes les Obres, vol. IV, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2006, p. 267. ISBN 978-84-8437-888-4. 
  37. MUHBA Vil·la Joana
  38. Verdaguer, Jacint. Anem dins Al cel a Totes les Obres, vol. IV, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2006, p. 267. ISBN 978-84-8437-888-4. 
  39. Verdaguer, Jacint. «Cronologia vital de Jacint Verdaguer». [Consulta: 29-11-2014].
  40. Garolera, Narcís. «La obra literària de Jacint Verdaguer». [Madrid]: Instituto Cervantes, 2002?. [Consulta: 16 març 2014].
  41. «Societat Verdaguer».
  42. Jacint Verdaguer, La Festa Major a Narracions juvenils [circa 1868]
  43. Ricard Torrents, Verdaguer: un poeta per a un poble, pàg. 70
  44. Verdaguer, Jacint. Pàtries. Poemes de Jacint Verdaguer, a cura de Ricard Torrents. Folgueroles: Verdaguer Edicions; col·lecció Univers, 2014, p. 224. ISBN 9788494165689. 
  45. Verdaguer, Jacint (1878). L'Atlàntida, a cura de Pere Farrés, OC, 2, sèrie A. Vic: Eumo Editorial - Societat Verdaguer, 2002, p. 281. ISBN 84-9766-010-2. 
  46. Verdaguer, Jacint. Sum vermis dins Flors del Calvari, a Totes les Obres, vol. III; a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2005, p. 1115. ISBN 84-8437-805-5. 
  47. Verdaguer, Jacint. «Cronologia bibliogràfica de Jacint Verdaguer». [Consulta: 29-11-2014].
  48. Torrents, Ricard. Verdaguer, un poeta per a un poble (2002, p. 249)
  49. Torrents, Ricard. A la claror de Verdaguer. Vic: Eumo Editorial, 2004, p. 267. ISBN 84-9766-090-0. 
  50. Pi de Cabanyes, Oriol. A punta d'espasa : noves glosses d'escriptors. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 64 (Serra d'or ; 343). ISBN 8484157075. 
  51. Duran i Sanpere, Agustí. «La galeria de catalans il·lustres». A: Barcelona i la seva història l'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1973, p. 458-461. ISBN 8472560724. 
  52. 52,0 52,1 Joan Cervera i Batariu, Clergues excursionistes
  53. Dades extretes del llibre: ''Ruta Verdagueriana de Folgueroles''
  54. «Signatura de Verdaguer, obra de Perejaume».
  55. RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]