Empúries

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la ciutat antiga d'Empúries. Vegeu-ne altres significats a «Empúries (desambiguació)».
Empúries
Empúries Map.png

Mapa de les excavacions emporitanes

Nom iber Indiké
Nom grec Ἐμπόριον /Emporion/
Nom llatí Emporiae
Localització L'Escala
País Catalunya Catalunya
Coordenades 42° 08′ 05″ N, 3° 07′ 14″ E / 42.13472°N,3.12056°E / 42.13472; 3.12056Coord.: 42° 08′ 05″ N, 3° 07′ 14″ E / 42.13472°N,3.12056°E / 42.13472; 3.12056
Període Ocupació des del 580 aC fins al s. V
Excavacions Del 1908 fins a l'actualitat
Gestor Generalitat de Catalunya
Arqueòlegs Josep Puig i Cadafalch, Pere Bosch Gimpera, Emili Gandia i Ortega, Martín Almagro, Eduard Ripoll, Enric Sanmartí, Xavier Aquilué
Troballes muralles, porta d'accés, dues torres, vies, àgora, fòrum, stoa, temples, banys públics, palestra, botigues, amfiteatre, necròpolis, estàtua d'Asclepi d'Empúries, dracmes, mosaic del Sacrifici d'Ifigènia i mosaic dels Peixos

Empúries (en grec antic Ἐμπόριον[1] /Emporion/ "comerç"; en llatí Emporiae) fou una antiga colònia grega i romana a l'extrem sud del golf de Roses, al nord-est del contemporani municipi de l'Escala, concretament al sud de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom. S'estén des de l'antiga gola del Fluvià (El Riuet) fins a tocar de l'antic braç del Ter que desembocava al nord de la vila de l'Escala platja del Rec del Molí. L'espai és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya i l'excavació arqueològica de major durada a Catalunya. Actualment, les ruïnes són propietat de la Generalitat de Catalunya i formen part d'un parc arqueològic. Al seu recinte hi ha l'antic convent de Santa Maria de Gràcia d'Empúries pràcticament reconstruït durant la dècada de 1910 que allotja el Museu Monogràfic d'Empúries (MHC).

Estructura[modifica | modifica el codi]

El jaciment, excavat només parcialment, es pot dividir en quatre parts, d'ocupacions successives, situades entorn d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d'Empúries) anomenada pels arqueòlegs Palaiàpolis (ciutat vella); la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada a l'oest de la Neàpolis, i restes d'un poblat ibèric dels indigets fins avui encara no localitzat arqueològicament.

La ciutat estava emmurallada i les muralles es van refer en diversos moments. Al centre de la Neàpolis hi ha la plaça o àgora. Només es conserva una porta d'accés a la ciutat, al sud, flanquejada per dues torres quadrades. Els carrers eren irregulars i adaptats al terreny natural. Al costat de la plaça hi havia una Estoa (edifici per a transaccions mercantils). La ciutat tenia diversos temples que se suposa que estaven dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi).[2]

La ciutat romana estava envoltada d'una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines. Tenia una gran plaça fòrum porticada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Al sud de la Neàpolis s'han trobat diverses restes d'usos industrials i, en especial, relacionades amb treballs metal·lúrgics.

Es coneixen diverses necròpolis al voltant de la ciutat.

La Paliàpolis[modifica | modifica el codi]

L'antiga petita península on hi havia la Paliàpolis es troba avui dia unida a terra ferma. En aquesta antiga península, avui es troba el poble medieval de Sant Martí d'Empúries, mentre que la part que abans fou l'antic port grec i que fou enterrada per sediments es troba ocupada per horts. Aquesta zona amb prou feines ha estat excavada, ja que des de l'antiguitat ha estat habitada. Sembla que després de la fundació de la Neàpolis, la Paliàpolis es féu servir com a Acròpoli (fortalesa i temple). Estrabó parlà d'un temple dedicat a Àrtemis que es trobava en aquesta illa.[3]

Neàpolis[modifica | modifica el codi]

Basílica paleocristiana amb paviment de mosaic datada dels segles IV i VII dC, situada sobre la stoà adossada a l'àgora. Posterior a l'abandonament de la palaiapolis fou construïda a sobre d'aquesta

En aquesta part es troben els edificis més representatius de la ciutat. Fou fundada la primera meitat del segle VI aC,[4] convé tenir en compte que gairebé tot el que s'observa a primer cop d'ull correspon a les èpoques republicana i imperial, i fins i tot al començament de l'alt medieval. Per això el que és estrictament grec, tant de les èpoques arcaica i clàssica com de l'època hel·lenística, es troba al subsòl i només és visible en certs sondeigs realitzats abans de 1939, a les zones excavades a partir dels anys 80, especialment a la zona sud de la ciutat i a la zona nord de la neàpolis excavada a partir del 2005.

