Mitologia grega

Bust de Zeus trobat a Otricoli (Sala Rotonda, Museus Vaticans, Vaticà).

La mitologia grega és el conjunt de mites i llegendes pertanyents als antics grecs que tracten dels seus déus i herois, la naturalesa del món i els orígens i significat dels seus propis cultes i pràctiques rituals. Formaven part de la religió de l'antiga Grècia. Els investigadors moderns recorren als mites i dels estudiants en un intent per llançar llum sobre les institucions religioses i polítiques de l'antiga Grècia i la seva civilització, així com per entendre millor la naturalesa de la pròpia creació dels mites.

La mitologia grega apareix explícitament en una extensa col·lecció de relats i implícitament en arts figuratives, com ceràmica pintada i ofrenes votives. Els mites grecs intenten explicar els orígens del món i detallen les vides i aventures d'una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Aquests relats van ser originalment difosos en una tradició poètica oral, si bé actualment els mites es coneixen principalment gràcies a la literatura grega.

Les fonts literàries més antigues conegudes, els poemes èpics de la Ilíada i l'Odissea, se centren en els successos al voltant de la guerra de Troia. Dos poemes del gairebé contemporani d'Homer, Hesíode, la Teogonia i els Treballs i dies, contenen relats sobre la gènesi del món, la successió de governants divins i èpoques humanes i l'origen de les tragèdies humanes i els costums sacrificials. També es van conservar mites en els himnes homèrics, en fragments de poesia èpica del cicle troià, en poemes lírics, en les obres dels dramaturgs del segle V aC, en escrits dels investigadors i poetes del període hel·lenístic i en textos de l'època de l'Imperi romà d'autors com Plutarc i Pausànies.

Les troballes arqueològiques suposen una important font de detalls sobre la mitologia grega, amb déus i herois presents prominentment en la decoració de molts objectes. Dissenys geomètrics sobre ceràmica del segle VIII aC representen escenes del cicle troià, així com aventures d'Hèracles. En els subsegüents períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic apareixen escenes mitològiques homèriques i d'unes altres diverses fonts per complementar l'evidència literària existent.

La mitologia grega ha exercit una àmplia influència sobre la cultura, l'art i la literatura de la civilització occidental i segueix sent part del patrimoni i llenguatge cultural occidentals. Poetes i artistes han trobat inspiració en ella des de les èpoques antigues fins a l'actualitat i han descobert significat i rellevància contemporanis en els temes mitològics clàssics.

Fonts de la mitologia grega

La mitologia grega es coneix en l'actualitat primordialment per la literatura grega i per representacions mítiques sobre mitjans plàstics datats des del període geomètric (sobre 900-800 aC) cap endavant.

Fonts literàries

El poeta romà Virgili, representat aquí en el manuscrit del segle V Vergilius Romanus, va conservar detalls de la mitologia grega en moltes de les seves obres.

Els relats mítics juguen un paper important en gairebé tots els gèneres de la literatura grega. Tot i això, l'únic manual general mitogràfic conservat de l'antiga grega va ser la Biblioteca mitològica de Pseudo-Apol·lodor. Aquesta obra intenta reconciliar les històries contradictòries dels poetes i proporciona un gran resum de la mitologia tradicional grega i les llegendes heroiques. Apol·lodor va viure entre 180-120 aC i va escriure sobre molts d'aquests temes, però no obstant això la Biblioteca discuteix successos que van tenir lloc molt després de la seva mort, i d'aquí el nom Pseudo-Apol·lodor.

Entre les fonts literàries més antigues estan els dos poemes èpics d'Homer: la Ilíada i l'Odissea. Altres poetes van completar el «cicle èpic», però aquests poemes menors posteriors s'han perdut gairebé íntegrament. A part del seu nom tradicional, els himnes homèrics no tenen relació directa amb Homer. Són himnes corals de la part més antiga de l'anomenada època lírica. Hesíode, un possible contemporani d'Homer, ofereix en el seu teogonia (Origen dels déus) el relat més complet dels primers mites grecs, tractant de la creació del món, l'origen dels déus, els titans i els gegants, incloent elaborades genealogies, relats populars i mites etiològics. Els Treballs i dies d'Hesíode, un poema didàctic sobre la vida agrícola, inclou també els mites de Prometeu, Pandora i les quatre edats. El poeta dóna consell sobre la millor forma de triomfar en un món perillós, tornat encara més perillós per les seus déus.

