Art paleocristià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La imatge de Jesús com a Bon Pastor a les catacumbes de Domitilla a Roma

L'art paleocristià és l'art produït pels cristians o sota un patrocini cristià entre l'any 200 i l'any 500. Abans de l'any 200, no queden produccions artístiques que puguin ser qualificades de cristianes amb certesa. Després de l'any 500, l'art paleocristià obre la via a l'art bizantí, i a l'art romànic.

Abans del 200, l'absència de realitzacions artístiques o arquitecturals durables reflecteix la posició social desfavorida i perseguida dels primers cristians, el que es limitava el mecenatge. D'altra banda, l'Antic Testament, anant en contra de la producció de tombes pintades, també pot explicar aquesta absència. Finalment, és possible que els primers cristians hagin utilitzat temes pagans per expressar temes cristians. Si tal fos el cas, aquest art cristià no és identificable com a tal immediatament.

Els primers cristians van utilitzar les mateixes formes artístiques que les de la cultura romana pagana en la qual evolucionaven: frescs, mosaics, escultures, i miniatures. En les seves realitzacions, els primers cristians no només van utilitzar les formes artístiques romanes de l'Antiguitat, sinó també l'estil romà clàssic tardà, present en els primers frescs cristians, com a les de les catacumbes de Roma.

La història de l'art paleocristià comprèn dues fases diferents, separades per l'edicte de Milà de 313, que autoritza la llibertat de culte a l'Imperi. Així, abans de 313, l'art és essencialment simbòlic i amagat; després de 313, es manifesta més explícitament i més lliurement per finalment fer-se un art vinculat a l'Estat amb Teodosi I que farà del catolicisme la religió d'Estat.

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya destaca, prop de Constantí, el mausoleu de Centcelles, del segle IV, que alguns experts consideren que podria ser una construcció imperial. El mosaic de cúpula cristià és el més antic d'Occident i té tres escenaris ben diferenciats. A la part inferior hi ha representada una escena de cacera amb uns cérvols que fugen esporuguits mentre uns caçadors miren d'encalçar-los. Al fris central hi ha episodis de l'Antic i del Nou Testament, i al superior hi ha uns requadres amb uns personatges entronitzats. Es desconeix què representen o qui són. Els separen uns joves nus de gran bellesa que personifiquen les estacions.[1]

Des del segle IV fins al VII, les esglésies cristianes s'inspiraven en la tradició de l'arquitectura mediterrània. La majoria tenien basíliques d'una o de tres naus separades per columnes, amb capçalera tripartida i un absis destacat que podia ser semicircular, carrat o poligonal, amb una planta inferior de ferradura. Cap d'aquestes esglésies ha perdurat en el temps i tot el que es coneix s'ha recuperat amb les excavacions. D'aquesta època destaca la basílica del Bovalar, amb un baptisteri cobert amb un cimbori amb columnes i arcs de pedra, que avui encara es pot veure al Museu de Lleida. Un altre exemple és la basílica de la necròpolis del Francolí, la de la vil·la Fortunatus, la de la Neàpolis d'Empúries, la de l'amfiteatre de Tarragona, la de Santa Margarida de Martorell o l'aula de Sant Cugat del Vallès.[1]

Abans de l'arribada dels sarraïns es va aixecar un dels conjunts monumentals més importants que avui encara es conserven: l'antiga seu episcopal d'Ègara (Terrassa), que va ser erigida el 450. Les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Miquel formen part d'aquest conjunt arquitectònic i van ser bastides entre els segles IV i VIII. Per aixecar la catedral de Santa Maria es va aprofitar una basílica i un baptisteri anteriors. El paviment és un mosaic de motius geomètrics i la basílica són tres naus separades per columnes, amb un absis de planta quadrada a l'exterior i de ferradura a l'interior, decorat amb pintures. Als peus de l'edifici hi havia el baptisteri amb piscina central. Al sud es van aixecar les dependències de la residència episcopal. L'església de Sant Pere feia la funció de parròquia i té un absis trevolat, amb el lòbul o absis de llevant cegat per un retaule petri posterior, amb dos registres de fornícules i decoració pictòrica. Es conserven restes del mosaic de paviment del presbiteri, dels segles X i XI, i un transsepte elevat, flanquejat per capelles baixes laterals. L'església funerària de Sant Miquel té planta quadrada, amb un absis de planta poligonal a l'exterior i interior de ferradura, decorat amb pintures que il·lustren la Revelació, i una cúpula o cimbori sostingut per vuit columnes, els capitells de les quals procedeixen de construccions anteriors. L'església té una cripta trevolada dedicada a sant Celoni.[1]

