Jacint Verdaguer i Santaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quill-Nuvola.svgWhite open book.svgJacint Verdaguer i Santaló
Jacint Verdaguer 140x190.jpg
Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865.
Naixement 17 de maig de 1845
Folgueroles, Osona
Mort 10 de juny de 1902 (als 57 anys)
Vallvidrera, Barcelona
Ocupació Poeta, sacerdot
Obra
Obres notables L'Atlàntida (1877)
Canigó (1886)
Guardons
Mestre en Gai Saber, després de guanyar en nombroses ocasions el certamen literari dels Jocs Florals
Signatura

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908

Primers anys a Folgueroles[modifica | modifica el codi]

Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona afeccionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...] fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia".[1]

Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església -actual plaça Verdaguer-, davant per davant de la casa familiar. El poeta hi va aprendre les beceroles i les quatre regles. Al seu poema A la Verge, Verdaguer fa una emocionada semblança del seu mestre, Martí Safont:

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència
més, quina font més pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència.[2]

Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions que marcaven el tempo de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura i que, per al nostre autor, varen ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.

Vic, anys de formació[modifica | modifica el codi]

El curs 1855-56, a deu anys, va començar els estudis al Seminari de Vic. La formació acadèmica va durar quinze anys: primer, com alumne extern del Seminari; després, com a "tridentí", destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: Humanitats i Retòrica; Filosofia i Teologia; Moral, Dret canònic i Pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem cultura popular, marcada per la tradició oral. L'autor recull el lèxic i el folklore popular, els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els prohoms de la Renaixença (Milà, Aguiló...). Destaca la col·laboració amb Marià Aguiló, a qui Verdaguer enviava materials per bastir un corpus cultural popular català; també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals per al seu Romancerillo catalán, de 1882.

El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En l'època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler, i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que es va crear la del "Círcol Literari". A les aules del Seminari, Verdaguer va fer amistats decisives com la del seu company Jaume Collell. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular. Tenia dificultats per reeixir en els estudis superiors de Teologia i Filosofia (com va confessar ell mateix: es perdia entre els sil·logismes, i Déu li havia escasseja't els dons de crític). Comptava, però, amb altres aptituds, sobretot en llengua, història o literatura.[3]

Plaça de Don Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978

Durant la seva etapa de formació, on el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va completar el coneixement acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del Segle d'Or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques. Al mateix temps, i en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el "Círcol Literari", fundat l'any 1860.

El 1863 es va instal·lar a can Tona, una masia de Sant Martí de Riudeperes (avui, Calldetenes), on, a canvi de la manutenció, va alternar les tasques d'estudiant, mosso i mestre dels minyons de la casa. Verdaguer va fer referència poètica al seu doble aprenentatge vital amb uns versos de caràcter popular i plens de sentit:

Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta,
que fango com un poeta
i escric com un fangador.[4]

Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica; poemes d'estil popular i de caràcter amorós, entre els més destacats hi trobem: Amors d'en Jordi i na Guideta, redactat el 1865, poema escrit sota influència de Mirèio (1859) de Frederic Mistral; Jovenívoles. Primeres poesies d'un fadrí de Muntanya, recull de poemes elaborats en la dècada dels 1860, publicats pòstumament pel seu primer editor, Francesc Matheu, el 1924. Es tracta del conjunt més antic i representatiu de poesia amatòria de Verdaguer, tot i que el recull inclou altres poemes de caràcter jocós i costumista. Va abandonar aquest tipus de poesia quan es va decidir per la carrera eclesiàstica.

Plaça Major de Vic
Sembla un camp de roselles
la plaça atapeïda
de mocadors vermells,
de llarges barretines,
i gent i bestiar
encara a doll hi arriben:
brama l'ase aureiut,
salta la mula guita,
bela el tendre anyellet
i el cavallàs renilla,
conta lo mercader,
lo quinquillaire crida,
canta el pobre ceguet,
mes les minyones frissen
que, venuda la fruita,
que a adinerar venien,
amb sos enamorats
feta petar una mica,
baixen los ulls en terra,
veuen que l'ombra minva,
veuen que cada punt
se van tornant més xiques;
alcen los ulls i veuen
que el sol se'n va a migdia,
i han de deixar el galan.
Ne sou de plànyer, nines;
però als que us planyen més
també els puny, ai!, l'espina.[5]

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

El 1864 va concursar per primera vegada als Jocs Florals,[6][7] restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'en Rafel de Casanova. Va assistir a la festa, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vestit de pagès mudat: gec de vellut, barretina musca, espardenyes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, el setmanari vigatà Eco de la Montaña li publicà el poema Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, el seu primer poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, també, va entrar en relació amb els catedràtics Manuel Milà i Fontanals i Xavier Llorens i Barba, i amb el bibliotecari Marià Aguiló, que l'orientarien en els seus inicis literaris.

L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del Círcol Literari) va iniciar les Esbartades o Acadèmies Literàries. Era un grup d'estudiants, entre els quals destacava Verdaguer, a qui consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els felibres, que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos.[8] El 19 de juny de 1867, convocats per Verdaguer a la Font del Desmai, propera a Folgueroles, el jove poeta va pronunciar-hi el parlament inaugural de la primera esbartada, programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals L'Espanya naixent, poema èpic que no va tenir el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per Víctor Balaguer, que va convidar-hi el cap dels felibres provençals, Frederic Mistral, màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va saludar Verdaguer, i li recomanà que treballés amb exigència: "Verdaguer, il faut être fier...". Més endavant li escriurà una carta, en resposta a la tramesa de la primera edició de L'Atlàntida, en la qual fa un vaticini, servint-se d'un tòpic virgilià -Tu Marcellus eris, 'Tu seràs l'elegit' (Eneida, VI, 883)-, que Verdaguer complirà amb escreix.

El 24 de setembre de 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic, i el 2 d'octubre va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, indret de caràcter simbòlic per al capellà-poeta, ja que al costat de l'ermita hi ha un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la síntesi (o la dualitat) de la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. L'any següent és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el rector, mossèn Galceran, va abandonar la parròquia per unir-se a una partida carlina, comandada pel seu germà. Durant el seu curt vicariat (1871-73), Verdaguer va patir fortes cefalàlgies, que li van fer deixar la parròquia. Després d'un any passat a Barcelona, visitant metges en cerca de guariment, a finals de 1874 va entrar, com a capellà de vaixell, als vapors de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'Antonio López y López, futur marquès de Comillas. Durant vint mesos va fer nou viatges per la ruta de les Antilles. La vida marinera li va suposar el restabliment de la salut i l'esperó necessari per acomplir el somni de viatjar, i de fer-ho per l'oceà escenari del seu poema L'Atlàntida. Nou travessies en el curs de les quals el poeta va perfilar i enllestir l'obra, i va compondre diverses poesies marcades per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència), com ara L'emigrant o La Plana de Vic:

Niuada de calàndries, poetes de ma terra;
jo enyoro vostres càntics d’amor dintre la mar;
avui, que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui pogués a l’hora de l’alba refilar! [...][9]

Etapa de plenitud[modifica | modifica el codi]

Palau Moja, Barcelona. Residència dels marquesos de Comillas, mecenes de Verdaguer.

A la darreria de l'any 1876, el futur marquès de Comillas va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el Palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor va viure fins al 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar dels principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'Església catalana, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). L'autor hi serà present com a braç literari del moviment. El seu prestigi social li va propiciar l'entrada al grup que va presentar el "Memorial de Greuges" al rei Alfons XII, l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya. Per una altra banda, en aquesta etapa, publica les obres que li han donat major prestigi literari: L'Atlàntida (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas (que la costejà); Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1898). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en el seu vessant econòmic, la qual cosa li permetrà realitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà al poeta una certa professionalització en el camp de la literatura.

El reconeixement[modifica | modifica el codi]

L'any 1877, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida, la primera obra èpica major de Verdaguer. El poema consta de deu cants, emmarcats entre una introducció i una conclusió, que expliquen l'enfonsament del mític continent, alhora que tracten el personatge històric de Colom, predestinat a descobrir Amèrica. L'èxit, el ressò i la recepció de l'obra van ser esclatants. L'Atlàntida representa la culminació del procés engegat per la Renaixença per tal de situar altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte.

Montserrat, marc de les composicions més populars de Verdaguer (cicle montserratí).

