Exposició Internacional de Barcelona de 1929

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista del Palau Nacional amb els projectors al fons.

L'Exposició Internacional de Barcelona[1] tingué lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930 a Barcelona. Se celebrà a la muntanya de Montjuïc, on ocupà una superfície de 118 hectàrees, i tingué un cost de 130 milions de pessetes.[2] Entre la vintena de nacions europees que oficialment participaren hi havia països com Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa. També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.

Cal destacar que a Barcelona es guardava un grat record de l'Exposició Universal de 1888, esdeveniment que suposà un gran avenç per la ciutat en el terreny econòmic i tecnològic, així com la remodelació del Parc de la Ciutadella. Per això es projectà aquesta nova exposició, per donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar la imatge de la indústria catalana a l'exterior. Una vegada més, l'exposició originà una remodelació d'una part de la ciutat, en aquest cas la muntanya de Montjuïc, i de zones del voltant, especialment la Plaça d'Espanya.

L'Exposició suposà un gran desenvolupament urbanístic per Barcelona, així com un banc de proves pels nous estils arquitectònics gestats a començaments del segle XX. A nivell local, representà la consolidació del noucentisme, estil d'aire clàssic que substituí al modernisme preponderant a Catalunya durant la transició de segle; a més a més, suposà la introducció a Espanya dels corrents d'avantguarda internacionals, especialment el racionalisme, a través del Pavelló d'Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe.[3] L'Exposició deixà nombrosos edificis i instal·lacions alguns dels quals han esdevingut emblemes de la ciutat, com el Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l'Estadi Olímpic.

Recinte de l'Exposició.
Recinte de l'Exposició.

Origen de l'Exposició[modifica | modifica el codi]

Barcelona vista des del Palau Nacional de Montjuïc.

La idea d'una nova exposició, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el nou pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely.[3] Inicialment es volia que el recinte de l'exposició estigués situat a la zona del Besòs, però el 1913 es decidí la seva ubicació definitiva a Montjuïc. A causa de l'apogeu de la indústria elèctrica des de finals del segle XIX es pensà realitzar una Exposició d'Indústries Elèctriques. El regidor lerrouxista Pich i Pon, amb interessos empresarials al sector elèctric, va ser un dels impulsors d'aquesta temàtica per a l'exposició.[4] Prevista en principi per al 1917, s'endarrerí a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

El projecte de Puig i Cadafalch rebé el suport de la institució empresarial Foment del Treball Nacional, especialment de Francesc d'Assís Mas, un dels seus dirigents, que s'encarregà de les negociacions amb els diversos organismes oficials implicats en el projecte. Així doncs, el 1913 es va crear una comissió mixta per l'organització de l'esdeveniment, formada per representants del Foment Nacional del Treball i de l'Ajuntament, essent nomenats comissaris de l'organització Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Joan Pich i Pon.[5]

El 1915 es presentà un primer avantprojecte a càrrec de Puig i Cadafalch, que es dividí en tres projectes més concrets, cadascú encarregat a un equip d'arquitectes:

La primera dificultat fou la consecució dels terrenys, ja que per l'exposició calien almenys 110 hectàrees i, el 1914, l'Ajuntament de Barcelona tan sols en posseïa 26. Es va haver de recórrer a l'expropiació de terrenys, conforme a una llei de 1879 per l'expropiació de terrenys amb fins públics.[7] El 1917 començaren les obres d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver. El projecte d'enjardinat anà a càrrec de Jean-Claude Nicolas Forestier, que comptà amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí; van realitzar un conjunt de marcat caràcter mediterrani, de gust classicista, combinant els jardins amb la construcció de pèrgoles i terrasses. Igualment, es construí un funicular per poder accedir fins a dalt de la muntanya, així com un transbordador aeri per accedir a la mateixa des del Port de Barcelona, encara que fou inaugurat posteriorment (1931).

Funicular per pujar al Palau Nacional.

Les obres es van endarrerir diversos anys, essent finalitzades el 1923; malauradament, la instauració aquell any de la dictadura de Primo de Rivera postergà la celebració de l'esdeveniment, qui va decidir postergar-la fins al 1929, perquè coincidís amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla.[8][9] El règim dictatorial espanyolitzà el certamen: canvià el nom del Poble Espanyol, que originalment havia de ser Iberona; donà nom a la Plaça d'Espanya; enderrocà el 1928 les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch, i creà una comissió per construir el "monumento a la raza hispana", aprofitant la iniciativa del president argentí Hipólito Yrigoyen, que el 1917 havia fixat el 12 d'octubre com a "día de la raza".[10] Tanmateix, el pas del temps deixà obsolet l'objectiu de dedicar l'Exposició a les Indústries Elèctriques, decidint-se el 1925 que es denominaria Exposició Internacional de Barcelona. El canvi d'objectiu féu que es reorganitzés l'Exposició dedicant-la a tres vessants: la indústria, els esports i l'art. En aquest nou període Puig i Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del marquès de Foronda, essent nomenat Pere Domènech i Roura director de les obres.[11] Cal fer el breu incís que la dictadura del moment pretenia eliminar qualsevol signe d'identitat catalana a ulls del món per a convergir amb un projecte nacionalista espanyolitzador (el qual, sota diferent signe polític, ha sobreviscut fins al segle XXI) i també cal subratllar que, gràcies a la iniciativa popular, l'any 2010 les Quatre Columnes d'en Josep Puig i Cadafalch es tornaren a aixecar de nou al mateix indret on foren emplaçades en un inici com a símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana.