Muralles i edificis defensius[modifica | modifica el codi]

La Neàpolis consistia en un recinte emmurallat formant un rectangle molt irregular de 200 x 130m, el port se situava al nord. El sud de la Neàpolis està delimitat per una muralla amb aparell ciclopi construïda durant la segona meitat del segle II aC, i gran part dels blocs de calcària que la formen, provinents d'una muralla grega anterior del segle IV aC, s'han trobat a uns vint-i-cinc metres cap a l'interior de la ciutat. En desplaçar la muralla les pedres van servir com s'ha comentat per construir la nova muralla exterior, mentre que el que en quedà fou sepultat sota una gran aportació de terra que va fer pujar el nivell de la ciutat considerablement.

La muralla es desplaçà el segle II aC, segurament a causa de la necessitat de guanyar espai per a construir un conjunt de nous temples. La nova muralla, la del segle II aC, està flanquejada per dues torres quadrangulars i l'angle sud-occidental estava protegit per un important baluard. Si bé s'ha comentat l'existència d'una muralla del segle IV aC i una altra del segle II aC, diverses intervencions arqueològiques han constatat l'existència d'un parapet o protoeixisma de la segona meitat del segle III aC, que actualment es troba sota el recinte de Serapis, que evitaria que la maquinària de guerra s'apropés a la muralla.

Quant a la muralla que tancava la Neàpolis per l'oest, s'ha documentat l'existència d'una torre de vigilància o atalaia de gran mida, que ha estat datada del segle V aC, aquesta fortificació i la torre del segle V aC trobada a la zona sud de la ciutat degueren formar part d'un complex defensiu anterior a l'edificació de la muralla del segle IV aC. Finalment, el mur de l'oest separava Neàpolis de la ciutat ibèrica d'Indika.

El recinte d'Asclepi[modifica | modifica el codi]

A l'espai guanyat amb l'ampliació de la muralla cap al sud de la ciutat el segle II aC es construïren diverses construccions de caràcter religiós que, en part poden ser identificades amb un Asklepieion, amb l'ampliació de la muralla, el primitiu recinte d'Asclepi, del segle IV aC, es va modificar completament, i va quedar a partir d'aleshores dins els murs. L'Asklepieion era un centre terapèutic i religiós consagrat al déu Asclepi.

Vista del recinte d'Asclepi.

El recinte sembla que estava compost pels tres temples que es troben a l'oest del conjunt, al costat d'unes cisternes, un pou i un edifici porticat o aditon un edifici on els malalts experimentavan el somni sagrat a partir del qual els sacerdots establien el tractament terapèutic que calia seguir. Quant a les cisternes eren el lloc on s'emmagatzemava l'aigua necessària per dur a terme els ritus de purificació als quals s'havia de sotmetre el malalt, i el pou obert potser contenia les serps consagrades al déu.

El recinte de Serapis[modifica | modifica el codi]

A mitjans del segle II aC, al mateix temps que es construïa la muralla externa de la ciutat i es demolien la muralla grega del segle IV aC i el parapet del segle III aC, a Empúries es va decidir construir una plaça porticada en l'espai guanyat en desplaçar la muralla. Més endavant probablement en la primera meitat del segle I aC, aquesta va tenir una important transformació, en ser construït a la seva zona occidental un temple tetràstil, dòric i amb escales laterals, consagrat segurament a la divinitat de Serapis. De l'existència d'aquest recinte a Serapis, es pressuposa la importància que van tenir a Empúries en els períodes hel·lenístic i republicà, els cultes procedents del Mediterrani oriental, segurament per l'arribada de mercaders d'Orient, que van aprofitar l'existència d'una ciutat portuària, oberta a l'exterior, per establir-s'hi i transformar-la als segles II i I aC, en un empori comercial i cultural de gran influència.

