Plaça Reial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Plaça Reial
Plaça Reial - Fanal de Gaudí.JPG
Plaça Reial amb un fanal de Gaudí en primer pla, i la font de les Tres Gràcies al darrere
Geografia
Barri(s) Barri Gòtic
Districte(s) Districte de Ciutat Vella
Municipi Barcelona
Construcció
Creació Francesc Daniel Molina i Casamajó
Inauguració 1848

La Plaça Reial està situada al costat de la Rambla, a la Ciutat Vella de Barcelona. Es va anomenar així perquè es va voler dedicar a Ferran VII, que havia estat rei durant el temps de construcció, i també per enaltir la monarquia.

En un principi, abans de ser construïda, s'havia pensat dir-ne "Plaça dels herois espanyols", però passats uns anys amb diferents opcions de construcció i a causa de l'absolutisme implantat per Ferran VII, es va manar eliminar tots aquells noms de carrers i places que tinguessin relació amb el liberalisme.

Projectes inicials[modifica | modifica el codi]

Panoràmica de la Plaça Reial


Les idees per reconvertir l'antic convent de Santa Madrona, dels caputxins, van començar a sorgir el 1822 i després de la crema de convents (1835), va començar-ne el desmantellament per convertir l'espai en galeries i un gran teatre per a la ciutat. Va convocar-se un concurs de projectes al qual van presentar-s'hi dos de diferents: el de Josep Oriol Mestres i el de Francesc Daniel Molina i Casamajó. Mentre es decidia la resolució, l'Ajuntament cedí l'espai per a la seva explotació, i entre 1842 i 1848 hi va funcionar un teatre, el Teatre Nou.

La inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 1847, va fer desestimar la idea de construir-hi un teatre i es va decidir fer-hi la plaça el 1848. Va ser dissenyada i construïda per l’arquitecte i urbanista Francesc Daniel Molina i Casamajó.

Història[modifica | modifica el codi]

El passatge Bacardí

És una de les places més distingides de Barcelona. Es troba baixant la Rambla a mà esquerra i és l'única plaça porticada de la ciutat, cosa que li dóna caràcter i la converteix en excepcional. Limita amb la Rambla dels Caputxins, el carrer Ferran, el carrer Colom i el carrer Escudellers. També topa amb el primer passatge cobert que es va fer a Barcelona, el de Bacardí, no gaire ben conservat.

L’espai concret que ocupa l’actual Plaça Reial va ser comprat pels caputxins del convent del Mont Calvari l’any 1717 per construir-hi un nou convent (1718). El convent dels Caputxins va aprofitar alguns trams de la muralla medieval i comprenia tot l’espai que a l’actualitat es correspon amb el carrers del Vidre, Escudellers, la Rambla i el Portal de la Boqueria. L’església conventual es trobava situada a la Rambla, a l’alçada de l’ actual entrada al carrer Ferran mentre que a la zona sud es situava l’hort (centre de la Plaça Reial). Cal remarcar també la fàbrica d’hàbits de llana a tocar del carrer del Vidre que els religiosos van establir.[1]

L’any 1822, en ple Trienni Liberal, va significar el canvi en la propietat del terreny que va passar a l’ Ajuntament, el qual no va poder enderrocar el convent fins l’any 1835 degut a l’esdeveniment de l’anomenada Dècada Absolutista. També l'any 1835 es produí la destrucció del convent de Sant Josep, ubicat llavors en l’ actual Mercat de la Boqueria. La intenció era construir en el seu solar una plaça semblant a la plaça Reial, i inicialment es va projectar i arribar a construir la plaça del Treball, de la qual en són una mostra els pòrtics conservats fins a l’actualitat. Posteriorment, al seu interior s’hi va construir l’estructura del mercat de Sant Josep, estructura que ha perdurat sense gaires alteracions fins als nostres dies. Pel que fa a la Plaça Reial, cal remarcar que va ser construïda entre 1850 i 1859 sota una claríssima manifestació d’urbanisme napoleònic, juntament amb el projecte realitzat el 1848 per l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, guanyador del concurs municipal per a la nova plaça. I és precisament en el lloc on avui hi ha la plaça, on s’ubicava el convent de caputxins citat anteriorment. Ja als anys cinquanta del segle XX, Adolf Florensa realitzà un programa d’intervencions que es caracteritzava per la concentració i les falses restauracions d’edificis de caràcter històric i artístic. El barri es convertí en un "parc temàtic" on es reedificaren construccions d’altres indrets i s’afegiren elements aliens per donar una cohesió estètica a tot el conjunt, actuacions aquestes que van ser criticades per part d’historiadors de renom com Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili i Agustí Duran i Sanpere[1]

