Dona i ocell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 41° 22′ 40.02″ N, 2° 8′ 49.09″ E / 41.3777833°N,2.1469694°E / 41.3777833; 2.1469694

Dona i ocell
Dona i ocell
Joan Miró i Ferrà i Joan Gardy Artigas, 1983
formigó i ceràmica • Buidat, trencadís i construcció
× 22m[1]× 529 cm
Parc Joan Miró, Barcelona

41° 22′ 40.02″ N, 2° 8′ 49.09″ E / 41.3777833°N,2.1469694°E / 41.3777833; 2.1469694

Dona i ocell[2] és una escultura exempta de Joan Miró que s'aixeca 22 metres sobre l'estany artificial del parc de Joan Miró, a Barcelona. Construïda entre 1981 i 1982 —per bé que inaugurada l'any següent—, l'obra és de pedra artificial, revestida parcialment amb ceràmica pintada de vermell, groc, verd i blau tractada com a trencadís, feta pel ceramista Joan Gardy Artigas.[3] L'escultura fou la darrera obra pública de Joan Miró.[4] L'obra té a veure, formalment, amb d'altres de motiu femení. És una forma vertical i complexa: a la part de baix, hi ha una part arrodonida de caràcter orgànic com un element natural que puja. Com si es tractés d'una ceba o una tija que a dalt acaba amb una mena de brot, poncella o cap de bolet. Tanmateix, dalt de tot, hi ha una cosa molt diferent: com un rodet desigual i inclinat, buit, tot de trencadís blanc per dins, lluent quan rep la llum, coronat amb una mena de mitja lluna groga, de banyes ben definides. El color s’usa de forma variada, amb efectes fets mitjançant el trencadís. S’ha indicat un presumpte significat establint diverses relacions entre l'escultura i diferents òrgans, criatures i elements de la Natura. L’obertura negra, vertical, s’ha relacionat amb una vulva i el fust en conjunt sembla tenir una forma fàl·lica.[5]

Història[modifica | modifica el codi]

Context[modifica | modifica el codi]

Dona i ocell es va realitzar en un període en què la ciutat de Barcelona va experimentar diversos projectes de renovació urbanística, on es va convidar artistes i arquitectes de renom a participar per refrescar la imatge urbana de la ciutat. Són també d'aquell període el Monument Homenatge a Picasso, d'Antoni Tàpies, i la recreació d'un poema visual de Joan Brossa.[6][7]

L'any 1968 l'Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró de fer un dels seus coneguts murals ceràmics per donar la benvinguda als visitants de la ciutat que arribessin a l'Aeroport de Barcelona. A Miró li va encantar la idea i va dir que no solament faria una obra per a l'Aeroport —acabat d'instal·lar el setembre de 1970—, sinó que es comprometé a dissenyar tres obres que donarien la benvinguda als visitants de la ciutat segons en el mitjà en què hi arribessin: terra, mar o aire.[8] Les altres dues obres encarregades foren un paviment ceràmic de més de 400 metres quadrats al Pla de la Boqueria —el Mosaic del Pla de l'Os, inaugurat el 30 de desembre de 1976— per saludar els visitants que arribessin a Barcelona per mar, i una escultura —que segons el projecte primigeni havia de fer més de 60 metres d'alçada— que s'instal·laria al Parc de Cervantes per tal de realitzar el mateix gest a l'entrada a la ciutat per l'antiga carretera nacional. Aquesta obra havia de ser Dona, ocell i una estrella,[9] però finalment el projecte per al Parc de Cervantes fou desestimat i l'obra ideada a la Maqueta per a Dona, ocell i una estrella és conservada al pati nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona. Una versió similar de l'obra es va construir a la Brunswick Plaza de Chicago, amb una mida final de 12 metres, actualment coneguda com a Miss Chicago.

