Casa Lleó Morera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Casa Lleó i Morera
DiM Lleo Morera 9826 copia.jpg
Fitxa tècnica
Tipus Casa d'habitatges
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner
Començament 1902
Acabament 1906
Localització Passeig de Gràcia, núm. 35
41° 23′ 28.48″ N, 2° 9′ 55.92″ E / 41.3912444°N,2.1655333°E / 41.3912444; 2.1655333Coord.: 41° 23′ 28.48″ N, 2° 9′ 55.92″ E / 41.3912444°N,2.1655333°E / 41.3912444; 2.1655333
Estil modernista
Premis i reconeixements 1r Premi del concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona

2n. Accèssit del mateix concurs i any per la decoració de l'estudi de Pau Audouard a la casa Lleó Morera

Casa Lleó Morera amb les escultures originals d'Eusebi Arnau a l'entresòl, avui desaparegudes (foto de 1903)

La Casa Lleó i Morera és un edifici modernista de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner situat al número 35 del Passeig de Gràcia de Barcelona. El projecte va ser un encàrrec fet el 1902 per Francesca Morera per a reformar l'antiga Casa Rocamora construïda el 1864. A la seva mort, l'any 1904, el seu fill Albert Lleó i Morera va continuar les obres i va donar nom a l'edifici. L'obra finalitzà el 10 de març de 1905.

És un dels tres edificis fets per grans arquitectes modernistes -Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner- que formen part de l'anomenada Mansana de la Discòrdia, juntament amb la Casa Batlló i la Casa Amatller. La Casa Lleó i Morera és l'única que va aconseguir el premi del Concurs anual d'edificis artístics atorgat per l'Ajuntament de Barcelona, en concret a l'edició de 1906.

Es tracta d'una obra modernista que Lluís Permanyer qualificà com «un Palau de la Música Catalana a escala reduïda».

Context[modifica | modifica el codi]

Economia i burgesia[modifica | modifica el codi]

El començament del segle XX es va caracteritzar per la situació social i econòmica generada arran de la pèrdua de les colònies espanyoles l'any 1898, que van suposar un retrocés a curt termini per a l'economia espanyola i, sobretot, la catalana. La pèrdua de Cuba va tenir com a conseqüència una repatriació del capital català invertit a l'illa i va permetre la inversió al Principat, amb un creixement del 2,2%, bastant baix comparat amb el del 1898, que havia sigut d'un 5,5%. El principal mercat exterior van passar a ser els EUA, amb un 72% de quota de mercat, per això el creixement anual de la indústria va ser més baix que els creixements de finals del segle XIX, quan es disposava del mercat colonial. La crisi del 1908 al 1912 va ser a causa d'una excessiva dependència amb l'exterior, ja que es necessitava importar el cotó, les màquines i les fonts d'energia. La recuperació es va produir principalment per tres factors:

  • L'electrificació de les fàbriques, sobretot gràcies a la creació de grans companyies hidroelèctriques com la Traction Light and Power, popularment coneguda com la Canadenca, fet que va permetre allunyar les indústries dels ports i els rius.
  • La potenciació de nous subsectors industrials com el químic, metal·lúrgic i automobilístic, que van treure importància al sector tèxtil, que van començar a perdre un cert protagonisme a la indústria catalana, tot i continuar sent-ne el referent.
  • L'esclat de la Primera Guerra Mundial, que va permetre que el mercat exterior més important fos l'europeu, amb un 70% de les exportacions.

Un altre factor que va influir en el fort creixement del sector foren les pràctiques proteccionistes franceses que varen catapultar la producció d'indianes a la indústria catalana, un producte que desmereixia els seders francesos de Lió, però que va gaudir d'una alta demanda. En aquest context, la monarquia va reforçar les files de l'aristocràcia amb la creació d'una noblesa nova, que procedia de la burgesia enriquida per la modernització tecnològica del sector industrial i pel retorn dels capitals dels indians. A Barcelona, que fou la primera ciutat espanyola on es varen notar els efectes de la revolució industrial liderada per la indústria tèxtil, s'atorgaren títols nobiliaris com els de comte de Godó, baró de Quadras o de Sert.[1]

La Mansana de la Discòrdia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mansana de la discòrdia
Baixador del carrer Aragó i passeig de Gràcia al 1902
La "mansana de la Discòrdia" abans de construir la casa Batlló

El passeig de Gràcia havia de ser un eix determinant en el procés d'instauració del projecte d'Eixample de Cerdà i entre els anys 1860-1890, a l'entorn del passeig, es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars, grans mansions amb jardins, palauets, com ara el Palau Samà, el Palau Robert, el Palau dels comtes de Marianao o el de la família Marcet, l'actual seu del cinema Comèdia. A la dècada dels noranta, tot aquest sector de la ciutat adquirí progressivament un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia i que impulsà que se substituïssin les cases aïllades per edificis de pisos.

El mateix Gaudí havia intervingut en la decoració de dues botigues al passeig: la farmàcia Gibert i el bar Torino, ambdues desaparegudes.[2]

Entre 1900 i 1914 el passeig de Gràcia va consolidar-se com el principal centre residencial burgès. El baixador que s'havia inaugurat el 1902, a l'encreuament amb el carrer d'Aragó, va permetre que els viatgers que arribaven en tren disposessin d'una parada més cèntrica que no al de l'estació de França.

