Pavelló alemany

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pavelló alemany
The Barcelona Pavilion, Barcelona, 2010.jpg
Pavelló alemany
Fitxa tècnica
Tipus Pavelló d'exposició
Arquitecte Mies van der Rohe (Aquisgrà, 1886 - Chicago, 1969)
Acabament 1929
Cronologia 1989 (reconstrucció)
Localització Parc de Montjuïc Barcelona
Estil funcionalista
Materials utilitzats marbre de colors, marbre travertí, ònix daurat, acer inoxidable i vidre
Sistema constructiu amb materials industrials
Vistes
Plan Barcelona Pavillon.png
Planta del pavelló

El Pavelló alemany, o Pavelló Mies van der Rohe, conegut internacionalment com el Pavelló Barcelona, fou construït com el pavelló alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 per Mies van der Rohe. Aquest edifici és de formes simples, però elaborat amb materials luxosos com el marbre travertí. És un monument emblemàtic considerat com l'inici de l'arquitectura moderna del segle XX,[1] i ha estat estudiat i interpretat exhaustivament, alhora que ha inspirat l’obra de diverses generacions d'arquitectes.

L'edifici fou desmuntat a la cloenda de l'Exposició Internacional el 1929 i reconstruït el 1986 a la ubicació original. Per altra banda, al Pavelló s'exposa la Cadira Barcelona, dissenyada pel mateix Van der Rohe, conjuntament amb una reproducció en bronze de l'escultura Alba de Georg Kolbe.

Concepte[modifica | modifica el codi]

A l'arquitecte Mies van der Rohe se li va oferir la comissió d'aquest edifici el 1928, després de la seva reeixida gestió de l'exposició del Werkbund a Stuttgart de 1927. La República alemanya encarregà a Mies la direcció artística i muntatge no tan sols del Pavelló de Barcelona, sinó també dels edificis de totes les seccions d'Alemanya a l'Exposició Universal de 1929. No obstant això, Mies va tenir serioses limitacions de temps -va haver de dissenyar el Pavelló de Barcelona en menys d'un any- i també va fer front a condicions econòmiques incertes.

Als anys següents a la Primera Guerra Mundial, Alemanya començà a canviar, l'economia es recuperava després del Pla Dawes de 1924. El pavelló per a l'Exposició Universal se suposava que representava la nova Alemanya de Weimar: democràtic, culturalment progressista, pròspera i pacifista, un auto-retrat a través de l'arquitectura.[2] El promotor de l'obra, Georg von Schnitzler va dir que hauria de donar "veu a l'esperit d'una nova era".[3] Aquest concepte es va veure reflectit amb la realització de la "planta lliure" i la "sala flotant".[2]

Edifici[modifica | modifica el codi]

La resposta de Mies a la proposta de von Schnitzler fou radical. Després de rebutjar el lloc original, potser per evitar de trencar visualment la proposta historicista i eclèctica dels grans palaus oficials que es van construir per a l'Exposició, Mies estigué d'acord de situar-lo en un lloc tranquil, al costat estret d'un ample eix diagonal, on pavelló ofereix punts de vista i una ruta que condueix a un dels principals atractius de l'exposició, el ​​Poble espanyol.[4]

El pavelló havia de mostrar només l'estructura -i no exhibicions comercials-, una sola escultura i els mobles dissenyats a propòsit (la Cadira Barcelona feta de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps, va esdevenir una icona del disseny modern. N'és una bona mostra el fet que el model de la cadira Barcelona encara es produeix i comercialitza actualment). Aquesta falta d'ús pràctic va permetre Mies tractar el pavelló com un espai continu, confonent l'exterior i l'interior. "El disseny es basava en una distinció absoluta entre l'estructura i el recinte -una malla regular de columnes en creu d'acer intercalades amb plànols separats lliurement".[3] Tanmateix, l'estructura era més d'un estil híbrid, ja que alguns d'aquests plànols també van actuar com a suports.[3]

Cadira Barcelona

La planta és molt senzilla. Tot l'edifici descansa sobre un pedestal de marbre de travertí. Un recinte en forma d'U, també de marbre de travertí, ajuda a formar un servei annex i un estany d'aigua de grans dimensions. Les lloses del sòl del pavelló es projecten fora i sobre la piscina -una vegada més la connexió de l'exterior amb l'interior. Un altre mur en forma d'U en el costat oposat també forma un estany d'aigua més petit, aquí és on s'ubica l'estàtua de Georg Kolbe. Les plaques del sostre, relativament petites, estan recolzades per les columnes cruciformes cromades, tot això produeix l'efecte d'un sostre suspès.[2] Robin Evans, va dir que les columnes de reflectants semblen estar lluitant per mantenir la "flotant" pla de la coberta cap avall, i no suportant el seu pes.[3]

