Revolució Industrial de Catalunya
La Revolució Industrial de Catalunya, o l'era del vapor, es va produir entre 1840 i 1891, fet que va convertir Catalunya en un dels territoris de major dinamisme industrial i va incorporar-se al grup reduït de les regions europees que van assolir abans del 1860 uns nivells d'industrialització elevats. La Revolució Industrial va ser possible per la renaixença econòmica que va experimentar la societat i l'economia catalana durant el segle XVIII.
Factors impulsors de la industrialització catalana[modifica]
L'augment de la demanda i la transformació del sistema productiu, amb una mobilització important d'iniciativa, treball i capital van ser elements centrals.
L'augment de la demanda[modifica]
Durant la primera etapa del procés d'industrialització, des de l'acabament de la revolució liberal (1840) fins a la virada nacionalista del capitalisme espanyol (1891), les relacions econòmiques amb la resta d'Estat espanyol es van intensificar molt decididament. La integració econòmica va progressar al mateix temps que es va avançar en la unificació de l'àmbit administratiu, fiscal i financer. El desenvolupament de les infraestructures modernes, especialment gràcies a la construcció de la xarxa ferroviària, va incentivar aquesta dinàmica.
El creixement econòmic català va ser resultat, en gran part, de la ràpida integració a l'economia espanyola. Les vendes dels productes de la nova indústria van conformar el corrent més actiu d'aquestes relacions. També van augmentar les connexions amb el mercat colonial de Cuba i Puerto Rico i, bé que de forma limitada, el tràfic amb la resta del món.
La transformació del sistema productiu[modifica]
El boom vitícola va ser l'instrument principal de l'exportació. La producció de grans va resultar potenciada pels canvis en les pautes de consum promoguts per l'alça de la renda regional, a favor dels cereals panificables de major qualitat, i per la molt gran ampliació de l'àrea regada. La crisi agrària dels anys 1880, molt intensa a la resta d'Espanya, va ser poc perceptible a Catalunya en aquest període, tot i que no van faltar sectors afectats i senyals de debilitament de la viticultura.
L'anàlisi del comportament de la indústria ha de centrar-se en el procés de canvi tecnològic, ja que el flux d'innovacions que transforma el tèxtil va ser la clau determinant de l'hegemonia creixent al mercat espanyol a costa dels gèneres d'importació i d'aquells altres que elaborava l'artesanat tradicional. El període va contemplar el desplegament de noves indústries de producció de béns de consum i la modesta arrencada de la metaŀlúrgia moderna, així com una sèrie d'assajos que anunciaven la segona revolució industrial.
Catalunya, la fàbrica d'Espanya[modifica]
En la configuració característica de les fases d'arrencada de la industrialització, les exportacions de productes primaris van exercir una funció estratègica tot i proporcionant recursos durant un període previ i suficientment llarg perquè la indústria es consolidés i esdevingués capaç d'exportar. Així va succeir a Catalunya, però amb la peculiaritat que el gros de l'exportació de productes agraris i, encara més, de manufacturats va tenir la resta d'Espanya com a principal mercat. Es van reforçar, d'aquesta manera, les característiques d'una economia oberta però alhora orientada a l'interior. És a dir, d'una economia no sotmesa a la competència internacional.
Els intercanvis amb la resta d'Espanya[modifica]
El gran canvi procedia d'un nou transport per terra, el ferrocarril, molt més ràpid, segur i econòmic que els vells carruatges. La primera línia, de l'any 1848, connectava Barcelona i Mataró. El fet decisiu va ser, tanmateix, la construcció d'una xarxa ferroviària completa a partir del 1855, que potenciava els intercanvis amb la resta d'Espanya.
Les millores del transport marítim i de les instaŀlacions portuàries van facilitar les relacions exteriors. El port de Barcelona vencia els problemes de manca de recer i d'aterraments amb la reforma projectada per Josep Rafo (1859), i construïa nous molls.
Durant els cinquanta anys del període, la intensitat del comerç amb la resta d'Espanya es fa molt gran car una elevada proporció del producte de la indústria es dirigeix al mercat peninsular. En contrapartida, aliments i primeres matèries d'altres regions, amb el blat i la llana al capdavant, tenen a Catalunya la destinació principal.
No obstant això, la selecció d'una amplada de via d'1,67 m, distinta dels ferrocarrils europeus, va actuar com a segona barrera fronterera amb França, cosa que va dificultar la inserció a l'economia internacional. Una política aranzelària essencialment proteccionista també reforçava l'aïllament.
