Jacint Verdaguer i Santaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jacint Verdaguer i Santaló
Jacint Verdaguer 140x190.jpg
Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865.
Naixement 17 de maig de 1845
Folgueroles, Osona
Mort 10 de juny de 1902 (als 57 anys)
Vallvidrera, Barcelona
Activitat Poeta, sacerdot
Obres principals L'Atlàntida (1877)
Canigó (1886)
Premis Mestre en Gai Saber, després de guanyar en nombroses ocasions el certamen literari dels Jocs Florals

Signatura

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig del 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny del 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

Folgueroles, actual plaça Verdaguer: església i monument dedicat a l'autor, obra de l'arquitecte Josep Maria Pericas, 1908

Primers anys a Folgueroles[modifica | modifica el codi]

Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona afeccionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer al encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...]fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia[1].

Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església -actual plaça Verdaguer- davant la casa familar. El mestre era Martí Safont. Allí el poeta hi va aprendre les beceroles: llegir, escriure i les quatre regles aritmètiques fonamentals. En el seu poema A la Verge, Verdaguer fa una emocionada semblança d'aquest mestre d'infantesa[2]:

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència
més, quina font més pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència.[...]


Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions que marcaven el tempo de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura i que, per al nostre autor, varen ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.

Vic, marc de la seva formació intel·lectual i moral[modifica | modifica el codi]

El curs 1855-56, als 10 anys, va començar els seus estudis al Seminari de Vic. La seva formació acadèmica va durar quinze anys: primer com alumne extern del Seminari, després com a tridentí, destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: la primera, Humanitats i Retòrica; la segona, Filosofia i Teologia; finalment, Moral, Dret canònic i Pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem cultura popular, marcada per la tradició oral. L'autor recull lèxic i folklore popular -els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els cercles destacats de la Renaixença-. D'aquesta època destaca la col·laboració amb Marià Aguiló recollint materials tradicionals per poder bastir un corpus cultural popular català; en aquest sentit, també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals pel seu Romancerillo catalán de 1882.

El Seminari Conciliar representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser la única de la comarca fins que no es va crear la del Círcol Literari. A les aules del Seminari, Verdaguer va fer amistats decisives com la del seu company Jaume Collell. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular: amb dificultats per reixir en els estudis superiors en Teologia i Filosofia (com va confessar ell mateix: es perdia entre els sil·logismes i Déu li havia escasseja't els dons de crític), però comptava, sens dubte, amb altes aptituds sobretot en llengua, història o literatura[3].

Plaça de Don Miquel de Clariana amb el monument a l'Estudiant de Vic, obra de Joan Sugranyes, 1978

Durant la seva etapa de formació vigatana, on el component literari pren especial rellevància, Verdaguer va bastir el seu coneixement formal i acadèmic a partir de la lectura dels clàssics grecollatins i italians, d'autors castellans del Segle d'Or, d'autors romàntics francesos i d'autors catalans de totes les èpoques; alhora que, en part gràcies al seu amic Jaume Collell, va freqüentar els grups literaris de Vic, en especial el Círcol Literari, fundat el 1860.

L'any 1863 es va instal·lar a la masia de can Tona, a Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes, on, a canvi de la manutenció, va alternar les tasques d'estudiant, mosso i mestre dels minyons de la casa. Verdaguer va fer referència (com ja hem indicat en els seus primers anys a Folgueroles) al seu doble aprenentatge vital (home, vinculat a la terra-artista, que ansia agafar volada intel·lectual) amb uns versos de caràcter popular i plens de sentit[4].

Poeta i fangador só
i en tot faig feina tan neta,
que fango com un poeta
i escric com un fangador.

Can Tona emmarca l'aparició de les seves primeres obres literàries de temàtica patriòtica, històrica; poemes d'estil popular i de caràcter amorós, on destaca Amors d'en Jordi i na Guideta, redactat el 1865. Poema escrit sota influència de Mirèio (1859) de Frederic Mistral.

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

El 1864 va concursar per primera vegada als Jocs Florals[5], restaurats per l'impuls patriòtic i literari del moviment de la Renaixença el 1859 a Barcelona, però va passar totalment desapercebut. La carrera d'èxits literaris comença l'any següent, quan Verdaguer va presentar als Jocs Florals de Barcelona cinc composicions i el jurat li'n va premiar dues: premi especial per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'en Rafael de Casanova. Va assistir a la festa al saló del consell del Cent de l'Ajuntament de Barcelona vestit de pagès mudat: roba de vellut, barretina morada, espardenyes de vetes i bastó de tortellatge. Després d'aquest èxit, va veure publicat, al setmanari Eco de la Montaña, el seu poema Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, primer apropament al poema llarg. Gràcies als Jocs Florals, va començar la seva relació amb Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, prohoms de la Renaixença.

L'any 1867, l'Esbart de Vic (branca juvenil del Círcol Literari) va iniciar les seves Esbartades o Acadèmies Literàries. L'Esbart estava integrat per un grup d'estudiants, entre els que destacava Verdaguer al que consideraven el seu "mestre", seguidors dels ideals romàntics i del model dels poetes occitans, els felibres, que es reunien a l'aire lliure en el marc de paisatges pintorescos[4]. Verdaguer va escriure el discurs inaugural de la primera esbartada, considerat com a programàtic del romanticisme català. L'any següent, Verdaguer va presentar al certamen dels Jocs Florals L'Àtlàntida enfonsada i l'Espanya naixent de ses ruïnes, poema que no va rebre el reconeixement del jurat. Els Jocs de 1868 van ser presidits per Víctor Balaguer qui va convidar a Frederic Mistral, màxim exponent del renaixement de la literatura occitana. Mistral va elogiar a Verdaguer, dient-li: Tu Marcellus eris ("Tu seràs l'elegit"), frase extreta de L'Eneida de Virgili, vers 883.

