Primera Guerra Carlina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Primera guerra carlina
Guerres carlines
Dates 2 d'octubre de 18336 de juliol de 1840
Escenari Espanya
Resultat Victòria liberal
Bàndols
Badera de guerra espanyola (1785-1931) liberals o cristins Bandera de la Creu de Borgonya Carlins
Comandants
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Joaquin Espartero
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Francisco Espoz Mina
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Jerónimo Valdés
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Leopoldo O'Donnell
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Ramón María Narváez
Badera de guerra espanyola (1785-1931) Vicente Quesada
Regne Unit sir George Lacy Evans
Bandera de la Creu de Borgonya dom Carles de Borbó
Bandera de la Creu de Borgonya Tomás Zumalacárregui
Bandera de la Creu de Borgonya Ramon Cabrera
Bandera de la Creu de Borgonya Sebastià de Borbó
Bandera de la Creu de Borgonya Josep Borges
Bandera de la Creu de Borgonya Rafael Maroto
Bandera de la Creu de Borgonya Juan Antonio Guergué
Forces
Exèrcit Liberal
120.000 infants (1835)
9.000 cavalls (1837)
104 peces artilleria mitjana (1839)
64 peces artilleria pesada (1839)
10.000 homes de la Legió Auxiliar Britànica
5.000 homes de la Legió Estrangera Francesa
Ind. nombre de txaplegorris
Exèrcit carlí
35.000 infants (1836)
1.200 cavalls (1837)
60-70 canons (1836)
Mapa de tots els punts
OSM, Google, Bing
Descarrega format KML

La primera guerra carlina o guerra dels set anys fou el conflicte civil que va esclatar a Espanya quan va morir el rei Ferran VII i a causa de la seva successió, perquè els absolutistes no acceptaven la seva filla Isabel II d'Espanya, declarada hereva en virtut de la Pragmàtica Sanció de 1830.

La rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment el País Basc, Navarra, Catalunya i el Maestrat.

Origen[modifica | modifica el codi]

La guerra la va plantejar Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, per la qüestió successòria, ja que havia estat l'hereu al tron durant el regnat del seu germà Ferran VII, a causa que aquest, després de tres matrimonis, mancava de descendència. No obstant això, el nou matrimoni del rei i l'embaràs de la reina obren una nova possibilitat de successió.

Al març de 1830, sis mesos abans del seu naixement, el rei publica la Pragmàtica Sanció de Carles IV aprovada per les Corts de 1789, que deixava sense efecte el Reglament de 10 de maig de 1713 que excloïa la successió femenina al tron fins a esgotar la descendència masculina de Felip V. Es restablia així el dret successori tradicional castellà, recollit en Les Partides, segons el qual podien accedir al tron les filles del rei difunt en cas de morir el monarca sense fills homes.

L'infant Carles Maria Isidre, autoproclamat rei amb el nom de Carles V.

No obstant això, Carles Maria Isidre, no va reconèixer a Isabel com princesa d'Astúries i quan Ferran va morir el 29 de setembre de 1833, Isabel va ser proclamada reina sota la regència de la seva mare, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, i Carles en el Manifest d'Abrantes va mantenir els seus drets dinàstics, portant al país a la Primera Guerra Carlina.

La qüestió dinàstica no va ser l'única raó de la guerra. Després de la Guerra del Francès, Ferran va abolir la Constitució de 1812, però després del Trienni Liberal (1820-1823), Ferran VII no va tornar a restaurar la Inquisició, i en els últims anys del seu regnat va permetre certes reformes per atreure als sectors liberals, que a més pretenien igualar les lleis i costums en tot el territori del regne eliminant els furs i les lleis particulars, mentre els sectors més conservadors s'agrupaven entorn del seu germà Carles.