La mediació antillana[modifica]
Malgrat l'emancipació de les antigues colònies, el comerç amb Amèrica es va mantenir a través de Cuba i Puerto Rico. Auxiliat per una emigració altament especialitzada en l'activitat comercial, el tràfic de mercaderies tenia els seus components principals en el vi, d'una banda, i el sucre i el tabac, de l'altra.
Els saldos actius de la balança comercial Catalunya-Antilles servien per a finançar l'adquisició de cotó en floca nord-americà, procedent dels mateixos ports de l'Havana i San Juan, i de carbó britànic.
Els beneficis de l'activitat comercial amb les Antilles permetien finançar la importació de primeres matèries, com el cotó nord-americà, i de combustible, com el carbó anglès, essencials per al desenvolupament de la manufactura industrial a Catalunya.
Els indianos[modifica]
El grup més nombrós de catalans residents a Amèrica es trobava a Cuba i s'acostava a un màxim d'unes 10.000 persones a l'entorn del 1860. La seva instal·lació a l'illa es definia per una dedicació quasi exclusiva al comerç i per una forta dispersió espacial. Mentre que alguns s'aplicaven al gran comerç dels ports marítims, altres distribuïen les mercaderies d'importació a les petites botigues dels pobles i de les àrees rurals.
Grups menors eren a Puerto Rico i als ports de Buenos Aires, Montevideo, Veracruz i Nova Orleans. La immensa majoria es dedicaven, així mateix, al comerç. Una gran proporció d'ells retornaven a Catalunya amb notables fortunes o petits capitals. Amèrica era, per això, punt de partida d'importants fluxos monetaris.
Les importacions d'energia, element estratègic[modifica]
La industrialització exigia màquines que el país no produïa i, a més, combustible mineral -"el pa de la indústria"-. Després de nombrosos assajos frustrats als decennis de 1841-1860, ben aviat es va comprovar l'escassetat de carbó. Des del 1841, i de forma ininterrompuda, Catalunya ha estat importadora d'energia i ha hagut de reservar bona part de la capacitat d'importar a adquirir-la, en perjudici d'altres utilitzacions possibles. El gràfic, mostra la baixa proporció de la producció d'hulla sobre el consum, cosa que explica la necessitat d'importar-ne. El grau de la dependència energètica externa és no inferior al 70% al llarg del període.
Les forces d'impuls al creixement[modifica]
La industrialització és funció de la incorporació de noves tecnologies al procés productiu. El progrés tecnològic, amb la continuada elevació de la productivitat que provoca, és la materialització mateixa del creixement econòmic i, per tant, la seva causa directa.
Perquè aquest procés sigui operatiu cal que es donin, a més d'una sèrie de canvis en l'agricultura, un conjunt de requisits previs. Els més importants poden agrupar-se en tres blocs, que desenvolupem separadament a continuació:
- L'ampliació de la demanda.
- La formació del mercat de treball industrial.
- El desenvolupament de la iniciativa i del capital.
El dinamisme de la demanda interna[modifica]
La trajectòria catalana dels decennis centrals del segle XIX, fins al 1860, es va ajustar molt bé a la pròpia d'una economia en creixement accelerat. La demanda interna havia d'augmentar, a iguals nivells de renda, molt pel damunt que a la resta d'Espanya pel fet d'un creixement demogràfic més vigorós: Catalunya ultrapassava el de les altres regions i el del conjunt espanyol durant els dos primers terços del segle XIX.
Des de l'inici del decenni 1861-1870, la població reduïa dràsticament el ritme d'expansió, i va marcar un subperíode d'estancament demogràfic fins al 1891. L'explicació es troba en el feble augment natural, resultat del descens de la fecunditat i de la natalitat, mentre que la mortalitat es resistia a baixar.
Epidèmies i mortalitat infantil[modifica]
Les invasions epidèmiques van perdre virulència: la mortalitat produïda per cadascun dels quatre contagis -els de còlera de 1854, 1865 i 1885 i el de febre groga de 1870- va ser sempre inferior a l'anterior, malgrat incidir sobre una població total incrementada. Però els nivells ordinaris de la mortalitat seguien sent prou elevats, a causa, sobretot, del gran nombre de defuncions entre la població infantil.
Les migracions interiors i la urbanització[modifica]
Es van produir simultàniament dos tipus de desplaçaments força intensos: del camp a la ciutat i de l'interior a la costa. Aquests transvasaments van anar adquirint intensitat fins a resultar ja bastant accelerats a la segona meitat del segle.
Es pot distingir, en primer lloc, un corrent migratori des del camp i des de distints centres manufacturers i comercials tradicionals cap a Barcelona i els nous nuclis industrials. Com a resultat, en una sèrie de ciutats com Tortosa, Reus, Valls, Igualada, Vic i Olot, de notable creixement a la primera meitat del segle XIX, la població hi va minvar durant la segona. Barcelona i les ciutats industrials de Sabadell, Terrassa, Manresa i Mataró, més el port de Sant Feliu de Guíxols, acaparaven el creixement. La resta de Catalunya perdia població.
