Jaume Aiguader i Miró

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Jaume Aguadé Mestres.
Infotaula de personaJaume Aiguader i Miró
Nom original(es) Jaime Aiguader Miró Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 juliol 1882 Modifica el valor a Wikidata
Reus (Baix Camp) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 maig 1943 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Ministre de Treball d'Espanya
17 maig 1937 – agost 1938
← Anastasio de Gracia Villarrubia – Josep Moix i Regàs →
Diputat a les Corts republicanes

28 febrer 1936 – 2 febrer 1939

Circumscripció electoral: Barcelona (capital)
Diputat a les Corts republicanes

6 desembre 1933 – 7 gener 1936

Circumscripció electoral: Barcelona (província)
Diputat a les Corts republicanes

9 juliol 1931 – 9 octubre 1933

Circumscripció electoral: Barcelona (capital)
97è Batlle de Barcelona
14 abril 1931 – 1r febrer 1934
← Joan Antoni Güell i López – Carles Pi i Sunyer →
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, metge Modifica el valor a Wikidata
PartitEsquerra Republicana de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeCarme Cortès i Lladó (1912–dècada del 1930) Modifica el valor a Wikidata
FillsCarme Aguadé i Cortés Modifica el valor a Wikidata
GermansArtemi Aiguader i Miró Modifica el valor a Wikidata

Jaume Aiguader i Miró (la grafia familiar era: Aguadé) (Reus, 24 de juliol de 1882 - Mèxic 30 de maig de 1943) fou un metge i polític català d'ERC. Entre altres responsabilitats fou alcalde de Barcelona i ministre del govern espanyol. Era germà d'Artemi Aiguader i Miró i fou un bon amic de Salvador Seguí i Francesc Layret.

Orígens familiars i inici en política[modifica]

Jaume Aiguader era fill d'una família benestant de conviccions republicanes. El seu pare Jaume Aiguadé i Serra natural de Reus i la seva mare Rosa Miró i Castells de Barcelona. Es va casar el 29 de desembre de 1912 [1] a Barcelona amb la pintora Carme Cortès i Lledó, amb qui va tenir una filla, la també pintora Carme Aguadé i Cortés. A la seva joventut a Reus va col·laborar a la premsa local: al diari Les Circumstàncies, a la revista Germinal, de caràcter modernista, a Ars: revista del Centro de Lectura i a la revista avantguardista La Columna de Foc. Va desplaçar-se a Barcelona per estudiar medicina a la universitat. Ja de jove va participar en més d'una bullanga catalanista. El doctorat el va fer a Madrid.[2] El 1921 a través d'unes oposicions, obtingué una plaça al cos mèdic municipal de Barcelona, plaça de la que demanà excedència el 1931 en ser elegit regidor municipal.[3]

Preocupat per la problemàtica higienista i els conflictes socials va cooperar amb el sindicalisme, i fins i tot va presidir l'Ateneu Enciclopèdic Popular de 1919 a 1923. Afiliat inicialment a la Unió Socialista de Catalunya, ingressà posteriorment a Estat Català convençut de la necessitat de més sobirania. Va ocupar-se de la direcció interior del partit durant la dictadura de Primo de Rivera. El 1926 i el 1929 fou empresonat pel règim. El 1930 era present al Pacte de Sant Sebastià per Estat Català.[2]

Maduresa política[modifica]

El 1931 va participar amb altres partits i organitzacions en la fundació del nou partit Esquerra Republicana de Catalunya. Poques setmanes després, a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 fou elegit regidor a Barcelona i seguidament designat alcalde de la ciutat, càrrec que va desenvolupar fins al 1933. Fou reelegit regidor a les eleccions del 1933 i més endavant ho seria altre cop. Paral·lelament fou elegit també diputat a Corts aquell 1931 pel districte de Barcelona-ciutat, per segona vegada el 1933 per la província de Barcelona, i més endavant encara revalidaria altre cop l'escó.[2]

El govern espanyol del bienni negre el va empresonar per la seva participació en els fets del sis d'octubre de 1934.