L'any 1904, coincidint amb la realització de les obres de la casa Batlló, el rei Alfons XIII visità Barcelona. La Joventut Monàrquica, de la qual n'era president en Josep Maria Milà i Camps, va decidir que el millor lloc per rebre'l era el passeig de moda entre les famílies benestants. Quan Alfons XIII va veure el passeig va quedar enlluernat i en una visita posterior diria allò de «Madrid és molt bella, però Barcelona la supera en dues coses: el Tibidabo i el passeig de Gràcia».[nota 1][3]

Entre 1905 i 1906 la via es va transformar quan finalment es posaren llambordes al passeig, els tramvies foren traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i, en el mateix tram, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent. Amb aquesta remodelació la casa Lleó i Morera guanyà el concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, l'illa era criticada per la premsa satírica. L'apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes.[4]

La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que volien tenir la casa al passeig de moda. El 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, es van fer construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Joaquim Codina i Matalí. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que a la cantonada amb el carrer de València, la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas.[3]

El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa finalitzà al voltant de 1905, mentre que a Catalunya duraria una dècada més. En canvi, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò, a causa de les difícils condicions econòmiques que varen acompanyar la pèrdua de les colònies americanes.

La revista madrilenya Nuevo Mundo, en el número del 14 de febrer de 1907, descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «Tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és presagi d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí.»[nota 2][5] En resposta, la Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols comencen a rendir-se a la realitat i s'ocupen i comenten, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.»[5]

Arquitecte[modifica | modifica el codi]

Domènech i Montaner dibuixat per Ramon Casas
Article principal: Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 185027 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts.[6] Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.[7]

En la seva vessant docent, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme fou un referent important, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys una força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol al voltant de la crisi del 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part en els darrers anys de la seva vida; destaca el seu estudi de la Masia Rocosa, un antic mas del segle XVII de la vila de Canet de Mar, propietat de la família Montaner, on es conserven una bona part de les maquetes en guix de les escultures i mostres de vitralls de la casa Lleó Morera.

Família Lleó Morera[modifica | modifica el codi]

Albert Lleó Morera vestit amb una disfressa de soldat del s. XIV per una festa del Círcol Artístic. Fotògrafs Napoleon, 1891

La vinculació de l'edifici amb la família comença amb Francesca Morera i Ortiz (Barcelona, 1853 - 10 de desembre de 1904), filla de Joan Morera i Busó de Sant Feliu de Guíxols i de Baldomera Ortiz i Figueroa d'Humacao (Puerto Rico). Es va casar amb Albert Lleó i Dubosch, de Barcelona, amb qui va tenir un fill, Albert. La parella es va separar legalment el 22 de desembre de 1881 i el fill va quedar amb la mare. L'avi de Francesca, Antoni Morera i Auger, s'havia dedicat al negoci mercant amb Amèrica del Sud en societat amb els seus tres fills, Joan, Josep i Antoni Morera i Busó. Aquest darrer era vidu i sense descendència, i va deixar la seva fortuna a la seva neboda, filla del seu germà Joan.[8]

Albert Lleó Morera va néixer a Barcelona el 29 d'octubre de 1874 i va morir a la mateixa ciutat el 22 de desembre de 1929.[9] El 29 d'octubre de 1898 es va casar amb Olinta de Puiguriguer i Palmarola (1879 - 13 de juliol de 1963)[10] amb qui va tenir dos fills: Francesca i Albert Lleó i Puiguriguer. De fet, en van ser tres, ja que entre aquests dos fills va néixer un altre, batejat Albert, i que morí encara nadó el 20 d'abril de 1902, motiu pel qual es va repetir el nom amb el següent germà.[11]

Professionalment, es va llicenciar en medicina a Madrid el 15 de febrer de 1900 i va obtenir el títol de professor veterinari. Es doctorà el 31 de juliol de 1902. Amplià els seus estudis a l'Institut Pasteur de París el mateix any i el següent fou nomenat cap del Laboratori Microbiològic de l'hospital de Nens Pobres de Barcelona. Al llarg de la seva carrera va ser ajudant honorari dels gabinets d'histologia i histoquímica, i el d'anatomia patològica de la facultat de Barcelona; cap del laboratori de bacteriologia i professor de l'Acadèmia i laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya soci de mèrit de l'Acadèmia del cos mèdic municipal; i a partir de 1913, director del laboratori d'anàlisi química, histologia i bacteriologia de l'Hospital de Sant Pau.[8] A banda de l'activitat professional, va tenir un interès científic que es va materialitzar en un seguit de patents de motors d'explosió, entre ells un d'aviació, que va construir junt amb l'enginyer Claudi Baradar.[11]

La seva filla gran, Francesca Lleó i Puiguriguer, es va casar amb Julio Sagrera i Criquet i van tenir una filla, Francesca Sagrera i Lleó, coneguda amb el nom de Fanny, famosa entre la societat benestant de Barcelona per la seva afecció al ball.

El fill, Albert Lleó i Puiguriguer (29 d'octubre de 1904 - 22 de desembre de 1967),[12] va començar a estudiar dret, si bé no va acabar la llicenciatura i es va dedicar al món del motor. Va ser pilot d'aviació i un apassionat automobilista que fou soci fundador de la Penya de l'Aire, constituïda el 25 de març de 1923. Va estar casat amb Dolors Miralbell i Centena i van tenir tres filles: Maria Dolors, Mireia, i Glòria Lleó i Miralbell.[13]

Història[modifica | modifica el codi]

Abans Després
La transformació de la casa Lleó Morera

Edifici original[modifica | modifica el codi]

El 20 de febrer de 1864 Joan Mumbrú i Bordas i la seva esposa Lluïsa Sagristà i Figueras van comprar el solar de l'edifici a la Sociedad de Foment del Ensanche i el 15 de juliol del mateix any obtenien la llicència d'obres per a construir un edifici de semisoterrani, planta baixa i tres pisos que va realitzar el mestre d'obres Joaquim Sitjas. L'edifici era bessó del que ocupa l'altra meitat del xamfrà amb façana al carrer Consell de Cent. Va passar en herència als seus fills: Josep, Antònia i Joan Mumbrú i Sagristà. L'1 d'agost de 1894 fou venut a Antonio Morera i Busó per 285.000 pessetes i aquest el va llegar a la seva neboda Francesca Morera i Ortiz.[14]

Projecte de transformació[modifica | modifica el codi]

La transmissió per herència a Francesca Morera es va produir el 16 de febrer de 1902 i estava valorada en 245.000 pessetes. La senyora Morera va encarregar la transformació modernista de l'edifici a Lluís Domènech i Montaner, qui la va acabar el 1905.[14] Les obres es van fer en dues fases. La primera, amb llicència concedida el 4 de juny de 1902, va consistir en les reformes interiors que modificaven la distribució. La segona fase va consistir en la reforma de la façana que la senyora Morera va demanar a l'Ajuntament de Barcelona el 17 de juliol de 1903. El projecte excedia en nou metres l'alçada màxima edificable que en el cas de l'Eixample de Barcelona era de 22 metres, si bé es va acceptar aplicant una interpretació de les ordenances municipals sobre els coronaments decoratius dels edificis. Va haver-hi una discrepància respecte al cost de les taxes que, després de presentar una reclamació, es va resoldre a favor dels propietaris el novembre de 1904.[15]

Mestres i artesans[modifica | modifica el codi]

Escultura decorativa d'Alfons Juyol
Detall de la marqueteria en el bufet del saló
Vitrall original conservat a Can Rocosa (Canet de Mar)

Cal destacar la feina duta a terme pels mestres i artesans que, sota la direcció de Domènech i Montaner –arquitecte- i les directrius de Gaspar Homar –decorador-, van fer possible la gran riquesa interior. D'entre els més de 40 artistes i artesans que van participar en l'obra, destaquen els treballs de:

  • Eusebi Arnau i Mascort (1863-1933), un dels escultors més destacats del Modernisme. A la Casa Lleó i Morera va realitzar les escultures de la façana –avui desaparegudes després d'una reforma de l'edifici l'any 1943–, que representaven unes figures femenines abraçades a un atuell. També va esculpir els relleus escultòrics del rebedor del pis principal, on es representa la cançó popular de «La dida del infant rei».
  • Gaspar Homar (1870-1953) va ser decorador i ebenista. A la Casa Lleó i Morera va ser el decorador principal, va dissenyar el conjunt de mobiliari decorat amb vidres emplomats, marqueteria i talles de fusta. Actualment el mobiliari de la casa es troba dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  • Lluís Brú i Salelles (1868-1952) va ser mosaïcista i escenògraf modernista present a la majoria d'obres amb mosaic de l'època, com el Palau de la Música Catalana, el Palau del Baró de Quadras i la Casa Comalat. A la Casa Lleó i Morera va treballar les ceràmiques i mosaics del vestíbul.
  • Mario Maragliano (1864-1944) va ser un mosaïcista italià que va viure a Barcelona. A la Casa Lleó i Morera va treballar els mosaics dels terres, els plafons de mosaic del menjador del principal amb imatges campestres, que foren dissenyats per Homar. També va ser l'autor dels mosaics de la torre que corona l'edifici.
  • Antoni Rigalt i Blanch (1861-1914) va ser pintor, dibuixant i vitraller modernista. A la Casa Lleó i Morera va realitzar els vitralls, molts formant part de les mampares i envans de fusta i, com a peces destacades per la seva composició narrativa, destaquen els monumentals vitralls de les galeries posteriors amb una temàtica diferent a cada pis.
  • Antoni Serra i Fiter (1869-1939) va ser pintor i ceramista, esdevenint el ceramista per excel·lència del modernisme. Una de les seves obres més destacades la va realitzar a la Casa Lleó i Morera on va treballar els arrambadors de ceràmica i les peces de porcellana en què estan fetes cares i mans dels plafons ceràmics que hi ha al menjador i que representen escenes de camp.
  • Josep Pey (1875-1956) va ser decorador, dibuixant i pintor. Va treballar decorant les marqueteries del mobiliari dissenyat per Gaspar Homar. A la Casa Lleó i Morera va col·laborar fent els dibuixos de les marqueteries del mobiliari.
  • Alfons Juyol (1860-1917) va ser escultor especialitzat en la seva aplicació a l'arquitectura. La seva facilitat per a crear traceries i representacions florals d'estil neogòtic historicista el va convertir en l'escultor preferit de Puig i Cadafalch amb obres tan cèlebres com la casa Amatller. A la Casa Lleó i Morera va realitzar tota l'escultura decorativa de la façana i l'interior, i en la decoració del templet que corona la casa.
  • Joan Carreras (1860-??) va ser escultor i tallador en fusta, i gran col·laborador de Gaspar Homar. A la Casa Lleó i Morera va participar en la talla Adoració dels Reis de la campana de l'escalfapanxes del saló.

Propietaris i activitats comercials[modifica | modifica el codi]

Francesca Morera, que havia heretat l'edifici del seu oncle, va morir el 10 de desembre de 1904, i li va deixar en herència al seu únic fill Albert Lleó Morera, llevat del pis principal que el va deixar en usdefruit, de per vida, a la seva néta Francesca Lleó i Puiguriguer. El 22 de desembre de 1929 va morir Albert Lleó Morera i la finca va passar a mans de la seva esposa Olinta de Puiguriguer i Palmarola, i del seu fill, Albert Lleó i Puiguriguer.

La casa va romandre en mans de la família fins a l'any 1943 quan es va vendre l'edifici per 3 milions de pessetes a l'asseguradora Sociedad Mercantil Bilbao.