Un segon moviment es va dirigir des de les zones de l'interior, sobretot pirinenques, potser de més elevada fecunditat, cap a les de la costa barcelonina i tarragonina. Les comarques de l'Alt Pirineu -Pallars Jussà i Sobirà, Vall d'Aran i Alt Urgell- i el Solsonès van perdre, conjuntament, gairebé el 40% dels habitants: una veritable despoblació.
Moltes altres comarques van restar estables en termes d'efectius absoluts, la qual cosa significa una reculada relativa. Els increments importants es van donar a les zones occidentals, beneficiàries d'una colonització agrària activa, gràcies a l'ampliació de l'àrea regada, i sobretot a l'entorn del nucli barceloní i de les comarques veïnes del Vallès Occidental, del Baix Llobregat i del Besòs.
La formació del mercat de treball industrial[modifica]
Alguns d'aquests moviments eren determinats per la formació del mercat de treball que exigia el nou sistema de fàbrica. La font de reclutament principal dels nous treballadors va ser el mateix tèxtil en les formes d'organització del treball precedents (artesans, manufactura a domicili). Els fills menors de famílies camperoles es dirigien també, en ser exclosos de l'herència (que quedava en mans del primogènit), a la indústria, la construcció urbana i els serveis.
Les pràctiques de la manufactura van condicionar l'oferta de treball. Les relacions laborals a la fàbrica eren impregnades del sistema artesanal. Predominaven els contractes de llarga durada i l'antiguitat i la confiança eren moduladores del salari. Grans diferències salarials distingien els treballadors d'edat, amb tasques de supervisió i d'ensinistrament, dels més joves i dels menys especialitzats.
Els efectes del canvi tècnic van ser complexos: van augmentar el salari real dels treballadors més qualificats i van abaixar els costos laborals unitaris tot i estalviant treball. Però, a curt termini, van tenir conseqüències devastadores per a alguns grups de professionals, com ara els teixidors a mà, i van fer desaparèixer els avantatges d'una especialització de molts anys. El nou model productiu va passar de l'artesà a l'obrer: l'especialització de molts anys que requeria el teixit manual ja no era necessària amb la mecanització creixent del sector. Per tant, els artesans van desaparèixer i van donar pas a una nova classe treballadora: els obrers, que sovint, i especialment en el cas dels més joves, van suposar una mà d'obra barata.
La rigidesa de les relacions laborals[modifica]
La concentració de la producció a les fàbriques va destruir el treball manufacturer domèstic i va forçar les famílies a emigrar a la ciutat i a acceptar una disciplina de treball, amb horaris controlats i tasques coordinades d'acord amb la nova tecnologia.
Les grans dimensions del tèxtil i la manca d'alternatives a causa de la feblesa dels altres sectors creaven dificultats de reciclatge dels treballadors desplaçats. El sistema resultava poc capaç d'augmentar la demanda de treball al ritme que exigia una oferta quasi iŀlimitada. Els treballadors van donar preferència a conservar els llocs de treball, i per tant a lluitar contra les innovacions, sobre els augments de salaris.
Aquesta va ser la raó de la resistència dels sindicats de teixidors contra la mecanització (1840-1843) i dels filadors contra la introducció de la màquina selfactina, amb vagues i destruccions de fàbriques (1854), o de la llarga i dura oposició sindical a la "reforma del treball" -una transformació de la composició de les plantilles, amb un ús més intensiu de treball poc qualificat, que havia prosperat arreu del món- a partir del decenni 1880.
El desplegament de la iniciativa i del capital[modifica]
Com és propi de les regions de tradició protoindustrial, la modernització ha estat resultat de la combinació d'una gran quantitat d'iniciatives i de l'aportació d'un treball força qualificat. Aquestes economies eren centrades en el tèxtil i estructurades en funció d'un nombre molt gran de petites i mitjanes empreses. Però des de l'inici generaven efectes de difusió de tipus vertical i, preferentment, horitzontal, envers d'altres sectors de producció de béns de consum.
En ser resultat de la combinació de moltes iniciatives petites, les institucions públiques i privades van dedicar-se prioritàriament a dotar el territori dels mitjans necessaris per a l'èxit del conjunt. De tal manera, que el complex industrial actuava en condicions de competència però també de coŀlaboració. El sistema recolzava en una tradició col•lectiva de segles que en garantia l'èxit i la continuïtat.
