Telèfon
De Viquipèdia
 |
Aquest article o secció no cita fonts o referències. Us animem a millorar aquest article afegint referències a fonts fiables. La verificabilitat és una norma oficial de la Viquipèdia i una de les millors maneres de fer creïble la Viquipèdia. Informeu als editors principals afegint {{subst:AvísFR|Telèfon}}--~~~~ a les seves pàgines de discussió. |
El telèfon (del grec τῆλε, tēle, "llunyà" i φωνή, phōnē, "veu") és un dispositiu de telecomunicacions que s'usa per transmetre i rebre so (normalment veu) a través de llargues distàncies. Normalment la conversa és entre dues persones, tot i que ocasionalment pot haver-n'hi tres o més. El telèfon és un dels electrodomèstics més comuns. La majoria de telèfons funcionen sobre una complexa Xarxa Telefònica Commutada.
Inicialment transmetien el so mitjançant un senyal d'àudio que es codificava en un senyal elèctric analògic, a través de cables de coure. Avui dia han evolucionat fins als telèfons mòbils, que duen el senyal usant l'aire com a medi físic, en forma d'ones hertzianes, i codificant el senyal d'àudio de forma Senyal digital, que permet major compressió, correcció d'errors, etc.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
L'any 1854, l'inventor francès Charles Bourseul va plantejar la possibilitat d'utilitzar les vibracions causades per la veu sobre un disc flexible o diafragma, per tal d'activar i desactivar un circuit elèctric i produir unes vibracions similars en un diafragma situat en un lloc allunyat, que reproduiria el so original.
Anys més tard, el físic alemany Johann Philip Reis, va inventar un instrument que era capaç de transmetre notes musicals, però no de reproduir la veu humana. [cal citació]
Actualment es considera Antonio Meucci, un italià (resident a Cuba), va inventar el telèfon uns anys abans que Graham i Elisha. D'aquesta manera l'11 de juny del 2002, el Congrés dels Estats Units d'America va reconèixer, històricament, a Antonio Meucci la paternitat del telèfon.
No obstant això, durant molts anys s'ha atribuit la invenció a Alexander Graham Bell, físic i inventor nord-americà d'origen escocès, mentre treballava en la transmissió de sons per sords, va descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana.
L'any 1876 va patentar un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable al que va batejar amb el nom de telèfon. Si ben és cert que va ser el primer en patentar l'invent i per tant s'enduu el reconeixement, recentment s'ha esclarit que possiblement copiés la patent d' Elisha Gray, que treballava independentment en la costa Oest.
[edita] Evolució del telèfon i el seu ús
Des del seu concepte original s'han anat introduint millores successives, tant en el propi aparell telefònic com en els mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa.
Pel que es refereix al propi aparell telefònic, cal esmentar diverses coses:
- La introducció del micròfon de carbó, que augmentava de forma considerable la potència emesa, i per tant l'abast màxim de la comunicació.
- El dispositiu antilocal, per evitar la perturbació en l'audició causada pel soroll ambient del local on està instal·lat el telèfon.
- La marcació pulsant el denominat disc de marcar.
- La marcació per tons multifreqüència.
- La introducció del micròfon d'electret, micròfon de condensador, pràcticament usat en tots els aparells moderns, que millora de forma considerable la qualitat del so.
Pel que fa als mètodes i sistemes d'explotació de la xarxa telèfonica, cal senyalar:
- La telefonia fixa o convencional, que és aquella que fa referència a les línies i equips que s'encarreguen de la comunicació entre terminals telefòniques no portables, i generalment enllaçades entre elles o amb la central per mitjà de conductors metàl·lics.
- La central telefònica de commutació manual per la interconnexió mitjançant la intervenció d'un operador de diversos telèfons, creant d'aquesta forma un primer model de xarxa.
- La introducció de les centrals telefòniques de commutació automàtica, constituïdes mitjançant dispositius electromecànics.
- Les centrals de commutació automàtica electromecàniques, però controlades per computadora.
- Les centrals digitals de commutació automàtica totalment electròniques i controlades per ordinador, la pràctica totalitat de les actuals, que permeten multitud de serveis complementaris al propi establiment de la comunicació (els denominats serveis de valor afegit).
- La introducció de la Xarxa Digital de Serveis Integrats (RDSI) i les tècniques DSL o de banda ampla (ADSL, HDSL, etc.), que permeten la transmisió de dades a més alta velocitat.
