Casa Batlló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Casa Batlló
www.casabatllo.cat
www.casabatllo.cat
Informació
Tipus Habitatge immoble
Arquitecte Antoni Gaudí
Començament 1905
Acabament 1907
Localització Barcelona
41° 23′ 30″ N, 2° 09′ 54″ E / 41.39167°N,2.16500°E / 41.39167; 2.16500Coord.: 41° 23′ 30″ N, 2° 09′ 54″ E / 41.39167°N,2.16500°E / 41.39167; 2.16500
Estil Modernisme català
Materials utilitzats Pedra, maó, ceràmica i ferro
Fachada y sección Casa Batlló (1904).jpg

Tipus Cultural
Criteris (i), (ii), (iv)
ID 320
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1984 (8a sessió)
* Segons les regions de la UNESCO.

La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1905 i 1907. Està situat al número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample.[1] Va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, un empresari tèxtil vinculat amb la família Godó per matrimoni. La seva part més coneguda és la façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de l'arquitecte;[2] combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada.

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver per la realització de la façana, amb els artesans de la forja els Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i Josep Pelegrí (realitzador dels vitralls).[3] En paraules de l'expert en Gaudí, Joan Bassegoda:[4]

« […] és un somriure arquitectònic, d'una explosió de plaer compositiu de qui es troba en ple domini del seu propi i personal estil, que li permet deslligar-se de tota imitació o de tota escola contemporània o històrica. »

L'edifici està obert al públic i l'any 2011 va rebre unes 600.000 visites.[5]

Context[modifica | modifica el codi]

Economia i burgesia[modifica | modifica el codi]

El començament del segle XX es va caracteritzar per la situació social i econòmica generada arran de la pèrdua de les colònies espanyoles l'any 1898, que van suposar un retrocés a curt termini per a l'economia espanyola, i sobretot catalana. La pèrdua de Cuba va tenir com a conseqüència una repatriació del capital català invertit a l'illa i va permetre la inversió al Principat, amb un creixement del 2,2%, bastant baix comparat amb el del 1898, que havia sigut d'un 5,5%. El principal mercat exterior van passar a ser els EUA, amb un 72% de quota de mercat; per això el creixement anual de la indústria va ser més baix que els creixements de finals del segle XIX, quan es disposava del mercat colonial. La crisi del 1908 al 1912 va ser per la dependència màxima de l'exterior, ja que es necessitava importar el cotó, les màquines i les fonts d'energia. La recuperació es va donar per tres factors principals:

  • L'electrificació de les fàbriques, sobretot gràcies a la creació de grans companyies hidroelèctriques com la Traction Light and Power, popularment coneguda com la Canadenca, el que va permetre allunyar les indústries dels ports i rius.
  • La potenciació de nous subsectors industrials com el químic, metal·lúrgic, automobilístic, que van treure importància al sector tèxtil, que van començar a perdre cert protagonisme a la indústria catalana, tot i continuar sent-ne el referent.
  • L'esclat de la Primera Guerra Mundial, que va permetre que el mercat exterior més important fos l'europeu, amb un 70% d'exportacions.

Un altre factor que va influir en el fort creixement del sector varen ser les pràctiques proteccionistes franceses que varen catapultar la producció d'indianes a la indústria catalana, un producte que desmereixia els seders francesos de Lió, però que va gaudir d'una alta demanda. En aquest context, la monarquia va reforçar les files de l'aristocràcia amb la creació d'una noblesa nova, que procedia de la burgesia enriquida per la modernització tecnològica del sector industrial i pel retorn dels capitals dels indians. A Barcelona, que va ser la primera ciutat espanyola on es varen notar els efectes de la revolució industrial liderada per la indústria tèxtil, es varen atorgar títols nobiliaris com el de comte de Godó, Baró de Quadras o Sert.[6]

La Mansana de la Discòrdia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mansana de la discòrdia
Baixador del carrer Aragó i passeig de Gràcia al 1902
La "mansana de la Discòrdia" abans de construir la casa Batlló

El passeig de Gràcia havia de ser un eix determinant en el procés d'instauració del projecte d'Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, entorn del passeig es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars, grans mansions amb jardins, palauets, com ara els Sama, els Robert, el palau de Marianao o el de la família Marcet, actual seu del cinema Comèdia. A la dècada dels noranta, tot aquest sector de la ciutat va anar adquirint progressivament un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia i que va fer que s'anessin substituint les cases aïllades per edificis de pisos.

El propi Gaudí havia intervingut en la decoració de dues botigues al passeig: la farmàcia Gibert i el bar Torino, ambdues desaparegudes.[7]

Entre 1900 i 1914 el passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès. El baixador que s'havia inaugurat el 1902, a l'encreuament amb el carrer d'Aragó, va permetre que els viatgers que arribaven en tren disposessin d'una parada més cèntrica que no l'estació de França.

L'any 1904, coincidint amb la realització de les obres de la casa Batlló, el rei Alfons XIII va visitar Barcelona i la Joventut Monàrquica, de la qual era president Josep Maria Milà i Camps, i va decidir que el millor lloc per rebre'l era el passeig de moda entre les famílies benestants. Quan Alfons XIII va veure el passeig va quedar enlluernat i en una visita posterior diria allò de «Madrid és molt bella, però Barcelona la supera en dues coses: el Tibidabo i el passeig de Gràcia».[n. 1][8]

Entre 1905 i 1906 la via es va transformar quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent. Amb aquesta remodelació va guanyar el concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, l'illa era criticada per la premsa satírica. L'apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec ja sabia el que havien fet els altres. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.[9]

La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que volien tenir la casa al passeig de moda. El 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, es van fer construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Joaquim Codina i Matalí. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.[8]

El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més. Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò, degut a les difícils condicions econòmiques que varen suposar la pèrdua de les colònies americanes.

La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «Tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és presagi d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí.»[n. 2][10] En resposta, la Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols comencen a rendir-se a la realitat i s'ocupen i comenten, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.» [10]

Arquitecte[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antoni Gaudí
Antoni Gaudí el 1910

Antoni Gaudí i Cornet (1852 - 1926) va ser un arquitecte català reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.[11][12] Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. Va treballar per encàrrecs de clients particulars per crear les seves mansions particulars com la Casa Vicens o el Palau Güell, però alguns dels seus clients, membres de la burgesia emergent en el canvi de segle, li varen encarregar edificis plurifamiliars, tres d'ells a Barcelona: la casa Calvet, la casa Batlló i la casa Milà.[13]

L'evolució de l'obra d'Antoni Gaudí arranca dels principis del gòtic per transcendir i abandonar el neogòtic i crear una obra d'estil propi que resulta essencial per a l'arquitectura moderna i que és considerada el principal exponent del Modernisme català. A la seva obra juguen un paper central els components geomètrics i estructurals. La Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, la Colònia Güell i la casa Batlló representen figures claus de l'arquitectura modernista a Barcelona.[14]

Gaudí va destacar en la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l'ornamentació de l'antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica. Va exhibir un important intercanvi de valors estretament associats amb els corrents culturals i artístics de la seva època, representades en el Modernisme català. Es va anticipar i va influir en moltes de les formes i tècniques que influirien en el desenvolupament de la construcció moderna al segle XX.

L'obra de Gaudí representa el geni de l'arquitecte, expressant particulars qualitats espacials i la plasticitat de les línies ondulants i l'harmonia dels colors i dels materials, tant a les estructures arquitectòniques com als elements esculpits.[15]

El seu treball obsessiu i la seva bogeria creativa absolutament incompresa al seu temps va ser vista per Le Corbusier:

« Gaudí era un gran artista; només aquells que commouen el cor sensible dels homes, resten i restaran. Hauran, però, de veure's maltractats en el curs del camí, incompresos i acusats de pecar contra la moda del moment. Le Corbusier, 1957.[16][n. 3] »

Els Batlló[modifica | modifica el codi]

La família Batlló en una imatge dels fotògrafs Napoleon
Article principal: Josep Batlló i Casanovas

Josep Batlló i Casanovas (? - Barcelona, 10 de març de 1934),[17] fou un home de negocis del tèxtil, fill de Feliu Batlló Masanella[18] i de Josefa Casanovas i Duran, que tenia dos germans:[19] el Tomàs[n. 4] i l'Alejo.[n. 5]

Es va casar el 14 de maig de 1884 amb Amàlia Godó Belaunzarán, filla de Bartomeu Godó i Pié, polític actiu del Partit Liberal i empresari,[20] que va ser diputat a Corts per Igualada,[21] i membre de la família dels fundadors del diari La Vanguardia i als Godó de la indústria del jute.

La celebració de la boda dels dos joves de la burgesia catalana de finals del segle XIX va començar amb el comiat de solter del nuvi al "Restaurante de Francia" de la Plaça Reial n. 12, fundat per Msr. Justin, un fet que va ser recollit per la premsa.[22] El 17 de juliol de 1901 va entrar com a soci a la raó social José M. Llaudet Bou, S. en C. de Sant Joan de les Abadesses, amb un capital inicial de 325.000 pessetes. El seu soci fundador era Josep Maria Llaudet Bou.[23]

El pare de Josep Batlló, Feliu Batlló i Massanella, era un fabricant tèxtil català amb diverses fàbriques. Aquesta branca familiar dels Batlló no estava, però, vinculada directament amb els propietaris de l'antic Vapor Batlló, ni de Can Batlló (carrer Urgell), actual Escola Industrial de Barcelona, que varen ser creades per la branca olotina dels Batlló. D'aquesta nissaga, els tres germans Batlló i Batlló, Enric, Àngel i Pia, havien encarregat edificis a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, qui també els va dissenyar el panteó familiar al cementiri de Montjuïc.

