Sant Benet de Bages

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Benet de Bages
Monestir de Sant Benet
Monestir de Sant Benet
Situació
• Territori Catalunya
• Regió Comarques centrals
• Comarca Bages
• Municipi Sant Fruitós de Bages
• Localització Sant Benet de Bages
• Coordenades 41° 44′ 33″ N, 1° 53′ 57″ E / 41.742634,1.899249Coord.: 41° 44′ 33″ N, 1° 53′ 57″ E / 41.742634,1.899249
Fitxa tècnica
Construcció 960
Estil Romànic
Consagració 972
Característiques
Planta Creu llatina amb tres absis, el major exempt i els laterals buidats al transsepte ( Segle XII )
Campanar Adossat, de secció quadrada ( Segle XII )
Claustre Quadrat amb sis jocs d'arcades dobles ( Segle XIII )
Altres Cimbori en forma de torre de dos pisos ( Segle XII )
Vistes
Planta stbenetbages.jpg
planta

Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. És un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des del Romànic de l'època fundacional fins al Modernisme, passant pel Barroc. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.[1]

Molt a prop de la confluència de l'antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació[modifica | modifica el codi]

Borrell II, actiu col·laborador en la repoblació de la Catalunya central

Els arxius del monestir s'han conservat, fet que permet seguir bé la seva història.[1] Fou fundat el 960 a iniciativa dels esposos Sal·la (de la família dels vescomtes de Conflent[2]) i Ricarda (dama osonenca, vídua del vescomte de Bas), que el dotaren econòmicament i el feren alçar en una de les seves propietats.[2] Sal·la era veguer i castlà o governador dels comtes de Barcelona, Osona-Manresa i Girona) Sunyer I (911-947) i el seu fill i successor, Borrell II (947-992) -aquest darrer, a més, comte d'Urgell-.[3] Ell, però, no arribà a veure'l mai acabat i continuaren l'obra els seus fills Isarn i Unifred.

El mateix fundador va obtenir en un viatge a Roma la tutela papal, alhora que va portar les relíquies de sant Valentí, ja venerat a la zona, que esdevindria copatró del monestir.[1] El primer abat fou el que havia sigut encarregat fins llavors de dirigir l'obra i que tenia cura de les terres, Abbó, conegut des del 967. L'església fou consagrada el 3 de desembre del 972[4] amb l'assistència dels bisbes Fruià de Vic, el bisbe Guisad d'Urgell,[2] el bisbe de Barcelona, i amb la presència del comte Borrell de Barcelona, a més de membres de la família dels fundadors, que llavors ja havien mort. En aquesta ocasió es torna a esmentar la seva dependència de Roma.[1]

La comunitat estava formada per dotze monjos i el títol d'abat passà el 984 d'Abbó a les mans del descendent dels fundadors Adalbert, fillol del fill de Sal·la. Després d'una nefasta actuació, fou expulsat cap al 993 i el substituí un altre familiar, Seniofred, que tingué també una gestió poc valorada pels monjos. Morí el 999, moment en què Almansor devastava el Bages.[2]

Prosperitat[modifica | modifica el codi]

Després d'un primer atac dels sarraïns, en què el monestir fou saquejat i en el que morí el seu abat Seniofred. El bisbe de Vic, Arnulf, aprofità les penúries després de la batalla i aconseguí de Roma que es canviés la disposició de Sal·la en la designació d'abats.[2] D'aquesta manera, amb el beneplàcit del comte Borrell, el 1002 s'elegeix l'abat Ramió, canonge de Sant Pere de Vic, el primer que no formava part de la família fundadora i amb el qual s'inicià una etapa de redreçament del monestir. La seva actuació en el seu llarg abadiat d'uns trenta anys és lloada i aconsegueix redreçar el monestir. El 1016 una butlla del papa Benet VIII va posar el monestir sota la seva jurisdicció directa.[2]

Entre els anys 1045 i 1074 regí el monestir l'abat Miró, germà del comte de Barcelona Ramon Berenguer I. A la mort de l'abat Miró, i com a conseqüència, de la reforma eclesiàstica de Cluny la situació canvia i Sant Benet fou unit al monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc, del qual esdevingué priorat.[1] Pels volts de 1105,[2] i per circumstàncies no aclarides, es va recobrar la independència, i l'abat Benet (1108-1152) fou triat de nou entre els membres de la comunitat.