L'any 1880, Verdaguer és proclamat Mestre en Gai Saber amb la poesia La barretina, dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda (germà de l'escriptor Marià Vayreda); publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat que formen part de l'anomenat cicle montserratí (recollides l'any 1889 en el volum Montserrat) i que van ser profusament musicades. En paraules de Josep Maria de Sagarra:[10] Al famós "Virolai", a la "Passió" i a altres obres popularíssimes s'afegiren composicions de més empenta, com "El captant" i "La mort de l'escolà, aquesta meravella del mestre Antoni Nicolau, teixida sobre un dels moments més definitius i purs del poeta; i, amb l'ajuda de l'Orfeó Català i de totes les corals de Catalunya, la paraula de Verdaguer arribà a ésser la viva i musical afirmació d'un poble adormit que es desvetlla de mica en mica [...]. Verdaguer fou el poeta més musicable i més musicat de la nostra terra.

A Montserrat tot plora,
tot plora d'ahir ençà,
que allí a l'escolania
s'és mort un escolà.
L'escolania, oh Verge,
n'és vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?[11]

De 1883 a 1886, Verdaguer arriba al punt màxim de plenitud creadora: publica l'oda "A Barcelona", premiada als Jocs Florals de 1883. L'Ajuntament de la ciutat en fa una edició de cent mil exemplars. El 1885 publica el recull poètic Caritat, a càrrec seu, en benefici de les víctimes d'un devastador terratrèmol a Andalusia, ocorregut la vigília de Nadal de 1884.

Massís del Canigó

El punt culminant d'aquesta etapa va ser la publicació de Canigó, el desembre de 1885 (però datat l'any següent). És la segona obra èpica major del poeta. L'obra, dividida en dotze cants i un epíleg, ens parla dels orígens mítics de Catalunya, situant-los en el període, idealitzat pels romàntics, del passat medieval. En paraules de Ricard Torrents: el poeta prengué de base aquella llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, com diu el subtítol, i projectà el mite a la perfecció dels començaments en la fundació de Catalunya".[12]

El protagonista de l'obra és Gentil, fill del comte Tallaferro, que, armat cavaller, lluita amb el seu oncle Guifre contra la invasió sarraïna. Gentil, encisat per Flordeneu, la reina de les fades, abandona la guaita del castell de Rià, en una decisió que el durà a la mort. No és, doncs, l'arquetip del cavaller medieval; no és un Rotllà, un miles Christi. Gentil recull la insaciabilitat del poeta modern, el seu afany d'absolut, com assenyala Ricard Torrents, però també és un personatge complex, problemàtic, dual (com el mateix Verdaguer); el seu afany d'absolut queda estroncat. Gentil enyora el que ha deixat enrere, apareix el dubte i mor.

Més si jo et tinc, per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar! [...][13]

El fet d'haver compost el poema èpic de tot un poble va enaltir Verdaguer com a poeta dels catalans. Vinculant el passat, el present i el futur de Catalunya en reforçava la identitat nacional.

Després de Canigó, el període de plenitud es tancaria amb la coronació, a Ripoll, pel bisbe Morgades, "en nom de Catalunya". La coronació, altament simbòlica, anava lligada a la publicació de Canigó, i tingué lloc el dia de l'inici de la restauració del monestir de Ripoll, el 24 de març de 1886. El poeta va ser coronat amb els brots d'un llorer que ell mateix havia plantat a Vinyoles d'Orís quan n'era vicari.

Excursions i viatges[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va pujar per primera vegada al massís del Canigó l'estiu de 1879, i en va visitar els monestirs, abandonats (Sant Martí de Canigó) o en mans de particulars (Sant Miquel de Cuixà) i en una situació ruïnosa. Havia anat a acompanyar Claudio López Bru, fill del marquès de Comillas, al balneari de la Presta, al Vallespir. En una estada posterior (l'estiu de 1880), el poeta torna a enfilar-se al Canigó, i compon l'elegia "Los dos campanars", origen del seu segon poema major: Canigó. Malgrat l'especial significació del poema, Verdaguer no el va incloure en la primera edició de l'obra, l'any 1886, però, en la segona edició (1901), l'hi va afegir, com a epíleg, i el va dedicar al bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade du Pont, futur restaurador de Sant Martí de Canigó.

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.[14]

Les primeres estades a Montserrat daten del mateix 1879. Verdaguer i Jaume Collell es van encarregar, com a secretaris executius, d'organitzar les festes del mil·lenari del descobriment de la Verge (1880) i de la seva coronació com a patrona de Catalunya (1881). Els dos amics van convocar concursos de poesia, música i orfebreria. Verdaguer va participar-hi de forma activa amb la composició de poemes que van fer créixer ràpidament la seva popularitat: Virolai, La mort de l'escolà, Don Jaume a Sant Jeroni, La roca del diable, entre d'altres. D'aquests poemes, profusament musicats, en va sortir el recull Cançons de Montserrat i el volum Llegenda de Montserrat, on s'explica la llegenda de Riquilda i Fra Garí, versió del mite de la Bella i la Bèstia. L'any 1898 Verdaguer va aplegar totes les composicions de l'anomenat "cicle montserratí" i va publicar-les sota el títol Montserrat. Llegendari, cançons, odes.[15]

Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, on hi trobem el <<Pic Verdaguer>>.

Als anys vuitanta destaca la seva activitat excursionista. El 1879 i el 1880 visita el Canigó i altres indrets del Pirineu oriental, però és sobretot els anys 1882 i 1883 que fa llargues excursions per la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Andorra, la Vall d'Aran i l'Arièja.[16] L'estiu de 1884 va fer una llarga estada al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l'Alta Garrotxa. Aquestes excursions tenien com a objectiu principal la composició de Canigó, per a la qual el poeta necessitava conèixer els indrets que descriuria en el poema. Ho podem veure en aquesta descripció, metafòrica, del Pirineu català:

Un gran arbre ajagut és lo Pirene
que mira ses brancades poderoses
esbadiar-se de València a Roses,
entreteixir-se amb serres i turons,
on penja, com ses flors immusteïbles,
les blanques caseries i vilatges
i, més a prop del cel, los ermitatges,
que en semblen, allí dalt, los escalons.[17]


Cim del Matagalls

Cap al final de la vida, Verdaguer va fer dues excursions al Montseny: la primera, el 1899, al Matagalls, amb els redactors del setmanari literari La Creu del Montseny, on va participar en la plantació de la creu al cim de la muntanya, duta a terme pel bisbe Morgades. D'aquesta experiència va néixer el llibre Aires del Montseny, publicat per la revista Joventut; la segona, l'any 1901, amb els redactors d'aquesta darrera publicació.

Voltar el món per trobar-se amb ell mateix[modifica | modifica el codi]

Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas, Verdaguer va poder satisfer la seva passió de viatjar. Viatges en solitari o com a acompanyant de les famílies Comillas i Güell (Eusebi Güell era casat amb Isabel, filla del primer marquès de Comillas). L'escriptor va ser l'acompanyant habitual de Claudio López Bru (segon marquès de Comillas) en les seves estades, per problemes de salut, en estacions termals (la Presta, Panticosa). El 1883, en el iot Vanadis, llogat pel marquès, ambdues famílies van fer un llarg creuer per la Mediterrània, amb visites a Mallorca, el Marroc i Algèria. El 1884 va acompanyar Eusebi Güell en un viatge per diferents ciutats europees (Ginebra, París, Berlín...) fins a Rússia (Sant Petersburg).