Amb la caiguda del govern de dretes i la victòria de les esquerres a les eleccions a Corts del 1936 fou reelegit diputat per tercera vegada i reposat al seu lloc de regidor a Barcelona.[2]

La Guerra Civil[modifica]

Durant la Guerra Civil espanyola el 1936 fou ministre sense cartera del segon govern de Largo Caballero, i ministre de Treball i Assistència Social al govern que va constituir Negrín el 1937, càrrec que va mantenir a la reorganització del govern de 1938, però va dimitir l'agost d'aquell any en desacord amb la creació dels tribunals especials militars i pel tracte que el govern espanyol donava a les indústries de guerra catalanes.[2] L'acte també fou un gest de solidaritat amb el ministre Manuel de Irujo Ollo.[4]

Exili[modifica]

El 1939 va marxar a l'exili a França, i amb l'ensulsiada d'aquest país ocupat pels nazis va fugir el 1941 a Mèxic. Allí va col·laborar activament amb la premsa dels republicans i dels nacionalistes a l'exili. Ell mateix va fundar el Pamflet, Revista Nacionalista i Revolucionària. En un altre vessant va fundar també les edicions Arnau de Vilanova, amb les quals va publicar les Monografies Mèdiques, primera col·lecció científica en català, i La Sageta, d'història i assaig. També va publicar en un sol volum els seus escrits i conferències, així com el seu testimoni de la lluita contra Primo de Rivera els anys vint.[2] Altres obres foren Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni, 1912. Va escriure també una biografia de Miguel Servet publicada pòstumament el 1945.

Jaume Aiguader va morir a Mèxic el 1943.

Obres[modifica]

  • Nova tasca de l'ateneu. Cultura professional. Problema de l'habitació sana i a bon preu (1922, Barcelona)
  • La fatiga obrera (1929, Barcelona)
  • Les estadístiques de la mortalitat espanyola, catalana i barcelonina (1935, Barcelona)
  • La lleialtat a l'època (1929, Barcelona)
  • Amb Catalunya i per Catalunya (1930, Barcelona)
  • Catalunya i la revolució (1931, Barcelona)
  • Miquel Servet (1945, Mèxic)

Fons personal[modifica]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons documental es compon de documentació personal i familiar: credencials, títols acadèmics; obra creativa: inclou originals i articles publicats de tema mèdic i politicosocial, la col·lecció Monografies Mèdiques i diversos quaderns de notes personals; correspondència emesa i rebuda dels anys de l'exili (1939 - 1942); documentació d'activitats social: s'hi troba tríptics, fulletons i programes de mà de conferències llegides pel Dr. Aiguader i de tota mena d'actes en què participà; obra aliena: text manuscrit d'un article de divulgació històrics de Ferran Soldevila; obra sobre l'autor: retalls de premsa i publicacions sobre la figura del Dr. Aiguader.[5]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Registre de Matrimonis.Any 1912. Registre núm.727, Jutjat Universitat». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 29-12-1912. [Consulta: 26 setembre 2019].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 16
  3. ↑ Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: l'Ajuntament, 1991, p. 37-38. 
  4. ↑ Díaz Esculies, Daniel. L'oposició catalanista al franquisme. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, p.12. ISBN 9788478266982. 
  5. ↑ «Fons personal». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juny 2013].

Bibliografia complementària[modifica]

Enllaços externs[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Joan Antoni Güell i López 		Alcalde de Barcelona
Escut de Barcelona
1931 – 1934 		Succeït per:
Carles Pi i Sunyer
Precedit per:
Anastasio de Gracia Villarrubia 		Ministre de Treball
Segona República Espanyola
1937-1938 		Succeït per:
Josep Moix i Regàs
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jaume_Aiguader_i_Miró&oldid=31947149»