Plaça del Pi

Barcelona, Plaça del Pi

La plaça del Pi o la palma del Pi està situada al barri del Pi al districte de Ciutat Vella de Barcelona. La plaça formada davant la porta principal del temple és la que rep des de temps immemorial el nom de plaça del Pi. Una visió esquemàtica del paisatge: espai pla comprès entre dues rieres i el vell camí romà—l'actual carrer de la Boqueria—que sortia de la ciutat per la banda de ponent. Paisatge caracteritzat per un pi singular i per una església construïda tocant a les hortes.

El Barri

Al barri del Pi si troben algunes notes constants que caracteritzen la formació i la història dels seus carrers; no són solament aspectes de natura religiosa, justificada en aquest cas per l'existència de l'església parroquial, sinó notes purament topogràfiques i econòmiques; és a dir, degudes tant a la terra mateixa com a la intervenció social, més o menys conscient.

Aquest sector de la ciutat comprès entre el traçat de l'antic mur romà, representat ací pels carrers de la Palla i dels Banys Nous, i la Rambla; i entre els carrers de la Portaferrissa i de la Boqueria. En aquest espai és on semblen condensar-se les característiques a les quals s'al·ludeix.

Història

A la segona meitat del segle X es reflecteix en els documents la imatge d'una plaça o plana coneguda amb el qualificatiu de palma situada prop de la muralla i que degué quedar limitada, per una banda, pel curs de la riera del Pi, i per l'altra, per l'areny de la Rambla.

El fet de rebre el nom de palma permet de relacionar aquest paratge amb altres palmes ciutadanes, la de Sant Just, citada en la mateixa època, la de Santa Caterina, que se li sumà en el segle XIII, i encara es podria citar la palma de Sant Genís. Quin significat té aquest mot palma en la topografia ciutadana? No direm que són formes al·lusives al martiri dels sants patrons de les esglésies veïnes , perquè si bé podria pensar-se en les palmes martirials de sant Just, de santa Caterina o de sant Genís, no trobaríem justificat el nom en el cas de santa Maria.

Palma degué significar simplement «pla» per influència, potser, de la palma de la mà que algunes vegades es posa com exemple i ponderació de cosa plana. Així com diem: pla com la palma, o palmell, de la mà.

Deixant a part per infundades les suposicions d'una primera església paleocristiana, ho té un document irrecusable que demostra l'existència d'un temple amb el nom de Sancta Maria de ipso Pino en l'any 965, on es donava ja com a temple que presidia una certa plana als afores immediats a la muralla primitiva de Barcelona. Es tracta d'una referència al testament de Bonhom i al llegat que feia al monestir de Sant Pere de les Puel·les d'un hort situat en un indret anomenat la palma de Santa Maria del Pi.

Un altre document poc posterior precisa, per si restava algun dubte en la identificació, que la dita església es troba situada a occident de la ciutat.

Més tard, concorre una altra paraula amb significat similar: «pla» diem referint-nos a certs paratges ciutadans: pla de la Seu, pla d'en Llull, pla de la Boqueria, pla de Palau, o pla de les Comèdies. Tot prepara l'adveniment, i domini d'una tercera paraula: «plaça», amb igual significat, sense arribar a desterrar l'ús de les anteriors. Plaça era més aviat—com o és encara—indicació de mercat: plaça del Blat, plaça de l'Oli, o bé amb significació de plana urbana sense aplicació comercial.

Aquest document de l'any 965 encara permet un altra punt de meditació quan diu Sancta Maria de ipso Pino, frase que traduïda al català de l'època ens donaria Santa Maria des Pi, amb la forma arcaica de l'article, conservada en certes localitats de la Costa Brava i a les illes Balears. L'expressió Santa Maria des Pi, equivaldria a Sant Joan des Pi, que apareix també per la mateixa època juntament amb la de Sant Just des Vern fórmules ambdues que s'han conservat per a designar dues poblacions veïnes de Barcelona.

Llenguatge popular

El cas és, això no obstant, que la forma Santa Maria des Pi no sembla haver transcendit al llenguatge popular antic ni modern. L'existència simultània dels dos pins, el de Santa Maria, tocant a les muralles de Barcelona i el de Sant Joan al camí del Llobregat, evoquen un paisatge singular en el qual, més enllà dels seus alzinars i pinedes, destaquen alguns pins solitaris, notables pel sol fet del seu aïllament o per la seva extraordinària ufana.

Tradició popular

Façana de l'església del Pi

Segona la veu de la tradició popular, en temps de la invasió sarraïna el mar arribava encara a aquestes altures, i precisament en aquests contorns hi havia un barri de pescadors que posaren una forta resistència a la invasió. Quan hagué passat el flagell de la guerra i els temps foren més tranquils, un d'aquells mariners, supervivent de la lluita, trobà en la copa d'un pi una imatge de la Mare de Déu a la qual fou dedicada, en el mateix lloc del descobriment, una capelleta que amb el temps ha arribat a ésser el temple que avui admirem. El pi hagué d'ésser substituït per un altre que en perpetués el record, el qual arribà a tenir tanta ufana que la seva copa es veia per damunt dels edificis. Aquest gran pi existia encara quan tingué lloc la invasió francesa, i sembla que un soldat napoleònic li travessà el tronc amb una baioneta, i morí. Més tard fou plantat un altra pi i una altre fins arribar a l'actual, com a mostra de la tenacitat amb què s'intenta de salvar el valor espiritual de la llegenda.

Edificis notables

A més de l'església, en aquesta plaça s'aixeca la casa de l'antic gremi dels revenedors,l'enfront de la qual fou molt decorat amb esgrafiats, ja gairebé esvanits; té a més una fornícula, on hi havia hagut fins l'any 1936, la imatge de l'arcàngel sant Miquel, patró del gremi. Els revenedors tingueren en la seva capella de l'església del Pi un retaule amb magnifiques pintures del segle XV, de Jaume Huguet, del qual es conserven cinc belles taules al Museu d'Art de Catalunya. Tenien també un pas de la processó de Setmana Santa, obra de l'escultor Damià Campeny i Estrany, del segle XIX.

Hi ha encara a la plaça una altra casa notable: la casa de la Confraria de la Sang, curiós exemplar de l'arquitectura urbana dels primers anys del segle XVII.

Bibliografia

• Volum I. pàgs. 477 a 480 de Barcelona i la seva Història de Curial Editors per Agustí Duran i Sanpere (ISBN 84-7256-013-9)