L'esperit d'empresa i el compromís de les institucions[modifica]
L'originalitat catalana, en el context d'un medi empresarial actiu, va consistir a aprofitar gairebé en exclusiva les possibilitats de desenvolupament de la indústria de producte que oferia l'economia espanyola. El tèxtil en va ser un punt de partida sòlidament implantat, que es va concentrar a Catalunya en proporcions aclaparadores.
Això ja marcava una diferència fonamental amb altres països europeus, com França, on aquest sector era enormement dispers. Des de la base inicial del tèxtil, es va procedir de forma gradual al desplegament d'un procés d'integració horitzontal fins a convertir Catalunya en l'autèntica "fàbrica d'Espanya".
Una sèrie d'institucions com la Diputació de Barcelona i la Comissió de Fàbriques -després Institut Industrial de Catalunya i Foment del Treball Nacional- van prendre partit pels plantejaments empresarials que entenien idèntics als interessos col•lectius. Això les va dur a vigilar la política econòmica dels governs, sobretot en els àmbits fiscal, monetari i comercial... Aquestes i altres institucions van actuar decididament per a la millora de les infraestructures, especialment el port de Barcelona i les carreteres. Nous equipaments estratègics, com el canal d'Urgell i la xarxa ferroviària catalana, van ser promoguts directament per la iniciativa privada.
A més, les entitats locals van mantenir un bon sistema d'ensenyament tècnic: Barcelona va tenir l'única escola d'enginyers d'Espanya a la segona meitat del segle XIX. Hi havia, encara, un nombre elevat d'escoles tècniques privades de diversos nivells. La generació de capital humà, en forma d'esperit d'empresa i de treball qualificat, va ser obra conjunta de la indústria mateixa i de les institucions regionals.
El finançament del creixement econòmic[modifica]
L'acceleració del creixement econòmic va ser resultat de l'augment en el ritme de l'acumulació de capital. L'elevació sobtada de la taxa d'inversió que va impulsar la industrialització catalana procedia principalment de l'estalvi i l'acumulació de capital propis. En la part més essencial, la regió ha estat capaç d'alimentar el seu propi creixement.
Això va ser afavorit per l'estructura industrial, basada en empreses de dimensió mitjana i petita que no requerien grans inversions. L'elevada especialització en produccions intensives en treball, com el tèxtil, no exigia una gran acumulació. El principal actiu no era tant el capital com l'elevada productivitat del treball.
A més, és remarcable l'escassa presència de capital estranger. Fins i tot la construcció del ferrocarril, lligada al capital francès a la resta d'Espanya, va ser duta a terme a Catalunya a partir de l'estalvi regional. En canvi, les importacions de capital extern produïdes per catalans no residents van ser importants. Es tractava de guanys acumulats per emigrants i comerciants, tant a l'Espanya interior com, molt més encara, a Cuba i altres territoris americans.
Les remeses, les transferències i les rendes procedents d'inversions -interessos, beneficis, dividends- van formar un flux constant d'entrada de recursos en suport dels sectors més dinàmics de l'economia. El capital que va permetre finançar el desenvolupament industrial provenia, en gran mesura, de catalans ubicats a Amèrica que van fer fortuna amb el comerç de productes colonials, com el tabac.
Sistema financer[modifica]
El creixement econòmic ha estat afavorit per l'augment de la quantitat de diner i de la seva velocitat de circulació. L'element més important va ser l'emissió de diner fiduciari. L'any 1844 començava a operar el Banc de Barcelona, una entitat privada promoguda per Manuel Girona que disposava del privilegi legal d'emetre bitllets amb exclusivitat a la ciutat. El Banc va actuar amb prudència en l'emissió, sobretot després de la crisi financera internacional del 1848. Poc després va sorgir la Caixa d'Estalvis de Barcelona (1844).
Dues noves lleis bancàries de l'inici del 1856 van permetre el trencament de fet del monopoli, ja que noves entitats van posar en circulació valors -obligacions amortitzables a curt termini, vals convertibles- que funcionaven com a succedanis del diner fiduciari. Les més importants: la Societat Catalana General de Crèdit i el Crèdit Mobiliari Barcelonès.
Els nous bancs van resultar molt greument afectats, tanmateix, per la crisi del 1866, relacionada amb la manca de rendibilitat de les companyies ferroviàries en les quals havien concentrat la inversió. El Banc de Barcelona reforçava, per això, la seva posició dominant al mercat del crèdit i també l'actuació conservadora, més encara des que el 1874 se li retirava el dret d'emissió per concedir el monopoli al Banco de España.