El desenvolupament posterior del certamen evidencià una gran varietat estilística als edificis construïts per diversos arquitectes, alguns fidels al noucentisme imperant a l'època, però altres recurrents a tendències historicistes i eclèctiques que pervivien des de finals del segle XIX, amb especial influència de l'art barroc espanyol. Malgrat aquesta diversitat, un segell comú a totes les construccions –almenys les oficials–, fou un sentit monumental i grandiloqüent de concebre l'arquitectura. En canvi, als pavellons privats i de la Secció Internacional es troben solucions més avançades, paral·leles als corrents d'avantguarda de l'època, principalment l'art déco i el racionalisme, les que a més subjau la intenció de conjugar funcionalisme i estètica.[12]

La inauguració es produí el 19 de maig de 1929, efectuada pel rei Alfons XIII, amb l'assistència del dictador, Miguel Primo de Rivera, així com múltiples personalitats del món de la política, l'economia i la cultura catalanes, encapçalats per l'alcalde Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver. En total hi van assistir unes 200.000 persones entre el públic en general.[13]

L'Exposició tingué un èxit relatiu, ja que durant la seva celebració es produí el cèlebre crack de la borsa de Nova York, el 29 d'octubre de 1929, fet que va reduir el nombre de participants al certamen. El saldo final fou d'un dèficit d'uns 180 milions de pessetes de l'època (uns 300 milions d'euros actuals).[14]

El recinte[modifica | modifica el codi]

Plànol del recinte.

El recinte de l'Exposició es va construir segons el projecte de Puig i Cadafalch, amb dos distintes tipologies d'edificis: els palaus, dedicats a les seccions oficials del certamen, i els pavellons, que representaven països, institucions o societats.[15] El conjunt partia de la Plaça d'Espanya, on es van construir quatre grans hotels pels visitants, passant per l'Avinguda d'Amèrica (actual Avinguda de la Reina Maria Cristina), on s'ubicaven els grans edificis de l'Exposició, fins al peu de la muntanya, on se situà la Font Màgica, flanquejada pels Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia; d'aquí partia una escalinata que conduïa al Palau Nacional, l'obra més monumental de l'Exposició.

L'Avinguda de la Reina Maria Cristina es decorà amb brolladors d'aigua i 116 obeliscs de vidre il·luminats per llum elèctrica, obra de Carles Buïgas i l'empresa Siemens AG, que causaren una gran sensació. A ambdós costats de l'avinguda es trobaven els edificis principals de l'Exposició: el Palau del Vestit, el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu; aquest conjunt arquitectònic constitueix actualment la Fira de Mostres de Barcelona. Junt a l'avinguda es trobava la Plaça de la Mecànica (actualment de l'Univers), al centre de la qual se situava la Torre de la Llum, una font lluminosa (Jardí d'Aigua-Llum), obra de Buïgas, i l'escultura El treball, de Josep Llimona.

Plaça d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Plaça d'Espanya (Barcelona)

La Plaça d'Espanya fou projectada per Ildefons Cerdà en el seu projecte d'Eixample com a via de comunicació entre Barcelona i les poblacions del Baix Llobregat. Després d'un primer projecte per urbanitzar la plaça de Josep Amargós (1915), finalment es van encarregar de les obres Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, continuades per Antoni Darder i Marsà des del 1926.[16] Van dissenyar un conjunt monumental de forma circular, entorn d'un hemicicle format per una columnata d'estil barroc, influenciada per la plaça de Sant Pere del Vaticà de Bernini. A la plaça es van construir els hotels de l'Exposició, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, dels quals tan sols resta el situat entre la Gran Via i el carrer Creu Coberta, actualment destinat a Institut Municipal d'Educació. A l'accés de la plaça que condueix a l'avinguda de la Reina Maria Cristina es van situar dues altes torres en forma de "campaniles", inspirades en les de la plaça de Sant Marc de Venècia, obra de Ramon Reventós.

Al centre de la plaça –on anteriorment es trobava la creu de terme de la ciutat a l'antiga carretera de Madrid– figura una font monumental dissenyada per Josep Maria Jujol, amb una ornamentada decoració escultòrica obra de Miquel Blay i els germans Miquel i Llucià Oslé. D'inspiració clàssica, el sentit iconogràfic de l'obra representa una aŀlegoria poètica a Espanya: sobre un estany de planta triangular se situa un edicle amb tres nínxols amb grups escultòrics que simbolitzen els rius que desemboquen als tres mars que rodegen la península Ibèrica, l'Ebre (Mediterrani), el Guadalquivir i el Tajo (Atlàntic) i unes figures d'adolescents pels rius del Mar Cantàbric, obra de Blay; als vèrtexs de l'estany se situen tres grups que representen els fruits i dons de les aigües: Abundància, la Salut Pública i la Pesca i la Navegació, obra dels germans Oslé; al voltant del cos central se situen tres columnes amb diverses figures i emblemes que simbolitzen la Religió (una creu amb Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola), l'Heroisme (una espasa amb Pelai I, Jaume I i Isabel la Catòlica), i les Arts (un llibre amb Ausiàs March i Miguel de Cervantes); remata l'obra un peveter de foc amb tres Victòries.[17]

La Font Màgica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Font màgica de Montjuïc

Al final de l'avinguda i al peu de la muntanya es construí la famosa Font màgica de Montjuïc, obra de Carles Buïgas, que astorà al públic pel seu fantàstic joc de llums i brolladors d'aigua; encara avui és una obra emblemàtica de la capital catalana, on solen celebrar-se espectacles piromusicals a les festes de la Mercè. És de forma eŀlipsoidal, formada per tres estanys concèntrics a diferents nivells, amb 65 m de diàmetre en la seva part més ampla. Accionada per un motor de 1.100 CV, té un cabal de 2600 l/s, amb trenta jocs d'aigua diferents, amb les seves corresponents coloracions graduals, basades en cinc colors: groc, blau, verd, vermell i blanc. Fou construïda per tècnics de la companyia Westinghouse.[18]

En principi es van construir en aquell lloc Quatre Columnes d'estil jònic que simbolitzaven la senyera catalana, obra de Puig i Cadafalch, però el dictador Primo de Rivera les manà enderrocar. Amb el restabliment de la democràcia van sorgir diverses veus que proposaven reconstruir les columnes, projecte que es va dur a terme entre 2010 i 2011 per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, una mica més amunt del seu emplaçament original. Van ser inaugurades el 27 de febrer de 2011 pel President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.[19]

Secció Oficial[modifica | modifica el codi]

Palau de Comunicacions i Transports.
  • Palau de Comunicacions i Transports: obra de Félix de Azúa i Adolf Florensa segons un projecte de 1926, presenta una línia d'estil neoclàssic inspirat en l'arquitectura acadèmica francesa. Era dels edificis més grans de l'Exposició, amb una superfície de 16.000 m2. Amb façana a la Plaça d'Espanya i a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, la seva estructura està articulada al voltant de l'hemicicle amb columnata projectat per la Plaça d'Espanya. A la part de l'Avinguda de la Reina Maria Cristina presenta altra façana en forma d'arc de triomf rematada amb un grup escultòric on destaca la figura d'una Victòria. En l'actualitat forma part de la Fira de Barcelona.[20]
  • Palau del Vestit (o del Treball): inicialment denominat Palau de la Pedagogia, Higiene i Institucions Socials, fou obra de Josep Maria Jujol i Andrés Calzada, situat entre la Plaça d'Espanya i l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Amb una superfície de 6.500 m2, com el Palau de Comunicacions i Transports hagué d'adaptar la seva estructura a l'hemicicle amb columnata projectat per la Plaça d'Espanya, presentant una planta irregular disposada al voltant d'un espai central amb una gran rotonda rematada per una cúpula d'estil oriental. Aquest palau també forma part de la Fira de Barcelona.
Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu.
  • Palau de l'Art Tèxtil: obra de Joan Roig i Emili Canosa, estava situat entre el Palau de Comunicacions i Transports i el de Projeccions, amb entrada per la Plaça de l'Univers. Amb una superfície de 20.000 m2, estava dedicat a la indústria tèxtil, amb estands d'empreses espanyoles, alemanyes, austríaques, franceses, italianes i suïsses. Presentava un cos central d'estil renaixentista, mentre que la façana, de major verticalitat, era d'estil neoclàssic, amb una balustrada de cresteria plateresca i dues torres rematades per cúpula i llanternó. Al seu interior destacava l'estand de la seda, promogut per Alemanya i dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe i la interiorista Lilly Reich, original mostra del geni creatiu de l'arquitecte alemany, que va concebre un espai diàfan d'estructura neoplasticista on, mitjançant una hàbil distribució de l'espai, s'aconseguia l'efecte d'un espai obert per tots els seus costats. Al seu lloc es construí el Palau del Cinquantenari, pertanyent a la Fira de Barcelona.[22]
  • Palau de Projeccions: obra d'Eusebi Bona i Francisco Aznar, es trobava entre l'Avinguda de la Reina Maria Cristina, l'Avinguda Rius i Taulet i la Plaça de l'Univers. Amb una superfície de 10.000 m2, tenia dues plantes, la principal amb una gran sala d'espectacles, amb escenari i cabina per la projecció de pel·lícules, i diverses sales d'exposicions. De l'edifici destacava la façana, d'estil clàssic i monumental, amb decoració escultòrica de Joan Pueyo: quatre grups de cariàtides amb bisons, quatre grups d'esfinxs i dues fonts, realitzats en pedra artificial. Enderrocat després de l'Exposició, al seu lloc es construí l'actual Palau de Congressos. Junt a aquest palau es trobaven les Oficines de l'Exposició, obra de Joan Bruguera, actualment un col·legi (CEIP Jacint Verdaguer).
Palau d'Alfons XIII.
  • Palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia: denominats inicialment de l'Art Modern i de l'Arquitectura, són obra de Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, situats simètricament junt a la Font Màgica, als peus del Palau Nacional. Foren els primers edificis a construir-se, essent terminats el 1923, data en què van acollir una Exposició del Moble i la Decoració interior, com assaig inicial del posterior esdeveniment. Amb una superfície de 14.000 m2 cadascú, tenen planta rectangular, formada per mòduls quadrangulars disposats a manera de retícula. Les façanes estan inspirades en el barroc català, amb un conjunt de quatre torres per edifici, rematades per uns pinacles de forma piramidal, i decoració d'esgrafiats als murs, representant columnes salomòniques i motius vegetals. El Palau d'Alfons XIII es dedicà a la Construcció, mentre que al de Victòria Eugènia es van situar les representacions de països que no comptaven amb pavelló propi. Actualment formen part de la Fira de Barcelona.[23]
El Palau Nacional, actual Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  • Palau Nacional: edifici principal de l'Exposició, fou obra d'Eugenio Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, desestimant el projecte inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Construït entre 1926 i 1929, té una superfície de 32.000 m2. D'estil classicista inspirat en el Renaixement espanyol, té planta rectangular amb dos cossos laterals i un de posterior quadrat, amb una gran cúpula el·líptica a la part central. Les cascades i brolladors de l'escalinata del Palau foren obra novament de Carles Buïgas, i es van col·locar nou grans projectors que encara avui emeten uns intensos feixos de llum que escriuen el nom de la ciutat en el cel.[24] Al seu Saló Oval s'efectuà la cerimònia d'inauguració, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. El Palau Nacional es dedicà a una exposició d'art espanyol amb més de 5.000 obres procedents de tot el territori de l'estat. En la seva decoració –d'estil noucentista, contràriament al classicisme de l'obra arquitectònica–, intervingueren diversos artistes, com els escultors Enric Casanovas, Josep Dunyach, Frederic Marès i Josep Llimona, i els pintors Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel Humbert, Josep Obiols, Joan Colom i Francesc Labarta. Des de 1934 acull el Museu Nacional d'Art de Catalunya.[25]
  • Pavelló de Barcelona: obra de Josep Goday, d'estil noucentista, contenia la representació oficial de la ciutat amfitriona. Situat entre la Plaça dels Bells Oficis (avui de Carles Buïgas), l'Avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guàrdia Urbana), l'Avinguda Rius i Taulet i el Palau d'Alfons XIII, tenia una superfície de 2.115 m2. De planta rectangular, es construí en acer, formigó i pedra de Montjuïc, amb una façana d'estil clàssic amb arqueries i escultures, obra de Frederic Marès i Eusebi Arnau. En l'actualitat és seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, junt al Palau de la Premsa.
Palau de la Premsa.
  • Palau de la Premsa: dedicat a les revistes i diaris publicats a l'època a Barcelona, fou obra de Pere Domènech i Roura. Situat a l'Avinguda Rius i Taulet, actualment és seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Amb una superfície de 600 m2, té soterrani i tres plantes, amb una concepció historicista barreja de diversos estils: neomudèjar, neoromànic, neogòtic, etc. Domènech utilitzà diversos elements d'estil modernista, segurament per influència del seu pare, Lluís Domènech i Montaner, com l'ús de maó vist, ferro i ceràmica.
  • Palau de les Arts Decoratives i Aplicades: situat entre el carrer Lleida i l'Avinguda de la Tècnica, fou obra de Manuel Casas i Manuel Puig, amb una superfície de 12.000 m2. La planta s'articulava al voltant d'un pati central, cobert per una estructura de cristall de forma rectangular; la resta de l'edifici evocava al barroc francès, amb un aire de gran monumentalitat. La façana presentava un joc de volums entrants i sortints, on destacaven dues grans torres rematades amb cúpula i llanternó. En el seu lloc es construí el 1955 el Palau dels Esports de Barcelona, actual Teatre Musical.
Palau de les Arts Gràfiques.
  • Palau de les Arts Gràfiques: situat al Passeig de Santa Madrona, fou obra de Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez, d'estil noucentista amb influència del Renaixement italià, especialment de Brunelleschi, Bramante i Palladio. Amb una superfície de 4.000 m2, estava dedicat a les arts gràfiques, especialment la impressió de llibres. Presenta un accés amb escalinata i dues rampes laterals per vehicles, amb una façana formada per galeries porticades, amb uns templets laterals i un tambor central sobre el que s'eleva una cúpula. De nou destacà l'estand alemany, obra de Mies van der Rohe i Lilly Reich, compost per vitrines de formes geomètriques. Des de 1935 alberga el Museu d'Arqueologia de Catalunya.[26]
Palau de l'Agricultura.
  • Palau de l'Agricultura: obra de Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol, se situa entre el Passeig de Santa Madrona i el carrer Lleida. Amb una superfície de 16.000 m2, s'articula al voltant d'un pati central i presenta cinc naus rectangulars i dues galeries porticades. Influenciat en el Renaixement italià –especialment llombard–, les diverses façanes dels mòduls estan recobertes d'estuc i ceràmica, i presenten diverses torres octogonals i arqueries triples. Actualment és conegut com a "Mercat de les Flors" i està ocupat per la Ciutat del Teatre, que comprèn l'Institut del Teatre, la Fundació Teatre Lliure, el Teatre Municipal Mercat de les Flors i el Teatre Fabià Puigserver.[27]
  • Pavelló d'Espanya: obra d'Antoni Darder, amb una superfície de 4.500 m2, estava destinat a la representació del Govern i els diversos ministeris. Presentava un cos central i dos laterals simètrics, amb torrasses als extrems, d'inspiració plateresca, amb arcs de mig punt i columnes d'ordre corinti. Estava ubicat a l'Avinguda de l'Estadi, aproximadament on avui estan les piscines Picornell. Fou enderrocat després de l'Exposició.
  • Palau de les Diputacions: obra d'Enric Sagnier i Villavecchia, es trobava entre l'Avinguda del Marquès de Comillas i la de Montanyans, enfront la Plaça de la Hidràulica (actualment de Sant Jordi) –on es col·locà la font de Ceres i una escultura eqüestre de Sant Jordi de Josep Llimona–. Amb una superfície de 2.350 m2, estava dedicat a la representació de les diputacions provincials espanyoles. D'estil gòtic-plateresc, la façana principal tenia forma còncava, amb una torre central i dos cossos laterals simètrics amb una cresteria de merlet, rematats en els seus extrems per torrasses. A la façana figuraven l'escut reial i els de Catalunya, Lleó i Barcelona.
  • Palau de la Química: obra d'Antoni Sardà i Moltó, estava destinat a mostrar material esportiu, però a l'últim moment es va canviar la seva funció per dedicar-lo a la indústria química. Amb una superfície de 4.500 m2, es trobava a l'Avinguda de Montanyans, junt al Palau de les Diputacions. D'estil clàssic, la façana principal estava dividida en tres seccions, la central amb una columnata d'accés i una cúpula nervada sobre un tambor decagonal. Des de 1932 fins a 1962 –en que fou destruït per un incendi– fou seu dels Estudis Cinematogràfics Orphea.[28]
  • Pavelló Reial: conegut actualment com a Palauet Albéniz, albergava la representació de la Casa Reial espanyola. Situat prop de l'Estadi, en mig d'uns amples jardins, fou obra de Juan Moya, d'estil barroc inspirat en l'arquitectura palatina francesa del segle XVIII. La decoració interior és d'estil imperi, destacant uns tapissos dissenyats per Francisco de Goya i una sala de miralls copiada de Versalles. Ampliat el 1970 i decorat amb pintures de Salvador Dalí, s'utilitza actualment en certes cerimònies i actes públics.
  • Palau de l'Art Modern: obra d'Antoni Darder de 1927, tenia una superfície de 5.000 m2, situat entre el Pavelló Reial i el Palau de les Missions. Formava part de la secció "L'Art a Espanya", albergant col·leccions de pintura, escultura, dibuix i gravat del segle XIX. De planta rectangular, la façana principal tenia un cos central i dos laterals simètrics, amb una estructura central en forma d'arqueria de mig punt que recordava l'obra de l'arquitecte italià Filippo Juvara.
  • Palau de les Missions:[29] obra d'Antoni Darder, tenia una superfície de 5.000 m2, dedicats a donar a conèixer la tasca de les institucions missioneres. La façana principal estava inspirada en les esglésies romàniques, amb arcs de mig punt confeccionats amb dovelles, finestres allargades i estretes i un acabament de forma pentagonal. L'edifici era de planta rectangular, amb una cúpula octogonal inspirada en el Renaixement italià. Durant la Guerra Civil fou utilitzat com a centre de detenció, i després d'aquesta es transformà en presó. El 1953 es transformà en un centre de classificació d'indigents que aixoplugava persones sense sostre. Fou enderrocat el 1969 per ampliar els jardins de Joan Maragall i el recinte del Palauet Albéniz.[30]
  • Palau Meridional: obra d'Antoni Millàs, es trobava a l'Avinguda Internacional (actual Avinguda de l'Estadi). Amb una superfície de 26.000 m2, tenia planta rectangular formada per tres naus cobertes per mòduls quadrats amb obertures en forma de claraboies. Estava situat en un terreny inicialment previst per instal·lar un camp d'aviació, que finalment no es construí.
Palau de Projeccions  
Pavelló d'Espanya.  
Palau de les Diputacions.  
Palau de la Química.  
Palau de l'Art Modern.  

Secció Internacional[modifica | modifica el codi]

Països participants
Alemanya Alemanya Àustria Àustria Bèlgica Bèlgica Dinamarca Dinamarca
Imperi espanyol Espanya Estats Units d'Amèrica Estats Units Finlàndia Finlàndia França França
Hongria Hongria Itàlia Itàlia Iugoslàvia Iugoslàvia Japó Japó
Noruega Noruega Països Baixos Països Baixos Portugal Portugal Regne Unit Regne Unit
Romania Romania Suècia Suècia Suïssa Suïssa Txecoslovàquia Txecoslovàquia

Degut a la coincidència amb l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, a Barcelona no participà cap país d'Hispanoamèrica. De la resta de països, participaren de forma oficial Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania, Suècia, Suïssa, Txecoslovàquia i el Regne Serbi, Croata i Eslovè (posterior Iugoslàvia); la majoria d'aquests països van tenir pavelló propi, excepte Àustria, Finlàndia, Suïssa i Txecoslovàquia. A més d'aquests països, participaren de forma no oficial Estats Units, Japó, Països Baixos, Portugal i Regne Unit. Cada país tingué una setmana dedicada al llarg de l'event, destacant durant la setmana alemanya el vol del dirigible Graf Zeppelin sobre Barcelona, el 16 de maig de 1929.[31]