« El meu propòsit per Barcelona, com a donació meva:

A) Aeroport la benvinguda a la gent que arriba per l'aire
B) Monument de 30 m d'alçada als Jardins Cervantes per la gent que ve per carretera, per terra
C) Mosaic al Pla de l'Os, a la Rambla, la gent que arriba per Mar i que entra a la ciutat
D) Centre d'Estudis Art Contemporani (CEAC) Joan Miró: com a porta oberta vers el futur i d'intercanvi cultural internacional, amb la meva fe absoluta que Catalunya té un gran paper a jugar en el món de demà

»
— Carta de Joan Miró a Lluís Permanyer[10]

Cal remarcar doncs, que Dona i ocell no forma part d'aquest projecte de Benvinguda, sinó que és un encàrrec posterior, efectuat ja en temps democràtics per l'Ajuntament de Barcelona en el marc del procés d'urbanització de l'antic Parc de l'Escorxador, un solar on hi havia l'antic escorxador de Barcelona, enderrocat l'any 1978. L'obra es convertiria en l'element central del futur Parc Joan Miró.[11]

Per a realitzar Dona i ocell, Miró es va inspirar en una obra prèvia, una ceràmica realitzada per Miró i Artigas el 1954 i que s'havia trencat feia temps. Reconstruïda posteriorment, es guardava als magatzems de la Galeria Maeght de París. Miró va demanar a Joan Gardy-Artigas que li fes una còpia en guix i que la deixés a la Galeria Maeght de Barcelona. Allà l'artista li va afegir uns papers setinats de colors i finalitzà l'esbós de Dona i Ocell, que va entregar a l'Ajuntament perquè es procedís a la seva construcció. Actualment aquest esbós es conserva al magatzem de la Fundació Joan Miró de Barcelona.[12]

Construcció de l'obra[modifica | modifica el codi]

Les grans dimensions de l'obra determinaren que la seva construcció es fes in situ al llavors anomenat Parc de l'Escorxador, seguint les indicacions i la maqueta entregada per Miró: amb l'ajuda de grues i personal es va fer un buidat de formigó, un material molt capaç de resistir el pas del temps,[4] en una operació on van participar enginyers, arquitectes, 20 fusters i 6 operaris.[13] Un cop consolidat el formigó, Joan Gardy Artigas va fer el recobriment de trencadís de ceràmica.[8]

La bastida que es va fer servir per construir l'obra es va desmuntar a finals d'agost de 1982,[14] i la seva construcció va finalitzar el mateix setembre, amb un cost final d'uns 15-17 milions de pessetes.[15] La intenció inicial, contemplada en el projecte d'urbanització del parc, era afegir una quinzena més d'escultures mironianes durant una fase d'ampliació,[16] fet que no es va arribar a dur a terme a causa del delicat estat de salut i posterior traspàs de l'artista.[8] Joan Miró no va cobrar honoraris per aquesta obra, sinó que la va oferir com a obsequi a la ciutat de Barcelona.[17]

Instal·lació i inauguració[modifica | modifica el codi]

El Parc vist des del centre comercial de les Arenes
Article principal: Parc Joan Miró

L'obra es va instal·lar a l'avui anomenat Parc Joan Miró. L'any 1979 la ciutat de Barcelona va recuperar com a parc l'espai que des de 1892 ocupava l'antic escorxador municipal. De fet, aquesta superfície ja havia sigut inicialment projectada com a Parc Municipal al Pla Cerdà, però no s'havia executat mai. El juliol de 1978, l'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs públic per construir un parc en aquesta zona del barri de la Nova Esquerra de l'Eixample, al que es van presentar 120 propostes d'urbanització. Després d'unes eleccions municipals, el nou govern va decidir convocar un altre concurs públic, aquesta vegada d'idees, on es van presentar 38 projectes per donar forma a un parc que tindria una superfície equivalent a 4 illes de l'Eixample.[4]

El 5 de maig de 1981 es va fer pública la decisió de l'Ajuntament: va guanyar la proposta de Ricard Bofill, que seria executada per l'equip d'arquitectes format per Antoni Solanas, Beth Galí, Màrius Quintana i Andreu Arriola, equip de l'entorn d'Oriol Bohigas, llavors delegat municipal d'urbanisme. La primera acció que es va fer al parc fou la instal·lació de l'obra de Joan Miró, enmig d'un estany d'aigua.[8] Posteriorment, es procedí a urbanitzar i enjardinar la zona on s'erigia l'escultura tot instal·lant-hi una pèrgola, palmeres i coníferes, en una operació que costà uns 130 milions de pessetes. També hi havia prevista una tercera fase d'urbanització, durant la qual es preveia —"si no hi ha cap més entrebanc que ho endarrereixi"— construir un aparcament subterrani i instal·lar entre una quinzena i una vintena d'escultures —també de Joan Miró— dins la zona arbrada mitjançant les quals es volia crear un espai o bosc d'ambient Joan Miró,[16] pensat com un espai didàctic i lúdic per a infants.[18][19] Aquestes escultures s'havien d'instal·lar, segons la premsa, a finals de setembre de 1984, operació que mai es va dur a terme[20] en tant que l'artista havia traspassat el dia de Nadal de l'any anterior i aquesta fase havia quedat encallada en un estadi primerenc.

