Miquel Adlert i Noguerol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Miquel Adlert i Noguerol (Paterna, L'Horta, 1911 - Ciutat de València, 12 d'octubre de 1988) fou un escriptor i editor valencià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Membre de l'alta burgesia valenciana i profundament cristià, estudià dret i més tard exercí com a jutge. En gener de 1925, mentre estudiava Batxillerat a l'Institut Lluís Vives de València, va adscriure's ideològicament al nacionalisme valencià.[1] El 1935 fou militant d'Acció Nacionalista Valenciana, on juntament amb Xavier Casp, tindrà un paper important.[2] En acabar la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat, d'on fou expulsat per separatista[3] i intentà reconstituir Acció Valenciana com a societat adherida al Movimiento Nacional, alhora que contactà amb membres de la Lliga Catalana i d'UDC, però el 1940 fou dissolta per ordre governativa.

El 1944 fundà amb Xavier Casp l'editorial Torre, de Ciutat de València, que donà a conèixer la major part dels escriptors valencians de postguerra, així com la revista Esclat (1948). Malgrat això quan, el 1948, intentaven traure la revista literària Esclat, toparen amb la intransigència del censor, a qui resultava sospitosa la iniciativa d'una publicació en valencià. Quan argumentaren: "Es que nosotros somos católicos" la rèplica del censor no deixà lloc a dubtes: «¿Católicos? ¿católicos? ¡En esto son peores los católicos!».

El 1956 s'enfrontà dialècticament Joan Fuster i trencà definitivament amb ell després de la publicació de Nosaltres els valencians el 1962. A començament dels anys setanta derivà a posicions anticatalanes i d'aïllacionisme lingüístic, rebutjant el terme Països Catalans, i reivindicant les institucions de l'antic Regne de València tot reivindicant com heroi Francesc de Vinatea. A començaments dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les castellanistes Normes del Puig.

Autor de diversos llibres de narracions, d'entre els quals destaquen la novel·la curta El Salze a la sendera (1953), el llibre de contes Coral nu (1956) i la novel·la llarga I la pau (1953). Entre la seua producció política destaquen la seua obra aïllacionista En defensa de la llengua valenciana (1977) i obres de caràcter històric-jurídic com: L'Espirit jurídic del Rei don Jaume (1980), Notes sobre els Furs de València (1980), Sobre dos temes jurídics (1982) i El compromís de Casp (1984).

Obres[modifica | modifica el codi]

  • I la pau (1953)
  • El salze a la sendera (1953)
  • Cor al nu (1956)
  • En defensa de la llengua valenciana (1977)
  • De la meua catacumba (1984)
  • El compromis de Casp, qüestio juridica (1984)
  • Del periodisme meu (1984)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Viadel, Francesc. No mos fareu catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006. ISBN 84-9734-402-2.  pg. 58, citant una entrevista a Murta d'abril de 1979
  2. Viadel, Francesc. No mos fareu catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006. ISBN 84-9734-402-2.  pg. 58
  3. Ballester, Josep. Temps de quarantena: Cultura i societat durant la Postguerra al País Valencià (1939-1959). Universitat de València, 2006, p.140. ISBN 8437063450. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]