Josep Puig i Cadafalch

Josep Puig i Cadafalch
Dades biogràfiques
Nom	Josep Puig i Cadafalch
Nascut el	17 d'octubre de 1867
Nascut a	Mataró
Mort el	23 de desembre de 1956 (als 89 anys)
Mort a	Barcelona
Obra
Principals edificis	Casa Amatller Casa Terrades Fàbrica Casaramona
Premis i reconeixements	Premi Martorell atorgat per l'Ajuntament de Barcelona a l'obra Arquitectura romànica a Catalunya Doctor honoris causa per les universitats de: la Sorbona, Barcelona, Friburg (Alemanya), Harvard, Tolosa.

Josep Puig i Cadafalch (Mataró, Maresme, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art i polític català. Va exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907-1910), diputat provincial (1913-1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924).

Va ser un gran defensor d'un ideari de país i la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tots els terrenys. Des del vessant cultural i polític va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l'ordenació jurídica o l'organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l'encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània.

Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898-1900) i la Casa de les Punxes (1903-1905). Fou especialista en art romànic de fama internacional amb múltiples obres publicades sobre aquesta matèria i promotor de les excavacions d'Empúries a partir del 1908. En reconeixement a la seva trajectòria professional, diverses universitats li concediren el títol de Doctor honoris causa.

Biografia

Primers anys

Era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà, dedicats a la fabricació de teles a Mataró, ciutat on va viure i fer els seus estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró. Amb setze anys començà a fer col·laboracions literàries d'un regust neoromàntic i patriòtic. Puig es mostrava interessat pels moviments nacionals emergents de l'època i va identificar ràpidament la història com element bàsic per a la creació d'una consciència nacional i per refermar la identitat de país en front d'un parlamentarisme centralista. Als seus primers treballs es reflecteix aquest esperit:

«

Ha mort aquella raça que un dia va engendrar-me ? dels Berenguers i Jofres un sol no n'ha quedat ? han mort ja tots els Jaumes que un dia van contemplar-me ? i les barres catalanes, quin llamp les ha trencat ?

»

Puig s'interessava per la història, les arts i les ciències i decideix iniciar estudis d'arquitectura a l'Escola Provincial d'Arquitectura la tardor de 1883, simultaniejant-los amb els cursos de llicenciatura en ciències fisicomatemàtiques de la Universitat de Barcelona. Un any més tard començà, a més, estudis a l'Acadèmia de Belles Arts.

La seva manifesta sensibilitat catalanista i la influència del jurista i poeta Terenci Thos i Codina que era professor seu a l'escola d'Enginyers Industrials de Barcelona, el varen fer implicar-se políticament. En aquest període va entrar al Centre Escolar Catalanista (1887), la secció estudiantil del Centre Català de Valentí Almirall. En aquesta entitat va fer amistat amb Duran i Ventosa, Narcís Verdaguer, Prat de la Riba i Cambó. Puig va arribar a presidir el centre del 1889 al 1890, substituint Narcís Verdaguer i passant-li el relleu a Prat de la Riba.

Allà va començar a formar part del grup la Renaixença, treballant a Mataró, la seva ciutat natal. Es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889 a la universitat de Madrid, i el 15 d'octubre de 1891 va acabar els seus estudis d'arquitectura a Barcelona amb l'admiració del director de l'escola, Elies Rogent i del seu professor predilecte, Domènech i Montaner.

Es va casar el 1892 amb Àngels Macià i Monserdà, filla de l'escriptora feminista Dolors Monserdà de Macià. Varen tenir una filla, Pilar Puig Macià de Cunill.

Activitat docent

La primera experiència docent la va tenir de la mà de Pompeu Fabra amb qui es va associar el 1891 per muntar una acadèmia preparatòria per a l'ingrés a les escoles d'arquitectura i enginyers. A l'acadèmia Fabra impartia les classes de matemàtiques i Puig les de dibuix. La iniciativa va durar un any fins que el 1892 Puig va començar a exercir com a arquitecte municipal de Mataró, en substitució d'Emili Cabanyes. Va continuar en el càrrec fins el 1896.

Puig recull a les seves memòries una visió crítica dels mètodes docents de l'època, que qualifica de poc professionals i basats en l'adopció de texts estrangers, i professors sense formació (dels quals exclou Domènech i Montaner, August Font i Elies Rogent). Critica la manca d'investigació i generació de coneixement propis, especialment en el camp de la història de l'art. Fou aquesta insatisfacció la que va marcar el seu interès per la docència combinada amb els seus estudis sobre la història i el romànic.

Va ser nomenat professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-1902), on va desenvolupar les seves qualitats com a arquitecte i on va tenir com a alumne Joaquim Raspall. També va impartir classes a la universitat de la Sorbona (1925, 1937-1939), la de Harvard, la de Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de París (1930).

Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França que tingué lloc a Carcassona i Perpinyà (1906), als congressos internacionals d'història de l'art de París (1921), Roma (1922) i Estocolm (1933), i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924), Belgrad (1927) i Atenes (1930).

Va ser nomenat Doctor honoris causa per les universitats de Friburg (1923), París (1930), Barcelona (1934), i Tolosa (1949).

Exili i retorn

Amb la crisi de la dictadura de Primo de Rivera va reactivar-se políticament com a membre de la direcció de la Lliga Regionalista, tot i que hi tingué amb un rol molt secundari.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte, en una doble paret a casa seva. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després d'una llarga negociació, venuts a la Generalitat de Catalunya.

Després de la Guerra Civil va estar exiliat a França entre el 1936 i el 1942, instal·lant-se a la Catalunya del Nord per estudiar els monuments romànics de la zona. Quan va retornar el règim li va prohibir exercir d'arquitecte altre cop. Es dedicà aleshores a organitzar vetllades literàries i actes culturals semiclandestins. A més, va retre un darrer servei polític a Catalunya en emprendre la reconstrucció de l'Institut d'Estudis Catalans com a únic president i únic membre fundador encara viu a llavors. Entre 1949 i 1954 va publicar tres volums sobre l'escultura romànica a Catalunya.

Va morir a Barcelona el 23 de desembre de 1956 i va ser enterrat el dia de Nadal al cementiri dels Caputxins de Mataró.

Trajectòria política

Va participar a la I Assemblea de la Unió Catalanista a Manresa (1892) on assistiren 250 representants de 160 poblacions i on Puig hi va anar en qualitat d'arquitecte municipal de Mataró. El 1899 es va produir una escissió a la Unió Catalanista i la branca de més implicació política formada per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa, Francesc Cambó i Verdaguer i Callís, va constituir el Centre Nacional Català el 1900. Aquest grup es va fusionar un any més tard amb la Unió Regionalista per a formar la Lliga Regionalista, un partit amb un ampli suport de la burgesia industrial en front de l'oligarquia agrària que dominava la política espanyola i que donava suport al lerrouxisme. Puig i Cadafalch, com a cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política, un grup de membres vitalicis i d'alt poder que es va crear el 1904 quan dins la Lliga va destacar la línia lliberal promoguda per Francesc Cambó.

