Noruec

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Noruec
Norsk
Parlat a: Noruega
Regió: Europa
Parlants: 4,5 milions
Rànquing: -
Classificació genètica: Indoeuropea

  Germànica
    Escandinava
      Oriental
        Bokmål
      Occidental
        Nynorsk

estatus oficial
Llengua oficial de: Noruega
Regulat per: Consell de la Llengua Norvegiana (Norsk språkråd)
codis de la llengua
ISO 639-1 no
nb (bokmål)
nn (nynorsk)
ISO 639-2 nor
nob (bokmål)
nno (nynorsk)
ISO 639-3 -
NRR (bokmål)
NRN (nynorsk)
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El noruec és una llengua parlada a Noruega. Provinent de l'antic nòrdic, és d'arrels germàniques i més concretament escandinaves.

De la mateixa manera que passa amb altres llengües, té dos sistemes d'escriptura (a vegades vistos, fins i tot, com a llengües diferents), el bokmål i el nynorsk. El primer (a voltes conegut com a danonorvegià), és el fruit de la norvegianització del danès tal com es parlava a l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa, recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el suec, amb els quals és intel·ligible (hom arriba a anomenar el norvegià bokmål com a danès pronunciat a la sueca).

Tots dos sistemes fan servir l'alfabet llatí, amb 3 lletres addicionals, que es col·loquen al final de l'alfabet: æ, ø i å (iguals que al danès, i corresponent a les sueques ä, ö i å). A més es disposa de les següents lletres amb diacrítics: à ä ç é è ê ñ ó ò ô ü. Per contra, les lletres c, q, w, x i z no s'empren gairebé mai, i resten restringides a mots d'origen estranger.

Com les altres llengües escandinaves, el norvegià empra l'article definit enclític, tant pel singular com pel plural. La següent taula mostra exemples referents al bokmål no conservador (allunyat del riksmål), amb mots dels tres gèneres: bil (masculí), bok (femení) i hus i vindu (neutres). En negreta s'hi ressalta el que distingeix el nombre i determinació del nom en qüestió:

en bil (un cotxe) bilen (el cotxe) biler (uns cotxes) bilene (els cotxes)
ei bok (un llibre) boka (el llibre) bøker (uns llibres) bøkene (els llibres)
et hus (una casa) huset (la casa) hus (unes cases) husene (les cases)
et vindu (una finestra) vinduet (la finestra) vinduer (unes finestres) vinduene (les finestres)


Història[modifica | modifica el codi]

Del nòrdic antic a les diferents llengües escandinaves[modifica | modifica el codi]

Estensió aproximada del nòrdic antic i llengües properes a principi del segle X. L'àrea vermella representa la distribució del dialecte "nòrdic antic occidental" i la taronja, la del "nòrdic antic oriental". L'àrea rosa és el gotlandès antic i l'àrea verda senyala l'estensió d'altres llengües germàniques que encara eren mútuament intel·ligibles amb el nòrdic antic.

Les llengües parlades avui dia a Escandinàvia es desenvoluparen a partir del nòrdic antic, l'extensió del qual no diferia gaire de les àrees on avui es parla danès, norvegià i suec. De fet, els comerciants víkings van estendre la llengua per Europa fins a Rússia, i van fer del nòrdic antic una de les llengües més esteses en aquell temps. Segons la tradició, el rei Harald I portà la unitat a Norvègia el 872. En aquella època es feia servir un alfabet rúnic. D'acord amb els escrits trobats a les taules de pedra d'aquest període històric, la llengua mostrava una notable falta de desviació entre diferents regions. Les runes s'havien estat fent servir des del segle III. Al voltant de l'any 1030 el cristianisme arribà a Norvègia, portant amb ell l'alfabet llatí. Els primers manuscrits norvegians que empraren aquest nou alfabet començaren a aparèixer un segle després, per la mateixa època en què el norvegià començà a diferenciar-se dels seus veïns.

