Josep Dencàs i Puigdollers

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Josep Dencàs i Puigdollers

Retrat de Josep Dencàs
Naixement 19 de març de 1900
Vic
Defunció 13 de febrer de 1966 (als 65 anys)
Tànger
Ocupació Polític

Josep Dencàs i Puigdollers (Vic, 19 de març de 1900Tànger, 13 de febrer de 1966) va ser un polític independentista català promotor dels Escamots d'Estat Català, Conseller de Sanitat i de Governació de la Generalitat de Catalunya durant la IIa República.

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer al si d'una família de farmacèutics vigatans que el 1903 van traslladar-se a Sant Andreu de Palomar, on es començà a formar políticament entorn del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu (entitat vinculada al catalanisme conservador de la Lliga). Va llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el "catalanisme radical" (nom que rebia aleshores l'independentisme català) del recentment creat Estat Català (EC). Durant la dictadura de Primo de Rivera compaginava la seva feina de metge als barris populars del Verdum i la Trinitat amb la militància a EC, propugnant un acostament del "catalanisme radical" a l'obrerisme. L'any 1924 es casa amb Raimonda Cararach i Rivera (filla de Josep Cararach, un prohom de la Lliga),[1] i el 1928 funda la Clínica Sant Jordi amb la col·laboració del seu sogre i entra a la maçoneria a través de la lògia Inmortalidad de Barcelona.

Durant la Generalitat republicana[modifica | modifica el codi]

Amb l'adveniment de la República fou un dels promotors de la Conferència d'Esquerres Catalanes de la qual sorgiria el març de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dins la qual quedaria ressituat Josep Dencàs. Així, fou escollit diputat al Congrés dels Diputats a les eleccions generals de juny de 1931 i diputat al Parlament de Catalunya després de les eleccions de 1932. D'aquests comicis en sortirà el primer govern estatutari de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, i dins del qual fou conseller de Sanitat i d'Assistència Social de 1933[1] al 1934, quan li va ser encarregada la Conselleria de Governació. Promou el Comitè de lluita antivenèria, el Segell pro Infància i campanyes contra la tuberculosi.[1]

Tanmateix, des de la primavera de 1931 havia organitzat i presidit les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC), que aviat es van convertir en un veritable grup de pressió sobre ERC, obertament discrepants amb Lluís Companys i el grup de L'Opinió, crítics amb els escamots de les JEREC que havia promogut Dencàs. Els esamots utilitzaven una estètica i un comportament paramilitar[1] amb paral·lelismes al nacionalisme feixista emergent a altres llocs d'Europa, característiques que comportaren que els seus crítics el titllessin de "feixista". Les accions dels escamots de les JERC van incloure reventar vagues obreres, el boicot d'actes dels partits rivals o l'assalt a la revista satírica El Be Negre que els havia criticat.[1]

Mort Macià, al gener de 1934 el Parlament proclama Lluís Companys com a President de la Generalitat i, amb els escamots ja disolts per la polèmica que havien provocat, renova a Josep Dencàs en el càrrec de Conseller de Sanitat alhora que, per la greu malaltia de Joan Selves que n'era titular, el fa responsable també de la de Governació de la qual passarà a ser titular el 28 de juny de 1934 a causa de la mort de Selves.[1] Sent conseller de Governació promou, conjuntament amb el cap dels Serveis d'Ordre, Miquel Badia, una política de xoc amb la CNT que llavors era el sindicat egemònic; recuperant també les milícies armades i desarmant els sometents.[1] Fou un dels màxims promotors dels fets del 6 d'octubre de 1934 (proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola). Tot i això, fou l'únic membre del govern que va aconseguir defugir la presó, escapant del Palau de la Generalitat pel clavagueram i exiliant-se a França,[1] actitud que el convertí en blanc de moltes crítiques, inclosa la del President Lluís Companys, que no li tornà a confiar la conselleria amb el restabliment de la Generalitat el 1936.

Exili durant la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Quan esclata la guerra civil el juliol de 1936, Dencàs era un dels líders d'Estat Català, reconstituït novament com a partit independent a partir de la fusió d'un ampli sector de les JEREC, antics membres d'Estat Català, Nosaltres Sols! i el Partit Nacionalista Català. Però aviat, amb la revolució en marxa a la rereguarda republicana, i per la pressió que contra ell exercia la CNT-FAI i els sectors obrers que havia combatut, decideix fugir, el 2 d'agost de 1936, amb la seva família a Gènova, on fou detingut per la policia italiana i empresonat. Posteriorment fou alliberat, mercès a la intervenció de l'advocat Henri Torrès, que ja havia defensat a Francesc Macià després dels fets de Prats de Molló, i després contactà amb diferents catalans exiliats a França i, segons el SIFNE, s'ofereix a l'espionatge franquista per desvancar Companys però no li accepten.[1] Instal·lat a Banyuls sobreviu amb la seva dona fent ell de metge i ella de perruquera, mentre col·labora a Quaderns Polítics, Econòmics i Socials.[1]

Metge a Tànger fins a la seva mort[modifica | modifica el codi]

Finalment es traslladà a la ciutat de Tànger el 1948, que llavors era un condomini internacional de diversos països. Allà Josep Andreu i Abelló, expresident del Tribunal de Casació i director general del Banc Immobiliari del Marroc, l'ajudà fent que la consulta de Dencàs fos el centre d'atenció mèdica dels empleats del banc.[1] L'any 1956 amb la independència del Marroc la ciutat s'hi integra i molts catalans, inclòs Abelló, se'n van. Dencàs demana permís per retornar a Barcelona, però no el rep i mor el 1966 a causa d'una infecció de ronyó.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Claret, Jaume. «El tercer home era Dencàs». Quadern. El País, 16-10-2014, pàg. 4.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]