Regidor a Barcelona

A les eleccions de novembre de 1901, Puig és elegit regidor de la Lliga Regionalista a l'Ajuntament de Barcelona (1901-1906) integrat a la comissió de Foment i Cultura, des d'on es va implicar directament en les millores de la qualitat dels serveis als ciutadans: especialment de la xarxa de clavegueram i de l'asfaltat de la Gran Via i del Passeig de Gràcia. L'any 1902, fomenta la creació de Junta Autònoma de Museus que va crear el museu Arqueològic al Parc de la Ciutadella.

Puig i Cadafalch, era un dels majors detractors de l'urbanisme de Cerdà i havia manifestat a La Veu de Catalunya que la homogeneïtat igualitària de la trama de Cerdà entrava en contradicció amb la voluntat de dotar certs espais o institucions de la ciutat d'una identitat especial. La ciutat començava a aspirar a una capitalitat que no havia tingut en segles, i això requeria un nou urbanisme i una nova arquitectura. París era el referent més immediat pel que feia a l'ordenació monumental o institucional desitjada i les noves teories urbanístiques europees sobre la segregació d'usos (indústria, comerç/serveis, lleure i residència) oferien solucions a la compatibilitat de la ciutat amb la indústria. La posició de Puig i l'aprovació el 1903 del Pla Jaussely que harmonitzava el Pla Cerdà amb els traçats originals de les viles que envoltaven la ciutat, va fer que Puig comencés a monumentalitzar la ciutat i trencar amb l'ortodòxia del pla de l'eixample, promovent la creació d'institucions que resolguessin els problemes locals.

En aquesta època va col·laborar amb «La Renaixença» i el setmanari «La Veu de Catalunya», i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí amb articles molt contundents durant els primers anys. El 1905 publica un article a la Veu de Catalunya que sota el títol «A votar! Per l'Exposició Universal», no només demanava el vot per al seu partit, sinó que proposava la realització d'una exposició com la de Barcelona de 1888. Aquesta idea, basada en la modernitat que aportava la implantació de l'electricitat, s'acabaria materialitzant en l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona.

Diputat a Madrid

A finals de 1905 és van produir els Fets del ¡Cu-Cut!, que van seguir amb la nova Llei de Jurisdiccions clarament perjudicial pel interessos catalans. Aquesta polèmica llei (que havia fet caure el govern d'Eugenio Montero Ríos) va fer unir tots els partits catalans en una coalició anomenada Solidaritat catalana. Puig va participar activament en aquest moviment esdevenint diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions del 21 d'abril de 1907. Des del seu escó va intentar construir una Espanya forta a partir de les llibertats dels pobles que la formaven. Puig es va estrenar amb un discurs el 13 de juny com a representant de la Lliga on acusava l'estat de «caduc, en no ser l'òrgan adient de les varietats dels ciutadans» i presentava com, en opinió de la Lliga, havia d'evolucionar:

«

...s'ha substituït l'estructura pròpia d'Espanya, reflectint-la en un estat unionista i uniformista a la francesa, i nosaltres volem restaurar aquella tradició d'una Espanya amb totes les seves varietats; de l'Espanya intensament amorfa volem fer una Espanya orgànica, viva tal cóm és. Seria un estat constituït d'una manera indissoluble i real, perquè estaria fonamentat en la naturalesa i en la història; seria com aquella constitució federal dels moments de glòria d'Espanya.

»

Puig, en la seva activitat com a diputat fins la suspensió de la legislatura el 1909 es va pronunciar contra l'exportació d'obres d'art i a favor del desenvolupament dels museus; potenciant el desenvolupament de les comunicacions ferroviàries i de carreteres i a millorar l'ensenyament. Els seus esforços, però varen obtenir un ressò molt limitat per part del govern i els diputats espanyols.

Puig va col·laborar amb Prat de la Riba, que ocupava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona des del 1907, en fer d'aquesta institució una organització dinàmica, llavor de la futura Mancomunitat. Va impulsar l'inici de les excavacions d'Empúries, a càrrec de la Junta de Museus i dirigides per l'arqueòleg valencià Emili Gandia, i va participar de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest període va continuar amb els seus viatges a Alemanya, Brussel·les i el migdia francès.

El 1913 va ser elegit diputat provincial per la Lliga, i amb Prat de la Riba a la presidència, va defensar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya que assentés els fonaments de la cultura catalana. Finalment el 23 d'octubre de 1913 es va organitzar una assemblea dels diputats representants de les quatre diputacions i varen aprovar els estatuts de la institució que és va constituir el 6 d'abril de 1914, amb Prat de la Riba com a primer president.

Mancomunitat de Catalunya

L'1 d'agost de 1917 va morir sobtadament i prematura el fundador i president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. L'elecció d'un nou president va situar a Puig com a candidat de la Lliga Regionalista i al president de la Diputació de Lleida, Joan Rovira i Agelet, com a candidat liberal amb el suport dels republicans que estaven dolguts amb la Lliga per que formava part del govern alfonsí de concentració de Dato. Puig va guanyar per 48 vots contra 39 de Rovira i va ser nomenat president de la Mancomunitat el 29 de novembre de 1917.

Puig va ser reelegit altre cop el 1919 amb 53 vots, 22 en blanc i 4 per a Emili Briansó; el 1921 amb 75 vots i 10 en blanc; i també el 1923 amb 71 vots a favor 14 en blanc i un en contra.

Al seu primer mandat va abordar la qüestió de l'autodeterminació aprofitant la inèrcia del resultat de la primera guerra mundial, en que s'havien creat nous estats. Cambó va liderar un moviment autonomista seguit per la Mancomunitat i els parlamentaris catalans a Madrid, preparant un projecte d'estatut d'autonomia aprovat el gener de 1919 per l'Assemblea de la Mancomunitat i ratificat per una assemblea de representants de municipis. El següent pas era presentar-ho davant del parlament espanyol per a que fos sancionat en nom del principi d'autodeterminació recollit en un dels catorze punts de Wilson.

La negativa de Madrid a la proposta estatutària va coincidir amb una forta inestabilitat social a Catalunya que es manifestava en esdeveniments com la vaga de la Canadenca. La Lliga Regionalista va fer un gir cap a la dreta més conservadora i el sector més nacionalista va decidir escindir-se i formar Acció Catalana (l'òrgan de difusió del qual era La Publicitat). Puig es va mantenir a la Lliga, però va perdre dos dels seus millors col·laboradors: Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates, que varen incorporar-se al nou partit.

Com a president de la Mancomunitat de Catalunya va desplegar les polítiques iniciades per Enric Prat de la Riba creant institucions culturals, expandint les infraestructures viàries, telefòniques i elèctriques, i millorant els models d'explotació agrària catalans. Així cal destacar la creació de l'Escola d'Alts Estudis Comercials el 1918, la xarxa de biblioteques populars entre el 1918 i 1922, l'Escola d'Infermeres Auxiliars i el Servei Meteorològic de Catalunya el 1919, l'elaboració d'un complet mapa de Catalunya a escala 1:50000 i un de geològic el 1920, l'Escola Industrial de Teixit de Punt a Canet de Mar el 1922, la Biblioteca de Catalunya el 1914 o el Museu d'Arts Decoratives i d'Arqueologia al Parc de la Ciutadella.

Aquestes institucions donaven caràcter intel·lectual i científic al projecte de recuperació de la identitat catalana i, de fet, molts d'ells encara continuen actius: com ara l'Institut d'Estudis Catalans, el Servei de Conservació i restauració de monuments, la Junta de Museus o la Biblioteca de Catalunya.