Els exploradors víkings començaren a establir-se a Islàndia al segle IX, portant amb ells la llengua nòrdica antiga. Amb el pas del temps, el nòrdic antic fou diferenciant-se en dues variants: l'occidental i l'oriental. El nòrdic occidental abastava Norvègia (inclosos els seus assentaments marins a Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland), i l'oriental, Dinamarca i Suècia. Les llengües d'Islàndia i Norvègia mantingueren la seva semblança fins aproximadament l'any 1300, quan varen convertir-se en el que avui es coneix com a islandès antic i norvegià antic.

Durant el període tradicionalment datat entre el 1350 i el 1525, el norvegià va patir una transició passant del norvegià mitjà al norvegià modern. Els majors canvis foren una simplificació de la morfologia, una sintaxi més fixa i una adopció considerable de vocabulari del mig-baix alemany. Un desenvolupament semblant pot veure's també al suec i al danès, mantenint el continu dialectal intacte a l'Escandinàvia continental. Tanmateix, no va succeir el mateix en feroès ni en islandès, per això aquestes llengües van perdre la intel·ligibilitat mútua durant aquest període.

Dominació sueca i danesa[modifica | modifica el codi]

El 1397, la Unió de Kalmar unificà Norvègia, Suècia i Dinamarca, i des del 1536 Norvègia va estar dominada pel Regne de Dinamarca i Norvègia. El danès es convertí en la llengua escrita més comuna entre la classe culta norvegiana. El danès parlat fou adoptat gradualment per l'elit urbana, al principi en els esdeveniments formals, i progressivament fou adoptant-se una varietat més relaxada per al discurs quotidià. Aquesta varietat passà per un procés de koineïtzació, que incloïa una simplificació gramatical i una pronunciació més norvegiana. Amb el final de la Unió, el 1814, la llengua koiné danesonorvegiana havia passat a ésser la llengua materna d'una part important de l'elit norvegiana, però la varietat més solemne (amb un so més proper al danès) seguí sent utilitzada en ocasions formals.

Poc després de la fi de la Unió amb Dinamarca, Norvègia fou forçada a entrar en una nova unió personal amb Suècia. No obstant aquesta unió, els norvegians començaren a reclamar la independència abraçant la democràcia i intentant fer complir la declaració constitucional de ser un estat soberà. Part d'aquest moviment nacionalista es concentrà en el desenvolupament d'una llengua norvegiana independent. Van haver-hi tres possibilitats: no fer res (llengua norvegiana escrita, és a dir: danès, diferent del suec), norueguitzar la llengua danesa, o construir una nova llengua nacional a partir dels dialectes norvegians moderns. Les tres vies foren dutes a terme.

Del danès al norvegià[modifica | modifica el codi]

Des de la dècada del 1840, alguns escriptors experimentaren amb un danès norueguitzat que incorporava paraules descriptives del paisatge i la vida popular norvegians, i que adoptava una sintaxi més norvegiana. Knud Knudsen proposà canviar l'ortografia i la flexió gramatical d'acord amb la koiné danesonorvegiana, coneguda com a "parla quotidiana culta". Els ajustaments en aquesta direcció foren aplicats progressivament en tres reformes oficials el 1862, el 1907 i el 1917.

Mentrestant, un moviment nacionalista lluitava pel desenvolupament d'un nou norvegià escrit. Ivar Aasen, un lingüista autodidacta, començà l'empresa de crear una nova llengua norvegiana amb 22 anys. Viatjà per tot el país, comparant els dialectes de diferents regions, i analitzà l'evolució de l'islandès, que en gran mesura havia evadit les influències que havien arribat al norvegià. Aasen anomenà el seu treball, publicat en diversos llibres entre el 1848 i el 1873, landsmål (llengua nacional). El nom de landsmål s'interpreta de vegades com "llengua rural" o "llengua del camp", però sembla evident que aquest no era el sentit que li atorgava Aasen.