Els poetes lírics van prendre sovint els seus temes dels mites, però el tractament es va anar fent cada vegada menys narratiu i més al·lusiu. Els poetes lírics grecs, inclosos Píndar, Baquil i Simònides, i els bucòlics, com Teócrit i Bió, expliquen successos mitològics individuals. Addicionalment, els mites van ser crucials per al drama atenenc clàssic. Els dramaturgs tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides van prendre la majoria de les seves trames de l'edat dels herois i la Guerra de Troia. Moltes de les grans històries tràgiques (com Agamèmnon i els seus fills, Èdip, Jàson, Medea entre altres) van prendre la seva forma clàssica en aquestes obres tràgiques. El dramaturg còmic Aristòfanes també va usar mites, en Els ocells i Les granotes.

Els historiadors Heròdot i Diodor de Sicília i els geògrafs Pausanias i Estrabó, que van viatjar per tot el món grec i van recollir les històries que sentien, proporcionen nombrosos mites i llegendes locals, donant sovint versions alternatives poc conegudes. En particular Heròdot va buscar les diverses tradicions que se li presentaven i va trobar les arrels històriques o mitològiques en la confrontació entre Grècia i l'Est, intentant reconciliar els orígens i barreges de diferents conceptes culturals.

La poesia de les èpoques hel·lenística i romana, tot i que compostes com exercicis literaris més que culturals. No obstant això, contenen molts detalls importants que d'altra manera s'haurien perdut. Aquesta categoria inclou les obres de:

• Els poetes romans: Ovidi, Estaci, Gai Valeri Flac, Sèneca i Virgili, amb el comentari de Servi Maure.
• Els poetes grecs de l'antiguitat tardana: Nono, Antoninus Liberalis i Cinquè d'Esmirna.
• Els poetes grecs del període hel·lenístic: Apol·loni Rodi, Cal·límac de Cirene, Pseudo-Eratòstenes i Parteni.
• Les novel·les antigues d'autors grecs i romans com: Luci Appuleu, Petroni, Lolià i Heliodor.

Les Fabulae i De astronòmica de l'escriptor romà conegut com Pseudo-Gai Juli Higí són dos importants compendis no poètics de mites. Dues fonts útils són les Imatges de Filòstrat i les Descripcions de Cal·lístrat.

Finalment, Arnobi i diversos escriptors bizantins proporcionen detalls importants de mites, molts d'ells procedents d'obres gregues anteriors actualment perdudes. Entre aquests s'inclouen un lèxic d'Hesiqui, la Suides i els tractats de Juan Tzetzes i Eustaci de Tessalònica. El punt de vista moralitzador cristià sobre els mites grecs es resumeix en la dita ἐν παντὶ μύθῳ καὶ τὸ Δαιδάλου μύσος en panti muthōi kai to Daidalou musos ('en tot mite està la profanació de Dèdal'), sobre el qual diu la Suides que al·ludeix al paper de Dèdal en satisfer la «luxúria antinatural» de Pasífae pel toro de Posidó: «Atès que l'origen i culpa d'aquests mals es van atribuir a Dèdal i va ser odiat per ells, es va convertir en l'objecte del proverbi.»

Fonts arqueològiques

Aquil·les matant a un presoner troià davant Caront en una cràtera-calze de figures vermelles etrusca fetes sobre finals del segle IV o principis del III aC.

El descobriment de la civilització micènica per l'arqueòleg aficionat alemany Heinrich Schliemann al segle XIX i el de la civilització minoica a Creta per l'arqueòleg britànic sir Arthur Evans en el XX van ajudar a explicar moltes de les preguntes existents sobre les èpiques d'Homer i proporcionar evidències arqueològiques de molts dels detalls mitològics sobre déus i herois. Desafortunadament, l'evidència sobre mites i rituals en els jaciments micènics i minoics és completament monumental, ja que les inscripcions en lineal B (una forma antiga de grec trobat tant a Creta com a Grècia) van ser usades principalment per registrar inventaris, si bé els noms de déus i herois han estat dubtosament revelats.

Els dissenys geomètrics sobre ceràmica del segle VIII aC representen escenes del cicle troià, així com les aventures d'Hèracles. Aquestes representacions visuals dels mites són importants per dues raons: d'una banda molts mites grecs són testificats en atuells abans que en fonts literàries (per exemple, els dotze treballs d'Hèracles només l'aventura de Cèrber apareix en un text literari contemporani), i per altra les fonts visuals representen de vegades mites o escenes mítiques que no estan recollides en cap font literària conservada. En alguns casos, la primera representació coneguda d'un mite en l'art geomètric és anterior en diversos segles a la seva primera representació coneguda en la poesia arcaica tardía. En els períodes arcaic (c. 750-500 aC), clàssic (c. 480-323 a.C) i hel·lenístic apareixen escenes homèriques i diverses altres per complementar les evidències literàries existents.

Visió general de la història mítica

La mitologia grega ha canviat amb el temps per acomodar l'evolució de la seva pròpia cultura, de la qual la mitologia és un índex, tant expressament com en les seves assumpcions implícites. En les formes literàries conservades de la mitologia grega, com es troben al final dels canvis progressius, és inherentment política, com ha assenyalat Gilbert Cuthbertson.

Els primers habitants de la península Balcànica van ser un poble agricultor que, mitjançant l'animisme, assignava un esperit a cada aspecte de la naturalesa. Finalment, aquests esperits vagues van assumir forma humana i van entrar en la mitologia local com déus. Quan les tribus del nord van envair la península, van portar amb ells un nou panteó de déus, basat en la conquesta, la força, el valor en la batalla i l'heroisme violent. Altres deïtats més antigues del món agrícola es van fusionar amb les dels més poderosos invasors o bé es van atenuar en la insignificança.

Després de la meitat del període arcaic els mites sobre relacions entre déus i herois es van fer més i més freqüents, indicant un desenvolupament paral·lel de la pederàstia pedagògica (παιδικός ἔρως paidikos eros), que es creu va ser introduïda sobre el 630 aC. Per a finals del segle V aC els poetes havia assignat almenys un eromen (adolescent que era el seu company sexual) a tots els déus importants llevat Ares ja molts personatges llegendaris. Els mites prèviament existents, com el d'Aquil·les i Pàtrocle, també van ser reinterpretats sota una llum pederasta. Els poetes alexandrins primer, i després més generalment els mitògrafs literaris de l'antic Imperi romà, van adaptar sovint d'aquesta manera històries de personatges mitològics grecs.

L'assoliment de la poesia èpica va ser crear cicles històrics, i com a resultat desenvolupar un sentit de cronologia mitològica. D'aquesta forma la mitologia grega es desplega com una fase del desenvolupament del món i de l'home. Tot i que les autocontradiccions d'aquestes històries fan impossible una línia temporal absoluta, sí pot destriar una cronologia aproximada. La història mitològica del món pot dividir en tres o quatre grans períodes:

• Els mites d'origen o edat dels déus (teogonías, 'naixements dels déus'): mites sobre els orígens del món, els déus i la raça humana.
• L'edat en què homes i déus es barrejaven lliurement: històries de les primeres interaccions entre déus, semidéus i mortals.
• L'edat dels herois (edat heroica), on l'activitat divina era més limitada. Les últimes i majors llegendes heroiques són les de la guerra de Troia i les seves conseqüències (considerades per alguns investigadors com un quart període separat).

Mentre l'edat dels déus ha estat amb freqüència més interessant per als estudiosos de la mitologia contemporani, els autors grecs de les eres arcaica i clàssica van tenir una clara preferència per l'edat dels herois, establint una cronologia i registrant els assoliments humans amb els de respondre les preguntes sobre com el món va ser creat. Per exemple, les heroiques Ilíada i Odissea empetitien a la Teogonia i els himnes homèrics tant en extensió com en popularitat. Sota la influència d'Homer el culte heroic va portar a una reestructuració de la vida espiritual, expressada en la separació del regne dels déus del regne dels (herois) morts, és a dir, els ctònics dels olímpics. En els Treballs i dies Hesíode fa ús d'un esquema de quatre edats de l'home (o races): d'or, de plata, de bronze i de ferro. Aquestes races o edats són creacions separades dels déus, corresponent l'edat daurada al regnat de Cronos i sent les següents races creació de Zeus. Hesíode intercala l'edat (o raça) dels herois just després de la edat de bronze. L'última edat va ser la de ferro, durant la qual va viure el propi poeta, que la considerava la pitjor i explicava la presència del mal mitjançant el mite de Pandora, qui va vessar de la gerra totes les millors característiques humanes excepte l'esperança. En Les metamorfosi Ovidi segueix el concepte d'Hesíode de les quatre edats.

L'edat dels déus

Cosmogonia i cosmologia

Amor Vincit Omnia (‘Amor lo conquista todo’), una representació del déu de l'amor, Eros, per Caravaggio, c. 1601–1602.

Els «mites d'origen» o «mites de creació» representen un intent per fer comprensible l'univers en termes humans i explicar l'origen del món. La versió més àmpliament acceptada en l'època, si bé un relat filosòfic del començament de les coses, és la recollida per Hesíode en la seva Teogonia. Comença amb el Caos, un profund buit. D'aquest va emergir Gea (la Terra) i alguns altres éssers divins primordials: Eros (Amor),l'Abisme (Tàrtar) i l'Èreb. Sense ajuda masculina, Gea va donar a llum a Urà (el Cel), que llavors la fertilitzar. D'aquesta unió van néixer primer els titans: Oceà, Ceo, Crios, Hiperió, Jàpet, Tea, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe, Tetis i Cronos. Després d'aquest, Gea i Urà van decretar que no naixerien més titans, de manera que van seguir els cíclops d'un sol ull i els hecatonquirs o centimans. Cronos («el més jove, de ment retorçada, el més terrible dels fills de Gea») va castrar al seu pare i es va convertir en el governant dels déus amb la seva germana i esposa Rea com a consort i els altres titans com la seva cort.

El tema de conflicte pare-fill es va repetir quan Cronos es va enfrontar amb el seu fill, Zeus. Després d'haver traït al seu pare, Cronos temia que la seva descendència fes el mateix, de manera que cada vegada que Rea donava a llum un fill, ell el segrestava i se'ls empassava. Rea l'odiava i el va enganyar amagant a Zeus i embolicant una pedra en bolquers, que Cronos es va empassar. Quan Zeus va créixer, va donar al seu pare una droga que el va obligar a vomitar als seus germans i a la pedra, que havien romengut en l'estómac de Cronos tot el temps. Zeus va lluitar contra ell pel tron ​​dels déus. Al final, amb l'ajuda dels cíclops (a qui va alliberar del Tàrtar), Zeus i els seus germans van aconseguir la victòria, condemnant a Cronos i els titans a la presó en el Tàrtar.

Zeus va patir la mateixa preocupació i, després que fos profetitzat que la seva primera esposa Metis donaria a llum un déu «més gran que ell», se la va empassar. No obstant això Metis ja estava encinta d'Atenea i això li va entristir fins que aquesta va brollar del seu cap, adulta i vestida per a la guerra. Aquest «renaixement» d'Atenea va ser usat com a excusa per explicar per què no va ser enderrocat per la següent generació de déus, alhora que explica la seva presència. És probable que els canvis culturals ja en progrés absorbissin l'arrelat culte local d'Atenea a Atenes dins del canviant panteó olímpic sense conflicte perquè no podia ser enderrocat.

El pensament grec antic sobre poesia considerava la teogonia com el gènere poètic prototípic -el mythos prototípic- i li atribuïa poders gairebé màgics. Orfeu, el poeta arquetípic, era també l'arquetip de cantant de teogonías, que usava per calmar mars i tempestes en les Argonàutiques d'Apol·loni, i per commoure els petris cors dels déus de l'inframón en el seu descens a l'Hades. Quan Hermes inventa la lira en l'Himne homèric a Hermes, el primer que fa és cantar el naixement dels déus. La Teogonia d'Hesíode no és només el relat sobre els déus conservat més complet, sinó també el relat conservat més complet de la funció arcaica dels poetes, amb la seva llarga invocació preliminar a les muses. La teogonia va ser també el tema de molts poemes avui perduts, incloent els atribuïts a Orfeu, Museu, Epimènides, Abaris i altres llegendaris vidents, que s'usaven en rituals privats de purificació i en ritus mistèrics. Hi ha indicis que Plató estava familiaritzat amb alguna versió de la teogonia òrfica. No obstant això, s'esperava silenci sobre aquests ritus i creences religioses, i que els membres de la secta no parlessin sobre la seva naturalesa mentre creguessin en ells. Després que deixessin de ser creences religioses, pocs sabien sobre aquests ritus i rituals. Sovint van existir al·lusions, però, a aspectes que eren bastant públics.

Van existir imatges sobre ceràmiques i obres religioses que van ser interpretats o més probablement malinterpretados en molts mites i llegendes diferents. Uns pocs fragments d'aquestes obres es conserven en cites de filòsofs neoplatònics i fragments de papir recentment desenterrats. Un d'aquests fragments, el papir de Derveni, demostra actualment que almenys al segle V aC existia un poema teogònic-cosmogònic d'Orfeu. Aquest poema intentava superar a la Teogonía d'Hesíodo i la genealogia dels déus s'ampliava amb Nix (la Nit) com un començament definitiu abans d'Urà, Cronos i Zeus. La Nit i la Foscor podien equiparar-se al Caos.

Els primers cosmòlegs filosòfics van reaccionar en contra, o de vegades es van basar en, les concepcions mítiques populars que havien existit al món grec per algun temps. Algunes d'aquestes concepcions populars poden ser deduïdes de la poesia d'Homer i Hesíode. En Homer, la Terra era vista com un disc pla surant en el riu d'Oceà i dominat per un cel semiesfèric amb sol, lluna i estrelles. El Sol (Helios) creuava els cels com auriga i navegava al voltant de la Terra en una copa daurada a la nit. Podien dirigir oracions i prestar juraments pel sol, la terra, el cel, els rius i els vents. Les fissures naturals es consideraven popularment entrades a l'estatge subterrània d'Hades, llar dels morts.

El panteó grec

Els déus olímpics per Monsiau, finls del segle XVIII.