La dictadura

Amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera i els ferms propòsits d'enfrontar-se al catalanisme, Puig i Cadafalch va decidir marxar a França el 24 de desembre de 1923 per continuar els seus estudis del romànic, deixant al front de la Mancomunitat al vicepresident Santiago Estapé i Pagès. El gener de 1924 el governador militar de Catalunya, general Lossada, va fer ús dels poders que li donaven el nou règim per imposar com a nou president de la Mancomunitat Alfons Sala i Argemí fins que la institució va ser dissolta definitivament el 20 de març de 1925. Durant la dictadura el general Primo de Rivera va procurar desfer sistemàticament l'obra política i cultural de la Mancomunitat que havia donat de nou modernitat i identitat al país.

Anys més tard, Puig va exposar el seu punt de vista sobre aquest període a Josep Pla:

«

..la situació dels darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de Barcelona creada per manca d'autoritat. La gent s'entrematava pels carrers...La vida de la Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentaries. El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou destituïda. Ens equivocàrem.

»

Amb la instauració de la República, Puig i Cadafalch va intentar tornar als cercles de poder com a membre de la direcció de la Lliga, però amb poca capacitat d'influència en les decisions.

Activitat com arquitecte

Urbanista

Entre els anys 1892 i 1896 va ser arquitecte municipal de Mataró, on va desenvolupar la xarxa de clavegueram, la restauració de la creu de terme i va treballar en l'edifici del Rengle (el mercat cobert).

Puig era un home preocupat per aspectes relatius al desenvolupament social i el paper que el territori podia jugar en aconseguir-ho: higiene, comunicacions, educació. A més, es mostrava contrari a algunes de les limitacions arquitectòniques i administratives que el Pla Cerdà imposava a les noves construccions i que ell havia patit en el seu projecte de la casa Amatller. En tres articles publicats a la Veu de Catalunya (29 desembre 1900, 7 gener 1901, 22 gener 2001) sota el títol «La Barcelona d'anys a venir», Puig definia les seves reivindicacions en una mena de full de ruta que va passar a aplicar quan va ser regidor de Barcelona.

A Barcelona, com a urbanista va actuar en diverses intervencions i projectes:

• 1909-1911. Obertura de la Via Laietana: va dirigit la segona fase de les obres, entre la plaça de l'Àngel i el carrer de Sant Pere Més Baix. És a dir el sector de la capella de Santa Àgata, la plaça de Ramon Berenguer i l'avinguda de la Catedral, zona de la qual és l'autor del projecte d'ordenació urbanística (1914).
• 1923. Projecte de reforma de la Plaça de Catalunya, que es duria a terme a l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants recollides en un projecte de Francesc de Paula Nebot.

Projecte d'urbanització de Montjuïc de 1917

• 1913-1923. Reforma de l'àrea de Montjuïc: per a allotjar l'Exposició Internacional de 1929. Puig va establir els criteris definitius per a configurar la plaça d'Espanya amb una semblança a la plaça de Sant Pere del Vaticà, circular, encolumnada. Era un punt de partida monumental cap a un escenari també monumental format pels diferents nivells de la muntanya, amb brolladors, jardins i, al final de les escalinates, el teló de fons del Palau Nacional de Montjuïc. La intervenció de Puig va ser molt important, complementada en la seva execució amb artistes amb caràcter propi com Forestier o Rubió i Tudurí que varen deixar la seva empremta.

El 1912 va ser nomenat president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya. Deixeble de Domènech i Montaner, va viure a cavall de dues èpoques artístiques: el final del modernisme i el principi del noucentisme. Té diverses etapes diferenciades:

Modernisme

La casa Coll i Regàs, exponent del modernisme a Mataró

La primera etapa de Puig i Cadafalch està íntimament vinculada amb el seu sentiment d'arrelament a la terra, de casa pairal catalana, de prestigi feudal, aristocràtic, simbolista i somiador. Es coneix com a època rosa pel color dels seus edificis d'obra vista combinada amb rajola i forja. S'identifica la influència historicista del seu mestre Domènech i Montaner i de Vilaseca, sobretot per l'ús de finestrals neogòtics o neoreneixentistes i les fileres de finestres a les golfes. Té un cert paral·lelisme amb l'arquitectura de Messel o en la Borsa d'Amsterdam de Berlage. Es pot enquadrar en el seu període modernista desenvolupat des de Mataró i Argentona, la vila on estiuejava.

En aquesta etapa la seva primera obra, la Casa Martí (1896), recull aquest programa germànic propi de la influència wagneriana de l'època, en contraposició al racionalisme francès i la seva adaptació espanyola. La Casa de les Punxes (1905) incorpora un clar regust feudal nòrdic amb maó nu. En aquestes obres Puig no inventa formes noves sinó que integra i harmonitza detalls i solucions arquitectòniques preexistents. Practica l'evocació del paisatge amb abundants detalls florals coincidint en el temps amb l'exuberància floral de la porta del naixement de la Sagrada Família.

Les estructures de la casa Macaya o la Casa Garí deriven d'un tipus de façana tradicional catalana del segle XV i XVI, i inclouen similars patis interiors amb escala d'accés al pis noble. L'obra més complerta d'aquesta època és la casa Amatller amb profusió de ceràmica, esgrafiat, forja, vitralls i escultures dels millors artistes del modernisme. Recull múltiples signes de l'arquitectura nòrdica com la simbologia heràldica o el capcer esglaonat. Entre l'arquitectura industrial destaquen la fàbrica Casaramona (Barcelona), la granja Terrades (Seva) o la fàbrica Carbonell Sussagna (Canet de Mar).

Racionalisme

La casa Pere Company

La segona etapa de la seva arquitectura es coneix com l'època blanca (Racionalisme) que correspon als gustos de la nova elit burgesa, pràctica i ordenada. Puig troba el seu punt més equilibrat coincidint amb el moment de la institucionalització. Les obres no són monumentals com la majoria del període anterior, sinó residencials. Es caracteritzen per un acurat estucat als exteriors i patis. Són edificacions amb un cert toc de Sezession: una ordenació simple i un estalvi decoratiu nous fins ara en la seva obra. Mostren formes suaus, capcers arrodonits, pinacles en forma esfèrica i merlets trilobulats sense angles. Alguns elements són propis de l'empirisme britànic amb finestres de petits vidres quadrats i fins i tot a construccions residencials com la Hill House de Mackintosh.

Hi pertany la Casa Trinxet, la Casa Muntades, la Casa Pere Company i les desaparegudes d'Eustaqui Polo o Isabel Llorach. També pertany a l'època blanca la granja Terradas de Seva.

Neoclassicisme

La tercera etapa és l'època groga (Monumentalisme). Es desenvolupa durant el període de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on va ser el primer arquitecte. Aquesta època està caracteritzada pel monumentalisme i el neoclàssic, el color groc de les façanes i la imitació de l'arquitectura romana que es barreja amb el tipisme valencià i andalús. Va projectar la Casa Pich i Pon inspirant-se en l'arquitecte americà Louis Sullivan.