A més dels negocis tèxtils va estar molt relacionat amb La Vanguardia, a causa de la seva relació familiar com a cosí polític de Ramón Godó i Lallana, primer comte de Godó.[24] Va morir a Barcelona el 10 de març de 1934.[17]

La parella va tenir cinc fills:

  • José († 29-1-1955), casat amb María Teresa Vidal Ribas, que va estar lligat professionalment amb el grup Godó i a l'empresa tèxtil "Batlló i Trias, SA".[25]
  • Mercedes († 1963),[26] casada amb el Dr. Juan Marimón Carbonell.[17] Aquesta filla va continuar vivint a l'edifici quan varen morir els seus pares. Un dels seus fills, Cèsar, és el darrer veí de la família Batlló que resideix a la casa Batlló.
  • Carmen († 8-4-1939), casada amb Juan Clavell Montiu.[17] Aquesta branca de la família es va traslladar a viure a Donostia.[27]
  • Felipe, casat amb Pilar Yglesias.[17] Es va dedicar a la seva afecció als automòbils, on va tenir indústria pròpia amb els automòbils marca "España".[28] Va ser un destacat dirigent falangista amb càrrecs importants dins el règim franquista. Va morir a Madrid el 24 de maig de 1985.[29]
  • Luis, que va morir amb pocs anys de vida per una malaltia poc coneguda.[30]

Història[modifica | modifica el codi]

Edifici anterior[modifica | modifica el codi]

Vista parcial de l'edifici (dreta) abans de la reforma junt amb l'Amatller, cap al 1904

La casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional construïda per encàrrec de Lluís Sala Sánchez l'any 1875 per l'arquitecte Emili Sala i Cortés, el mateix que va construir la casa d'Emília Adrià, just al costat, a la cantonada amb el carrer d'Aragó i que, amb modificacions, encara es conserva.[31] Era un edifici sense característiques especials dins de l'eclecticisme tradicional de finals del segle XIX.[32]

L'any 1900 la finca va ser adquirida per Josep Batlló. Es pensa que en aquest punt hi havia existit anteriorment una masia perquè al soterrani es va trobar una cova feta servir com a fresquera i que Gaudí va voler conservar.[31]

Sala i Cortés va ser l'autor de la casa Elizalde i de la casa Emilia Carles (actual hotel Ducs de Bergara) i de destacades mansions d'estiueig a la Garriga. Va estar relacionat amb Gaudí quan va ser professor seu a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i també perquè l'havia contractat ocasionalment com a delineant.[33]

Projecte de reforma[modifica | modifica el codi]

L'edifici en fase de construcció, en una foto de Domènec Sugrañes

El projecte de reforma va ser encarregat per Josep Batlló i la seva esposa Amàlia Godó Belaunzarán, que varen presentar la sol·licitud de llicència el 7 de novembre de 1904.[34]

Una altra branca de la família Batlló havia encarregat anteriorment altres cases a Josep Vilaseca i Casanovas. En concret, la casa Pia Batlló a la Gran Via i Rambla de Catalunya, la casa Àngel Batlló al carrer de Mallorca 253-257 i la casa Enric Batlló al número 259-263 del mateix carrer fent cantonada amb el Passeig de Gràcia, totes elles d'un estil eclèctic amb elements d'estètica modernista. Però Josep Batlló volia desmarcar-se'n i va triar Antoni Gaudí, l'innovador arquitecte del comte Güell i guanyador de la primera edició del concurs anual d'edificis artístics amb la Casa Calvet, el 1900.

L'encàrrec inicial era enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou; tanmateix, Gaudí va convèncer Batlló de mantenir-lo i fer una transformació reformant només la façana. Finalment la intervenció, però, va anar força més enllà, ja que va suposar una important reorganització dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural, dos pisos afegits i la remodelació de les golfes i el terrat.[34] Aquesta transformació va fer passar dels 21 metres d'alçada i 3.100 m² a l'ocupació actual amb un total de 4.300 m² amb 450 m² de superfície per planta, una alçada de 32 metres i 14,5 metres d'amplada.[35]

La reforma de la façana era l'objecte inicial de la reforma i Gaudí la va substituir integralment a la planta baixa i el primer pis per una estructura de pedra de Montjuïc amb formes ondulades. La resta va ser repicada per donar-li una forma ondulada en sentit vertical.[32]

Gaudí va ajustar el coronament de l'edifici per anar a buscar les diferents alçades dels edificis veïns.

Per projectar l'edifici l'arquitecte va fer alguns plànols, però la seva fórmula de concepció es va materialitzar amb una maqueta de guix que va crear amb les seves pròpies mans fins a aconseguir les formes sinuoses de la façana, un mitjà per explicar la seva visió molt més pràctica que els plànols.[36]

El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la casa Amatller. El constructor Josep Bayó va narrar les paraules de Gaudí: "No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que en gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, allà una tribuna…".[37] Per la banda dreta va portar el perfil del coronament fins a trobar la teulada de l'edifici veí (també de l'arquitecte Emili Sala i Cortés), més alt que el de l'esquerra. Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.

El projecte va ser fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època i l'Ajuntament de Barcelona, l'abril de 1906, és a dir, dos anys més tard de la sol·licitud de la llicència, va ordenar interrompre els treballs "per no tenir permís". Lluny d'aturar les obres, pràcticament acabades, els propietaris varen respondre al cap de poc amb la sol·licitud del permís per llogar els pisos. Fins i tot amb la reforma enllestida, l'Ajuntament no li va concedir el "permís d'obres" fins a set anys més tard, el 18 de febrer de 1913. No va acabar aquí l'enfrontament amb les autoritats, ja que Josep Batlló no va liquidar la contribució a Hisenda fins al 1920 perquè discrepava amb la valoració feta pels tècnics del ministeri i va encarregar una contra-valoració a l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, qui va fer una descripció de l'edifici justificant un cost inferior, ja que tot i ser ostentosa, el cost de l'obra havia estat baix degut al valor dels materials emprats.[38]

Quan l'edifici estava pràcticament acabat en Pere Milà va visitar a qui era soci del seu pare en un negoci de cànem –en Josep Batlló– quan aquest s'estava construint la "Can Batlló", va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.[39]

Col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Gaudí va comptar amb els seus arquitectes auxiliars que ja col·laboraven amb ell a la Sagrada Família, en Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), el seu ajudant immediat, i Domènec Sugrañes i Gras (1879-1938) i Josep Canaleta i Cuadras (1875-1950), que varen ser els redactors del projecte.[40] També va comptar amb la col·laboració dels escultors Josep Llimona i Bruguera, que va realitzar les figures de l'oratori, Carles Mani i Roig, que va fer el Crist crucificat també per l'oratori; Joan Matamala i Flotats va realitzar els treballs en pedra de la façana i Joan Beltran n'era l'escultor modelista.[40]

La participació de Josep Maria Jujol com ajudant de Gaudí es concreta en el disseny de les portes de fusta i altres elements decoratius del primer pis i les pintures de la capella. Per a la capella també va realitzar, en un petit taller que tenia a la casa Milà, uns canelobres en fang. Amb tot, la intervenció més important va ser el disseny de la superfície policroma de la part central de la façana.[41][42]

El mestre d'obres va ser Josep Bayó i Font, a qui havia contractat per primer cop per a fer el Primer Misteri de Glòria de Montserrat i que posteriorment seria també el constructor de la casa Milà.[43] En aquesta obra va col·laborar el seu germà Jaume, un arquitecte que havia treballat amb Domènech i Montaner, que era l'autor de la casa Baurier al carrer d'Iradier de Barcelona.[44]

La fusteria va anar a càrrec del taller d'ebenistes "Casas i Bardés", que varen realitzar les elaborades portes i finestrals del pis principal i la molt complexa escala principal que, pràcticament, es va construir "in situ" i va ser "ajustada" per Gaudí diverses vegades. L'execució del mobiliari dissenyat per Gaudí també és obra d'aquests artistes.[45] Tot i que és evident la seva durabilitat, el cost d'aquesta partida devia ser considerable, ja que quan varen intervenir a la casa Milà, després de fer dues portes, en conèixer el preu, la senyora Roser Segimon va decidir que no se'n farien més d'aquesta qualitat.[46]

Els treballs de forja en reixes i balcons varen ser realitzats pels germans Lluís i Josep Badia i Miarnau.[45] Els germans Badia varen fer treballs molt destacats de les obres de Gaudí, com l'espectacular porta del Palau Güell i els balcons de la casa Milà.[47]

Sebastià Ribó va realitzar les grans peces ceràmiques del carener i les rajoles blaves col·locades com escates a la façana, seguint la tècnica d'engalbar, a més de fer una barreja del fang amb el vernís. Tenia el seu taller al carrer Dos de Maig.[37] La ceràmica seriada es va realitzar a la Fàbrica Pujol i Bausis. La cuculla i la creu que remata la torre va ser realitzada a la fàbrica "La Roqueta de Santa Catalina" de Palma.[45]

Els vidres trencats fets servir a la façana varen ser subministrats gratuïtament pels Tallers Pelegrí, que estaven a la Gran Via, prop de la plaça Espanya. Varen ser els mateixos artesans responsables de la realització dels vitralls emplomats interiors de l'edifici, tant a les parts altes de les portes com al gran finestral del pis principal amb vidres poligonals i peces circulars i amb volum de colors intensos.[45]

Propietaris i activitats comercials[modifica | modifica el codi]

L'edifici respon al model de "casa de renda" pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, una fórmula que es va aplicar a bona part de l'arquitectura d'aquesta part de la "nova ciutat" a finals del segle XIX. El permís per a poder llogar els pisos va ser presentat a l'Ajuntament de Barcelona el 13 d'octubre de 1906, data que es donen per acabades les obres.[34] Quan va morir Amàlia Godó, el 1940, l'edifici va quedar en herència per a les seves filles Mercedes i Carmen. Aquestes varen vendre l'immoble el 1954 a la Sociedad Iberia de Seguros. Aquesta societat d'assegurances va fer-lo servir com a seu social i va fer algunes restauracions.

L'any 1989 es va iniciar un llarg procés de venda a partir d'una oferta de 10.000 milions de pessetes (~ 60,1 milions €) del banc japonès Sumittomo, que es va acabar frustrant.[48] L'any 1991 el president de l'asseguradora, Enric Bernat, conegut per ser el propietari de Chupa Chups, va confiar a Sotheby's l'operació de venda amb un preu de sortida de 10.000 milions de pessetes,[49] tot i que la valoració feta per aquesta mateixa entitat va ser de 13.700 milions de pessetes (~ 82,3 milions €).[50] Un any més tard, i a causa de l'alt preu i la crisi del sector immobiliari, encara continuava en venda.[51] Bernat va comprar un 22,5% de l'asseguradora Iberia i prengué el control total de la companyia l'estiu del 1992.[52] Finalment, davant de la falta de compradors i les dificultats econòmiques per les quals passava l'asseguradora, va ser la mateixa família Bernat qui va adquirir l'edifici per 3.600 milions de pessetes (~ 21,6 milions €). En l'actualitat continuen sent propietaris de la Casa Batlló.[50][53]

Llogaters comercials[modifica | modifica el codi]

La botiga Pathé Frères el 1907

Quan el 1905 la firma cinematogràfica francesa Pathé Frères va decidir instal·lar-se a Barcelona, va triar els baixos de la casa Batlló.[8] La fotografia era una de les noves tecnologies en auge, junt amb el telèfon, tal com Domènech i Montaner va voler destacar a les escultures del pis principal de la casa Lleó Morera. A més, el desplaçament de les classes benestants cap a l'Eixample havia canviat la centralitat de l'activitat a Barcelona i els famosos fotògrafs s'havien traslladat al passeig de Gràcia: Antoni Esplugas s'havia traslladat al número 25 des de la seva antiga ubicació a la plaça del Teatre,[54] i Pau Audouard havia anat a la veïna casa Lleó Morera, amb una gran inauguració del seu estudi el 6 de juliol de 1905.[55] Així, la distribuïdora d'un producte tan innovador com el cinematògraf va optar per instal·lar-se en un lloc destacat i molt a prop dels seus clients potencials. La firma va continuar en aquestes instal·lacions fins al 1921.[56]