L'asseguradora Bilbao va mantenir la propietat fins al 28 d'octubre de 1986 en què la va vendre per 240 milions de pessetes a la Mutualidad General de Previsión Social de la Abogacía de Madrid.[16]

El 1998 va esser venuda al Grup Planeta,[17] i l'any 2006 va passar al Grup Núñez i Navarro.[18]

Baldomer Gili i Roig (segon per la dreta) quan estava el Cercle Artístic (1911)

Pel que fa als establiments comercials i entitats que han ocupat l'edifici Lleó Morera, destaquen:

  • 1905-1910. El fotògraf Pau Audouard, el retratista de la burgesia, va inaugurar el seu estudi el 6 de juliol de 1905. Va tancar entre febrer i març de 1910.
  • Maig 1910-1915. El Cercle Artístic.[19]
  • Oct-1915. Casa de América.[20]
  • 1916-1927. La fàbrica de pianos Izabal tenia la seva seu al carrer Bonsuccés número 5 des de començaments de segle XX després d'haver estat en els anys 1850 al carrer Tallers. El maig de 1916 Paul Izabal va decidir inaugurar una sala de concerts, tal com havia fet Ortiz i Cussó, un altre fabricant de l'època. A la planta baixa de la Lleó Morera es va instal·lar la «Sala Aeolian», amb una capacitat per a tres-centes persones, i al seu costat el despatx central del negoci i la representació de la casa nord-americana Aeolian Cº, inventora de la pianola.[21]
  • 1927-1933 Quan la sala Aeolian deixa de funcionar, el local s'utilitza per a activitats diverses.[22] Encara el 1933 és utilitzat com a local d'activitats provisionals.[23]
  • 1935 Casal de les Comarques Catalanes, una entitat cultural que oferia espectacles de teatre, poesia i titelles.[24]
  • 1936. Durant la guerra es va instal·lar a l'entresòl el Sindicat Únic de Professions Lliberals.[25]
  • 1943. La botiga de moda, Loewe transforma i ocupa la planta baixa.[17]
  • Els pisos superiors, pensats inicialment com a habitatge residencial, han estan ocupats per institucions com un consignatari de transports internacionals al primer pis,[26] Turisme de Barcelona (1993-1994) al principal i, després de la restauració del 2008, per empreses com Guess by Marciano, EFG Bank Luxemburg i Guru.[27]

Restauracions[modifica | modifica el codi]

Escultura d'Eusebi Arnau. Pau Audouard, 1908 El cap de l'escultura destruïda, ara al Museu Dalí
Escultura d'Eusebi Arnau destruïda el 1943 i el cap recuperat, ara al Museu Dalí
Mosaic amb moreres al sostre de la torre que va ser totalment reconstruïda el 1988.

El fet que la família en conservés la propietat durant tres generacions, afavorí el manteniment dels trets més distintius a l'interior de l'edifici com els delicats elements ornamentals de línies sinuoses inspirats en la natura, que estan desenvolupats amb una gran diversitat de materials gràcies a la intervenció de mestres i artesans.

Amb tot, i potser per haver estat considerada com una de les millors obres modernistes per la intensa aportació artística dels millors artesans de l'època, fou víctima de l'odi que els noucentistes professaven envers l'estil predecessor. El 1943, Pablo Loewe va llogar els baixos per a instal·lar la botiga de moda que encara existeix, i va encarregar al decorador madrileny Francisco Ferrer Bartolomé un projecte poc respectuós amb la façana i l'interior de la planta baixa. L'obra la va fer la Constructora Ribas i Pradell i el seu propietari, Damià Ribas, li va demanar al seu amic l'arquitecte Raimon Duran i Reynals que signés el projecte de reforma, ja que calia un arquitecte al capdavant. El resultat va comportar la pèrdua definitiva de les finestres modernistes; i les escultures de les dames modernistes amb jardineres de la planta baixa, obra d'Arnau, foren destruïdes a cops de pic a la mateixa vorera. Els caps els va recuperar el porter de la finca, que més tard els va vendre a Salvador Dalí, qui els va emplaçar al mur del pati del seu Teatre-Museu de Figueres.[28] L'any 1967 es van realitzar noves obres a l'interior de la planta baixa que van acabar amb tots els elements decoratius originals dissenyats per Domènech i Montaner.[29]

La Mutualidad de Previsión Social de la Abogacía va encarregar l'any 1987 a l'arquitecte Òscar Tusquets la restauració de l'edifici i es van restituir els pinacles i el templet de la cornisa, que havia sofert greus destrosses pel foc de metralladores durant la guerra civil espanyola. No es va poder abordar en aquella ocasió la transformació de la planta baixa per la negativa del comerciant que l'ocupava. Tot i així, el projecte de restauració dels arquitectes Carles Bassó i Òscar Tusquets va rebre un premi de l'Ajuntament de Barcelona que exercia una bona pressió sobre el titular de la planta baixa.[30][29] La restauració dels vitralls de Rigalt va ser realitzada pels vitrallers Joan Serra i Dolors Guixà del taller Art del Vitrall de Sabadell.[31]

L'any 1992, l'afectació de la planta baixa fou parcialment recuperada -columnes i capitells- quan la botiga Loewe va voler fer obres a l'interior del local i l'Ajuntament de Barcelona les va condicionar a la recuperació de la façana.[32] En aquesta ocasió es van recuperar els lleons i les flors de morera originals que decoraven l'entrada, al·lusives als cognoms dels antics propietaris.[29][28]

Després del traspàs de propietat a Núñez i Navarro es va elaborar el pla de reforma i conservació basat en un estudi artístic acurat de la finca, una anàlisi estructural de l'interior i un examen cromàtic de la façana que va culminar l'any 2008.[18]

Edifici[modifica | modifica el codi]

L'edifici ocupa un terreny irregular ja que està situat en un xamfrà de l'eixample de Barcelona amb la façana dividida en dues parts de mida diferent. A l'estructura de l'edifici original, hi havia tres finestres al costat del xamfrà i cinc a la façana del passeig de Gràcia. Si l'edifici original comptava amb un semisoterrani, un entresòl -quasi a nivell de carrer- i tres plantes, després de la reforma se li va afegir un altre pis i un templet al capdamunt de tot com a coronament de l'edifici. Després de l'actuació de Domènech i Montaner l'edifici va quedar estructurat en un semisoterrani, l'entresòl orientat a una explotació comercial i amb accés des del passeig de Gràcia, el pis principal –que era l'habitatge de la família propietària– i tres pisos per llogar. La fórmula de "casa de renda", pensada perquè visquessin els amos al pis principal i els llogaters a la resta de plantes, constitueix un model aplicat a bona part de l'arquitectura dels grans immobles de l'Eixample.[33]

Façana[modifica | modifica el codi]

Torre que corona l'edifici
Vitrall del pis principal de Rigalt

L'arquitecte decidí dissimular l'asimetria entre les dues parts de la façana i situà una tribuna en el pis principal, en l'angle. A la terrassa, en el mateix eix, hi ha una torre molt ben decorada amb pedra i mosaic, sustentada sobre vuit pilars fins. D'aquesta forma s'aconsegueix atreure la vista cap a l'eix de l'edifici i mira d'aparentar una simetria inexistent. A més, els buits tenen unes proporcions diferents en funció del costat que ocupen, fet que reforça aquest efecte.