Mies volia que aquest edifici es convertira en "una zona ideal de tranquil·litat" per al visitant cansat, que havien de ser convidats al pavelló en el camí cap a la següent atracció. Com que el pavelló no tenia un espai d'exposició en realitat, l'edifici es convertiria en l'exposició en si mateix. El pavelló va ser dissenyat per "bloquejar" qualsevol pas pel lloc, més aviat, hauria de passar a través l'edifici. Els visitants entrarien per pujar uns quants graons, a causa del lloc lleugerament inclinat i el deixaria a nivell del sòl ja en la direcció del "poble espanyol". Els visitants no estaven condicionats a ser conduïts en una línia recta a través de l'edifici, sinó a prendre canvis de continus de direcció. Les parets no només van crear l'espai, sinó que també dirigien ​​els moviments del visitant. Això es va aconseguir mitjançant que les superfícies de les parets estiguessin desplaçades les unes respecte a les altres i a la creació d'un espai que va esdevenir més estret o més ampli.

Una altra característica única d'aquest edifici és l'ús de materials exòtics que Mies decidí utilitzar. Plaques de materials petris d'alta qualitat com travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd antic de Grècia i ònix daurat de l'Atlas, així com vidres tintats de color gris, verd, blanc, i vidre translúcid, que actuen exclusivament com divisors espacials. L'originalitat de Mies van der Rohe en l'ús dels materials, no rau en la seva novetat sinó en l'ideal de modernitat que expressaven a través del rigor de la seva geometria, de la precisió de les peces i de la claredat del muntatge.

Un cop acabada la clausura de l'Exposició, el Pavelló va ser desmuntat el 1930. Amb el temps va esdevenir un referent clau, tant en la trajectòria de Mies van der Rohe com per al conjunt de l'arquitectura del segle XX. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció. El 1980, Oriol Bohigas va impulsar aquesta iniciativa des de la Delegació d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, i Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos van ser els arquitectes designats per a la investigació, el disseny i la direcció de la reconstrucció del Pavelló. Finalment l'edifici es va reconstruir de manera permanent en el seu emplaçament original entre 1983 i 1986.[2]

Escultura[modifica | modifica el codi]

El pavelló no només va ser un pioner de les noves formes de construcció, amb un nou concepte, de disciplina, d'entendre l'espai, sinó també per a la modelització de noves oportunitats per a una associació d'art lliure i l'arquitectura. Mies col·locà l'escultura de Georg Kolbe Alba ("Dawn")[5] a l’estany petit, deixant el més gran encara més buit. L'escultura també es vincula amb els materials altament reflectants triats per Mies, situada en un lloc estratègic on els efectes òptics tenen major potència, així l'edifici ofereix múltiples punts de vista d'Alba, donant la sensació que es multiplica en l’espai i contrastant les seves línies corbes amb la puresa geomètrica de l'edifici. "A partir d'ara, en el sentit de la igualtat de la juxtaposició de la construcció i el treball visual, l'escultura ja no s'aplicarà de forma retroactiva a la construcció, si no més aviat serà part del disseny de l'espai, per ajudar a definir i interpretar-lo. Avui en dia, un dels exemples més notables és el Pavelló de Barcelona".[4]

La Fundació[modifica | modifica el codi]

La Fundació Mies van der Rohe és una entitat pública sense ànim de lucre que es va crear l’any 1983 amb la finalitat d’impulsar la reconstrucció del Pavelló. Des d’aleshores la Fundació, membre de la Confederació Internacional de Museus d’Arquitectura (ICAM) és l’encarregada de conservar i gestionar el Pavelló.

Entre els objectius de la Fundació Mies van der Rohe es troba el d’encoratjar el debat sobre l’arquitectura i l’urbanisme modern i contemporani, el de reunir un arxiu documental sobre Ludwig Mies van der Rohe i sobre arquitectura moderna i contemporània i organitzar premis, cursos, conferències, exposicions, publicacions i estudis relacionats amb ella.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Barral i Altet, Xavier; Bohigas, Oriol. Catalunya destruïda. Edicions 62, 2005, pàg.237. ISBN 978-84-297-5604-3 [Consulta: 3 de gener de 2013]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Zimmerman, Claire. Mies van der Rohe. Hong Kong: Taschen, 2006. ISBN 3822836435. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Weston, Richard. Key Building of the Twentieth Century. W.W. Norton and Company, 2004. ISBN 0-393-73145-6. 
  4. 4,0 4,1 Berger, Ursel. Barcelona Pavilion. Berlin: Jovis, 2007. ISBN 3939633062. 
  5. 5,0 5,1 [enllaç sense format] http://www.miesbcn.com/en/pavilion.html

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pavelló alemany Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 22′ 13.77″ N, 2° 9′ 0.05″ E / 41.3704917°N,2.1500139°E / 41.3704917; 2.1500139