A partir de 1922 es va instal·lar a la planta baixa el local de queviures Martignole, propietat d'Emilio i Margarita Martignole. L'establiment tenia la seu central al carrer d'Escudellers 10, on sota el nom de "El Colmado" s'havia fundat el negoci el 1810. El 1849 va passar a ser regentat pel gendre del fundador, l'Émile Martignole, un francès originari de Cavanac prop de Carcassona, que va ser president de la Cámara francesa de Comercio de Barcelona i que va morir el 1905, deixant el negoci a dos dels seus 5 fills. L'Émile incorporaria novetats en el negoci i el local havia passat de ser un colmado, on hi havia de tot una mica - conserves, vins i licors,[57] medecines-,[58] a ser una botiga de delicatessen, principal proveïdor de la burgesia gràcies als vins i altres productes d'importació, com el "formatge de carn" holandès.[59] A finals del segle XIX la inquietud i professionalitat de Martignole li havia portat a crear i patentar una gelatina de carn i de gallina que va esdevenir un producte bàsic per a l'alimentació de malalts,[60] arribant a la seva màxima popularitat durant l'epidèmia de grip de 1918. Aprofitant l'esnobisme de la seva clientela, el local va recuperar el francès del seu impulsor i va passar a anunciar-se com Maison d'alimentation Martignole.[61]

El 1930, un cop consolidada la botiga ubicada als baixos de la casa Batlló, varen tancar el local original d'Escudellers. El negoci va desaparèixer poc abans de la Guerra Civil Espanyola per les desavinences amb la patent de la gelatina entre Emilio, que l'havia renovat el 1914,[62] i el marit de la seva germana Margarita, Émile Berthelier, que dirigia el comerç.[57] Amb tot la "Gelatina Martignole" es va continuar fabricant fins a la segona meitat del segle XX distribuït pels laboratoris Vidal Ribas, SL.[63]

Després del període de guerra durant el qual la casa Batlló va estar decomissada i la família va marxar a Itàlia, l'1 de gener de 1940 va obrir a la planta baixa la Galeria d'art SYRA, propietat de Montserrat Isern i que abans de la guerra havia estat instal·lada al carrer Diputació 262. La galeria va ser decorada per Alexandre Cirici i transformada per l'arquitecte Pere Ricart Biot. Va existir fins a finals dels anys 1980, després de la mort de la seva propietària el 9 de juliol de 1986. Per aquesta galeria varen passar artistes com Josep Amat, Pere Daura, Grau Sala, Joaquim Sunyer, Francesc Gimeno, Josep Granyer i Giralt, Rafael Benet i Vancells o Josep Guinovart, que va fer aquí la seva primera exposició. La sensibilitat de Montserrat Isern va ser una finestra per a pintores com Àngels Santos, Olga Sacharoff o Soledad Martínez.[64][65]

Entre 1930 i finals del segle XX varen estar instal·lats al quart pis els Laboratoris Roca de Viñals, dedicats a les anàlisis clíniques. Cap als anys 1980 estaven regentats pel doctor Alfonso Vidal-Ribas Cadira, familiar llunyà de Teresa Vidal-Ribas,[n. 6] nora de Josep Batlló i Casanovas.[66] El 22 de febrer de 1942, la companyia Producciones y distribuciones Chamartin, dedicada a la distribució de pel·lícules, fonamentalment de producció espanyola de la postguerra, es va instal·lar al pis principal.[67] La sucursal de Barcelona de la productora va instal·lar la seva factoria de dibuixos animats al pis de la Batlló.[68] L'any 1958 es va traslladar al carrer de Mallorca 213.[69]

Restauracions[modifica | modifica el codi]

La desaparició del gust pel modernisme, especialment atacat pels noucentistes i per les avantguardes que preconitzaven la simplicitat i el funcionalisme, va restar interès per l'obra de Gaudí que esdevenia sacrificable a favor de la comoditat dels temps moderns i les necessitats funcionals de les empreses que s'hi instal·laren, modificant parets i rebaixant sostres. Als anys 1980 hi va haver una recuperació de la sensibilitat en pro del modernisme.

Poc després del canvi de propietat el 1954, la Sociedad Iberia de Seguros va dur a terme una restauració entre 1960 i 1970. En aquella ocasió es va netejar la façana principal incloent els elements de pedra de Montjuïc.

L'any 1981, en ocasió de la celebració del 75è aniversari de la inauguració, es varen restaurar les golfes i es va recuperar l'espai interior, que s'havien degradat per manca d'ús, esdevenint un traster sense importància. Es varen recuperar les formes originals dels arcs, el seu color blanc i es va instal·lar una il·luminació que realçava les formes i donava valor estètic a un espai creat per atendre funcions domèstiques. L'obra, acabada el març de 1981, va incloure el canvi del paviment re-aprofitant peces de mosaic recuperades dels pisos a la reforma de Gaudí de 1904.[34]

Voltes al sostre de la planta baixa

L'any 1983 es varen restaurar les baranes dels balcons recuperant el seu color marfil original que havia estat recobert de color negre. El canvi, tot i ser més respectuós amb l'original, va generar sorpresa després de tants anys amb el color afegit. A partir de 1989 es reforcen estructures, fonaments encara de l'edifici original, es recupera la planta baixa i totes les claraboies que permeten l'entrada de llum natural al soterrani i planta baixa. Es decora el sostre amb unes ondulacions jujolianes resultat de refer les voltes per alinear-les amb la projecció solar sobre la façana i així aprofitar millor la llum.[70] Es construeix una escala que uneix els espais dedicats a salons de la planta baixa i del soterrani. Es restaura la façana posterior netejant i repassant tota la decoració de trencadís i es restaura la terrassa del pis principal: terra hidràulic, reixes i paret del fons amb les jardineres ceràmiques. El 1992 es varen restituir les portes exteriors de la planta baixa i es va tractar el paviment del terrat i el trencadís de les xemeneies.[71]

El 1994 es produeix el canvi de propietat amb la sortida de la Sociedad Iberia de Seguros i el traspàs a la família Bernat.

Des de 1987 la Casa Batlló va ser restaurada per l'equip d'arquitectura de Josep Maria Botey, que es va desvincular de l'obra el 1994 per no estar d'acord amb algunes propostes dels nous propietaris, la família Bernat. Segons l'arquitecte, no es va acceptar fer la restauració amb criteri museístic, és a dir, diferenciant perceptiblement l'obra original de l'afegida o simulada. Quan aquest va abandonar el projecte, Nina Bernat, de la família propietària de l'edifici i interiorista, va encarregar la continuació de les obres a Joan Bassegoda i Nonell, director de la Càtedra Gaudí.[72][73]

Visita amb audioguies

Des de 1998 es va restaurar totalment la primera planta, reforçant l'estructura del seu terra, canviant els bigams de fusta deteriorats de l'edifici original de 1875 que havien estat reciclats per Gaudí,[74] una intervenció que, lògicament, va comportar restaurar el sostre del pis noble. Es restaura l'ascensor i es fa una intervenció de consolidació de la façana que presentava zones amb risc de despreniments. A partir de l'any 2000, i en preparació per a la celebració de l'any Gaudí 2002, es va realitzar una restauració intensa de la façana amb la recuperació de vidres i trencadís, es van regenerar juntes mancades de morter i es va fer un tractament fungicida. Els balcons, la fusteria i les peces ceràmiques rodones trencades varen ser revisades i arreglades.

També es va aplicar un tractament hidrofugant a la pedra sorrenca de Montjuïc i es van reproduir els colors originals or i vainilla dels barrots i de la base dels balcons. Els patis interiors es varen repassar i netejar, canviant alguna peça trencada; es va restaurar la fusteria dels buits que donen als patis, així com les portes i espiells de les portes d'entrada als pisos.

Després de l'Any Internacional Gaudí 2002 s'ha continuat amb l'esforç de recuperació de les golfes, el terrat i les xemeneies on, el 1981, ja s'havia intervingut el per netejar i consolidar. En aquesta actuació es restitueixen els paviments hidràulics, es recupera tota la fusteria i es repassa el terrat superior.[71]

Ús actual[modifica | modifica el codi]

Imatge de l'espectacle Imatge de l'espectacle
Imatge de l'espectacle Imatge de l'espectacle
Imatges de l'espectacle

L'any 1995 s'inaugurà la reforma que convertí 1.830 m2 (soterrani, plantes baixa i primera) en un espai disponible per a actes socials.[53] A més de l'organització d'esdeveniments per a empreses o particulars, la casa està oberta a les visites des del 19 de març de 2002 coincidint amb l'any Gaudí. Les visites es poden realitzar tots els dies de l'any i compten amb un sistema d'audioguies que aporten múltiples detalls del procés constructiu i de la interpretació artística de l'obra de Gaudí. A mesura que s'han restaurat nous espais -com les golfes o el terrat-, aquests s'han anat incorporant a la visita i actualment es pot recórrer quasi la totalitat de l'edifici (pis noble, terrassa posterior, primer pis, golfes, terrat, etc.), llevat dels pisos superiors que estan habitats o ocupats per oficines de la societat que la regenta. Tampoc formen part de la visita els espais de la planta baixa i el soterrani, que es dediquen a l'organització d'esdeveniments. L'any 2011 va rebre unes 600.000 visites.[5]

Al primer pis, juntament amb el servei de cafeteria i la botiga de marxandatge, hi ha un espai dedicat al mobiliari de Gaudí que inclou reproduccions fidels de peces de la casa Batlló i de la casa Calvet, aportant un complement ideal per a comprendre millor la vida quotidiana de la casa quan es va crear.

Des del juny del 2000 la casa Batlló està inclosa a la Ruta del Modernisme, una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona per reconèixer i promocionar el patrimoni arquitectònic de Barcelona.[75]

Amb motiu del desè aniversari de l'obertura al públic de la casa Batlló, l'octubre del 2012 es va fer un espectacle de vídeo mapping sobre la seva façana amb el nom d'El despertar de la Casa Batlló on s'escenificaven les diferents interpretacions i simbologies de l'edifici: bassa de nenúfars, finestres badallant, el drac animat llençant foc i lluitant amb sant Jordi, ossos en finestres i balcons, rat penats volant, les màscares i confeti de festa amb focs d'artifici, etc.[76][77]

Edifici[modifica | modifica el codi]

« Segons Leonardo da Vinci, la natura està plena de causes latents que mai han estat alliberades. L'encantada arquitectura de la casa Batlló és l'alliberament d'un d'aquests arcans naturals per obra i gràcia de la imaginació i poder creatiu de Gaudí. »
Joan Bassegoda i Nonell[78]

Més enllà de les diferents interpretacions de zones o detalls específics d'aquesta obra, la casa Batlló, dins de la línia naturalista de l'autor, s'inspira en l'ambient marí. La varietat dels seus colors i espècies conformen la tesi amb un destacat domini del blau del mar i l'ocre de les roques, un blau que apareix vinculat a la decoració ceràmica, a la façana, al vestíbul o als patis interiors.[79] Segons l'historiador Juan José Lahuerta, "l'interior de la casa esdevé espai de recollida per a l'home que s'enfronta amb les multituds de la ciutat i lluita en un món competitiu, una mena de cova submarina on recollir-se, on trobar un espai íntim, igual que es mostra a l'obra de Jules Verne (molt popular a l'època i mort el 1905 coincidint amb la construcció de l'edifici), l'heroi, l'home modern i conqueridor té dues realitats: una exterior, còsmica, sense límits i una íntima on es recull a la cova, al ventre matern de la terra; la natura, la raó i la història convergeixen en aquesta obra".[80]

Elements constructius i decoratius[modifica | modifica el codi]

Façana[modifica | modifica el codi]

La façana mostra tres parts ben diferents tot i estar harmònicament integrades. La part superior, una mica enretirada de l'alineament del carrer, és una mena de cresta amb unes característiques peces ceràmiques que han suscitat múltiples interpretacions. La part central, que arriba fins al darrer pis, és un tapís multicolor d'on sobresurten els balcons. La part inferior amb la planta baixa, el pis principal i les dues galeries del primer pis estan construïts per una estructura de pedra sorrenca de Montjuïc amb formes ondulades.

