Modernisme català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
'El drac' del Parc Güell, obra d'Antoni Gaudí.
La Casa Amatller i la Casa Batlló, situades al passeig de Gràcia de Barcelona.
La Casa Navàs, obra de Domènech i Montaner, situada a Reus.
L'Hotel Sant Roc, obra d'Ignasi Oms i Bernardí Martorell, situat a Solsona.

El modernisme català és un estil, principalment arquitectònic, que es desenvolupa a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'uns 30 anys, entre aproximadament 1885 i 1920. També existeix el Modernisme literari català, el pictòric i l'escultòric.

Al Modernisme arquitectònic català li seguirà el noucentisme i el racionalisme arquitectònic dels anys 20 i 30 del segle XX. Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tota Europa (el Modernisme), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país.[1] A més la tècnica, les possibilitats constructives dels nous materials i la decoració hauran d'anar lligades a un estil modern i internacional. Allò que serà important serà assolir un caràcter unitari entre tècnica/forma/ornamentació. L'arquitectura Modernista a Catalunya no es va manifestar només en edificis residencials, sinó que es va expressar àmpliament també en edificis institucionals, religiosos, sanitaris i assistencials, educatius, industrials i fins i tot edificis d'oficines. A més el modernisme català tingué una revifada a la ciutat de Melilla de la mà de l'arquitecte Enric Nieto i Nieto i va fer que Melilla contingui la segona concentració més gran d'edificis d'estil modernista després de Barcelona.

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat: De Gaudí, el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Sta. Coloma de Cervelló; i el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau a Barcelona, de Domènech i Montaner.

Taula de continguts

[modifica] Inici del Modernisme[2]

A la fi del segle XIX sorgeixen a Europa tendències arquitectòniques que trenquen amb els criteris tradicionals i busquen noves formes d'edificar amb la intenció del segle XX, que donen gran rellevància a l'estètica. Aquest moviment és conseqüència de la Segona Revolució Industrial, que ha anat arrelant en els diversos països, i dels avanços derivats d'ella, com l'electricitat, el ferrocarril i la màquina de vapor, que han canviat completament la forma de viure de la població i han originat un creixement de les ciutats, en les quals s'han anat establint indústries que regenten un nombre creixent de burgesos. El modernisme és, doncs, un estil urbà i burgès. A la vegada que es produeix el modernisme a Catalunya, es produeix a gran part d'Europa i certs punts del continent americà. Els moviments paral·lels més significatius foren: Arts & Crafts al Regne Unit, Liberty a Itàlia, Jugendstil a Alemanya, Art Nouveau a Bèlgica (Victor Horta) i França (Hector Guimard), Sezession (Otto Wagner) a Àustria etc.

De forma aproximada s'acostuma a considerar que el Modernisme català comença l'any 1888 el de la primera exposició universal de Barcelona però ja hi ha trets de Modernisme en la nova Escola Provincial d'Arquitectura, inaugurada a Barcelona l'any 1871 i dirigida per l'arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897). i abans d'aquesta fita es presenten tendències del Modernisme en l'obra d’arquitectes com Josep Domènech i Estapà malgrat que ell mateix, explícitament, va refusar ser unseguidor del Modernisme. Es va donar la circumstància que en ser enderrocades les muralles de Barcelona (que transcorrien pel que després serien les rondes de la ciutat) i fer-se efectiva la construcció de l'eixample barceloní fins a unir els diferents municipis de la plana, es posa definitivament en marxa el creixement de la ciutat prenent la dimensió a partir d'aleshores de gran ciutat, i restant-ne com a conseqüència d'això un gran nombre de testimonis d'aquella febre urbanitzadora i constructora.

La recuperació del passat arquitectònic medieval propugnada per Viollet-le-Duc va tenir també seguidors a Catalunya.

[modifica] Cercant una arquitectura nacional

Domènech i Montaner (1849 - 1923) en el seu article "En busca d'una arquitectura nacional", publicat el 28 de febrer de 1878 a la revista La Renaixensa, va donar les línies mestres del que havia de ser una arquitectura moderna que fos l’exponent d'una arquitectura nacional catalana:

"La paraula final sobre tota conversació sobre arquitectura, la qüestió capital de tota crítica es mou sense voler al voltant d'una idea, la d'una moderna arquitectura nacional".