Necròpolis[modifica | modifica el codi]

Les necròpolis d'Empúries s'estenen més de mil anys, en una llarguíssima etapa que va des del s. VII aC fins a l'Edat Mitjana. No obstant això moltes tombes van ser saquejades. Almagro va realitzar dos volums[5] que recullen totes les dades sobre la major part de cementiris de la zona. N'hi ha de quatre tipus: grecoindígenes, tardorrepublicanes, alt-imperials i baix-imperials.[6]

Greco-indígenes (s. VI-III aC)[modifica | modifica el codi]

Van ocupar els costats sud i oest de la Neàpolis, en estar tancats pel mar l'est i el nord. Són de les necròpolis més espoliades. El sector oest va ser ocupat per l'anomenada necròpolis de la muralla nord-est, enclavament funerari d'indígenes hel·lenitzats en la qual predomina el ritu de la incineració. La del sector sud durarà mil anys sense interrupció i hi veiem ritus tant d'inhumació com d'incineració (s. V aC-VI dC).

Tardorrepublicana (s. II-I aC)[modifica | modifica el codi]

Hi ha un grup antic que seguirà utilitzant les necròpolis antigues amb inhumacions i incineracions, possiblement els grecs i indígenes de la Neàpolis. Un altre grup serà predominantment incinerador i tindrà la seva necròpolis, la més antiga documentada, al vessant nord del veí turó de Les Corts, situat al sud-oest de la ciutat. Aquesta necròpolis va funcionar sobretot durant els segles II i I aC, trobant petits túmuls de planta quadrada construïts amb carreus de pedra picada en el centre se situen les restes de la incineració.

Altoimperial (s. I aC-II dC)[modifica | modifica el codi]

No consten amb claredat enterraments des del segon quart del s. I aC fins a l'època d'August, uns 35 anys. A partir de llavors s'observa que els enterraments se situen en un vessant del pujol sobre la qual s'assenta l'urbs romana.[7] Es comença a imposar la inhumació al segle II.

Baiximperial (s. III dC-VI dC)[modifica | modifica el codi]

Parlar d'aquesta època no és fàcil, així com donar cronologies precises per la falta d'aixovars en les tombes. Tota l'àrea de l'antiga ciutat grega estava plena d'inhumacions, potser relacionades amb el culte de la basílica paleocristiana o Cella Memòria allà enclavada. També segueixen les inhumacions en moltes de les antigues necròpolis (com la Bonjoan, en ús durant mil anys) d'èpoques anteriors i altres noves. Potser aquestes estaven relacionades amb les villae o cases de camp romanes ubicades prop d'elles. És destacable el monument funerari del Castellet i les tombes al seu voltant.[8]

Història[modifica | modifica el codi]

Des del segle IX aC, al Bronze Final, els pobladors indígenes d'aquesta costa de l'Empordà vivien en turons que sobresortien dels aiguamolls. Un d'aquests poblats es trobava a la península on avui hi ha Sant Martí d'Empúries.

Vas grec amb figures roges del segle IV aC, mostrant una mènade perseguida per un sàtir.

Al segle VII aC, aquest poblat ja mantenia contactes comercials amb els etruscs, fenicis i grecs, i cap al 580 aC, els comerciants grecs de Focea procedents de Massàlia[9] van fundar Empúries sobre el turó de Sant Martí (Paleàpolis) i cap a la meitat del segle VI aC es van estendre a terra ferma (Neàpolis). Depenien inicialment de Massàlia, però cap al 500 aC ja se n'havien independitzat. La ciutat, envoltada per una muralla i amb una muralla interior que separava les zones grega i Indiqueta[10] es desenvolupà gràcies a una activitat comercial que abastava tota la costa mediterrània. La seva influència sobre els indígenes donà lloc al naixement de la cultura ibèrica.

L'any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica hi desembarcà un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió, amb l'objectiu de tallar la rereguarda de l'exèrcit cartaginès d'Anníbal. Amb aquest fet s'inicià la conquesta romana de la península Ibèrica.[2]

El 197 aC durant la gran revolta indígena, els indigets de la ciutat es van mantenir neutrals.[10] El 197 aC Marc Porci Cató Censorí hi va instal·lar un campament i en va fer el seu centre per a la lluita contra la resistència ibèrica a l'ocupació, i als seus voltants s'hi va produir la decisiva batalla d'Emporion. El campament fou transformat en una ciutat romana a les primeries del segle I aC. A l'època de l'emperador August les ciutats grega i romana es van unir físicament sota el nom plural de Municipium Emporiae. A mesura que anaven prenent importància altres ciutats romanes, com Barcino, Gerunda o Tarraco, Empúries n'anava perdent.