Un cop finalitzada l'obra, la data de la seva inauguració es va ajornar diverses vegades. La previsió inicial era inaugurar l'obra el dia de Sant Joan de 1982,[13] però retards en l'execució del projecte i el delicat estat de salut de l'artista van postergar la voluntat d'inaugurar-la fins a les Festes de la Mercè, el 24 de setembre d'aquell mateix any. Tanmateix, l'obra era una de les primeres expressions d'art públic de la ciutat comtal de l'era democràtica,[15][12] i el llavors Alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va dir que l'escultura era prou important per tenir un acte propi fora de l'entorn de les festes de la Mercè. Així doncs, es va postposar l'acte d'inauguració fins al 4 d'octubre de 1982.[21]

Dona i Ocell es va inaugurar oficialment el 16 d'abril de 1983, en un acte institucional que va comptar amb la presència del llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i del llavors regidor d'urbanisme, Oriol Bohigas.[8] L'acte fou presidit per un dels putxinel·lis que Miró havia dissenyat per a l'obra Mori el Merma i que, entre altres activitats, va representar un combat de boxa.[22]

Miró no va poder presenciar l'esdeveniment perquè estava a les Balears recuperant-se d'una operació de cataractes als ulls. Tot i que l'operació fou un èxit, l'artista va morir pocs mesos després a Palma, a l'edat de 90 anys.[23]

En el moment de la inauguració l'obra aixecà certa polèmica, amb diverses columnes o comentaris crítics i satírics en diaris de l'època, tant a favor com en contra,[24] sobretot relacionats amb la forma fàl·lica de l'obra.[25]

Un cop inaugurats l'escultura i l'estany, les obres d'urbanització del Parc Joan Miró van prosseguir durant 3 anys. Finalment es va desestimar realitzar el bosc d'obres de Miró, tal com s'havia previst inicialment.[26][8] El mes d'agost de 1983 l'Ajuntament va encarregar un expedient per considerar la possibilitat de canviar el nom al Parc de l'Escorxador pel de Parc Joan Miró,[27] fet que s'aconseguí oficialment el 13 de gener de 1984, fent caure en desús l'anterior nom de Parc de l'Escorxador.[28] Més endavant, el setembre de 1990, durant les Festes de la Mercè, es va inaugurar la Biblioteca Joan Miró, equipament amb el que es donava per acabada la urbanització del Parc.[8]

Conservació[modifica | modifica el codi]

El maig de 2012 l'Ajuntament de Barcelona va licitar un projecte per a reparar els monuments municipals en mal estat. Dins d'aquest projecte es va encarregar un estudi per a analitzar l'estabilitat de l'escultura Dona i Ocell, així com encarregar un estudi sobre l'estat de les ceràmiques del mateix, i en cas que estiguessin en mal estat, reparar-les.[29]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

L'obra de Miró és una obra d'art contemporani de tema figuratiu: la primera imatge que relaciona l'espectador amb el títol és la d'una forma femenina amb capell i un ocell que hi descansa.[30] La composició és vertical i és regida per un eix diagonal, un gest que William Jeffett ha relacionat per una banda amb les palmeres de la Fondation Maeght i, per l'altra, amb la voluntat de connectar l'arrelament a la terra i el vol lliure d'un ocell, units a través del cos femení.[31] L'escultura de Miró presenta una evident forma fàl·lica, mentre que la figura femenina, concretada en una vulva, és expressada per la marcada incisió negra que es pot veure al fust de l'obra. Al capdamunt de l'escultura hi ha un cilindre obert en forma de lluna.