Contendents[modifica | modifica el codi]

El camp i les petites ciutats del País Basc i Navarra van recolzar majoritàriament al pretendent Carles a causa del seu tradicionalisme foral, gràcies al suport que li va donar el baix clergat local. Molts autors han especulat amb la possibilitat que la causa carlista al País Basc i Navarra fos fonamentalment foralista. No existeix consens en aquesta anàlisi, ja que altres autors rebaten aquesta interpretació, fent la principal raó del suport basconavarrès a l'influx del clergat en la societat.

A Aragó i Catalunya es va veure com una oportunitat de recuperar els seus drets forals, perduts després de la Guerra de Successió Espanyola, mitjançant els Decrets de Nova Planta. La jerarquia eclesiàstica es va mantenir ambigua, encara que una part important del clergat (com per exemple, el famós Jerónimo Merino) es va unir als carlistes.

A l'altre bàndol, els liberals i moderats es van unir per fer costat a Maria Cristina i a la seva filla Isabel. Controlaven les principals institucions de l'Estat, la majoria de l'exèrcit i totes les ciutats importants. Els liberals van rebre suport del Regne Unit, Portugal i França en forma de crèdits per al tresor i de forces militars. Els britànics van enviar la Legió Auxiliar Britànica, cos de voluntaris al comandament del general George Lacy Evans, mentre que la Royal Navy realitzava funcions de bloqueig. Els portuguesos van enviar una divisió auxiliar sota el comandament del Baró das Antas i els francesos la Legió estrangera francesa a més de col·laborar en el control de la frontera i de les costes espanyoles.

L'alçament[modifica | modifica el codi]

Gravat iconogràfic de la infanteria carlina navarresa.
Gravat iconogràfic de les tropes isabelines.

La rebel·lió va esclatar després de la convocatòria de les Corts el 20 de juny de 1833 quan el pretendent don Carles, refugiat a Portugal es va negar a jurar lleialtat a la seva cunyada Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

L'1 d'octubre, don Carles, recolzat per Miquel I de Portugal va signar a Abrantes un manifest pel qual reivindicava el seu dret al tron. A la pràctica la rebel·lió va començar el dia 2 a Talavera de la Reina quan els voluntaris reialistes locals van proclamar a Carles rei d'Espanya. El manifest del 2 d'octubre va iniciar una sèrie d'insurreccions de guerrillers, ex militars i voluntaris, assumint en molts casos el control del govern municipal: així va ser a Logronyo (controlat el 7 d'octubre) o a Burgos, on l'antic guerriller Jerónimo Merino va recórrer el territori cap a Sòria i va arribar a les proximitats de Madrid. A Catalunya, la rebel·lió de Josep Galceran a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre va ser sufocada pel capità general Llauder. A Morella es va proclamar rei a Carles V el 13 de novembre, tot i que va ser ocupada per forces liberals el 10 de desembre.

Les rebel·lions més importants es van produir al País Basc. A Bilbao, paisans armats amb el clero liderats pel marquès de Valdespina van assumir el control del municipi i la província el 3 d'octubre i van tractar d'estendre la insurrecció cap a l'interior, però van ser derrotats a la batalla de Balmaseda. A Vitòria, el comandant Valentín de Verástegui va proclamar Carles el 6 d'octubre i el mateix dia se sollevaren a Salvatierra José Uranga i Bruno Villarreal. Tot i que San Sebastià i Tolosa es van mantenir al marge, el control temporal de les ciutats de Bilbao i Vitòria va donar cohesió al procés d'insurrecció.

El comandament de Zumalacárregui[modifica | modifica el codi]

Zumalacárregui, el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó i el seu Estat Major.
El general carlista Zumalacárregui.

Tomás de Zumalacárregui, que va assumir el lideratge de la direcció dels contingents navarresos el 15 de novembre, i de les tres províncies basques tres setmanes després, va reactivar la rebel·lió al nord: després de les victòries d'Abartzuza i Alsasua, Zumalacárregui va canviar la tàctica de guerrilla dispersa, pel control efectiu del medi rural i de les comunicacions, especialment dels passos del Pirineu navarrès.