Segons la mitologia clàssica, després de l'enderrocament dels titans el nou panteó de déus i deesses va ser confirmat. Entre els principals déus grecs estaven els olímpics, residint sobre l'Olimp sota la mirada de Zeus. (La limitació del seu nombre a dotze sembla haver estat una idea comparativament moderna.) A part d'aquests, els grecs adoraven a diversos déus rupestres, al semidéu rústic Pan, les nimfes-nàiades que habitaven en les fonts, dríades en els arbres i nereides al mar-, déus-riu, sàtirs i altres. A més, hi havia poders foscos de l'inframón, com les eumènides (o Fúries), que es deia que perseguien als culpables de crims contra els parents. Per honrar a l'antic panteó grec, els poetes van compondre els himnes homèrics (un conjunt de 33 cançons). Gregory Nagy considera «els més extensos himnes homèrics com a simples preludis (comparats amb la Teogonia), cadascun dels quals invoca a un déu».

En l'àmplia varietat de mites i llegendes que formen la mitologia grega, les deïtats que eren natives dels pobles grecs es descrivien com essencialment humanes però amb cossos ideals. Segons Walter Burkert la característica definitòria de l'antropomorfisme grec és que «els déus grecs són persones, no abstraccions, idees o conceptes». Amb independència de les seves formes essencials, els antics déus grecs tenen moltes habilitats fantàstiques, sent la més important ser immunes a les malalties i poder resultar ferits només sota circumstàncies altament inusuals. Els grecs consideraven la immortalitat com a característica distintiva dels déus; immortalitat que, igual que la seva eterna joventut, era assegurada mitjançant el constant ús de nèctar i ambrosia, que renovava la sang divina en les seves venes.

Cada déu descendeix de la seva pròpia genealogia, persegueix interessos diferents, té una certa àrea de la seva especialitat i està guiat per una personalitat única, però, aquestes descripcions emanen d'una multitud de variants locals arcaiques, que no sempre coincideixen entre elles. Quan s'al·ludia a aquests déus en la poesia, l'oració o els cultes, es feia mitjançant una combinació del seu nom i epítets, que els identificaven per aquestes distincions de la resta de les seves pròpies manifestacions (per exemple Apol·lo Musageta era 'Apol·lo [com] cap de les Muses'). Alternativament l'epítet pot identificar un aspecte particular o local del déu, de vegades es creu que arcaic ja durant l'època clàssica de Grècia.

La majoria dels déus estaven relacionats amb aspectes específics de la vida. Per exemple, Afrodita era la deessa de l'amor i la bellesa, mentre Ares era el déu de la guerra, Hades el dels morts i Atenea la deessa de la saviesa i el valor. Algunes deïtats com Apol·lo i Dionís revelaven personalitats complexes i barreja de funcions, mentre altres com Hestia (literalment 'llar') i Helios (literalment 'sol') eren poc més que personificacions. Els temples més impressionants tendien a estar dedicats a un nombre limitat de déus, que van ser el centre de grans cultes panhel·lènics. Era però comú que moltes regions i poblacions dediquessin els seus propis cultes a déus menors. Moltes ciutats també honraven als déus més coneguts amb ritus locals característics i els associaven estranys mites desconeguts en els altres llocs. Durant l'era heroica, el culte als herois (o semidéus) va complementar a la dels déus.

L'edat dels déus i els mortals

La boda de Peleu i Tetis, per Hans Rottenhammer.

Unint l'edat en què els déus vivien sols i l'edat en la qual la interferència divina en els assumptes humans era limitada hi havia una edat de transició en la qual els déus i els mortals es barrejaven lliurement. Van ser aquests els primers dies del món, quan els grups es barrejaven més lliurement del que ho farien després. La majoria d'aquestes històries van ser després narrades per Ovidi en Les metamorfosis i es divideixen sovint en dos grups temàtics: històries d'amor i històries de càstig.

Les històries d'amor solien incloure l'incest o la seducció o violació d'una dona mortal per part d'un déu, resultant en una descendència heroica. Aquestes històries suggereixen generalment que les relacions entre déus i mortals són alguna cosa a evitar, fins i tot les relacions consentides rarament tenen finals feliços. En uns pocs casos, una divinitat femenina s'aparella amb un home mortal, com en el Himne homèric a Afrodita, on la deessa jeu amb Anquises concebent a Enees.