Dona i ocell evoca un moviment absolutament de repòs representat per la seva quietud i rigidesa. Miró lligava el monument amb el costum de l'Antiga Roma de gravar un fal·lus a les portes d'entrada de les ciutats, per desitjar salut i força als que hi arribaven.[8] A Catalunya hi ha un exemple a l'entrada romana d'Empúries. L'obra es considera una síntesi de la iconografia mironiana i alhora un homenatge a l'arquitecte Antoni Gaudí, per la seva similitud a les formes de les torres de la Sagrada Família i per l'ús del trencadís.[4][32] Alguns autors també comenten la seva similitud amb l'Estàtua de Cristòfol Colom al final de les Rambles.[33] Les tres obres d'art públic de Joan Miró a Barcelona són una manera de l'artista d'intentar apropar l'art contemporani a un públic majoritari.[34]

L'obra sintetitza bona part dels temes, preocupacions i influències de l'artista,[35] i una de les particularitats de l'escultura és que actua com a obra fita, és a dir, que marca el caràcter de tot el Parc que l'acull. El llac artificial reprodueix, reflecteix i mou l'obra de Miró, i alhora evita l'acostament físic a l'obra.[36] Durant la segona meitat dels anys 80 l'escultura es va fer servir sovint com a símbol de Barcelona en elements turístics i de representació.[37]

Crítica[modifica | modifica el codi]

L'obra va despertar tant elogis com recels per la crítica de l'època. Diversos historiadors i crítics de l'art català han escrit sobre l'obra. Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, analitza l'última gran creació de Miró com una síntesi de tots els ingredients que conformen la producció mironiana i que, paradoxalment, no és una pintura.[38] Lluís Permanyer, va proposar que Dona i Ocell havia d'erigir-se com a nou símbol de la ciutat, en substitució de monuments obsolets o que no eren del seu gust, com la Sagrada Família o el Monument a Colom:

« Ni el Pantocràtor - baixat del Pirineu - ni la Sagrada Família - un pastitx que mai colarà com a Gaudí - ni el Monument a Colom exalçat eròticament per Pieyre de Mangiargues ni les horterades de la Dama del paraigua o la Font de Canaletes, han de representar gràficament a Barcelona. Sí en canvi, em sembla oportú plantejar a l'Ajuntament la promoció d'aquesta obra de Miró com a símbol de la nostra ciutat, una ciutat que ha de reivindicar el seu tradicional suport al avantguardisme cultural. »
Lluís Permanyer 1982[39]

Alexandre de Cirici, al seu torn, va elogiar els components femenins de l'obra, i la va rebatejar com a Dama-bolet amb barret de lluna. Curiosament, aquest és el títol amb què l'obra apareix al catàleg d'art públic de la ciutat de Barcelona[40] El 1983 Victòria Combalia va contextualitzar l'escultura dins la tendència de construcció de places dures que llavors tenia lloc a la ciutat de Barcelona. Va criticar la plataforma sobre la qual descansa l'obra però va elogiar l'obra, donant especial atenció al desafiament multicolor en forma de fal·lus monumental contra la impersonalitat de l'espai arquitectònic que l'envolta[41]

Anys més tard, el 1990, es va publicar una crítica d'Isidre Vallès on analitzava la conjunció entre els dos éssers, el masculí i el femení, que segons el crític abans s’enfrontaven i que ara, impel·lits l'un vers l'altra, s’han fos en una afinitat tel·lúrica que en marca, definitivament, el destí comú. Vallès deia que l'escultura apareixia com un element hermafrodita, on l'home s’ha vist metamorfosat en un penis-tòtem monumental que resumeix amb claredat el signe de la seva prepotència, mentre que la dona és present a través de la foscor del seu sexe, que, com un esvoranc gegantí recorre la massa vertical, oberta a tot tipus de goig sexual. Vallès deia que la lluna-ocell el que feia era donar-li una dimensió còsmica a tot plegat, centrant-se no tant en el seu aspecte eròtic sinó més aviat en l'aspecte d'instrument d'on procedeix la vida, vaque és, en definitiva, la temàtica que, constantment, Joan Miró tracta en la seva obra, temàtica així mateix rememorada amb el basament aquàtic d'on emergeix l'escultura.[42]

En l'apartat de crítiques negatives, destaquen els comentaris de Baltasar Porcel, qui va dir que «A causa del seu caràcter essencialment líric la seva obra va quedar estancada dècades enrere. D'aquest monument que se li ha arrencat a seva extrema vellesa, l'únic que pot dir és que no s'assembla a Miró: ni audaç, ni estilitzat, ni vital, ni solar, sinó bastament passat».[43]

Elements[modifica | modifica el codi]