El 12 de juliol, el pretendent Carles va tornar des del seu exili anglès, cosa que va reactivar la guerra al nord. Mentrestant, a altres territoris la sublevació es va estancar a la fase de moviment guerriller. A Catalunya van fracassar els intents de forçar un alçament amb l'entrada de tropes des del Maestrat. A Igualada, a mitjans de setembre, va ser afusellat Josep Romagosa, que havia estat comandant general del Principat. Al Maestrat, la pressió va ser tan forta que el mateix Ramon Cabrera va haver de marxar al territori navarrès.

El final de la guerra amb Portugal amb la capitulació d'Évora Monte de 27 de maig de 1834, va permetre el reforçament de les tropes liberals, que es van concentrar a expulsar a Zumalacárregui del seu refugi de Améscoas, però la derrota liberal del port d'Artaza el 22 d'abril de 1835 va frustrar el projecte i va permetre que el líder carlista assegurés la meitat occidental de Navarra, a més d'obrir les connexions amb les valls centrals de Guipúscoa als carlins amb Bergara i Oinati com a punts forts.

Tot i així, l'actitud de les potències europees va ser decisiva: els carlins van rebre de les potències conservadores: Àustria, Prússia, Rússia i Nàpols, diners i armes però no soldats. El governant francès també va permetre el contraban amb els territoris carlistes.

Les derrotes isabel·lines van deixar tot el nord en mans carlistes, de manera que el general Valdés s'acontentava a crear una línia de contenció a l'Ebre i mantenint algunes poblacions de la costa. Llavors, Zumalacárregui, que havia combinat la guerra amb la guerra de guerrilla, va decidir marxar sobre Madrid amb 30.000 soldats conquerint prèviament Àlaba, però el quarter general el va obligar a assetjar Bilbao. Zumalacárregui va ser ferit al setge i va morir nou dies després. Finalment els generals cristins Latre i Espartero van aixecar el setge l'1 de juliol.

La retirada de Bilbao va ser un fracàs militar i polític, que va comportar la pèrdua del suport exterior i l'origen de tensions internes.

L'etapa de les expedicions[modifica | modifica el codi]

El front en el seu moment àlgid.
Gravat dels carlistes a les portes de Madrid a l'expedició reial de 1837

Entre la mort de Zumalacárregui i l'expedició reial del maig de 1837, la guerra es va caracteritzar per un equilibri de forces al país basco-navarrès i per l'augment del domini territorial carlí a Catalunya i el Maestrat.

Amb l'assumpció del lideratge de les tropes governamentals per Luis Fernández de Córdova el juliol de 1835 la guerra es va traslladar de nou a Navarra. Córdova va iniciar la construcció de línies defensives per aïllar els carlistes. La batalla de Mendigorría el 15 de juliol, la més important de la guerra en nombre de forces implicades (36.000 lliberals i 24.000 carlistes) va ser el punt d'inflexió que va demostrar la impossibilitat dels carlistes de marxar sobre Madrid i va donar temps a Mendizábal a mobilitzar recursos per a la guerra.

Mentrestant, una sèrie d'alçaments anomenat el "motí dels sergents" a la Granja, va ocasionar l'arribada al poder d'un govern progressista liderat per José María Calatrava que va nomenar Espartero general de l'Exèrcit del Nord.

En el front d'Aragó i el Maestrat, l'execució del líder carlista Manuel Carnicer va ocasionar l'assumpció del comandament d'aquest front per Ramon Cabrera. A la primavera de 1836, aquest ja comandava 6.000 homes i 250 cavalls que operaven a l'entorn de Cantavieja.

L'atonia del front català es va tractar de superar amb l'enviament d'una expedició de 2.700 carlins navarresos a les ordres de Juan Antonio Guergué, però el fracàs a Olot a l'octubre i el retorn de Guergué va deixar als carlins en inferioritat al Principat.

