Baix Empordà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Baix Empordà
Localització
Localització del Baix Empordà
Comarca de Catalunya
Platja del Port Bo, Calella de Palafrugell
Platja del Port Bo, Calella de Palafrugell
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit territorial
Espanya
Catalunya
Girona
Comarques gironines
Capital la Bisbal d'Empordà
Gentilici Empordanès, empordanesa
Superfície 701,69 km²
Població (2009)
  • Densitat
132.973 hab.
189,5 hab/km²
Coordenades 41° 56′ 42″ N, 3° 3′ 36″ E / 41.94500°N,3.06000°E / 41.94500; 3.06000Coord.: 41° 56′ 42″ N, 3° 3′ 36″ E / 41.94500°N,3.06000°E / 41.94500; 3.06000
Organització
Municipis
Forma de govern
• President:

36
Consell comarcal
Joan Català Pagès (CiU)
Codi Idescat 10
PIB per capita 23,7 milers €/hab
Web

El Baix Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l'Empordà en la divisió comarcal de 1936. La capital de comarca i cap de partit judicial és la Bisbal d'Empordà des del segle XIX. Modernament, i més a nivell literari que no pas popular, és freqüent referir-se a aquestes terres empordaneses amb el sobrenom de l'Empordanet.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Sant Antoni de Calonge

El Baix Empordà és el sector meridional en què hom divideix tradicionalment la gran comarca natural de l'Empordà. El 1936, any de la primera comarcalització oficial de Catalunya, s'aprovà, basant-se més en criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, geogràfics o culturals, la divisió de l'Empordà en dues comarques administratives, el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d'aigües de les conques del Ter i el Fluvià.

Inclou doncs, els municipis compresos entre el Montgrí, just al nord per on passen les aigües del Ter, i el sector de les Gavarres i la vall d'Aro, al sud. Totalitza 36 municipis, amb una extensió total de 700,17 km2. És comarca veïna a tramuntana amb l'Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i la Selva i a llevant amb la mar.

Llevat dels sectors de les Gavarres, del Montgrí, i de Begur, el paisatge és planer i homogeni amb petits turonets que acullen petits pobles al voltant de l'església o el castell. Un alt nombre de viles formen petits centres d'atracció de mercat i altres serveis.

Dins la muntanya cal distingir el massís del Montgrí, isolat, coronat per un castell medieval, format per calcàries mesozoiques de tons clars i amb 308 m d'altitud. El massís de Begur, a llevant del corredor de Palafrugell, amb 320 m, i també amb les restes d'un castell. El punt culminant del Baix Empordà el trobem a les Gavarres amb el puig d'Arques que assoleix 531 m.

Vulpellac amb el Montgrí de fons

El litoral, la part central de la Costa Brava, el trobem ple de contrastos: penya-segats vertiginosos als extrems nord i sud de la comarca amb cales arrecerades envoltades de pins, illes i aiguamolls que donen refugi a peixos i ocells, i també llargues platges de sorra fina.

Bàsicament està regada pels rius Ter, Daró (afluent de l'anterior), Rissec (a la vegada afluent de l'anterior) i Ridaura.

La vegetació es divideix, fonamentalment, en una part calcària on hi domina l'alzina, i en una part silícia amb domini de l'alzina surera. Actualment els alzinars han estat substituïts en gran part per pinedes de pi blanc i al sotabosc hi predomina el romaní, el bruc d'hivern i les garrigues. Les suredes solen cobrir-se amb brolla d'estepes i brucs. Els rius i rieres estan acompanyats de verns, pollancres, àlbers, oms, sobretot a la zona de la gola del Ter.

Tot i no ser una comarca clarament boletaire, pel tipus de bosc que hi predomina hi podem trobar sobretot rovellons, pinetells, rossinyols, carlets, ous de reig, siurenys, trompetes de la mort, camagrocs i algun fredolic.