El 1125 es pateix el segon atac dels musulmans, aquesta vegada dels almoràvits,[1] que destrueixen bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església, que havia quedat pràcticament reduïda als seus fonaments. Després de l'ensurt, el monestir va viure una època de gran prosperitat i el 1212 fou consagrada la nova església i es construí el claustre que ha perdurat.[2] L'any 1336 el recinte fou emmurallat.[1]

L'any de la terrible Pesta Negra, el 1348, la comunitat va desaparèixer gairebé del tot. Anys més tard s'iniciaren noves construccions com el nou palau abacial (el Palauet), la infermeria, el celler i altres dependències.

Decadència[modifica | modifica el codi]

A les acaballes de l'edat mitjana, el monestir va viure una situació de debilitat econòmica i institucional. Durant la segona meitat del segle XIV es trobà amb dificultats per mantenir bona part del seu patrimoni, alhora que la seva potestat jurisdiccional era sovint qüestionada i trepitjada per diferents senyors i autoritats limítrofs del territori.[5] Les dependències monàstiques es trobaven força deteriorades.

L'etapa d'abats comendataris de Sant Benet comença el 1490 moment en què el papa Innocenci VIII refusà l'elecció de Joan Agustí Marlés, prior de Santa Maria de Castellfollit, aleshores fundació depenent del monestir del Bages, i posà al davant del cenobi a Galceran de Pons, que estava al servei del papa. Aquest va prendre possessió de l'abadia el 9 de novembre de 1491. El van succeir Joan Pillares (1507), arquebisbe de Càller, Clement Mailo (1531-1535), Geroni Ferrer (1538) i Joan de Pinós (1551).[6]

Pila baptismal de l'abat Frigola al claustre. Frigola feu renéixer el monestir

Aquesta dinàmica de decadència quedà superada durant els anys d'abadiat de Pere Frigola (1554-1576). Aquest període comportà el renaixement espiritual, cultural i econòmic del monestir, i va coincidir amb el període de redreçament de l'economia i demografia catalanes que es produí al llarg del segle XVI. Frigola destacà, a part de pel seu vessant polític, per la important dedicació polifacètica al monestir de Sant Benet, que anà des d'una major eficiència en la percepció de les rendes del monestir fins a l'impuls de la creació artística.[5] L'abat Frigola va ser escollit copresident per als monestirs catalans de la Congregació Claustral per al trienni que començava el 1560, juntament amb l'abat de Besalú, Joan de Tormo. Frigola també va ser nomenat covisitador dels monestirs catalans conjuntament amb Lluís Sagarriga, cambrer de Breda. Per culpa de la Pesta i de les inseguretats provocades pels bandolers, hi havia molta feina a fer tant a com a la resta de monestirs.[6]

Amb la mort de l'abat Frigola el 22 d'octubre de 1576,[6] el monestir restà sense abat i altra vegada es veié abocat a una situació crítica. Les seves rendes disminuïren i la comunitat tingué problemes de subsistència. Paral·lelament, el monestir de Montserrat necessitava un monestir més o menys proper per poder-lo dedicar a col·legi benedictí i desplaçar-hi una petita part de la seva comunitat, que aleshores era força nombrosa.

El 1593, a petició de Felip II, el monestir va perdre la seva independència i fou unit a Santa Maria de Montserrat, segons una butlla papal de Climent VIII. Montserrat havia ingressat l'any 1493 a la Congregació de San Benito el Real de Valladolid, i, des de llavors, havia viscut una gran etapa de reforma que el portà a ser un dels monestirs més grans i importants del país. Aquesta unió va fer que, com Montserrat, Sant Benet passés a formar part de la mateixa congregació. Segons això, Montserrat deixava Sant Pau del Camp i obtenia la direcció de Sant Benet, més profitosa. Sant Benet de Bages, al contrari de Montserrat, no va patir la castellanització i tingué sempre abats catalans.[2]

A partir de 1620, Sant Benet va esdevenir un col·legi de les Arts, on s'ensenya ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i, en finalitzar el curs, se celebren certàmens literaris. També esdevé un centre d'acollida dels monjos d'edat avançada.

El 1633, el monestir pateix un incendi que va cremar els retaules de l'església, va ennegrir les parets i consumí una bona part de la biblioteca i altres dependències. Darreres notícies d'activitat docent durant l'any 1671 i el monestir es converteix en un centre d'acollida dels monjos d'edat avançada de Montserrat. El Trienni Liberal suprimeix el 1820 els ordes religiosos. Sant Benet fou tancat i els monjos van ser obligats a abandonar-lo. Tres anys després, Ferran VII restableix el règim absolutista. Els monjos pogueren tornar a Sant Benet i els seus béns foren en part recuperats.