Pavelló d'Alemanya
  • Pavelló d'Alemanya: obra de Ludwig Mies van der Rohe, és un exemple d'arquitectura racionalista per la seva puresa formal, la seva funcionalitat i el seu intel·ligent ús d'estructures i materials, pel que ha passat justament a la història de l'arquitectura del segle XX. Mies rebé el 1928 l'encàrrec de construir el pavelló oficial d'Alemanya junt amb el del Subministrament d'Electricitat i diversos estands en palaus de la Secció Oficial, comptant amb la col·laboració de la interiorista Lilly Reich. De planta rectangular, s'aixecava sobre un podi recobert de travertí; la coberta se sostenia sobre columnes cruciformes i murs de càrrega, amb parets de diversos materials (maó recobert de guix, acer recobert de marbre verd i ònix del Marroc). La decoració es reduïa a dos estanys i una escultura, El Matí, de Georg Kolbe. Enderrocat després de l'Exposició, fou reconstruït entre 1985 i 1987 al seu emplaçament original per Cristian Cirici, Ignasi de Solà-Morales i Fernando Ramos, seguint els plànols deixats per Mies van der Rohe.[32] Destaca també la Cadira Barcelona.
  • Pavelló de Bèlgica: obra de l'arquitecte Verhelle,[33] es trobava junt al pavelló d'Espanya. De planta quadrangular d'uns 3.000 m2, estava inspirat en el Hof von Busleyden de Malines, construït a l'època en què Margarida d'Àustria va fixar la cort en aquesta localitat,[34] destacant una alta torre "beffroi" que doblava l'altura de l'edifici.
  • Pavelló de Dinamarca: obra de Tyge Hvass, era un diedre de fusta vermellenca i sostre a dues aigües, evocant una típica casa de muntanya danesa. A la façana destacava un relleu amb la bandera danesa, una àncora, un feix de blat i una roda dentada, elements típics de l'economia danesa.
  • Pavelló de França: obra de Georges Wybo, d'estil classicista amb elements d'"art déco", es trobava junt al Palau d'Alfons XIII. Es tractava d'un edifici de volum únic en forma de cub, amb coberta formada per seccions rectangulars superposades de forma esglaonada, com un zigurat, amb una escultura en la part frontal amb forma de dona i les inicials R. F. (République Française).
  • Pavelló d'Hongria: obra de Dénes György i Nikolaus Menyhért, estava format per dos cossos rectangulars, amb una torre sobresortint en forma de prisma. Exponent de l'arquitectura expressionista, la síntesi geomètrica de la seva estructura evocava l'arquitectura de les civilitzacions precolombines.[35]
  • Pavelló d'Itàlia: obra de Piero Portaluppi, es trobava entre els pavellons d'Espanya i Suècia. Tenia una superfície de 4.500 m2, amb planta en forma d'U, d'estil clàssic renaixentista i aire monumental. A la façana destacaven unes columnes amb l'àguila imperial romana, un fris amb el nom del país i un timpà rematat amb una estàtua de Minerva.
  • Pavelló de Noruega: obra d'Ole Lind Schistad, era de fusta, com el danès, evocant igualment una construcció de muntanya, amb finestres de porticons i coberta inclinada.
  • Pavelló dels Regnes Serbi, Croata i Eslovè: representació del país que posteriorment es denominaria Iugoslàvia, fou obra de l'arquitecte Dragiša Brašovan, situant-se junt al Palau Nacional. De concepció avantguardista, tenia planta en forma d'estrella, i la façana estava confeccionada amb llistons de fusta disposats en franges horitzontals, alternant el blanc i el negre.
  • Pavelló de Romania: obra de Duiliu Marcu, tenia planta rectangular, amb una torre lateral i coberta a dues aigües, amb revestiment de fusta i estuc. La façana presentava una arqueria que acabava en forma de pèrgola, amb elements arquitectònics característics de Transsilvània.
  • Pavelló de Suècia: obra de Peder Clason, com la resta de pavellons escandinaus era de fusta, amb planta rectangular i una estructura geomètrica inscrita dins dels corrents d'avantguarda del moment, com el neoplasticisme. Destacava junt a la porta d'entrada una gran torre de fusta de forma cònica, coronada per tres discs horitzontals superposats; se la denominava "Funkis", abreviatura en suec de funcionalisme a començaments del segle XX. Tant l'edifici com la torre es van desmuntar després de l'Exposició i es van reconstruir a Berga, on el pavelló serví d'escola fins a la Guerra Civil, essent enderrocat el conjunt a principis de la dècada dels 1960. En l'actualitat existeix un projecte per reconstruir la torre junt al Museu Olímpic, prop de la seva ubicació original.[36]

Pavellons privats[modifica | modifica el codi]

  • Pavelló de la Caixa d'Estavis i Pensions de Barcelona: situat al Passeig de Santa Madrona, fou obra de Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Maria Mayol. D'estil eclèctic, presenta solucions estructurals basades en diversos estils: el cos central s'inspira en l'arquitectura palatina espanyola del segle XVIII, mentre que els laterals remeten a l'arquitectura civil del nord d'Itàlia i les lògies evoquen les vil·les mediterrànies de gust noucentista. A causa de la seva situació elevada, al seu accés se situaren unes terrasses amb fonts lluminoses. Durant molt anys fou seu de l'Instituto Nacional de Previsión i després romangué en estat d'abandó. El 1995 l'Institut Cartogràfic de Catalunya hi instal·là la seva seu.
  • Pavelló de la Companyia de Tabacs de Filipines: situat al Passeig de Santa Madrona, fou obra d'Antoni Darder realitzada el 1928. L'edifici té planta en forma d'U, envoltat de jardins, amb una torre lateral i una cúpula octogonal sobre el seu cos central. Darder seguí l'estil "art déco" de moda als anys 1920, amb una intel·ligent distribució de l'espai interior i un versàtil joc de volums a l'exterior. El 1932 es convertí en l'Escola Bressol Municipal Forestier.[28]
  • Pavelló del Subministrament d'Electricitat d'Alemanya (Electric Supplies Co.): obra de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, es trobava a la Plaça de la Llum, entre els palaus de Comunicacions i Transports i de l'Art Tèxtil. La companyia Electric Supplies Co. fou l'encarregada de l'electrificació de tot el recinte de l'Exposició. Edifici de volum únic i planta rectangular, semblant a una nau industrial, passà quasi desapercebut durant el certamen, essent una de les obres menys logrades de Mies i una de les darreres on realitzà murs de maó, passant-se des de llavors al vidre.[37]
  • Can Jorba: la firma comercial Jorba es presentà amb una petita estructura rèplica de la Torre Eiffel de París, feta amb les lletres de la marca patrocinadora –la J a dalt i l'A a la base de la torre–.
  • Pavelló de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre: obra de Regino Borobio, fou un dels pocs edificis espanyols amb un disseny avantguardista, presentant un edifici en forma de caixa horitzontal amb una alta torre de senyalització.[38]
  • Pavelló dels Artistes Reunits: obra de Jaume Mestres i Fossas, el seu objectiu fou donar a conèixer l'obra de diversos artistes catalans que no tenien representació a la Secció Oficial, pel que concorregueren de forma privada. L'edifici, d'estil "art déco", tenia planta octogonal i cúpula esglaonada, mentre que la distribució de l'espai interior, així com la seva decoració, evocaven al racionalisme, una de las poques mostres nacionals de tipologia d'avantguarda. Es va organitzar una gran exposició d'obres de pintura, escultura, ceràmica, mobles, joies i altres objectes artístics, la majoria englobats dins de l'"art déco", amb la participació d'artistes com Pau Gargallo, Josep Granyer, Josep Llorens i Artigas, Lluís Mercadé, Josep de Togores, Josep Obiols, Miquel Soldevila, Jaume Mercadé, Valeri Corberó etc.[39]

Altres obres per l'Exposició[modifica | modifica el codi]

Teatre Grec[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teatre Grec

L'ajardinament de la muntanya de Montjuïc deixà obres com el Teatre Grec, teatre a l'aire lliure inspirat en els antics teatres grecs –especialment el d'Epidaure–, projectat per Ramon Reventós. Situat a l'espai d'una antiga pedrera, té un hemicicle de 460 m2, amb un diàmetre de 70 metres i capacitat per 2.000 persones.[40] Actualment és seu d'un famós festival d'estiu a la ciutat comtal, el Festival Grec.