Verdaguer va escriure reportatges d'aquests viatges per a La Veu del Montserrat, setmanari dirigit per Jaume Collell, que més tard publicaria també La Ilustració Catalana, revista barcelonina dirigida per Francesc Matheu. Les cròniques de les excursions pirinenques i dels seus viatges per Europa i pel Mediterrani són considerades la millor prosa catalana del segle XIX, i, per elles, Verdaguer és considerat un dels fundadors de l'articulisme literari català. En paraules de Josep Pla, per saber escriure una mica el català, s'ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus viatges per Europa i el nord d'Àfrica.[18]

Fruit d'aquesta activitat viatgera, Verdaguer publica Excursions i viatges, llibre confeccionat per Francesc Matheu el 1887, integrat per diversos reportatges: Excursió a l'Alt Pallars i L'aplec de Montgarri, a partir de les expedicions de 1882 i 1883; Records de la costa d'Àfrica, crònica literària del creuer per la Mediterrània, el 1883; A vol d'aucell, un extens reportatge del viatge, el 1884, als països de l'Europa Central i Rússia; i L'ermita del Mont, aplec de proses de l'estiu d'aquell mateix any, escrites en aquell santuari de l'Alta Garrotxa, on va acabar d'escriure el poema Canigó.[19]

En aquests viatges la percepció de Verdaguer està condicionada pel context social i ideològic del moment, sobretot pel pensament catalanista, catòlic i conservador de l'anomenat Grup de Vic: el canonge Collell, el bisbe Morgades, el futur bisbe Josep Torras i Bages, i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís.[20] Veiem reflectit aquest ideari en un fragment de la seva visita a Rússia: "Sant Petersburg, 25 de maig.[...] Tot seguit d'arribar, me n'he anat tot sol, a la ventura, a cercar una església catòlica, que no ha trigat a deixar-se veure, com una mare que surt a rebre un fill que la cerca.;[21] Lo Coran, que dóna la força i la vida a aqueixes races, les matarà ja que els porta a la més completa e inevitable ruïna.[22] Més enllà, però, de les idees, les impressions viatgeres de Verdaguer traspuen sensibilitat i capacitat d'observació. Hi destaca el seu domini del lèxic i el detall en les descripcions (vestits, festes, tradicions, paisatges). Aquests escrits tenen per model els relats viatgers dels escriptors romàntics, sobretot francesos: Chateaubriand, Lamartine, o Victor Hugo, entre d'altres.

Rússia, 24 de maig. [...] La primera dona del poble que he vista en la frontera anava descalça, i, encara que creguí que era casualitat, no deixà de fer-me mala impressió, que anà creixent quan vegí que altres i altres, gairebé totes les pageses, amb gairebé tots sos fills i filles, fins a tretze o catorze anys, anaven sense res als peus. És molt que no es coneguin els esclops en aqueixa terra tan freda, mullada i fangosa; si un escloper de nostres Pirineus hi anàs a plantar botiga, podria fer-se la barba d'or.[23]

L'any 1886, en el moment de màxima plenitud vital i creadora, coronat a Ripoll pel bisbe Morgades "en nom de Catalunya" i assaborint l'èxit de Canigó, Verdaguer va emprendre un viatge a Palestina i Egipte que va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. A la tornada d'aquest viatge, el poeta va començar a patir una profunda crisi, personal i literària, que li farà replantejar-se la vida que havia dut fins llavors. Aquesta crisi es va manifestar en un canvi radical de comportament: rebaixa considerablement la producció literària, i, en canvi, augmenta la dedicació als pobres, buscant el camí de la perfecció espiritual.

Conseqüència literària del viatge al Pròxim Orient, Verdaguer publica, primer com a reportatges i després en llibre, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, on s'intueix el profund canvi espiritual que li havia causat l'estada als Llocs Sants de la cristiandat..

Dia de l'Ascensió de 1886
Gràcies a Déu estam de tornada; lo Montseny verdós, amb algun floc de neu encara sobre son front, s'ha deixat veure fa estona darrera el Montnegre. Sota la serralada dels Tres Turons i Burriac se veuen los pobles de la costa afilerats vora l'aigua que els dóna vida. Lo Montjuïc espadat nos mostra son dors de monstre marí, i no triguen a obirar-se els campanars, palaus i murs de la ciutat estimada que seu en sa falda gegantina. Som a casa nostra, de tornada del viatge que més desitjava nostre esperit. Pel cristià i pel sacerdot que ve de Palestina, ¿quin altre viatge pot haver-hi més interessant? Hem anat a cercar quelcom més que lo que acostumen a cercar los que naveguen, quelcom que val més que l'or i la plata, i ho hem trobat i ho portam. Venim carregats de records preciosos d'aquells que no s'obliden: fins les imatges dels divins personatges de la Història Sagrada nos van seguint. [...] Amb tan bona companyia i, sobretot, amb tan bona guia com arribam avui al port de la pàtria, pugam atravessar lo mar de la vida, i lliures de totes ses tempestes i esculls, arribar al port de la pàtria celestial. [24]

En paraules de Ricard Torrents, l'autor s'havia deixat coronar "poeta de Catalunya" i, al cap de pocs mesos, de retorn d'aquella experiència a la terra de Jesús "mortal i fet home de dolors", decideix canviar de vida. Retirat al Bac de Collsacabra, l'estiu de 1886, escriu a Collell: "Ací en la soledat he vist passar d'un a un mos quaranta anys, i de tots estic avergonyit".

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

Les llavors de la discòrdia[modifica | modifica el codi]

La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la producció literària i es bolqués en altres activitats considerades poc ortodoxes, en el context de l'època, com ara la pràctica d'exorcismes. Aquesta pràctica, com la de les almoines que repartia entre els pobres, eren per a Verdaguer "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat. Creia que els exorcismes eren un benefici espiritual per guarir les malalties relacionades amb la presència del Maligne ("treure dimonis"). Les almoines, d'altra banda, (els diners que el marquès destinava a famílies pobres), constituïen, per a Verdaguer, un benefici econòmic per millorar les condicions de vida dels treballadors.

A principis dels anys noranta del segle XIX, Verdaguer va assistir, acompanyat pel seu cosí Joan Güell, a la Casa d'Oració del carrer dels Mirallers de Barcelona, on un grup de visionaris, dirigits per l'ex-paül Joaquim Pinyol, practicaven exorcismes, o, més aviat, en paraules d'Enric Casasses, feien sessions mediúmniques: unes persones entren en un estat d'exaltació que permet que a través d'elles "parlin" els esperits enemics.[25] Casasses també refereix que la Barcelona de finals de segle XIX vivia immersa en una grandíssima efervescència espiritista, sobretot entre les classes pobres. L'espiritisme pròpiament dit, el que acabava de celebrar a Barcelona el seu Primer Congrés Internacional (1888), té al nostre país incomptables adeptes [...] i ofereix a la classe obrera a tothom, davant l'immobilisme conservador de l'església, una alternativa espiritual amb tons anarquistes, feministes, antimilitaristes, cooperativistes, laïcistes, i també vincles amb el naturalisme, l'homeopatia i l'hidromagnetisme, per no dir res de l'esperantisme, un idioma que el seu nom vol dir esperança. [...] D'aquesta força espiritista hi ha dues coses que afecten directament els "nostres dimonis": una, que el mèdium, i encara més la mèdium, la persona que té la capacitat de comunicar-se amb els esperits per tal de donar-los expressió era una figura habitual en el panorama barceloní de 1890. Un grup com el de la casa d'oració en aquest sentit no era gaire estrany. El que sí que era una mica estrany era que fossin catòlics. La segona, la manera com el pare Pinyol i companyia es maneguen amb l'espiritualitat és en part un intent de plantar cara a l'espiritisme amb les seves pròpies armes: la comunicació sobrenatural. [...] L'espiritista comunica directament amb els esperits, hi parla. I això fan els de la casa d'oració des de dins del marc catòlic, o més ben dit, amb un peu a dins i l'altre a la ratlla.[26]

L'Església catòlica, dualista des dels orígens, creu en la presència del Maligne i en la necessitat de la pràctica dels exorcismes (ritu per foragitar els mals esperits) per alleugerir el patiment de la gent. Moltes vegades, el patiment estava relacionat amb patologies mentals que la psiquiatria de l'època encara no podia dirimir. Ritus sempiterns d'una Església que, fins i tot, havia santificat algun dels seus practicants (designats, com avui, per la jerarquia eclesiàstica, i per a ocasions especials). Verdaguer va apel·lar a l'argument d'autoritat de l'encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII de 1891, on es recomanava el rés de l'exorcisme i la concessió de les indulgències que l'acompanyaven. Verdaguer va argumentar que l'oració a Sant Miquel que es deia a la Casa d'Oració era la recomanada pel pontífex.

El capellà-poeta va aplegar les experiències viscudes a la Casa d'Oració en un seguit d'Apunts, presos a raig, en quatre quaderns: tres es conserven a l'Arxiu Comarcal de Ripoll (el segon va desaparèixer); el quart es guarda a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

La Setmana Santa de 1893 el bisbe de Barcelona, Dr. Català, va ordenar a Piñol, Verdaguer i el seu cosí Güell, que abandonessin la pràctica d'exorcismes. En aquestes sessions, Verdaguer va entrar en contacte amb la família Duran, una viuda -Deseada Martínez- amb tres fills. Una de les filles -Amparo- era vident. La relació amb aquesta família serà decisiva en la darrera etapa de la vida del poeta.

