Francesc Cambó i Batlle

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Cambó i Batlle
Francesc Cambó i Batlle
Retrat de Francesc Cambó

Ministre de Foment del Govern d'Espanya
Mandat
23 de març de 1918 (1918-03-23) – 7 de novembre de 1919 (1919-11-07)

Ministre de Finances del Govern d'Espanya
Mandat
21 d'agost de 1921 (1921-08-21) – 8 de març de 1922 (1922-03-08)

Naixement 2 de setembre de 1876
Verges
Mort 30 d'abril de 1947 (als 70 anys)
Buenos Aires
Partit polític Lliga Regionalista
Professió Polític, advocat i financer
Signatura FirmaFrancescCambó.png

Francesc Cambó i Batlle (Verges, Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, Argentina, 30 d'abril de 1947) fou un polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i ministre en diversos governs espanyols.

Biografia

Escultura de Francesc Cambó a la Via Laietana de Barcelona, feta per l'escultor Victor Ochoa

Anys de joventut

Francesc d'Assís Cambó fou el tercer fill d'una família de petits propietaris i comerciants, amb orígens a Besalú per part de pare i Verges per part de mare. Tot i que nasqué a Verges, passà la major part de la infantesa a la casa pairal de Besalú amb la seva àvia, fins a l'any 1886, quan començà els estudis de batxillerat a l'institut de Figueres.

A final del tercer curs de batxillerat a l'institut de Figueres els seus pares decidiren enviar-lo a Girona a acabar el batxillerat. El seu pare volia que fes la carrera de Farmàcia, perquè la feina d'apotecari li deixaria temps per fer d'hereu, que era des que els dos germans més grans havien mort. Però Francesc Cambó el que volia ja llavors era ser polític i la millor carrera per això era la d'advocat. Finalment el seu pare hi accedí amb la idea que Cambó podria ocupar-se de la notaria de Besalú.

Així doncs, Francesc Cambó va instal·lar-se a Barcelona l'any 1891 per estudiar Filosofia i Lletres, i Dret, carreres que acabà respectivament el 1897 i el 1898. És durant aquest temps d'universitari que apareix per primera vegada el Cambó polític, en fer-se soci l'any 1894 del Centre Escolar Catalanista, associació d'estudiants vinculada a la Lliga de Catalunya.

Inicis a la política

Francesc Cambó començà una certa activitat política intervenint en les discussions posteriors a les conferències que organitzava el Centre Escolar Catalanista, gràcies a les quals va anar adquirint anomenada. Passant pel càrrec de secretari de la secció de Dret, en el qual demostrà les seves aptituds per l'organització, esdevingué president del Centre l'any 1895. Cal notar que aquest càrrec havia passat abans per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, i Verdaguer i Callís, futurs dirigents de la Lliga Regionalista.

Durant la presidència del Centre Escolar, Cambó comença les relacions amb els dirigents de la Lliga de Catalunya –principalment Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Ferran Alsina i Joan Permanyer-, pren part en l'organització d'actes i publica articles esporàdicament a La Renaixença, el diari de la Lliga de Catalunya. En definitiva, durant aquests anys Cambó es va introduint en el catalanisme, que segons el mateix Cambó explica en les seves Memòries, llavors era poca cosa més que un moviment platònic.

Pels volts de l'any 1897 Cambó entrà d'ajudant al despatx d'advocat de Narcís Verdaguer i Callís, el qual al cap de poc li demanà de col·laborar en el seu setmanari, La Veu de Catalunya. La tasca assignada a Francesc Cambó era fer un seguiment de les activitats del catalanisme i de la resta de moviments regionalistes d'Espanya i d'arreu del món. Amb aquest objectiu inicia el primer de gener de 1898 la secció "Moviments Regionalistes", que duraria tot un any.

L'any 1898 és per a Cambó un any d'evolució del seu catalanisme, passant d'exaltació romàntica a pensament polític. Aquesta evolució és influenciada per llibres polítics que Cambó trobà a la biblioteca de la casa de Verdaguer i Callís i es pot resumir de la manera que Cambó ho féu en les seves Memòries: "(...) era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d'ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d'haver-la merescuda."