El teatre se situa als Jardins Laribal, projectats per Forestier i Rubió, on destaca la famosa Font del Gat, a l'entrada d'un edifici de Puig i Cadafalch convertit en restaurant (1925). Als jardins es van col·locar multitud d'escultures, amb obres de Josep Viladomat, Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Antoni Alsina, Joan Rebull, Josep Dunyach, etc. A la zona de Miramar es construí la Piscina de Montjuïc i un restaurant que el 1959 es convertí en el primer estudi de RTVE a Barcelona.[41]

Estadi Olímpic[modifica | modifica el codi]

A dalt de la muntanya, junt a la Secció Internacional, es construí l'Estadi Olímpic, dins de la secció dedicada als esports, obra de Pere Domènech i Roura. Tenia una superfície de 66.075 m2 i una capacitat per 62.000 persones, essent al seu moment el segon estadi més gran d'Europa, darrere del de Wembley. Disposava de camps per la pràctica del futbol i altres esports, junt a les pistes dedicades a l'atletisme i instal·lacions per diversos esports com boxa, gimnàstica o esgrima, així com pista de tennis i piscina. La façana principal era d'aire monumental, amb una cúpula i una alta torre rematada per un templet. Es realitzà una decoració escultòrica on destacaven els Genets fent la salutació olímpica, dues escultures eqüestres en bronze de Pau Gargallo. L'edifici fou remodelat pels arquitectes Vittorio Gregotti, Frederic de Correa, Alfons Milà, Joan Margarit i Consarnau i Carles Buxadé pels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.[42]

Poble Espanyol[modifica | modifica el codi]

Article principal: Poble Espanyol de Barcelona
Entrada al Poble Espanyol, amb una reproducció de la muralla d'Àvila.

Una obra que tingué molt d'èxit de públic fou el Poble Espanyol, un recinte que recull al seu interior reproduccions de diversos ambients urbans i arquitectònics de tot el conjunt del territori espanyol, en un ambient que va des de l'evocació folklòrica fins a la més estricta recreació arqueològica. Obra dels arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, comptà amb l'assessorament artístic de Miquel Utrillo i Xavier Nogués. El recinte està dividit en sis àrees regionals: castellano-extremenya, basco-navarresa, catalana-valenciana-balear, andalusa, aragonesa i gallega, en torn a una Plaça Major i rodejat per una muralla (rèplica de la d'Àvila). Amb una superfície de 49.000 m²,[43] compta amb uns 117 edificis,[44] part dels quals es poden visitar. Entre els monuments reproduïts destaquen el campanar mudèjar d'Utebo (Saragossa), els palaus del marquès de Peñaflor (Sevilla) i d'Ovando Solís (Càceres), el claustre de Sant Benet de Bages i el campanar romànic de Taradell.[45]

Impacte de l'Exposició envers la ciutat[modifica | modifica el codi]

Insígnia Solapa

Com va ocórrer el 1888, l'Exposició de 1929 suposà un gran impacte envers la ciutat de Barcelona a nivell urbanístic, no tan sols a la zona de Montjuïc, per tota la ciutat es van realitzar obres de millora i acondiciament: s'enjardinaren les places de Tetuan, Urquinaona i Letamendi; es construí el pont de Marina; s'urbanitzà la Plaça de Catalunya; i es perllongaren l'Avinguda Diagonal cap a l'oest i la Gran Via de les Corts Catalanes cap al sud-oest. També es van realitzar diverses obres públiques: es millorà l'asfaltat de carrers i el clavegueram, s'instal·laren lavabos públics i se substituí la il·luminació de gas per l'elèctrica.

També es van remodelar diversos edificis, com l'Ajuntament –on Josep Maria Sert pintà el Saló de Cròniques–, o la Generalitat –on es construí el pont flamíger que creua el carrer Bisbe–. Es van enllestir l'edifici de Correus i l'Estació de França, que portaven diversos anys en obres. També es construí el Palau Reial de Pedralbes com a residència de la família reial, obra d'Eusebi Bona i Francesc Nebot. Durant aquesta època es construí el primer gratacel de Barcelona, l'edifici de Telefònica a la cantonada Fontanella/Portal de l'Àngel, obra de Francesc Nebot.