Al marge de petits bancs i noves caixes d'estalvis, l'altra gran entitat financera del període va ser el Banco Hispano-Colonial, constituït el 1876. Agrupava una sèrie de financers industrials i comerciants catalans i cubans -amb Antonio López y López futur marquès de Comillas i el mateix Girona al davant- decidits a finançar les despeses extraordinàries de l'Estat amb motiu de la Guerra dels Deu Anys anb Cuba. A la fi del conflicte (1878), l'entitat es va reconvertir en un autèntic banc de negocis amb diverses promocions industrials, entre les quals, la Transatlàntica i Tabacs de Filipines.
El lideratge de la indústria[modifica]
Tot i el comportament expansiu, el sector agrari no va ser un element de transformació sinó de suport. El creixement de la producció final agrària va anar per sota, probablement bastant per sota, de l'expansió del producte regional.
La transformació de l'economia responia a l'adopció de procediments tècnics, sistemes d'organització i relacions amb els mercats propis del model clàssic, "a l'anglesa". Com per a la Gran Bretanya, la innovació tecnològica va ser, pel damunt d'altres prerequisits, la condició suficient del canvi. L'única capaç de proporcionar increments continuats del producte per càpita, a través de l'aplicació de maquinària i d'energia inanimada, i l'única capaç de vèncer la limitació que suposa la baixa productivitat del treball manual.
Una revolució tecnològica[modifica]
Des del darrer decenni del segle XVIII, la Catalunya manufacturera va ser escenari d'un gran nombre d'innovacions, tant dels tipus que s'acostumen a qualificar d'incrementals com també d'aquelles altres que mostren la condició de radicals. No obstant això, per si soles no bastaven per a l'arrencada del desenvolupament econòmic, ja que calen un o més decennis perquè les grans innovacions es difonguin i influeixin d'una manera decisiva sobre les inversions i l'ocupació.
En canvi, a partir del 1840 es va enregistrar una autèntica revolució tecnològica. La característica principal d'aquest tipus de canvi va ser la seva gran incidència en modificar les condicions de producció i de distribució del conjunt del sistema.
Aquest veritable "canvi del règim tecnològic" va aparèixer determinat per la màquina de vapor i per una gamma nombrosíssima de noves màquines i de nous processos a la indústria i als transports. És la Revolució Industrial que es va produir a Catalunya amb una mica d'endarreriment respecte de les regions més avançades d'Europa però amb anticipació sobre la immensa majoria i, de manera particular, sobre totes les del sud del continent.
La màquina de vapor[modifica]
L'element central de l'augment de l'eficiència productiva del treball va consistir en la utilització de màquines a les fàbriques i als transports. Les màquines depenen alhora de la força obtinguda d'un convertidor capaç de transformar recursos energètics primaris -com la força de l'aigua, el carbó o el petroli- en treball útil. La revolució industrial està lligada, directament, a l'ús a gran escala d'energia inanimada.
El convertidor energètic associat a les noves tecnologies era la màquina de vapor. La màquina de vapor era el motor que mantenia la maquinària de les fàbriques en funcionament. La força generada per la màquina es transmetia a través d'un sistema d'eixos, corretges i politges; una roda enorme i pesada li proporcionava la inèrcia necessària per a mantenir-se en marxa en els moments en què el vapor no impulsava el pistó.
Es tracta d'un procediment relativament senzill de condensar l'aigua d'una caldera, a partir de la combustió del carbó, que proporciona les concentracions d'energia per a les fàbriques. A més, presentava poques restriccions quant a la localització. Les màquines de vapor es van multiplicar a l'Europa industrial i el carbó va quedar al centre del nou sistema energètic.
L'anticipació sobre les altres regions en el terreny de l'adopció de la màquina de vapor era ja molt consolidada a mitjan segle XIX: les dades del 1861 atribueixen a la indústria catalana 10.460 CV, ni més ni menys que el 62,1% del total espanyol. El tèxtil absorbia més de tres quartes parts del total català i el cotó, més de la meitat.
Entre les fàbriques amb màquina de vapor més destacades hi va haver el Vapor Bonaplata, a Barcelona (1832), La Igualadina Cotonera, a Igualada (1842), el Vapor Vell a Sants (1844) o La Fabril Cotonera a Reus. Entre 1841 i 1860 la potència instaŀlada de la indústria cotonera va augmentar més de cinc vegades, gràcies, sobretot, a les màquines de vapor. També mostra la desaparició de les cavalleries per fer anar, amb vogis, les filadores. Fa evident, per acabar, l'expansió de les rodes hidràuliques.
La força de l'aigua va ser un element auxiliar destacat, a causa de l'elevat preu del carbó posat a Catalunya per culpa de la manca de recursos propis. Les xifres del consum anual de carbó mineral no van parar de créixer i ho van fer amb major intensitat que el producte industrial a causa de la progressiva mecanització dels establiments tèxtils, i també dels transports. Però l'energia hidràulica s'hi va estendre també al mateix temps.
