Francesc Macià i Llussà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Macià i Llussà
Francesc Macià i Llussà
President de la Generalitat de Catalunya
122è President de la Generalitat de Catalunya
14 de des. de 1932 - 25 de des. de 1933
Nascut 21 de setembre de 1859
Vilanova i la Geltrú, Catalunya
Mort 25 de desembre de 1933 (als 74 anys)
Barcelona
Partit (en càrrec) Estat Català i ERC

Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859[1]Barcelona, 25 de desembre del 1933) va ser militar, polític independentista català i President de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com l'Avi. Proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.[2]

Políticament, va virar d'un inicial regeneracionisme d'Espanya a la defensa de la República Catalana.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i etapa a l'exèrcit[modifica | modifica el codi]

Fill de Joan i Maria, va néixer un 21 de setembre de 1859 a la Rambla de Sant Josep de Vilanova i la Geltrú.[4] Francesc Macià va ser el segon de set fills[3] i va passar la seva infantesa a Vilanova. El seu pare es dedicava al comerç de l'oli de les Borges Blanques,[3] negoci que va gestionar fins al 1881, un any abans de morir.[2]

Poc després que son pare morís, tenint ell 16 anys, va ingressar a l'Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d'enginyers de l'Exèrcit espanyol, especialitzant-se en ponts, ferrocarrils i telègrafs.[4] En aquell període va sol·licitar ser traslladat a Cuba però va ser traslladat diversos cops a Barcelona, Madrid o Sevilla, període en què va anar ascendint de telegrafista fins a Capità.[2] Com a oficial de l'exèrcit espanyol, va posicionar-se a favor de la seva modernització.[3]

El 1887 el van destinar a Lleida, on coneixeria a la que un any després seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, amb qui va tenir tres fills, en Joan, l'Eugènia i la Maria.[2][4] A l'Exèrcit espanyol, Macià va arribar a assolir el rang de Tinent Coronel.

El 25 de novembre de 1905 militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica de la revista d'humor setmanal ¡Cu-Cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya, en una acció coneguda com a fets del ¡Cu-Cut!. El Govern respongué creant una Llei de jurisdiccions de repressió dels delictes contra la pàtria i contra l'exèrcit, fet que provocà que diversos grups polítics s'unissin per formar Solidaritat Catalana. Macià es va posicionar públicament contra l'acció dels militars. Arran d'això els seus responsables el van traslladar a Cantàbria.[2]

Presa de consciència catalanista[modifica | modifica el codi]

Es presenta com a diputat de Solidaritat Catalana a les eleccions del 21 d'abril de 1907 per Barcelona i les Borges Blanques, d'on era originària la seva família. La rotunda victòria d'aquesta formació (44 dels 47 diputats de Catalunya) l'agafa a la població càntabra de Santoña, on l'exercit l'havia apartat. És en aquest moment que abandona l'Exèrcit.[2] Tornarà a ser reelegit diputat el 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. Des del Congrés a les Corts espanyoles, va defensar inicialment la regeneració d'Espanya, encara que les polítiques empreses pels governs de la Restauració borbònica va portar-lo a ser partidari del republicanisme.[3]

El 1919 va fundar la Federació Democràtica Nacionalista, que proposava una solució federal o confederal per a Espanya.[3] En la seva extensa trajectòria política va protagonitzar l'organització, l'any 1922, d'un moviment destinat a agrupar el catalanisme radical, l'Estat Català.[3]

Accions contra el Regne d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Francesc Macià.

El setembre de 1923, amb el cop d'estat de Primo de Rivera, Macià es refugia a Perpinyà. És en aquesta època quan, des d'Estat Català desenvolupa el seu caràcter insurreccional mantenint contacte amb anarquistes i comunistes; i aconseguint l'ajut econòmic de les comunitats de catalans residents a Amèrica del Sud. Dóna suport a gairebé tots els intents insurreccionals que es produeixen a l'Estat espanyol. El 1925, Macià demana suport a Moscou per a la independència de Catalunya, sense un compromís concret.

Els Fets de Prats de Molló[modifica | modifica el codi]

Article principal: Fets de Prats de Molló

El 1926 va intentar una acció armada contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera, des de Prats de Molló, a la Catalunya Nord (Fets de Prats de Molló). Entre 50 i 100 mercenaris italians, provinents en la seva majoria de la legió garibaldina que lluità a la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial i exiliats a França, van ser contractats per Macià per portar a terme l'acció.[5] Aquest intent d'insurrecció armada d'Estat Català va ser avortat per la gendarmeria francesa, però va fer que Macià guanyés molta popularitat a Catalunya. La gendarmeria va poder avortar la situació gràcies a l'ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de la Itàlia Feixista i nét de Giuseppe Garibaldi.[5] Fou empresonat i jutjat a París.[3]

Exiliat novament, viu a Bèlgica i a l'Argentina. Més tard, a l'Havana, i amb la col·laboració de Conangla i Fontanilles, funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual en fou president i aprova la constitució d'una futura República Catalana entre setembre i octubre del 1928.

Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, dins del qual la seva organització gaudiria d'autonomia interna.

República Catalana[modifica | modifica el codi]

Monument a Francesc Macià a la Plaça Catalunya de Barcelona.

El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles de 1931 que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Macià es presentà a la presidència de la Diputació de Barcelona per a "prendre possessió". El president de la Diputació, Joan Maluquer, li respongué "només li cediré el palau per la força" i Macià, posant-li la mà sobre l'espatlla diu "consideri-ho un acte de força". Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, proclamà la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques"[6] en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930), just hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamés la república des de Madrid[7][8].