Finalment, es van millorar les comunicacions de la ciutat, amb la construcció als anys 1920 de l'Aeroport del Prat, la supressió dels passos a nivell dins de la ciutat, la millora dels enllaços amb els barris perifèrics de la ciutat, el soterrament del "tren de Sarrià" (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), l'electrificació dels tramvies públics i l'ampliació de la línia III del Metro fins a Sants, connectant a Plaça d'Espanya amb el recinte de l'Exposició. Totes aquestes obres públiques comportaren una forta demanda de treball, provocant un gran augment de la immigració envers la ciutat comtal, provinent de tot arreu d'Espanya. L'augment de població comportà la construcció de diversos barris obrers de "cases barates", com el Grup Aunós a Montjuïc i els Grups Milans del Bosch i Baró de Viver a Besòs.[46]

Fons gràfic[modifica | modifica el codi]

A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva el fons gràfic de l'exposició. El subfons, format per 7.215 fotografies i 80 àlbums (6.245 fotografies), aplega documentació generada pels organismes encarregats de l'organització de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Fotografies sobre la urbanització de la muntanya de Montjuïc i de la construcció de les infraestructures de l'Exposició Internacional de 1929 i reproduccions de dibuixos, plànols d'avantprojectes i projectes de les instal·lacions, també hi ha reportatges gràfics dels actes protocol·laris de l'esdeveniment.[47]

Les fotografies són obra d'Alexandre Merletti, Cuyás, Josep Brangulí, Roisin, Josep Maria Sagarra i Pérez de Rozas, entre d'altres. Es tracta d'un subfons molt interessant que ens mostra la magnitud de l'Exposició des del punt de vista cultural, social, urbanístic i arquitectònic.[47]

El subfons va arribar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona a través de diferents sectors de l'Ajuntament de Barcelona, principalment de la Comissió Especial Municipal del Parc i Palaus de Montjuïc i també del secretari de l'Exposició, Joaquim Montaner. Un cop a l'Arxiu, part del material es va registrar als llibres de registre de la Secció de Fotografia de l'Arxiu Històric de la Ciutat i posteriorment es guardà a la reserva, per passar a formar part del fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona més endavant.[47]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. La denominació venia codificada per la Convenció Internacional d'Exposicions. La de Barcelona es va regir pels acords presos a la Convenció de París de 1928, que atorgaven el caràcter d'internacional al convidar per via diplomàtica a països estrangers per la seva participació. Grandas, pàg. 31.
  2. «Exposición Internacional de Barcelona de 1929». [Consulta: 18 d'octubre de 2008].
  3. 3,0 3,1 Roig, pàg. 190.
  4. Balcells, Albert; Romeu i Costa, Jordi. «Obres i projectes des de 1911». A: Institut d'Estudis Catalans. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, 2003. ISBN 8472837025 [Consulta: 28 octubre 2010]. , pàg.168
  5. Francesc-Xavier Mingorance i Ricart. «La Exposición Internacional de Barcelona de 1929». [Consulta: 24-10-2008].
  6. Barjau, pàg. 73.
  7. Grandas, pàg. 30.
  8. Grandas, pàg. 31.
  9. Llorens, Carles. «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.
  10. La Vanguardia (12-5-1929) Acte oficial a l'Ajuntament de Barcelona
  11. Urrutia, pàg. 192.
  12. Grandas, pàg. 24-27.
  13. Roig, pàg. 200.
  14. Roig, pàg. 201.
  15. Roig, pàg. 192.
  16. Grandas, pàg. 59.
  17. Grandas, pàg. 73-74.
  18. Grandas, pàg. 99-101.
  19. «Barcelona restitueix oficialment les quatre columnes de Montjuïc». Vilaweb, 27/02/2011. [Consulta: 27 de febrer de 2011].
  20. Grandas, pàg. 110-112.
  21. Grandas, pàg. 120-122.
  22. Grandas, pàg. 112-115.
  23. Grandas, pàg. 132-135.
  24. «La Exposición Internacional de 1929». [Consulta: 25 d'octubre de 2008].
  25. Grandas, pàg. 135-143.
  26. Grandas, pàg. 149-152.
  27. Grandas, pàg. 154-155.
  28. 28,0 28,1 Josep Maria Huertas. «Cronología de Montjuïc». [Consulta: 25 d'octubre de 2008].
  29. Article amb la descripció detallada del Palau
  30. «BARCELOFÍLIA: PALAU DE LES MISSIONS. (1929-1969)».
  31. Botting, Douglas. Dr Eckener's dream machine: the historic saga of the round-the-world Zeppelin (en anglès). HarperCollins, 2001, p. 154. 
  32. Grandas, pàg. 125-131.
  33. La bibliografia consultada no aporta el nom d'aquest arquitecte, si bé podria tractar-se d'Arthur Verhelle, autor també del Pavelló de Bèlgica de l'Exposició de Rio de Janeiro de 1922. «Rue Blanche 33». [Consulta: 07-12-2008].
  34. Buenaventura Bassegoda. «Pabellones extranjeros en la Exposición» (PDF). La Vanguardia. [Consulta: 07-12-2008].
  35. Grandas, pàg. 185.
  36. «La Exposición Internacional de 1929». [Consulta: 25 d'octubre de 2008].
  37. Grandas, pàg. 115-116.
  38. Urrutia, pàg. 194.
  39. Roig, pàg. 202.
  40. Grandas, pàg. 156-157.
  41. Roig, pàg. 198.
  42. Grandas, pàg. 175-179.
  43. «El Poble Espanyol». Barcelona Top Attractions, 4, pàg. 3 [Consulta: 16/12/2013].
  44. «El Poble Espanyol». Barcelona Top Attractions, 4, pàg. 2 [Consulta: 16/12/2013].
  45. Roig, pàg. 195.
  46. Grandas, pàg. 48-54.
  47. 47,0 47,1 47,2 Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 147. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barjau, Santi. Enric Sagnier. Labor, Barcelona, 1992. ISBN 84-335-4802-6. 
  • Grandas, M. Carmen. L'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès, 1988. ISBN 84-85709-68-3. 
  • Roig, Josep L.. Historia de Barcelona. Ed. Primera Plana S.A., Barcelona, 1995. ISBN 84-8130-039-X. 
  • Urrutia, Ángel. Arquitectura española del siglo XX. Cátedra, Madrid, 1997. ISBN 84-376-1532-1. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exposició Internacional de Barcelona de 1929