Creu i detall de la teulada
Les Nymphéas
Els dos tipus de balcons
La part baixa de la façana en pedra sorrenca de Montjuïc

La part superior de l'edifici és un coronament, una mena d'immens gablet, que està al mateix nivell que el terrat i permet dissimular la sala on hi havia els dipòsits d'aigua i que actualment és una sala buida.

El seu perfil recorda l'esquena arquejada d'un drac, on les teules ceràmiques en serien les escates. El mític monstre té el cap a la banda dreta on una petita finestra triangular en l'estructura simula el seu ull. Diu la llegenda que l'orientació d'aquesta finestra li permetia a Gaudí observar la Sagrada Família que construïa simultàniament, una visió avui impossible per les noves edificacions.[81] Les peces amb reflexos metàl·lics que simulen les escates del monstre varien el seu color des del verd a la banda dreta, on comença el cap, passant al blau intens i violaci a la gran part central i, per últim, vermellós i rosa intens al costat esquerre. Les peces ceràmiques, col·locades encavalcades com si fossin teules, estan realitzades amb una nova tècnica que Gaudí i Domènech i Montaner varen recuperar estudiant-les en un obrador del País Valencià.

Al capdamunt de l'edifici, com simulant l'espinada del drac, es poden observar dos tipus de peces de formes molt singulars. Unes són teules amb forma de segment de tor sinusoïdal que rematen l'estructura i estan fetes de colors similars a les escates que cobreixen, i les altres són teules cobertores amb forma de colzera d'armadura de guerrer que cobreixen les unions de les anteriors. Aquestes varien el seu color del taronja al costat dret, passant pel verd a la zona central i de color blau a la banda esquerra.[82]

Potser un dels elements més destacats de la façana és la torre coronada per una cuculla ceràmica que, al seu cop, està rematada amb una creu de quatre braços orientats als punts cardinals com les que l'autor també va fer al Parc Güell. És una forma bulbosa que evoca l'element radical de la vida vegetal. Un bulb radical immens suporta una segona forma anàloga que recorda el tàlem de la flor, una flor representada per la creu amb uns braços que són en realitat poncelles que anuncien una propera floració.[82]

La torre, on està "plantat" el bulb del que floreix la creu, està decorada amb els monogrames de Jesús (JHS), Maria (M amb la corona ducal) i Josep (JHP), fets amb peces de ceràmica daurada que ressalten sobre el fons verd que cobreix la façana. Aquests símbols mostren la profunda religiositat de Gaudí, que trià el tema de la Sagrada Família inspirat per la construcció del temple expiatori que feia simultàniament amb aquesta obra.[34]

La cuculla i la creu varen ser realitzades a Mallorca i quan van arribar tenia alguna de les peces trencada, potser del transport. Tot i el compromís del fabricant per tornar a fer les peces trencades, Gaudí va considerar atractiva aquesta estètica de trencadís i va demanar al paleta que les enganxés amb morter de calç i subjectant-les amb una anella de bronze.[45]

La part central presenta un atractiu i poètic disseny de temes aquàtics que evoca la superfície d'un llac amb nenúfars, propi de les Nymphéas de Monet, amb suaus ondulacions i reflexos produïts pels vidres i la ceràmica en trencadís.[32] És una gran superfície ondulada coberta amb un arrebossat de fragments de vidres de colors combinats amb 330 discos rodons de ceràmica policroma que havien estat dissenyats entre Gaudí i Jujol fent proves durant les seves estances a Mallorca, quan treballaven a la reforma de la catedral de Palma.[83] Alguns d'aquests discos que varen sobrar varen ser re-aprofitats al banc del Parc Güell i a la font del jardí de la "casa del cura", a la Colònia Güell.[3][36]

Les baranes dels balcons estan fetes en ferro colat i per al seu disseny Gaudí va fer un model de mida natural als tallers de la Sagrada Família abans de passar-ho al fonedor. Són vuit peces, set iguals i una de més gran que es troba a la petita terrassa a l'esquerra del darrer pis. Estan pintades en color marfil i tenen unes tires d'acer de passamà torçades helicoïdalment per cobrir els forats. Els balcons del primer pis i els dos del segon pis que estan sobre les tribunes tenen balustrades helicoïdals i barana de marbre de Carrara encastades sobre l'estructura de pedra de Montjuïc lobulada i amb una sòbria decoració floral.[84]

Per últim, al capdamunt de la part central de la façana hi ha un balcó més petit, també de ferro colat, que correspon a la sortida exterior de les golfes i té una estètica diferent de la resta, més propera a una flor de nenúfar que flota en el llac monetià;[34] a banda i banda, dos braços de ferro permetien instal·lar unes politges per pujar i baixar mobles.[78]

Aquesta part central de la façana és, sense dubtes, l'aportació més interessant i d'autoria més discutida. Segons Ignasi de Solà-Morales, el disseny de la façana és de Gaudí (formes corbes, cranis als balcons, cresta de drac, etc.), però la solució del color va anar a càrrec de Jujol, en qui Gaudí confiava en el domini del color.[41]

La façana del pis principal, feta totalment en pedra sorrenca, mostra formes arrodonides sostingudes per dues columnes amb un fust que s'eixampla triangularment a la seva part alta sense formar capitell i que conformen tres grans buits. El disseny es complementa amb una elegant fusteria als finestrals combinada amb vitralls emplomats multicolor.[31] Per davant dels grans finestrals, com si es tractés d'uns puntals que sostenen la complexa estructura pètria, hi ha sis fines columnes simulant dos ossos llargs d'extremitat, fèmurs o húmers, amb una aparent articulació central que, en realitat, és una decoració floral. Les formes arrodonides dels buits i l'aspecte de llavis amb què està treballada la pedra que els envolta els dóna un aspecte proper a una boca totalment oberta, motiu pel qual va rebre el qualificatiu de "casa dels badalls". Al primer pis es repeteix l'estructura i disseny de les dues finestres dels extrems formant unes galeries, però sobre el gran finestral central hi ha els dos balcons abans descrits.[84]

Per Bassegoda, a l'obra de Gaudí els fragments suggereixen la continuïtat; la seva façana podria estendre's lateralment de forma indefinida en contraposició a l'espai tancat dels poliedres regulars que conformen els edificis tradicionals.[85]

Vestíbul i escales[modifica | modifica el codi]

Escala principal, l'espinada del monstre

L'entrada principal és sòbria, tancada per unes portes de ferro forjat pintades de color marfil i daurat similar als balcons, una pintura feta a base de cerussa que Gaudí ja havia fet servir en altres ocasions per protegir de l'oxidació. Els altres buits de la planta baixa corresponen a l'accés al soterrani, dues finestres amb uns respiradors del soterrani que haurien fet de carboneres i la porta del comerç de la planta baixa. Originalment, només la porta de l'escala era de ferro, com l'actual, ja que les portes del soterrani i la botiga eren fetes en fusta per la casa Eudald Puntí del carrer de la Cendra. Actualment totes tenen tancaments de ferro homogenis al de l'entrada principal.[86]

Porta dels pisos superiors

El vestíbul està decorat amb un arrambador ceràmic amb peces de colors blau clar i blanc. Al fons hi ha un petit distribuïdor, a la base d'un dels patis interiors que li aporta il·luminació natural. Des d'aquest distribuïdor, amb una petita porteria, surt l'elegant ascensor modernista, l'escala que puja a tots els pisos i una majestuosa escala que condueix exclusivament al pis principal.[3]

L'escala de veïns puja envoltant l'ascensor i entremig dels dos patis interiors, la qual cosa confereix una llum poc usual a les escales, habitualment situades com una caixa central tancada i fosca. Aquí, per contra, l'escala no està tancada per parets, sinó per baranes i una estructura de vidres translúcids. A cada replà hi ha dues portes de roure tallades amb gúbia, amb una lletra daurada de cal·ligrafia gaudiniana pintada en el muntant i que indica el pis de què es tracta, una fórmula alternativa a la numeració tradicional de pis i porta. Les lletres van des de l'"A" a la "I". La "G" de Gaudí té una grafia especial.[86]

L'escala principal que permet accedir directament al pis principal, domicili dels Batlló, arranca des d'un vestíbul privat que hi ha al fons de l'entrada, d'uns 20 metres quadrats amb unes parets ondulades que, sense cap racó ni cantonada, formen un continu amb el sostre conferint-li l'aspecte visual d'una cavitat natural. Dues grans lluernes de vidre decorat amb hexàgons, com si es tractés d'una bresca, aporten llum a l'espai.

La majestuosa escala està feta en fusta de roure i incorpora unes peces tallades a l'extrem dels esglaons que evoquen les vèrtebres d'un animal prehistòric. La concatenació d'aquestes peces en una sinuosa espiral que gira quasi 180º conformen l'espinada del monstre gegantí dins la seva cova. El passamà, que recorre tota l'escala, té als seus extrems uns elements decoratius formats per un pal metàl·lic amb una esfera de vidre vermell envoltada per dues cintes de ferro que sostenen una corona sobre l'esfera.[87]

Pis principal[modifica | modifica el codi]

Llar de foc
Saló principal
Menjador dels Batlló amb el mobiliari original (1927)
Detall del sostre del saló principal

El primer pis és diferent de la resta de pisos i va requerir una intervenció molt important. Es tractava de l'habitatge dels Batlló i Gaudí hi va parar una especial atenció amb una interessant disposició dels sostres i una decoració molt elaborada, jugant amb llums i ombres als diferents espais i donant formes ondulades a tots els envans. La façana aquí és de pedra, amb una galeria on les finestres tenen formes ondulades i totalment diferents i els pilars adopten formes d'ossos amb articulacions.[45] El seu accés es fa directament des de l'escala principal, al fons del vestíbul. Al final d'aquesta serpentejant escala s'arriba a un rebedor que fa funcions de distribuïdor; darrere d'una primera porta s'arriba a la sala de la llar de foc, feta als tallers Ramon Reguant. Es tracta d'una sala al servei de l'estètica d'aquesta llar que, incrustada a la paret, té dos bancs davant seu, a banda i banda de la boca de foc. Tot el conjunt se circumscriu sota un arc amb perfil de xampinyó fet de gres refractari. Aquest disseny amb seients davant del foc simbolitza la unió de la família[88] i s'inspira en els espais per cuinar de les masies rurals on sota una gran sortida de fums s'ubicava el foc, el calder penjat i escons per seure-hi a la vora del foc. La versió urbana d'aquesta aplicació tindria com a objecte tenir un espai "recollit" per festejar les parelles, en un dels bancs, reservant l'altre per a la persona que "feia d'espelma" i que tenia cura de la moralitat. La Casa Navàs de Reus i la casa Burés a Barcelona tenen llars de foc amb bancs davant, si bé amb una decoració molt més modernista, a diferència del gust rústic que Gaudí va voler donar a aquesta estança. La resta de les parets estan estucades i inclouen pa d'or fent una mena de craquelat que simula els dibuixos d'un mosaic. Des d'aquesta mena d'avantsala s'accedeix als salons de la façana principal a través d'amples portes de formes exageradament ondulades, de fusta de roure amb vidres emplomats.

