Paros

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Paros
Ubicació de Paros dins de les Cíclades
Vista de Paros
Capital Parikia
Mar Egea
Arxipèlag Cíclades
Superfície 196,308 km²
Llargada màxima 21 km
Amplada màxima 16 km
Altitud màxima Marpissa (724 m)
Coordenades 37° 5′ N, 25° 9′ E / 37.083°N,25.150°E / 37.083; 25.150
Població 12.853 persones (2001)

Paros (en grec, Πάρος; en llatí Parus) és una illa grega del centre de la mar Egea, al grup de les Cíclades, situada a l'oest de Naxos de la quual està separada per un canal d'uns 8 km. Està situada a uns 185 km al sud-est d'El Pireu. L'illa d'Andíparos és el municipi més proper, cap al sud-oest. Actualment, Paros és una coneguda destinació turística. La localitat de Paros té al tomb de 13.000 habitants i inclou nombrosos illots deshabitats amb un total de 196,308 km² de superfície. Antigament Paros esdevingué famosa pel seu marbre blanc.

Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Història[modifica | modifica el codi]

La llegenda diu que fou colonitzada per Paros de Parrhàsia, que va portar a l'illa una colònia d'arcadis. El suposats antics noms de l'illa foren Plateia (o Pactia), Demetrias, Zacynthus, Hyria, Hyleessa, Minoa i Cabarnis. Atenes hi va enviar una colònia de jònics que van aportar prosperitat i va crear colònies a Tasos, i la de Pàrion a l'Hel·lespont.

Al començament de les guerres Mèdiques l'illa depenia de Naxos i va estar al costat de Pèrsia, enviant una nau a la batalla de Marató. Com a càstig fou assolada per la flota atenenca dirigida per Miltiades que va demanar un tribut de 100 talents, però la ciutat va resistir i va obligar als atenencs a retirar-se després de 26 dies de setge. Al temple de Demetri a Paros, l'almirall Miltiades va rebre la ferida de la que va morir. Després de la batalla d'Artemísion l'illa, que continuava aliada a Pèrsia, va observar neutralitat a l'espera dels esdeveniments. Temístocles els va imposar un tribut al final de la guerra i va entrar a la Lliga Dèlica on pagava el tribut més alt de totes les illes (30 talents).

El govern fou democràtic dirigit per un senat però al temps de la guerra del Peloponès, el 410 aC, ja governava l'oligarquia quan hi va anar el general atenenc Teràmenes i va restaurar la democràcia. El 387 aC va entrar a la nova confederació atenenca. El 385 aC, en cooperació amb Dionís el vell de Siracusa, va fundar una colònia a l'illa anomenada Pharos a Il·líria.

El 357 aC es va separar de la confederació però va perdre importància política. Després de la mort d'Alexandre el Gran va dependre uns anys dels Ptolemeus.

Va passar a Roma i a Bizanci, i després del 1207 fou part del ducat de Naxos dins del qual va formar una senyoria. El 1573 va passar als otomans i el 1830 fou reconeguda part de Grècia.

A l'illa es va trobar la Crònica de Paros.

El poeta Arquiloc (Archilocus) era nadiu de Paros. Era molt apreciat el marbre blanc de Paros, el més valuós després del pantèlic; les pedreres principals eren a la muntanya marpessa. La capital era la ciutat del mateix nom a la costa occidental, moderna Paroikía.

Va passar a l'Imperi Bizantí el 395. Al segle IX i al X va patir diverses incursions àrabs, les principals procedents de l'emirat de Creta, destacant les del 837 (dirigida per Nisr) i la del 904 (dirigida pel renegat grec de Tessalònica, Lleó de Trípoli). Després del 1204 amb la caiguda de Constantinoble, l'illa, amb moltes altres, fou assignada a Venècia i formà part del Ducat de Naxos (1204-1566). Sota aquest poder va patir diversos atacs turcs (i alguns pirates cristians) a partir de l'inici del segle XV. El primer atac otomà el va dirigir l'almirall Çalil Bey en revenja perquè el duc de Naxos s'havia negat a reconèixer la sobirania del sultà Mehmet I (1413-1421) sobre la costa occidental d'Anatòlia. En 1389, Paros fou donada en dot a Maria Sanudo que es va casar amb Gaspar Sommaripa. Així a Paros hi governaven els Sommaripa mentre que els Loredano governaren Antiparos en feu quan fou donada en dot el 1446 a Maria Sommaripa que es va casar amb Giovanni Loredano el qual va construir el castell (després va passar als Pizanias fins al 1537); Gaspar va morir el 1426 i el va succeir el seu fill Crousinos o Crusino I Sommaripa (la seva germana Fiorenza Sommaripa estava casada amb Giacomo I Crispo, duc de Naxos); el govern de Crousinos Sommaripa fou l'edat d'or de l'illa. Va viure fins al 1462 i va deixar dos fills, Domenico Sommaripa, senyor de Paros i d'Andros, i Nicolò I Sommaripa, senyor de Paros i senyor del terç de Negroponte. Domenico va morir quatre anys després (1466) sense fills i el va succeir el seu germà Nicolò I que va governar fins vers el 1505. La seva filla Fiorenza Sommaripa, senyora de Paros, fou l'esposa de Joan Francesc Venier, consenyor de Cèrigo. A la mort de Fiorenza el 1518 la senyoria va passar al seu fill Nicolò Venier (el seu germà Sebastià Venier fou dux de Venècia). Nicolò va morir vers el 1530. Cecília Venier es va casar el 1531 amb Bernardo Sagredo que fou el darrer senyor.