Aquest article de Domènech va obtenir resposta de seguida per Gaudí, Fontserè, Domènech i Estapà, Vilaseca, Martorell i Puig i Cadafalch.[3]

A finals del segle XIX, producte de la industrialització, a tota Europa hi havia un debat intel.lectual respecte a mantenir les ideees academicistes clasiques (que havien tingut al Neoclassicisme el darrer exponent), i aquelles que incidien en una modernitat innovadora, experimental i agossarada paralel.la a l'economia industrial i l'aprofitament de nous materials.

A Catalunya, el procès es va veure accentuat per tres aspectes mès: la Renaixença (1833 - 1880), la necessitat evolutiva de regeneració social i política, i la ampliació urbanística de moltes ciutats (Girona, Tarragona, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró, i en concret l'Eixample de Barcelona des de 1859).

La Renaixença va ser ser un moviment eminentment literari, que va deixar com llegat a tota la societat catalana una reafirmació lingüística i una expressivitat patriòtica recuperada i ennorgullida, en una època on la resta d'Espanya estava inmersa en un enrenou polític constant, un declivi colonial progressiu i una inoperància cultural evident.

L'arquitectura, l'escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes van trobar la seva compatibilitat en l'Art Nouveau, i la concordància amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seva modernitat transformant-se).

Els ultims anys del segle XIX Barcelona es va convertir en la metròpoli mès important del sud d'Europa; tant a nivell demogràfic i econòmic, com d'activitat cultural de masses amb la multiplicació d'editorials, impremtes, diaris, revistes, entitats i associacions. Els intel.lectuals van aprofitar aquestes possibilitats comunicatives per obrir un debat sobre la securalització i l'obertura, la permissivitat i lo no oficial: els valors establerts estaven en crisi i discussió producte de les conseqüencies socials hereves de la industrialització, i de la particuralitat cultural catalana sotmessa a Espanya. El gir artístic cap a Europa no es va fer esperar: les altres arts van pendre el relleu a la literatura, i Barcelona tenia un inmens Eixample per urbanitzar, construir i decorar.

Tant Domènech i Montaner com Puig i Cadafalch es preocuparan per les relacions arquitectura/societat, mentre que Gaudí s'abocaria a resoldre l'arquitectura a partir del fet constructiu. Al final del Modernisme Puig i Cadafalch va assenyalar: "hem aconseguit entre tots un art modern a partir del nostre art tradicional, adornant-lo amb bells materials nous i adaptant l’esperit nacional a las necesitats del día".

El Modernisme català s'allarga fins la dècada de 1930 amb els epígons de Gaudí i de Domènech i Montaner: amb escultors com Arnau, Miquel Blay, Josep Llimona, Juyol i Clarassó, i amb pintors com Josep Llimona, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Labarta i Torrecassana.

En el camp literari, hereus de la Renaixença de Verdaguer, Àngel Guimerà, i Narcís Oller, enlluernen Joan Maragall, Costa i Llobera, Prudenci Bertrana i Victor Català (pseudonim de l’escriptora Caterina Albert); donant pas al postmodernisme de Josep Carner, J.Ruyra, R. Casellas i Guerau de Liost. La llar del Modernisme literari és la revista l'Avenç, dirigida per Jaume Massó i Torrents, i la seva editorial i el moment estelar les festes modernistes de Sitges entre 1892 i 1898 organitzades per Santiago Rusiñol.

[modifica] Tendències i influències

Les idees de Ruskin i Viollet-le-Duc i l'estètica de William Morris, Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, etc. van ser acceptades com a base de la renovació artística.

Els Modernistes creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l'art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el mon i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'academicisme.

El Modernisme català no només reflexa en la seva arquitectura la riquesa ornamental que és comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo, nous (en aquella època) com el ferro, i també noves tècniques ceràmiques.

