Jacint Verdaguer i Santaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jacint Verdaguer i Santaló
Jacint Verdaguer 140x190.jpg
Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865.
Naixement 17 de maig de 1845
Folgueroles, Osona
Mort 10 de juny de 1902 (als 57 anys)
Vallvidrera, Barcelona
Activitat Poeta, sacerdot
Obres principals L'Atlàntida, Canigó
Premis Mestre en Gai Saber, després de guanyar els Jocs Florals

Signatura

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845Vallvidrera, Barcelonès, 10 de juny del 1902) fou un poeta i prevere català. Se'l considera un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També se'l coneix com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

Biografia

Jacint va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als 11 anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època, i més en una família profundament religiosa com la de Verdaguer, era costum induir els fills que ingressessin en l'església catòlica, car els assegurava una professió pel futur. Tot i així, el 1859 s'escapà del seminari i de casa seva per fer de soldat, però després de trobar-lo a Figueres reprengué la seva carrera de sacerdot.

De mica en mica, el jove Verdaguer conegué els clàssics que li ensenyen al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, en part gràcies al seu amic Jaume Collell, comença a freqüentar grups literaris de Vic, en especial el Círcol Literari i les reunions dels estudiants universitaris en tornar a Vic. Mentre continua estudiant, i fent de mestre i de pagès, comença a escriure nombrosos poemes, així com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un component amorós més marcat. De fet no foren publicats fins al 1925, 23 anys després de la seva mort, sota el títol de Jovenívoles. El mateix Verdaguer els amagava en una biga de la seva cambra per por que algú pogués llegir-los, car no eren poemes que corresponguessin a la seva condició de capellà.

El 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però passa totalment desapercebut. En canvi, l'any següent, torna a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions que són premiades. Un any més tard, n'hi premien dues més. En anar a recollir els premis començà la llegenda del jove poeta, car es presentà vestit amb la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És segurament aquesta imatge la que ha esdevingut més simptomàtica d'ell, car representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial en el món rural; dos dels pilars bàsics del moviment ideològic de la Renaixença. És també en aquesta època quan es produeix un endarreriment en els seus estudis: suspèn Teologia al Seminari. L'any següent torna a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.

Ordenació sacerdotal

Verdaguer vist per Ramon Casas (MNAC).

El 24 de setembre del 1870 és ordenat sacerdot a Vic i, l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Poc després és nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el seu rector, carlí radical convençut, marxa amb una partida carlina i Verdaguer es troba enmig d'un enfrontament entre carlins i liberals, en el qual la seva vida corre perill. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim, i l'any següent embarca a Cadis rumb a l'Havana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas, amo de la companyia que l'havia contractat. Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.

L'any 1880, per haver guanyat tres primers premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquell mateix any publica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març del 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema Canigó el 1885 i realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

Etapa mística

És després d'aquest viatge que atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. Sovint s'ha comentat que a part de l'exercici d'exorcismes, activitats que són conegudes per haver-se'n guardat textos sobre ells, també hi havia una animadversió cap a les activitats del marquès de Comillas. Com a cristià no podia acceptar el comerç d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, per la qual cosa comença a repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trenca les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercir de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats En defensa pròpia. Comença llavors el seu exili de Barcelona, i és destinat al santuari de la Gleva, a la seva Osona natal.

Mort

Tomba de Verdaguer al Cementiri de Montjuïc

El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada del número 235 del carrer Aragó de Barcelona on vivia, a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.[1]

L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors. A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana, com ara L'emigrant o el Virolai de Montserrat.

La mort de l'escolà

Josep Rocarol reporta una història, alhora molt simple i molt commovedora, sobre la mort de Verdaguer, esdevinguda el 10 de juny de 1902, a les 6.15 de la tarda. Luis Cabañas Guevara, els doctors Roma i Noguera eren els qui, als 4 Gats, entraven i sortien portant notícies sobre l'evolució de la malaltia, que la ciutat portava amb angoixa.