Nous intents frustrats dels carlistes de prendre Bilbao van ocasionar la dimissió de diversos dirigents carlistes (Villarreal i Erro) i va comportar l'assumpció del comandament militar carlista per l'infant Sebastià Gabriel de Borbó i de Bragança el desembre de 1836, que va donar impuls a una estratègia d'expedicions que van sortir del territori basco-navarrès cap a Castella i es perllongaren cap a Catalunya, Astúries, Galícia i Andalusia.

De totes les expedicions la més ambiciosa va ser l'expedició reial del 1837, integrada per 12.000 soldats i 1.600 genets, sota la direcció del propi Carles i l'infant Sebastià de Borbó. Iniciada a Estella-Lizarra el 15 de maig de 1837, l'expedició tenia més components polítiques que militars. Es tractava d'aprofitar el descontentament de l'oposició conservadora després dels motins de la Granja i pactar l'alternativa d'un matrimoni de la reina nena Isabel amb l'infant Carles Luis.

Només traspassar l'Ebre, Carles va enviar ambaixadors a les potències conservadores europees. Després d'haver passat per Aragó (presa de Osca) i Catalunya (conquesta el 12 de juliol de Berga, capital del carlisme) i València, l'expedició va ocupar Segòvia el 4 d'agost, amenaçant Madrid i posant de manifest la ineficiència del govern de Calatrava. Això va comportar el canvi a un govern moderat en les eleccions de setembre, liderat per Ofalia. Però la situació militar no va millorar amb l'arribada del pretendent Carles a les portes de Madrid el 12 de setembre.

L'arribada d'Espartero el 13 de setembre va forçar una retirada de les tropes carlines a l'Ebre i que va arribar al País Basc el 26 d'octubre de 1837 amb unes desercions de més de 16.000 homes en un exèrcit de 20.000.

El col·lapse basconavarrès i la resistència final de Cabrera al Maestrat[modifica | modifica el codi]

Gravat de Morella cap al 1840.

El fracàs de l'expedició reial va comportar l'assumpció de la iniciativa militar pel mateix pretendent Carles i una purga de tots els líders anteriors, entre ells l'infant Sebastià Gabriel. Carles va nomenar cap de l'Estat Major a Rafael Maroto, qui va optar per una estratègia conservadora al front del nord.

Mentrestant, la guerra a Aragó i València va arribar a la màxima intensitat per la iniciativa de Ramon Cabrera, que va consolidar les seves conquestes amb la presa de Morella el 26 de gener de 1838,[1] que va passar a ser la capital del seu reducte del Maestrat. La partida de Francesc Tallada i Forcadell fou perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins a ser capturada el març de 1838 pel brigadier Amor.[2] fou perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins a ser capturada en març 1838 pel brigadier Amor[2] i el 21 de març s'hi van enfrontar les tropes del general isabelí Gaetano Borso di Carminati i del carlí Ramon Cabrera al fortí de San Cristóbal, dispersant les forces carlines.[3] i Francesc Tallada fou derrotat de nou en la batalla de Xèrica el 15 d'octubre.[4]

El 21 de febrer de 1839, el moderat Maroto va ser destituït pel pretendent Carles, cosa que va accelerar les gestions de l'antic cap de l'Estat Major per trobar una solució al conflicte amb el general lliberal Espartero. Finalment, es va arribar a un acord que es va ratificar el 31 d'agost, conegut com a Conveni de Bergara. Encara que aquest va comptar amb l'oposició per part de les forces alabeses i navarreses, l'exèrcit vasco-navarrès es va diluir en pocs dies, i el pretendent Carles, que no va acceptar l'acord, va travessar la frontera el 14 de setembre, sent confinat a Bourges.