Historiador i arqueòleg

Reproducció de 1997 de l'estendard dissenyat per Puig i Cadafalch, al sostre del monestir de Santa Maria de Ripoll

La figura de Puig i Cadafalch és potser més conegut com a historiador de l'art que com a arquitecte en cercles acadèmics i, especialment, a l'estranger. Puig va desenvolupar les bases fonamentals per a l'estudi de l'art antic i medieval català. Es va distingir per la seva participació directa en la política de conservació i restauració del patrimoni català. Sens dubte aquests coneixements varen influir a la seva obra d'arquitecte. La seva formació en aquest camp es va alimentar de les pràctiques internacionals, especialment de França on, cinquanta anys abans, la Monarquia de Juliol ja havia adoptat mesures per a preservar el patrimoni mitjançant la creació de la Comissió dels Monuments Històrics i la figura de l'«Inspector de Monuments» (càrrec que va ser ocupat per l'escriptor i arqueòleg Prosper Mérimée). A Catalunya tot just s'havia endegat una iniciativa similar a càrrec de l'arquitecte i director de l'Escola d'Arquitectura, Elies Rogent, que amb l'impuls de la Renaixença havia iniciat la restauració del Monestir de Ripoll destruït el 1835. Cadafalch va dissenyar un estendard modernista ofert per la ciutat de Mataró el 1893 en consagrar el nou temple del monestir de Ripoll. En una de les cares hi havia la figura de Sant Jordi amb el drac damunt les quatre barres. A l'altra cara s'hi reproduïa la Mare de Déu envoltada per una orla. L'estendard fou destruit el 1936. El grup d'Història del Casal de Mataró en promogué l'any 1997 una reproducció.

Puig, en sintonia amb el seu mestre Rogent, cercava en el passat històric català un art nacional arrelat a la terra i entenia millor les idees franceses medievalistes de Viollet-le-Duc que la fredor de la visió anglesa o l'academicisme encarcarat dels historiadors espanyols. Puig buscava un equilibri entre elements tradicionals i progressistes.

La manca de documentació i fons gràfics varen fer veure a Puig que calia fer un estudi sistemàtic dels monuments del país per a poder analitzar-los i catalogar-los. Amb aquest objectiu, va preparar un seguit de viatges al Pirineu per a aixecar plànols i fotografiar-los. La idea de fer un catàleg monumental va esdevenir en una obsessió per salvar el patrimoni de l'espoli i la degradació.

A finals de 1905 i començament de 1906, Puig va participar en un curs organitzat pels Estudis Universitaris Catalans que s'impartia al Cercle Artístic de Sant Lluc on va exposar els resultats de les seves investigacions sobre arqueologia medieval. El 1907 va participar en la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC. Anava acompanyat per Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. També va obtenir el premi Martorell de l'Ajuntament de Barcelona per la seva obra «L'Arquitectura Romànica a Catalunya».

Restauració de monuments

Puig i Cadafalch no tan sols va impulsar la restauració del patrimoni, sinó que en algunes ocasions se'n va ocupar directament:

• Restauració del monestir de Sant Benet de Bages (1907) i Sant Jaume de Vilanova al Bages.
• Restauració de l'absis de l'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca (1906)
• Restauració de Sant Joan de les Abadesses (1912-1917).
• Excavacions al conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.(1920).

Publicacions

Va desenvolupar una enorme activitat com a historiador de l'art, especialment de l'art romànic i de l'arquitectura gòtica catalana. Va publicar nombrosos articles i notes sobre les seves investigacions, com ara, «Estudi d'arqueologia del sepulcre romà de Favara» (1892), «Els Banys de Girona i les influències llombardes a Catalunya» ((1892) o el tractat de mosaics romans descoberts a Tossa de Mar pel Dr. Melé. Molts d'aquests estudis, varen servir de documentació per a les seves publicacions posteriors entre les quals hi trobem:

• L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), junt amb Antoni Falguera i Josep Goday i Casals que els proporcionà un gran prestigi internacional.
• L'arquitectura romana a Catalunya (1911)
• El Problema de la transformació de la catedral del Nord importada a Catalunya : contribució a l'estudi de l'arquitectura gòtica meridional (1923)
• La geografia i els orígens del primer art romànic (1930)
• L'architecture gothique civil en Catalogne (1935)
• Descobertes de la catedral d'Egara (1948)
• L'escultura romànica a Catalunya (1949-52)

Nomenaments i reconeixements

• El 1942 va ser nomenat president de l'Institut d'Estudis Catalans fins el 1950 en que es va implantar el torn rotatori de la presidència entre els presidents de les tres seccions de l'institut. Puig va continuar sent el president de la secció historico-arqueològica fins a la seva mort el 1956.
• Doctor honoris causa per les universitats de: la Sorbona (1933), Barcelona (1934), Friburg (Alemanya) (1923), Harvard, Tolosa.
• Membre de l'Académie des inscriptions et belles-lettres i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1931).
• Membre honorari de la Societat d'Estudis Bizantins d'Atenes (1924), de la Societat Històrica d'Àlger (1931), de la Societat Central d'Arquitectura de Bèlgica, de la Societat dels Arquitectes Portuguesos de Lisboa (1904).
• Participant al Congrés d'Història de l'Art a Roma (1913), al Congrés Internacional d'Estudis Bizantins de Belgrad (1927) i de Bucarest (1924).

Principals obres

• Vegeu Categoria:Obres de Puig i Cadafalch

Andorra

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1940	Església de Sant Esteve	Andorra la Vella 42° 30′ 26″ N, 01° 31′ 18″ E	Reconstrucció del pis superior del campanar i l'antiga porta lateral de l'església romànica.	Correcte

Argentona

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1897-1905	Casa Puig i Cadafalch	Pça de Vendre s/n 41° 33′ 17.17″ N, 2° 24′ 01.17″ E	Casa d'estiueig de l'arquitecte feta a partir de la transformació de tres edificis. Amb un interior laberíntic i un estil d'influència medieval, presenta unes façanes amb elements arquitectònics modernistes.	Regular
1897	Capella del Sagrament	Pça de l'Església 41° 33′ 15″ N, 2° 24′ 3″ E	Ampliació de la capella del Sagrament de l'església de Sant Julià d'Argentona. L'exterior de la capella està decorat amb un ràfec amb gàrgoles i rajoles modernistes.	Molt bo
1898	Can Calopa	C. Riudemeia, 8 41° 33′ 12.65″ N, 2° 24′ 2.36″ E	Reformes en un casal preexistent. La tanca de forja i rajola, la portalada feta de maó i una sala amb decoració modernista són els elements intervinguts per Puig i Cadafalch.	Correcte
1898	Casa Garí	Camí de Sant Miquel del Cros, 9 41° 32′ 9.35″ N, 2° 24′ 46.50″ E	Casa pairal convertida per Puig i Cadafalch en un autèntic palau nobiliari, sintetitzant tots els corrents estètics de l'avantguarda del moment.	Molt bo

Barcelona

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1893	Joieria Macià	C. Ferran, 18	Realitzà la decoració de la joieria. Presentava una decoració neoclàssica amb detalls escultòrics neomedievals i mènsules també neoclàssiques.	Desapareguda
1896	Casa Martí	C. Montsió, 3 bis 41° 33′ 12.65″ N, 2° 24′ 2.36″ E	A la planta baixa es troba el local Els Quatre Gats, seu de reunió dels artistes modernistes.	Molt bo
1898	Casa	C. Boqueria, 12 41° 22′ 53.46″ N, 2° 10′ 27.48″ E	Encarregada pel propietari de la casa Martí va canviar molts cops d'ús i durant molt temps va allotjar la fonda «Sucursal del Universo». Té una façana esgrafiada rematada amb merlets. La forja és de Manuel Ballarín i la portada esta flanquejada per dues escultures d'Arnau. Va ser restaurada el 2009 i allotja un hotel.	Molt bo
1898-1900	Casa Amatller	Passeig de Gràcia, 41 41° 23′ 29.5″ N, 2° 9′ 54″ E	L'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, va transformar un edifici del 1875, que havia comprat per traslladar-s'hi, i va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l'aparença de palau gòtic urbà. D'entre els diferents artístes que varen col·laborar, destaquen Eusebi Arnau i Alfons Juyol encarregats de l'obra escultòrica, molt important a l'edifici.	Molt bo
1900	Casa-estudi dels fotògrafs Napoleon	la Rambla, 18 41° 22′ 40.6″ N, 2° 10′ 34.3″ E	Edifici entre mitgeres, de planta baixa, principal i tres plantes projectat anteriorment per Francesc Rogent i Pedrosa, del qual es conserva la façana de les tres plantes superiors. En 1900 els Napoleon encarreguen unes reformes per a ubicar el seu estudi.	Totalment transformada per a ubicar el Frontó Colom en 1941.
1901	Casa Macaya	Passeig de Sant Joan, 108 41° 23′ 59.37″ N, 2° 10′ 09.96″ E	Residència urbana amb façana blanca i esgrafiats amb unes obertures amb decoració escultòrica amb capitells d'Eusebi Arnau amb temes molt contemporanis.	Molt bo
1901	Casa Muntadas	Av. Tibidabo, 48 41° 24′ 55.46″ N, 2° 7′ 59.23″ E	Recrea la façana d'una típica masia catalana, decorada amb estucats florals que emmarquen les portes i finestres.	Molt bo
1902	Cafè Torino	Pg. de Gràcia, 18	Propietat de torinès Flaminio Mezzalama, qui pretenia promocionar el vermut Martini & Rossi, va ser inaugurat el 20 de setembre de 1902 i aquell mateix any va guanyar un premi de l'Ajuntament de Barcelona. L'havien decorat artistes de moda com Ricard de Capmany i Roura i Antoni Gaudí que va fer el saló àrab. El mobiliari era Thonet, l'escultura decorativa era de Massana i Buzzi, la pintura al fresc era de Saumell i Garcia i la serralleria de Ballarin. Va tancar al voltant de 1910-1911.	Desaparegut
1902	Hotel Terminus	C. Aragó, 282	Hotel ubicat a l'estació de tren d'Aragó-Passeig de Gràcia. Era un edifici de l'època rosa, molt florejat en l'exterior i amb un capcer ondulat propi de les masies barroques.	Desaparegut als anys 60.
1902	Casa Capella	C. Marià Cubí 90 (abans C. Sant Sebastià 90 de Sant Gervasi de Cassoles)	La Casa Capella era una torre ajardinada d'un únic cos, amb quatre tribunes. Estava pintada de blanc i acolorida per les teulades que estaven pintades i vidriades. Estava situada a l'actual c. Marià Cubí amb cantonada amb c. Aribau. Se'n desconeix l'edat de la seva desaparició.	Enderrocada més enllà dels anys 30
1903	Casa Serra	Rbla. de Catalunya, 126 41° 23′ 41.16″ N, 2° 09′ 25.86″ E	La façana construïda en pedra i magníficament decorada, s'assimila a l'estil plateresc, i és obra d'Eusebi Arnau. La casa mai va ser habitada pel seu propietari i va ser ocupada per un col·legi de monges. Durant la guerra civil espanyola va ser la seu del Ministeri de Sanitat i va tornar a ser col·legi, amb ampliacions, fins que va ser reformada als anys 80 per acollir la Diputació de Barcelona.	Molt bo
1903	Casa Mercè Pastor de Cruïlles	Ctra. Vallvidrera a Tibidabo 102-104 41° 25′ 26.6″ N, 2° 07′ 8.56″ E	La Torre Pastor, habitatge unifamiliar i estudi, encarregada per Mercedes Pastor, està composta a la manera de les cases senyorials catalanes del segle XV, a partir d'un cos massís, cobert a quatre aigües, amb gran ràfec i una torre angular. Destaca la col·locació dels carreus en opus spicatum. Actualment és una residència religiosa de la comunitat salesiana.	Regular
1904	Casa Eustaqui Polo	Pg. de Sant Gervasi, 55-57 (originalment era núm. 149)	Va ser un encàrrec d'Eustaqui Polo i Ortigosa, pare de l'escriptor Xavier Polo i Ribas. Era una obra modernista amb amplis jardins que va ser venuda el 1956 per, a continuació ser enderrocada per construir tres blocs de pisos.	Enderrocada el 1956
1904	Casa Trinxet	C. Còrsega, 268	Va ser un encàrrec d'Avel·lí Trinxet i Casas, un industrial tèxtil oncle del pintor Joaquim Mir qui va decorar els salons amb unes pintures murals. Amb una clara influència sezession, s'emmarcava dins de l'època blanca de Puig i estava considerada l'obra que començava la transició cap al Noucentisme. Malgrat les fortes oposicions al seu enderrocament, el consistori Porcioles va permetre la seva desaparició a mans de la immobiliària Nuñez i Navarro el març de 1967.	Enderrocada el 1967
1904	Panteó Terrades	Cementiri de Montjuïc 41° 21′ 13″ N, 2° 09′ 04″ E	Sense documentació.	Bo
1904-1906	Palau del Baró de Quadras	Av. Diagonal, 373 41° 23′ 47.92″ N, 2° 9′ 41.09″ E	El Baró de Quadras va encarregar a Puig i Cadafalch l'any 1900 la construcció de la seva nova casa de Barcelona després d'haver acabat el seu palau a Massanes. L'edifici és actualment la seu de la Casa Àsia.	Molt bo
1905	Casa Terrades Casa de les Punxes	Av. Diagonal, 416-420 41° 23′ 52.5″ N, 2° 9′ 49.26″ E	Edifici d'habitatges estructurat sobre tres escales encarregat per Àngela Brutau, viuda de Terrades -client seu de la granja de Seva i el panteó Terrades-, per a llegar a les seves tres filles i que els hi permetès viure de renda. És una construcció d'aparença «medieval» que, hom diu que, Puig podia haver-se inspirat en l'edifici que apareix al fons de la taula de la Mare de Déu dels Consellers.	Molt bo
1905	Farmàcia Sastre i Marquès	C. Hospital, 109	La finca va ser enderrocada en obrir la rambla del Raval. Alguns elements decoratius com un fanal, mosaics i algun vitrall varen poder ser recuperats abans del seu enderrocament.	Desapareguda
1905	Casa Sastre i Marqués	C. Cardenal Vives i Tutó, 29-35 41° 23′ 40.39″ N, 2° 7′ 16.9″ E	Habitatge unifamiliar que s'emmarca a l'època blanca. L'arquitecte va combinar el maó amb els esgrafiats i rajola de ceràmica vidriada. Cal destacar una glorieta a l'angle del jardí.	Restaurada recentment.
1909	Casa Llorach	C. Muntaner, 265	Encàrrec de Concepció Dolsa, vídua de Llorach. Comptava amb un ampli jardí que donava al carrer de Muntaner amb una tanca d'obra de suaus ondulacions. L'edifici, d'inspiració alpina, tenia uns magnífics esgrafiats a la façana principal.	Desapareguda
1910	Casa Àngels Macià i Monserdà	C. Anglí		?
1911	Casa Pere Company	C. Buenos Aires, 56-58 41° 23′ 35.29″ N, 2° 8′ 54.0″ E	Correspon a l'època blanca i té un aire nòrdic. Comprada als anys 40 pel Dr. Melcior Colet, va ser restaurada al 1986 per Joan Bassegoda i Nonell per acollir el museu de l'esport de Catalunya.	Molt bo
1911	Fàbrica Casaramona	Av. Marquès de Comillas,6-8 41° 22′ 16.79″ N, 2° 8′ 59.1″ E	La Fàbrica Casaramona és un projecte de l'arquitecte Puig i Cadafalch encarregat per Casimir Casaramona i Puigcercós, propietari de negocis tèxtils, d'edificar una nova fàbrica al peu de Montjuïc, per substituir-ne una d'anterior destruïda per un incendi. Actualment allotja el CaixaFòrum.	Molt bo
1913	Casa Joaquim Carreras «Santa Margarita»	C. Sant Pere Claver	Construcció neoclàssica, molt geomètrica, amb grans jardins i passeigs amb pèrgoles per a salvar els desnivells del terreny mitjançant escalinates i balconades amb balustrades.	Desapareguda
1914	Casa Miele	C. Ferran 2 i la Rambla 41° 22′ 49.2″ N, 2° 10′ 27.36″ E	La casa Miele, que venia objectes domèstics fabricats amb un metall que es deia precisament «plata Miele», un invent alemany de gran èxit internacional i que no només imitava les qualitats de la plata autèntica sinó que encara les millorava. Amb motiu d'instal·lar-se aquella botiga luxosa i popular, l'arquitecte Puig i Cadafalch féu una reforma total de la casa per la qual va obtenir una menció honorífica al Concurs anual d'edificis artístics. Actualment l'edifici ha estat molt transformat, però es nota la seva mà en alguns elements que han perdurat: fragments de les reixes de la planta baixa, ornamentació dels balcons i reordenament de finestres.	Transformada
1914	Palau de la Generalitat de Catalunya	Pl. Sant Jaume, 4 41° 22′ 58″ N, 2° 10′ 36″ E	La instauració de la Mancomunitat suposà la recuperació del Palau de la Generalitat com a símbol del catalanisme. Enric Prat de la Riba encarregà a Puig i Cadafalch la rehabilitació i eliminació dels signes deixats durant dos segles d'ocupació borbònica. Les obres permeteren ubicar la biblioteca de Catalunya dins del palau.	Correcte
1914	Casa Muley Afid	Pg. Bonanova, 55 41° 24′ 12.67″ N, 2° 7′ 44.5″ E	Construïda per encàrrec de Muley Afid, soldà marroquí exiliat a Barcelona, és un edifici amb un cert aire oriental. Actualment acull el consolat de Mèxic i està totalment restaurada.	Molt bo
1917	Casa Puig i Cadafalch	C. de Provença, 231 41° 23′ 35.55″ N, 2° 9′ 33.5″ E	Va ser el seu domicili particular i on va morir el 1956. És un edifici sobri, de la seva època groga, en que Puig dóna per superat el palau gòtic i el xalet centreeuropeu, cercant un model més urbà i repetible d'habitatge domèstic.	Restaurada el 2008
1918	Restaurant de la Font del Gat	Parc de Montjuïc 41° 22′ 4.17″ N, 2° 9′ 27.6″ E	Va refer les obres d'urbanització de la zona de la font del Gat dissenyades per Jean Claude Nicolas Forestier dins del pla d'urbanització de la muntanya de Montjuïc i va incorporar el restaurant. L'edifici va ser restaurat el 2002. Des de fa anys no té la funció de restaurant i, actualment, allotja la seu de la Reial Federació Espanyola de Tennis.	Correcte
1920	Casa Carreras	C. Montsió, 5 41° 23′ 08.80″ N, 2° 10′ 25.6″ E	No pot descartar-se que es tracti només de la reforma d'un edifici existent. A la façana del passatge hi ha dos plafons de rajoles pintades. Un amb sant Joaquim, sobre el portal del número 4 i, més a la vora de Montsió, un altre amb sant Eloi, d'excel·lent dibuix modernista sota fornícula de pedra molt ornamentada.	Molt bo
1919	Quatre Columnes	Pl. Cascades, s/n	Les quatre columnes jòniques eren un monument a la catalanitat, que representava els quatre pals de gules de la senyera catalana i que també anava lligat a la idea del progrés que representava la fira o Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Foren enderrocades per la dictadura de Primo de Rivera, dins de la seva línia d'eliminació de signes d'identitat catalana. No obstant, gràcies a la iniciativa popular, el desembre de 2010 foren tornades a aixecar amb un simbòlic metre menys d'alçada al mateix indret on foren emplaçades en un inici. Actualment es consideren símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana.	Molt bo. Enderrocades el 1928. Aixecades el desembre de 2010.
1920	Palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia Fira de Barcelona	Pl. Cascades, s/n 41° 22′ 13.70″ N, 2° 9′ 7.8″ E	Són els dos únics palaus de Puig al complex construït per l'exposició Internacional de 1929. Entre els dos, a la part frontal de l'avinguda i conformant la plaça, es trobaven les Quatre Columnes.	Correcte
1921	Casa Pich i Pon	Pl. Catalunya, 9 41° 23′ 15.19″ N, 2° 10′ 07.16″ E	Es tracta d'una reforma d'un edifici original de Josep Vilaseca i Casanovas dedicat a oficines, llevat del pis superior que va ser l'habitatge del propietari.	Correcte
1922	Casa Luis Guarro	Via Laietana, 37 41° 23′ 9.23″ N, 2° 10′ 33.84″ E	Edifici d'oficines i habitatges entre mitgeres d'estil noucentista que, a banda dels tradicionals elements neoclàssics d'aquest estil, compta també amb alguns elements neobarrocs com les gruixudes columnes o les garlandes de flors i fruites del frontispici. S'emmarca dins de l'època groga. Va ser un encàrrec de l'industrial paperer Lluís Guarro.	Regular
1924	Casa Casaramona	Pg. de Gracia, 48-52 41° 23′ 30.82″ N, 2° 9′ 56.64″ E	Casa construïda per encàrrec de Casimir Casarramona, qui ja li havia encarregat la seva fàbrica anys enrerra. És una restauració d'un edifici preexistent que ja incorpora un llenguatge poc modernista, similar al de la casa Guarro de la Via Laietana i clarament ubicat a la seva època groga.	Correcte
1924	Casa del segle XVII	Carrer Sant Pere Més Alt, 24 (Ciutat Vella de Barcelona)	Reformes en un edifici preexistent d'habitatges, de planta baixa, principal i tres plantes pis	Molt bo
1928	Casa Rosa Alemany	Av. República Argentina, 6 41° 24′ 26.38″ N, 2° 8′ 54.84″ E	Atribuïda també a Lluís Planas, és un edifici d'habitatges, de planta baixa i sis plantes pis d'estil noucentista. La composició de la façana juga al voltant de la ubicació de les tribunes i balcons que són diferents a cada pis. A sobre del portal hi ha una estàtua de Diana caçadora. Es considerava una mostra de la màxima modernitat de l'època i tenia el pis noble ubicat a la planta superior, a diferència de la ubicació al principal. Va ser un encàrrec del polític Joan Pich i Pon.	Correcte

