Horacianes (1974)
| Tipus | poemari  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Vicent Andrés Estellés |
| Llengua | català |
Horacianes és un poemari de Vicent Andrés i Estellés, que consta d'una sèrie de vuitanta poemes liriconarratius, escrits entre el 1963 i el 1970, i publicat, en versió revisada, per primer cop al segon volum de les obres completes de l'autor, Les pedres de l’àmfora (1974).[1]
És un dels seus llibres més destacats. Hi reprèn la utilització de personatges, temes i formes de l'època clàssica grecollatina com havia fet abans i després amb les Bucòliques de Virgili o les figures de Gai Valeri Catul i Ovidi. El cicle de poemes sembla gairebé un dietari poètic per la seva fragmentarietat i la seva capacitat de reflectir l'entorn pròxim amb tota mena de detalls significatius. És un llibre d'una gran calidesa i sinceritat humana, expressada a través d’un lèxic planer i una forma aparentment relaxada.[2]
Contingut de l'obra[modifica]
El recull de vuitanta poemes d'Estellés és una subversió de les Horacianes (1906) de Miquel Costa i Llobera, amb tota la seva càrrega de desrealització, classicisme, enyor de Grècia, noblesa, formalisme, universalitat i unitat, però el llibre d'Estellés és el contrari: realista, proper, emotiu, irònic, modern, estudiadament informal, popular, localista i fragmentari.[3][4]
El motiu que va provocar l'escriptura de les Horacianes estellesianes va ser la campanya de descrèdit i protesta ciutadana que va muntar la dreta política valenciana davant la publicació, el 1962, de la guia El País Valenciano i de l'assaig Nosaltres els valencians, ambdós de Joan Fuster i Ortells. Aquest fet històric queda reflectit en el poema LI de la sèrie:
| « | Jo escric i espere a Burjassot,
mentre pels carrers de València la gent, obscena, crida i crema un llibre. |
» |
A partir d’aquí el llibre es converteix en una denúncia dels abusos polítics, les injustícies socials, l'odi i la ràbia als quals estan sotmesos els valencians i en una celebració i reivindicació vitalista agredolça de la quotidianitat dels valencians més humils, amb tota la seva immediatesa dramàtica i senzillesa, els aspectes més físics de la vida (el menjar, el sexe, les funcions bàsiques del cos), la família, la natura, el paisatge, el temps, la cultura, la llengua, la poesia, la història i l'autenticitat.[2]
Crítica i recepció[modifica]
En aquest poemari, Estellés juga a l’ambigüitat de la identitat com a mecanisme d'engany a la censura. L'actitud política de l'autor es manifesta de manera encoberta a través de la seua estètica i aquesta és una estratègia que usa Estellés per esquivar la censura.[5]
D'altra banda, Ferran Ferrando en la seua tesi doctoral troba en aquest poemari una gran contradicció il·lustrada per les tesis de Pierre Bourdieu pel que fa al gust: tot i que Estellés s'enarbora com a poeta del poble, de les classes populars, el fet de pertànyer a l'elit cultural l'allunya del gust popular perquè el seu plaer estètic és nascut de la llibertat i del luxe. La incoherència moral que suposa per al jo líric Horaci-Estellés la impossibilitat de vehicular la veu del poble es percep en molts dels poemes, com és el cas dels textos I, XXI i LXXV.[6]
Referències[modifica]
- ↑ «Les pedres de l'àmfora». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 «Horacianes». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ Keown, Dominic. «Erudició, visceralitat i experiència comuna: les Horacianes i l’Exili d’Ovidi de Vicent Andrés Estellés». A: Reduccions, 98-99 (2010), p. 239-263.
- ↑
- ↑ Monferrer, Aina. «Horacianes (1974)». Visat, octubre 2013. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ Ferrando, Ferran «Sobre la finalitat dels clàssics per a Estellés». Opera estellesiana. Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2010, pàg. 133-138.