  • Dona: La dona mironiana no és només una dona sinó tot l'univers. Queda definida per una incisió en negre sobre el cos de l'estructura, recordant a una vulva gegant. La seva feminitat es complementa amb la forma fàl·lica de l'escultura.[4]
  • Ocell: L'ocell és un element oníric que apropa l'espectador al cel i a les estrelles. Miró fa servir aquest recurs al llarg de tota la seva carrera artística, forma part del seu sistema per representar l'evasió, la imaginació, la capacitat d'evocar a altres realitats.[4]
  • Ceràmica: La ceràmica representa la coloració clàssica mironiana. Alhora homenatja al mestre Gaudí.[4]

Títol[modifica | modifica el codi]

Femme et oiseau (1962), de Miró i Josep Llorens i Artigas, que 20 anys més tard serví com inspiració de Dona i ocell

Joan Miró va titular Dona i Ocell a diverses de les seves obres. Des de dibuixos com Dona, Ocell, estels de 1942[44] passant per altres escultures amb el mateix nom, com Dona i ocell (1967)[45] o Dona i Ocell (1969)[46] o L'escultura Femme et oiseau, escultura de prop de 4 metres d'alçada creada el 1962 pel mateix Miró i pel ceramista Josep Llorens i Artigas.[47] De manera estricta (sense tenir en compte les Dona i ocells o les Dona ocell, per exemple), i sempre segons el catàleg raonat, hi ha 12 escultures titulades Dona i Ocell (des de 1967 a 1892) i 2 obres ceràmiques (la maqueta de 1961 i la monumental del Parc de l'Escorxador de 1981-1982). Alexandre Cirici i Pellicer la va rebatejar el 1983 com a La dama bolet amb barret de lluna.[48]

Falsificació[modifica | modifica el codi]