A la segona meitat del segle III sembla que tant la Neàpolis com la ciutat romana ja estaven abandonades[11] i la població es concentrà a Sant Martí d'Empúries, que fou seu episcopal durant l'època visigòtica (Bisbat d'Empúries). La Neàpolis va ser utilitzada com a cementiri i s'hi va construir una basílica paleocristiana.

Després de la conquesta musulmana esdevingué la carolíngia al segle VIII, i amb els francs fou capital del Comtat d'Empúries. Pella i Forgas afirma que fou saquejada durant l'expedició normanda de 859 (probablement entre el 859 i el 862) i que fou aquesta la raó de la seva ruïna[12] i destruïda pels musulmans en la ràtzia de 935[13] el comte traslladà la capital a Castelló. Des de llavors Empúries fou un petit nucli de pescadors, que al segle XVI fundaren la vila de l'Escala.

Període grec[modifica | modifica el codi]

El 575 aC arriben a la península els últims colonitzadors grecs, els foceus, versats al comerç de llarg distància. Els foceus no creaven colònies de poblament, sinó que llur objectiu era sobretot comercial. La pròpia metròpoli, Focea, està erigida amb aquest fi.

S'estableix la Palaiàpoli, "ciutat antiga", com un simple port comercial illenc on es pot fer escala a la desembocadura del riu Fluvià. Amb l'arribada dels grecs els indígenes es tornen productors de béns de consum que intercanvien amb els hel·lens per mercaderies més preuades com el vi. Al començament depèn de Massàlia, com es pot observar en el gran quantitat d'àmfores trobades d'aquella època.

El 550 aC, segons Estrabó, s'estableix una segona fundació, ara a terra, en detriment de la Paliàpolis, que experimenta un gran desenvolupament urbanístic. Les paraules d'Estrabó queden recollides a la seva Geografia:

« Els emporitans habitaven abans una petita illa davant la costa que avui s'anomena Paliàpolis, però avui dia viuen ja en terra. Empòrion és una ciutat doble que està dividida per una muralla, abans tenia, com a veïns, alguns indiketes [...]. Però amb el temps s'uniren en un sol estat, compost de lleis bàrbares i gregues, com succeeix també a altres moltes ciutats» »
Estrabó, Geografia, III. 4, 8.

Després de la conquesta de Focea per Cir II, emperador de Pèrsia el 546 aC, els foceus fugen a la nova colònia d'Alàlia, a Còrcega. Tanmateix, llur presència incomoda els cartaginesos, que formen una coalició amb els etruscs per fer-los-en fora. El 535 es produeix la Batalla d'Alàlia. Els foceus tornen a fugir, ara es refugien a Massàlia i Empòrion. La ciutat va veure com augmentava sensiblement la població pels refugiats.

El segle V aC es produeix una època de gran prosperitat basada sobretot en el comerç grec, en especial amb l'avituallament atenenc. S'establiren acords polítics i comercials amb la població indígena (que fundà a la rodalia la ciutat d'Indika). A causa de la seva situació en la ruta comercial entre Massàlia i Tartessos, la ciutat es convertí en un gran centre econòmic i comercial a més de la major colònia grega a la península Ibèrica.

Moneda de la seca d'Empòrion. A l'anvers es veu el cap del a nimfa Aretusa i al revers la llegenda «Emporiton» en grec i un pegàs, símbol de la ciutat.

A partir del segle IV aC la ciutat ja creix de forma considerable i es coneix com Empòrion (Ἐμπόριον). Segueix havent-hi molt de comerç grec amb la península i es comença a encunyar les primeres monedes, anepigràfiques, en un primer moment, i amb la llegenda EM, més endavant. A finals d'aquest segle s'emeten ja dracmes amb el tipus del cavall parat, segons un model púnic, i després amb el característic Pegàs al revers i el cap d'Aretusa a l'anvers.