Canet de Mar

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1898	Restaurant de l'ermita de la Misericòrdia	Parc de la Misericòrdia 41° 35′ 49.6″ N, 2° 34′ 55.15″ E	Edifici de planta i pis amb estructura típica de Puig i Cadafalch amb finestres neogòtiques similars als Quatre Gats i una torre mirador típica en les torres modernistes. La decoració de rajola en tons blaus.	Correcte
1899	Fàbrica Carbonell Susagna	Riera Lledoners, 111 41° 35′ 33.56″ N, 2° 34′ 57″ E	La fàbrica de gèneres de punt es deia originalment Carbonell Susagna i va ser promoguda pels industrials Frederic Susagna i Joan Carbonell Paloma. Joan Carbonell Reverter, fill de Joan Carbonell va continuar el negoci i va canviar-li el nom pel de Carbonell Reverter. Va ser projectada l'any 1897-98 i va començar la producció el 1899. Els mestres d'obra varen ser Martí Isern i Joan Solà. En resta només el mòdul d'entrada, de maó vist.	Degradada

Esplugues de Llobregat

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1904	Panteó Garí	Cementiri parroquial 41° 22′ 45.26″ N, 2° 05′ 01.24″ E	Cadafalch va construir-lo per a la família Garí (els de Casa Cros d'Argentona) a la zona de panteons del cementiri parroquial d'Esplugues de Llobregat. Consta d'un pedestal amb una columna cilíndrica nua damunt la qual hi ha una creu de forja amb el Crist i al peu de la columna hi ha representacions d'animals com la serp o el gripau.	Regular

la Garriga

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1902	Casa Furriols	C. Carrerada, 1 41° 40′ 52.9″ N, 2° 17′ 22.96″ E	Casa unifamiliar de dos plantes i golfes amb coberta a dos aigües. D'estructura molt senzilla, destaquen els delicats esgrafiats de la façana principal. La tanca del carrer està decorada amb les mateixes rajoles que faria servir a la casa Carreras.	Correcte

Lloret de Mar

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1898	Creu de Terme, oratori i reformes	Sant Pere del Bosc 41° 42′ 42.55″ N, 2° 47′ 26.69″ E	L'indià Nicolau Font i Maig, comte de Jaruco, va encarregar a Puig la direcció de la reforma del santuari de Sant Pere del Bosc, en el que participaren Enric Monserdà i Vidal amb les pintures de l'església i Eusebi Arnau amb les escultures. Puig dissenyà per al camí d'accés, un oratori a la Mare de Deu de Gràcia i una creu de terme, amb un Sant Jordi obra d'Arnau, inaugurat l'1 de maig de 1898 i al que mossèn Cinto Verdaguer li dedicà unes estrofes al seu càntic «La Creu».	Correcte
1902	Panteó Costa i Macià	Cementiri de Lloret de Mar 41° 42′ 06.80″ N, 2° 50′ 09.9″ E	Panteó amb cobert a dues vessants, obert en tres dels seus costats amb buits amb arc de mig punt i pilars acabats amb capitells, tancats amb un treball de forja molt elaborat d'Eduard Ballarin. Les escultures són d'Eusebi Arnau, els mosaics de Lluís Brú i Salelles i la forja de Manuel Ballarín.	Correcte

Massanes

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1900	Palau del Baró de Quadras	Mas Quadres 41° 45′ 22.46″ N, 2° 39′ 32.19″ E	Gran casal, d'estil neogòtic fet construir per l'industrial Manuel Quadres i Feliu, primer Baró de Quadras. Amb disseny de planta quadrada amb tres pisos i dues torres amb merlets a cada costat. Té un portal adovellat amb l'escut familiar.	Correcte

Mataró

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1891	Casa Sisternes	C. Sant Simó, 18 41° 32′ 26.19″ N, 2° 26′ 52.61″ E	Està considerada la primera obra de l'arquitecte. Destaquen les línies decoratives de la façana d'obra vista combinada amb rajola i forja, que defineixen el seu estil.	Molt malament. S'inicia restauració en 2008
1893	Edif.del Rengle	Pl. Gran s/n 41° 32′ 24.7″ N, 2° 26′ 48.61″ E	Edifici per a les parades del mercat construït per Emili Cabañes el 1891. Dos anys més tard, en Puig i Cadafalch el reformà afegint ceràmiques al sostre i forja ornamental.	Correcte
1893	Reforma saló de sessions de l'Ajuntament	La Riera, 48 41° 32′ 23.24″ N, 2° 26′ 41.21″ E	Destaca l'enteixinat del sostre del saló de sessions, adornat amb símbols nacionals catalans, escuts i sanefes.	Correcte
1894	Botiga «la Confianza»	C. Sant Cristòfor, 10 41° 32′ 22.75″ N, 2° 26′ 48.74″ E	Responsable de la decoració interior i el mobiliari. Elements neogòtics i ornamentació floral. S'inaugurà el 1896.	Restaurada el 2001
1894	Casa Parera	C. Nou, 20 41° 32′ 27.25″ N, 2° 26′ 41.39″ E	Remodelació d'una antiga casa amb elements neogòtics, estucat i forja. Esgrafiats florals i vegetals. Les escultures de la façana s'atribueixen a Eusebi Arnau.	Correcte
1894	La Beneficiencia	C. Sant Josep, 9 41° 32′ 22.07″ N, 2° 26′ 36.38″ E	Casa de Caritat per acollir orfes i dones desafavorides. Decoració sobria amb algun escut heràldic i escultures d'Eusebi Arnau als capitells.	Correcte
1897	Casa Coll i Regàs	C. Argentona, 55 41° 32′ 26.68″ N, 2° 26′ 58.59″ E	Casa particular encarregada per Joaquim Coll i Regàs que combina l'escultura d'Eusebi Arnau amb esgrafiats, rajoles, vidrieres emplomades.	Molt bo

Monistrol de Montserrat

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1896	Cinquè Misteri de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat.	Camí de la Santa Cova de Montserrat	Es tracta del grup escultòric de la Crucifixió de Jesús que va executar l'escultor Josep Llimona.	Correcte
1901	Tercer Misteri de Goig del Rosari Monumental de Montserrat.	Camí de la Santa Cova de Montserrat	Es tracta del grup escultòric del Naixement de Jesús que va executar l'escultor Josep Llimona.	Correcte
1925-1928	Monestir de Montserrat	41° 35′ 35.54″ N, 1° 50′ 13.7″ E	Construcció del claustre neoromànic i de la plaça de Santa Maria; reformà el refectori del segle XVII, l'escolania i la infermeria; ampliació de la biblioteca.	Correcte

el Prat de Llobregat

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1911	Edifici de la Telegrafia Marconi	finca La Ricarda	Edifici encarregat per allotjar la companyia anglesa Marconi Wireless Telegraph dedicada a l'explotació del telègraf. Puig va encarregar l'obra al constructor local Josep Monés i Jané. Té dues plantes i està construïda sobre un terra sanitari construït amb pilons de formigó i voltes. Actualment està declarada bé cultural d'interès local des del 1996.	Correcte

