Ramon Cabrera i Grinyó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Ramon Cabrera» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Ramon de Cabrera».
Ramon Cabrera i Grinyó

Ramon Cabrera el 1850
Naixement 27 de desembre de 1806
Tortosa
Defunció 24 de maig de 1877 (als 70 anys)
Wentworth
Altres noms Lo Tigre del Maestrat
Ocupació Militar i polític
Conegut per Líder carlí en les Guerres Carlines

Ramon Cabrera i Grinyó (Tortosa, 27 de desembre de 1806Wentworth, Regne Unit, 24 de maig de 1877) fou un dels caps militars de les revoltes carlines. Conegut popularment a la zona del Maestrat i les Terres de l'Ebre com lo Tigre del Maestrat, Cabrera destacà per la seva gosadia i dots de comandament.

El carlisme[modifica | modifica el codi]

El carlisme fou un moviment que nasqué a la mort de Ferran VII, entre els qui defensaven la legitimitat de Carles V, germà d'aquell, enfront dels drets de la filla Isabel II, tot i que certament podríem trobar el seu naixement ideològic uns anys abans, ja a partir de 1823. Va ser la lluita dels qui volien eliminar l'Antic Règim i els que volien mantenir-lo, la lluita entre el capitalisme emergent i la defensa de valors ancestrals.

La política liberal de les desamortitzacions beneficiava a una minoria, era representada pels comerciants i nous burgesos, únics que podien optar a la compra dels béns de l'església i del comú, mentre empobria a la majoria de les classes populars, majoritàriament pagesos, que a més eren destinataris de nefastes polítiques agràries liberals. El 1833, el suport de l'Església al moviment carlista també fou considerable, per la seva defensa d'un catolicisme militant, que no admetia la llibertat de cultes, com tampoc la separació entre Església i l'Estat.

Primera guerra carlina[modifica | modifica el codi]

A la mort de Ferran VII l'any 1833, el seu germà Carles s'autoproclamà rei d'Espanya amb el nom de Carles V. Immediatament, el 6 d'octubre, el general Santos Ladrón de Cegama va proclamar Carles V rei d'Espanya a la localitat de Tricio (La Rioja). Aquest fet marca la data d'inici de la Primera Guerra Carlina.

Ramon Cabrera i Grinyó deixà els seus estudis al seminari per incorporar-se als partidaris de Carles V, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers el novembre de 1833. El baró d'Herbés, Rafael Ram de Viu Pueyo, va ser derrotat prop de Morella i a Calanda va ser pres i afusellat i la rebel·lió aixafada.

L'exèrcit liberal va creure al principi que podrien acabar amb les partides carlines aplicat polítiques de molta duresa, com la d'afusellar sistemàticament tots els oficials carlins que eren fets presoners, i en moltes ocasions també els soldats i fins-i-tot els ferits. Per contra durant més d'un any, Carnicer i Cabrera deixaven en llibertat tots els presos que feien. Al cap d'un temps, tots els superiors de Cabrera havien estat afusellats, com Covarsi, Marcoval i finalment l'abril del 1835 el mateix Manuel Carnicer, el líder de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià. Cabrera el substituí i donà un gran impuls a la guerra, sobretot per la seva extraordinària mobilitat.

Afusellament de la mare de Cabrera

Al cap de més d'un any, els carlins van començar a adoptar també mesures de duresa amb l'intent de fer-se respectar, com la de pena de mort a qui donava avís als liberals del moviment de les seves tropes. Aquest va ser el cas de la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís. Com a represàlia, el general Agustí Nogueras, amb el vist-i-plau del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, feu afusellar la mare de Cabrera a Tortosa el 16 de febrer de 1836. Això va endurir Cabrera, que va respondre ell també amb una guerra sense quarter. Els liberals que tan sols es feien ressò de les atrocitats de Cabrera i no de les seves, van començar la llegenda difamatòria del Tigre del Maestrat.