Paral·lelament, Verdaguer havia adquirit, en subhasta pública i sense diners propis, una finca als Penitents per salvar-hi una capella -Santa Creu de Vallcarca- relacionada amb la "Casa d'Oració". Verdaguer en volia fer un lloc de pregària i recolliment, seguint el model dels fundadors del grup d'exorcistes, a imitació del pare Francesc Palau i Quer en el seu retir ascètic a l'illot des Vedrà (Eivissa).

Josep Morgades, el bisbe de Vic (diòcesi a la qual Verdaguer pertanyia), i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, van recomanar al poeta que deixés Barcelona, per motius de salut i, en principi, per poc temps. En realitat, però, aquesta sortida suposava per a Verdaguer l'expulsió de la ciutat i la posterior reclusió al santuari de la Gleva, a la Plana de Vic. Al mateix temps, els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb intenció de desprestigiar Verdaguer davant de l'opinió pública.

En tos palaus mon esperit hi plora,
No nasquí per cantar en gàbia d'or;
De tes ciutats cuita a llençar-me fora;
lo bon Jesús m'acollirà en son cor.[27]


Un dels arguments més utilitzats pels qui volien desacreditar-lo va ser el de la bogeria. El canvi de vida de Verdaguer no es podia explicar d'una altra manera: la causa era la feblesa mental. Pere Manaut, metge i escriptor, es va basar en els escrits més polèmics del poeta per dictaminar que estava alienat i que calia tancar-lo en un frenopàtic.[28] Segons Manaut, Verdaguer patia una theomanía, con delirio de persecución. A petició de Verdaguer, el doctor Joan Giné i Partagás, màxima autoritat en la matèria, va fer-li un exhaustiu examen psiquiàtric. El seu Dictamen, publicat a la premsa, era contundent: Opino que huelga toda discusión en lo tocante al estado mental de Mosén Jacinto Verdaguer. Su íntegra y clarísima inteligencia, sus elevadísimos sentimientos y sus virtudes cristianas le colocan muy por encima de todo conato de vulneración o menoscabo de parte de los terrícolas.[29]

El "cas" Verdaguer[modifica | modifica el codi]

Davant la impossibilitat d'una sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: l'any 1895, el bisbe Morgades el va suspendre a divinis (pena canònica que priva el sacerdot de l'administració dels sagraments). Verdaguer, conscient de la seva problemàtica, es va defensar mitjançant la publicació de dues sèries d'articles, publicats a la premsa del moment, i recollits posteriorment sota el títol En defensa pròpia,[29] zenit de l'articulisme literari modern. Narcís Garolera, un dels estudiosos més solvents que té l'obra prosística de mossèn Cinto, ha dit que el conjunt d'articles de Verdaguer, aplegats sota el títol En defensa pròpia (1895-1897), constitueixen una fita en la prosa catalana moderna.[30] Així mateix, Maurici Serrahima opinava que fins aleshores, mai ningú no havia escrit en català amb la perfecció i l'eficàcia literària i polèmica que ell va aconseguir en aquells articles. I concloïa: La prosa verdagueriana havia arribat a dalt de tot.[31]

La defensa de Verdaguer, armat només amb paraules, davant dels "vituperis i atacs" a què es veia sotmès, va començar, el 17 de juny de 1895, amb la publicació d'un "Comunicat" al diari El Noticiero Universal, dirigit per Francisco Peris Mencheta, adreçat "a la gent honrada de Barcelona":

[...] demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant de cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.[32]

Segueix el "Comunicat" una primera sèrie d'articles, formada per una dotzena de "cartes" agrupades sota l'epígraf Un sacerdot calumniat i publicades al diari La Publicidad. La sèrie va començar el 6 d'agost de 1895 i va acabar el dia 1 de setembre.

El conflicte va esclatar i va ser considerat per l'opinió pública com el "cas" Verdaguer (més endavant, també seria conegut com a "drama" o "tragèdia"). La repercussió mediàtica del conflicte va commoure la societat catalana. El "cas" Verdaguer té un cert paral·lelisme amb l'affaire Dreyfuss, de qui Émile Zola va fer una defensa al diari L'Aurore l'any 1898, amb el títol de J'accuse, una carta oberta al president de la República.

Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d’enuig i lleig verí,
plenes d’insults i d’anatemes.
L’una m’ha dit "mal sacerdot";
l’altra m’ha dit "dolent poeta";
l’altra, "rebuig del temple sant,
quan te veurem pres en cadena,
en lo bell fons de la presó,
colgat set canes sota terra!"
Los cops de mar de un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l’eugassada sobre l’era.
Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s’hi bressa,
com la gavina en la maror.
com l’aligot en la tempesta.
Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.[33]


L'any 1896 Verdaguer i la família Duran varen ser desnonats del seu pis del carrer de la Portaferrissa. L'autor es va refugiar a la capella de Santa Creu de Vallcarca (als Penitents), on va continuar escrivint. Allà va compondre moltes de les poesies del llibre Al cel, i, sobretot, La Pomerola, un llarg poema autobiogràfic, que va presentar, amb el títol de La Primavera, als Jocs Florals de Barcelona, presidits per Narcís Oller. Autor i poema van ser preterits pels mantenidors del concurs.[34]

[...] Contat aqueix idil·li de sa vida,
sos llavis clou lo pobre trobador,
mes com l'esclat de son matí no oblida,
posa punt a sa història, no a son plor.
Puix al veure els tions de la Pomera
de la llar en les pedres flamejar,
recordant amb la llur sa primavera
sent a sos ulls les llàgrimes tornar.
-Adéu -li diu- florida Pomerola,
arbre on nià mon càntic més hermós;
ton front altiu no el doblegares sola:
destralejats a terra som tots dos.[35]

Al cap de dos anys, Verdaguer va publicar una segona sèrie d'articles (Un sacerdot perseguit) al mateix diari, La Publicidad. Es tractava de vint-i-sis "cartes", que es publicarien entre el 5 d'agost i el 21 de novembre de 1897. Són uns articles durs, motivats per l'agreujament de la seva situació personal. Alguns dels títols són contundents i ben explícits: "Llorers espinosos", "La calúmnia", "Qui és l'al·lucinat?", "Los diners de Judas"... Vegem un fragment de l'article titulat "L'Assilo":

La gent de Vic dóna a aquell benèfic establiment lo nom molt encertat d'Hospital dels Capellans. En efecte, allí van a raure mos germans en lo sagrat ministeri invàlids i acaducats de la diòcesis, i sobretot los malalts de malaltia crònica.
Obstinats los que es diuen mos protectors en atribuir-me la mania que les té capficats, s'afanyaren a pendre una celda per mi, no per un any, ni per dos, sinó "in perpetuum", com si es tractàs d'assegurar-me, no l'esdevenir, sinó un passatge per l'altre món. Tanta nosa els faria en aquest! Per quan m'arribàs aqueixa hora, ja tenia els funerals assegurats, puix en lo Título de admisión de socio se'm promet fer-me celebrar algunes misses, després de la mort, essent això l'únic a què jo no renuncio pas.
La gàbia, doncs, estava a punt; no faltava més que fer-hi volar l'aucell, però l'aucell era esquerp.[36]

Rehabilitació. Darrers anys[modifica | modifica el codi]

A la darreria de 1897 Verdaguer es trasllada a Madrid. Entra en contacte amb personalitats eclesiàstiques influents, com el nunci del Vaticà (monsenyor Cretoni) o els frares agustins de l'Escorial (l'autor comptava amb el P. Manuel Fernández Miguélez entre els seus admiradors), per mirar de trobar una sortida pactada amb el bisbe Morgades, mitjançat la seva mediació. El 6 de gener d'aquell any Verdaguer signa un document de disculpa que el bisbe accepta. El tribunal eclesiàstic de Vic aixeca la suspensió a divinis i li torna les llicències sacerdotals. Poc després, és incardinat a la diòcesi de Barcelona, on el bisbe Català li atorga un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem, a la Rambla, davant per davant del palau Moja, residència a Barcelona dels marquesos de Comillas que el capellà-poeta havia freqüentat assíduament durant disset anys. Verdaguer ironitzava sobre la seva situació en aquests termes: "tant patir per passar d'una banda a l'altra de la Rambla".

