Vicent Andrés Estellés
| Vicent Andrés Estellés | |
|---|---|
| Naixement: | 4 de setembre de 1924 Burjassot |
| Mort: | 27 de març de 1993 (als 68 anys) València |
| Activitat: | Periodista, escriptor i poeta |
| Nacionalitat: |  País Valencià |
| Obres principals: | Llibre de meravelles |
| Premis: | Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum) |
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)[1] era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
Vicent Andrés Estellés va néixer en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.[1] La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb setze anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias,[1] dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[2]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.
[modifica] Obres
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).[1]
[modifica] Compilacions
Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, és una recopilació de poemes realitzada per Enric Ferrer.[3]
[modifica] Reconeixements
Els premis més importants que va rebre són:
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)[1]
- Creu de Sant Jordi (1982)[1]
- Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)[1]
- Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)[1]
Des del 1973, als Premis Octubre es convoca un concurs de poesia que duu el seu nom.[1]
Un institut d'educació secundària de Burjassot duu el seu nom.
Poseu-me les ulleres fou una obra de teatre estrenada a València i a Barcelona entre 2010 i 2011 que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, néta del poeta.[4] L'espectacle era de la companyia de teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.[5]
Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les memorables adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.
Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Carles Barranco (Jorns de festeig) i molts altres.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Vicent Andrés Estellés». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Pérez/Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (València: 3 i 4, 1981)
- ↑ «Déu entre les coses, antología de poesía religiosa de Vicent Andrés Estellés, se presenta en Burjassot» (en castellà). el periòdic, 09/02/2011. [Consulta: 26/08/2011].
- ↑ «I Estellés, que encara revoluciona tot València» (en català). Web de Vilaweb. [Consulta: 03-02-2011].
- ↑ «Con las gafas de un poeta» (en castellà). Web del Diari El País. [Consulta: 03-02-2011].
[modifica] Enllaços externs
- Vicent Andrés Estellés a LletrA
- Mallorcaweb informació biogràfica
- Alguns poemes
 |
Aquest article necessita una imatge. Afegiu-ne una o carregueu-la. |