Si l'edifici original era absolutament regular en la distribució i mida de les finestres, la composició de Domènech és diferent en cada pis. A la planta baixa fa grans obertures amb arcs carpanell que ofereixen uns aparadors amplis per al local comercial de la planta baixa. Dins d'aquests buits és on l'autor va incorporar dues elegants figures femenines –unes escultures d'un clar perfil modernista–, i de mida natural, que estan abraçades a grans copes jardineres, obra d'Arnau. Els pilars sobre els quals se sustenten els arcs estaven decorats amb lleons i flors de morera, símbols dels cognoms del propietari.

Al pis principal se situa la tribuna cilíndrica, que té quatre columnes, i està rematada a la part superior pel balcó del primer pis. A la base de cada columna hi havia la figura d'una fada, obra d'Arnau, avui desaparegudes. A cada costat, s'estenen dos finestrals corresponents als grans salons del pis principal, que queda dividit per unes columnes cilíndriques i una reixa decorada amb unes garlandes de decoració floral que enllacen totes les columnes entre si.

Al primer i segon pis disminueix l'amplada dels buits tot creant una sensació visual d'una forma triangular a cadascuna de les façanes. Hi ha els balcons, que són allargats en el primer pis i arredonits en el segon, que presenten una decoració en pedra sumptuosa; en aquesta descoració es tornen a combinar les imatges de flors de morera i lleons que, en aquest cas, flanquegen uns escuts heràldics. En aquesta decoració, destaquen especialment les figures esculpides als balcons del primer pis, obra d'Arnau. Són les quatre dames que hi ha als balcons laterals i que porten instruments a les seves mans. Es tracta d'unes al·legories que fan referència als recents avenços tecnològics: fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon.[33]

Escultures d'Eusebi Arnau als balcons del primer pis, signe de modernitat i tecnologia
Fonògraf  
Electricitat(*)  
Telèfon  
Camera fotogràfica  
(*) Guix original. L'escultura de l'edifici està molt deteriorada.    
Finestra i balcó al segon pis
Galeria del tercer pis

També es poden observar quatre bustos en els arcs d'accés al balcó central -el que hi ha sobre la tribuna del principal- que, segons García-Martín, podrien ser un disseny d'Arnau esculpit per Alfons Juyol o Lambert Escaler. Segons aquesta versió, es tractaria dels membres de la família: Francesca Morera, el seu fill Albert Lleó Morera, la dona d'aquest, Olinta de Puiguriguer, i Antoni Morera i Busó, l'oncle de Francesca que va adquirir l'edifici i que li va deixar en herència.[34] Al segon pis, seguint la forma arredonida dels balcons, les finestres laterals s'emmarquen en un buit circular, multi-lobulat, amb dos petits caps femenins a la part superior. A cada costat d'aquests buits, encastats al mur, es poden veure una mena de grifons. En aquest pis, el balcó central està format per dues peces rodones amb una rica decoració floral. Entre les dues peces hi havia un conjunt escultòric, actualment desaparegut, i del que només es conserva una foto; estava format per una columna estriada sobre la qual s'asseu un gos gran danès que subjecta un escut amb les seves potes davanteres i, al peu de la columna, hi ha dos nens despullats de cara al gos que estan amb les mans aixecades i plenes de flors.[34]

El tercer pis conté una decoració més sòbria, sense balcons, amb finestres contigües que semblen una galeria. Sobre les finestres, la decoració floral que tapa els forats de ventilació tenen la continuïtat en la barana de la terrassa de l'edifici que està rematada amb petits pinacles.[33]

Vestíbul[modifica | modifica el codi]

Vestíbul i escala
Detall de la decoració de Lluís Brú

L'accés a l'entresòl, és a dir al local comercial, es realitza directament des del darrer arc de la façana del passeig de Gràcia. Coincideix amb el disseny original, si bé entre les reformes de 1943 i les de 2008 l'entrada es va traslladar al vèrtex de l'edifici, destruint les columnes que sustenten la galeria del principal i ubicant un aparador de la botiga en el lloc de la porta d'entrada que hi havia anteriorment.

Als pisos superiors s'hi accedeix des de la façana del xamfrà. És un accés únic per a totes les plantes sense comptar, com succeeix en altres edificis, amb un accés directe i diferenciat per al pis principal. L'estructura de la caixa d'escala i la seva decoració recorda la de la contemporània Casa Navàs de Reus, obra de Domènech i Montaner, qui va comptar amb els mateixos artesans.

El vestíbul està dividit en dues parts: la primera –només traspassar la porta–, allotja un tram d'escala que porta a la segona part, formada per un petit replà situat al nivell de l'entresòl. Des d'aquest replà arranca l'escala que, envoltant l'ascensor situat en el centre, porta als pisos superiors. La primera part del vestíbul està ricament decorada, com si es volgués impressionar al visitant amb tanta exuberància. L'escala, a tot l'ample de l'espai, té uns esglaons de marbre i un sòcol frontal de mosaic; aquest mosaic presenta un dibuix seriat amb petites flors en blanc i groc, sobre un fons de colors suaus, en rosa i verd. Totes les parets i el sostre combinen en una pintura decorativa en tons salmó, i el mosaic presenta formes que imiten el fruit de les moreres. Aquest primer espai acaba en un arc triomfal de pedra que té esculpida una decoració floral. L'arc està parcialment cegat amb un timpà, decorat amb temes florals policroms també de mosaic.