A l'est peninsular, els carlistes catalans i del Maestrat no van acceptar l'acord i van continuar la lluita. En el seu reducte d'Aragó, nord de València i sud de Catalunya, Cabrera va mantenir la tardor de 1839 una defensa numantina davant de les forces enviades per Espartero. Entre els mesos de febrer i maig de 1840 van rendir-se les diferents places carlines: Segura, Castellote, Aliaga, Cantavieja, fins a la caiguda de Morella el 30 de maig. El 2 de juny, Cabrera va fugir per Flix a Catalunya on el general Josep Segarra havia intentat reorganitzar la rebel·lió. Després de fracassar en el comandament de les tropes al Principat, Cabrera va fugir per la frontera francesa el 6 de juliol.

La guerra a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya les nombroses partides actuaven sense coordinació. El comandament del Pretendent va enviar un contingent de forces del territori carlista basc-navarrès, seleccionat entre els més experimentats batallons dels quals disposava, a l'agost de 1835 sota el comandament de Juan Antonio Guergué format per 2.700 homes amb la missió d'organitzar el front a Catalunya. Arribat a la seva destinació Guergué, va aconseguir agrupar una nombrosa força, intentant prendre Olot però fracassant en l'intent. Seguidament Guergué va organitzar les tropes carlistes catalanes en un document oficial que s'enviaria al rei i als capitosts respectius. En el mateix document ell posa de manifest que les tropes amb les quals disposa són unes 19.000 descomptant les portades per ell. No obstant això, aquestes dades són poc fiables a causa que donen un nombre alt de guerrilles no identificades. Malgrat això el nombre havia de ser molt alt. Després de la marxa de Guergué de Catalunya van assumir el comandament Ignacio Brujó i Rafael Maroto. Aquest va estar poc temps (uns mesos), va crear confusió i va tenir moltes derrotes així que al desembre de 1836 va ser substituït per Blas María Royo de León, que havia estat cap de l'estat major de l'expedició Guergué. Royo va aconseguir victòries importants com el desastre d'Oliver i la conquesta de Solsona. El 1837 es va fer amb el comandament un dels membres de l'Expedició Reial, Antonio Urbiztondo, qui va conquerir Berga al juliol i la va convertir en la capital del carlisme català.

Antonio Urbiztondo fou nomenat responsable militar carlí de Catalunya el mes de juny de 1837, amb el càrrec de comandant general de l'exèrcit del Principat. El 12 de juny de 1837, va rendir Berga, que es convertí en la capital del carlisme català fins a la fi de la guerra, i el 27 de juliol de 1837 conquerí Ripoll.

El següent pas de la campanya, en la que participa Joan Cavalleria, va ser fer caure les altres poblacions del Ripollès situades a l'alt Ter, amb un fracàs inicial en l'intent de conquerir Sant Joan de les Abadesses. Amb les forces de Tristany, Zorrilla i Boquica, fou intentat de nou a finals d'agost de 1837, però de nou el baró de Meer, tot i la retirada de les seves forces, envestides per forces de Savalls i Boquica, va aconseguir obrir-se pas cap a Sant Joan de les Abadesses l'endemà, fracassant també els dos atacs a Puigcerdà del 17 i i el 25 de novembre de 1837.

Les forces liberals comandades pel Baró de Meer reconqueriren Ripoll el 16 de març de 1838. A la batalla de Sant Quirze de Besora, entre el 9 i el 13 d'abril de 1838, els liberals, ajudats per la columna del Coronel Carbó van ser derrotats per les forces de Joan Savalls, Puig i Cavalleria, que eren els encarregats del bloqueig, amb l'ajuda de Segarra, Brujó i Zorrilla i els van obligar a refugiar-se a Vic.

Els problemes entre la Junta de govern de Berga i Urbiztondo van portar al nomenament de Josep Segarra i posteriorment, al juliol de 1838, al del Comte d'Espanya, que es va esforçar a modernitzar les seves tropes al mateix temps que s'aproximava als sectors més radicals del carlisme, la qual cosa va provocar el descontentament de l'oficialitat carlista, que van sol·licitar la seva destitució al pretendent, la qual cosa van aconseguir a l'octubre. L'arribada de combatents carlistes procedents del front nord després de la signatura del Conveni d'Oñate va aconseguir perllongar la guerra a Catalunya uns mesos més fins que les últimes tropes carlistes dirigides per Cabrera van creuar la frontera francesa el 6 de juliol de 1840.