El gran saló central és un ample espai diàfan situat a la part central de la façana principal. El seu finestral de perfil sinuós va ser pensat per a "veure i ser vist" amb uns òculs a la part baixa, una decoració a base de vitralls rodons de diferents tonalitats blaves a la part alta i, a la franja central, unes finestres diàfanes de guillotina que s'obren mitjançant un joc de contrapesos que hi ha ocults als extrems. Entre aquestes finestres no hi ha cap muntant i quan s'obren totes alhora deixen la vista al carrer sense cap mena d'obstacles visuals.[89] Aquesta solució seria utilitzada posteriorment en el disseny de la "finestra correguda" de Le Corbusier a Villa Savoye.[90] Tot el conjunt d'aquest finestral correspon, de fet, a la galeria que sobresurt aproximadament un metre del mur de càrrega de la façana que està sostingut per uns arcs que descansen sobre quatre columnes interiors que gairebé passen desapercebudes.

A cada costat del saló hi ha dues estances més petites que treuen el cap al carrer per les finestres laterals del gran aparador que és el finestral d'aquest pis.[91] La del costat dret és un saló més íntim al que també s'accedeix des de la sala de la llar de foc, que es comunica amb el central mitjançant portes ondulants de fusta de roure també amb discos vitris circulars que poden obrir-se completament per a formar un únic ambient.

El sostre és un cel ras amb un relleu de guix en forma de remolí que recorda l'ambientació marina de la casa i suggereix la idea de la generació de la natura.[92] Al centre de l'espiral hi ha una espectacular làmpada que, si bé actualment no és la peça original, el seu disseny ens aporta una visió heliocèntrica del sostre de l'espai.[91]

A l'altre extrem del pis, mirant per la façana posterior cap a la terrassa, es troba el menjador privat dels Batlló. El seu parament de fusteria i vidre va ser desmuntat per raons funcionals quan l'edifici es va dedicar a oficines. L'any 1991 es va realitzar una reproducció que permet veure actualment la sala amb la mateixa imatge original.[86]

La forma del cel ras d'aquesta sala té la forma de l'esquitx produït per una gota amb les gotes que genera formant una corona. Prop de la sortida cap al jardí hi ha un parell de columnes bessones inspirades en les del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, amb la base i el capitell arredonits, mòrbids, com si estiguessin desgastades per l'erosió.[93] Estan estucades al foc amb un craquelat similar al que es troba a altres estances, però en aquest cas amb una combinació policroma amb uns colors càlids i de tons pastís.[94]

Oratori[modifica | modifica el codi]
Oratori de Llimona, actualment a la cripta de la Sagrada Família

Dins del gran saló del pis principal que dóna a la façana del passeig de Gràcia hi havia un oratori ubicat dins la forma còncava de la paret del fons; estava tancat amb uns grans panells de fusta que permetien convertir fàcilment el saló en capella, una solució que Gaudí ja havia fet servir al Palau Güell. Contenia un petit altar i un retaule de fusta de roure amb una Sagrada Família realitzat per Josep Llimona i Bruguera, on es veu Jesús adolescent besant la mà de sant Josep davant d'una taula de fuster mentre la Marededéu observa l'escena.[95] Al marc daurat del retaule dissenyat per Gaudí apareix la paraula "amén" escrita a la part superior i verticalment a cada costat, juntament amb l'anagrama "JMJ" en referència a Jesús, Maria i Josep. També hi havia un crucifix de metall obra de l'escultor de Tarragona Carles Mani i Roig, uns canelobres de Josep Maria Jujol i unes sacres de Joan Matamala.

El crucifix del Crist de l'Expiració fet per Mani s'havia realitzat seguint els estudis de Gaudí sobre la posició exacta del cos dels condemnats a la creu, un tema sobre el qual l'arquitecte havia confeccionat diverses maquetes en guix, una d'elles conservades a la casa museu Gaudí al Parc Güell. El retaule va ser desmuntat i va restar en poder de la família, a Madrid, durant molts anys, i des del 2001 es troba al museu de la Sagrada Família.[96]

Patis interiors[modifica | modifica el codi]

Degradat de colors al pati interior

Els patis interiors són un dels elements més innovadors de la reforma estructural de l'edifici. L'arquitecte va comprendre que per a constituir un espai unitari atractiu a la sensibilitat humana calia suprimir els enlluernaments que podien trencar el conjunt i va decidir compensar les diferències naturals d'il·luminació entre la part alta i la baixa amb un enginyós degradat del color de la ceràmica que recobreix les parets que va del blau cobalt fins al blanc, de dalt abaix, aconseguint en un precoç procediment de condicionament cromàtic un efecte de color uniforme en contemplar-lo des de la planta baixa.[82] Aplicant la mateixa lògica Gaudí va concebre les finestres més grans com més avall estan. A més, les 32 finestres que donen als patis interiors tenen a la seva part baixa una persiana de llibret que permet regular l'entrada d'aire fresc des dels patis sense obrir les finestres.[97]

La part superior dels patis té una coberta de vidre elevada uns 30 cm. per permetre la ventilació, alhora que aïlla l'interior dels patis de la pluja. Els vidres de la coberta, situats a dues aigües, es recolzen al centre sobre una estructura d'obra que travessa el pati i permet ser transitat per accedir a netejar els vidres.

La fusteria que dóna al celobert és una combinació de pi melis a l'interior i, a l'exterior, de castanyer.[71]

Façana posterior[modifica | modifica el codi]

Façana posterior

La façana posterior està adornada amb trencadís multicolor dibuixant garlandes i rams de flors com si es tractés d'enfiladisses que pugen des de la terrassa que hi ha a la seva base. El coronament presenta una forma ondulant de gran dinamisme que torna a recordar la inspiració marina de tota l'obra Batlló. Tot el trencadís d'aquesta part superior de la façana posseeix una capacitat expressiva singular i uns colors molt vius en els motius florals que es representen.

Les baranes dels balcons estan fetes en forja llevat del pis superior que és d'obra i també està decorat íntegrament amb trencadís, de forma que l'observació des de la terrassa inferior enllaça visualment les decoracions de la barana i del coronament en un únic gran tapís multicolor.[98]

Als peus d'aquesta façana s'ubica la terrassa del pis principal a la que s'arriba des del menjador a través d'un pas entre dues grans claraboies que aporten llum al soterrani i que confereixen al pas un aire de pont llevadís d'un castell que uneix l'exterior i interior. A banda i banda del pas, com si es tractés de les muralles del castell, unes complexes reixes en formes arrodonides, en clar paral·lelisme amb les finestres que protegeixen, envolten tota la façana posterior fins a uns 3 metres d'alçada.

Jardineres al mur del fons de la terrassa posterior

El perímetre de la terrassa està separada dels edificis del costat per un tancament de reixes d'igual factura que les que protegeixen la façana. Al fons, un mur de perfil ondulat amb el qual corona la façana posterior, separa la finca de la vista de l'interior de la mansana. Està decorat amb trencadís a la seva testa i just al centre, davant per davant de la porta de sortida a la terrassa, un gran mural fet amb trencadís de forma paraboloide recorda les formes dels arcs de les golfes. Del trencadís, com si es tractés d'unes protuberàncies naturals, arranquen unes singulars jardineres fetes amb discos ceràmics dels de la façana principal que ajuden a conferir-li una personalitat de jardí penjant. Repartides per la terrassa hi ha unes jardineres portables fetes de ceràmica blava i blanca muntades sobre unes potes de ferro forjat.

Destaca el gran efecte colorista, calidoscòpic, del seu paviment fet amb gres de Reus que havia format part del paviment interior dels pisos abans de la reforma i que Gaudí va reaprofitar sense seguir, però, la disposició original, sinó que ho va deixar a llibertat dels paletes. Una combinació formant una sanefa uneix la porta de sortida amb el trencadís paraboloide del mur del fons com si es tractés d'una gran catifa.[99]

Golfes[modifica | modifica el codi]

Passadís d'arcs parabòlics
El ventre del Drac, la sala gran de les golfes

A sobre del darrer pis s'hi ubiquen unes grans golfes on Gaudí mostra l'aplicació de l'arc parabòlic com a estructura de sustentació de la coberta, una forma que també havia fet servir poc després de titular-se a les armadures en fusta de la cooperativa de Mataró coneguda com «L'Obrera Mataronense». En aquest cas, Gaudí va fer servir la tècnica catalana del maó de pla, importada d'Itàlia al segle XIV.[100]

A les golfes s'ubicaven dependències de serveis i els safareigs en una estança diàfana sota una coberta en volta catalana subjecta per 60 arcs parabòlics que semblen el costellam d'un animal enorme, distribuïts en dos llargs passadissos que envolten els patis interiors i, a la part perifèrica de l'edifici, s'ubiquen les diferents sales. A la banda de la façana hi ha una gran sala dedicada a estendre la roba i actualment coneguda com El ventre del Drac on els arcs tenen una gran amplada configurant un espai singular. Tota la planta gaudeix d'una llum que produeix extraordinaris jocs de llum i ombra.[97]

La base del pis de les golfes, és a dir, la coberta del pis inferior, està fet de biguetes de ferro sobre les quals se sustenten les estructures de maó i ferro atirantat que formen els arcs. Aquests transmeten la càrrega als extrems de les biguetes i aquestes, en direcció vertical, als murs de càrrega. D'aquesta forma s'evita que l'estructura dels arcs transmeti les tensions cap a l'exterior.[34] A sobre dels arcs unes voltes aparedades creen un espai diafragmàtic i unes soleres que formen el terrat. [101]

Terrat[modifica | modifica el codi]

El terrat conté quatre conjunts de xemeneies de 6,10 metres d'alçada recobertes de fragments de vidre i trencadís policrom amb dibuixos florals que, com a conjunt, és un intermedi entre el bosc de xemeneies del Palau Güell (1888) i la casa Milà (1910). El seu especial disseny evita que l'aire rebufi enrere. [32]

Un dels 4 grups de xemeneies coronant el badalot o sortida d'escala. Darrere hi ha el coronament en forma d'espinada de drac dins del qual s'allotjaven els dipòsits d'aigua.