El 24 de setembre del 1870, Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot a Vic i, el 2 d'octubre d'aquell mateix any, va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Indret de caràcter simbòlic per l'autor ja que al costat de l'ermita hi trobem un dolmen dels antics ausetans. Puigseslloses esdevindrà la simbiosi (o potser la dualitat) entre la vocació religiosa i poètica de Verdaguer. Un any després, va ser nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on viu un dur episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: el seu rector, mossèn Galceran, va abandonar Vinyoles per unir-se a una partida carlina. Durant el seu curt vicariat (1871-1873) va patir fortes cefalàlgies que van propiciar la seva sortida de Vinyoles per motius de salut.

L'any 1874, va entrar de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, la naviliera d'Antoni López i López, futur marquès de Comillas. Verdaguer va fer nou viatges per la ruta de les Antilles durant un període de vint mesos. La vida marinera va suposar per Verdaguer l'esperó necessari per acomplir el seu somni de viatjar, de fer-ho per l'oceà del seu gran poema, de veure altres indrets més enllà dels límits que marcava la Plana de Vic. Nou travessies en les que Verdaguer va perfilar i donar per acabada L'Atlàntida, i on va compondre tot un seguit de poemes marcats per l'enyor (sentiment propi verdaguerià, i romàntic per excel·lència) com: L'Emigrant, o La Plana de Vic. A l’esbart de sos poetes:

Niuada de calàndries poetes de ma terra;
jo enyoro vostres càntics d’amor dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai qui pogués a l’hora de l’alba refilar![...][6]

Etapa de plenitud[modifica | modifica el codi]

A la darreria de l'any 1876, el marquès de Comillas va contractar Verdaguer com a capellà domèstic (càrrec que es va desdoblar més tard en un segon: el d'almoiner de la família) a la seva residència de Barcelona, el Palau Moja, a la Rambla, on l'escriptor hi va viure fins a l'any 1893. La vida amb els marquesos va representar per a Verdaguer l'inici d'un període marcat pels èxits socials i literaris: per una banda, el seu activisme patriòtic el va portar a participar dels principals actes programàtics del moviment catalanista conservador, engegat per l'església, com el Mil·lenari de Montserrat (1881) o la restauració del monestir de Ripoll (1886). El seu prestigi social va propiciar la seva entrada en el grup que va presentar el Memorial de Greuges al rei Alfons XII, l'any 1885, en defensa dels interessos de Catalunya; per altra banda, en aquesta etapa, trobem les obres que li han donat major prestigi literari: L'Atlàntida (1878), en la seva versió final i completa, dedicada al primer marquès de Comillas; Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888) i Montserrat (1889). La temàtica dels poemes d'aquesta etapa és clarament romàntica: construcció de la identitat nacional, llegendes i mites del folklore popular. Així mateix, aquesta època de plenitud també ho serà en la seva vessant econòmica, la qual cosa li permetrà relitzar nombrosos viatges de caràcter literari i religiós. De fet, la relació del marquès amb Verdaguer és un vincle de mecenatge, un dels primers d'època moderna, que permetrà a Jacint Verdaguer professionalitzar-se en el camp de la literatura.

El cim literari[modifica | modifica el codi]

L'any 1877, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. Primera gran obra èpica de Verdaguer. El poema consta de deu cants, emmarcats entre una introducció i una conclusió, que expliquen l'enfonsament del mític continent, alhora que tracten el personatge històric de Colom, predestinat a descobrir Amèrica. L'èxit, el ressò i la recepció del poema van ser esclatants. L'Atlàntida representa la culminació del procés engegat per la Renaixença per tal de situar altre cop la llengua catalana a un nivell literari culte.

L'any 1880, Verdaguer és proclamat Mestre en Gai Saber amb la poesia La barretina, dedicada al pintor olotí Joaquim Vayreda (germà de l'escriptor Marià Vayreda). publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat que formen part de l'anomenat cicle montserratí (recollides l'any 1889 en el volum Montserrat) i que van ser profusament musicades. En paraules de Josep Maria de Sagarra[7]: Al famós Virolai, a la Passió i a altres obres popularíssimes s'afegiren composicions de més empenta, com el Captant i La mort de l'escolà, aquesta meravella del mestre Antoni Nicolau, teixida sobre un dels moments més definitius i purs del poeta; i, amb l'ajuda de l'Orfeó Català i de totes les corals de Catalunya, la paraura de Verdaguer arribà a ésser la viva i musical afirmació d'un poble adormit que es desvetlla de mica en mica [...]. Verdaguer fou el poeta més musicable i més musicat de la nostra terra.

A Montserrat tot plora,
tot plora d'ahir ençà,
que allí a l'escolania
s'és mort un escolà.
L'Escolania, oh Verge,
n'és vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?[8]

De 1883 a 1886, Verdaguer va arribar al punt màxim de plenitud creadora: va publicar el poema Oda a Barcelona (1883), premiat als Jocs Florals, l'ajuntament de la ciutat va encarregar una edició de cent mil exemplars; l'any 1885, va publicar el recull de poemes Caritat. Llibre almoina, editat pel propi autor, en benefici de les víctimes d'un devastador terratrèmol a Andalusia, ocorregut la vigília de Nadal de 1884.

