Cal·límac de Cirene

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dibuix de la biblioteca d' Alexandria, on va treballar Cal·límac

Cal·límac (Callimacus, Καλλίμαχος) 310/305–240 aC)[1] fou un escriptor i poeta grec, destacant en un estil que en el seu moment era innovador. Va treballar a la Biblioteca d'Alexandria, sent un protegit del faraó Ptolemeu II Filadelf.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Cal·límac era d'origen libi, però va néixer i es va criar a Cirene una colònia grega.[3] La seva mare es deia Mesatme (o Mesatma) i el seu pare Batos. Era membre d'una família distingida, descendents del primer rei grec de Cirene, Batos I. Aquesta dinastia, els Batiades, van ser monarques durant vuit generacions i també eren la primera família grega que havien estat reis en una ciutat africana. A ell li van posar el mateix nom que al seu avi, qui havia estat un general de l'exèrcit molt estimat pels ciutadans de Cirene. Cal·límac tenia una germana de nom Megatime que es va casar amb un home anomenat Stasenorus o Stasenor, amb el qui va tenir un fill també anomenat, Cal·límac. Aquest nebot va ser poeta, autor de "La illa", i és conegut amb el sobrenom de "El jove" .

Papir amb el text d'Aetia fragment(Pfeiffer) 178 trobat a Oxirrinc, datat al s. I aC

Cal·límac es va casar amb la filla d'un home grec anomenat Eufrates que procedia de Siracusa (Sicília). No se sap si van tenir fills. D'adult va viatjar a Grècia i va viure a Eleusis, a 18km d'Atenes, on va rebre lliçons d'Hermòcrates d'Iasos i de Praxifanes.[4][5] Després va marxar a Egipte i es va instal·lar a la ciutat d'Alexandria. Allà va muntar una escola, a la qual van assistir alumnes destacats com Apol·loni Rodi. El faraó Ptolemeu II Filadelf (284-246 aC) va reconèixer el seu valor, acollint-lo a la prestigiosa biblioteca d'Alexandria. Probablement fou successor de Zenodot (bibliotecari del 260 aC a la seva mort el 240 aC). Amb el faraó Ptolemeu III Evergetes I (246-222 aC) va continuar la seva tasca com a compilador del saber a la mateixa biblioteca.

Estil[modifica | modifica el codi]

Va adquirir reputació de ser erudit, elitista i d'odiar les coses vulgars. Es va fer famós a través dels seus poemes curts i epigrames. Durant el període hel·lenístic, els gustos literaris dels grecs van variar, deixant de banda l'estil de poema èpic llarg iniciat per Homer, que tant havia agradat en èpoques passades. La nova tendència lloava poetes com Cal·límac, prou agosarat com per a trencar amb el passat i explorar nous temes i noves formes d'expressió. El seu estil de poesia era breu però molt acurat tant en la forma com en la tria de les paraules. Al pròleg del seu poema titulat "Aetia", afirmava que el déu Apol·lo l'havia visitat per exhortar-lo a:

«engreixar el seu ramat, però mantenir prima la meditació»[6]

una clara indicació a que ell preferia uns versos curts però de qualitat a un poema amb moltes paraules però de poca bellesa o de poc enginy. Un altre dels seus versos famosos és el que diu: μέγα βιβλίον μέγα κακόν,(mega biblion, mega kakon= «gran llibre, gran mal») també atacant la poesia antiga emprant el seu estil breu i concís. Cal·límac és l'autor d'altres tipus d'escrits, com ara, crítiques en prosa o poemes per a lloar el faraó Ptolemeu II Filadelf.

A causa de la seva aversió cap a la poesia èpica, va tenir una amarga discussió amb el qui havia estat el seu alumne, Apol·loni Rodi, per haver escrit les Argonàutiques i va dedicar-li comentaris despectius durant trenta anys. El filòsof Praxifanes va prendre part a favor d'Apol·loni i per aquest motiu també va ser atacat verbalment per Cal·límac. Existeix un pergamí conegut com "Scholia Fiorentina", on l'insulta anomenant-lo telquí.[7]

A través d'un papir trobat a Oxirrinc, on estava el llistat dels primers bibliotecaris d'Alexandria, se sap que Cal·límac no va ser cap de la biblioteca però si Apol·loni. Alguns historiadors pensen que potser aquest fet va contribuir a l'enemistat entre tots dos.

Segons Quintilià,[8] Cal·límac va ser el principal dels poetes elegíacs; les seves elegies van ser molt valorades pels romans. Va ser imitat per: Ovidi, Catul i especialment per Properci. Un dels recursos emprats per Cal·límac, més admirats era la pràctica sistemàtica de la poluèideia (en grec πολυείδεια, la barreja de gèneres) i la poikilia (en grec ποικιλία, la contaminació dels gèneres), cosa no gens fàcil de fer i que a la vegada el resultat no sigui barroer. En el iàmbic[9] XIII afirma, per exemple, que no existeix res que obligui a un poeta a seguir un sol gènere literari. D'altra banda, sentia la necessitat de justificar-se sent plenament conscient de ser innovador i experimental.