Desamortització[modifica | modifica el codi]

El monestir va restar actiu fins a l'any 1835. Nova supressió dels ordes religiosos, ara definitiva. La llei de desamortització de Mendizábal va obligar els ordes religiosos a abandonar les seves possessions, que va posar a subhasta pública. Aquesta segona ocasió suposà, però, l'adéu definitiu de la vida monàstica. Fortià Solà fa un resum de la sort viscuda per Sant Benet: Portes i finestres restaren obertes tothora; ramats de bestiar entraren a pasturar pel cementiri i el jardí del claustre, i mans bàrbares deixaren llur pèssima empremta en capitells i altres preciositats. Hàbits de monjos i objectes domèstics mereixedors de discreta veneració foren arrossegats per corredors i patis; la santedat del temple fou profanada; la quitxalla jugà amb les trompes de l'orgue per les places dels pobles veïns, i llibres i altres documents foren trobats posteriorment per camins a algunes hores de distància. L'abandonament més complet planà per tot el convent.

La terrassa de migdia amb estil modernista feta construir per Ramon Casas a força d'enretirar les antigues cel·les dels monjos

Llevat del temple que va continuar dedicat al culte, la resta d'edificis foren abandonats i venuts per l'Estat en dues parts. El 1853 es construeix una fàbrica arran dels mateixos murs del monestir. Alguns dels edificis foren habilitats per acollir als treballadors i es convertiren en pisos de lloguer les cel·les i galeries de migjorn. Comença la més trista història del monestir.

El lloc fou adquirit el 2 de gener de 1907 per la senyora Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, per tal de restaurar-lo i habilitar-lo com residència pròpia. El 10 de novembre de 1912 morí Elisa Carbó i el monestir passà a ser propietat dels seus tres fills: Montserrat, Ramon i Elisa. Ja morta la mare, Ramon Casas encarregà al seu amic Josep Puig i Cadafalch la direcció de la restauració i la reforma, a causa del fet que una part fou habilitada com a residència particular.

El 1931 es va declarar Monument nacional. El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que ha restaurat el conjunt i que el 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l'època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l'edifici La Fàbrica, l'Hotel Món i el Centre Alícia.

Els edificis[modifica | modifica el codi]

Els edificis que han subsistit del vell monestir són d'estils i èpoques molt diversos que van del segle XI al segle XX, però predomina sobretot les construccions d'estil romànic. L'organització de les construccions segueix el model clàssic del monestir medieval, on el nucli central és el pati del claustre. Al nord es va aixecar l'església, a l'est la sala capitular -avui desapareguda-, al sud el refetor, i a l'oest el dormitori.[2]

Església[modifica | modifica el codi]

De l'església preromànica consagrada l'any 972 no en queda pràcticament res. Tanmateix, alguns dels capitells que s'han conservat permeten afirmar que era una edificació força important.

Nau central de l'església

L'església és un temple del segle XII, de planta de creu llatina, d'una sola nau coberta amb volta de canó, una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs. L'arrencada de la volta s'assenyala amb una cornisa, camuflada posteriorment per la decoració barroca.

La capçalera és al mur de llevant i està formada per un absis central i dues absidioles, a banda i banda del primer, buidats del mur de manera que no s'aprecien a l'exterior. Tots tres són de planta semicircular i són coberts amb volta de quart d'esfera. Entre la nau i l'absis central hi ha un cos d'edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais.

Sota l'absis principal, hi fou construïda una cripta destinada a contenir les relíquies de sant Valentí.[text imprecís] L'estampa exterior és completada per un cimbori en forma de torre de dos pisos i pel portal de la façana de ponent, de mig punt, amb quatre arquivoltes i tres capitells a cada banda, dels quals arrenquen altres anells torals. Una massissa torre campanar, de secció quadrada, revela les diverses etapes del seu procés constructiu: preromànica, romànica i renaixentista.

Claustre[modifica | modifica el codi]

Visió general del claustre des d'un angle

El claustre és l'element més interessant del cenobi. Queda situat al sud de l'església, formant un quadrilàter gairebé regular, amb la particularitat que tant el campanar situat a l'angle nord-oest com el braç sud del transsepte, envaeixen i estrenyen el pas per les galeries.

Hauria estat construït entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de canó. Als angles i a les parts centrals de les galeries, s'aixequen uns pilars, que ajuden a donar solidesa al conjunt. Entre pilars podem trobar una sèrie de tres arcs de mig punt, aguantats per parelles de columnes amb capitells esculpits.