El punt culminant d'aquesta etapa va arribar amb la publicació de Canigó el desembre de 1885, datat l'any següent. Segona obra èpica major del poeta després de L'Atlàntida. L'obra, dividida en dotze cants i un epíleg, ens explica dels orígens mítics de Catalunya, situant-los en el període, idealitzat pels romàntics, del passat medieval, en paraules de Ricard Torrents a la seva introducció del poema dins les Obres Completes[9]: el poeta prengué de base aquella llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, com diu el subtítol, i projectà el mite a la perfecció dels començaments en la fundació de Catalunya".

El protagonista de l'obra és Gentil, fill del comte Tallaferro, que, un cop armat cavaller, lluita amb el seu oncle Guifré contra la invasió sarraïna. Gentil, encisat per la reina de les fades, Flordeneu, abandona el seu deure amb el grup i la guaita del castell de Rià, decisió que el portarà a la mort. No ens trobem, per tant, davant l'arquetip de cavaller medieval, no és com el Roland francès un miles chisthi. Gentil recull la insaciabilitat del poeta modern, el seu afany d'absolut, com senyala Ricard Torrents en la introducció abans referida (p. 243), però també és un personatge complex, problemàtic, dual (com el propi autor), el seu afany d'absolut queda estroncat. Gentil enyora el que ha deixat enrere, apareix el dubte i mor:

Més si jo et tinc, ¿per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, ¿de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar![...][10]

El fet d'haver escrit el poema èpic de tot un poble va enaltir Verdaguer com a poeta dels catalans; vinculant el passat, el present i el futur de Catalunya bastia l'edifici de la seva identitat nacional.

Publicat Canigó, el període de plenitud es tancaria amb la coronació de Ripoll. Els triomfs en els Jocs Florals van convertir Verdaguer en el Poeta de Catalunya, tal com el va designar el bisbe Josep Morgades de Vic en una festa celebrada en el marc dels actes de la restauració del monestir de Ripoll el 1886, on va ser coronat amb els brots d'un llorer que el mateix Verdaguer havia plantat a Vinyoles d'Orís durant el seu vicariat.

Els cims de la Pàtria. Pioner de l'excursionisme català[modifica | modifica el codi]

En paraules de Joaquim Moles[11], Verdaguer "com a bon romàntic va ser un excel·lent excursionista d'alta muntanya, que va convertir els cims en autèntics cims de la pàtria. El Canigó ho és del naixement de la nació. El Montseny, de l'artèria cordial. I Montserrat, de l'esperit."

Verdaguer va pujar per primera vegada al Canigó (2.784 m) l'estiu de 1879, i va visitar els seus monestirs, en aquell moment en ruïnes, quan va acompanyar en Claudi López i Bru, fill del marquès de Comillas, al balneari de La Presta al Vallespir. La visita als monestirs va motivar la composició de Els dos campanars, elegia inclosa com "epíleg" en la segona edició (1901) de Canigó, i on trobem la gènesi del seu segon poema èpic.

Les primeres estades a Montserrat daten del mateix 1879. Verdaguer i Jaume Collell es van encarregar com a secretaris executius d'organitzar les festes del mil·lenari del descobriment de la Verge (1880) i de la seva coronació com a patrona de Catalunya (1881). Els dos amics de Seminari van convocar concursos de poesia, música i orfebreria. Verdaguer va participar-hi de forma activa amb l'elaboració de poemes que ràpidament van incrementar la seva popularitat arreu del territori: Virolai, La mort de l'escolà, Don Jaume a Sant Jeroni, La roca del diable o Les barres de sang, d'aquests poemes profusament musicats, van sortir els llibres Cançons de Montserrat i Llegendes de Montserrat (on s'expliquen llegendes sobre la muntanya com la de Riquilda i Fra Garí, una versió del mite de la Bella i la Bèstia.)[4] L'any 1889, Verdaguer va recollir tots els poemes de l'anomenat "cicle montserratí" en el volum Montserrat.

En la dècada dels vuitanta del segle XIX, s'intensifica la seva activitat excursionista. Especialment el 1880 pel Pirineu oriental, però sobretot els anys 1882 i 1883 per la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Andorra, la Vall d'Aran, i l'Arièja[12]. L'estiu de 1880 va fer les ascensions al Puigmal (2.913 m), el Carlit (2.921 m) i una estada al santuari de Núria; el juliol de 1882 va pujar per primer cop a la Maladeta (3.308 m) i, possiblement, va arribar fins al Pas de Mahoma, prop del cim de l'Aneto (3.404 m); el 1883, va ascendir a la Pica d'Estats (3.143 m), el cim més alt de Catalunya i on podem trobar el pic "Verdaguer"[13]; l'estiu de 1884, va fer una llarga estada al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l'Alta Garrotxa, on va acabar de perfilar Canigó. Aquestes excursions, en les que segueix els dos eixos fonamentals del poema el massís del Canigó i les Maleïdes (la Maladeta), amb el cim de l'Aneto, van propiciar que Verdaguer s'embegués del paisatge i pogués traçar-lo amb mestria sobre el paper, com ho demostren les meravelloses descripcions de les muntanyes a Canigó, viscudes i recollides en forma de dietari per Verdaguer.