El terrat de la casa Batlló, una de les més espectaculars creacions de la plàstica gaudiniana, constitueix la major peça d'escultura policroma. Construït sobre els arcs parabòlics de les golfes, és un espai rectangular dividit al seu centre per les lluernes dels patis interiors. A la part davantera hi ha una gran sala on estaven instal·lats els dipòsits d'aigua i que coincideix amb la part més elevada de la façana. Amb aquest disseny Gaudí aconseguia donar un sentit estètic -l'esquena ondulada i escatada del drac- a un requeriment funcional de l'època en què l'aigua corrent estava falta de pressió suficient per donar les condicions de confort exigides. Si la visió exterior del coronament simulava les escates d'un drac, el costat interior que fa de barana del terrat sembla la closca d'un cranc amb uns colors degradats del taronja fort fins al blanc. [82]

Les xemeneies del terrat s'agrupen com si fossin mànecs de bolets amb un petit gir salomònic que li imprimeix un dinamisme i expressivitat pròpia d'una escultura. Cadascuna de les sortides de fum, de perfil quadrat, està coberta per una cuculla de volum piramidal molt agut, amb un fort pendent que permet repartir l'aigua de la pluja, alhora que evoca el cim dels obeliscs commemoratius. A la punta porten unes esferes que fan rebotar les gotes de pluja, una figura que recorda les olles que es posen al capdamunt dels pals dels pallers. Originalment, aquestes boles eren de vidre i estaven plenes de sorra de colors; a la restauració del 1983 es varen substituir per les actuals de ciment i vidre incrustat. Les xemeneies estan decorades i, alhora, protegides per un trencadís policrom de vidres i ceràmica amb una qualitat tonal aquosa, que recorda els núvols, la pluja… En total hi ha vint-i-sis xemeneies distribuïdes en quatre grups: un primer grup amb vuit xemeneies darrere de la sala dels dipòsits d'aigua, és a dir, darrere del coronament de la façana; un segon grup amb vuit sortides situat prop de la façana posterior de l'edifici, quasi especular amb el primer grup amb el celobert dels patis entre tots dos grups; el tercer grup amb sis més al costat mar, prop de la casa Amatller, a meitat de camí entre la façana i el fons; un quart grup amb quatre xemeneies al mateix nivell que aquest darrer però al costat muntanya, actualment adherides a la casa veïna d'ençà que hi varen aixecar dos pisos addicionals.[82]

Innovacions[modifica | modifica el codi]

finestra interior amb el sistema de ventilació
Esquema de ventilació natural de l'edifici

Gaudí concep l'edifici com la naturalesa, és a dir, com un organisme viu, on cada element és viu i compleix una funció que, lluny de ser merament passiva, com els contraforts gòtics, és dinàmica.[102] És a dir, és alhora part sustentada i sustentant de l'obra que, per damunt de tot, és una unitat. Una arquitectura orgànica, que al segle XX va ser provada per Le Corbusier i els funcionalistes. Les formes de Gaudí han triomfat al món del disseny i estan relacionades amb la física indeterminista, amb el principi de Werner Heisenberg.[103]

Segons Oriol Bohigas Gaudí no es plantejava mai l'objectiva racionalitat de l'estructura, sinó que, a partir d'un criteri constructiu preestablert, determinava aquella forma que amb major dramatisme expressés la vicissitud i les dificultats de la construcció; ".. amb un gust per la complexitat d'espais i volums i un desig de sacrificar el pla per l'espai orgànic", esdevenint una interferència d'espais que difumina els límits de l'edifici. Aquesta tendència és especialment marcada a la casa Batlló, on tribunes i balcons esborren la frontera entre interior i exterior.[104]

Gaudí es distingeix per diverses disposicions constructives i espacials que cerquen l'obtenció d'un ambient confortable, especialment amb tot allò relacionat amb la ventilació natural, potser seguint els ensenyaments de Viollet-le-Duc a Les Entretiens.[105] Si al Palau Güell havia experimentat aquestes tècniques, serà a la Batlló on les va desenvolupar a bastament. L'autor va plantejar aquesta obra amb uns criteris que es podrien considerar, en termes actuals, d'arquitectura ecològica en el tractament de la llum i de la ventilació. Pel que fa a la il·luminació ja s'ha descrit com va dotar d'una llum especial les habitacions centrals de les plantes mitjançant els patis interiors que comptaven amb una gran claraboia i un joc especial de colors a la ceràmica. També va utilitzar grans claraboies a la base dels patis i a la terrassa posterior per a il·luminar el soterrani.[70]

La distribució dels pisos de la casa Batlló, allargassats entre façanes per a aprofitar l'efecte de la ventilació creuada, ja era típic en el disseny dels edificis de l'Eixample de Barcelona. Però Gaudí va incorporar un seguit d'obertures a les parts baixes de les finestres per tal d'aprofitar l'entrada d'aire fresc de les brises nocturnes d'estiu. La solució permet ajustar l'entrada d'aire a partir d'escletxes regulables i jocs de làmines en forma de persiana que permeten determinar el flux de circulació d'aire entre ambients. Aquestes petites escletxes també són presents a les portes interiors. El propi Gaudí va dissenyar els mecanismes que permeten l'ajust de forma fàcil. El disseny dels patis aporta un efecte xemeneia per la convecció de l'aire calent cap a les capes superiors, on s'escapa per unes sortides al voltant de les claraboies. A més, l'escalfor de l'aire a la part alta, sota la claraboia, produeix un efecte circulatori induït que "estira" l'aire fred de les capes inferiors. Per aconseguir que arribi l'aire de la façana principal fins a la part baixa dels patis hi ha unes canalitzacions de formigó que circulen pel soterrani.[106]

Les golfes tenien la funció d'espai de serveis per fer la bugada i estendre la roba per a eixugar-la. Resultava, per tant, imprescindible comptar amb una bona ventilació. Gaudí ho resolgué construint dues escales que comuniquen aquesta planta i el terrat, una a cada extrem de la planta. Amb aquesta separació aconsegueix forçar una ventilació creuada. A més, les estances estan rodejant els patis interiors amb els quals tenen una petita connexió a la seva part superior, aconseguint l'entrada d'aire fred que garanteix la ventilació.[106]

Simbologia[modifica | modifica el codi]

Creu i detall de la teulada, amb les peces que semblen colzeres d'armadura

L'edifici com a conjunt s'inspira en un ambient marí, un enigma submarí. La visió naturalista de l'autor explica aquesta tesi amb un destacat domini del blau del mar i l'ocre de les roques. Un blau que apareix vinculat a la decoració ceràmica, que comença amb suaus tons blaus al vestíbul que enllacen, interiorment, amb els patis canviant d'intensitat i, exteriorment, amb el mar de la façana. L'escala principal s'ubica en una cova submarina que condueix a un pis noble que es configura com el gran refugi submarí, com una peixera des de la que s'observa o ens observen, com un submarí que ens permet aïllar-nos i protegir-nos. Un interior en què les formes arrodonides de portes i finestres evoquen les comportes interiors d'una nau i on les talles de les portes de roure presenten un mostrari de serps marines, fòssils i formes de la natura.[79]

La vinculació naturalista de l'edifici amb un ésser viu porta Gaudí a utilitzar símils en funció del treball mecànic realitzat. Als suports llargs fa servir formes que recorden l'húmer o el fèmur; les bases i capitells dels pilars recorden vèrtebres; les balustrades dels balcons del primer pis són falanges i les reixes convexes, turgents, fetes amb passamans de ferro que protegeix els òculs dels balcons de ferro recorden les costelles.[82]

A falta de documentació directa de Gaudí, el significat de les formes i colors de la façana ha tingut diverses interpretacions, totes elles prou versemblants. La semblança de les baranes dels balcons amb màscares de festa convida a veure paperets de confeti en la policromia de la façana. L'ondulant tapís policrom amb dominància dels colors verd i blau té sense dubte una simbologia aquàtica, que va de la llacuna de nenúfars d'inspiració monetiana a les transparents aigües de la Costa Brava.

La interpretació de Lluís Permanyer apunta a una visió menys profana i més èpica que les anteriors, i situa la simbologia al voltant de la lluita de sant Jordi contra el drac, representant del mal, l'espinada del qual conforma el perfil superior de la façana principal de l'edifici. La torre seria la llança que es clava en el drac, l'edifici; una llança coronada per una creu que simbolitza l'ensenya de Sant Jordi i amb les inicials de la Sagrada Família inscrites, símbol inequívoc del triomf de la religiositat i del . Les escates blaves del llom del drac esdevenen vermelloses -tacades per la sang- a la banda esquerra de la torre. En aquesta interpretació els balcons són fragments de cranis i els pilars de les finestres del pis principal són els ossos de les víctimes del drac.[3]

Finestrals amb perfil de ratpenat ratpenat
Finestrals amb perfil de ratpenat
El conjunt de finestres del pis principal perfila la imatge d'un ratpenat amb les ales obertes. Es tracta d'un animal vinculat a la simbologia medieval catalana popularitzat pel rei Jaume el Conqueridor a qui, segons la llegenda basada en el Llibre dels fets, li recordava un ratpenat que va evitar una desfeta de la Corona d'Aragó a la vora de Borriana i permeté la conquesta de València.[107]

Tot i així, l'origen mes versemblant d'aquest animal com a símbol rau en la víbria de la Cimera Reial de Pere el Cerimoniós. La víbria o vibra era un drac que abans coronava els escuts d'algunes ciutats importants del Mediterrani, com Palma, València i Barcelona. A partir del segle XVII la imatge de la víbria es començà a transformar arribant-se a identificar amb un ratpenat de qui va acabar per prendre la seva forma. Aquesta progressiva transformació en l'heràldica es va imposar plenament durant el segle XIX, arraconant gairebé completament a la víbria. En aquell moment, amb l'impuls de la Renaixença, la imatge del ratpenat va ser abastament difosa pel moviment modernista, apareixent a les portades de publicacions periòdiques com Lo Gay Saber o Revista de Catalunya.[108] A l'escut de Barcelona el ratpenat va aparèixer a començaments del segle XIX i es va mantenir fins a ben entrat el segle XX. Així, doncs, el ratpenat com a evolució del drac alat està hagiogràficament relacionat amb la figura de sant Jordi.

Interior del pis principal Ull de bou del Nautilus, en una il·lustració d'Alphonse de Neuville
Ull de bou del Nautilus, en una il·lustració d'Alphonse de Neuville
Al pis principal moltes formes transporten a un món fantàstic, com si s'haguessin inspirat en mites o llibres d'aventures i expedicions tant de moda a finals del segle XIX. Alguns dels animals representats o les formes interiors del pis noble semblen extretes de les il·lustracions d'Alphonse de Neuville a l'edició de 1870 de la novel·la Vint mil llegües de viatge submarí de Jules Verne.[80]
L'ull del drac La Roca Foradada
La Roca Foradada a la muntanya de Montserrat
L'"ull del drac" format amb la petita finestra triangular s'inspira en la Roca Foradada de la muntanya de Montserrat. Gaudí, a banda del seu sentiment religiós, coneixia bé la muntanya on va fer el Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat.
Sostre del menjador Esquitx
La forma del cel ras del menjador del pis noble té la forma d'un esquitx amb les gotes que genera a partir de les quals es generen les ones expansives de la creació.[109]
Via Làctia Sostre del saló Detall de la talla d'una porta interior a la Casa Batlló.
El remolí de la transformació
La casa Batlló és una vanitas exposada al passeig més luxós de Barcelona i recordant, mitjançant el luxe desbordant de la burgesia, la fugacitat de totes les coses i la seva mort. D'altra banda, la mort és l'inici de la transformació, de la metamorfosi eterna com el perpetuum mobile representat pel remolí on el temps devora la matèria i la matèria retorna sempre a través del caos. Unes formes espirals com les nebuloses associades a la generació de l'univers, la seva creació. La forma més destacada es troba al sostre del saló del pis noble, però també es pot veure a alguns timpans de portes interiors.[110]
Escala d'accés al pis noble de la casa Batlló (1904-1906) Braquiosaure
L'escala principal és clarament l'espinada d'un animal prehistòric dins la seva cova
Columneta Ossos de la cama
D'entre les articulacions de les columnes en forma d'ossos que hi ha a l'exterior de la galeria del pis noble, brollen unes plantes carnoses. Gaudí al·ludeix a la regeneració constant de la creació.[89]
Panot Gaudí
Gaudí va dissenyar per a la casa Batlló el panot Gaudí, un paviment hidràulic fabricat per Escofet, de peces hexagonals de color blau i motius marins que havia de estar al terra del dormitori dels Batlló per acabar de crear un ambient marí, però finalment no es va fer servir. Apareixen representats una alga del gènere sargassum, un ammonit i un equinoderm.[111] Tot i que ho va pagar en Batlló, Gaudí ho va recuperar i col·locar a la casa Milà. Amb el temps el panot Gaudíha esdevingut un signe d'identitat i és el paviment de les voreres del Passeig de Gràcia. L'havia dissenyat en cera grisa en Joan Bertran, sota la supervisió de Gaudí que «retocava amb els seus propis dits», en paraules del constructor Josep Bayó.[46]