Amb l'expulsió dels musulmans, als segles IX i X, va començar l'etapa carolíngia, en la qual l'estil arquitectònic de les esglésies era molt més senzill. Les esglésies acostumaven a tenir una sola nau, capçada per un simple absis carrat, que podia ser rectangular o trapezoïdal, com el de Sant Cristòfol de Cabrils. Els arcs es feien en forma de ferradura o semicirculars i els absis es cobrien amb volta de canó o de ferradura. A la segona meitat del segle X, es va estendre l'ús de la volta. Un exemple és el de Sant Hilari d'Abrera, amb unes interessants impostes. A Santa Margarida del Cairat i a Sant Martí del Fenollar es van reforçar les parets amb un sistema d'arcades adossades. Altres innovacions del moment van ser la construcció de transseptes elevats, més alts que l'absis i la nau i amb volta transversal a aquests, com els de Sant Pere de Terrassa, Sant Nicolau d'Arraona, Santa Maria del Marquet i Santa Creu d'Olorda, i la incorporació d'absis de planta de ferradura interior i exterior, semiel·líptica o similars.[1]

Un dels exemples més impressionants de l'època carolíngia és la basílica de Sant Miquel de Cuixà, consagrada el 974. Aquesta església té tres naus. La central és més llarga que les laterals i les separen uns arcs de ferradura i una capçalera complexa que comprèn un absis central carrat i quatre absidiols laterals de planta semicircular aprofundida. Una altra construcció notable devia ser l'església abacial de Santa Maria de Ripoll, consagrada el 977, que era de cinc naus. D'aquesta església es conserven uns capitells califats de corinti, que són una mostra extraordinària de l'escultura preromànica. A Sant Joan de Bellcaire es conserven tres naus obertes a una altra nau transversal, coberta amb voltes. D'aquesta etapa carolíngia, en la qual l'estil ja ha fet una gran evolució, també destaquen les esglésies rosselloneses de Sant Andreu de Sureda, amb tres absis a llevant, de planta aprofundida el central, i de Sant Genís, amb una capçalera similar tot i que més alterada.[1]

Sant Quirze de Pedret és un exemple arquitectònic d'un estil més senzill. En aquesta església es poden veure plasmades dues etapes preromàniques. La més antiga és la de l'absis trapezial. En canvi, els absis laterals amb planta de ferradura, oberts per arcs amb la mateixa forma, i el transsepte marcat en planta, són de la segona meitat del X. També destaquen les esglésies Sant Julià de Boada, amb els arcs de ferradura, i els dos absis de Sant Miquel d'Olèrdola. Els campanars més ben conservats de l'època carolíngia són els de la torre atalussada amb finestres en forma de ferradura de Coll de Nargó.[1]

Els sarcòfags paleocristians de taller romà de Girona i Tarragona, l'ara de Sant Feliu de Vilamilanys i els mosaics de Tarragona i Tossa són altres exemples de l'època paleocristiana. De l'etapa visigòtica han quedat com a testimonis els fragments de cancell de Pessillà de la Ribera i les impostes i capitells de Sant Pau del Camp a Barcelona. La columneta del Vernet, el capitell historiat de Sant Benet de Bages, l'ara d'argent repujat de Sant Pere de Rodes (Museu d'Art de Girona), les pintures preromàniques de Pedret (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona) i la lipsanoteca de Santa Maria de Lillet (Museu de Manresa) i l'ara de Cuixà del 974 són el llegat que ens ha quedat de l'època carolíngia.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Paleocristià i preromanic». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art paleocristià Modifica l'enllaç a Wikidata