Aquestes noves tendències es fan evidents en les diferents arts com l’arquitectura (inclosos tots els tipus d’edificis), escultura (tant com a art independent, com a complement d’edificis), pintura, arts decoratives (amb materials com ceràmica, mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberts, catifes, etc.), i a la literatura i la música.

El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la Renaixença. Els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això es així amb els arquitectes mencionats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol.

Alguns d’aquests artistes, els bohemis del Modernisme, es reunien des de 1897 en el cafè literari “Els quatre gats” instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de la Ciutat Vella de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso,les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com modernistes, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.

La revista Pèl i ploma publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a Barcelona.

[modifica] Arquitectes

D'entre els més de 100 arquitectes que realitzaren edificis d'estil modernista català, en destaquen sobretot tres:

  • Antoni Gaudí, que va anar més enllà del Modernisme Ortodox, creant un estil personal basat en l'observació de la natura, fruit de la qual va ser la utilització de formes geomètriques reglades com el paraboloide hiperbòlic, l’hiperboloide, el helicoide i el conoide.[4] Es declarava partidari d’un tradicionalisme vivent.
  • Lluís Domènech i Montaner: crea una autèntica alternativa arquitectònica. Junt amb Josep Vilaseca i Casanovas es pronuncia per un nou eclectisme progressista, un estil modern i internacional. Domènech segueix a Viollet-le-Duc, però també els models eclèctics de l’Europa central. Les seves obres es caracteritzen per una mescla de racionalisme constructiu i ornamentació inspirada en l’arquitectura hispano-àrab a més del dibuix curvilini com es pot veure en el Palau de la Música Catalana, en l'Hospital de Sant Pau o en el Institut Pere Mata de Reus.[5]Ell va pràcticament inaugurar el Modernisme català amb L'Hotel Internacional del Passeig Colom (enderrocats després de l'Exposició de 1888), i El Castell dels tres Dragons al Parc de la Ciutadella, restaurant de l'Exposició de 1888.
  • Josep Puig i Cadafalch: era historiador de l'art. Recull les propostes de Domènech, la casa Martí, en el soterrani de la qual està la cerveseria Els Quatre Gats (1895-98), o la reforma de la casa Ametller en el Passeig de Gràcia, tenen elements tant de la tradició catalana como d’altres originaris dels Països Baixos o del gòtic alemany. El neogòtic quedarà revisat en les Caves Codorniu (1904). El gòtic era per a ell un estil que anava “fins els ossos, fins a dintre de les pedres”

Altres arquitectes:

[modifica] Obres

Patrimoni modernista declarat com a Patrimoni de la Humanitat:

Patrimoni modernista declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional:

[modifica] Materials utilitzats

[modifica] Trets arquitectònics

  • Predomini de la corba sobre la recta.
  • Asimetria de les formes.
  • Detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica.
  • Ús freqüent de motius vegetals i naturals.
  • Les figures de dona.[6]

[modifica] Vegeu també

[modifica] Referències

  1. ↑ [enllaç sense format] http://www.artehistoria.jcyl.es/arte/contextos/5189.htm
  2. ↑ [enllaç sense format] http://www.gaudiallgaudi.com/CA001.htm
  3. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=nrGpXHsfL3UC&pg=PA123&lpg=PA123&dq=%22En+busca+d%27una+arquitectura+nacional%22&source=bl&ots=Sy-ttj-_KV&sig=rEq_RdS_t0c1hAw27-vk4kKcYrg&hl=ca&ei=LQmRS8KJNczj-Qbf__iaBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CC4Q6AEwCTgU#v=onepage&q=&f=false
  4. ↑ [enllaç sense format] http://noticias.arq.com.mx/Detalles/9955.html.
  5. ↑ [enllaç sense format] http://www.arteespana.com/arquitecturamodernista.htm
  6. ↑ [enllaç sense format] http://www.xtec.cat/trobada/modernis/modernis.htm

[modifica] Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Modernisme_catal%C3%A0&oldid=8656138»
Eines personals
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües