Mènades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Menades».
Mènade ballant. Còpia romana d'un relleu grec de les darreries del Segle V aC Prado, Madrid.

A la mitologia grega, les Mènades (en singular, "Mènada"),[1] són éssers femenins divins estretament relacionats amb el déu Dionís (o Bacus), déu suposadament originari de Tràcia i Frígia. Les primeres ménades van ser les nimfes que es van encarregar de la criança de Dionís, i que posteriorment van ser posseïdes per ell, qui els va inspirar una bogeria mística. Això les contraposa a les Bacants o Basàrides, dones mortals que emulen les mènades, que es dediquen al culte orgiàstic de Dionís. No hi ha unanimitat, però, en aquestes accepcions. En moltes fonts Mènades i Bacants són sinònims, entenent-se per Bacant l'accepció llatina de Mènade.

Literalment Mènades es pot traduir per "les que desvariegen". Hom les coneixia com a dones en estat salvatge i de vida alienada amb les quals era impossible raonar. Es deia d'elles que vagaven en bandes rebels o Thíasoi pels vessants de les muntanyes. Els misteris de Dionís, el déu del vi, i la intoxicació, les portaven a un frenesí extàtic. Es permetien dosis importants de violència, vessament de sang, sexe i autointoxicació i mutilació. Són representades pictòricament sovint abillades amb corones de fulles de vinya, vestides amb pells de cervató, portant el Tirs, (del grec Thýrsos), una vareta amb una pinya a la punta i adornada amb heura o fulles de vinya, i dansant amb abandó salvatge a la naturalesa primària. Se suposa també que arribaven a practicar en el seu èxtasi l'esparagmos, o esquinçament de les seves víctimes en trossos, per després ingerir-ne la carn crua (antropofàgia).

En el relat mític de la mort d'Orfeu, les Mènades trossegen Orfeu quan aquest rebutja el culte a Dionís en favor del culte a Apol·lo, identificat amb el sol. Segons altres fonts ho fan per l'afront de la seva misogínia, substituïda per homosexualitat. D'una manera similar, a la tragèdia Les Bacants d'Eurípides, aquestes esquarteren el rei tebà Penteu quan prohibeix el culte a Bacus i en nega la divinitat.

Diversos autors, (entre ells Nietzsche, a El naixement de la tragèdia, i Julio Cortázar, a Las Ménades), veuen en el mite de la mort d'Orfeu la confrontació permanent existent entre els principis apol·lini i dionisíac, entre la serenitat i l'orgia, entre la racionalitat i l'abandó als instints, essent Orfeu, l'inventor de la lira, la medicina i altres arts, el que provoca la seva pròpia destrucció a mans de les forces de la naturalesa per ell deslligades.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Mènades». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mènades