Hi ha un total de seixanta-quatre capitells de gran riquesa. L'escultura dels capitells és molt variada, destacant bàsicament la temàtica vegetal i figurativa. També se'n poden trobar amb motius animals i amb representacions humanes. D'aquests capitells cal destacar un d'origen preromànic, probablement reutilitzat, on es veu la primera representació iconogràfica que es coneix fins ara de Catalunya. Té forma de piràmide quadrangular invertida i truncada. Té decorats els quatre costats amb una escena de l'Anunciació, el Crist en majestat, una imatge pregant i motius vegetals. Un altre dels capitells esmenta el nom d'un dels artífexs de l'obra: Bernat. Es conserva un finestral de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d'època gòtica.

Finestres geminades que corresponien a la sala capitular que va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch

En les parets laterals del claustre podem veure les sepultures de diverses nissagues catalanes, que participaren en la construcció o ampliació del cenobi. Entre elles es poden identificar les tombes dels Talamanca, els Calders, els Rocafort, els Boixadors, els Sanespleda i els Montcada.

Galeria on s'aprecia els conjunts de tres arcs sustentats per una parella de columnes amb capitells. El pati frondós

En el mur de llevant es poden veure dues finestres geminades que corresponien a la sala capitular. Aquesta va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch, segurament perquè es trobava en runes. Els seus capitells, molt erosionats i de tipus vegetal, van ser reaprofitats del primer temple, edificat en el segle X.

El pati interior és realment un lloc tranquil i un recés de pau, un espai per a la meditació i el recolliment. Ple d'arbres i arbustos que creixen en el seu interior, que li donen al lloc un aire diferent, amb la llum esmorteïda i tamisada en tons verds amb el silenci.

L'accés al claustre des de l'església és a través d'una porta oberta en el braç sud del transsepte, que pel costat del claustre es decora mitjançant arquivolta i una parella de columnes. Aquesta porta és la que utilitzaven els monjos per accedir a l'església, mentre la resta de la feligresia utilitzava la porta principal a la zona oest. El capitell esquerre d'aquesta porta conté una teofania, en la qual apareix el Senyor assegut sobre un tron que és elevat per dos àngels situats un a cada costat, tot sobre un fons estriat a manera de vímet. El capitell dret no ha conservat la seva decoració, i l'arquivolta sobre l'arc de la porta es forma mitjançant un perfil corregut i entretallat de senzilla factura.

Celler[modifica | modifica el codi]

Celler del segle XIV

A partir del segle XIV, s'alterà la distribució del conjunt i al costat sud es construí un edifici amb arcs diafragma per allotjar el celler. A sobre s'hi bastiren dos pisos destinats a cel·les dels monjos, que després Ramon Casas els convertiria en residència particular.[2]

Miscel·lània[modifica | modifica el codi]

Molts han estat, en el decurs dels anys, els cronistes i visitants que s'han meravellat amb les restes d'aquest antic cenobi benedictí. Entre ells cal fer esment d'alguns viatgers com Jaume Villanueva, Gaietà Cornet i Mas, Francisco de Zamora o, diferents escriptors, narradors i historiadors, com Víctor Massanés, mossèn Serra Vilaró, Joaquim Sarret i Arbós, Martí Gironell..., tots ells han deixat empremta de la grata impressió obtinguda de les restes del monestir.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Fortià Solà i Moreta, El Monestir de Sant Benet de Bages, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa, 1955.
  • X. Sitjes i Molins. Sant Benet de Bages. Montañà. Manresa, 1975
  • Albert Benet, Francesc Junyent, Alexandre Mazcuñan, Xavier Barral. Catalunya Romànica. Vol. XI. El Bages. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1984
  • Francesca Español. Sant Benet de Bages. Caixa Manresa. Manresa, 2001
  • Francesc Serra i Sellarès. Sant Benet de Bages. Època Montserratina (1593-1835). Farell. Sant Vicenç de Castellet, 2006

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Ginesta, Salvador. La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987. ISBN 9788472028609. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Ramos, Maria Lluïsa. Catedrals, monestirs i grans edificis religiosos. Barcelona: Geoestel, 2005. ISBN 84-96295-15-X. 
  3. Joan Salvadó i Montoriol. El monestir de Sant Benet de Bages a l'alta Segarra occidental: origen i explotació dels seus dominis
  4. Biblioteca de Catalunya, Fons de Reserva, perg. 1904 (9-I-1) / Catalunya Carolíngia, vol. IV –segona part-, doc. 1127.
  5. 5,0 5,1 Serra i Sellarés, Francesc. Sant Benet de Bages a l'època montserratina (segles XVI-XIX). Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics Núm. XVIII (2007), p. 189-204. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Redó, Salvador. L'abat Pere Frigola (1556?- 1576). Una aproximació a l'últim abat claustral de Sant Benet de Bages. Dovella, 1997. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Benet de Bages