Cap al final de la seva vida, Verdaguer va fer dues excursions al Montseny. Una primera, el 1899, al Matagalls amb els redactors del setmanari literari La Creu del Montseny, on va participar en la plantació de la creu al cim de la muntanya, duta a terme pel bisbe Morgades. D'aquesta experiència va néixer el llibre Aires del Montseny, editat per la revista Joventut l'any 1901, data de la segona excursió, realitzada amb els redactors de dita publicació.

Voltar el món per trobar-se a ell mateix[modifica | modifica el codi]

Durant els anys al servei dels marquesos de Comillas, Verdaguer va poder satisfer la seva passió per viatjar. Viatges en solitari o com a acompanyant de les famílies Comillas i Güell (Eusebi Güell es va casar amb Isabel, filla del primer marquès de Comillas). L'autor va ser l'acompanyant habitual de Claudi López i Bru (segon marquès de Comillas) en les seves estades, motivades per problemes de salut, en estacions termals. L'any 1883, en el iot Vanadis, llogat pel marquès, ambdues famílies van fer un llarg creuer per la Mediterrània. L'any 1884, va acompanyar Eusebi Güell en un viatge que els portarà per diferents ciutats europees.

El 1886, moment de màxima plenitud vital i creadora per al nostre autor, emprèn un viatge de pelegrinatge a Palestina i Egipte que va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Com a conseqüència d'aquest viatge, Verdaguer va començar a patir una profunda crisi interior, una crisi de consciència que el va portar a replantejar-se la vida que havia dut fins llavors. Crisi que es va manifestar en un canvi radical de conducta que el portarà a rebaixar la producció literària, a incrementar la seva dedicació als pobres i a la recerca d'un camí de perfecció espiritual.

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

La crisi espiritual i de consciència motivada pel seu viatge a Terra Santa va fer que Verdaguer aturés la seva producció literària i que es bolqués en altres activitats considerades, en el context de l'època, poc ortodoxes com era la pràctica d'exorcismes. Pràctiques, al igual que les almoines que repartia entre els pobres, que per Verdaguer eren "un deure sagrat" per beneficiar les capes més vulnerables de la societat: la primera, referida als exorcismes, l'estimava un benefici espiritual per guarir les malalties relacionades, segons les creences de l'època, amb la presència del Maligne ("treure dimonis"); la segona, atribuïda a les almoines (diners que els marquesos destinaven a famílies pobres), la creia un benefici econòmic per millorar les condicions de vida de la població.

A principis dels anys noranta del segle XIX, Verdaguer va assistir, acompanyat pel seu cosí Joan Güell, a la "Casa de l'Oració" del carrer dels Mirallers de Barcelona on un grup de visionaris, dirigits pel pare expaül Joaquim Pinyol, realitzaven exorcismes. En aquestes sessions, Verdaguer va entrar en contacte amb la família Duran, una viuda amb tres fills, una filla, Empar, era vident. La coneixença amb els Duran va ser decisiva en la seva trajectòria vital. El bisbe de Barcelona, el Dr. Català, va ordenar a Verdaguer i al seu cosí, mossèn Güell, que pleguessin d'aquelles pràctiques.

L'any 1893 va esclatar el conflicte, considerat per l'opinió pública de l'època com a "Cas o Drama Verdaguer" (la repercussió mediàtica del qual va suposar un considerable daltabaix en la societat catalana de finals del segle XIX). El bisbe Morgades de Vic (diòcesi a la que pertanyia en aquells moments) i el segon marquès de Comillas, Claudi López i Bru, van recomanar al poeta la seva sortida de Barcelona, en principi breu i per motius de salut, però que, en realitat, suposava la seva expulsió de la ciutat i la seva posterior reclusió en el santuari de La Gleva, Osona. Paral·lelament, els seus detractors van fer córrer rumors i difamacions amb intenció de desprestigiar-lo davant del poble.

Anat a la Gleva, maig de 1893:

En tos palaus mon esperit hi plora,
No nasquí per cantar en gàbia d'or;
De tes ciutats cuita a llençar-me fora;
lo bon Jesús m'acollirà en son cor.

Verdaguer, conscient de la seva problemàtica, es va defensar mitjançant la publicació de dues sèries d'articles, publicats a la premsa del moment, i recollits posteriorment sota el títol En defensa pròpia[14].

Davant la impossibilitat d'una sortida adient a la seva situació, Verdaguer va optar per fugir del seu confinament a la Gleva i refugiar-se a Barcelona amb la família Duran. El càstig per rebel·lia no es va fer esperar: el bisbe Morgades el va suspendre a divinis (pena canònica que impossibilita per administrar certs sagraments) l'any 1895. Tres anys després, va arribar el perdó i la restitució de les llicències de missa, però els anys de vexacions i patiments van fer que el seu declivi físic i moral fos del tot irreparable[15].