El dia de l'enterrament, eixiren, de nit, dels 4 Gats, Rocarol, Àngel F. de Soto, Sabartés i Picasso i es dirigiren cap a Vallvidrera, on, des de la matinada, esperaren, a la porta de Vil·la Joana, la sortida de l'enterrament, i tiraren sobre el taüt, en aparèixer aquest, unes quantes flors boscanes que havien recollit pel camí. Sembla que el cotxe que duia les despulles de Mossèn Cinto era molt tronat i que l'acompanyament es limitava a uns quants periodistes. Segons el testimoniatge de Rocarol, en arribar a la plaça de Vallvidrera, la comitiva es parà i tots entraren a esmorzar en una taverna. El grup de Rocarol s'indignà i, en apropar-se'ls un redactor de La Veu de Catalunya de nom Dalmases, amb senyals evidents d'haver menjat sardina escabetxada, i en preguntar-los qui eren, l'engegaren a passeig. Quan la comitiva arribà als Josepets, aleshores l'enterrament canvià d'aspecte, i fou a partir d'aquí que hi hagué guàrdies municipals, una representació oficial, etc.[2]

Fites cronològiques

Els pares de mossèn Jacint Verdaguer van ser: Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1817-Folgueroles, 1876) i Josepa Santaló i Planes (Folgueroles, 1819-1871). Jacint fou el tercer fill dels vuit que tingué el matrimoni, dels quals només en van sobreviure tres.

  • 1858 (13 anys): Ingressa al Seminari de Vic. Fins a ingressar al Seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.
Placa del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer a Canet de Mar, el Maresme.
  • 1863 (18 anys): Entra a Can Tona, mentre continua estudiant, per a fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes.
  • 1864 (19 anys): Participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.
  • 1865 (20 anys): Pren part als Jocs Florals de Barcelona, i guanya quatre premis.
  • 1866 (21 anys): Guanya dos premis als mateixos Jocs Florals.
  • 1870 (25 anys): És ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi. L'endemà celebra la segona Missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.
  • 1871 (26 anys): La seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
  • 1873 (28 anys): Publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada. Entra de capellà a la Companyia Transatlàntica el mes de desembre.
Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al refugi de la Renclusa, al peu l'Aneto
  • 1876 (31 anys): El 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida. El mes de novembre entra de capellà almoiner a casa del marquès de Comillas.
  • 1877 (32 anys): El jurat del Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer.
  • 1878 (33 anys): Viatge a Roma. El Sant Pare Lleó XIII el rep i li parla del seu poema L'Atlàntida.
  • 1880 (35 anys): Per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.
  • 1883 (38 anys): Oda a Barcelona. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars.
  • 1886 (41 anys): El 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica el gran poema de la reconquesta Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.
  • 1893 (48 anys): Deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva.
  • 1894 (49 anys): Apareixen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor. El 31 de març deixa el santuari de la Gleva.
  • 1902 (57 anys): El 17 de maig es trasllada del carrer Aragó, de Barcelona, on vivia, a la Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera, on espera fer una convalescència. Aquest dia compleix 57 anys. Allí mor el dia 10 de juny a les 17:56h.

Obra literària

Verdaguer és un dels màxims exponents de la Renaixença i la seva obra reflecteix els trets essencials d'aquest moviment: d'una banda la influència del romanticisme que busca en el passat medieval, en la natura i en la parlar popular els temes i la seva expressió; de l'altra el desig de modernització de la cultura catalana que passa per la invenció de neologismes i l'ús del català com a llengua culta en espais fins aleshores reservats a altres llengües. De la barreja dels dos àmbits sorgeix el seu interès per la poesia èpica, fet que el distancia d'altres coetanis.[3] La fe i la pàtria eren els dos motors de la seva creació literària.

La seva obra es pot dividir en tres etapes.[4] L'etapa juvenil passa per les provatures en diversos gèneres, des de la poesia pastoral fins a la humorística. L'ordenació com a sacerdot va fer-lo centrar en temes religiosos, sense abandonar la reivindicació catalanista que ja mostraven les primeres obres. Dins d'aquest període pot emmarcar-se L'Atlàntida, que clou l'etapa juvenil i constitueix la primera gran obra de l'autor. L'etapa de maduresa porta a Verdaguer a la fama pública, ja que és considerat ja en vida com el poeta més important de Catalunya. Publica l'altra gran cant èpic, Canigó, i diversos reculls lírics que el lliguen als Jocs Florals i al moviment de la Renaixença de manera definitiva. El gruix de la seva producció en prosa i en vers es concentra durant aquests anys. El desencant amb la societat i la jerarquia eclesiàstica, però, el van portar a la darrera etapa de la seva creació, amb publicacions més escasses i centrades en l'experiència íntima de la fe. Les seves darreres contribucions a la literatura catalana passen per poemes dedicats a la natura del país.