Obres[modifica | modifica el codi]

A l'enciclopèdia Suda diu que Cal·límac és l'autor de 800 escrits, xifra possiblement exagerada, però que concorda amb la seva idea que valia més fer moltes obres curtes però de gran qualitat que una de llarga però no tant acceptable. Va escriure sobre temes diversos: història, geografia, etnografia, paradossografia (en grec παραδοξογραφία, i es podria traduir com "textos sobre coses meravelloses"). De les seves obres, només han sobreviscut: sis himnes, seixanta-quatre epigrames i alguns fragments. Les seves obres més destacades són:

Epyllion[modifica | modifica el codi]

Un epyllion, un poema èpic, més curt que els tradicionals, anomenat Hecale, del qual es conserva un fragment considerable dins el papir "Rainer".

Aetia[modifica | modifica el codi]

Una altra obra relativament llarga és l' "Aetia" («Origen, causes»), però de la què només han sobreviscut alguns fragments i que coneixem en part per anotacions d'altres autors. Es tractava d'una col·lecció de poemes elegíacs organitzats en quatre llibres, que tractaven sobre la fundació de ciutats, cerimònies religioses, tradicions locals segons sembla triades només per la seva singularitat,[10] i altres costums relacionats amb el món hel·lenístic. Als tres primers llibres fa servir una mateixa fórmula: Adreçar-se a les muses fent preguntes retòriques i amb doble sentit.

«Per què, a Paros, els idòlatres de les Càrites no fan servir ni flautes ni corones?»[11]

«Per què, a Argos hi ha un mes anomenat "corders"?»[12]

«Per què, a Lèucada, la imatge d'Artemis porta un morter al cap?»[13]

Escultura de Berenice II. Cal·límac li va dedicar el seu poema "Coma Berenices" .

Tot un seguit de preguntes amb doble sentit es van poder reconstruir a partir dels fragments.[14] Els passatges de l'Aetia que estan millor conservats són el "Coma Berenices" i la traducció adaptada que va fer el poeta llatí Gai Valeri Catul, admirador seu. (Catullus 66).

Himnes[modifica | modifica el codi]

Alguns autors han criticat els seus himnes qualificant-los de massa elaborats i artificiosos.

Epigrames[modifica | modifica el codi]

Els seus epigrames han obtingut més reconeixement, alguns estan recollits a l'Antologia grega.

Pinakes[modifica | modifica el codi]

La seva obra en prosa més famosa es diu Πίνακες (Pinakes= («taules, llistats»), un llistat de biografies dels autors dels llibres que es guardaven a la biblioteca d' Alexandria. Es tracta del document conegut més antic fet amb l'objectiu d'enllistar, identificar i categoritzar el contingut d'una biblioteca. Consultant aquest registre els encarregats de la biblioteca podien saber si hi havia una obra d'un autor en concret, com estava categoritzat i en quin lloc trobar el llibre. Es creu que Cal·límac no es va basar en cap model per a fer el seu "pinakes" i que aquest sistema d'enregistrament de llibres va ser una invenció seva.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hopkinson (1988), donava com a any de naixement el "c. 305"; Mair (1955), feia dues propostes: «La data més probable de totes les proposades per al naixement de Cal·límac és circ. 310 aC. Sabem pre Vit. Arat, I, que Cal·límac, tant en els seus epigrames com en ἐν τοῖς πρὸς Πραξιφάνην, es referia a Aratus com si fos més vell que ell. Però com que havien estat companys d'estudis a Atenes, la diferència d'edat no devia ser molt considerable, per tant, es podria fixar la data de naixement d'Aratus el 315 i la de Cal·límac el 310.»
  2. G. O. Hutchinson. Hellenistic Poetry. Nova York: Clarendon Press, 1988, p. 38. ISBN 978-0-19-814748-0.. 
  3. Neil Hopkinson. A Hellenistic Anthology. Michigan University, 1988, p. 83. ISBN 978-0-521-31425-1.. 
  4. Diògenes Laerci. Vides de Filòsofs, p. X,13. 
  5. Johann Albert Fabricius. Bibliotheca Graeca, p. vol.6, 131. 
  6. Aetia 1,fragment 1
  7. Konstantinos Spanoudakis. Poets and Telchines in Callimachus' Aetia-Prologue, in Mnemosyne,nº54, 2001, p. 425-441. 
  8. Quintilià. De Institution Oratoria Libri XII, p. 10.1.58. 
  9. Vegeu entrada al viccionari
  10. Noel Robertson. "Callimachus' Tale of Sicyon ('SH' 238)". Phoenix 53, 1999, p. 57-79. 
  11. Aetia I, fragment 3
  12. Aetia I, fragment23-31a
  13. Aetia I, fragment 23 b,e
  14. Noel Robertson. "Callimachus' Tale of Sicyon ('SH' 238)". Phoenix 53, 1999, p. 58. 
  15. Heather A Phillips. "The Great Library of Alexandria?". Library Philosophy and Practice. San Diego: US Courts Library, 2010. ISBN ISSN 1522-0222. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Luigi Lehnus:"Nuova bibliografia callimachea (1489-1998)", Alessandria, Edizioni dell'Orso, 1998
  • J.W. Parker:"A history of the literature of ancient Greece", Vol. 1, 1858
  • A. Cameron:" Callimachus and his Critics", Princeton, 1995. ISBN 978-0-691-04367-8.
  • J.A.De Romilly:" Short History of Greek Literature",University of Chicago Press, 1985. ISBN 978-0-226-14312-5.
  • M. Fantuzzi, R. Hunter:"Tradition and Innovation in Hellenistic Poetry" CUP, 2004. ISBN 978-0-521-83511-4.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cal·límac de Cirene Modifica l'enllaç a Wikidata