El nom de la llengua danesa a Norvègia fou un tema de gran debat durant el segle XIX. Els seus proposants afiramven que es tractava de la llengua comuna de Norvègia i Dinamarca, i que no era més danesa que norvegiana. Els partidaris del landsmål pensaven que el caràcter danès de la llengua no havia de ser amagat. El 1899, Bjørnstjerne Bjørnson proposà el nom neutre riksmål, que, igual que landsmål, significa "llengua nacional". Aquest nom fou adoptat oficialment amb la reforma ortogràfica oficial del 1907. El nom riksmål s'interpreta de vegades com "llengua estatal", però aquest sentit és com molt secundari, si es compara amb el riksmål danès, d'on prové el nom.

Després de la dissolució de la Unió amb Suècia el 1905, ambdues llengües van seguir desenvolupant-se i arribaren al que actualment es considera les seves formes clàssiques després de la reforma del 1917. El riksmål fou reanomenat com bokmål ("llengua del llibre") el 1929, i del landsmål se'n digué nynorsk ("nou norvegià"). Una proposta per substituir "danesonorvegià" per bokmål va sortir perdent al parlament per un sol vot. El nom nynorsk, el terme lingüístic per al norvegià modern, fou escollit per contrastar amb el danès i subratllar la connexió històrica amb el norvegià antic. Avui dia aquest sentit pràcticament s'ha perdut i sovint s'entén com un "nou" norvegià en oposició a l'"autèntic" norvegià bokmål.

El bokmål i el nynorsk es feren més propers amb una reforma duta a terme el 1938, com a resultat d'una política estatal que pretenia fusionar el nynorsk i el bokmål en una sola llengua, anomenada samnorsk ("norvegià comú"). Una enquesta del 1946 mostrà que aquesta política era recolzada per un 79% dels norvegians en aquella època. Tanmateix, les oposicions d'aquesta política aconseguiren crear un moviment massiu de protesta contra el samnorsk en la dècada dels cinquanta, atacant especialment l'ús de formes "radicals" als llibres de text en bokmål que es feien servir a les escoles. A la reforma del 1959, es revocà parcialment la reforma del 1938, però es modificà el nynorsk encara més cap al bokmål. Des de llavors, el bokmål ha continuat retrocedint cap al riksmål tradicional, mentre que el nynorsk encara es guia per l'estàndard del 1959. A més, una petita minoria d'entusiastes del nynorsk fa servir un estàndard encara més conservador anomenat høgnorsk. La política del samnorsk va tenir molt poca influència després del 1960, i fou oficialment descartada el 2002.

Fonologia[modifica | modifica el codi]

El sistema sonor del norvegià és semblant al del suec. Hi ha una considerable variació entre els diferents dialectes, però la varietat que normalment s'ensenya a l'estranger és l'Standard Østnorsk.

Consonants[modifica | modifica el codi]

Fonemes consonàntics del norvegià oriental
Bilabial/
Labiodental
Dental/
Alveolar
Retrofleja/
Postalveolar
Palatal Velar Glotal
Oclusives p b t d ʈ ɖ k g
Nasals m n ɳ ŋ
Fricatives f s ʂ ç h
Líquides ɾ l ɽ ɭ
Aproximants ʋ j

Vocals[modifica | modifica el codi]

Fonemes vocàlics de l'Standard Østnorsk
Ortografia IPA Descripció
a /ɑ/ Vocal oberta posterior no arrodonida
ai /ɑɪ/
au /æʉ/
e (breu) /ɛ/, /æ/ Vocal semioberta anterior no arrodonida
e (llarga) /e/, /æ/ Vocal semitancada anterior no arrodonida
e (dèbil) /ə/ Vocal neutra
ei /æɪ/, /ɛɪ/
i (breu) /ɪ/ Vocal tancada anterior no arrodonida
i (llarga) /i/ Vocal tancada anterior no arrodonida
o /u/ de vegades /o, ɔ/ Vocal tancada posterior arrodonida
oi /ɔʏ/
u /ʉ/, /u/ Vocal tancada central arrodonida
y (breu) /ʏ/ Vocal tancada central arrodonida
y (llarga) /y/ Vocal tancada anterior arrodonida
æ /æ/, /ɛ/ Vocal semioberta anterior no arrodonida
ø /ø/ Vocal semitancada anterior arrodonida
øy /øʏ/
å /ɔ/ Vocal semioberta posterior arrodonida