Climatologia[modifica | modifica el codi]

El clima del Baix Empordà és Mediterrani Litoral Nord, si bé localment a l'interior té característiques d'un clima Mediterrani Prelitoral Nord. La distribució de la precipitació és bastant regular al llarg de tot l'any, tot i que hi ha un màxim força destacat a la tardor, amb un total anual escàs.[1] Les precipitacions totals no solen baixar dels 500 mm.[cal citació] Las mitjana de temperatures és temperada per la seva situació davant la mar, tenint els mesos de gener més càlids de Catalunya (11 °C de mitjana) i un mes d'agost relativament fresc (24 °C de mitjana).[cal citació] El règim tèrmic a l'estiu és relativament calorós, mentre que a l'hivern és moderat, essent gairebé suau a la costa nord. Així, l'amplitud tèrmica anual és baixa. Només es consideren àrids els mesos de juliol i agost. A més, el període amb probabilitat de glaçades només queda comprès entre els mesos de novembre i març.[1]


Al Baix Empordà cal destacar tres vents: la tramuntana, un vent del nord amb una força molt notable, generalment d'hivern, que domina tota la plana de l'Empordà i n'és el més característic; el garbí, del sud-oest, que sol bufar a la muntanya i a la costa, sobretot als estius, amb intensitat i direccions variables, i el llevant, de l'est, que predomina a la costa a la primavera i a la tardor.

Història[modifica | modifica el codi]

La comarca ja estava habitada des de la prehistòria. Hi ha nombroses coves que van servir de refugi per a l'home paleolític inferior i mitjà al massís del Montgrí, les més famoses porten el mateix nom: Cau del Duc, a Torroella i a Ullà (amenaçat per una pedrera). D'altra banda trobem importants conjunts megalítics a les Gavarres o al massís de Cadiretes, destaquen els dolmens de Fitor.

Els grecs es van establir molt a prop de l'actual comarca, a Rhode al segle VIII aC i a Empúries a principis del segle VI aC.

Els ibers van construir una de les seves principals ciutats a Ullastret al segle VI aC; eren la tribu dels indigets. Però amb l'arribada dels romans s'inicia un procés de transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori, que va portar a l'abandonament d'Ullastret durant el segle II aC.

El Baix Empordà fou romanitzat com tots els territoris de l'Imperi però fou seguit per les invasions bàrbares dels segles III i V que empobriren notablement la comarca i reduïren els seus nuclis urbans a la mínima expressió.

Mentre que resten molts vestigis de la romanització, és difícil de copsar el pas dels visigots i els àrabs, ja que la proximitat amb el Regne Franc va fer que ràpidament es creessin uns comtats independents comandats per senyors feudals. De fet la invasió musulmana no va durar més de seixanta anys (714-785)i l'antiga població hispanogòtica tornà a instal·lar-s'hi.

La divisió administrativa de l'imperi Carolingi repartí el territori català conquerit en comtats. Mentre el nord de la comarca i l'actual Alt Empordà estava organitzat a l'entorn del comtat d'Empúries, la resta eren feus o subfeus del Bisbe de Girona, posseïdor d'extenses terres —especialment al Baix Empordà—, o bé baronies de branques dels Cardona vinculades al comtat, per passar a ser més tard la façana marítima del comtat de Girona, de Begur a Sant Feliu de Guíxols.

L'època medieval és la que ha deixat una petjada més notable i visible en la nostra arquitectura i urbanisme, com ho palesen els nombrosos pobles que conserven fortaleses i vestigis d'aquest període. L'economia del país era principalment agrícola però la pirateria, bàsicament musulmana, dificultà l'activitat comercial i obligà els habitants del litoral a bastir torres de vigilància.

D'altra banda, la seva situació de pas en féu sovint l'escenari de lluites i d'invasions, com les de la croada contra Catalunya del 1285 i la guerra contra Joan II, al segle XV, que s'iniciaren i adquiriren una virulència especial a l'Empordà.

Durant els segles XIV i XVIII formà part de la vegueria de Girona mantenint els mateixos límits actuals amb l'Alt Empordà que pertanyia a la vegueria de Besalú. És en aquesta època que pateix les crisis comuns a les comarques veïnes amb bandolers, pirates, desastres atmosfèrics, guerres, i el Decret de Nova Planta.