Entre setembre i novembre de 1836 acompanyà el general Miguel Gómez Damas en la seva expedició per La Manxa i Andalusia on, en una acció d'audàcia dirigida per Cabrera, es conquerí la ciutat de Còrdova. Arribats a Extremadura, les diferències amb Gómez van fer que aquest l'obligués a abandonar-la amb una petita escorta, això si, quedant-se Gómez amb tots els batallons de Cabrera, i llavors, es dirigí a Cantavella però en el camí fou derrotat i ferit a Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria).

El 1837, després del combat del Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de l'Expedició reial, un exèrcit de gairebé una vintena de batallons i tres regiments per intentar la conquesta de Madrid amb intencions d'acabar la guerra. Va fer portar les barques necessàries des del delta fins a Xerta per les muntanyes, ja que la guarnició de Tortosa impossibilitava fer-ho pel riu. Comandant l'avantguarda carlina va arribar a les tàpies del Retiro, en un Madrid que restava indefens, però la indecisió del pretendent Carles V, que esperava el compliment del pacte secret fet amb la Reina Ma. Cristina de reconèixer-lo com a Rey, provocà la inanició durant més de 2 dies que va desesperar a Cabrera i va impedir l'assalt de la vila i cort, i probablement la victòria i la fi de la guerra. L'arribada dels reforços del general Espartero va provocar la retirada i posterior derrota i retorn de l'expedició a Navarra.

Dibuix d'una vista de Morella del 1845.

El gener de 1838, s'apoderà per sorpresa de Morella[1] gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, nascut a Sarral (Conca de Barberà), i féu fracassar a l'agost del mateix any els intents dels general Oráa de recobrar, amb tres batallons[2] aquesta plaça forta. La victòria li valgué el nomenament de comte de Morella i tinent general i provocà una crisi al govern de Madrid. A l'octubre va obtenir una nova victòria, aquesta vegada a Maella, sobre el general Ramón Pardiñas i la seva divisió anomenada del "ramillete", perquè en ella hi havia la flor i nata de l'oficialitat de l'exèrcit liberal.

Ramon Cabrera i Grinyó organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina del 1838 al 1840, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el Conveni de Bergara (1839) i, malalt i atacat per tot l'exèrcit vingut del nord, es retirà cap a la Catalunya Vella el 1840.[3] Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França el juliol del 1840, fet que marca el final de la guerra.[3]

Guerra dels Matiners[modifica | modifica el codi]

Ordre de crida i cerca de Ramon Cabrera

El projecte de Jaume Balmes i Antoni Aparici proposava per posar fi a la discòrdia civil el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, (fill i successor de Carles, el pretenent carlí); però el projecte va fracassar i Isabel es va casar l'octubre del 1846 amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó i això provoca la rebel·lió iniciada el setembre del 1846 amb l'aixecament de Bernat Tristany a Solsona (un mes abans de l'enllaç d'Isabel II), i que va durar fins al 1849. De fet fou una revolta catalana contra el govern de Madrid. Tristany fou afusellat el 1847.

Cabrera, que per la seva experiència no veia possibilitats de guanyar aquella guerra, es resistí a participar-hi per que preveia "l'esterilitat de l'empresa", però finalment per lleialtat al pretenent Carles VI, el 1848 entrà novament al Principat per Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes que operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller. Guanyà, temps després, el títol de marquès del Ter per la batalla del Pasteral el gener del 1849, on fou ferit.

En els vuit anys d'exili a França havia iniciat la seva evolució. En aquesta Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina, els manifestos, com el publicat al diari francès L'Unión, eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les noves institucions promeses pel comte de Montemolín. La gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França l'abril del 1849 i, més tard, al Regne Unit.

Va contraure matrimoni el 1850 amb Marianne Catherine Richards, una dama anglesa molt rica, de l'alta societat i de religió anglicana. Fixà la seva residència primer a Londres i després a Wentworth, en la zona rural del sud d'Anglaterra.