Accent[modifica | modifica el codi]

El norvegià és una llengua de to marginal amb dues estructures tonals (tons o accents), fetes servir per diferenciar les paraules de dues síl·labes que del contrari tindrien una pronúncia idèntica. Per exemple, en molts dialectes orientals del norvegià, la paraula bønder (pagesos) es pronuncia amb el to 1, mentre que bønner (fabes o oracions) és amb el to 2, com en danès. Tot i que de vegades la diferència ortogràfica permet distingir un mot d'un altre, a la majoria dels casos els parells mínims solen escriure's igual, ja que el norvegià no té marques accentuals explícites. A la majoria dels dialectes orientals de to baix, l'accent 1 consisteix en un to baix i pla a la primera síl·laba, i l'accent 2, un to alt, que cau abruptament a la primera síl·laba i un to baix al començament de la segona síl·laba. En ambdós accents, aquestes variacions de to van seguides d'una pujada de caràcter entonatiu (accent sintagmàtic), la presència i intensitat de la qual indica èmfasi i es correspon amb la funció de l'accent "normal" de les llengües que no tenen to lèxic, com el català. Aquesta pujada culmina a la síl·laba final d'un sintagma accentual, mentre que la caiguda de final d'enunciat, molt comuna a la majoria de llengües, és, o bé molt petita, o bé inexistent.

Hi ha una variació significativa a l'accent d'altura entre els diferents dialectes; així doncs, a la major part de Norvègia occidental i septentrional (els anomenats "dialectes de to alt"), l'accent 1 cau, mentre que l'accent 2 puja a la primera síl·laba i cau a la segona, o a la proximitat del límit sil·làbic. Els accents d'altura (així com el peculiar accent sintagmàtic dels dialectes de to baix) atorguen al norvegià un so com de cant, que permet distingir-lo fàcilment d'altres llengües. És interessant notar que l'accent 1 normalment apareix a paraules que eren monosil·làbiques en el nòrdic antic, i l'accent 2 en paraules polisil·làbiques.

Llengua escrita[modifica | modifica el codi]

Alfabet[modifica | modifica el codi]

L'alfabet norvegià té 29 lletres:

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z Æ Ø Å
a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z æ ø å

Les lletres c, q, w, x i z només es fan servir en préstecs lingüístics. Algunes persones escriuen llurs cognoms norvegians fent ús d'aquestes lletres.

Algunes de les lletres accepten l'ús de diacritics: é, è, ê, ó, ò â i ô. En nynorsk també es fan servir ocasionalment ì, ù i . Els diacrítics no són obligatoris, però en certs casos permeten distingir entre diferents significats d'una paraula, per exemple: for (per a), fór (verb anar en passat), fòr (solc) i fôr (forratge). Els préstecs poden portar d'altres diacrítics, principalment: ü, á i à.

Bokmål i nynorsk[modifica | modifica el codi]

Com succeeix en altres països europeus, Norvègia té un "comitè d'assessors" (Språkrådet, Consell Lingüístic Norvegià), que determina, amb el vistiplau del ministeri de cultura, l'ortografia, gramàtica i vocabulari oficials de la llengua norvegiana.

Tant el nynorsk com el bokmål tenen una gran varietat de formes opcionals. El bokmål que fa servir les formes més properes al riksmål es coneix com "moderat" o "conservador", depenent del punt de vista, mentre que el bokmål que fa ús de formes més properes al nynorsk es coneix com "radical". El nynorsk també té formes més properes al landsmål original i formes més properes al bokmål.