Una Revolució Industrial particular[modifica]
La indústria moderna catalana, en una gran part, va recollir l'herència del passat de la vella tradició d'oficis artesanals, pròpia de la ciutat de Barcelona. Al passat artesanal, s'hi va sumar l'experiència dels decennis finals del segle XVIII i els primers del XIX en la indianeria i en la filatura. Però era també resultat de dos condicionaments: la feble dotació de recursos naturals i la naturalesa del mercat.
Les característiques de la nova indústria[modifica]
La industrialització es va concentrar en la indústria lleugera. L'especialització adoptada va potenciar les branques intensives en capacitat empresarial i comercial i en treball qualificat i va eludir aquelles altres intensives en capital i en factors materials.
La Revolució Industrial de Catalunya va ser marcada per una forta dependència dels proveïments exteriors d'energia, primeres matèries, productes semiacabats i béns d'equip. Al llarg del segle XIX, el port de Barcelona va ser la porta d'entrada i sortida de primeres matèries, productes energètics i manufactures; alhora el territori que l'envolta es converteix en localització privilegiada.
En tercer lloc, va estar orientada gairebé exclusivament al mercat interior i espanyol. Barcelona era també el mercat principal i el punt de sortida de les mercaderies cap a la resta de la Península. Tot això afavoreix una concentració creixent de la indústria al voltant de la capital catalana.
L'organització industrial es va definir pel predomini de les petites i mitjanes empreses, amb empreses dedicades a la producció domèstica i a la subcontractació. Un nombre limitat de grans empreses, però, formava el nucli essencial del sistema i li donava coherència i fortalesa.
Finalment, per a l'obtenció d'informació, assistència tècnica o accés als mercats, la coŀlaboració entre les empreses catalanes va ser freqüent i estreta. Els diversos sectors es trobaven fortament lligats entre sí. La intensitat de les relacions industrials va ser la causa major de l'elevada competitivitat davant de les indústries d'altres regions.
Una estructura industrial complexa[modifica]
Atès el nombre de sectors que la componien, l'estructura industrial era molt diversificada. Però les dimensions d'un sol d'aquests sectors, el tèxtil, eren majors que les de tots els altres considerats de manera conjunta.
La producció de teixits de cotó es relacionava, de forma estable, amb tots els altres àmbits del tèxtil. En aquest sentit, resulta difícil entendre la progressiva concentració llanera a Sabadell i Terrassa sense considerar la funció d'arrossegament que hi va tenir la industrialització prèvia del cotó.
Les indústries processadores de les fibres restants van augmentar el seu pes d'una manera important entre 1856 i 1900. L'hegemonia catalana al conjunt estatal, amb les dues terceres parts de la producció ja el 1856, encara s'incrementava a la segona meitat del segle. El pes del tèxtil sobre l'estructura industrial, i sobre l'economia sencera, resultava extraordinari, no només a escala espanyola sinó també en l'àmbit internacional. A poques regions industrials un sol sector va arribar a suposar una proporció tan gran del producte total.
El regnat del cotó[modifica]
L'impuls bàsic de la revolució industrial de Catalunya va procedir del cotó, com a gairebé totes les regions europees de tradició protoindustrial. La indústria cotonera catalana va enregistrar un creixement molt gran al llarg del període. Hi ha dues úniques excepcions. La primera correspon a 1861-1865, l'època de la "fam de cotó", i va ser motivada per la gran carestia del cotó arran de la guerra de Secessió dels Estats Units. La segona se situa en el període 1886-1890 i s'explica per la debilitat de la demanda causada per la gran crisi agrària existent.
El virregnat de la llana[modifica]
La indústria llanera es va transformar d'una manera semblant al cotó gràcies a la mecanització i a la producció en fàbriques dotades de motors de vapor. L'augment de grandària de les plantes va proporcionar una economia d'escala i els canvis tècnics van aportar millores a la qualitat dels teixits i reduccions en els preus.
La nova indústria produïa gèneres lleugers i adaptats a les preferències de consumidors de renda relativament elevada. Eren, de fet, productes distints dels de la vella manufactura i exigien coneixements empresarials i tècnics nous. El mateix joc, un xic paradoxal, de cooperació i competència entre les empreses, que funcionava en tot el conjunt del sistema, va afavorir la concentració a Sabadell i Terrassa.