- La telefonia mòbil o cel·lular, que possibilita la transmisió sense fils de veu i dades, podent ser aquests a alta velocitat en els nous equips de tercera generació.
Existeixen casos particulars, en telefonia fixa, en els que la connexió amb la central es fa per medis radioelèctrics, com és el cas de la telefonia rural mitjançant accés cel·lular, en la que s'utilitza part de la infraestructura de telefonia mòbil per facilitar-hi servei telefònic a zones de difícil accés per les línies convencionals de fil de coure. Tanmateix, aquestes línies a tots els efectes es consideren com de telefonia fixa.
[edita] Funcionament
Un telèfon està format per dos circuits que funcionen junts: el circuit de conversa, que és la part analògica, i el circuit de marcació, que s'encarrega de la marcació i trucada. Tant les senyals de veu com les de marcació i trucada (senyalització), així com l'alimentació, comparteixen el mateix parell de fils; a això de vegades se l'anomena "senyalització dins de la banda (de veu)".
La impedància característica de la línia és 600Ω. El més peculiar és que les senyals procedents del telèfon cap a la central i les que es dirigeixen a aquest des d'ella viatgen per aquesta mateixa línia de només 2 fils. Per a poder combinar en una mateixa línia dues senyals (ones electromagnètiques) que viatgin en sentits oposats i per després poder separar-les s'empra un dispositiu anomenat transformador híbrid o bobina híbrida, que no és més que un acoplador de potència (duplexor).
[edita] Circuit de conversa
El circuit de conversa consisteix de quatre components principals: la bobina híbrida, l'auricular, el micròfon de carbó i una impedància de 600Ω per a equilibrar la híbrida. Aquests components es connecten segons el circuit de la figura 1. El senyal que s'origina en el micròfon es reparteix a parts iguals entre L1 i L2. La primera va a la línia i la segona es perd en la carrega, però L1 i L2 indueixen corrents iguales i de sentit contrari a L3, que s'anul·len entre sí, evitant que el senyal del micròfon arribi a l'auricular.
El senyal provinent per la línia recorre L1, que indueix un corrent igual a L2, d'aquesta manera pel micròfon no circula senyal. No obstant això, tant L1 com L2 indueixen a L3 el corrent que es transmet a l'auricular. El circuit de conversació real es quelcom més complex: s'inclou un varistor a l'entrada, per a mantenir la polarització del micròfon a un nivell constant, independentment de la distancia a la central local, i connecta l'auricular a la impedància de carrega, per que l'usuari obtingui una petita realimentació i pugi escoltar el que diu evitant, així, que tingui que alçar la veu per sentir-se.
[edita] Circuit de marcació
El circuit de marcació mecànic, format pel disc, quant retrocedeix, acciona un interruptor el número de vegades que correspon al dígit. El cero acciona 10 vegades l'interruptor. El timbre va connectat a la línia mitjançant el "ganxo", que es un commutador que s'acciona al despenjar. Una tensió alterna de 75 V de la línia fa sonar el timbre.
[edita] Timbre
El timbre electromecànic, que es basa en un electroimant que acciona un batall que colpeja la campana a la freqüència del corrent de trucada (20 Hz), s'ha vist substituït per generadors de trucada electrònics, que, igual que el timbre electromecànic, funcionen amb la tensió de trucada (75 V de corrent altern). Solen incorporar un oscil·lador de període entorn de 0,5 s, que commuta la sortida entre dos tons produïts per un altre oscil·lador. El circuit va connectat a un petit altaveu piezoelèctric. Resulta curiós que es busquin tons agradables per substituir l'estridència del timbre electromecànic, quan aquest havia estat elegit precisament per ser molt molest i obligar així l'usuari a atendre la trucada gràcies al timbre.
[edita] La telefonia a Catalunya
Els orígens de la telefonia a Catalunya, es remunten a finals del segle XIX. Al començar el segle XX, l'estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles.
A Catalunya hi havia dues companyies: la Companyia Telefònica del Vallès i la Companyia Peninsular de Telèfons.
Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que amb una gran visió de futur, va veure que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país, i donà l'impuls que permeté la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.
Malauradament la dictadura de Primo de Rivera en abolir la Mancomunitat, interromp la tasca iniciada, abocant un altre cop el país a un retard, i la xarxa interurbana catalana, no es completarà fins a molt anys després, passada la Guerra Civil Espanyola.