Segueix el període d'esplendor fins l'arribada dels bàrquides. La competència crea una recessió en l'economia emporitana. Els emporitans envien una ambaixada a Roma demanant ajuda. Roma tanca el Tractat de l'Ebre amb Àsdrubal el 226 aC, segons el qual els puns no podien passar el riu. Amb la Segona Guerra Púnica Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma. El 218 aC els romans envien un exèrcit, que desembarca a Empúries, amb la missió de tallar els subministraments d'Anníbal. Aquest fet és citat per Titus Livi:

« Mentre aquestes coses ocorrien a Itàlia, Cn. Corneli Escipió, enviat a Hispània amb una esquadra i un exèrcit, salpà de les boques de Roine i doblant els monts Pirineus abordà a Empúries. Hi desembarcà l'exèrcit, i començant pels lacetans, sotmeté a Roma tota la costa fins a l'Ebre, de vegades renovant aliances, d'altres establint-les. »
Titus Livi, Ab urbe condita, XXI. 60, 1-3.

Període romà[modifica | modifica el codi]

Mosaics a la part romana de la ciutat antiga d'Empúries.

La primera presència romana a Empúries suposà la construcció d'un campament romà estable de l'exèrcit, on avui dia es troba la ciutat romana, tot i que l'existència d'aquest campament no va suposar la submissió de la ciutat grega a la República, sinó que ambdues eren iguals. Això ocorregué amb l'arribada a Hispània del cònsol Marc Porci Cató. Després de desembarcar a Roses, el seu exèrcit (entre 52.000 i 70.000 homes) es dirigeix a Empúries. Titus Livi fa referència a aquest fet bo i descrivint la ciutat:

« Empúries estava formada per dues ciutats separades per una muralla. Una ciutat habitada per grecs de Focea, com els massolites, i l'altra per hispans. La ciutat grega, propera al mar, estava envoltada per una muralla de menys de 400 passes. La ciutat hispana, més allunyada de la costa, tenia una muralla de 3.000 passes de perímetre (...) La part de la muralla que mirava a terra, ben fortificada, tenia una sola porta vigilada per un magistrat per torn. Durant la nit muntaven la guàrdia a les muralles la tercera part dels ciutadans (...). »
— Titus Livi, Ab urbe condita, XXXIV, 9.
Bust de la “dama Flàvia” trobada a Empúries i conservada a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya, una rèplica s'exposa al Museu Monogràfic d'Empúries, rep el seu nom pel pentinat popularitzat durant el regnat de la dinastia Flàvia (segle I)

Al voltant del 100 aC es construí una ciutat romana de nova planta, que convisqué amb tota igualtat amb la vella colònia grega. D'altra banda, tot i la igualtat, la presència de Roma va influir tant sobre el petit nucli grec que els propis grecs es van anar romanitzant, fins que durant el principat d'August se'ls fou concedida la ciutadania romana, fet que provocà que els nuclis grec i romà acabessin físicament units, com a conseqüència de la unificació d'ambdues ciutats sota un mateix estatus jurídic es troba per tant el denominat municipium Emporiae. Cal destacar que quant al nucli indígena Indika, se saben algunes dades gràcies a passatges d'Estrabó i Titus Livi, qui expliquen que la comunitat grecoromana i la indígena vivien separades per un mur.

Mantingué les seves institucions fins a la guerra civil entre Pompeu i Juli Cèsar, data en què el partit pompeià guanya a la ciutat, i això suposà, després de la victòria de Cèsar, l'anul·lació de la seva independència i l'establiment d'una colònia de veterans just al costat.

A partir del segle I, després de la conquesta total d'Ibèria per Roma, Empúries entrà en decadència, enfosquida pel poder de Tàrraco i Bàrcino. La primera, convertida en capital, féu que les antigues ciutats romanes d'origen republicà entressin en un llarg procés de decadència. A finals del segle I es comencen a abandonar les zones d'Empúries i certs edificis s'enfonsen.[14]

Excavacions[modifica | modifica el codi]

Tot i que hi hagué algunes intervencions anteriors a la recerca de pedra per a la construcció, per exemple la plaça forta de Roses i la Ciutadella de Perpinyà foren en part bastides amb materials procedents d'Empúries; i d'antiguitats per a omplir col·leccions privades, la primera intervenció amb finançament públic tingué lloc l'any 1846, sota la direcció del religiós i pedagog Julián González de Soto i el patrocini de la Diputació de Girona. Malgrat la marxa de González de Soto a Madrid les excavacions continuaren sota el control del cap de la duana de l'Escala Gabriel de Molina, membre de la Societat d'Arqueologia; i de Joaquim Pujol i Santo, membre de la Comissió de Monuments de Girona, al llarg de l'any 1847. Els escassos resultats obtinguts i l'esgotament de la subvenció de 6.000 rals concedida per la Diputació comportaren l'abandó de les excavacions. De fet, bona part de les peces procedents d'Empúries que actualment es conserven al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants provenen d'aquesta intervenció.[15]