La crisi cotonera dels anys 1860 va facilitar la incorporació d'empresaris i treballadors, capitals, instaŀlacions i equip a la indústria llanera i en va reforçar l'expansió. El desarmament aranzelari des del 1869 va forçar la baixa dels preus relatius i va potenciar la penetració als mercats espanyols, tot i arruïnant les artesanies rurals tradicionals. Durant el decenni del 1880, però, les importacions ja feien retrocedir la quota de mercat dels gèneres del Vallès i amenaçaven la indústria.
L'impacte de la primera mecanització[modifica]
El conjunt principal d'innovacions de la revolució industrial va ser, amb la màquina de vapor, la mecanització de la filatura: els vells ginys manuals, o berguedanes, van ser substituïts en el cotó per màquines més perfectes, mule-jennies i selfactines, mogudes per un motor o convertidor d'energia. Després del 1850 van desaparèixer o van quedar reduïdes a simple residu. El descens del nombre de fusos era motivat pels guanys de productivitat. En la llana, el procés va ser paraŀlel però més lent.
La innovació tecnològica en el context d'un mercat d'oferta atomitzada, i per això mateix altament competitiu, va ser la raó última del dinamisme tèxtil que van permetre a la indústria catalana imposar-se sobre les produccions de les altres regions en el mercat espanyol.
Un segon cicle innovador[modifica]
Al darrer terç del segle XIX, van produir-se tres grans processos d'innovació íntimament lligats entre sí i dirigits a obtenir reduccions en els costos: la renovació de la maquinària, la transformació de l'edificació industrial i les substitucions en matèria energètica.
La renovació de la maquinària[modifica]
El canvi de maquinària va tenir dos components essencials. Primer, en el tissatgees va produir el desplaçament dels telers manuals pels mecànics. Segon, a la filatura es va engegar l'augment del nombre de selfactines més grans i la primera introducció de la contínua d'anells. Per a dues màquines de dimensions i velocitat idèntiques, la contínua produeix gairebé el 40% més de fil que la intermitent selfactina.
La transformació dels edificis industrials[modifica]
La nova tecnologia de màquines de gran volum i pes va provocar una revolució en l'edificació industrial, que, des de 1875-1880, va haver de ser de gran superfície i resistència i amb disposició interior dissenyada per a unes transmissions molt complexes. Les columnes i la bigueria de ferro van substituir els materials de pedra i fusta, i els enginyers industrials van desplaçar els vells mestres de cases en la construcció de fàbriques.
A més de noves edificacions, la indústria tèxtil va seleccionar nous emplaçaments. Per una banda, en la llana, es va reforçar la concentració a les dues ciutats bessones del Vallès Occidental. Per l'altra, en el cotó, la filatura es va ubiclar massivament a les vores dels rius Llobregat, Ter i Cardener, amb les noves colònies industrials, i va abandonar la costa, per on rebia el carbó d'importació.
Les colònies industrials[modifica]
Cap al final del segle XIX, la indústria tèxtil es va organitzar en colònies autònomes: al voltant de la fàbrica, situada a la vora d'un riu, on hi havia bona disponibilitat d'aigua corrent, es van construir habitatges per al treballadors.
La turbina metàŀlica, va renovar les opcions de l'energia hidràulica com a mètode per a l'estalvi d'un combustible d'importació caríssim. La decisió d'obrir un nou establiment, amb distinta localització, va ser estimulada per la possibilitat de reclutar una nova plantilla, d'arrels pageses.
Trumfos i febleses del model industrial català[modifica]
Trumfos del model industrial[modifica]
La baixa dels preus i la captura del mercat[modifica]
El resultat de la mecanització i de les inversions va ser la reducció dels costos i, amb això, dels preus: entre 1830 i 1850 els preus dels teixits de cotó van minvar decididament i les vendes a la resta d'Espanya van augmentar de pressa a costa dels tèxtils estrangers. La importació de teixits britànics -sumada la legal amb el contraban- va davallar des del 45% del consum aparent espanyol en 1839-1843 fins a només el 22,2% en 1849-1853, tot cedint la diferència als gèneres catalans.
En dates posteriors, quan la mecanització a la filatura era ja acabada, la caiguda dels preus va continuar.
La difusió de la industrialització[modifica]
El dinamisme del tèxtil va tenir aportacions decisives al desenvolupament de la metaŀlúrgia, la química, la pell i el cuiro, l'energia, la construcció i l'enginyeria.
La consolidació de la industrialització va procedir de la transformació d'aquestes altres branques en indústries fonamentals o bàsiques. Va impulsar alhora altres activitats terciàries en ser principal demandant de proveïments diversos, com ara l'enllumenat de gas i d'electricitat, i de molts serveis a les àrees de la banca, les assegurances, el transport o el comerç. Per exemple, les necessitats de la indústria van promoure un creixement de serveis com l'enllumenat de gas, que ja funcionava des de mitjan segle XIX, i d'electricitat.