El replà de l'entresòl, al final d'aquesta primera escala, està fet totalment de mosaic romà amb motius geomètrics. Les parets de la caixa d'escala són del mateix to salmó amb unes sanefes esgrafiades. L'arrambador de l'escala està decorat amb peces ceràmiques amb volum que simulen les flors dels sòcols. Tots els mosaics de l'escala són obra de Lluís Brú i Salelles.[35]

L'ascensor, fet en fusta decorada a l'estil modernista, ha estat adaptat per ajustar-se a l'actual legislació, però sense perdre el seu estil original.

Entresòl i l'estudi Audouard[modifica | modifica el codi]

El 6 de juliol de 1905, Pau Audouard inaugura el seu nou estudi a la planta baixa de la casa Lleó Morera. Lluís Domènech i Montaner com a decorador, va incorporar als millors artesans: Adrià Gual, qui va fer l'entrada, el «projecte dels aparadors» i «dos tapissos de brillants colors i gran efecte ornamental»; l'escultor Alfons Juyol, l'ebenista Joan Busquets (1874-1949), «el lampista» Riera; la pintura decorativa de Vilaró; Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914) i "Buxeres y Codorniu" varen fer els vitralls, i Gaspar Homar (1870-1953) va fer els treballs de marqueteria.[36]

La referència a un «projecte dels aparadors» fet per un artista com Gual cal emmarcar-ho en els reclams publicitaris que feien servir els estudis fotogràfics per atreure els clients, com ara posar un rètol a la façana, fins i tot lluminós com va fer Nadar a París. El respecte per la mateixa obra d'art que era l'edifici, fa que s'adopti una solució de vitralls modernistes de colors, integrats en el finestral junt amb les escultures d'Eusebi Arnau.[37]

A més dels aspectes estètics, la nova galeria fotogràfica comptava amb la novetat tecnològica de la il·luminació artificial, cosa que permetia ubicar-la en una planta baixa -per a més comoditat dels clients- i no al terrat com acostumaven a estar els estudis per aprofitar la llum natural.

Pisos[modifica | modifica el codi]

Maqueta original del Sant Jordi lluitant amb el drac
Mosaic del menjador del principal, disseny d'Homar, mosaics de Maragliano i porcellana en cares i mans de Serra
Sostre del saló del principal

A diferència d'altres «cases de renda» on el pis principal era molt ric en decoració en contrast amb una major sobrietat dels pisos de lloguer, en aquest edifici es va mantenir de forma destacable l'activitat dels artesans i tots ells gaudeixen d'elements ornamentals, vitralls emplomats, mosaics romans a terra, sanefes esgrafiades, llars de foc decorades amb fusta tallada i mosaic i una distribució i dimensions similars.[33]

El rebedor del pis principal estava pensada per a impressionar al visitant amb una decoració escultòrica als arcs i els passos de porta que donen a la resta d'espais de l'habitatge. És una decoració que es perllonga al corredor, on hi ha un arc decorat amb una imatge de Sant Jordi lluitant contra el drac per defensar la donzella.

Des del rebedor s'accedeix directament als dos grans salons amb vistes al carrer i a la tribuna que hi ha al centre. En aquests salons es concentra bona part de la riquesa artística aconseguida per Domènech i el seu equip. El saló de la dreta, el que dóna sobre la façana del xamfrà i amb funcions de menjador, està decorat amb vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana dissenyats per Gaspar Homar ajudat per Josep Pey. Descriuen escenes campestres, quatre d'elles amb personatges inspirats en fotografies de la família,[13] un amb tan sols un paisatge i els altres tres amb animals i arbres. Són peces coloristes fetes en mosaic per part de Mario Maragliano, llevat de les cares i mans de les persones que estan fetes en una peça de porcellana amb volum que emergeix del nivell de la paret aportant un punt de realisme enmig del puntillisme que forma la musiva. Aquestes peces van estar dissenyades per l'escultor Joan Carreras i Farré i executades pel ceramista Antoni Serra i Fiter.[33]

L'altre saló, el que dóna a la façana del passeig de Gràcia, estava totalment emplafonat amb arrambadors de fusta amb treballs de marqueteria preciosista dissenyats per Homar i Pey i construïts al taller de l'ebenista Joan Sagarra. Ocupant bona part de dues parets s'ubicaven un sofà amb vitralls laterals i un secreter. Al centre de la sala se situava una taula petita i diverses cadires amb i sense braços. Tant el mobiliari com els arrambadors es conserven al MNAC.[38] La part superior de la paret estava coberta de paper pintat i el sostre està decorat amb un enteixinat de baixos relleus semiesfèrics i decoració de marqueteria.[33]

Entre el saló i el menjador se situa un espai de forma triangular amb accés a la tribuna circular del vèrtex de l'edifici i una llar de foc, emmarcada per dos escons, a l'extrem oposat que tenia una decoració en fusta tallada. Es tracta d'una escena de l'adoració dels Reis Mags tallada en fusta per Joan Carreras i Farré, amb dos àngels de metall repujat que l'emmarquen i una peça metàl·lica a la part superior amb el vers:

« Venim d'Orient
guiats per l'estrella
la del alba és ella
vos els sol ixent
»
Jacint Verdaguer. Els tres reis als peus de Jesús, pàg.44[11]

La resta d'habitacions estan decorades amb arrambadors, alguns amb ceràmica seriada de la fàbrica Pujol i Bausis i altres estucats amb sanefes esgrafiades d'una desena de formes diferents. Els sostres a passadissos i habitacions combinen embigats de fusta tallada o decorada amb enteixinats de guix ricament pintats amb composicions florals, composicions heràldiques i, en el cas del pis principal, elements al·lusius als cognoms familiars.