Obres

Entre les seves obres destaquen:

  • L'Atlàntida (1876), que va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic rossellonès Justí Pepratx) i el castellà (per Melcior de Palau i Català, l'any 1878).[5] El seu amic irlandès i poeta en llengua occitana William Bonaparte-Wyse va iniciar a fer la traducció de L'Atlàntida a l'anglès, encara que tot sembla indicar que mai no fou publicada. Verdaguer hi desenvolupa la història del càstig diví que acaba per enfonsar un continent, l'Atlàntida.
  • Idil·lis i cants místics (1879).
  • Oda a Barcelona (1883).
  • Canigó (1886). Hi trobem tots els elements típics de la poesia romàntica i els pilars de la Renaixença. La història es desenvolupa en passat medieval, explica els orígens de la nació catalana a través de llegendes i personatges heroics, descriu minuciosament el paisatge del Pirineu i hi inclou també una reflexió religiosa.
  • Montserrat (1889).

Reconeixements

Monument a Verdaguer, a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan
Escultura dedicada a Jacint Verdaguer al cim de la Mare de Déu del Mont

Estudiosos de Verdaguer

Entre els estudiosos del poeta, tronbem Tomàs Bellpuig, Josep Cardona i Agut[10] , Francesc Casas i Amigó,[cal citació] Ramon Masifern i Marcó, Josep Pereña i Moros,[cal citació] Joaquim Ruyra i Oms,[11] Joaquim Molas i Batllori, Ricard Torrents, Pere Farrés,[cal citació] Ramon Pinyol,[cal citació] M. Àngels Verdaguer,[cal citació] Isidor Cònsul, Pere Tió,[cal citació] Francesc Codina, Maica Bernal,[cal citació] Lluïsa Plans[cal citació] i Narcís Garolera i Carbonell

Amics de Verdaguer

Amics de Verdaguer és una associació que pretén mantenir viva la memòria de Jacint Verdaguer, reconèixer i divulgar la seva obra literària. Va néixer el setembre de 1964 a Folgueroles, per promoure la fundació d'un museu verdaguerià a la vila, que fou inaugurat el 18 de juny de l'any 1967 al carrer Major número 7, al costat de la número 9, on havia viscut Verdaguer fins als dos anys, i que no es va poder comprar.[cal citació]

L'associació promou activitats periòdiques com la Festa Verdaguer, la plantada de l'arbre de Maig, el concurs popular de rams al voltant del pedró, Ballet, i la Ofrena floral al Pedró, i extraordinàries, com la col·locació de plaques amb fragments de poemes a gairebé tots els carrers del poble, a més de conferències, presentació de llibres, recitals i altres actes culturals.[12]

Referències

  1. MUHBA Vil·la Joana
  2. Cercle de Lectors Josep Palau i Fabre, Picasso i els seus amics catalans, pàg. 156 (ISBN 84-672-1858-4)
  3. Garolera, Narcís. «L'obra literària de verdaguer». [Consulta: 16 març 2014].
  4. «Societat Verdaguer».
  5. Bujon Montero, Luis. «Biografia de Melcior de Palau i Català». Revista de Obras Públicas, 114, tomo 1, 1996, p.  [Consulta: 28 maig 2014].
  6. PI DE CABANYES, Oriol. A punta d'espasa: noves glosses d'escriptors. L'Abadia de Montserrat, 2005, ISBN 9788484157076, p. 64
  7. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
  8. poblesdecatalunya.cat, Monument a Jacint Verdaguer (Barcelona - Sagrada Família - Barcelonès)
  9. 9,0 9,1 Joan Cervera i Batariu, Clergues excursionistes
  10. «Josep Cardona i Agut». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. «Jacint Verdaguer i Santaló». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. «Amics verdaguer». Fundació Jacint Verdaguer. [Consulta: 26∕8∕2011].

Vegeu també

Enllaços externs