Febleses del sistema[modifica]
La feblesa de la demanda estatal[modifica]
La manca de ferro i de carbó va impedir el desenvolupament de les indústries per a les quals aquells minerals eren primera matèria principal, com la siderúrgia i diverses branques de la química.
Les indústries de producte, en canvi, no tenen restriccions de localització determinades per la disponibilitat de factors materials. Darrere del tèxtil, un gran nombre d'indústries de producte van assolir la condició d'exportadores al llarg del període.
El procés d'industrialització generava efectes de difusió en direccions múltiples, però la diversificació de la base industrial no havia assolit, a la fi del període, resultats del tot brillants. El pes del tèxtil apareix ja com a excessiu. La causa d'això no sembla pas residir tant en la manca de dinamisme del procés mateix com en la feblesa que caracteritzava la demanda estatal.
Les restriccions polítiques[modifica]
El metall era un sector molt estratègic pel fet que era el proveïdor dels mitjans de producció dels altres. Per al seu desenvolupament no eren decisius els factors materials, ja que la mà d'obra representava un percentatge molt alt dels costos, sinó els coneixements tècnics i la qualificació dels treballadors.
Atesa la immensa varietat dels productes de la metaŀlúrgia de transformació i de les construccions mecàniques, constituïa l'única indústria en la qual s'haurien pogut aconseguir realitzacions amb presència al mercat mundial.
Catalunya hauria pogut desenvolupar el sector abans i molt més del que ho va fer al segle XIX. En l'època de la mecanització del tèxtil i del seu major impuls, durant el segon terç del segle, va néixer un grup de grans empreses, ben finançades i amb bon utillatge, capaces de promoure'n l'arrencada. La Maquinista Terrestre y Marítima (1855) o la Foneria del Remei (1861) -després MACOSA- en van ser les més importants.
Aquest brot metaŀlúrgic es va quedar entrebancat. Les empreses van produir ponts metàŀlics, màquines i objectes molt diversos, però el sector no va ampliar les dimensions durant més de trenta anys. La causa principal va ser la política dels governs a través de dos mecanismes: primer, la llibertat total d'importació de material ferroviari instaurada cap al 1855, una oportunitat insubstituïble per a la indústria de material de transport i de construccions mecàniques que quedava malmesa; segon, per la política aranzelària, que va castigar el sector amb una protecció efectiva negativa, definida per baixos marges protectors sobre la maquinària d'importació i molt elevats per a la primera matèria, els productes siderúrgics i l'energia.
Catalunya cap a la segona Revolució industrial[modifica]
A finals del segle XIX, el desplegament de la indústria va reforçar l'atenció dels mitjans tècnics i empresarials cap a les innovacions amb futur. Els exemples més remarcables són els assajos pioners fets al sector elèctric i de la telefonia.
La telefonia[modifica]
Així, l'any 1875 l'empresari Tomàs Dalmau i l'enginyer Narcís Xifra van executar la primera instaŀlació elèctrica espanyola als tallers de La Maquinista Terrestre y Marítima. I el 1877 Xifra reeixia a establir, entre Barcelona i Girona, la primera comunicació telefònica de l'Estat. Després Dalmau va adquirir les patents de la dinamo Gramme i del telèfon Alexander Graham Bell i en començava, a Barcelona, la fabricació i la instal·lació comercial.
L'electricitat[modifica]
L'any 1881 constituïen a Barcelona la Societat Espanyola de l'Electricitat, una de les primeres grans empreses elèctriques del món, construïen la primera central espanyola per a la producció i la distribució de fluid elèctric i instaŀlaven la primera xarxa telefònica. També van fundar empreses filials a Madrid i València.
Però els nous sistemes resultaven encara molt cars i la resposta del públic, per això mateix, va ser força migrada. L'Exposició Universal de Barcelona (1888) va ser una mena de gran aparador al servei dels nous mitjans i en va començar a permetre la difusió, que només es va consolidar a partir del 1891.
Vegeu també[modifica]
- Història de Catalunya
- Història econòmica de Catalunya
- Història del ferrocarril a Catalunya
- Història de l'electricitat a Catalunya
- Història de l'automobilisme a Catalunya
- Història de la telefonia a Catalunya
Bibliografia[modifica]
- Cabana, Francesc. Les catedrals del cotó. Barcelona: Proa, 2008.
- Cabana, Francesc. "Per què Catalunya va fer la Revolució Industrial?", revista Sàpiens, número 69, juliol de 2008
- Fontana, Josep. "La fi de l'Antic Règim i la industrialització, 1787-1868". Volum V de l'obra de Vilar, Pierre (dir.). Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. 1987-1990.