L'any 1908 hi van començar les excavacions realitzades de forma planificada i amb objectius predefinits, dirigides per Emili Gandia i Ortega, sota les ordres de Josep Puig i Cadafalch i després de Pere Bosch Gimpera, que continuaren al llarg del segle XX i fins al present. Es considera que se n'ha excavat menys d'un 25%.[16]

L'any 1909 s'hi va trobar l'estàtua de l'Asclepi d'Empúries, la figura grega de gran format més occidental. S'hi han fet tota mena de troballes, algunes de les quals d'objectes de gran qualitat artística, com ara una Venus, un cap d'Afrodita o d'Apol·lo, un de Zeus, nombrosos mosaics entre els quals en destaquen el Sacrifici d'Ifigènia i els dels Peixos, etc.

Una selecció de les troballes es pot contemplar al Museu monogràfic de les ruïnes i a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Monedes[modifica | modifica el codi]

Vista panoràmica de la platja d'Empúries (Alt Empordà)

Empúries fou el primer lloc de Catalunya on es va batre moneda. Les monedes o dracmes d'Empúries que s'han trobat van del segle V fins al III aC. Basats en aquestes, els ibers també van crear monedes d'imitació, i s'introduí així l'economia monetària al nostre país.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Estrabó. «III 4, 8». A: Geografia (en grec). 
  2. 2,0 2,1 Masanés, Cristina. «Desenterrant Empúries». Sàpiens [Barcelona], núm. 71, setembre 2008, p. 46-49. ISSN: 1695-2014.
  3. Estrabó, III, 4, 19.
  4. http://www.mac.cat/alt/prepact/cat/emp/historia.html
  5. Almagro, Martín (1953) "Las Necrópolis de Ampurias I: Las Necrópolis Griegas". Barcelona 1953, i Almagro, Martín (1955) "Las Necrópolis de Ampurias II: Las Necrópolis Romanas e Indígenas. Barcelona 1955.
  6. «Alfonso López Borgoñoz "Distribución cronològica y espacial de las necròpolis ampuritanas" en VV.AA. "De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispania Citerior" pp. 275-298. Institut d'Estudis catalans. Ítaca. Barcelona, 1998.».
  7. López Borgoñoz, Alfonso. «Las necrópolis altoimperiales ampuritanas». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], Vol XXXVII, 1996-1997, 1997, pp. 711-744.
  8. «Josep M. Nolla, Jordi Sagrera "Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis" Girona: Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Girona, 1995, 329 p. Estudi General, 15». y «Josep M. Nolla "Tombes i Cementiris del sector nord-oriental del turó d'Empúries" Arqueologia AIEE, Figueres, 33 (2000), pàg. 11-20.».
  9. Villaronga, Leandre. Numismàtica antiga de la península Ibèrica: introducció al seu estudi. 1a ed. (en català). Institut d'Estudis Catalans, 1978, p.94. ISBN 84-7283-772-6. 
  10. 10,0 10,1 Josep M. Nolla, la campanya de m. p. cató a empúries el 195 a.c. Algunes consideracions
  11. «Visita romana». La Seu d'Empúries. Museu d'Arqueologia de Catalunya. [Consulta: 7/11/2013].
  12. Pella y Forgas, José. «cap. XIX». A: Luis Tasso y Serra (impresor). Historia del Ampurdan (en castellà). Luis Tasso y Serra (impresor), 1883, p. 321. «Para mi no admite duda que desapareció Ampurias en la escursión de normandos de los años 859 a 862, lo que se aviene con la época en que se perdió casi por completo el nombre de la ciudad en historias y documentos.» 
  13. Pere Balañà i Abadia, L'islam a Catalunya, p. 38
  14. Cepas, Adela; Guitart i Duran; Fatás Cabeza, Guillermo. [Tabula Imperii Romani Tabula Imperii Romani]. CSIC, 1997, p. 75. ISBN Tabula Imperii Romani. 
  15. Buscató, Ll. i Pons Ll.,La descoberta d'Empúries: les excavacions de 1846 i 1847
  16. «Empúries». Històries de Catalunya. TV3. [Consulta: 8/10/2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]