Mobiliari[modifica | modifica el codi]

Mostres de cadires bavareses
Cadira Batlló al MNAC

Gaudí va ser un audaç dissenyador d'elements decoratius per algunes de les seves cases; va fer mobles, reixes, tiradors, espiells i altres peces decoratives. Els mobles de Gaudí són com escultures que, com la seva arquitectura, comença per un període neogòtic al voltant de finals dels anys 1870, on realitzà el que es considera el seu primer moble, la seva pròpia escrivania destruïda durant la guerra civil. En la mateixa línia és el mobiliari de les monges de Jesús i Maria i el de Comillas.[112] Entre 1887 i 1888 fa la primera peça per a un client, una chaise longue per al Palau Güell, un moble on va substituir la tradicional estructura de fusta per una innovadora carcassa de ferro. Aquesta innovació l'aplicaria posteriorment a alguns mobles entapissats de la casa Calvet, conservant unes tapisseries voluminoses que tendeixen a un cert neorococó que, sota la denominació de style Pompadour, atreia la burgesia del moment. [113]

Aquesta utilització del ferro i la manca de motllures rectilínies va tenir una gran influència en ebenistes del moment com Joan Busquets i Jané que ho aplicaria a la chaise longue que va fer per a la senyora Bringas el 1899.[114]

En una segona època va fer un replantejament radical basat en l'evolució de la cadira bavaresa que s'havia posat de moda el darrer quart del segle XIX.[113] Primer va plantejar un disseny convencional pel que fa a l'estructura, però amb un arrodoniment en la unió del seient i el respatller, una solució singular desenvolupada el 1890.[115] Però la solució més coneguda i que va desenvolupar arran dels encàrrecs de la Calvet i la Batlló consistí a plantejar el respatller i el seient en dues peces separades, una solució que engoleix els faldons de les levites i les faldilles femenines, evitant d'aquesta forma que s'aixafin, com passava anteriorment.[113]

Les unions visibles de les potes a la cadira bavaresa fetes amb trau i metxa les va substituir per acoblaments invisibles i amb potes en forma cònica. També millorà la comoditat dels respatllers amb una concavitat obtinguda mitjançant l'acoblament angulat de diverses peces planes de fusta. Encara li afegí un altre factor diferenciador: va fer tots els mobles de roure massís, una fusta clara que reemplaçava els tons més foscs de la caoba, el palissandre, o els mobles tintats de negre molt estesos a l'ebenisteria del segle XIX. Molts arquitectes coetanis seguiren aquesta tendència en una mena de reconeixement a la fusta dels mobles medievals, elogiats per Viollet-le-Duc als seus escrits.[113]

Els mobles dissenyats per a la casa Batlló estaven originalment destinats al menjador principal. La col·lecció constava d'una taula, dos bancs dobles, un altre de tres i un conjunt de cadires.[116] Les mides de la cadira són 74 cm. d'alçada de respatller, 45 cm. d'alçada de la banqueta, 52 cm. d'ample i 47 cm. de fons; és una mica més baixa i amb menys fons que la cadira de la cadira Calvet. Les mides del banc són 103 cm. d'alçada de respatller, 45 cm. d'alçada de banqueta, 170 cm. d'ample i 81 de fons; era considerablement més gran que el dissenyat per a la casa Calvet.[117]

Les seves obres realitzades per a la casa Calvet tenen formes curvilínies i alveolades, una decoració d'un vitalisme naturalista. En canvi, a la Casa Batlló, el decorativisme cedeix a l'organicisme que assimila les seves obres a un organisme viu.[103]

Per al mobiliari de la casa Batlló l'arquitecte va plantejar un disseny inèdit fins a aquell moment, amb un tipus de seient que cerca les formes arrodonides de la morfologia humana; eliminà els entapissats i ornamentacions supèrflues de l'època i optà per la forma i el color de la fusta nua. Precursor dels dissenys ergonòmics, cerca trencar amb els repertoris acadèmics i s'avança al disseny industrial, com més tard farien altres arquitectes coetanis com Victor Horta, Mackintosh o Saarinen.[118]

La cadira del menjador és de petites proporcions i poca altura, trencant amb els cadirams voluminosos com si es tractés de setials utilitzats en molts menjadors burgesos. Minimitza el nombre de peces que la componen que s'acoblen de forma més simple i unitària que les peces anteriors. Totes les formes són arrodonides; les potes lleugerament helicoïdals amb un perfil sensiblement parabòlic.[113]

El seient sembla que es desbordi cap als costats sota la pressió de qui s'asseu. El respatller, amb una lleugera forma còncava per encabir l'esquena, està acabat amb un travesser acabat en una mena de nanses amb un re-enfonsat circular com si hagués cedit davant la pressió dels dits i oferint un petit agafador que ajudi a aixecar la pesant cadira. Gaudí aconsegueix que la forma s'imposi a la matèria convertint-la en receptora de les seves qualitats. Segons Juan José Lahuerta "la matèria desapareix com a tal, queda rendida a la força de l'artista, transformada per aquesta".[116]

La voluntat d'adaptació naturalista del mobiliari va portar a Gaudí a demanar a la senyora Batlló quantes dones i homes hi havia a la família; quan aquesta va voler saber per què l'arquitecte li va respondre que les cadires que estava dissenyant les faria diferents per adaptar-se a l'anatomia. La reacció de la senyora Amàlia va ser de rebuig frontal a la idea.[3]

Els mobles originals es conserven al MNAC i a la Casa Museu Gaudí al Parc Güell.[119][120]

Premis[modifica | modifica el codi]

L'edifici va optar al premi del concurs anual d'edificis artístics que atorgava l'Ajuntament de Barcelona. El jurat d'aquella edició el formaven l'alcalde Domènec Sanllehy i Alrich, els regidors Albert Bastardes i Francesc Puig, el director de l'escola de Belles Arts Leopold Soler, el president dels Mestres d'obra Joan Verdaguer, els arquitectes Joan Torras, August Font, Bonaventura Pollés i Pere Falqués; feia de secretari Carles Pirozzini. El 29 de desembre de 1907, tot i les expectatives que els seus propietaris tenien, el jurat va donar el primer premi al Col·legi Comtal de Bonaventura Bassegoda i Amigó. Aquell any el jurat va optar per la sobrietat de l'edifici de Bassegoda enfront del disseny clarament modernista amb què competia com la casa Bonaventura Ferrer de Falqués, la casa Puget del carrer d'Ausiàs March 22 o la mateixa casa Batlló, que potser va desconcertar a un jurat que destacava que "estava feta amb singular enginy […] i febril inventiva en una infinitat de detalls moderníssims".[121] Aquesta derrota va ser doblement dolorosa per als seus propietaris, ja que l'any anterior el premi havia estat per a la casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, a la mateixa mansana de la discòrdia.

El primer reconeixement va ser el 1962, quan l'edifici va ser incorporat al Catàleg Patrimonial de l'Ajuntament de Barcelona. L'any 1969 va ser declarada Monument Històric Artístic, un reconeixement de l'estat espanyol actualment anomenat Bé d'Interès Cultural.[122] El gran reconeixement als seus valors patrimonials, però, va ser la seva inclusió al catàleg de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el juliol de 2005. Una distinció que inclou a set de les obres de Gaudí.[15]