Es van fer diversos tractats entre Naxos i el sultà (1419, 1426, 1446 i 1454) que confirmaven la sobirania veneciana sobre el ducat i l'arxipèlag. El 1490 els otomans (Baiazet II) van atacar als Sommaripa amb intenció d'eliminar-los però l'almirall venecià Capello va salvar l'illa; els Sommaripa van traslladar llavors la capital de Paroikia (al nord-est) a la fortalesa oriental de Kephalos. Khayr al-Din Barba-rossa hi va fer una incursió en la seva expedició a les Cíclades el 1537. El darrer senyor de Paros, Sagredo, va rendir Kephalos el desembre de 1537 i sis mil habitants (incloent els d'Antiparos) foren massacrats; molts presoners joves foren enviats a galeres i les dones joves als harems. Un tractat signat el 1540 reconeixia el domini otomà però l'illa tindria certa autonomia sota un Kapudan Pasha, i amb un poder llatí nominal que va subsistir fins al 1566. Les famílies locals principals (els Kondyali i els Mavrogenai) foren associats al govern. El 1566 l'illa fou annexionada i formà part del ducat concedit al jueu Josep Nasi, mort el 1579. El seu nom turc fou Para.

Llavors el sultà Murat III va concedir a l'illa diversos privilegis renovats per Ibrahim I el 1646. En aquest temps va dependre del sandjak de les Cíclades (capital Naxos, o Nakshe en otomà). Durant les guerres turco-venecianes als segles XVI i XVII l'illa va patir alguns atacs de pirates. Al segle XVII es van instal·lar a l'illa els caputxins i els jesuïtes, concretament al port fortificat de Naoussa al nord de l'illa. L'almirall venecià Mocenigo es va basar en el port de Dryo, a Paros, per atacar i derrotar als otomans que amenaçaven Creta (1651 o 1652) fent presoners a 5000 otomans. El 1666 o 1668 el kapudan pasha Mustafà Kaplan va derrotar als corsaris llatins que tenien base a Paros i va assolar Paroikia executant al cap local Kondyles i capturant a 400 persones; l'església de Ekatontapyliane (Nostra Senyora de les Cent Portes) fou saquejada; el 1674 l'illa fou assolada pel sardar d'Ak Deñiz (comandant de la mar Egea); el 1676/1677 una flota otomana que perseguia pirates europeus va saquejar Naoussa.

Al final del segle XVII l'administració local va quedar en mans d'un voivoda, dos kodja-hashis i un cadi, però no obstant se sap que el 1700 un magnat local, Constantó Kondyles, protegit per la Porta, va arribar a voivoda; acusat de donar suport als pirates, va ser deposat pel kapudan pasha Djanim Khodja, que el va fer executar (1716). Durant la Guerra Russo-Turca de 1768-1774 l'almirall Orlov va ocupar Paros (1770), Antiparos i Naxos i va utilitzar Naoussa com a base fins al 1774 quan les illes foren restituïdes a l'imperi per Tractat de Küçük Kaynarca, poc abans que s'hagués concretat la venda per part del sultà de les illes ocupades a França o Gran Bretanya.

La misèria es va abatre sobre l'illa. El 1821 fou de les primeres a unir-se a la revolta grega destacant Demetrakopoulos Delagramates i l'heroina Manto Mavrogenous. L'illa va patir alguns atacs pirates; el 1823 els cavallers de Malta van intentar conquerir Naxos, Paros i Antiparos al govern provisional grec, però no ho van aconseguir. Finalment el 1830 l'illa de Paros fou reconeguda part del regne de Grècia pels otomans, el que fou confirmat pel tractat de Constantinoble de 1832.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paros

Th. i N. Aliprantes, Paros-Antiparos, Atenes, 1968