La guerra gairebé es va donar per acabada al nord amb el Conveni de Bergara (també anomenat Abraçada de Bergara) el 31 d'agost de 1839 que establia el respecte als furs bascos, però que no fou acceptat a Catalunya ni al maestrat (sí que es van sotmetre les partides carlines de Galícia, Extremadura, Astúries, i La Manxa). L'exèrcit liberal, en poder concentrar totes les forces militars en un sol front va poder ocupar, finalment, el territori de Cabrera tot obligant-lo a marxar sobre Catalunya. Tot i les disputes internes en el si de la Junta Superior carlina de Catalunya, la guerra va continuar amb vigor tot tenint lloc algunes accions importants com la de Sant Andreu de Palomar a la primavera de 1840. Amb tot, la superioritat numèrica de l'exèrcit de la reina i les dissencions internes del carlisme van dificultar qualsevol resistència. Finalment, Cabrera va haver de passar a França el 6 de juliol del 1840, cosa que va suposar el final de la guerra.

Castella la Vella i Castella la Nova[modifica | modifica el codi]

A les dues Castelles els moviments carlistes també van existir. Van ser més importants a Castella la Vella. A les zones properes al País Basc i Navarra, els carlistes, sota la pressió de les tropes isabelines, van acabar emparant-se en els carlistes basc-navarresos, formant els batallons castellans. Els seus caps més importants van ser Balmaseda, Basilio García, Jerónimo Merino i Cuevillas. Van organitzar correries pel territori controlat pel bàndol isabelí, arribant a vegades fins a La Manxa. Els hússars d'Ontoria, una unitat selecta formada per experts genets castellans i dirigida per Balmaseda, va ser la unitat més important de cavalleria castellana que va acabar combatent amb Cabrera. No podent creuar l'Ebre en la fase final en caure el Maestrat en mans d'Espartero, van intentar fugir a França donant la marrada per Conca, Sòria, Burgos, La Rioja i Navarra, desolant amb les seves preses i robatoris les poblacions que travessaven. Gran part d'ells van ser finalment interceptats a Navarra, quan Cabrera feia ja temps que es trobava a França i, per tant, la guerra havia finalitzat. Per això van ser considerats com a bandolers i executats.

A Castella la Nova els moviments carlistes es van centrar a Ciudad Real i a les zones properes a Cabrera (Conca i també Albacete). La partida més important de la regió va ser la dels germans Palillos. Aquesta partida estava formada per genets en la seva major part i va arribar a ser nombrosa comparada amb les altres partides manxegues, que mai van ser molt superiors a un parell de centenars d'homes.

Front de la província de Ciudad Real[modifica | modifica el codi]

A la província es van formar més d'un centenar de partides, algunes amb prou feines amb una desena d'homes i unes altres superant diversos centenars. Tres són les causes d'aquesta proliferació: a) Donada l'orografia muntanyenca i el trànsit a través de la província de les comunicacions Madrid - Andalusia, des de molt abans el bandolerisme estava molt desenvolupat. b) Aquestes circumstàncies van ser la base perquè durant la Guerra del Francès es creessin nombroses partides guerrilleres amb gran activitat. c) La província, molt depauperada, amb la terra pràcticament en poder d'unes poques persones, no només produïa pobresa a la gent que treballava el camp sinó també a les localitats on els sabaters, sastres i altres oficis tenien uns ingressos molt baixos ja que els seus clients, els treballadors del camp, mancaven de diners. Les experiències del bandolerisme, les de les guerrilles independentistes, la pobresa dels habitants i les quintes que es portaven a tants homes joves que estaven aportant economia familiar, va fer que els caps carlistes trobessin amb facilitat persones tant al camp com a les ciutats per engrossir les seves files. Ocorria també amb freqüència que petites partides admetien l'indult, es reincorporaven als seus quefers, tornant però de nou poc temps després a formar part d'una partida. El govern només a vegades va poder destinar tropes regulars suficients per combatre a les partides, sent forces irregulars formades per voluntaris locals, enquadrats genèricament en el concepte de "Milicians Nacionals", els que van sostenir el pes principal de la lluita contra les partides encara que amb escàs èxit, ja que fins i tot mesos després de conclosa la guerra van estar actives vàries d'elles durant un temps. Algunes van tornar a convertir-se en bandoleres, quedant la seva persecució en mans de la recentment creada Guàrdia Civil.