Mos cabells són blancs,
són blancs per la messa;
l'estiu és a prop,
s'acosta la sega.
Si s'acostarà
per la vida meva?
Me vindrà de nit?
Me vindrà de dia?
Més no trigarà,
puix mon cap s'inclina.
Oh quin cop de falç
me darà quan vinga![...][37]

Afeblit, prematurament envellit, Verdaguer no va deixar mai de banda la literatura: va preparar nous llibres com Aires del Montseny (1901), i Al cel (1903), pòstum però acabat en vida de l'autor; va fundar revistes literàries com Lo Pensament Català i La Creu del Montseny; i va acceptar presidir diferents certàmens literaris com els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà, l'estiu de 1901. La seva darrera aparició en públic va ser el 12 de gener de 1902 per pronunciar el discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb un parlament titulat Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors.

L'abril d'aquell mateix any, els metges li van diagnosticar tuberculosi, en un estat avançat. El 17 de maig, el dia que feia cinquanta-set anys, Verdaguer es va traslladar de la seva darrera residència barcelonina del carrer d'Aragó a la finca de Vallvidrera coneguda com a Quinta Juana (Vil·la Joana), on passava els estius l'alcalde de Sarrià, Ramon Miralles. El poeta, malalt, hi esperava trobar el repòs necessari per a la seva salut. Hi va morir el 10 de juny a mitja tarda.

L'endemà mateix, l'Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies. La capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Verdaguer fou sepultat al cementiri de Montjuïc, el 13 de juny de 1902, després d'un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. En paraules de Ricard Torrents: Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d'una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat.

Tomba de Verdaguer al Cementiri de Montjuïc
Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra,
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem-se'n, barca meva,
cap a la mar del cel
avui que està serena.[38]

Cronologia vital[modifica | modifica el codi]

Els pares de mossèn Jacint Verdaguer van ser Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1811-Folgueroles, 1876) i Josepa Santaló i Planas (Folgueroles, 1819-1871)[39]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

  • 1833: El pare del poeta, Josep Verdaguer i Ordeix, es trasllada a Vic per perfeccionar l'ofici de mestre de cases.
  • 1841: El pare de Verdaguer s'instal·la a la casa de propietat, núm. 7 del carrer Gran de Folgueroles, i es casa amb Josepa Santaló, filla del fuster i obrer teixidor Bartomeu Santaló, amb domicili al carrer de Sant Jordi núm. 5
  • 1842: Neix el primer fill, Miquel, del matrimoni Verdaguer-Santaló.

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

  • 1845: Jacint Verdaguer i Santaló neix el dia 17 de maig a Folgueroles. Va ser el tercer de vuit fills.
  • 1855: Inicia els estudis al Seminari de Vic. Fins a ingressar al Seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.
  • 1863: Entra a can Tona, mentre continua estudiant, per a fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes. Escriu poemes de temàtica amorosa, Jovenívoles, Amors d'en Jordi i na Guideta. Comença l'amistat amb Jaume Collell.
  • 1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

  • 1865: Obté un premi especial als Jocs Florals per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'En Rafel de Casanova.
  • 1866: Verdaguer és distingit amb quatre accèssits als mateixos Jocs Florals.
  • 1867: S'inicien les Esbartades o Acadèmies literàries de l'Esbart de Vic a la font del Desmai, Verdaguer escriu el discurs inaugural.
  • 1870: És ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any, canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles. L'endemà celebra la segona Missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.
  • 1871: La seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
  • 1873: Publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
  • 1874: Entra de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas.
    Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al refugi de la Renclusa, al peu l'Aneto
  • 1876: El 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida. El mes de novembre ocupa una capellania privada al palau Moja de Barcelona, residència dels marquesos de Comillas.

Plenitud[modifica | modifica el codi]

  • 1877: El jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.
  • 1878: Viatge a Roma. El Sant Pare Lleó XIII el rep i li parla del seu poema L'Atlàntida.
  • 1879: Publica Idil·lis i cants místics. Estada al Vallespir, visita els seus monestirs i concep la que serà la seva segona obra èpica major, Canigó, partint de l'elegia Els dos campanars que inclourà en l'edició de 1901.
  • 1880: Per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat.
  • 1881: Presideix els Jocs Florals.
  • 1882: Expedició al Pirineu i ascensió a l'Aneto. Destaca el paper de Verdaguer com a pioner de l'excursionisme català.
  • 1883: Triomfa als Jocs Florals amb l'oda A Barcelona. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars. Viatge amb Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, per la costa d'Àfrica a bord del iot Vanadis. Ascensió a la Pica d'Estats.
  • 1884: Verdaguer viatja amb el comte de Güell al centre i al nord d'Europa. Estada al santuari del Mont, a l'Alta Garrotxa, on treballa en Canigó. Renuncia a ocupar una canongia de la seu de Barcelona.
  • 1885: Verdaguer forma part de la comissió de catalans que presenten al rei Alfons XIII el document anomenat Memorial de Greuges, en defensa dels interessos de Catalunya.
  • 1886: El 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa. Inici de la seva crisi espiritual.
  • 1893: Deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

  • 1888: Publica Pàtria i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Intensifica la seva vida d'apostolat i les almoines.
  • 1890: Entra en contacte amb el grup d'exorcistes de la Casa d'Oració, dirigits per Joaquim Pinyol.
  • 1894: Apareixen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.
  • 1895: Marxa sense permís de la Gleva i s'instal·la a Barcelona amb la família Duran. El bisbe Morgades el suspèn a divinis, li retiren les llicències sacerdotals. Es defensa publicant en premsa una primera sèrie d'articles sota l'epígraf Un sacerdot calumniat, avui recopilats en el llibre En defensa pròpia.
  • 1896: Publica Flors del calvari. Presenta als Jocs Florals el seu poema La Pomerola que passa totalment desapercebut.
  • 1897: Nova sèrie d'articles d'En defensa pròpia: Un sacerdot perseguit. Viatge a Madrid, els frares agustins de l'Escorial ajuden a resoldre el conflicte canònic.

Rehabilitació i darrers anys[modifica | modifica el codi]

  • 1898: Verdaguer signa la retractació i li retornen les llicències sacerdotals. Passa a la diòcesi de Barcelona (exeat) i rep un benefici a l'església de Betlem, a la Rambla, davant del palau Moja.
  • 1901: Publica Aires del Montseny. Darrera excursió de Verdaguer: Guilleries i Montseny.
  • 1902: El 17 de maig, data del seu aniversari, es trasllada de la seva darrera residència a Barcelona, al carrer Aragó, a la Vil·la Joana de Vallvidrera, finca d'estiueig de l'alcalde de Sarrià, Ramon Miralles, on podrà respirar aires més sanitosos que els de Barcelona i refer la tuberculosi. El poeta mor el dia 10 de juny, a mitja tarda. Tres dies després és enterrat a Montjuïc, davant del mar, en una tomba excavada a la roca, després d'un sepeli multitudinari que demostra el reconeixement del poble català al seu poeta nacional.

Obra[modifica | modifica el codi]

Verdaguer és un dels màxims exponents de la Renaixença, i del moviment romàntic (que s'estén al llarg del segle XIX), romanticisme que busca en el passat medieval, en la natura i en la parla popular els temes i l'expressió dels seus ideals estètics; Renaixença que persegueix la modernització de la cultura catalana, també de la seva llengua. Verdaguer torna a situar el català com a llengua literària culta, espai fins aleshores reservat a altres llengües.[40]

Els estudiosos destaquen tres etapes en la seva producció literària:

Ermita de la Mare de Déu de la Damunt. Folgueroles. Marc del poema de Verdaguer ''L'Arpa'' on situa el seu desvetllament poètic.
  • Una primera etapa, juvenil, que passa per les provatures en diversos gèneres, des de la poesia pastoril i amorosa de caràcter popular -d'influència mistraliana- fins a la humorística, de la qual queden poques mostres, com els Goigs de sant Taló. També, aquests primers anys, comença a escriure poesia religiosa i patriòtica. De fet, pàtria, amor i religió són els tres eixos dels Jocs Florals reinstaurats. Verdaguer guanyarà ben aviat, amb vint anys, els seus primers guardons en aquest certamen literari amb les composicions: A la mort d'en Rafel de Casanova i Els minyons d'en Veciana. Així mateix, és d'aquesta etapa el poema èpic Dos màrtirs de ma pàtria (1865). L'ordenació sacerdotal, el setembre de 1870, i el seu posterior vicariat a Vinyoles d'Orís, encaminen la producció verdagueriana cap a la poesia religiosa, sense abandonar la reivindicació catalanista que ja mostraven les primeres obres. El capellà-poeta continua, al mateix temps, treballant en una versió definitiva de L'Atlàntida, la seva primera obra major, que acabarà de redactar després de diverses aproximacions (el poema, inacabat i inèdit, Colom; L'Atlàntida enfonsada, i L'Espanya naixent, que presentà, sense èxit, el 1868, als Jocs Florals de Barcelona. Després d'un llarg i difícil procés de gestació, que acaba en cloure els seus viatges transatlàntics, Verdaguer presenta el seu poema als Jocs Florals de 1877 i rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona, fet que el consagra com el millor poeta del seu temps.