Amb la guerra dels Segadors i la pèrdua subsegüent del Rosselló (1659), hagué de patir les reiterades penetracions franceses de les guerres contra Lluís XIV.

Els segles XVI a XVIII es caracteritzen una altra vegada per la presència de pirates turcs a la Mediterrània cosa que va asfixiar el comerç marítim i va provocar l'emigració a l'interior d'una gran part de la població. Per exemple, una incursió turca del 1543 saquejà i destruí en bona part Palamós.

La batalla del Ter, segons Beaulieu

La batalla de Verges, també coneguda com a batalla del Ter o a batalla de Torroella, fou un combat de la Guerra dels Nou Anys, durant la invasió francesa del Principat de Catalunya, que va tenir lloc el dia 27 de maig de 1694 al llarg dels bancs i guals del riu Ter, entre els actuals termes municipals de Verges, Torroella de Montgrí i Foixà. Les conseqüències segons la versió oficial dels espanyols, les seves pèrdues foren de 2.931 infants i 324 cavallers, entre morts, ferits i desertors. Segons fonts franceses, les pèrdues espanyoles excediren els 9.000 homes, inclosos 2.000 presoners, mentre que les pròpies pèrdues van ser només d'uns 500 homes.

A principis del segle XIX tingué lloc la sagnant Guerra del Francès amb l'ocupació napoleònica de 1804 fins al 1814, terriblement devastadora deixant una empremta molt forta a la comarca. Després d'un cert redreçament econòmic arribà la fil·loxera a les vinyes que pràcticament van desaparèixer. El daltabaix econòmic i social provocat per aquesta plaga va tenir com a conseqüència l'emigració de molts empordanesos a les colònies espanyoles d'Amèrica, eren coneguts com els americanos. Fou l'origen de les populars havaneres que encara avui es canten a totes les festes majors.

La Bisbal d'Empordà, esdevingué el 1835 cap d'un partit judicial de la nova província de Girona, el qual comprèn la totalitat dels municipis del Baix Empordà, excepte els més septentrionals, al nord del Ter, que formen part del partit de Girona. La divisió de Catalunya decretada per la Generalitat el 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d'Aro, tradicionalment lligats a la Selva.

A final del segle XIX, la Renaixença catalana va fer sorgir un esperit associatiu amb la creació d'ateneus i partits polítics que van donar una forta embranzida cultural a la comarca. La pèrdua de la darrera colònia (Cuba) al final del segle XIX, inicià un període de permanent inestabilitat política amb cops d'estat i dictadures que desembocà en l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, que provocà moltes morts o exilis a la veïna França.

Però la història recent vé encapçalada per l'estabilitat democràtica i sobretot el turisme que tant ha enriquit la comarca com l'ha malmès.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Municipi Habitants
Albons 739
Begur 4.148
Bellcaire d'Empordà 664
Bisbal d'Empordà, la 10.793
Calonge 10.596
Castell-Platja d'Aro 10.765
Colomers 193
Corçà 1.273
Cruïlles, Monells i Sant
Sadurní de l'Heura
1.273
Foixà 317
Fontanilles 154
Forallac 1.700
Garrigoles 157
Gualta 368
Jafre 407
Mont-ras 1.785
Palafrugell 22.942
Palamós 17.830
Palau-sator 306
Pals 2.740
Parlavà 404
Pera, la 443
Regencós 289
Rupià 241
Sant Feliu de Guíxols 21.945
Santa Cristina d'Aro 5.128
Serra de Daró 203
Tallada d'Empordà 455
Torrent 185
Torroella de Montgrí 11.472
Ullà 1.057
Ullastret 287
Ultramort 208
Vall-llobrega 910
Verges 1.210
Vilopriu 200

Durant els segles XIV-XVII la població es mantingué estable (uns 17.000 habitants) però disseminada, amb una agricultura prestigiosa a la línia aproximada Albons-Verges-Pals.