El moviment carlista mai va tenir unitat de comandament i d'administració ni va conservar cap territori en el qual hagués pogut instal·lar les seves casernes, magatzems, quadres de cavalls, dipòsits de ferits i presoners, mantenint-se contínuament en moviment per la província, assaltant pobles i refugiant-se a les muntanyes. A vegades s'unien diverses petites partides per realitzar un atac a una localitat important o a un comboi que circulava per la carretera Madrid - Andalusia. En arribar a la província les expedicions de Gómez i Basilio García, van formar part d'elles mentre es van mantenir a la província, algunes van marxar amb elles a províncies veïnes, fins i tot uns pocs homes les van acompanyar a la seva tornada al territori basc-navarrès.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella. [Consulta: 18/5/2013].
  2. 2,0 2,1 Revista ibérica de ciencias, poliťica, literatura, artes e instrucción pública. vol.5 (en castellà), 1862, p. 266. 
  3. de Sotto, Serafín María. Historia orgánica de las armas de infantería y caballería españolas. vol.11 (en castellà). D. B. Gonzalez, 1857, p. 196. 
  4. «Spanien» (en alemany). Allgemeine Zeitung, 7/8/1838, pàg. 1 [Consulta: 18/9/2013].
  5. Manuela Asensio Rubio. El Carlisme a la província de Ciudad Real. Ciudad Real 1987. ISBN 84-505-5082-3.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Història del Carlisme
  • Buenaventura de Córdoba: Vida militar y política de Cabrera. Madrid 1845
  • Alfonso Bullón de Mendoza: Auge y ocaso de Don Carlos. La Expedición Real, Madrid 1986
  • Jordi Canal: El Carlismo, Madrid 2000
  • Carlos Canales: La Primera Guerra Carlista (1833-1840), uniformes, armas y banderas. Ristre, Madrid 2006
  • Laura Corrales Burjalés: "La Guerra de los Siete Años (1833-1840) a través del grabado popular catalán: estado de la cuestión", Trienio, nº51 (mayo 2008), pp. 73-110
  • John Coverdale: The Basque Phase of Spain's First Carlist War, Princeton 1984
  • José Extramiana: Historia de las guerras carlistas, San Sebastián 1978-1979
  • Melchor Ferrer: Historia del tradicionalismo español, Sevilla, 30 vol. 1941-1979
  • José María Jover (dir):Historia de España XXXIV. La era isabelina y el Sexenio Democrático (1834-1874), Madrid 1988
  • Josep Maria Mundet: La Primera guerra carlina a Catalunya. Història militar i política, Barcelona 1990
  • Joan Josep Rovira Climent: "Rutas Carlistas". Editorial Episteme, Barcelona 2008.
  • Antonio Pirala: Historia de la guerra civil y de los partidos liberal y carlista, Madrid 1984

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primera Guerra Carlina
Guerres carlines
Guerres Primera Guerra Carlina · Segona Guerra Carlina · Tercera Guerra Carlina
Personatges Liberals: Espartero · O'Donnell · Narváez · Pavía · Martínez-Campos

Carlistes
Pretendents: Carles V · Carles VI · Joan III · Carles VII
Militars: Zumalacárregui · Cabrera