També l'any 1898 se celebraven eleccions parcials pel districte de Vilafranca del Penedès, i la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista van decidir presentar conjuntament un candidat catalanista per primera vegada. Aquest fet és significatiu en la vida de Cambó perquè amb motiu de les eleccions pronuncià el seu primer discurs polític, durant un acte a Sant Sadurní d’Anoia, el qual tingué gran èxit. Naixia el Cambó orador i augmentava la seva importància dintre del moviment catalanista.

A finals de 1898, arran de la desfeta d'Espanya en la guerra amb els Estats Units, Enric Prat de la Riba veié en el moment polític una oportunitat pel catalanisme de popularitzar-se i començar a influir en la política espanyola, o "el moment propici per sortir de les catacumbes" segons escriu Cambó. Prat de la Riba decidí llavors fundar un nou diari catalanista i apartar-se dels vells catalanistes de "La Renaixença" i de la Lliga de Catalunya, a qui considerava uns contemplatius i immobilistes. El nou diari era La Veu de Catalunya, reconvertida en diari després que Narcís Verdaguer i Callís en cedís la capçalera a Prat de la Riba. Cambó fou cridat a treballar en aquest nou diari, i passà a encarregar-se de la secció de política estrangera.

Cambó, Prat de la Riba i Verdaguer i Callís fundaren l'agost de l'any 1899 el Centre Nacional Català, partit catalanista que agrupava els catalanistes del que s'anomenava "el Grup de l'Ateneu", liderats pel llavors president de l'Ateneu, Àngel Guimerà, i els escindits de la Unió Catalanista. El Centre Nacional Català només va durar fins a l'any 1901, quan es va fusionar amb el "Partido Regionalista" per fundar la Lliga Regionalista. Francesc Cambó va formar part des de bon començament del nucli dirigent d'aquest nou partit, el qual tindria un paper molt destacat en la política espanyola de principis del segle XX.

Les primeres eleccions a les quals es presentà la Lliga Regionalista foren les de l'any 1901 a Corts, en les quals es presentà amb la candidatura anomenada "dels quatre presidents", ja que estava formada pels presidents de les entitats més importants del país, com l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d'Amics del País o el Foment del Treball. Aquelles eleccions foren les primeres en què es féu respectar el vot i la maquinària dels partits tradicionals no pogué manipular el resultat. En paraules de Joan Mañé i Flaquer: "Fins ara s'havia fet farina sense blat; ara han aparegut a l'escena de la nostra vida pública uns que volen que la farina es faci amb blat". El cert és que la gent de la Lliga Regionalista i Cambó hi tingueren el principal paper, depurant el cens electoral de noms de persones mortes, noms falsos i repetits.

El novembre de l'any 1901 també hi havia eleccions municipals, i la Lliga Regionalista decidí prendre-hi part. Cambó, amb 25 anys, formà part de la candidatura i obtingué l'acta de regidor pel districte VI, juntament amb Josep Puig i Cadafalch.

Cambó polític

Francesc Cambó va ser elegit diputat per Barcelona el 1907, però va ser derrotat el 1910. Fou comissari de la projectada Exposició d'Indústries Elèctriques del 1917, que finalment acabà sent l'Exposició Internacional de 1929, i com tal l'any 1915 va contractar Jean Claude Nicolas Forestier per enjardinar i arranjar part de la muntanya de Montjuïc.[1]

Cambó va propugnar un Estatut d'autonomia l'any 1919 per resoldre el denominat problema català, tot i que va acceptar la Mancomunitat (1914-1925) com a solució de compromís.

Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lliga Regionalista. Va arribar a ser ministre en dos governs espanyols conservadors: el 1918 va ser nomenat ministre de Foment, i el 1921 de Finances, en ambdós casos amb Antoni Maura com a president del govern.