[...] Arribam a la plaça. Que hermosa n'és, amb aquella bellugor de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors de carmesí! Apar un rosellar vermell en què amb los gallarets se barrejassen los cap-blaus i tots fossen moguts pel vent de marinada. Ells se tiren al remolí de les ballades i de seguit los veig giravoltar amb les que en mos dies bells havia vist a les espellofades.
[...] Totes ballaven sinó la del mas d'Heures, que, fent-me la rialla, semblava esperar-me. Un hereu de casa bona li feia l'aleta i semblava pregar-la de tirar-se al terbolí, però ella, com si no s'adonàs, se girava a mi i, amb una rialla, m'obria el llibre blanc del seu cor, en què jo, lo primer, podia escriure.[41]


  • La segona etapa, de maduresa, és el moment de plenitud de Verdaguer com a poeta i eclesiàstic. Després de l'èxit esclatant de la seva primera obra èpica major, L'Atlàntida (amb un ampli reconeixement internacional, com ho demostren les nombroses traduccions del poema), Verdaguer entra, com a capellà de família, al palau Moja de la Rambla, propietat dels marquesos de Comillas. Comença per a l'autor una vida plena de comoditats, de reconeixements i d'èxits literaris, que culminaran amb la publicació del segon poema èpic major Canigó, i amb la coronació a Ripoll, pel seu bisbe, "en nom de Catalunya". El gruix de la seva producció en prosa i en vers es concentra en aquests anys. Com a resposta als qui creien que la temàtica pagana, mitològica, sobre la qual se sosté L'Atlàntida, no era gaire adequada per a un capellà, Verdaguer publica l'any 1879 Idil·lis i cants místics, que el consagra com el poeta religiós més important del seu moment. Es tracta d'un recull de poesies breus, inspirades en la poesia dels grans escriptors místics, de Ramon Llull a Sant Joan de la Creu.[42] Segueixen Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat, dos llibrets elaborats en el marc de les celebracions del Mil·lenari de Montserrat (1880). L'any 1883 publica l'oda A Barcelona, ciutat d'acollida del poeta, immersa en una transformació que havia començat amb l'enderrocament de les muralles, i amb el pla urbanístic d'Ildefons Cerdà, que culminarà amb l'Exposició Universal de 1888, any de publicació de Pàtria,[43] recull de poesies patriòtiques. El 1889 publica Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, zenit de la prosa del segle XIX, fruit del seu viatge a Palestina i Egipte (1886), on s'albira el seu canvi espiritual.


Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.


Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'aucells;
ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien
i d'algues es vesteixen les prades dels anyells.[44]


  • Verdaguer vist per Ramon Casas (MNAC).
    La tercera etapa, la de vellesa, coincideix amb la crisi religiosa i el conflicte canònic, i social, que se'n deriva. La poesia d'aquesta etapa es caracteritza pel conreu del poema breu de temàtica predominantment religiosa. Aquesta poesia fa un gir introspectiu, intimista, amb un clar sentiment d'enyorança del passat (la infantesa, concebuda com un paradís perdut), i un marcat anhel de transcendència. La crisi interior, derivada del viatge a Terra Santa fa que la producció literària de Verdaguer faci una davallada; al mateix temps, el capellà augmenta la dedicació sacerdotal, orientada a les capes socials més vulnerables. Un altre motiu que afectarà de forma la seva carrera literària serà la consciència de l'autor del desfasament de la seva poesia. El segle XIX és el segle romàntic, però Verdaguer evidencia la força dels nous corrents estètics, i provarà de "modernitzar-se". Són interessants, en aquest darrer sentit, les seves reflexions metapoètiques en composicions com Què és la poesia? o Vora la mar, on elucubra sobre el seu desig d'escriure versos immortals: Per què, per què, enganyosa poesia / m'ensenyes de fer móns? A principis dels noranta, publica la trilogia sobre la infància de Jesús: Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893), que correspon al període de reclusió al santuari de la Gleva, a la Plana de Vic. L'any 1894 publica Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos. L'any següent, abandona la Gleva i s'instal·la a Barcelona a casa de la família Duran, i, després d'un expedient per insubordinació obert pel seu bisbe, és suspès a divinis. Verdaguer es vindicarà amb la publicació a la premsa de dues sèries d'articles, avui recollides sota el títol En defensa pròpia. Són d'aquest moment els llibres Sant Francesc (1895) i Flors del Calvari (1896), amb poemes de caràcter autobiogràfic, on el poeta vessa el seu dolor, el seu patiment i la seva ràbia. Aquest malestar l'acosta a les classes populars i a l'esperit dels joves modernistes: el "cas" o "drama" de Verdaguer, com en van dir els seus coetanis, inspirarà un jove Santiago Rusiñol per escriure el drama El místic (1903). La rehabilitació sacerdotal del poeta, el febrer de 1898, l'esperonarà a emprendre nous projectes: dirigeix revistes literàries, com La Creu del Montseny i Lo Pensament Català; participa en Jocs Florals (Lleida) i certàmens literaris (Berga, la Bisbal, Sarrià), i publica els reculls poètics Aires del Montseny (1901) i, poc abans de morir, Flors de Maria (1902).


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.[45]


Cronologia bibliogràfica[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va ser un autor polifacètic i prolífic pel que fa a la seva producció literària. En vida va publicar vint-i-cinc llibres; en morir, a cinquanta-set anys, va deixar un llegat d’una vintena més de títols que es van anar publicant al llarg del segle XX.

Joventut[modifica | modifica el codi]

  • 1860: Poesia popular, d'influència tardobarroca, i poesia culta d'inspiració neoclàssica.
  • 1863: Comença a escriure poesia de caràcter amorós: Amors d'en Jordi i na Guideta (publicat, pòstumament, el 1924); Jovenívoles. Primeres poesies d'un "Fadrí de Muntanya" (publicat, pòstumament, el 1925, per Francesc Matheu.[46]
  • 1865: Guanya les primeres distincions als Jocs Florals de Barcelona. Publica el seu primer poema major: Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
  • 1871: Noves cançons de Nadal.
  • 1873: Premis als Jocs Florals per les poesies Plor de la tórtora i La batalla de Lepant.
  • 1876: Després dels seus viatges per l'Atlàntic, conclou la seva primera obra èpica major, L'Atlàntida. La presenta als Jocs Florals de l'any següent, i guanya el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona.

Maduresa[modifica | modifica el codi]

  • 1878: L'Atlàntida es publica, en versió definitiva, corregida per l'autor, que dedica el poema al seu mecenes, el primer marquès de Comillas, que es fa càrrec dels costos de l'edició. Conté la traducció castellana del poema per Melcior de Palau, i el dibuix de la coberta és de Lluís Domènech i Montaner.
  • 1879: Publica Idil·lis i cants místics, amb pròleg de Manuel Milà i Fontanals
  • 1880: És proclamat Mestre en Gai Saber amb la poesia La barretina, dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda. Publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat.
  • 1883: L'oda A Barcelona és premiada als Jocs Florals. L'Ajuntament de la ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars, en bona part destinats a les escoles.
  • 1885: Caritat, destinat als damnificats del terratrèmol d'Andalusia, la vigília de Nadal de 1884. Publica la versió catalana de Nerto, poem aprovençal de Frederic Mistral.
  • 1886: Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, segon poema èpic major de l'autor.[47]
  • 1887: Excursions i viatges, publicat pel seu editor i amic Francesc Matheu. Lo somni de Sant Joan.
  • 1888: Pàtria, amb pròleg de Jaume Collell; Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, considerat un dels millors llibres en prosa del segle XIX, on s'entreveu la crisi espiritual del capellà-poeta.