Rehabilitació. Darrers anys[modifica | modifica el codi]

A la darreria de 1897 Verdaguer es va traslladar a Madrid. El poeta va entrar en contacte amb personalitats influents de l'època, dins l'àmbit eclesiàstic, com el Nunci del Vaticà, o els frares agustins de l'Escorial (l'autor comptava amb el pare Manuel Fernández Miguélez entre els seus admiradors), per intentar trobar una sortida pactada amb el bisbe Morgades de Vic, mitjançat la seva mediació. El 6 de gener d'aquell any, Verdaguer va signar un document de disculpes que el bisbe de la seva diòcesi va acceptar. El tribunal eclesiàstic de Vic va aixecar la suspensió que pesava sobre ell i li van ser retornades les llicències sacerdotals. Poc després, va ser destinat a la diòcesi de Barcelona on el seu bisbe, el Dr. Català, li va atorgar un benefici, amb un sou ínfim, a la parròquia de Betlem, a la Rambla, davant per davant del palau Moja, residència a Barcelona dels marquesos de Comillas. Verdaguer ironitzava sobre la seva situació en aquests termes: tant patir i al capdavall per passar d'un banda a l'altra de la Rambla.

Mos cabells són blancs,
són blancs per la messa;
l'estiu és a prop,
s'acosta la sega.
Si s'acostarà
per la vida meva?
Me vindrà de nit?
Me vindrà de dia?
Més no trigarà,
puix mon cap s'inclina.
Oh quin cop de falç
me darà quan vinga![...][16]

Afeblit, prematurament envellit, Verdaguer, però, no va deixar mai de banda la literatura: va preparar nous llibres com Aires del Montseny (1901), i Al cel (1903), pòstum però acabat en vida de l'autor; va fundar revistes literàries, Lo Pensament català i La creu del Montseny; i va acceptar presidir diferents certàmens literaris com els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà, l'estiu de 1901. La seva darrera aparició en públic va ser el 12 de gener de 1902 per pronunciar el discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors.

L'abril d'aquell any, 1902, els metges li van diagnosticar tuberculosi, en un estat avançat. El dia 17 de maig, Verdaguer complia 57 anys, es va traslladar de la seva darrera residència barcelonina del carrer d'Aragó al casal d'estiueig de l'alcalde de Sarrià de l'època, el senyor Miralles, Vil·la Joana, a Vallvidrera, on l'autor volia trobar el repòs necessari per la seva malaltia. Verdaguer va morir el 10 de juny a mitja tarda[17].

L'Ajuntament de Barcelona va organitzar les exèquies. La capella ardent es va situar al saló del Consell de Cent. Verdaguer va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de Barcelona el dia 13 de juny de 1902, després d'un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional.

En paraules de Ricard Torrents: Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d'una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat.

Tomba de Verdaguer al Cementiri de Montjuïc

Cronologia vital[modifica | modifica el codi]

Els pares de mossèn Jacint Verdaguer van ser: Josep Verdaguer i Ordeix (Tavèrnoles, 1811-Folgueroles, 1876) i Josepa Santaló i Planas (Folgueroles, 1819-1871).

Antecedents[modifica | modifica el codi]

  • 1833: El pare del poeta, Josep Verdaguer i Ordeix, es trasllada a Vic per perfeccionar l'ofici de mestre de cases.
  • 1841: El pare de Verdaguer s'instal·la a la casa de propietat, n. 7 del carrer Gran de Folgueroles, i es casa amb Josepa Santaló, filla del fuster i obrer teixidor Bartomeu Santaló, amb domicili al carrer de Sant Jordi n. 5
  • 1842: Neix el primer fill, Miquel, del matrimoni Verdaguer-Santaló.

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

  • 1845: Jacint Verdaguer i Santaló neix el dia 17 de maig a Folgueroles. Va ser el tercer de vuit fills.
  • 1855: Inicia els estudis al Seminari de Vic. Fins a ingressar al Seminari fa la vida dels altres nois del poble. Les anècdotes que s'expliquen demostren que destaca dels altres nens per la seva intel·ligència, sagacitat i valentia, ajudat per la seva complexió atlètica. Mostra un sentiment piadós normalment equilibrat, sense que, però, es veiés una inclinació marcadament religiosa; aquesta vocació, la hi encomana la seva mare, molt devota, i que sempre exercí una influència molt gran en ell.
  • 1863: Entra a can Tona, mentre continua estudiant, per a fer de mestre de la canalla de la masia i de pagès. Can Tona pertany al terme de Sant Martí de Riudeperes, avui Calldetenes. Escriu poemes de temàtica amorosa, Jovenívoles, Amors d'en Jordi i na Guideta. Comença l'amistat amb Jaume Collell.
  • 1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals sense guanyar, però, cap premi.

Inicis de la carrera literària i eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

  • 1865: Obté un premi especial al Jocs Florals per Els minyons d'en Veciana i un accèssit a l'Englantina per A la mort d'En Rafel de Casanova.
  • 1866: Verdaguer és distingit amb quatre accèssits als mateixos Jocs Florals.
  • 1867: S'inicien les Esbartades o Acadèmies literàries de l'Esbart de Vic a la font del Desmai, Verdaguer escriu el discurs inaugural.
  • 1870: És ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà el 24 de setembre a Vic. L'octubre d'aquell any, canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, a Folgueroles. L'endemà celebra la segona Missa a l'ermita de Sant Francesc, molt propera a Vic.
  • 1871: La seva mare mor el 17 de gener als 52 anys. El dia 1 de setembre és nomenat coadjutor de Vinyoles d'Orís i tres dies després en pren possessió.
  • 1873: Publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.
  • 1874: Entra de capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica del marquès de Comillas.
    Placa commemorativa dedicada a Jacint Verdaguer, al refugi de la Renclusa, al peu l'Aneto
  • 1876: El 8 de setembre mor el seu pare, als 65 anys. Al vaixell «Ciudad Condal», de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida. El mes de novembre ocupa una capellania privada al palau Moja de Barcelona, residència dels marquesos de Comillas.