Sant Fruitós de Bages

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1907	Monestir de Sant Benet de Bages	41° 44′ 33.81″ N, 1° 53′ 56.7″ E	Restauració del monestir per encàrrec de Ramon Casas, propietari i amic de l'arquitecte.	Restaurat en 2007

Sant Quirze Safaja

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1919	Casa Fargas	«El Masset» 41° 42′ 57.47″ N, 2° 8′ 56″ E	Va ser un encàrrec de Merce Fargas Raymat, mare de Ramon Trias Fargas i propietaria de la finca «El Masset», nom amb el que també és coneix la casa. La finca va ser venuda pels hereus de la propietària original als actuals propietaris. És un edifici de planta quadrada amb una torre acabada en punxa a l'extrem nord-oest. Té tres plantes i sostre a dos aigües amb una gran galeria en la façana de migdia. L'estructura recorda a la «Granja Terrades» de Seva.	Molt bo

Sant Sadurní d'Anoia

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1895-1920	Caves Codorniu	Can Codorniu	Obra d'arquitectura industrial impulsada per Manuel Raventós i Domènech. Consta de diversos edificis i espais on Puig i Cadafalch va trobar solucions innovadores per cadascun d'ells d'acord a la seva funcionalitat.	Molt bo
1904	Torre Codorniu	Can Codorniu	L'edifici principal o «casa gran» de la institució, és un edifici de planta quadrada amb tres torres que, pel seu perfil, s'assimilés a les de la Casa de les Punxes.	Molt bo

Seva

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1904	Granja Terrades	Ctra. de Seva a Viladrau 41° 50′ 41.77″ N, 2° 19′ 19.11″ E	Casa modernista construïda al costat del Mas Sobrevia (Segle XII), nom amb que es coneix actualment a l'haver abandonat les funcions de granja.	Molt bo

Tàrrega

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1898	Cal Maimó	Carrer Alonso Martínez, 37 41° 38′ 59.9″ N, 1° 08′ 19.57″ E	Posseeix un pinacle acabat amb punxa de xamfrà i certes ornamentacions neogòtiques a la façana. Actualment acull el carismàtic establiment «Cafè Estació».	Molt bo

Viladrau

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1898	Casa Eusebi Bofill	?	Puig construí un casa unifamiliar aïllada on utilitzà la xemeneia i la llar de foc per a articular l'espai a l'estil de Frank Lloyd Wright, si bé s'assemblava basant a la masia catalana tenia un disseny ornamental fortament neogòtic.	?
1900	Can Torra o Xalet Espriu		La casa construïda en un estil modernista-neogòtic va ser adquirida el 1923 pel pare de Salvador Espriu i aquest va passar-hi llargues temporades quan d'infant va estar delicat de salut. Posteriorment va ser molt transformada i desnaturalitzada. Actualment es coneix com a Can Torra, nom dels propietaris des dels anys 1950.	Molt transformada	Construcció original
1903	Casa Riera i Puig	Passeig de la Sanitat, 1	Vivenda unifamiliar.	Conservada en bon estat

Viladecans

Any	Nom	Ubicació	Descripció	Estat	Foto
1917	Casa Pilar Moragues	Camping el Toro Bravo	Casa d'estiueig encarregada per la família Moragues. És una casa pairal inspirada en l'estil racional de Puig, que la va construir en el seu segon període, a «l'època blanca». Té una planta rectangular i teulada a dues aigües, que es va construir elevada per protegir-la del nivell freàtic, té planta baixa, primer pis, golfes i celler semisoterrat. Fins fa poc havia fet funcions de casa de colònies dins del perímetre del camping «El Toro Bravo». Amb la recent ampliació de l'aeroport Internacional de Barcelona, l'edifici ha estat cedit a l'Ajuntament de Viladecans que el restaurarà per a fer un museu del parc litoral.	Restaurada el 2009

Bibliografia

• Albareda, Anselm M. Història de Montserrat. ISBN 84-7202-004-5
• El Quadrat d'Or. Ajt. de Barcelona. ISBN 84-7609-372-1
• Fundació Caixa de Pensions. Puig i Cadafalch. Arquitectura entre la casa i la ciutat, 1989. ISBN 84-7664-239-3 [Consulta: 22 maig 2010]. 
• Alcolea i Gil, Santiago. Institut Amatller d'Art Hispànic. Puig i Cadafalch. Lunwerg editors, 2006. ISBN 84-9785-276-1. 
• Balcells, Albert. «Puig i Cadafalch a la Presidència de la Mancomunitat». A: Institut d'Estudis Catalans. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, 2003. ISBN 8472837025 [Consulta: 22 maig 2010]. 

• Cabré, Tate. Ajuntament de Barcelona. Ruta Modernista de Puig i Cadafalch, 2001 (Ruta del Modernisme). ISBN 84-8334-272-3 [Consulta: 22 maig 2010]. 
• Cirici, Alexandre. «Arquitectura de Puig i Cadafalch» (en castellà). Cuadernos de arquitectura, n.63, 1966.
• Jardí, Enric. Editorial Ariel. Puig i Cadafalch: arquitecte, polític i historiador de l'art, 1975, pàg.11. ISBN 9788434454224. 
• Mackay, David. «L'arquitectura domèstica de Puig i Cadafalch». A: Institut d'Estudis Catalans. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, 2003. ISBN 8472837025 [Consulta: 22 maig 2010]. 

• Pladevall, Antoni. «Puig i Cadafalch i la difusió de la coneixença de l'art romànic català». A: Institut d'Estudis Catalans. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, 2003. ISBN 8472837025 [Consulta: 22 maig 2010]. 
• Puig i Cadafalch, Josep; Antoni de Falguera, Josep Goday i Casals. Ed. Institut d'estudis catalans. L'arquitectura romana a Catalunya, 1911. 
• Puig i Cadafalch, Josep; Antoni de Falguera, Josep Goday i Casals. Ed. Institut d'estudis catalans. L'arquitectura romànica a Catalunya, 1911. 
• Puig i Cadafalch, Josep. Institut d'Estudis Catalans. Noves descobertes a la catedral d'Egara: La catedral primitiva; la catedral visigòtica; les pintures de la segona catedral, 1948. 
• Puig i Cadafalch, Josep. Ed. Alpha. L'escultura romànica a Catalunya, 1952. 
• Puig i Cadafalch, Josep. (editors:Núria Mañé, Josep Massot i Muntaner). Memòries. Ed. L'Abadia de Montserrat. Volum 252 de Biblioteca Abat Oliba, 2003. ISBN 8484155129. 
• Puig i Cadafalch, Josep. Institut d'Estudis Catalans. Escrits d'arquitectura, art i política. Xavier Barral i Altet, 2003. ISBN 8472837173. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Puig i Cadafalch

• Cronologia
• L'arquitectura romànica a Catalunya (1) a l'Internet Archive
• L'arquitectura romànica a Catalunya (2) a l'Internet Archive
• L'arquitectura romànica a Catalunya (3) a l'Internet Archive

Precedit per: Enric Prat de la Riba i Sarrà

President de la Mancomunitat de Catalunya 1 d'agost de 1917 – 17 de gener de 1924

Succeït per: Carlos de Lossada y Canterac