Font màgica de Montjuïc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Font màgica de Montjuïc
Localització: Pl. Carles Buïgas, 1. Barcelona
Coordenades: 41° 22′ 16″ N, 2° 09′ 06″ E / 41.371153,2.151736Coord.: 41° 22′ 16″ N, 2° 09′ 06″ E / 41.371153,2.151736
Construït: 1929
Arquitecte: Carles Buïgas i Sans
Estil: Art déco
Bé Cultural d'Interès Local
Identificador: 08019/1752
Font màgica de Montjuïc situat respecte Barcelona
Localització a Barcelona

La Font màgica de Montjuïc, o simplement anomenada Font de Montjuïc o Fonts Màgiques, es troba a l'Avinguda Maria Cristina, al costat del Poble Espanyol a Montjuïc (Barcelona). És l'element principal d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.

Història[modifica | modifica el codi]

La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.

La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.[1]

El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.[2]

De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.[3]

El 1954 el propi Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment. De fet la font es trobava en molt mal estat i va aguantar més o menys fins al dia de la inauguració dels Jocs Paralímpics d'estiu de 1992 en que es va produir un trencament que va obligar a buidar el llac principal.[4] Així durant tot l'any 1993 la font no va funcionar.

El projecte de reparació general no fou iniciat fins al 1994 en que s'intervingué en la gran hidràulica i en anys successius en els prismes d'il·luminació, la petita hidràulica, els vidres d'ocultació, les fonts perifèriques, el vas principal, l'electricitat i finalment els sistemes de control. El projecte de restauració dels enginyers Blanca Jinénez de Anta i Ángel Gea [5] finalitzà l'any 1998 deixant la font completament restaurada.

Característiques Tècniques[6][modifica | modifica el codi]

Exteriorment, la font té una planta pseudoel·líptica amb un eix llarg de 65 m. i un de curt de 59 m. Està formada per tres llacs concèntrics en nivells esglaonats amb un desnivell d'1,50 i 1,85 metres d'alçada cada un. El vas intermedi té un diàmetre de 35 metres i el superior de 12 i són de planta circular. Els tres llacs en conjunt poden contenir un volum d'aigua de 3.100.000 litres dels quals 2.500.000 corresponen al vas principal, 500.000 litres al llac mitjà i 100.000 litres al vas superior.

El llac principal està construït directament sobre el terreny mentre que l'intermedi i el superior cobreixen l'espai subterrani de maniobra on hi ha les bateries d'il·luminació, les canonades d'impulsió, les bombes, etc. Les sales de màquines es comuniquen amb l'exterior mitjançant un túnel on hi ha les dependències amb els quadres elèctrics.

En els dos llacs centrals hi ha els 19 jocs d'aigua principals de la font i en el llac gran o inferior hi trobem 20 petites fonts perifèriques amb cinc jocs d'aigua secundaris. El sistema d'i·luminació de l'aigua es fa a través de 120 claraboies sota les quals hi ha 120 prismes pentagonals amb vidres de colors que al girar donen les diferents tonalitats a l'aigua. Per a les fonts perifèriques els prismes només tenen tres costats amb vidres de colors: vermell, verd i blau. Per a les claraboies centrals hi ha els colors: blanc, groc, vermell, blau i verd. Els prismes, amb els vidres de colors, són moguts pel mateix sistema que va idear Buïgas amb motors de 1/2 CV, originals de l'any 1929.

La font té una potència instal·lada de 3.000 kW mentre que la potència instal·lada en tot l'eix de Maria Cristina és de 6.000 kW. En total la font disposa de 132 motors elèctrics que accionen les bombes, els prismes d'il·luminació, els jocs d'aigua mòbils i els sistemes auxiliars. La font pot moure fins a 2.925 litres d'aigua per segon gràcies a quatre grups motobomba de 265 CV per als jocs d'aigua centrals i un de 125 CV per a les fonts perifèriques del llac gran.[7]

Altres vistes[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tatjer 1998, p. 25
  2. Ribas Tur, Xavier. «Barcelona llueix la seva arquitectura». Diari Ara [Barcelona], 27/10/2012, p.37. ISSN: 2014-010X.
  3. Buigas 1978, p. 52
  4. Tatjer 1998, p. 33
  5. Tatjer 1998, p. 55
  6. Tatjer 1998, p. 36
  7. Duran, Rotger. «Agnès». Revista Sàpiens format = paper. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.126, febrer 2013, p.48-51. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Buigas Sans, Carlos. La fuente. Barcelona: Marte, 1978. ISBN 84-7249-178-1. 
  • Tatjer, Joan. L'enginy de Carles Buigas (1898-1979). Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Agbar, 1998. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Font màgica de Montjuïc

Ajuntament de Barcelona, horaris de funcionament de la font.