Riksmål[modifica | modifica el codi]

Els que s'oposaven a les reformes ortogràfiques que intentaven apropar el bokmål al nynorsk segueixen emprant el nom riksmål i fan servir l'ortografia i gramàtica anteriors al moviment del samnorsk. El riksmål i les versions conservadores del bokmål han estat l'estàndard de facto per a la llengua escrita de Norvègia durant la major part del segle XX, essent emprades als grans diaris, a les enciclopèdies i en gran part de la tradició literària. A més de ser la forma que fa servir una gran part de la població d'Oslo, de les zones properes a la capital i d'altres nuclis urbans. Des de les reformes del 1981 i el 2003 (en vigor des del 2005), el bokmål oficial pot adaptar-se fins a ser pràcticament idèntic al riksmål modern. Les diferències entre riksmål i bokmål podrien comparar-se amb les diferències entre l'anglès britànic i l'americà.

L'Acadèmia Norvegiana regula l'ús del riksmål, bo i determinant el que es considera ortografia, gramàtica i lèxic acceptables.

Høgnorsk[modifica | modifica el codi]

Hi ha també una forma no oficial de nynorsk, anomenada "høgnorsk", que rebutja les reformes posteriors al 1917 i, per tant, és més propera al landsmål original d'Ivar Aasen. La Unió d'Ivar Aasen promociona l'ús del høgnorsk, però fins ara la seva difusió no ha estat molt estesa.

Ús actual[modifica | modifica el codi]

Mapa de les varietats lingüístiques oficials als municipis norvegians el 2007.

Prop del 86,2% dels alumnes de primària i secundària a Norvègia fa l'ensenyament en bokmål, mentre que el 13,8% el rep en nynorsk. A partir del vuitè curs cal que els alumnes aprenguin a escriure en ambdues formes. Dels 431 municipis norvegians, 161 han exposat llur desig de comunicar-se amb les autoritats centrals en bokmål, 116 (que conformen el 12% de la població), en nynorsk, i 156 més es declaren neutres. De les 4.549 publicacions estatals de l'any 2000, el 8% foren en nynorsk i el 92% en bokmål. Els grans diaris nacionals (Aftenposten, Dagbladet i VG) es publiquen en bokmål. Alguns dels principals diaris regionals (inclosos Bergens Tidende i Stavanger Aftenblad), així com moltes revistes polítiques i diaris locals, fan servir tant el bokmål com el nynorsk.

Dialectes[modifica | modifica el codi]

Hi ha un acord general sobre com l'àmplia gamma de diferències fa difícil estimar el nombre de dialectes norvegians. Les variacions en gramàtica, sintaxi, lèxic i pronúncia creuen les fronteres geogràfiques i poden crear dialectes diferents d'una aldea a una altra. Els dialectes, a més a més, poden arribar en alguns casos a ser tan diferents que són inintel·ligibles per a qui no n'està familiaritzat. Molts lingüistes assenyalen una tendència cap a la regionalització dels dialectes, el que provoca la disminució de les diferències a nivell local. Hi ha, tanmateix, un renovat interès per la preservació dels diferents dialectes.

Exemples[modifica | modifica el codi]

A continuació es mostren algunes frases on es poden observar algunes de les diferències entre bokmål i nynorsk, comparades amb el conservador bokmål (més proper al danès), el nòrdic antic, el suec, el feroès, l'islandès (la llengua viva més propera a l'antic nòrdic) i d'altres llengües germàniques modernes.