No va aconseguir l'acta de diputat en les eleccions generals espanyoles del 1931, les primeres convocades dins el nou règim de la Segona República Espanyola tampoc a les eleccions municipals del 12 d'abril del mateix any; aquest fet accelera la seva marxa a l'estranger[2]. Va entrar altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. El cop d'estat que va donar inicia a la Guerra Civil Espanyola el va agafar per sorpresa a l'estranger. Durant les primeres setmanes, la FAI va ocupar el seu domicili de Barcelona, i nombrosos amics i companys de la Lliga varen perdre la vida a mans de milicians. Malgrat el seu menyspreu declarat els militars revoltats ("repugnància" en paraules de Borja de Riquer), va optar per donar suport, també econòmic, als "nacionals", en termes exactes encara discutits fins avui. Queda provat que va contribuir activament a la propaganda i a l'acció exterior dels sublevats, que va signar un manifest de suport amb altres cent catalans, i que va ajudar a molts a fugir de la zona republicana. No hi ha però cap constància documental de suport a l'acció militar del Govern de Burgos. Ferotge anti-comunista, estava convençut del risc que s'establís una República pro-soviètica si guanyaven la guerra els republicans lleials. Mai va trobar a cap dels generals sublevats.

Instal·lat a Paris durant tota la guerra, va seguir a l'exili després,. Primer a Suïssa, en esclatar la Guerra Mundial; després els Estats Units, on va marxar amb la seva família el 1942, i finalment l'Argentina, on va morir el 1947. Va ser enterrat a Buenos Aires. Les seves despulles varen retornar a Catalunya el 1976, i va ser enterrat l'1 de juliol al cementiri de Montjuïc en un acte multitudinari.

Obra cultural

Cambó també va fer de mecenes de nombroses activitats artístiques i culturals. Destaca la creació, el 1922, de la Fundació Bernat Metge, que ha traduït al català nombrosos textos clàssics grecs i llatins, i la Fundació Bíblica Catalana, que va traduir la Bíblia completa al català, a partir dels textos originals. Crea també la Fundació Cambó de la Sorbona de París. El seu mecenatge el porta a finançar obres com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. Sovint se'l considera la versió catalana de grans filàntrops com Rockefeller, els Rothschild o Krees.[3]

A la seva mort gran part de la seva col·lecció de pintura la va deixar a la ciutat de Barcelona, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya; la finalitat amb la qual va crear la col·lecció fou ajudar a completar les col·leccions públiques catalanes; una cinquantena d'obres amb una important presència d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929, altres de les peces de la col·lecció estan al Museu del Prado de Madrid.

Llegat Cambó

Article principal: Llegat Cambó

El llegat Cambó és un conjunt de pintura amb identitat pròpia que abraça la història de la pintura europea des del segle XIV fins a l'inici del segle XIX. El de Francesc Cambó és un exemple de col·leccionisme programat que reflecteix alguna cosa més que el gust i la satisfacció personals, és un col·leccionisme que té la voluntat d'agrupar obres dels grans mestres per completar les sèries medievals del MNAC.

Són obres que marquen el pas del gòtic al Renaixement, que parlen de la perfecció de l'art de les diverses escoles del Quattrocento italià, de la sensualitat de la pintura dels grans mestres venecians del Cinquecento, de la sàtira moralitzadora deutora de la Reforma, de l'auge econòmic dels Països Baixos al segle XVII i de la grandesa del Segle d'Or espanyol, i que arriben a la plenitud del rococó, tant venecià com francès, per cloure el discurs artístic amb el geni renovador de Francisco de Goya.[4]

Obra escrita

Articles

Francesc Cambó acompanyà sempre la seva activitat política amb una intensa activitat de propaganda amb articles a la premsa, amb llibres i amb conferències. Essent Cambó jove, encara no acabada la carrera i de poc temps nomenat president del Centre Escolar Catalanista, escriví els seus primers articles per La Renaixensa i La Veu de Catalunya. El primer article que publicà és El Comte Tallaferro, publicat a La Renaixensa el 23 d'abril de 1896.

