L'ela o L és la dotzena lletra de l'alfabet català i vuitena de les consonants. El seu nom és ela, ele en valencià; antigament fou anomenada «el».[1][2]
La lletra L deriva del semític i va ser adaptat pels semites d'un símbol egipci. La lletra grega lambda (Λ, λ) i les seves equivalents etrusca i llatina, representen el mateix so que el de la lletra semítica.
El seu origen gràfic el trobem a l'alfabet fenici, on designava una lletra el nom de la qual era bastó (representat invertidament al llarg dels anys).
En català representa el so lateral aproximant alveolar velaritzada de l'alfabet fonètic internacional [ɫ], encara que hi ha tendència a substituir-la per castellanització per una lateral aproximant alveolar sonora [l].[3]
Quan n'hi ha dues de seguides llavors representa el dígraf ll que representa el so lateral aproximant palatal sonor. Antigament també es podia representar aquest últim so si anava sola a començament de mot.
Significats de la lletra L[modifica]
Símbols derivats o relacionats[modifica]
- ↑ [enllaç sense format] http://www.avl.gva.es/definicio.asp?idparaula=30171
- ↑ [enllaç sense format] http://www3.udg.edu/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/rossich_nom_lletres.htm
- ↑ Guia de correcció fonètica, de Gabriel Bibiloni.