El 28 setembre de 1988 es va fer pública la notícia d'un intent de falsifació de l'obra Dona i Ocell. Els familiars de l'artista van presentar una denúncia al jutjat número 3 de Barcelona al·legant que s'havia subhastat una còpia il·legal de 107 cm de l'obra a la casa de subhastes Everhart[17] de Zuric,[49] valorada en uns disset milions de pessetes de l'època.[50] Segons la família, l'obra havia sigut venuda el maig de 1988, i podria ser una reproducció no autoritzada de l'esbós, ja que aquest s'havia fet mitjançant un motlle. El 30 de setembre a més, la policia va trobar una altra falsificació de Dona i Ocell, aquesta vegada a la Galeria d'Art Brok de a Barcelona.[37] A mitjans d'octubre del mateix any la policia va trobar el motlle que s'havia fet servir per a la construcció de les falsificacions. Segons la premsa de l'època, un treballador del taller d'Hospitalet de Llobregat on s'havia fet l'esbós original, s'havia quedat un dels motllos i n'hauria fet algunes reproduccions sense permís en una foneria de Sant Adrià de Besòs. Per esvair dubtes, la família va assegurar que només existien 4 versions vàlides de Dona i Ocell, l'original al Parc Joan Miró i 4 versions més reduïdes que es conservaven en una galeria parisenca.[51] Actualment una d'aquestes versions es troba en un parc públic d'Àmsterdam.[52]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Dupin 1993, p. 390-391.
  2. Punyet Miró, Gardy Artigas & Calero 2007, p. 338-339.
  3. Punyet Miró, Gardy Artigas & Calero 2007, p. 338-399.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Malet, Rosa Maria. «Comentari d'obra». Catàleg d'Art Públic. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 22 novembre 2013].
  5. «Fitxes noves obres d'Història de l'art». Departament d'Universitats i Recerca. Generalitat de Catalunya, 2014. [Consulta: 5/10/2014].
  6. Grans genis de l'Art a Catalunya. Miró, p.132-133. ISBN 8428292019227 [Consulta: 20 desembre 2013]. 
  7. «Obra pública d'Antoni Tàpies». web. Fundació Tàpies. [Consulta: 21 desembre 2013].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Fabre, Jaume; Huertas, Josep Maria. «Dona-bolet amb barret de lluna, coneguda popularment com el Condó». Catàleg d'Art Públic. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 22 novembre 2013].
  9. Penrose 1993, p. 156.
  10. Disponible a la Fundació Joan Miró de Barcelona
  11. Jaume Capó; Aleix Catasús Guia d'escultures de Barcelona. Polígrafa, 1 novembre 2003. ISBN 978-84-343-1019-3. 
  12. 12,0 12,1 Permanyer, Lluís. «Quiere ver la escultura del escorxador». La Vanguardia, 18/9/1982 [Consulta: 8 desembre 2013].
  13. 13,0 13,1 «La "Dona" de Miró, liberada del andamio». El Periódico de Catalunya, 5/9/1982 [Consulta: 8 desembre 2013].
  14. «Enllestida l'escultura de Miró». Diari Avui, Dimecres 1 de setembre de 1982 [Consulta: 8 desembre 2013].
  15. 15,0 15,1 Canals, Enric. «La escultura de Joan Miró 'Dona i ocell" ocupa el primer espacio de un parque de Barcelona». El País, 5/9/1982 [Consulta: 22 novembre 2013].
  16. 16,0 16,1 Canals, Enric. «La escultura de Joan Miró "Dona i ocell" ocupa el primer espacio de un parque de Barcelona» (en castellà). El País, 5 setembre 1982 [Consulta: 18 gener 2014].
  17. 17,0 17,1 Conesa, M.. «La escultura "Dona i Ocell" de Joan Miró, plagiada en Suiza». El Periódico de Catalunya, 29/9/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].
  18. Subirà, J.. «Un bosc de 600 palmeres al centre de l'Escorxador». Avui, 19 desembre 1982 [Consulta: 18 gener 2014].
  19. Subitrà, J.. «La segona fase de l'Escorxador s'aprovarà amb l'oposició dels veïns». Avui, 14 d'octubre 1983 [Consulta: 18 gener 2014].
  20. Beltran, Mercè. «El parque del Escorxador tendrá casi mil árboles». La Vanguardia, 6 setembre 1984 [Consulta: 18 gener 2014].
  21. Luna, Joaquín. «La estatua de l'Escorxador se inaugurará en octubre, sin Miró». La Vanguardia, 23/09/1982.
  22. «El Merma inaugura la Dona i Ocell de Miró en el Escorxador». El Periódico de Catalunya, 17 d'abril de 1983 [Consulta: 21 desembre 2013].
  23. «Finalitzen les obres de restauració del mosaic de Miró a la Rambla». Ajuntament de Barcelona, 17 març 2007 [Consulta: 21 desembre 2013].
  24. Judit Subirachs. L'escultura commemorativa a Barcelona: (1936-1986). Llibres de la Frontera, 1989. ISBN 978-84-85709-79-3. 
  25. Sainz, Fernando. «La escultura de Miró». El Periódico de Catalunya, 22/04/1983 [Consulta: 8 desembre 2013].
  26. «Las pequeñas grandes Obras de Miró». El Periódico, 17/6/1983 [Consulta: 8 desembre 2013].
  27. «El Ayuntamiento estudia llamar al Escorxador, Plaza de Joan Miró». El Periódico de Catalunya, 8/9/1983 [Consulta: 8 desembre 2013].