Idioma Frase
Vinc de Norvègia Com es diu? Això és un cavall L'arc de Sant Martí té molts colors
Bokmål Jeg kommer fra Norge Hva heter han? Dette er en hest Regnbuen har mange farger
Riksmål Regnbuen har mange farver
Danès Hvad hedder han?
Nynorsk Eg kjem frå Noreg Kva heiter han? Dette er ein hest Regnbogen har mange fargar
Høgnorsk Regnbogen hev mange fargar
Regnbogen er manglìta
Nòrdic antic Ek kem frá Noregi Hvat heitir hann? Þetta er hross/hestr Regnboginn er marglitr
Islandès Ég kem frá Noregi Hvað heitir hann? Þetta er hross/hestur Regnboginn er marglitur
Suec Jag kommer från Norge Vad heter han? Detta är en häst Regnbågen har många färger
Feroès Eg eri úr Noregi Hvussu eitur hann? Hetta er eitt ross/ein hestur Ælabogin hevur nógvar litir
Alemany Ich komme aus Norwegen Wie heißt er? Das ist ein Hengst/Roß/Pferd Der Regenbogen hat viele Farben
Neerlandès Ik kom uit Noorwegen Hoe heet hij? Dit is een paard De regenboog heeft veel kleuren
Afrikaans Ek kom van Noorweë Wat is sy naam? Dit is 'n perd Die reënboog het baie kleure
Anglès I come from Norway What is his name? This is a horse The rainbow has many colours

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Substantius[modifica | modifica el codi]

Els substantius en norvegià es flexionen o declinen en determinació (determinat/indeterminat) i en nombre. En alguns dialectes, els noms determinats es declinen també en casos (nominatiu/datiu).

Com a la majoria de les llengües indoeuropees, els substantius es classifiquen per gènere, el que obliga a la concordança amb adjectius i determinants. Els dialectes norvegians tenen tres gèneres: masculí, femení i neutre, tret del dialecte de Bergen, que només en té dos: comú i neutre. El bokmål i l'Standard Østnorsk tradicionalment consten de dos gèneres, com en danès (i com al dialecte de Bergen), però les varietats anomenades "radicals" en tenen tres. Actualment el model de dos gèneres ha estat en gran part substituït pel de tres a l'Standard Østnorsk parlat, però de vegades es manté al bokmål "conservador".

Substantius
båt (vaixell) en bokmål
Singular Plural
Indeterminat Determinat Indeterminat Determinat
en båt båten båter båtene

La declinació dels substantius regulars depèn del gènere. Alguns dialectes i varietats de nynorsk amplien la declinació prenent en consideració els neutres i femenins febles i forts.

Bokmål
m. en gutt
(un nen)
gutten
(el nen)
gutter
(nens)
guttene
(els nens)
f. ei/en dør
(una porta)
døra/døren
(la porta)
dører
(portes)
dørene
(les portes)
ei/en sol
(un sol)
sola/solen
(el sol)
soler
(sols)
solene
(els sols)
n. et hus
(una casa)
huset
(la casa)
hus
(cases)
husene/husa
(les cases)
et hjerte
(un cor)
hjertet
(el cor)
hjerter
(cors)
hjertene
(els cors)

A data d'1 de juliol del 2005 està permès escriure tots els mots femenins com a masculins:

Nynorsk
m. ein gut
(un nen)
guten
(el nen)
gutar
(nens)
gutane
(els nens)
f. ei sol
(un sol)
sola/soli
(el sol)
soler
(sols)
solene
(els sols)
ei kyrkje/kyrkja
(una església)
kyrkja
(l'església)
kyrkjer/kyrkjor
(esglésies)
kyrkjene/kyrkjone
(les esglésies)
n. eit hus
(una casa)
huset
(la casa)
hus
(cases)
husa/husi
(les cases)
eit hjarta/hjarte
(un cor)
hjarta/hjartet
(el cor)
hjarto/hjarte
(cors)
hjarto/hjarta
(els cors)

Adjectius[modifica | modifica el codi]

Els adjectius norvegians tenen dos paradigmes flexius. La flexió dèbil s'aplica quan l'argument és definit; la flexió forta, quan l'argument és indefinit. En ambdós paradigmes, l'adjectiu es declina en grau (positiu, comparatiu, superlatiu). Els adjectius forts en grau positiu es declinen a més a més en gènere i nombre, tot concordant amb l'argument. En alguns dialectes del sud-oest, els adjectius dèbils en grau positiu també es declinen en gènere i nombre, amb una forma per al femení i el plural i una altra per al msculí i el neutre.