El segon tipus d'històries (les de càstig) tracta de l'apropiació o invenció d'algun artefacte cultural important, com quan Prometeu robà el foc als déus, quan aquest o Licaó inventa el sacrifici, quan Tàntal roba nèctar i ambrosia de la taula de Zeus i els dóna als seus propis súbdits, revelant-li els secrets dels déus, quan Demèter ensenyà l'agricultura i els misteris a Triptòlem, o quan Màrsies inventa l'aulos i s'enfronta en un concurs musical amb Apol·lo. Ian Morris considera les aventures de Prometeu «un punt entre la història dels déus i la de l'home». Un fragment de papir anònim, datat al segle III aC, retrata vívidament el càstig de Dionís al rei de Tràcia, Licurg, el reconeixement del nou déu va arribar massa tard, ocasionant horribles càstigs que es van estendre fins a l'altra vida. La història de l'arribada de Dionís per establir el seu culte en Tràcia va ser també el tema d'una trilogia esquil·liana. En una altra tragèdia, Les Bacants d'Eurípides, el rei de Tebes, Penteu, és castigat per Dionís per haver estat irrespectuós amb ell i espiat a les Ménades, les seves adoradores.

En una altra història, basada en un antic tema folclóric i reflectint un altre tema semblant, Deméter estava buscant la seva filla Persèfone després d'haver pres la forma d'una anciana anomenada Doso i va rebre l'hospitalària benvinguda de Celeu, el rei d'Eleusis a Àtica. Com a regal per Celeu per la seva hospitalitat, Demèter va planejar fer immortal al seu fill Demofont, però no va poder completar el ritual perquè la seva mare Metanira la va sorprendre posant al nen en el foc i va xisclar espantada, el que enfurismà a Demèter, que ha lamentat que els estúpids mortals no entenguessin el ritual.

L'edat heroica

L'època en què van viure els herois es coneix com a edat heroica. La poesia èpica i genealògica va crear cicles d'històries agrupades al voltant de herois o successos particulars i va establir les relacions familiars entre els herois de les diferents històries, organitzant així les històries en seqüència. Segons Ken Dowden «hi ha fins i tot un efecte saga: podem seguir les destinacions d'algunes famílies en generacions successives».

Després de l'aparició del culte heroic, els déus i els herois constitueixen l'esfera sacra i són invocats junts en els juraments, adreçant oraciones. En contrast amb l'edat dels déus, durant l'heroica la relació d'herois manca de forma fixa i definitiva; ja no neixen grans déus, però sempre poden sorgir nous déus de l'exèrcit dels morts. Una altra important diferència entre el culte als herois i als déus és que l'heroi es converteix en el centre de la identitat del grup local.

Els successos monumentals de Hèracles es consideren el començament de l'edat dels herois. També s'adscriuen a ella tres grans successos: l'expedició Argonàutiques i les guerres de Tebes i Troia.

Hèracles i els Heraclides

Heràcles amb el seu fill Tèlef (Museu del Louvre, París).

Alguns investigadors creuen que després de la complicada mitologia d'Hèracles probablement va haver un home real, potser un cacic-vassall del regne d'Argos. Altres suggereixen que la història d'Hèracles és una al·legoria del pas anual del sol per les dotze constel·lacions del zodíac. I altres assenyalen mites anteriors d'altres cultures, mostrant la història d'Hèracles com una adaptació local de mites heroics ja ben assentats. Tradicionalment Hèracles era el fill de Zeus i Alcmena, néta de Perseo. Les seves fantàstiques gestes en solitari, amb els seus molts temes folklòrics, van proporcionar molt material a les llegendes populars. És retratat com un sacrificador, esmentat com a fundador dels altars i imaginat com un comensal voraç, paper aquest en el que apareix en les comèdies, mentre el seu lamentable final va proporcionar molt material per les tragèdies: Hèracles és considerada per Thalia Papadopoulou «una obra de gran importància per a l'examen d'altres drames euripídea». En l'art i la literatura Hèracles era representat com un home enormement fort d'altura moderada, sent la seva arma característica l'arc però també freqüentment la clava. Les atuells pintades demostren la popularitat inigualable d'Hèracles, apareixent la seva lluita amb el lleó molts centenars de vegades.

Hèracles també va entrar en la mitologia i el culte etruscs i romans, i l'exclamació mehercule es va fer tan familiar als romans com Herakleis ho va ser per als grecs. A Itàlia va ser adorat com un déu dels mercaders i el comerç, si bé altres també li resaven pels seus dons característics de bona sort i rescat del perill.

Hèracles va aconseguir el més alt prestigi social mitjançant el seu lloc de ancestre oficial dels reis dori. Això va servir probablement com a legitimació per a les migracions dori al Peloponès. Hil·los, l'heroi epònim d'una tribu dori, es va convertir en un Heràclides, nom que rebien els nombrosos descendents d'Hèracles, entre els quals hi havia: Macaria, Lamos, Manto, Bianor, Tlepòlem i Tèlef. Aquests Heràclides van conquerir els regnes peloponesos de Micenes, Esparta i Argos, reclamant segons la llegenda el dret a governar-causa de la seva ascendència. El seu ascens al poder es denomina freqüentment «invasió dori». Els reis lidis i més tard els macedonis, com governants del mateix rang, també van passar a ser Heràclides.