La part posterior dels pisos dóna al pati interior d'illa. El gran saló que s'ubica en aquesta zona està terminat en una rotonda que té, com a única paret, un vitrall emplomat semicircular amb un relat pictòric diferent a cada pis, obra de Rigalt.[33]

La dida del infant[modifica | modifica el codi]

Al rebedor del pis principal, de planta irregular, apareixen uns relleus esculpits en pedra per Eusebi Arnau en sis pòrtics i en cinc cares de tres arcs més que hi ha en el corredor. Es tracta d'un conjunt que desenvolupa el relat del romanç, recollit en la cançó de bressol anomenada La dida del infant rei, en què la Mare de Déu fa un miracle i retorna a la vida el fill d'un rei que la seva dida havia perdut quan es va quedar adormida. La dida ofereix a la Verge una corona d'or i una de plata. És una cançó popular de transmissió oral amb diverses versions, de les quals Arnau va triar la versió recollida per Joan Guasch el 1888.

Aquesta decoració interior dels passos de porta és un homenatge al segon fill d'Albert i Olinta que va morir quan era nadó; al seu tercer fill també el van anomenar Albert. Aquest i la seva dida, van fer de models perquè Arnau dissenyés les seves escultures.[11]

L'escena dels Reis Mags que va tallar Carreras sobre la llar de foc, s'associa a l'expressió de la joia que emana de l'esperança d'un nou nen que ocupi el lloc del fill mort que es narra en aquesta sèrie escultòrica. El vers esculpit pertany al poema Els Tres Reis als peus de Jesús, original de Jacint Verdaguer, en el que es mostra una alegria, compartida amb la resignació per la pèrdua, tal com s'expressa als quatre darrers versos, on un àngel diu:

« Jesús pren l'or de Gaspar,
mes amb prou feines se'l mira;
més s'estima els grans d'encens
que a son Pare etern envia
en fumarel·la suau
d'olor de bàlsam de Síria.
Lo que li plau més que tot
és la branqueta de mirra.
Jesús l'estreny en so pit
com al seu estreny Maria
»
Jacint Verdaguer. Els tres reis als peus de Jesús, pàg.44[11]

Mobiliari[modifica | modifica el codi]

Làmpada del saló

La decoració del pis principal és una de les manifestacions més reeixides dels interiors modernistes i un exemple de col·laboració estreta entre arquitecte i decorador, entre Domènech i Montaner i Homar, els tallers del qual van subministrar tots els accessoris decoratius i funcional d'aquest habitatge privat: mobles, llums, marqueteries, catifes, etc. El mobiliari, probablement el més atractiu del modernisme a Catalunya, es distingeix per les fustes nobles i els treballs complexos, fets en col·laboració amb artistes com Josep Pey i Joan Carreras. Un d'aquests complements són les làmpades de sostre fetes en bronze. Presenten elements florals i foren de les primeres làmpades adaptades a la llum elèctrica.

Els mobles del saló de la casa Lleó Morera, que des del 1967 es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya, pertanyen a un estil ple d'un naturalisme d'acord amb el de l'edifici. El conjunt està format per un bufet, un sofà, un armari, arrambadors, cadires, cadires de braços i una tauleta de centre. Els mobles estan decorats amb talles en fusta, marqueteries, i alguns amb vitralls emplomats. Els arrambadors estan decorats també amb grans marqueteries amb influències japonitzants amb les carnacions dels personatges en relleu. Representen unes donzelles que porten un vestit prerafaelita lleuger i un pentinat buit; estan envoltades de garlandes, arbres florits i estanys amb cignes. Els mobles estan decorats amb fusta tallada en l'estructura i escenes fetes amb marqueteria en portes i altres paraments. La tauleta i les cadires s'adornen amb flors escampades en llibertat però tot mantenint la simetria. A l'armari presideix la marqueteria de dues dames i un cavaller de llegenda medieval.[39]

Imatge Dades Imatge Dades
126 Saló del pis principal de la casa Lleó Morera.jpg Sofà amb vitrines laterals i plafó decoratiu 137 Bufet de la casa Lleó Morera, de Gaspar Homar.jpg Bufet de dos cossos
1906 sofà: 267 x 259 x 68 cm
plafó: 100 x 137,5 cm
1906 300 x 202 x 53 cm
Museu Nacional d'Art de Catalunya Museu Nacional d'Art de Catalunya
Decorat amb marqueteria amb dues figures en un jardí. Fusta de roure americà amb plafons d'olivera, daurats, vidre emplomat i entapissat de vellut verd no original. Talla i marqueteria de freixe, sicòmor, falsa caoba, xicranda, bubinga, hau[nota 3] i rabassa d'om. Fusta d'olivera tenyida, talla, metall martelé, vidre bisellat i marqueteria de dauradella, freixe, sicòmor, xicranda, noguera i boix.
Imatge Dades
127 Mobiliari modernista de Gaspar Homar, de la casa Lleó Morera.jpg Armari, plafons decoratius, tauleta de centre i cadira
1906 armari: 190 x 190,5 x 51 cm
plafó: 54 x 78,5 cm
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Armari de tres cossos amb plafons decoratius de marqueteria. Fusta de roure americà, vidre bisellat, aram repujat i marqueteria de caoba, sicòmor, rabassa de dauradella, mansonia i freixe, i incrustacions de metall.
Tauleta de centre i cadira en fusta de roure i talla amb aplicacions de marqueteria al respatller.