Cabrera no va voler participar en l'intent de Sant Carles de la Ràpita del mes d'abril del 1860. En un escrit adreçat a Carles VI ja li deia que no era amb "quatre o cinc mil homes, la meitat reclutes, als quals se'ls porta, per dir-ho així, sense que sàpiguen on van", que es podia arribar a Madrid. Pronosticà el fracàs de l'empresa i tingué raó. Tot i així, la seva dona va haver de fer un "avançament" de 60.000 francs-or per finançar els vaixells que portaren les tropes des de les Balears.

Trencament amb Carles VII[modifica | modifica el codi]

Les relacions amb el nou pretendent Carles VII, foren sempre dificils. Segons Garrabou: "La inestabilitat emocional del Pretendent es fa palesa en el testimoni presencial del seu secretari Arjona. Un dia li digué a Cabrera, amb increïble lleugeresa, que "separado tu, con gran sentimiento mio, brotaran héroes iguales o mayores....". "Quanta profecia als vint anys!" comenta irònicament Arjona. Al cap de poc, però, tot cambiava. Com diu Oyarzun, comentant aquestes oscil·lacions sens dubte neuròtiques del Pretendent - i la citació ens sembla indispensable- "Cuando se piensa que a los pocos meses Don Carlos iba a abrumar de elogios y de adulaciones y a cubrir de cargos, condecoraciones y gracias al insultado conde de Morella, para, al poco tiempo, volver a insultarlo y calumniarlo, uno queda aterrado". És famosa també "l'escena del gronxador" a Baden-Baden, balneari alemany on Cabrera tractava d'alleujar les seves xacres, resultat, en bona part, de les moltes nafres de guerra. Carles VII, assegut en un gronxador, molest per les moltes objeccions del general a una nova aventura guerrera, li digué: "Si no amas a España como yo la amo, pobre de ti; si no sirves a la patria como puedes, te fusilo; lleno de tristeza, pero te fusilo". I diu Garrabou "Encara avui sembla impossible que un "rei" adolescent o quasi, que no dominava ni un sol pam de territori, inexpert i no havent sentit xiular les bales, s'atrevís a parlar d'aquesta manera a un general de seixanta-tres anys, del geni guerrer del qual ningú honestament no dubtava i les campanyes del qual s'estudiaven ja a diverses escoles militars d'Europa".

Malgrat tot, Cabrera acceptà entre novembre de 1869 i març de 1870 el comandament militar i polític del carlisme. Creà una nova organització basada en les noves Juntes provincials, de districte i locals en substitució dels anacrònics "comissaris reials", feu notables esforços per trobar finançament que van fer que Carles VII li oferís el Toisó d'Or del seu avi, que Cabrera no acceptà. Però el Pretendent continuava actuant pel seu compte, fet que va provocar la dimissió irrevocable de Cabrera, fet que va merèixer ser condemnat per una assemblea a Vevey en la que cap dels assistents va poder opinar.

Cabrera volia transformar el carlisme en una força política que defenses les seves idees en el Parlament, feia ja molt de temps que creia que no es donaven les "condicions racionals de triomf" per mitjà de les armes.

La tercera guerra esclatà el 1872 i tal com havia predit Cabrera, mai va tenir cap possibilitat real d'èxit. El 1875, totalment decebut amb Carles VII, reconegué per rei legítim Alfons XII, pensant que aquest portaria la pau, i publicà un Manifest a la Nació i un Manifest al Partit Carlista, on explicava els motius de la seva decisió. Alfons XII el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. La seva resposta va ser "Emporti's V.A. les creus i títols que vaig guanyar amb la meva sang; jo conservo les cicatrius que els representen i que Déu i la Història jutgin la conducta de V.A. i la meva. Per la pau dono de gust el que vaig guanyar a la guerra".