Altres membres de la primera generació d'herois, com Perseu, Deucalió, Teseu i Bel·lerofont, tenen molts trets en comú amb Hèracles. Com ell, les seves gestes són en solitari, fantàstiques i vorejant el conte de fades, doncs van matar monstres com la quimera i la medusa. Enviar a un heroi a una mort segura és també un tema freqüent en aquesta primera tradició heroica, com en els casos de Perseu i Bel·lerofont.

Els argonautes

L'única èpica hel·lenística conservada, les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodas (poeta èpic, investigador i director de la Biblioteca d'Alexandria) narra el mite del viatge de Jàson i els Argonautes per recuperar el velló d'or de la mítica terra de Còlquida. En les Argonàutiques Jàson és empès a la seva recerca pel rei Pelias, qui rep una profecia sobre un home amb una sandàlia que seria el seu nèmesi. Jàson perd una sandàlia en un riu, arribant a la cort de Pelias i iniciant així l'èpica. Gairebé tots els membres de la següent generació d'herois, a més d'Hèracles, van ser amb Jàson en l'Argo per buscar el velló d'or. Aquesta generació també incloïa a Teseu, que va anar a Creta a matar el minotaure, a l'heroïna Atalanta ja Melèagre, que una vegada va tenir un cicle èpic propi que rivalitzava amb la Ilíada i l'Odissea. Píndar, Apol·loni i Apolodor es van esforçar a donar llistes completes dels Argonautes.

Encara que Apol·loni va escriure el seu poema al segle III aC, la composició de la història dels Argonautes és anterior a l'Odissea, que mostra familiaritat amb les gestes de Jàson (les aventures d'Odisseu poden haver estat parcialment basades en elles). En èpoques antigues l'expedició es considerava un fet històric, un incident en l'obertura del mar Negre al comerç i la colonització gregues. També va ser extremadament popular, constituint un cicle al qual es van adjuntar moltes llegendes locals. En particular, la història de Medea va captivar la imaginació dels poetes tràgics.

La casa d'Atreu i el cicle tebà

Entre l'Argo i la guerra de Troia va haver una generació coneguda principalment pels seus horribles crims. Aquests inclouen els fets d'Atreu i Tiestes a Argos. Després del mite de la casa d'Atreu (una de les dues principals dinasties heroiques juntament amb la casa de Làbdac) hi ha el problema de la devolució de poder i la forma d'ascensió al tron​​. Els bessons Atreo i Tiestes amb els seus descendents van jugar el paper protagonista en la tragèdia de la devolució de poder a Micenas.

El cicle tebà tracta dels successos relacionats especialment amb Cadme, el fundador de la ciutat, i posteriorment amb els fets de Laios i Èdip a Tebas, una sèrie d'històries que van portar al saqueig final de la ciutat a mans de Els set contra Tebes i els Epígons. (No se sap si figuraven en l'èpica original.) Pel que fa a Èdip, els relats èpics antics semblen deixar-li seguir governant en Tebas després de la revelació que Iocasta era la seva mare, i desposando després a una segona esposa que es va convertir en mare dels seus fills, el que resulta molt diferent a la història que coneixem per les tragèdies (per exemple, l'Èdip rei de Sòfocles) i els relats mitològics posteriors.

La guerra de Troia i les seves seqüeles

A La fúria d'Aquil·les de Giovanni Battista Tiepolo (1757, fresc, Vila Valmarana, Vicenza) Aquil·les està enfuriat per l'amenaça d'Agamèmnon de posar fi al seu botí de guerra, Briseida, i treu la seva espasa per matar-lo. La sobtada aparició d'Atenea, que en el fresc subjecta a Aquil·les pel pèl, evita l'assassinat.

La mitologia grega culmina amb la guerra de Troia, la lluita entre els grecs i els troians, incloent les seves causes i conseqüències. En les obres d'Homer les principals històries ja han pres forma i substància, i els temes individuals van ser elaborats més tard, especialment en els drames grecs. La guerra de Troia va atreure també gran interès en la cultura romana a causa de la història de l'heroi troià Enees, el viatge des de Troia va portar a la fundació de la ciutat que un dia es convertiria a Roma, recollida per Virgili en l'Eneida (el Llibre II conté el relat més conegut del saqueig de Troia). Finalment hi ha dos pseudo-cròniques escrites en llatí que van passar sota els nom de Dictus Cretenc i Dares Frigi.