Darrers anys. Vellesa[modifica | modifica el codi]

  • 1893-95: Reclusió al santuari de la Gleva (Osona). Completa la trilogia sobre la infància de Jesús amb La fugida a Egipte; el 1894 apareix Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos; el 1895 publica Sant Francesc i Flors del Calvari. Envia al director d'El Noticiero Universal un "Comunicat", en el qual fa conèixer la seva situació personal a l'opinió pública de Barcelona, i publica, a La Publicitat la primera sèrie d'articles "en defensa pròpia" (Un sacerdot calumniat).
  • 1897: Publica, al mateix diari, la segona sèrie d'articles "en defensa pròpia" (Un sacerdot perseguit).
  • 1898: Montserrat. Llegendari, cançons, odes, recull de les composicions de tema montserratí.
  • 1901: Publica Aires del Montseny, un aplec de poesies que tenen per tema la infantesa i la Plana de Vic. Estrena, al Teatre Líric Català, el quadre escènic L'adoració dels pastors, amb música d'Enric Morera.
  • 1902: Flors de Maria, darrera obra poètica publicada en vida.

Obra pòstuma[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va deixar gairebé enllestits els llibres: Al cel (1903),[48] Eucarístiques (1904), Càntic dels càntics (1907), Perles del llibre d'Amic e Amat (1908),[49] i un recull botànico-poètic publicat amb el títol de Brins d'espígol.[50] Els editors també van compilar l'obra dispersa i l'obra de joventut del poeta, abandonada per Verdaguer en començar a exercir de capellà, com és el cas de Jovenívoles, recull de poesia amorosa publicat per Francesc Matheu el 1924, i, en edició crítica, per Narcís Garolera, el 1996. Aquest mateix any es publicà, a cura de Narcís Garolera, el recull Poesies juvenils inèdites de Jacint Verdaguer (Vic: Patronat d'Estudis Osonencs).

Llegat[modifica | modifica el codi]

El contínuum popular de Jacint Verdaguer es fa palès en el fet que és una de les personalitats històriques que té més carrers i monuments dedicats arreu de Catalunya.[51]