El 2006 va rebre el premi The Best in Heritage concedit per l'Europa Nostra Awards en cooperació amb l'European Heritage Association, en reconeixement a la seva recuperació integral i recuperació del patrimoni, realitzat amb un esforç econòmic exclusivament privat.[123] Finalment, al 2008, l'International Bureau of Cultural Capitals va incloure la casa Batlló dins la llista de "Tresors del Patrimoni Cultural Material del món", una categorització iniciada el 2007 per a recollir els millors elements patrimonials de cada ciutat. [124]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cita original en castellà: «Madrid es muy bella, pero Barcelona la supera en dos cosas: el Tibidabo y el paseo de Gracia»
  2. Cita original en castellà: «No llegando todavía a la perfección o por lo menos a la conciliación justa de lo bello, lo armónico y lo útil, ni constituyendo todavía sus obras la visión clara y precisa de una arte propio, es anuncio de abundantes aptitudes para llegar a esa meta gloriosa de la cual puede considerarse como más cercano al pintoresco y audaz Gaudí.»
  3. Cita original en francès: «Gaudi était un grand artiste; seuls ceux qui touchent au coeur sensible des hommes demeurent et demeureront. Mais ils seront bien malmenés en course de route, incompris ou accusés du péché a la mode du jour».
  4. Tomás Batlló i Casanovas († 6-04-1923) estava casat amb Antonia Ibañez i era pare d'Antonio, Tomas, Josefa i Juan Batlló Ibañez, segons la seva esquela.
  5. Alejo Batlló i Casanovas († 9-01-1903) estava casat amb Isabel Casanovas Torrents († 23.12.38) i era pare de Valentin i María Batlló Casanovas, segons la seva esquela.
  6. Alfonso Vidal-Ribas Cadira era nét d'Emilio Vidal-Ribas Güell, germà de Maria Teresa Vidal-Ribas Güell casada amb el fill gran de Josep Batlló. («Ramas familiares» (en castellà). Familia Vidal-Ribas. [Consulta: 19 d'abril de 2012].)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. AADD, 2010.
  2. «Gaudí: Casa Batlló». X. Figueras. [Consulta: 26 de març de 2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Permanyer, 1998, p. 60-61.
  4. Bassegoda, 2001, p. 4.
  5. 5,0 5,1 «Dossier de premsa 2011». Casa Batlló, 2011. [Consulta: 24 de març de 2012].
  6. Permanyer, 2008, p. 18-19.
  7. Cuito; Montes, 2003.
  8. 8,0 8,1 8,2 Huertas Claveria,, p. 1-3.
  9. Lahuerta, 2001, p. 17.
  10. 10,0 10,1 Tarragona, Josep Maria. «La Casa Batlló». antonigaudi.org, 2006. [Consulta: 18 de març de 2012].
  11. Álvarez Izquierdo, 1999, p. 160.
  12. Genís Terri, 2007, p. 279.
  13. González & Casals, 2002, p. 38.
  14. Giralt-Miracle, 2002.
  15. 15,0 15,1 Fitxa de la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat
  16. Le Corbusier, 1967, p. 16-17.
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 «Esquela Josep Batlló». La Vanguardia, 22 de març de 1934, p. 2 [Consulta: 29 de març de 2012].
  18. «Esquela de Feliu Batlló Masanella, mort el 8-07-1902». La Vanguardia, 9 de juliol de 1902, p. 2 [Consulta: 29 de març de 2012].
  19. «Nota de societat sobre la boda de Josep Batlló». La Vanguardia, 14 de maig de 1884, p. 2 [Consulta: 29 de març de 2012].
  20. Bisbal, 1986.
  21. «Esquela de Feliu Batlló Masanella, mort el 8-07-1902». La Vanguardia, 9 de juliol de 1902, p. 2 [Consulta: 29 de març de 2012].
  22. «Notes de societat amb el comiat de solter de Josep Batlló». La Vanguardia, 14 de maig de 1884, p. 5 [Consulta: 29 de març de 2012].
  23. Rovira i Montells, Josep M.; Rovira i Montells, Xavier. «Hilaturas Llaudet S.A. (1901-2001). Un camino hacia el futuro». Santa Eulàlia de Riuprimer. La terra i la gent al llarg de la seva història. [Consulta: 29 de març de 2012].
  24. «Elegia». La Vanguardia, 11 de març de 1934, p. 5 [Consulta: 29 de març de 2012].
  25. «Elegia sobre José Batlló i Godó». La Vanguardia, 30 de gener de 1955, p. 18 [Consulta: 29 de març de 2012].
  26. «Esquela de Mercedes Batlló Godó». La Vanguardia, 29 de maig de 1963, p. 31 [Consulta: 29 de març de 2012].
  27. «Nota oficial» (en castellà). Boletín Oficial de Gipuzkoa, 05-01-1998. [Consulta: 31 març 2012].
  28. Fernández Pérez, 2007, p. 204.
  29. «Esquela de Felipe Batlló» (en castellà). [[ABC (diari)|]], 28 de maig de 1985, p. 21 [Consulta: 29 de març de 2012].
  30. Permanyer, 2008, p. 67.
  31. 31,0 31,1 31,2 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 4.
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 Bassegoda, 2001, p. 75.
  33. «Vida d'infant i d'escolar d'Antoni Gaudí». Revista del Centre de Lectura de Reus, juliol 1927, p.  [Consulta: 17 de març de 2012].
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 34,6 Bassegoda, 1981.
  35. Rodriguez_et_al., 2008, p. 23.
  36. 36,0 36,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 11.
  37. 37,0 37,1 Bassegoda, 2003, p. 18.
  38. Bassegoda i Nonell, 2001, p. 7.
  39. Bassegoda, 2001, p. 83-87.
  40. 40,0 40,1 «Fitxa tècnica de casa Batlló a l'any Gaudí-2002». Any Gaudí. Ajuntament de Barcelona, 2002. [Consulta: 17 de març de 2012].
  41. 41,0 41,1 de Solà-Morales, 2002.
  42. Ligtelijn, 1996, p. 14.
  43. Bassegoda, 2003, p. 8.
  44. Maspoch, 2009, p. 39.
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 45,4 45,5 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 10.
  46. 46,0 46,1 Bassegoda, 2003, p. 20.
  47. Maspoch, 2009, p. 33.
  48. Cortès, Josep Maria. «La herencia Rosell». El País, 25 de setembre de 1989, p.  [Consulta: 20 de març de 2012].
  49. «Bemat podría reconsiderar la venta de la casa Batlló» (en castellà). La Vanguardia, 26 d'abril de 1991, p.80 [Consulta: 20 de març de 2012].
  50. 50,0 50,1 «Bernat podría reconsiderar la venta de la casa Batlló» (en castellà). La Vanguardia, 20 de gener de 1994, p.59 [Consulta: 20 de març de 2012].
  51. Baratech, Feliciano. «Sismógrafo económico» (en castellà). La Vanguardia, 19 d'abril de 1992, p.83 [Consulta: 20 de març de 2012].
  52. Perez, Manel. «Bernat pone fin a la crisis de Iberia de Seguros al adquirir un 22,5% más». El País, 4 de juny de 1992, p.  [Consulta: 20 de març de 2012].
  53. 53,0 53,1 «Fitxa casa Batlló a l'any Gaudí» (en castellà). Any Gaudí. Ajuntament de Barcelona, 2002. [Consulta: 17 de març de 2012].
  54. «Noticia incorporació fons Esplugas a l'Arxiu Nacional de Catalunya». Butlletí del servei d'Arxius. Generalitat de Catalunya, hiver-1997. [Consulta: 17 de març de 2012].
  55. «Nota sobre la inauguració de l'estudi de Pau Audouard» (en castellà). La Vanguardia, 7 de juliol de 1905, p.  [Consulta: 17 de març de 2012].
  56. «Anunci de la Pathe cinematògrafs». ABC (diari), 26 de maig de 1921, p.  [Consulta: 17 de març de 2012].
  57. 57,0 57,1 Permanyer, Lluís. «El Colmado cobró otra dimensión con Martignole» (en castellà). La Vanguardia, 30 de desembre de 2001, p. 7 [Consulta: 17 de març de 2012].
  58. Revista Farmaceutica: Suplemento a la Botica (en castellà). Baylly-Bailliere, 1866, pàg. 141 [Consulta: 17 de març de 2012]. 
  59. «Anunci del "formatge de carn VLEKA"» (en castellà). La Vanguardia, 29 de juny de 1929, p. 7 [Consulta: 17 de març de 2012].
  60. (en castellà) Boletin oficial de la Propiedad Intelectual e Industrial, 1893, p. 19 [Consulta: 17 març 2012].
  61. «Anunci de la Maison d'alimentation Martignole» (en castellà). La Vanguardia, 25 de juliol de 1926, p. 10 [Consulta: 17 de març de 2012].
  62. «Registre de marcas» (en castellà). Industría e Invenciones, 29 de febrer de 1914, p. 91 [Consulta: 17 de març de 2012].
  63. «Anunci comercial» (en castellà). ABC Sevilla, 27/1/1961. [Consulta: 10/4/2012].
  64. Olivé Ribera, 2002, p. 26.
  65. «Ressenya amb motiu de la seva mort» (en castellà). La Vanguardia, 10 de juliol de 1986, p. 33 [Consulta: 17 de març de 2012].
  66. «Publicitat» (en castellà). La Vanguardia, 17 d'abril de 1981, p. 19 [Consulta: 17 de març de 2012].
  67. «Nota de premsa» (en castellà). La Vanguardia, 22 de febrer de 1942, p. 3 [Consulta: 17 de març de 2012].
  68. Candel, José María. Historia del dibujo animado español (en castellà). Editora Regional de Murcia, 1993, pàg. 32. ISBN 978-84-7564-147-8 [Consulta: 17 de març de 2012]. 
  69. «Nota de promoció del nou edifici, on Chamartin ja estava instal·lat» (en castellà). La Vanguardia, 27 de desembre de 1958, p. 3 [Consulta: 17 de març de 2012].
  70. 70,0 70,1 Cunill de la Puente, 2004, p. 71.
  71. 71,0 71,1 71,2 «Cronologia restauracions». Casa Batlló, 2012. [Consulta: 17 de març de 2012].
  72. Botey, 1991, p. 88–93.
  73. «El Ayuntamiento dice que la casa Batlló carece de licencia» (en castellà). La Vanguardia, 21 de setembre de 1995, p.  [Consulta: 17 de març de 2012].
  74. Cunill de la Puente, 2004, p. 70.
  75. «Convenis signats». 25 anys de "Barcelona posa't guapa!. Ajuntament de Barcelona, 2010. [Consulta: 21 març 2012].
  76. Diari ARA. Notícia "El despertar de la Casa Batlló"
  77. Vídeo mapping "El despertar de la Casa Batlló"
  78. 78,0 78,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 13.
  79. 79,0 79,1 Aroca, 1991, p. 90.
  80. 80,0 80,1 Lahuerta, 2001, p. 31.
  81. Aroca, 1991, p. 91.
  82. 82,0 82,1 82,2 82,3 82,4 82,5 Cirici, 1956, p. 161-165.
  83. Bassegoda, 1971.
  84. 84,0 84,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 12.
  85. Bassegoda, 2001, p. 113.
  86. 86,0 86,1 86,2 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 18.
  87. Lahuerta, 2001, p. 127 i 133.
  88. Lahuerta, 2001, p. 155.
  89. 89,0 89,1 Lahuerta, 2001, p. 147.
  90. Cunill de la Puente, 2004, p. 78.
  91. 91,0 91,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 16.
  92. Lahuerta, 2001, p. 146.
  93. Lahuerta, 2001, p. 164-165.
  94. Aroca, 1991, p. 92.
  95. Álvarez Izquierdo, 1999, p. 126.
  96. Fontbona, 2002, p. 23.
  97. 97,0 97,1 Bassegoda i Nonell, 2001, p. 15.
  98. Botey, 2001, p. 76.
  99. Bassegoda, 2001, p. 76.
  100. Cirici, 1956, p. 175-177.
  101. Lahuerta, 2001, p. 119.
  102. Genís Terri, 2009, p. 224.
  103. 103,0 103,1 Genís Terri, 2007, p. 44.
  104. Genís Terri, 2009, p. 24.
  105. Bekaert, 1980, p. 46.
  106. 106,0 106,1 Cunill de la Puente, 2004, p. 72-73.
  107. Vives, 1900.
  108. Albertí, 2010, p. 68.
  109. Lahuerta, 2001, p. 165.
  110. Lahuerta, 2001, p. 37 i 162.
  111. Bassegoda i Nonell, 2001, p. 19.
  112. Sala Garcia, 2006, p. 57.
  113. 113,0 113,1 113,2 113,3 113,4 Ferrer, 2002.
  114. Sala Garcia, 2006, p. 123.
  115. Catàleg de l'exposició permanent. Museu del Modernisme Català, 2010, p. 137 [Consulta: 5 d'abril de 2012]. 
  116. 116,0 116,1 Lahuerta, 1990, p. 61-64.
  117. «Catàleg mobiliari Gaudí». Bd Barcelona Design. [Consulta: 5 d'abril de 2012].
  118. «Banc de la casa Batlló al MNAC». MNAC, 2010. [Consulta: 5 d'abril de 2012].
  119. «La Col·lecció». web institucional. Casa Museu Gaudí, 2011. [Consulta: 5 d'abril de 2012].
  120. «Obres de Gaudí al MNAC». MNAC, 2010. [Consulta: 5 d'abril de 2012].
  121. Anuari de Asociación de arquitectos de Cataluña-1910, pàg. 20
  122. «Fitxa BIC del Patrimoni Històric» (en castellà). Ministerio de Educación, Cultura i Deporte. [Consulta: 17 de març de 2012].
  123. Fitxa del premi The Best in Heritage (en anglès). 
  124. International Bureau of Cultural Capitals. Llista de "Tresors del Patrimoni Cultural Material" (en anglès). International Bureau of Cultural Capitals. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Batlló Modifica l'enllaç a Wikidata