Pel què fa a la seva morfologia interna, durant el segle XVIII var canviar dràstica- ment a causa de la gran densificació soferta: se subdividiren els grans casalots en pisos irregulars i mancats de serveis; s’aprofità tota parcel·la, suprimint les hortes que hi persistien, creant habitacions mal il·luminades i pitjor ventilades i s’enderrocà la casa antiga per construir-ne una de nova amb un increment des- mesurat de l’alçada. El segle XIX serà, però, el de les grans transformacions en l’estructura i en la morfologia del barri, a causa de diversos fenòmens: la transformació dels cementiris parroquials en places públiques (Pi, Sant Just, Sant Jaume, Sant Miquel, Sant Sever, la Mercè, etc.); el buidat de grans peces, en la majoria de casos proce- dents de la crema i desamortització de convents, així com l’enderrocament de pa- laus, amb el consegüent canvi d’ús (places: Reial, Medinaceli, etc.) i ocupació per les institucions (Govern Militar, Capitania Militar, àmpliament de l’ Ajuntament de Barcelona, etc.); l’enderrocament de les muralles, que obrirà el barri i aportarà no- ves parcel·les i solars; l’obertura de l’eix dels carrers Ferran- Jaume I i de la Via Laietana; etc[1]

La plaça és actualment un punt de reunió d'un públic molt heterogeni, perquè és un lloc per estar assegut i prendre unes copes a l'aire lliure a les terrasses sota les arcades que la caracteritzen. De nit, també és bastant freqüent trobar gent, ja que als seus voltants hi ha bars, llocs per ballar i escoltar musica. És una de les places amb més vida i ambient tant diürn com nocturn. A més els caps de setmana a la plaça es pot veure les reunions de col·leccionistes de monedes i segells. També és un lloc molt utilitzat per a celebrar esdeveniments de la capital catalana. Durant les festes de la Mercè és un dels lloc escollit per fer els balls típics de la Festa Major i un dels escenaris del festival de música paral·lel BAM.

Relació amb aspectes estudiats del s.XVIII al XIX[modifica | modifica el codi]

El poble espanyol després de la guerra del Francès, es va debatre entre l'absolutisme i el liberalisme. L'any 1814 Ferran VII es va anomenar rei, implantant l'absolutisme a l'estat Espanyol. Per això va voler eliminar qualsevol ideal amb el liberalisme i un dels fets va ser canviar els noms d'alguns dels carrers i places que tenien alguna relació amb personatges que havien col·laborat amb els liberals.

Altres aspectes a destacar[modifica | modifica el codi]

Agermanada de la Plaça Garibaldí (Mèxic D.F.)

El 1893 tingué lloc a la plaça Reial l'atac amb bomba contra el general Arsenio Martínez Campos[2] perpetrat per Paulí Pallàs i Latorre, el qual després de cometre'l llença la seva gorra a l'aire cridant visques a l'anarquia.

A la plaça existeix una font central de ferro anomenada de les Tres Gràcies, projectada per Antoni Rovira i Trias (1876), i els seus dos fanals són obra d'Antoni Gaudí, manifestacions escultòriques de la seva fase de desenvolupament inicial en que l'artista sent un fort compromís amb la tradició catalana i enalteix als grans herois de la història militar del Prinicipat. A la part superior dels fanals ressalta un casc amb un sinuós drac on l'artista transmet l'heroisme dels conqueridors medievals catalans. Al seu voltant es poden contemplar la decoració amb palmeres reials i els edificis que l'envolten són uniformes, porticats, decorats amb motiu de terra cuita hel·lenitzants, bustos de navegants i d'exploradors americans i escuts aguantats per infants indis. La plaça va ser renovada totalment l'any 1982.

També cal destacar que l'any 1988 va ser considerada agermanada de la Plaça Garibaldi (Ciutat de Mèxic) i és per això que del 10 al 16 de setembre de 2008 es va celebrar la setmana de Mèxic a Barcelona, i com no, a la Plaça Reial.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bonet, Llorenç / Casas, Roger: Guía de Arquitectura de Barcelona, Barcelona 2004, p. 60ss. ISBN 8-49624-164-5
  • Estanislau Roca i Blanch, Estanislau Roca, Dani Mòdol i Deltell: El Projecte de L'espai Viari, Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 2004, p. 34s., ISBN 8-48301-747-4

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Plaça Reial». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p.41. ISBN 84-297-3521-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plaça Reial Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 22′ 48.451″ N, 2° 10′ 31.055″ E / 41.38012528°N,2.17529306°E / 41.38012528; 2.17529306