El cicle de la guerra de Troia, una col·lecció de poemes èpics, comença amb els successos que van desencadenar la guerra: Eris i la poma daurada 'per la més bella' (kallisti), el judici de Paris, el rapte d'Helena i el sacrifici d'Ifigènia a Aulis. Per rescatar a Helena, els grecs van organitzar una gran expedició sota el comandament del germà de Menelau, Agamèmnon, rei d'Argos o Micenas, però els troians es van negar a alliberar-la. La Ilíada, que es desenvolupa en el desè any de la guerra, explica la disputa d'Agamèmnon amb Aquil·les, que era el millor guerrer grec, i les consegüents morts en batalla de l'amic d'Aquil·les, Pàtrocle, i del fill gran de Príam, Hèctor. Després de la mort d'aquest es van unir als troians dos exòtics aliats: Pentesilea, reina de les Amazones, i Mèmmon, rei dels etíops i fill de la deessa de l'aurora Eos. Aquil·les va matar a ambdós, però Paris va aconseguir llavors matar-lo amb una fletxa al taló, l'única part del seu cos vulnerable a les armes humanes. Abans que poguessin prendre Troia, els grecs van haver de robar de la ciutadella la imatge de fusta de Pal·las Atenea (el Pal·ladi). Finalment, amb l'ajuda d'Atenea van construir el cavall de Troia. Malgrat les advertències de la filla de Príam, Cassandra, els troians van ser convençuts per Sinó, un grec que havia fingit la seva deserció, per portar el cavall dins de les muralles de Troia com ofrena per a Atenea. El sacerdot Laocoont, que va intentar destruir el cavall, va ser mort per serps marines. Al vespre la flota grega va tornar i els guerrers del cavall van obrir les portes de la ciutat. En el complet saqueig que va seguir, Príam i els seus restants fills van ser assassinats, passant les dones troyanas a ser esclaves en diverses ciutats de Grècia. Els aventurats viatges de retorn dels líders grecs (incloent les vagabunderies de Odiseu i Enees, i l'assassinat d'Agamèmnon) van ser narrats en dues èpiques, els Retorns (Nostoi, avui perduda) i l'Odisseu de Homero. El cicle troià també inclou les aventures dels fills de la generació troyana (per exemple Orestes i Telèmac).

El cicle troià proporcionar una varietat de temes i es va convertir en una font principal d'inspiració per als antics artistes grecs (per exemple, les mètopes del Partenó representant el saqueig de Troia). Aquesta preferència artística pels temes procedents del cicle troià indica la seva importància per a l'antiga civilització grega. El mateix cicle mitològic també va inspirar una sèrie d'obres literàries europees posteriors. Per exemple, els escriptors europeus medievals troians, desconeixedors de l'obra d'Homer, van trobar en la llegenda de Troia una rica font d'històries heroiques i romàntiques i un marc adequat en el qual encaixar els seus propis ideals cortesans i cavallerescos. Autors del segle XII, com Benoît de Sainte-Maure (Poema de Troia, 1154-1160) i José Iscano (De bell Troiano, 1183) descriuen la guerra mentre reescriuen la versió estàndard que van trobar en Dictis i Dares, seguint així el consell d'Horaci i l'exemple de Virgili: reescriure un poema de Troia en lloc d'explicar alguna cosa completament nou.

Concepcions gregues i romans dels mites

La mitologia estava en el cor de la vida quotidiana a l'antiga Grècia. Els grecs consideraven la mitologia una part de la seva història. Usaven els mites per explicar fenòmens naturals, diferències culturals, enemistats i amistats tradicionals. Era una font d'orgull ser capaç de seguir l'ascendència dels propis dirigents fins a un heroi mitològic o un déu. Pocs dubtaven de la base real del relat de la guerra de Troia en la Ilíada i l'Odissea. Segons Victor Davis Hanson i John Heath el coneixement profund de l'èpica homèrica era considerat pels grecs la base de la seva culturització. Homer era l'«educació de Grècia» (Ἑλλάδος παίδευσις) i la seva poesia «el Llibre».

Filosofia i mitologia

Després de l'auge de la filosofia, la història, la prosa i el racionalisme a la fi del segle V aC, la destinació dels mites es va tornar incert i les genealogies mitològiques van donar lloc a una concepció de la història que va intentar excloure el supernatural (com ara la història tucididiana). Mentre els poetes i dramaturgs estaven reelaborant els mites, els historiadors i filòsofs grecs estaven començant a criticar-los.

El món mitològic

Aquests són alguns llocs mitològics:

• L'oracle de Delfos
• L'Hades
• El Mont Helicó
• La font Hipocrene
• Les fonts de l'Oceà
• L'Olimp
• La ciutat de Temiscira

Alguns objectes mitològics:

• L'Argos
• El Caduceu
• La copa d'Higia
• La vara d'Esculapi

Pàgines que s'hi relacionen

• Mitologia grecoromana
• Mitologia romana

Enllaços externs

• Mitologia Grega (Português)
• Plana sobre la mitologia grega
• El laberint dels mites