  • L'any 1906, l'Ajuntament de Barcelona acordà incorporar el seu retrat (obra de Josep Maria Tamburini i Dalmau) a la Galeria de Catalans Il·lustres.[52]
  • L'any 1908, s'inaugura a Folgueroles el monument o "pedró" de Verdaguer, obra de l'arquitecte modernista de Vic, Josep Maria Pericas. Esculpit amb pedra de Folgueroles, pagada per la gent del poble i treballada de franc pels seus picapedrers.
  • L'any 1917, se celebra el cinquantenari del naixement de l'Esbart de Vic amb la inauguració d'un pedró monument a la Font del Desmai. Els noms dels integrants hi són gravats: Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Josep i Francesc Masferrer, Marian Campà, Antoni d'Espona, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu.
  • La ciutat de Barcelona li dedica un monument, situat a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan, edificat entre 1914 i 1924 per l'arquitecte Josep Maria Pericas i pels escultors Joan Borrell i Nicolau, Miquel Oslé i Llucià Oslé.
  • L'any 1952, se celebra el Cinquantenari de la mort de Verdaguer. A Folgueroles s'inaugura l'espai dedicat al poeta anomenat "Racó de Mossèn Cinto", amb el relleu "El Sembrador", de Manolo Hugué, esculpit l'any 1945. El 21 d'octubre del mateix any, s'inaugura un mirador anomenat de mossèn Cinto, prop de cim de Sant Jeroni, a Montserrat.[53] El Pic Verdaguer, proper a la Pica d'Estats, va ser batejat l'any 1983 en el seu honor.[53]
  • El 1962, l'Ajuntament de Barcelona decidí convertir Vil·la Joana, a Vallvidrera, on va morir, en un museu dedicat a la seva memòria.
  • El 1995, amb motiu del 150è aniversari del naixement del poeta es va erigir, a Folgueroles, l'escultura de Pablo Palazuelo "L'Àlbula", dedicada a la poesia. Se n'instal·là una d'igual al museu de Vil·la Joana, a Vallvidrera[54].
  • L'any 2002, amb motiu del centenari de la seva mort, es van fer actes commemoratius arreu de Catalunya, en especial a Folgueroles, el seu poble natal, on destaca la Signatura Verdaguer de Perejaume. La Signatura forma part del projecte De com posar Verdaguer a Folgueroles realitzat per l'artista amb motiu de la celebració del centenari de la mort del poeta, l’any 2002. Una intervenció que va consistir a allerar el torrent del poble, en el seu pas per la Font Trobada, amb el traç de la signatura del poeta; en clavar -als extrems del terme municipal- quatre claus fiters que duen gravat a la cabota “Terme real i Verdaguer de Folgueroles”; i en la distribució de 70 lectors per tot el terme municipal, un dia a la tarda, durant dues hores, que van llegir simultàniament tota l'obra de Verdaguer.[55] El mateix any, li fou dedicat l'asteroide (38671) Verdaguer, descobert per l'astrònom tortosí Jaume Nomen i Torres al seu Observatori de L'Ametlla de Mar.
  • L'any 2006, es va inaugurar a Vic una escultura, encarregada amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer el 2002, de l'artista valencià Andreu Alfaro i Hernández, de 26 metres d'alçada i set tones de pes, simbolitza Verdaguer amb sotana.
  • El 2008 es va inaugurar a la Mare de Déu del Mont l'escultura en bronze, d'uns dos metres d'alçada, dedicada a mossèn Cinto, obra de l'artista olotí Joan Ferrés. L'escultura mostra un Verdaguer assegut amb una llibreta en una mà i un llapis a l'altra, clara referència a les llibretes d'excursions i viatges que sempre acompanyaven a l'autor, i on recollia: entrades lèxiques, croquis, dibuixos i dades a manera de dietari.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Anuari Verdaguer: Publicació periòdica, fundada l'any 1986 (14 volums). Vic: Eumo. Societat Verdaguer. [Consulta en línia a través de RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): http://raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer]
  • Casacuberta, Josep M. de. Estudis sobre Verdaguer. Vic/Barcelona: Eumo/IEC, 1986.
  • Casasses, Enric. Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la "Casa d'Oració". Folgueroles: Edicions Verdaguer, 2014.
  • Condeminas, Maria. Els exorcismes i Jacint Verdaguer. Barcelona, 1970.
  • Cònsul, Isidor: Jacint Verdaguer. Història, crítica i poesia. Barcelona: Edicions del Mall, 1986; Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa, 2003.
  • Domingo, Josep M. Barcelona i els Jocs Florals, 1859: modernització i romanticisme. Ajuntament de Barcelona, 2009.
  • Garolera, Narcís. Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries, 1996; Verdaguer. Textos, comentaris, notes. Lleida: Pagès, 2004. De Verdaguer a Ferrater. Barcelona: Angle, 2012.
  • Gasull i Roig, Bernat. Les ascensions de Verdaguer al Pirineu. Valls: Cossetània, 2008.
  • Miracle, Josep. Estudis sobre Jacint Verdaguer. Barcelona: PAM, 1989.
  • Molas, Joaquim. Llegir Verdaguer. Barcelona: PAM, 2014.
  • Sagarra, Josep M. de. Verdaguer, poeta de Catalunya. Barcelona: Aymà, 1968; El meu Verdaguer. Barcelona: La Campana, 2002.
  • Soldevila, Llorenç. Jacint Verdaguer: deu rutes literàries. Argentona: L'Aixernador, 1995; Verdaguer: formació i dimensió d'un mite. Argentona: L'Aixernador, 1995.
  • Torrents, Ricard: Verdaguer. Estudis i interpretacions. Vic: Eumo, 1995; Verdaguer: un poeta per a un poble. Vic: Eumo, 2002; A la claror de Verdaguer. Vic: Eumo, 2005;
  • Verdaguer, M. Àngels. Jacint Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona. Museu d'Història de la Ciutat, 2002.
  • Verdaguer, Jacint. Esbós biogràfic i antologia, a cura de Narcís Garolera. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002; Antologia, a cura d'Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2002; Antologia poètica, edició de Joan Vilamala. Barcelona: Hermes, 2002.
  • Verdaguer, Jacint (1878). L'Atlàntida, edició crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Quaderns Crema, 2002; L'Atlàntida, a cura de Pere Farrés. Vic: Eumo, 2002.
  • Verdaguer, Jacint (1879). Idil·lis i cants místics, edició crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Columna, 2004.
  • Verdaguer, Jacint (1886). Canigó, edició crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Quaderns Crema, 1995; Canigó, a cura de Narcís Garolera. Barcelona, Quaderns Crema, 1997.
  • Verdaguer, Jacint (1887). Excursions i viatges, edició crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Barcino, 1991-92 (tres volums); De Tànger a Sant Petersburg, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Tusquets, 2003.
  • Verdaguer, Jacint (1888). Pàtria, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Edicions de 1884, 2002; Pàtria, a cura de Ramon Pinyol. Vic: Eumo, 2002.
  • Verdaguer, Jacint (1895). Flors del Calvari, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Columna, 1995.
  • Verdaguer, Jacint (1895-97). En defensa pròpia, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Tusquets, 2002; En defensa pròpia, a cura de Lluïsa Plans. Vic: Eumo, 2012.
  • Verdaguer, Jacint (1898). Montserrat. Llegendari, cançons, odes, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Edicions de 1984, 2003.
  • Verdaguer, Jacint (1901). Aires del Montseny, edició de Narcís Garolera. Barcelona: Edicions de 1984, 2003.
  • Verdaguer, Jacint (1903). Al cel, edició crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Columna, 2003.
  • Verdaguer, Jacint. Jovenívoles, edició crítica de Narcís Garolera. Cabrera de Mar: Galerada, 2006;
  • Verdaguer, Jacint. Poesies juvenils inèdites, edició de Narcís Garolera. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 1996.
  • Verdaguer, Jacint. Totes les obres: Poesia, 1; Poesia, 2; Prosa; Poemes llargs. Teatre, a cura d'Isidor Cònsul i Joaquim Molas. Barcelona: Proa, 2003-2006.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Carta a Marià Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871
  2. Verdaguer, Jacint. A la Verge, "Aires del Montseny", edició de N. Garolera, p. 31. Barcelona: Edicions de 1984, 2002, p. 174. ISBN 84-96061-02-7. 
  3. Cònsul, Isidor. Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa, 2003, p. 269. ISBN 8484373614. 
  4. Torrents, Ricard. Verdaguer. Un poeta per a un poble. Vic: Eumo Editorial, 2002, p. 23
  5. Verdaguer, Jacint. La fira de Vic, VI, a Jovenívoles, ed. crítica de N. Garolera, pp. 49-50.. Barcelona: Proa, 2006, p. 710. 
  6. Domingo, Josep M. Barcelona i els jocs florals, 1859 : modernització i romanticisme. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2009, p. 22. ,
  7. Marfany, Joan-Lluís. En pro d'una revisió radical de la Renaixença, dins Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història.. Barcelona: PUB, 2003, p. 635-656. 
  8. Torrents, Ricard. Verdaguer: un poeta per a un poble. Vic: Eumo. Universitat de Vic, 2002, p. 285. 
  9. "La Plana de Vic. A l'esbart dels seus poetes", Pàtria, edició de Narcís Garolera, pp. 109-111.
  10. de Sagarra, Josep Maria. Verdaguer: poeta de Catalunya. Barcelona: Aymà, S.A. Editora, 1968, p. 152. 
  11. "La mort de l'escolà", Montserrat. Llegendari, cançons, odes (Ed. de 1984), p. 45.
  12. "Introducció" a Jacint Verdaguer. Totes les obres, vol. II (Proa, 2003), pp. 241-245.
  13. Canigó, cant VII, ed. crítica de Narcís Garolera (Quaderns Crema, 1995), p. 137.
  14. Verdaguer, Jacint. Los dos campanars, epíleg de Canigó (ed. crítica de N. Garolera). Barcelona: Quaderns Crema, 1995, p. 231. ISBN 84-7727-149-6. 
  15. Verdaguer, Jacint. "Montserrat. Llegendari, cançons, odes". Narcís Garolera. Barcelona: Edicions de 1984, 2003, p. 198. ISBN 84-86540-05-1. 
  16. Verdaguer, Jacint. Excursions i viatges. Barcelona: Barcino, 1991-92, p. 1500 (3 vol.). ISBN 84-7226-637-0. 
  17. Verdaguer, Jacint. Lo Pirineu, cant IV de Canigó (ed. crítica de N. Garolera). Barcelona: Quaderns Crema, 1995, p. 68. ISBN 84-7727-149-6. 
  18. Josep Pla, Darrers escrits. Obra completa, vol. XLIV, p. 454.
  19. De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges, edició de Narcís Garolera (Tusquets, 2002)
  20. Verdaguer, Jacint. "Excursions i viatges", ed. crítica de Narcís Garolera. Barcelona: Barcino, 1991, p. Vol. I, cap. V, pp. 121-161.. ISBN 84-7226-638-9. 
  21. "A vol d'aucell", De Tànger a Sant Petersburg, edició de Narcís Garolera (Tusquets, 2003), p. 100.
  22. De Tànger a Sant Petersburg, ed. cit., p. 38.
  23. "A vol d'aucell", De Tànger a Sant Petersburg, ed. cit., p. 94.
  24. Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (Laertes, 1983), p. 130.
  25. Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració, a cura d'Enric Casasses (Folgueroles, 2014), p. 16.
  26. Ibidem, p. 18.
  27. "Al món" (maig 1893), Flors del Calvari, edició de Narcís Garolera, p. 89.
  28. Ricard Torrents, Verdaguer: un poeta per a un poble (2002, p.115)
  29. 29,0 29,1 Verdaguer, Jacint. En defensa pròpia. Vic: Eumo Editorial. Societat Verdaguer, 2012, p. 401. ISBN 978-84-9766-447-9. 
  30. Verdaguer, Jacint. En defensa pròpia. Barcelona: Tusquets, 2002, p. 188. ISBN 84-8310-787-2. 
  31. "Jacint Verdaguer", dins Dotze mestres (Destino, 1972), p. 41.
  32. En defensa pròpia, edició de Narcís Garolera (Barcelona, Tusquets, 2002), p. 40.
  33. Verdaguer, Jacint. Se'n cansaran, dins "Poesia dispersa", T.O. IV. Barcelona: Proa, 2006, p. 205-206. 
  34. Verdaguer, un poeta per a un poble (Torrents, 2002, p. 116)
  35. Verdaguer, Jacint. Adéu del trobador a La Pomerola. Primavera, a cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer; OC, sèrie B, vol. 30. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2013, p. 152. ISBN 978-84-941656-5-8. 
  36. En defensa pròpia, ed. cit., p. 138.
  37. Verdaguer, Jacint. Vellesa a Poesia dispersa dins Totes les Obres, vol. IV, a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2006, p. 267. ISBN 978-84-8437-888-4. 
  38. Verdaguer, Jacint. Anem dins Al cel, ed. crítica de N. Garolera, p. 47. Barcelona: Columna, 2003, p. 156. ISBN 84-664-0290-X. 
  39. Verdaguer, Jacint. «Cronologia vital de Jacint Verdaguer». [Consulta: 29-11-2014].
  40. Garolera, Narcís. «La obra literària de Jacint Verdaguer». [Madrid]: Instituto Cervantes, 2002?. [Consulta: 16 març 2014].
  41. Jacint Verdaguer, "La festa major", dins Escrits inèdits, I [circa 1868]
  42. Ricard Torrents, Verdaguer: un poeta per a un poble, pàg. 70
  43. Verdaguer, Jacint. Pàtria. Barcelona: Edicions de 1984, 2002, p. 200. ISBN 84-86540-90-9. 
  44. Verdaguer, Jacint. L'Atlàntida. Edició crítica de Narcís Garolera, p. 47. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, p. 200. ISBN 84-7727-364-2. 
  45. "Sum vermis", dins Flors del Calvari, ed. de N. Garolera, p. 140.
  46. N'hi ha una edició crítica recent, a cura de Narcís Garolera: Jovenívoles. Poesies amatòries de joventut (Galerada, 2006).
  47. N'hi ha una edició crítica, a cura de Narcís Garolera (Quaderns Crema, 1995).
  48. N'hi ha una edició crítica recent, a cura de Narcís Garolera (Columna, 2003).
  49. N'hi ha una edició recent, a cura d'Enric Casasses i Agnès Prats (Ed. 62, 2007).
  50. Edició d'Amadeu-J. Soberanas (Tarragona, 1981).
  51. Pi de Cabanyes, Oriol. A punta d'espasa : noves glosses d'escriptors. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 64 (Serra d'or; 343). ISBN 8484157075. 
  52. Duran i Sanpere, Agustí. «La galeria de catalans il·lustres». A: Barcelona i la seva història l'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1973, p. 458-461. ISBN 8472560724. 
  53. 53,0 53,1 Joan Cervera i Batariu, Clergues excursionistes
  54. Dades extretes del llibre: ''Ruta Verdagueriana de Folgueroles''
  55. «Signatura de Verdaguer, obra de Perejaume».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]