  28. «El Parc de l'Escorxador llevará el nombre de Joan Miró». La Vanguardia, 14/01/1984 [Consulta: 8 desembre 2013].
  29. Angulo, Sílvia. «Barcelona invertirá 1,1 millones de euros en reparar monumentos locales». La Vanguardia, 21/05/2012 [Consulta: 23 novembre 2013].
  30. Puig, Arnau. «"Dona i ocell", de Joan Miró, i el seu sentit escultòric». Diario de Barcelona, 17 abril 1983 [Consulta: 28 gener 2014].
  31. Jeffett 2002, p. 21-65.
  32. Conrad Kent; Dennis Joseph Prindle Hacia la arquitectura de un paraíso, Park Güell. Ediciones AKAL, 1 gener 1992, p. 168–. ISBN 978-84-87756-18-4. 
  33. Seminari IDUNA (2000). L'altre, un referent de la pedagogia estètica. Edicions Universitat Barcelona, 1 gener 2000, p. 50–. ISBN 978-84-475-2498-3. 
  34. Joan M. Minguet Batllori. Joan Miró: l'artista i el seu entorn cultural, 1918-1983. L'Abadia de Montserrat, 2000, p. 146–. ISBN 978-84-8415-208-8. 
  35. Dupin 2009, p. 91.
  36. Seminari IDUNA (2000). L'altre, un referent de la pedagogia estètica. Edicions Universitat Barcelona, 1 gener 2000, p. 50–. ISBN 978-84-475-2498-3. 
  37. 37,0 37,1 «La policia confisca a Barcelona una còpia falsa de "Dona i Ocell" de Joan Miró». Diari Avui, 30/0/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].
  38. Malet. Joan Miró. 1983: 28.
  39. Permanyer, Lluís. «Un símbolo para Barcelona». La Vanguardia, 10/09/1982.
  40. Cirici, A. La dama bolet amb barret de lluna. Full informatiu del Consell Municipal del Districte VI, núm. 93, Ajuntament de Barcelona (setembre-octubre 1982) 2. FPJM H-4479.
  41. Combalía, V. Espacios Aduros”, en guerra contra los jardincillos tradicionales. El País (24-IX-1983).
  42. Vallès. L’Univers simbòlic de Joan Miró, 1930-1980. "D'Art", 16 (III-1990): 156.
  43. Porcel, B. ¿Qué enemigo?. La Vanguardia (20-III-1983) p.6
  44. «Dona, ocell, estels, 1942». Fundació Joan Miró. [Consulta: 22 novembre 2013].
  45. «Dona i Ocell (bronze pintat)». Web. Fundació Joan Miró. [Consulta: 22 novembre 2013].
  46. «Dona i Ocell». Fundació Joan Miró. [Consulta: 22 novembre 2013].
  47. La Vanguardia, 22 abril 1993, La cerámica, segunda gran muestra del centenario de Miró
  48. Cirici, A,: Dama bolet amb barret de lluna Full informatiu del Consell Municipal del Districte VI, Ajuntament de Barcelona, setembre-octubre, 1983, p. 2.
  49. «La família Miró denuncia la falsificación de una escultura». El País, 29/9/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].
  50. «Falsifiquen "Dona i Ocell" de Miró». Diari de Barcelona, 29/9/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].
  51. Clapés, Ton. «La policia troba el motlle que servia per falsificar Miró». Diari Avui, 25/10/1988 [Consulta: 20 desembre 2013].
  52. «[Femme et oiseau (edition 1/4) Femme et oiseau (edition 1/4)]». International Sculpture road Amsterdam. Artzuid. [Consulta: 27 desembre 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Boix Pons, Antonio. Joan Miró: El compromiso de un artista, 1968-1983. Universitat de les Illes Balears. Tesi doctoral, 2010. 
  • DDAA.. Barcelona, una ciudad de vanguardia. Arte en las calles. La Vanguardia Ediciones, 2006. ISBN 84-96642-09-7. 
  • DDAA.. Suma Artis Historia General del Arte, pintura y escultura españolas del s.XX (1900-1939). Madrid. Espasa-Calpe S.A., 1992. 
  • DDAA.. Louise Bourgeois, Repairs in the sky. Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, 2005. 
  • DDAA.. Diccionario de pintores y escultores del siglo XX. Madrid. Forum artis, S.A., 1994. 
  • Dupin, Jacques. Miró. 1a ed.. Barcelona: Polígrafa, 1993. ISBN 84-343-0726-X. 
  • Dupin, Jacques. Joan Miró. Barcelona: Polígrafa, 2009. ISBN 978-84-343-1204-3. 
  • Escudero, Carme; Montaner, Teresa. Joan Miró, desfilada d'obsessions: 14 juny-2 setembre 2001. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84-923925-9-2. 
  • Jeffett, William. «The Shape of Color: Joan Miró's Painted Sculpture». A: Corcoran Gallery of Art (ed.). Joan Miró's Painted Sculpture (en anglès). Washington DC: Scala Publishers Ltd., 2002, p. 21-65, esp. 57-58. ISBN 1 85759 288 3. 
  • Malet, Rosa Maria. De Miró a Barcelona (paper). primera edició. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014. ISBN 978-4-942535-1-5. 
  • Punyet Miró, Joan; Gardy Artigas, Joan; Calero, Cristina. Joan Miró, Josep Llorens Artigas : ceramics: catalogue raisonné, 1941-1981. París: D. Lelong, 2007, p. 338-399. ISBN 978-2-86882-079-2. 
  • Penrose, Roland. Miró. 1a ed.. Londres: Thames and Hudson, 1993. ISBN 84-233-1976-8. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dona i ocell