Generació del 98

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Generació del 98 (en castellà, Generación del 98) fou un grup de novel·listes, poetes, assagistes i filòsofs actius a Espanya en el moment de la Guerra Hispano-estatunidenca (1898).

Els escriptors i poetes d'aquesta generació mantingueren una forta unitat intel·lectual, oposada a la Restauració borbònica, revividora de mites literaris espanyols, i trencadora amb els esquemes clàssics dels gèneres literaris. Varen recuperar mots perduts i sempre feien referència a l'antic Regne de Castella, amb molts d'ells donant suport a idees regionalistes.

El concepte de Generació del 98 amb el pas del temps i arran de la seva consolidació com a categoria crítica, apareixerà com un concepte oposat a la idea de Modernisme (nascut també a finals del s. XIX), i amb el que fins llavors havia coexistit, fins al punt d'establir diferències entre els dos moviments, i amb la separació d'escriptors.

Tots dos són moviments literaris que coincideixen en tenir una percepció insatisfactòria del moment històric en el qual viuen. Però mentre els modernistes cerquen l'evasió de la realitat, els de la Generació del 98 tracten temes de l'actualitat espanyola. També trobam diferències pel que fa a la temàtica i a l'estil. El gènere literari més utilitzat i important és la poesia.

Generació del 98: problemàtica entorn el concepte de generació[modifica | modifica el codi]

Entorn del concepte de Generació del 98, hi ha punts de vista oposats. Trobam el grup de crítics que recolzen l'existència d'aquest moviment, i el grup que pensa que el concepte de Generació del 98 és una invenció, al mateix temps que no es pot negar que és un concepte fortament arrelat dins el panorama literari.

  • Azorín i el concepte de Generació del 98.

En 1913 Azorín fa un recull de textos dins un conjunt titulat Clásicos y modernos. Alguns ja s'havien publicat entre 1905 i 1910 a un diari, sorgint així la problemàtica entre allò que es considerava nou i vell. Azorín estableix un ambient de protesta en el que la gent nova, els nous joves escriptors, comencen a enfrontar-se amb allò que ells consideren vell. Aquest ambient generat per un seguit de circunstàncies que, en principi, i almanco tal com ho planteja Azorín, té molta poca relació amb la producció literària.

A conseqüència d'aquest ambient, generat per circumstàncies històriques, socials, polítiques i econòmiques, un grup de gent nova, segons Azorín grup unit per una determinada espiritualitat, protestarà contra tot allò que consideren vell, i també contra totes aquelles persones i escriptors que formen part d'aquest grup.

Azorín afirma que no preten realitzar un examen tècnic purament literari, i des d'aquesta perspectiva inventa el concepte de Generació del 98, coneguda també com la generació del desastre, pel moment històric que viu el país. Mostra interés per aquesta literatura de protesta, una literatura regenadora que produiran els homes de la Generació del 98. Encara que deixa clar que aquesta línia regenadora de la literatura no és nova. Però en cap moment fa una distinció entre modernisme i Generació del 98.

En cap moment utilitza aquest concepte de generació com una categoria específica, ho utilitza en un sentit ampli, com un concepte, el significat del qual està sobreentès. I és per això que aquest concepte dins el panorama literari actual és un concepte obsolet.

En 1913 Pedro Salinas publica un article El concepto de la generación literaria aplicado a la generación del 98 on utilitza el concepte genèric d'Azorín com un concepte més específic. Ell arriba a la conclusió de què sí va existir una Generació del 98, però vol oposar les seves caracaterístiques amb les del moviment modernista, ja que segons ell, és posible realitzar una diferenciació encara que tots dos moviments sorgeixen per una voluntat de canvi. Però a un tercer article replanteja les seves conclusions i adopta una postura més conciliadora amb conclusions més matizades, on afirma que Generació del 98 i Modernisme no són realitats tan antagòniques. Fins que Ricardo Gullón nega l'existència de la Generació del 98 i les posibles diferències amb el Modernisme.

En conclusió, tots aquests articles només reafirmen la controvèrsia existent entorn del concepte general de generació, i al concepte específic de generació del 98. Però encara que aquest concepte, que va sorgir de la mà d'Azorín, es continua utilitzant dins el panorama literari, no té cap intenció diferenciadora ni separatista en relació amb el modernisme, tot dos es consideren moviments literaris de finals del segle XIX.


Noms de la generació del 98[modifica | modifica el codi]

Entre els integrants més significatius d'aquest grup podem citar a Ángel Ganivet; Miguel de Unamuno, Enrique de Mesa, Ramiro de Maeztu, Azorín, Antonio Machado, els germans Pío i Ricardo Baroja, Ramón María del Valle-Inclán i el filòleg Ramón Menéndez Pidal. Alguns hi inclouen també a Vicente Blasco Ibáñez, que per la seva estètica pot considerar-se més aviat com a un escriptor del Naturalisme, així com al dramaturg Jacinto Benavente. No s'hi ha d'incloure a José Ortega y Gasset, que és considerat gairebé unànimement com a part del Noucentisme.

Artistes d'altres disciplines també poden considerar-se dins d'aquesta estètica, com ara els pintors Ignacio Zuloaga i Ricardo Baroja, aquest últim, també escriptor. Entre els músics destaquen Isaac Albéniz i Enric Granados.

La majoria dels textos escrits durant aquesta època literària es produïren en el període immediatament posterior a 1910, i estan sempre marcats per l'autojustificació dels radicalismes i rebel·lions juvenils (Machado en els últims poemes incorporats a Campos de Castilla, Unamuno en els seus articules escrits durant la I Guerra Mundial o a l'obra d'assaig de Pío Baroja).