Santa Maria del Pi
| Santa Maria del Pi | |
 |
|
| Situació | |
|---|---|
| • Territori | Catalunya |
| • Comarca | Barcelonès |
| • Municipi | Barcelona |
| • Coordenades | 41° 22′ 55.76″ N, 2° 10′ 26.02″ E / 41.3821556,2.1738944Coord.: 41° 22′ 55.76″ N, 2° 10′ 26.02″ E / 41.3821556,2.1738944 |
| Fitxa tècnica | |
| Estil | Gòtic català |
| Documentat | Des del 987 |
| Començament | 1321 |
| Acabament | 1391 |
| Consagració | 17 de juny de 1453 |
| Diòcesi | Barcelona |
| Festivitat | 15 d'agost, l'Assumpta |
| Dimensions | 54 x 16'50 m |
| Material | carreus |
| Estat d'ús | bo |
| Característiques | |
| Planta | una nau amb absis i capelles laterals |
| Campanar | Octogonal ( 1460-1497 ) |
Santa Maria del Pi és una església ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d'estil gòtic català declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 1931.
Taula de continguts |
Història [modifica]
L'església del Pi està documentada des del 987.[1] Tot i que hi ha la tradició de que existia en el mateix lloc una capella dedicada a Santa Maria ja en el segle IV. Situada en la confluència de l'antiga riera d'en Malla amb la via sepulcral romana dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino[2], anava cap a la zona de Sarrià, en un lloc anomenat des d'antic Palma del Pi o Pino. A l'entorn d'aquesta primitiva capella es va anar formant a partir del segle IV un dels primers ravals de la Ciutat fora muralles anomenat la Vilanova del Pi que, poc a poc, va anar conformant l'actual barri. El seu cementiri medieval és documentat l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. Malgrat les referències documentals, no s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, el que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsòl de la qual no ha estat excavat.[1] En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual.[1] Una imposta romanica situada al portal lateral de l'església, formada per capitells majoritàriament de caràcter fitofòrmic i datable al segle XII, s'ha relacionat amb aquesta construcció romànica desapareguda.
La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència ja de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.
Pere el Cerimoniós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església, sobretot a la façana.[3]
Va ser afectada pels bombardeigs del 1714 durant la guerra de successió espanyola i per l'explosió d'un polvorí proper uns quants anys més tard. A partir de 1717 comencen les reparacions de la volta de la ma del mestre d'obres Joan Fiter, reparacions que s'allarguen durant bona part del segle XVIII l'any 1723 es munten 4 vitralls atribuïts tradicionalment a Antoni Viladomat i Manalt, encara existents i poc després la reparació del mobiliari per part de Pere Costa i Cases. L'any 1771, Josep Mas i Dordal reposa el cadirat al presbiteri i refà l'altar major. Una gran modificació de tot el conjunt es realitza entre els anys 1863 i 1884 a càrrec de Francesc de Paula Villar i Lozano. En aquesta ocasió, es fa una intervenció agresiva seguint els criteris romàntics d'Eugène Viollet-le-Duc durant la que desapareixen algunes obres importants del renaixement i del barroc. Es va modificar l'interior, el presbiteri, on es va substituïr el cadirat rococó d'en Mas i Dordal per un de neogòtic, l'altar major i es va restaurar les teulades de les capelles, la portalada i la façana posterior. Cap el 1915 es va tornar a restaurar.[3]
L'any 1926 aquesta església fou la quarta de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XI.[4]
Va ser cremada l'any 1936 durant la guerra civil espanyola, perdent gran part del seu patrimoni i tot el mobiliari del presbiteri. A partir de l'any 1940 s'emprengueren les obres per reparar els desperfectes a càrrec de Josep Maria Jujol que s'allargaren fins als anys 1970, amb la distribució actual del presbiteri dissenyada per Joaquim de Ros i de Ràmis.
El 16 d'abril de 1783 hi fou batejada santa Joaquima de Vedruna (Barcelona, 1783-1854), fundadora de l'Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat. També hi contragué matrimoni el 24 de març de 1799.
L'edifici [modifica]
Consta d'una sola nau de grans dimensions (54 metres de longitud per 15,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis es cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau. Als peus del temple es troba el cor.
Exterior [modifica]
La façana principal, te damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda entre 1939 i 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat.[1] La façana és presidida per dues torres octogonals, una a cada costat. També de planta octogonal es l'enorme campanar al costat meridional de la capçalera, de cos exempt, de 54 metres d'altura i amb murs que a la base tenen un gruix de 3,55 metres. A la banda contraria, hi ha la façana lateral i l'absis que presenten un mur continu amb finestrals entre els contraforts, sobre aquests es veu una torreta vuitavada que conté una escala de cargol que permet l'accés a la coberta. Sobre els contraforts de la façana lateral encara es poden contemplar les restes dels campanars de cadireta, on devien ser les campanes abans de la construcció del campanar actual.[1]
- Porta principal, presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, es una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols. A l'entorn de la porta, de una manera semblant al portal de Sant Iu de la catedral, hi ha unes arcuacions cegues acabades en una motllura horitzontal.
- Porta lateral, coneguda com de l'Avemaria, és situada al centre de la façana lateral. Donava pas antigament al fosar gran, actual plaça de Sant Josep Oriol. Malgrat a la seva estructura clarament gòtica, amb arquivoltes, conserva una imposta romànica interessant, amb capitells esculpturats, segurament realitzada amb materials reutilitzats de l'anterior església.