La colonització agrícola dels aiguamolls comportà un gran increment de la població al segle XVIII, duplicant-se la població fins a uns 34.000 h. A mitjans del segle XIX, hi torna a haver un creixement important (uns 50.000 h) amb la primera industrialització del suro. Les crisis industrials i financeres i la invasió de la fil·loxera a finals de segle expliquen la lentitud de la creixença: 53.300 h el 1897.

Durant els dos primers decennis del segle XX comença a apuntar el turisme i el litoral adopta el nom de Costa Brava. Per exemple Palamós s'apropà als 8.000 h, Palafrugell superà els 9.000, i Sant Feliu de Guíxols els 11.300. Però una altra vegada una crisi de la indústria tapera i la Guerra Civil Espanyola féu baixar la població d'uns 61.700 h el 1910 a 51.700 el 1940.

Però a partir del 1950 amb l'impuls de tots els sectors que comportà el turisme, es capgirà la tendència amb l'atracció d'immigració, passant a duplicar-se la població en 25 anys: d'uns 59.000 el 1960 a 120.299 el 2005.


Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
2.890 2.582 3.106 16.607 33.883 50.458 50.360 53.095 55.397 61.674
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
60.087 56.094 51.653 52.103 58.799 71.198 81.454 91.813 90.665 95.857
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
95.986 98.398 103.091 108.910 115.566 124.055 130.738 133.221 133.754 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Economia[modifica | modifica el codi]

Cal destacar que la comarca és un dels destins principals de segona residència, que junt amb el turisme provoca que als períodes estivals es dupliqui i tripliqui en certes viles la població resident.

Aquest fet també explica que gairebé el 72 % de la població activa estigui repartida entre la construcció i els serveis. El 6,2% treballa en el sector primari, percentatge que, si bé confirma la tendència a la baixa (9,1% el 1986), duplica encara la mitjana catalana (3,2%).

Pel que fa al sector primari, la superfície agrícola utilitzada representava el 30% (un 98 % conreus i la resta pastures), de les quals predomina el secà (73%). Hi ha un predomini clar del farratge i els cereals, que ocupen, respectivament, el 21% i el 57% de la terra conreada. Al regadiu, fins al 1950, l'arròs era conreat al llarg de tot el Ter i del Daró; avui només té importància a Pals. En el sector del Ter també hi trobem productes d'horta, pereres i pomeres.

El bestiar oví ha anat desapareixent, el boví i porcí estan estancats després d'un creixement dels anys 90.

El bosc ocupa el 20% de la comarca. Els pins predominen al massís de Begur i als vessants de les Gavarres encarats a mar. A les parts més elevades continuen les suredes que proporcionen la matèria primera per a la indústria de taps.

Bàsicament hi ha dos ports pesquers: Palamós i Sant Feliu de Guíxols, però la tendència és negativa.

Encara que concentrat a la Bisbal, Palamós i Torroella, el sector industrial està molt diversificat i és poc important. Destacaríem el material de construcció a La Bisbal i Palafrugell, la maquinària agrícola a Torroella, i la surera al llevant de les Gavarres.

La xarxa de transport públic en les seves principals artèries és gairebé inexistent. Tant el ferrocarril (exceptuant un petit tram de 2 quilòmetres a la zona de Gaüses) com l'autopista eludeixen la comarca.

Espais naturals protegits[modifica | modifica el codi]

El Massís del Montgrí

La seva situació i constitució fan de la comarca una gran riquesa natural amb espais característics de les zones mediterrànies amb tendència a desaparèixer. Les zones més fràgils han passat a formar part de la categoria de protecció PEIN. La superfície total protegida suma 23.478 ha, enfront de les 70.169 ha totals de la comarca.

S'hi inclouen:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Comarquescatalunyapetit.jpg
Al nomenclàtor trobareu els topònims relatius a: Baix Empordà

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Baix Empordà
  1. 1,0 1,1 Servei Meteorològic de Catalunya. «Climatologies comarcals». Web. [Consulta: 28 d'agost del 2014]. CC-BY-SA-3.0