Plenitud[modifica | modifica el codi]

  • 1877: El jurat del Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.
  • 1878: Viatge a Roma. El Sant Pare Lleó XIII el rep i li parla del seu poema L'Atlàntida.
  • 1879: Publica Idil·lis i cants místics. Estada al Vallespir, visita els seus monestirs i concep la que serà la seva segona obra èpica major, Canigó, partint de l'elegia Els dos campanars que inclourà en l'edició de 1901.
  • 1880: Per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat.
  • 1881: Presideix els Jocs Florals.
  • 1882: Expedició al Pirineu i ascensió a l'Aneto. Destaca el paper de Verdaguer com a pioner de l'excursionisme català.
  • 1883: Triomfa als Jocs Florals amb l'oda A Barcelona. L'Ajuntament d'aquesta ciutat en fa un tiratge de cent mil exemplars. Viatge amb Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, pel la costa d'Àfrica a bord del iot Vanadis. Ascensió a la Pica d'Estats.
  • 1886: El 21 de març, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa. Inici de la seva crisi espiritual.
  • 1893: Deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva

Crisi i conflicte[modifica | modifica el codi]

  • 1888: Publica Pàtria i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. Intensifica la seva vida d'apostolat i les almoines.
  • 1890: Entra en contacte amb el grup d'exorcistes de la Casa d'Oració, dirigits per Joaquim Pinyol.
  • 1894: Apareixen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.
  • 1895: Marxa sense permís de la Gleva i s'instal·la a Barcelona amb la família Duran. El bisbe Morgades el suspèn a divinis, li retiren les llicències sacerdotals. Es defensa publicant en premsa una primera sèrie d'articles sota l'epígraf Un sacerdot calumniat, avui recopilats en el llibre En defensa pròpia.
  • 1896: Publica Flors del calvari. Presenta als Jocs Florals el seu poema La Pomerola que passa totalment desapercebut.
  • 1897: Nova sèrie d'articles d'En defensa pròpia: Un sacerdot perseguit. Viatge a Madrid, els frares agustins de l'Escorial ajuden a resoldre el conflicte canònic.

Rehabilitació i darrers anys[modifica | modifica el codi]

  • 1898: Verdaguer signa la retractació i li retornen les llicències sacerdotals. Passa a la diòcesi de Barcelona i rep un benefici a l'església de Betlem, a la Rambla, davant del palau Moja.
  • 1901: Publica Aires del Montseny. Darrera excursió de Verdaguer: Guilleries i Montseny.
  • 1902: El 17 de maig, data del seu aniversari, es trasllada de la seva darrera residència a Barcelona, al carrer Aragó, a Vil·la Joana, Vallvidrera, finca d'estiueig de l'alcalde de Sarrià de l'època, on espera fer una convalescència de la seva malaltia: tuberculosi.

Jacint Verdaguer mor el dia 10 de juny. És enterrat a Montjuïc després d'un sepeli multitudinari que demostra el reconeixement del poble català cap al seu poeta nacional.

Obra[modifica | modifica el codi]

Verdaguer va ser un autor polifacètic i prolífic pel que fa a la seva producció literària. En vida va publicar vint-i-cinc llibres; en morir, a cinquanta-set anys, va deixar un llegat d’una vintena més de títols que es varen anar publicant al llarg del segle XX[18].

Verdaguer és un dels màxims exponents de la Renaixença, i del moviment romàntic (que s'estén al llarg del segle XIX), romanticisme que busca en el passat medieval, en la natura i en la parla popular els temes i la expressió dels seus ideals estètics; Renaixença que persegueix la modernització de la cultura catalana, també de la seva llengua. Verdaguer torna a situar el català com a llengua literària culta, espai fins aleshores reservat a altres llengües[19].

Els estudiosos de l'obra de Jacint Verdaguer destaquen tres etapes en la seva producció literària[20]:

  • Una primera, la etapa juvenil, que passa per les provatures en diversos gèneres, des de la poesia pastoril i amorosa de caràcter popular -d'influència mistraliana- fins a la humorística, de la que en queden poques mostres, com els Goigs de Santaló. També, aquests primers anys, inicia la producció de poesia religiosa i patriòtica. De fet, pàtria, amor i religió són els tres eixos dels Jocs Florals reinstaurats. Verdaguer guanyarà ben aviat, amb vint anys, els seus primers premis en aquest certamen literari amb les composicions: A mort d'en Rafael de Casanova i Els minyons d'en Veciana; així mateix, és d'aquesta etapa el poema Dos màrtirs de ma pàtria, provatura de poema èpic. L'ordenació com a sacerdot, el 1870, i el seu posterior vicariat a Vinyoles, encaminen la seva producció cap a la poesia religiosa, sense abandonar la reivindicació catalanista que ja mostraven les primeres obres. Continua, al mateix temps, treballant per trobar la versió definitiva de L'Atlàntida, la seva primera obra èpica major. Després d'un llarg i difícil procés de gestació, que acaba en cloure els seus viatges transatlàntics, Verdaguer presenta el seu poema als Jocs Florals de 1877, rep el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona, fet que el consagra com el millor poeta de la seva època.
  • La segona etapa, la de maduresa, és la etapa de plenitud de Verdaguer com a poeta i eclesiàstic. Després de l'èxit esclatant de la seva primera obra èpica major L'Atlàntida (amb ampli reconeixement internacional, com ho demostren les seves nombroses traduccions) Verdaguer s'instal·la al palau dels marquesos de Comillas a Barcelona, el palau Moja. Amb un mecenes, comença per l'autor una vida plena de comoditats, de reconeixements i d'èxits literaris que culminaran amb la publicació del seu segon poema èpic major Canigó i amb la seva posterior coronació a Ripoll com a Poeta nacional de Catalunya. El gruix de la seva producció en prosa i en vers es concentra durant aquests anys. Com a resposta als que creien que la temàtica pagana, mitològica, sobre la que es sosté L'Atlàntida, no era gaire adequada per un capellà, Verdaguer publica l'any 1879 Idil·lis i cants místics, que el consagra com el poeta religiós més important del seu moment. Es tracta d'un recull de poesies breus, inspirades en la poesia dels grans escriptors místics, de Ramon Llull a Sant Joan de la Creu[21].
  • La tercera etapa, la de vellesa, coincideix amb la crisi religiosa i el conflicte canònic social que se'n deriva. La poesia d'aquesta etapa es caracteritza pel conreu del poema breu de temàtica predominantment religiosa; poesia qu efa un gir introspectiu, intimista, amb un clar sentiment d'enyorança del passat (període d'infantesa concebut com un paradís perdut), i un marcat l'anhel de transcendència. La crisi interior, derivada del viatge a Terra Santa, fa que la seva producció literària faci una davallada; al mateix temps que incrementa la seva dedicació sacerdotal orientada a les capes socials més vulnerables. A principis dels 90, publica la trilogia sobre la infància de Jesús: Natzaret (1890), Betlem (1891), la tercera part La fugida d'Egipte correspon al període de la seva reclusió en el santuari de La Gleva, en la seva Osona natal. L'any 1894 publica Roser de tot l'any, dietari de pensaments religiosos. L'any següent s'instal·la Barcelona amb la família Duran i és suspès a divinis. L'autor canalitzarà aquest moment tan difícil de la seva vida amb la publicació en premsa de dues sèries d'articles, recollides sota el títol En defensa pròpia. Són d'aquest moment els llibres Sant Francesc (1895) i Flors del Calvari. Llibre de consols (1896), plens de poemes de caràcter autobiogràfic on el poeta hi vessa tot el seu dolor, patiment i ràbia per la situació vital per la que passa. Aquest malestar connecta ràpidament amb les classes populars, també amb l'esperit intimista del joves modernistes: el cas 0 drama, com es van referir els coetanis a la problemàtica de Verdaguer, del poeta inspira un jove Santiago Rusiñol per a escriure el drama El místic. La seva rehabilitació sacerdotal, l'any 1898, li serveix d'esperó per emprendre nous projectes: col·labora en revistes literàries, participa en activitats literari-socials i prepara nous llibres de poesia: Aires del Montseny (1901), i Flors de Maria (1902), publicat poc abans de la seva mort.

Com a obra pòstuma, Verdaguer va deixar gairebé enllestits els llibres: Al Cel (1903), Eucarístiques (1904), Càntic dels càntics (1907), Perles del llibre d'Amic e Amat (1908), i, més tard, Brins d'espígol (1977). Els seus editors també van compilar l'obra dispersa, o obra de joventut abandonada per Verdaguer en la seva etapa com a capellà, com és el cas de Jovenívoles, recull de poesia morosa juvenil publicat pel seu editor, Francesc Matheu, l'any 1924.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

Escultura dedicada a Jacint Verdaguer al cim de la Mare de Déu del Mont, obra de Joan Ferrés.

El contínuum popular de Jacint Verdaguer es fa palès en el fet que és una de les personalitats històriques que té més carrers i monuments dedicats arreu de Catalunya[22].