Premis[modifica | modifica el codi]

L'edifici va guanyar el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona en la seva setena edició; el premi s'atorgava als edificis acabats el 1905. La decisió del jurat va resultar bastant contundent, ja que arribà a declarar: "Si bé és cert que el nombre d'edificis acabats aquest any és una xifra respectable, no és menys cert que, pràcticament tots es redueixen a cases de veïnat sense aquells requisits complexos que creen l'obra d'art". Després de desgranar al llarg de vuit folis tot l'ornament que contenia la casa guanyadora, tan sols dedicà un paràgraf a esmentar la participació, sense cap mena de reconeixement ni premi, de la Casa de les Punxes de Puig i Cadafalch. Va ser el primer d'aquests premis que va guanyar Domènech i Montaner; posteriorment va repetir l'èxit amb el Palau de la Música Catalana el 1909 i l'Hospital de Sant Pau el 1913.

En la mateixa edició, en la categoria d'establiments comercials, l'Estudi fotogràfic Audouard va obtenir el segon accèssit, mentre que el guanyador va ser el restaurant Pince, decorat per Joan Alsina i Arús.[40] [33]

El 1988, el projecte de restauració dels arquitectes Carles Bassó i Òscar Tusquets va rebre el premi "Ciutat de Barcelona" de mans de l'Ajuntament, un projecte que no incloïa la planta baixa i que, en certa forma, posava pressió sobre el seu titular. Aquest fet va despertar una allau de crítiques populars contra la firma comercial instal·lada que, al cap d'un any, va presentar un projecte d'adequació realitzat el 1992.[30]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cita original en castellà: «Madrid es muy bella, pero Barcelona la supera en dos cosas: el Tibidabo y el paseo de Gracia»
  2. Cita original en castellà: «No llegando todavía a la perfección o por lo menos a la conciliación justa de lo bello, lo armónico y lo útil, ni constituyendo todavía sus obras la visión clara y precisa de una arte propio, es anuncio de abundantes aptitudes para llegar a esa meta gloriosa de la cual puede considerarse como más cercano al pintoresco y audaz Gaudí.»
  3. Hibiscus tiliaceus

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Permanyer 2008, p. 18-19.
  2. Cuito & Montes 2003.
  3. 3,0 3,1 Huertas Claveria, p. 1-3.
  4. Lahuerta 2001, p. 17.
  5. 5,0 5,1 Tarragona 2006.
  6. Fundació Tàpies 2010.
  7. UNESCO 2008.
  8. 8,0 8,1 García-Martín 1988, p. 52.
  9. Necrològiques 17-1-1930.
  10. Redacció LV. «Esquela Olinta de Puiguriguer» (en castellà). La Vanguardia, 14-07-1963, pàg. 28 [Consulta: 26 gener 2014].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 García-Martín 1988, p. 53.
  12. Redacció LV. «Esquela Albert Lleó i Puiguriguer» (en castellà). La Vanguardia, 2-01-1968, pàg. 24 [Consulta: 26 gener 2014].
  13. 13,0 13,1 García-Martín 1988, p. 54.
  14. 14,0 14,1 García-Martín 1988, p. 19.
  15. García-Martín 1988, p. 22.
  16. García-Martín 1988, p. 20.
  17. 17,0 17,1 de Orovio 10-10-1998.
  18. 18,0 18,1 DA 2014.
  19. Redacció LV. «Exposició i concert inaugural» (en castellà). La Vanguardia, 21-5-1910, pàg. 2 [Consulta: 19 gener 2014].
  20. Redacció LV. «Notícia de la festa inaugural» (en castellà). La Vanguardia, 11-10-1915, pàg. 4 [Consulta: 19 gener 2014].
  21. Fukushima, Mutsumi. «Fabricantes de pianos en la Barcelona de 1900» (en castellà). Recerca Musicològica, núm. 17-18, 2007, pàg. 294. ISSN: 0211-6391 [Consulta: 19 gener 2014].
  22. Anuncis. «Remate de importantes stocks se peletería» (en castellà). La Vanguardia, 22-1-1927, pàg. 32 [Consulta: 19 gener 2014].
  23. Anuncis. «Instalación provisional de Almacenes Segura» (en castellà). La Vanguardia, 16-3-1933, pàg. 3 [Consulta: 19 gener 2014].
  24. Anuncis. «Espectáculos» (en castellà). La Vanguardia, 29-3-1935, pàg. 18 [Consulta: 19 gener 2014].
  25. Anuncis. «Llamamiento a profesores de Corte i Confección» (en castellà). La Vanguardia, 27-10-1936, pàg. 9 [Consulta: 19 gener 2014].
  26. Ràfols, J.F.. «La concesión de premios a los edificios y establecimientos barceloneses» (en castellà). Cuadernos de Arquitectura, núm. 66, 1966, pàg. 32 [Consulta: 29 gener 2014]. «Foto de la casa Lleó Morera»
  27. Redacció EP. «La Casa Lleó Morera culmina la restauració dels seus interiors». El Periodico, 15-3-2008 [Consulta: 22 de gener de 2014].
  28. 28,0 28,1 Permanyer 5-7-1992.
  29. 29,0 29,1 29,2 Sierra 30-04-1990.
  30. 30,0 30,1 M.Z. 11-2-1989, p. 44.
  31. Fernández Alvarez 2006, p. 22.
  32. de Cacéres, Rafael. «Carta de los lectores: Casa Lleó Morera» (en castellà). La Vanguardia, 27-12-1989, pàg. 20 [Consulta: 19 gener 2014].
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 33,7 Associació Arquitectes de Catalunya 1909, p. 26-30.
  34. 34,0 34,1 García-Martín 1988, p. 58.
  35. Garcia Felguera 2007, p. 70.
  36. «Nota sobre la inauguració». La Vanguardia, 7-7-1905, p.  [Consulta: 30 d'abril de 2012].
  37. Garcia Felguera 2007, p. 11.
  38. MNAC 2014.
  39. Cirici Pellicer 1951, p. 233.
  40. Redacció LV. «Notícia dels premis d'Edificis Artístics» (en castellà). La Vanguardia, 19-6-1906, pàg. 3 [Consulta: 27 gener 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Lleó Morera Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Diversos autors. «Lloc web oficial». Casa Lleó i Morera, 2014. [Consulta: 18 gener 2014].