El gener de 1898, ja llicenciat en dret, Cambó entrà com a periodista a La Veu de Catalunya, que era llavors un setmanari dirigit per Narcís Verdaguer i Callís. Primer és encarregat d'explicar els altres moviments regionalistes d'arreu del món, amb articles setmanals. A partir de la reconversió de La Veu en diari el gener de 1899 i amb Enric Prat de la Riba com a director, s'encarrega de la secció de política estrangera. Escriurà al diari fins al novembre de 1901, quan és elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Aquests anys de Cambó a La Veu coincideixen amb els inicis del catalanisme polític, la popularització de les idees catalanistes i la fundació de la Lliga Regionalista.

A partir de la seva entrada a l'Ajuntament de Barcelona Francesc Cambó començà una activitat política intensa, que durarà fins a la derrota electoral de les eleccions de febrer de 1936 a les Corts espanyoles i el posterior esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936. En tot aquest període, en què és regidor, diputat a Corts, líder de la Lliga Regionalista i ministre, Cambó acostuma a escriure a la premsa, però com a polític i esporàdicament. Tots els articles de Francesc Cambó estan recollits en el volum 7è de la seva Obra Completa, amb el títol Articles.

Llibres

Cambó vist per Ramon Casas (MNAC)

Durant la seva vida, Francesc Cambó va publicar diversos llibres de temes polítics o econòmics, relacionats amb l'actualitat política del moment. La major part dels llibres estan recollits en el volum 4t de la seva Obra Completa, sota el títol Llibres. Per ordre de publicació són els següents:

  • Actuació regionalista (1915)
  • El pesimismo español (1917)
  • Vuit mesos al ministeri de Foment (1919)
  • Visions d'Orient (1924)
  • La crise économique anglaise (1924)
  • Entorn del feixisme italià (1924)
  • La valoració de la pesseta (1929)
  • Les dictadures (1929)
  • Per la concòrdia (1929)
  • España, Cataluña y la Nueva Constitución (1929)

Meditacions i memòries

A partir de la seva sortida d'Espanya i de l'esclat de la Guerra Civil Francesc Cambó començà a escriure un dietari, que cobrí els anys de 1936 a 1946. La major part de les notes que escriví es recullen sota el nom de Meditacions. Dietari (1936-1940) i Meditacions. Dietari (1941-1946) en els volums 2n i 3r de la seva Obra Completa.

Francesc Cambó va dictar durant l'últim any de la seva vida les seves memòries polítiques, recollides en el llibre Memòries (1876-1936), el primer volum de la seva obra completa.

Obra completa

L'obra escrita de Francesc Cambó està recollida gairebé completament en la seva Obra Completa (o Els vuit volums de les obres de Francesc Cambó) publicada per l’Editorial Alpha, editorial que publica la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, avui en dia integrada en l'Institut Cambó. Els 8 volums que formen part d'aquesta col·lecció són els següents:

  • Volum 1 – Memòries (1876-1936)
  • Volum 2 – Meditacions. Dietari (1936-1940)
  • Volum 3 – Meditacions. Dietari (1941-1946)
  • Volum 4 – Llibres
  • Volum 5 – Discursos parlamentaris (1907-1935)
  • Volum 6 – Política econòmica
  • Volum 7 – Articles
  • Volum 8 – Discursos i conferències

Referències

  1. Ajuntament de Barcelona, Les escales de Forestier
  2. MATA, Jordi. «Les entrevistes impossibles a Francesc Cambó i Francesc Macià». Ara (diari), núm. 136, suplement, 14 d'abril de 2011, pàgina 10.
  3. Barral i Altet, Xavier. «L'art de col·leccionar». Revista Bonart, 163, Febrer Març 2014, pàg. 18-19 [Consulta: 12 febrer 2014].
  4. Comentari sobre el llegat al web del MNAC

Bibliografia

Enllaços externs