  • L'any 1906, l'Ajuntament de Barcelona acordà incorporar el seu retrat (obra de Josep Maria Tamburini i Dalmau) a la Galeria de Catalans Il·lustres.[23]
  • L'any 1908, s'inaugura a Folgueroles el monument o "pedró" de Verdaguer, obra de l'arquitecte modernista de Vic, Josep Maria Pericas. Esculpit amb pedra de Folgueroles, pagada per la gent del poble i treballada de franc pels seus picapedrers.
  • L'any 1917, se celebra el cinquentenari del naixement de l'Esbart de Vic amb la inauguració d'un pedró monument a la Font del Desmai. Els noms dels integrants hi són gravats: Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Josep i Francesc Masferrer, Marian Campà, Antoni d'Espona, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu.
  • La ciutat de Barcelona li dedica un monument, situat a la cruïlla de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Sant Joan, edificat entre 1914 i 1924 per l'arquitecte Josep Maria Pericas i pels escultors Joan Borrell i Nicolau, Miquel Oslé i Llucià Oslé.
  • L'any 1952, se celebra el Cinquentenari de la mort de Verdaguer. A Folgueroles s'inaugura l'espai dedicat al poeta anomenat "Racó de Mossèn Cinto", amb el relleu "El Sembrador", de Manolo Hugué, esculpit l'any 1945. El 21 d'octubre del mateix any, s'inaugura un mirador anomenat de mossèn Cinto, prop de cim de Sant Jeroni, a Montserrat.[24] El Pic Verdaguer, proper a la Pica d'Estats, va ser batejat l'any 1983 en el seu honor[24].
  • El 1962, l'Ajuntament de Barcelona decidí convertir Vil·la Joana, a Vallvidrera, on va morir, en un museu dedicat a la seva memòria.
  • El 1995, amb motiu del 150è aniversari del naixement del poeta es va erigir, a Folgueroles, l'escultura de Pablo Palazuelo "L'Àlbula", dedicada a la poesia. Se n'instal·là una d'igual al museu de Vil·la Joana, a Vallvidrera[25].
  • L'any 2002, amb motiu del centenari de la seva mort, es van fer actes conmemoratius arreu de Catalunya, en especial a Folgueroles, el seu poble natal, on destaca la Signatura Verdaguer de Perejaume. La Signatura forma part del projecte De com posar Verdaguer a Folgueroles realitzat per l'artista amb motiu de la celebració del centenari de la mort del poeta, l’any 2002. Una intervenció que va consistir en allerar el torrent del poble, en el seu pas per la Font Trobada, amb el traç de la signatura del poeta; en clavar -als extrems del terme municipal- quatre claus fiters que duen gravat a la cabota “Terme real i Verdaguer de Folgueroles”; i en la distribució de 70 lectors per tot el terme municipal, un dia a la tarda, durant dues hores, que van llegir simultàniament tota l'obra de Verdaguer.[26]. El mateix any, li fou dedicat l'asteroide (38671) Verdaguer, descobert per l'astrònom tortosí Jaume Nomen i Torres al seu Observatori de L'Ametlla de Mar.
  • L'any 2006, es va inaugurar a Vic una escultura, encarregada amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer el 2002, de l'artista valencià Andreu Alfaro i Hernández, de 26 metres d'alçada i set tones de pes, simbolitza Verdaguer amb sotana.
  • El 2008, es va inaugurar l'escultura en bronze, d'uns dos metres d'alçada, dedicada a mossèn Cinto, obra de l'artista olotí Joan Ferrés. L'escultura mostra un Verdaguer assegut amb una llibreta en una mà i un llapis a l'altra, clara referència a les llibretes d'excursions i viatges que sempre acompanyaven a l'autor, i on recollia: entrades lèxiques, croquis, dibuixos i dades a mode de dietari.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Carta a Mariá Aguiló. Can Tona, 8 de febrer de 1871
  2. Torrents, Ricard. Ruta verdagueriana de Folgueroles. Vic: Eumo Editorial, 2000, p. 85. ISBN 84-7602-422-3. 
  3. Cònsul, Isidor. Perfils de Verdaguer. Barcelona: Proa, 2003, p. 269. ISBN 8484373614. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Torrents, Ricard. Verdaguer: un poeta per a un poble. Vic: Eumo. Universitat de Vic, 2002, p. 285. 
  5. Domingo, Josep M. Barcelona i els jocs florals, 1859 : modernització i romanticisme. Barcelona: Ajuntament de barcelona. Institut de Cultura, 2009, p. 22. 
  6. Verdaguer, Jacint. ‹‹ La Plana de Vic›› dins Pàtria. TO III. Proa. Barcelona, 2005, pp. 635-637
  7. de Sagarra, Josep Maria. Verdaguer: poeta de Catalunya. Barcelona: Aymà, S.A. Editora, 1968, p. 152. 
  8. Verdaguer, Jacint. La mort de l'escolà, dins Motserrat. Vic: Eumo/ Societat Verdaguer, 2004, p. 356. ISBN 84-9766-049-8. 
  9. Torrents, Ricard (2003). "Introducció". Dins, Jacint Verdaguer. Totes les obres. Molas, Joaquim; Cònsul, Isidor (coord.). Barcelona: Proa (Vol. 2, p. 241-245)
  10. Cant de Gentil dins el cant setè, el del desencantament, a Canigó
  11. Pròleg a Jacint Verdaguer. Deu rutes literàries, de Llorenç Soldevila
  12. Gasull i Roig, Bernat. «Jacint Verdaguer, 125 anys de l'aventura muntanyenca pels pirineus.». Vèrtex, 218, 2008.
  13. Algunes dades extretes del llibre Jacint Verdaguer: formació i dimensió d'un mite, de Llorenç Soldevila, p.99
  14. Verdaguer, Jacint. En defensa pròpia. Vic: Eumo Editorial. Societat Verdaguer, 2012, p. 401. ISBN 978-84-9766-447-9. 
  15. Dades d'aquest capítol extretes d'un treball personal per l'assignatura "Literatura del segle XIX" de la UOC
  16. Fragments de La mellor corona, 1902
  17. MUHBA Vil·la Joana
  18. Línia bibliogràfica temporal al Dipity:http: //www.dipity.com/fjverdaguer/personal/
  19. Garolera, Narcís. «La obra literària de Jacint Verdaguer». [Madrid]: Instituto Cervantes, 2002?. [Consulta: 16 març 2014].
  20. «Societat Verdaguer».
  21. Ricard Torrents, Verdaguer: un poeta per a un poble, pàg. 70
  22. Pi de Cabanyes, Oriol. A punta d'espasa : noves glosses d'escriptors. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 64 (Serra d'or ; 343). ISBN 8484157075. 
  23. Duran i Sanpere, Agustí. «La galeria de catalans il·lustres». A: Barcelona i la seva història l'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1973, p. 458-461. ISBN 8472560724. 
  24. 24,0 24,1 Joan Cervera i Batariu, Clergues excursionistes
  25. Dades extretes del llibre: ''Ruta Verdagueriana de Folgueroles''
  26. «Signatura de Verdaguer, obra de Perejaume».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]