Va morir uns mesos després de la tercera derrota carlina a la seva mansió de Wentworth, on la seva vídua molts anys després encara batejava avingudes, carrers i cases amb els noms de Cabrera, Morella, El Ter, Cantavella i Tortosa.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Emigrado del Maestrazgo. "Vida y hechos de Ramon Cabrera".Imprenta Domingo Ruiz. 1835
  • Barón von Goeben. Vier Jahre in Spanien. Hannover. 1841
  • Buenaventura de Cordoba. "Vida Militar y Política de Cabrera". Madrid 1844
  • Dámaso Calbo y Rochina de Castro. "Historia de Cabrera". Madrid, 1845
  • D.F. Cabello, D.F. Santa Cruz, y D.R.M. Temprano. "Historia de la Guerra última en Aragón y Valencia". Madrid,1845
  • Un testigo ocular de los acontecimientos. "Teatro de la Guerra: Cabrera, los Montemolinistas y Republicanos en Cataluña. Madrid 1849
  • Antonio Pirala. "Historia de la Guerra Civil y de los partidos Liberal y Carlista". Madrid 1853
  • Flavio E., Conde de X***. "Historia de Ramon Cabrera", Editorial de G.Estrada. 1870
  • Anónimo. "Historia del general carlista Ramon Cabrera.Desde su nacimiento hasta los últimos sucesos", Despacho de Marés. 1874
  • José Indalecio Caso. "La Cuestión Cabrera" Madrid. 1875
  • Romano Julio. "Cabrera, el Tigre del Maestrazgo". Iberia 1936
  • Mariano Tomás. "Ramon Cabrera. Historia de un hombre". Barcelona 1939
  • Bruno Ramos Martinez. "Memorias y Diario de Carlo VII". Madrid 1957
  • Roman Oyarzun Oyarzun. "Vida de Ramon Cabrera y las guerras carlistas", Barcelona 1961
  • Joan Garrabou. "Gent Nostra. Cabrera", Barcelona 1989
  • Conxa Rodriguez Vives. "Ramón Cabrera a l'exili". Abadia de Montserrat 1989
  • Roc Salvador Poy. "La Guerra de Cabrera". Informatiu Jesusenc, 1990
  • V.Meseguer i Folch. " Ramón Cabrera. Reflexiones sobre su genio y figura".Centro de Estudios del Maestrazgo. 1991
  • Pedro Rújula López. "Ramón Cabrera. La senda del tigre". Zaragoza 1996
  • Pedro Rújula López. "Ramón Cabrera. Aquest contrarevolucionari pragmàtic". Teruel. 1996
  • Javier Urcelay Alonso. "Cabrera. El Tigre del Maeztrazgo" ISBN 84-344-5205-7 Editat per: Ariel

Cabrera a la literatura[modifica | modifica el codi]

  • La campaña del Maestrazgo. Benito Pérez Galdós. Madrid 1917
  • La venta de Mirambel. Pio Baroja. Madrid 1930
  • Los confidentes audaces. Pio Baroja. Madrid 1930
  • La mariposa y la llama (teatre). Mariano Tomás. Madrid 1942
  • Los hermanos carlistas. Juan Cepas. Barcelona 1969
  • Paisaje con figuras. Antonio Gala. Madrid 1985
  • El Tigre Rojo. Carlos Domingo. Barcelona 1991
  • Les històries naturals. Joan Perucho. Barcelona 1991
  • Cabrera. Victor Decofrens. València 1995
  • El testamento de amor de Patricio Julve. Antón Castro. Barcelona 1995
  • Incidente en Wentworth. Josep Carles Clemente. Madrid 2002
  • La creu de Cabrera. Joan Andrés Sorribes. Valls 2003
  • L'hivern del Tigre. Andreu Carranza. Barcelona 2004
  • El Rey del Maestrazgo. Fernando Martínez Laínez. Madrid 2005
  • El invierno del Tigre. Andreu Carranza. Valls 2006

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Morella i Cabrera». Ajuntament de Morella. [Consulta: 18/5/2013].
  2. de Sotto, Serafín María. Historia orgánica de las armas de infantería y caballería españolas. vol.11 (en castellà). D. B. Gonzalez, 1857, p. 196. 
  3. 3,0 3,1 Santirso Rodríguez, Manuel. «El incierto cenit del carlismo catalán (1837-1840)» (en castellà). Gerónimo de Urdariz, n.14-15, 1999, pàg. 169 [Consulta: 18/5/2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]