Formes adjetives dèbils
grønn (verd) en bokmål
Positiu Comparatiu Superlatiu
grønne grønnere grønneste
Formes adjetives fortes
grønn (verd) en bokmål
Positiu Comparatiu Superlatiu
Masculí Femení Neutre Plural
grønn grønn grønt grønne grønnere grønnest

Verbs[modifica | modifica el codi]

Els verbs finits norvegians es conjuguen en mode: indicatiu, imperatiu i subjuntiu. El mode subjuntiu es limita només a uns pocs verbs. Els verbs en indicatiu es conjuguen en temps (present, passat). En bokmål i Standard Østnorsk, el present també té una forma passiva. En alguns dialectes, els verbs en indicatiu també es conjuguen d'acord al nombre. La conjugació d'acord al gènere ja no existeix en norvegià.

Hi ha quatre formes verbals no finites: infinitiu, infinitiu passiu i les dues formes de participi: perfectiu o passat i imperfectiu o present.

Els participis són adjectius verbals. El participi imperfectiu no es declina, però el perfectiu es declina en gènere (no en bokmål ni en Standard Østnorsk) i en nombre, com els adjectius forts en grau positiu. La forma definida del participi és igual que la forma plural.

Així com succeeix en altres llengües germàniques, els verbs norvegians poden ser o bé forts o bé dèbils.

Formes verbals en nynorsk
leva (viure)
Finit No finit
Indicatiu Subjuntiu Imperatiu Substantius verbals Adjectius verbals (Participis)
Present Passat Infinitiu Imperfectiu Perfectiu
Activa Passiva Masculí Femení Neutre Plural/Def.
lever levde leve lev leva levast levande levd levd levt levde
Formes verbals en bokmål
leve (viure)
Finit No finit
Indicatiu Subjuntiu Imperatiu Substantius verbals Adjetius verbals (Participis)
Present Passat Infinitiu Imperfectiu Perfectiu
Activa Passiva Activa Passiva Singular Plural/Def.
lever leves levde/ levet leve lev leve leves levende levd levde/ levet

Pronoms[modifica | modifica el codi]

Els pronoms personals en norvegià es declinen en casos: nominatiu i acusatiu. Alguns dialectes han preservat el cas datiu en substantius i també compten amb un cas datiu en lloc d'acusatiu en els pronoms personals, mentre que altres dialectes tenen l'acusatiu en els pronoms i el datiu als substantius.

En la gramàtica norvegiana més detallada que existeix, la Norsk referansegrammatikk, la categorització dels pronoms personals segons persona, gènere i nombre no es considera flexió. Com succeeix amb els substantius, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb llurs arguments pronominals.

Hi ha també pronoms que no tenen flexió.

Els anomenats pronoms possessius, demostratius i relatius no es consideren pronoms.

Els pronoms conformen una classe tancada. Això significa que normalment no es poden afegir nous elements a aquesta classe.

Pronoms en bokmål
Nominatiu Acusatiu Equivalent en català
jeg meg jo, em (me)
du deg tu, et (te)
han ham/han ell, el (lo), li
hun henne ella, la, li
den den allò (masculí, femení)
det det allò, ho (neutre)
vi oss nosaltres, ens (nos)
dere dere vós, us (vos)
de dem ells/es, els (los), les
Pronoms en nynorsk
Nominatiu Acusatiu Equivalent en català
eg meg jo, em (me)
du deg tu, et (te)
han han/honom ell, el (lo), li o allò (masculí)
ho ho/henne ella, la, li o allò (femení)
det det allò, ho (neutre)
me/vi oss nosaltres, ens (nos)
de dykk vós, us (vos)
dei dei ells/es, els (los), les