Aquesta declaració de Macià preocupà el govern provisional de la república, que envià en avió a Barcelona, el dia 17 d'abril, els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona, actués com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d'un nom històric en el qual, ningú no havia pensat abans, permet resoldre el conflicte i obre el camí a una nova forma d'autonomia catalana.

Francesc Macià (esquerra) amb Manuel Ainaud i Sánchez l'any 1932

El govern provisional català tenia com una de les seves missions principals impulsar la redacció d'un estatut d'autonomia, i fou designada a tal efecte una ponència que, reunida a Núria, ultimà el seu avantprojecte el dia 20 de juny de 1931. El text fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat també aclaparador. La definició de Catalunya com a estat autònom dintre la Segona República Espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançava al procés constituent espanyol, que havia de ser la tasca del parlament que sorgiria de les eleccions generals a celebrar el 28 de juny del mateix any. De fet, la Constitució de la Segona República espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931, no establí un Estat federal, sinó un «Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones». Calgué, en conseqüència, adaptar l'Estatut de Núria, que, un cop reformat, fou promulgat el 15 de setembre de 1932 sense sotmetre'l de nou al plebiscit dels catalans.

Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d'abril de 1931 (posterior a l'efímer govern de la República Catalana del 14 d'abril). A les primeres eleccions, després de l'aprovació de l'estatut, va ser elegit President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Cal recordar que aquesta proclamació d'un estat català tenia ja el precedent de Baldomer Lostau i Prats, qui també l'havia proclamat el 1873 durant les convulsions del Sexenni Revolucionari.

Mort[modifica | modifica el codi]

Tomba de Francesc Macià a la plaça de la Fe, al cementiri de Montjuïc.

Francesc Macià, l'Avi, com l'anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933. El seu enterrament va provocar una manifestació de dol multitudinària, similar a la de la mort d'Enric Prat de la Riba.[2][9] Les seves restes reposen a la plaça de la Fe, al cementiri de Montjuïc[10].

Fons[modifica | modifica el codi]

A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserva part del seu fons personal, que consta de documentació en imatge sobre viatges del president arreu de Catalunya i instantànies familiars. Són 302 positius b/n, 2 retalls de premsa, 4 processos fotomecànics, 1 orla (conté 14 positius b/n) i 1 pel·lícula. Són un dipòsit de la senyora Teresa Peyrí i Macià. El fons conté la documentació generada i rebuda per Francesc Macià; documentació personal i familiar, correspondència del període anterior a la 2a República (fins a abril de 1931) i fonamentalment documentació produïda en funció de la seva activitat política. El fons reuneix documents relatius a la seva actuació abans de ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya (1907-1931): com a diputat a Corts (discursos, proclames, conferències i informes), sobre Estat Català (organització, informes, proclames, crides, publicacions, etc.), sobre Exèrcit Català (constitució, bases i organització, documentació cartogràfica i itineraris geogràfics) i sobre el període corresponent al Directori del general Primo de Rivera (manifestos i crides contra el directori i especialment la documentació relativa als fets de Prats de Molló). Finalment, també cal destacar la col·lecció de fotografies integrada en la seva major part per imatges de l'època presidencial.[11][12]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons els historiadors Giovanni C. Cattini i Josep M. Roig Rosich a l'Avui
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Esculies, Joan. «El cavaller de l'ideal». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.22-28. ISSN: 1695-2014.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Esculies, Joan. «Macià, el paradigma dels conversos a l'independentisme». Ara, 25-26 desembre 2013, p. 12.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Els orígens del mite» per Cristina Masanés, a Sàpiens n. 84 (Octubre de 2009)
  5. 5,0 5,1 «Qui va trair Macià?» per Jordi Finestres amb l'assessorament de Giovanni Cattini, a Sàpiens n. 84 (octubre de 2009)
  6. Roglan, Joaquim. 14 d'abril: la Catalunya republicana (1931-1939). Cossetània Edicions, 2006, p. 13. ISBN 8497912039. 
  7. MATA, Jordi. «L'entrevista impossible a Francesc Macià». Sàpiens [Barcelona], núm. 74 (desembre 2008), p. 14. ISSN 1695-2014
  8. MATA, Jordi. «La República dels 3 dies». El Triangle, núm. 775 (17 d'abril de 2006), p. 36-37.
  9. Francesc Ferrer, del manifest que l'any 1976 es va llegir a la Devesa de Girona, dins els actes organitzats per celebrar per primera vegada la Diada Nacional.
  10. MATA, Jordi. «Mort i immortalitat de Francesc Macià». Serra d'Or, núm. 588 (desembre 2008), p. 40-42. ISSN 0037-2501
  11. Fons 264, data d'ingrés: 13 de febrer; registre d'entrada núm. 2.211
  12. Memòria 2008 de l'Arxiu Nacional de Catalunya

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Arrufat, Ramon. Macià. Barcelona: Fonoll, 2007. 
  • Bosch, Alfred. L'avi. Barcelona: Columna, 2001. 
  • Jardí, Enric. Francesc Macià. Barcelona: Edicions 62, 1991. 
  • Roig Rosich, Josep Maria. Francesc Macià, De militar espanyol a independentista català. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006. 
  • Sales, Núria (ed.). La Catalunya rebel. Barcelona: Símbol, 2003. 
  • Santolaria Torres, Francesc. El Banquet de la Victòria i els fets de ¡Cu-Cut! Cent anys de l'esclat catalanista de 1905. Editorial Meteora, 2005. ISBN 978-84-95623-38-2. 
  • DDAA. «Dossier especial:Francesc Macià». Sàpiens [Barcelona], núm. 84, octubre 2009, p. 22-55. ISSN: 1695-2014.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Josep de Vilamala
Senyal de la Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya

19311933
Succeït per:
Lluís Companys i Jover
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
-
President d'ERC
19311933
Succeït per:
Lluís Companys i Jover