- Porta de l'absis. Comunica amb la sagristia encara que avui no s'utiliza. Antigament donava pas a l'espai darrera del presbiteri de manera semblant a com és en l'Església dels Sants Just i Pastor. Data de l'any 1578 encara que va ser molt modificada durant la restauració de Francesc de Paula Villar i Lozano.
-
Absis i campanar, vistos de la placeta del Pi
-
La nau i el campanar
-
Timpà de la porta principal
-
Timpà de la porta de l'Avemaria
-
Imposta de la porta de l'Avemaria
-
Porta de l'absis
Interior [modifica]
Altar [modifica]
L'altar actual fou projectat l'any 1967, per Joaquim de Ros i de Ramis i el presideix una gran imatge de la Verge Maria, obra de l'escultor Enric Monjo de l'any 1973. Al presbiteri s'han succeït nombrosos retaules; el del segle XIV va ser substituït per un realitzat entre 1508 i 1514 pel pintor Joan de Borgonya, el qual va ser destruït en la guerra de successió espanyola l'any 1714 i n'hi va haver un altre de l'any 1736 desaparegut a les reformes efectuades l'any 1868 en què se'n va instal·lar un de neogòtic, projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i que fou cremat el 1936.[1] Des del 1986 s'hi pot veure un cadirat rococó de Josep Mas i Dordal de l'any 1771, que havia estat instal·lat originalment en aquest mateix lloc, fins que se'l substituí el 1868 per un de Francesc de Paula Villar que destruí l'incendi de 1936.[1]
El sepulcre del patró de vaixell Arnau Ferrer, mort el 1394 durant el setge de Catània, és al mur de la dreta de l'absis, es tracta de un sarcòfag de pedra sobre dos lleons. La sagristia és a continuació.
Capelles [modifica]
Entre les capelles destacables hi ha:
- Capella dels Dolors, antiga de la Mare de Déu de Gràcia.
- Capella de Sant Josep Oriol. Amb motiu de la beatificació de Josep Oriol el 1806 s'hi va fer un retaule, i quan va ser canonitzat al 1909 l'hi fou dedicat un altar dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell amb una imatge del sant de l'escultor Venanci Vallmitjana i Barbany. A les cantonades s'hi instal·laren quadres del pintor Llimona. Tot plegat fou cremat l'any 1936, i actualment hi ha una imatge antiga del sant, de Ramon Amadeu.[1]
- Capella de la Mare de Déu de Montserrat. S'hi troba enterrat Sant Josep Oriol que fou prevere de aquesta església entre 1687 i 1702.
- Capella de la Immaculada, antiga de Sant Miquel, que allotjà el retaule de Sant Miquel pintat per Jaume Huguet el 1455 - 1460, del qual se conserven unes taules al Museu Nacional d'Art de Catalunya, com per exemple Taula de l'aparició de Sant Miquel Arcàngel. Hi ha en aquesta capella el sepulcre del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1775).
- Capella de Sant Miquel, del Gremi de Revenedors, amb una escultura del sant obra de Salvador Gurri i Corominas de finals del segle XVIII.
- Capella Mare de Déu dels Desemparats, obra del artista Ramon Amadeu i Grau del segle XVIII.
- Capella de la Puríssima Sang. La capella, construïda en un edifici annex a l'església, es va finalitzar l'any 1486. Va ser utilitzada com a capítol de la comunitat fins que fou cedida a l'Arxiconfraria de la Puríssima Sang l'any 1547. Aquesta institució va costejar l'any 1670 la reforma de la capella amb la construcció d'un retaule barroc obra de Joan Grau.[1] El retaule que conté actualment és una còpia de l'anterior, cremat el 1936. Es tradició que en aquesta capella Sant Josep Oriol realitzava les curacions miraculoses.
Museu i tresor [modifica]
A partir de l'any 2011 és obert al públic el tresor de la basílica que conté importants mostres d'orfebreria com per exemple el Lignum Crucis de l'any 1498 o un magnífic calze amb esmalts anomenat tradicionalment el "Calze bo" donat a la Basílica per l'il·lustre Dr.Felip de Malla l'any 1431, de plata amb esmalts. A més, en el tresor, es conserven els quadres l'Adoració dels Reis de Juan Carreño de Miranda i La Sagrada Família d'Antoni Viladomat i Manalt i una excepcional col·lecció de pavesos del segle XIV. Complementa la part visitable una exposició permanent sobre la història i les característiques de la Basílica, així com sobre la vida quotidiana i les personalitat que hi han participat al llarg de la història.
Capella de Música [modifica]
Activa documentalment entre el segle XVII i l'any 1936, fou recuperada el 1990 per iniciativa de Jordi Sacasas i David Malet.
Mestres de capella [modifica]
- Benet Buscarons
- Pau Llinàs
- Pere Joan Llonell
- Josep Masvidal
- David Malet i Casamitjana
- Manuel Cabero i Vernedas
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 VERGES, T. Santa Maria del Pi i la seva història. Barcelona, 1992. Ed. La Formiga d'Or. ISBN 84-85028-31-7
- ↑ [1], Magí Travesset. La xarxa hidrogràfica del pla de Barcelona
- ↑ 3,0 3,1 Fitxa de la restauració de Santa Maria del Pi 2009-2010
- ↑ EXPLICACIÓ DEL TÍTOL DE BASÍLICA (IV), FRA VALENTÍ SERRA, caputxí
Bibliografia [modifica]
- Ramos, M. Lluïsa, Catedrals monestirs i grans edificis religiosos 2005 Barcelona, SGIT Geoestel SA ISBN 84-96295-15-X
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria del Pi |