En bokmål té dues sèries de pronoms de 3a persona: han i hun, que fan referència a individus masculins i femenins respectivament, i den i det, que fan referència a substantius inanimats o impersonals, de gènere masculí/femení o neutre respectivament. En canvi, en nynors, i en la majoria dels dialectes s'empra la mateixa sèrie de pronoms (han (m.), ho (f.) i det (n.)) per a referències tant personals com impersonals. Det té també usos expletius i catafòrics com passa en anglès, per exemple: it rains i it was known by everyone (that) he had travelled the world.

Determinants[modifica | modifica el codi]

La classe tancada de determinants norvegians es declina en gènere i nombre, bo i concordant amb llur argument. No tots els determinants es declinen.

Formes determinants
eigen (propi) en nynorsk
Masculí Femení Neutre Plural
eigen eiga eige eigne

Classes de partícules[modifica | modifica el codi]

El norvegià té cinc classes tancades sense flexió, ço és, categories lèxiques amb funció gramatical i un nombre finit de membres que no poden ésser distingits mitjançant criteris morfològics. Es tracta de les interjeccions, conjuncions, subjuncions, preposicions i adverbis. La inclusió dels adverbis requereix que els adverbis tradicionals que es flexionen en grau es classifiquin com a adjectius, com es fa de vegades.

Paraules compostes[modifica | modifica el codi]

En les paraules compostes en norvegià, el nucli, ço és, la part que determina la classe a què pertany la nova paraula composta, és l'última part. Només la primera part té l'accent principal. Per exemple, el compost hodetelefoner (auriculars) té l'accent principal a la primera síl·laba i és un substantiu (un tipus de telèfon).

Les paraules compostes s'escriuen juntes en norvegià (sovint tot afegint-los una s o una e entre les paraules), i això fa que apareguin paraules força llargues, per exemple: sannsynlighetsmaksimeringsestimator (estimador de màxima semblança) o menneskerettighetsorganisasjoner (originàriament una combinació de "tribunal suprem" i el títol actual, justificar) o la traducció de Somni d'una nit d'estiu: En midtsommernattsdrøm.

Si no s'escriuen juntes, cada component es llegeix amb accent principal i el significat del compost es perd: això succeeix de vegades, i dóna lloc sovint a resultats humorístics. En lloc d'escriure, per exemple, lammekoteletter (llonzes de xai), algú pot escriure lamme koteletter (llonzes estúpides o paralitzades). El missatge original pot àdhuc acabar tergiversat, com quan røykfritt (no fumar, literalment: lliure de fum) es converteix en røyk fritt (fumar lliurement).

Lèxic[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Noruec

La major part del lèxic modern del norvegià es remunta al nòrdic antic. La font més important de préstecs és el mig baix alemany, que tingué una enorme influència en el repertori lèxic del norvegià des de la Baixa Edat Mitjana en endavant i que àdhuc va influir en les estructures gramaticals, com les construccions en genitiu. Actualment, la major font de préstecs és l'anglès, com per exemple: rapper, e-mail, catering, juice o bag (originàriament una paraula del nòrdic antic agafada en préstec en anglès). Tot i això, es considera que el norvegià ha patit una menor influència de l'anglès que, per exemple, el suec o, especialment, el danès.

Alguns préstecs canvien llur ortografia per reflectir les normes de pronunciació noruegues, però, en general, la versió norueguitzada d'aquestes paraules sol necessitar molt de temps per ésser assimilada. Per exemple, sjåfør (del francès chauffeur, xofer) i revansj (del francès revanche, revenja) encara són avui dia les formes més comunes, però juice s'empra més que jus, catering més que keitering, service més que sørvis, etc.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]


Viquipèdia
Hi ha una edició en noruec (bokmål) de la Viquipèdia
Viquipèdia
Hi ha una edició en noruec (nynorsk) de la Viquipèdia