Pan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Pan (desambiguació)».
Pan
Pan i el pastor Dafnis.

En la mitologia grega, Pan[1] (en grec Πάν) era el déu dels pastors i dels ramats; era especialment venerat a Arcàdia, tot i no tenir-hi grans santuaris. Pan és el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina desenfrenada es diu d'ell que perseguia a les nimfes pels boscos. També, és el déu salvatge, el déu dels boscos i els llocs naturals on els humans no hi hem actuat. Els habitants d'Arcàdia tenien una creença segons la qual, quan una persona feia la migdiada no se la podia despertar perquè d'aquesta manera s'interrompia el somni al déu Pan.

Tradicions[modifica | modifica el codi]

Pan té diverses genealogies diferents, algunes d'elles són les següents:

Segons una de les tradicions, quan Hermes pasturava els ramats de Driops, va tenir una relació amorosa amb una de les seves filles, fruit d'aquesta relació va néixer el déu Pan, qui, quan va néixer, presentava la seva part inferior en forma de cabró i la resta del seu cos amb aparença d'home, en el cap tenia dues banyes, la seva cara era arrugada, la barbeta prominent i estava cobert d'una capa de pèl. Tan bon punt va néixer va escapar a les muntanyes, Hermes va haver de buscar-lo per a dur-lo a l'Olimp embolicat en una pell de llebre, una vegada allà, els déus el van anomenar Pan, ja que era la diversió de tots.

Una altra tradició conta que Penèlope va tenir diversos amants al mateix temps durant l'absència d'Ulisses, de tots ells va quedar encinta i el fruit va ser Pan, nom que significa fill de tots.

Existeix una altra versió en el sentit que Ulisses va repudiar a Penèlope quan va retornar dels seus viatges per no haver-li estat fidel, una vegada abandonada va concebre al déu Pan com producte de la seva unió amb Hermes.

Altres tradicions li suposaven fill de Zeus i d'Hibris o de Zeus i Cal·listo.

Després de la batalla de Marató va ser inclòs entre els grans déus reconeguts per l'estat. A Atenes se li va consagrar una de les grutes del vessant nord de la Acròpoli, i es va instituir en el seu honor una festa anual amb una carrera de torxes.

Pan era el déu de la brises de l'alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del Parnàs anomenada Coriciana, se li atribuïen dons profètics i formava part del seguici de Dionís, ja que se suposava que seguia a aquest en els seus costums. Era caçador, remeier i músic. Dotat d'una gran potència sexual, aguaitava contínuament a les nimfes. Pan vivia en els boscos i a les selves, voltejant després de les ovelles i espantant als homes que penetraven al bosc, duia a la mà el bastó de pastor i tocava la siringa, que també s'anomenava Flauta de Pan. Li agraden les fonts i l'ombra dels bosc, entre la mala herba del qual sol amagar-se per a espiar a les nimfes. Pan és especialment irritable si se li molesta durant les seves migdiades.

Va Tenir amors amb la nimfa Pitis, a la qual també pretenia Boreas, aquest, mogut per les gelosies, va llançar a Pitis des de l'alt d'una roca; Gea, sentint pena, la va transformar en un pi; des de llavors Pan apareix coronat amb les fulles del pi i que existeix la creença que aquest arbre gemega quan bufa Boreas.

Va estimar a la nimfa Siringa, qui no li corresponia. Una vegada mentre fugia la nimfa es va llançar al riu Ladó; allí, acorralada, va demanar ajuda a les seves germanes les nimfes, qui, commogudes, la van convertir en un canyar; quan Pan va arribar només va poder abraçar les canyes bressolades pel vent, la remor que produïen li va agradar de tal manera que va decidir construir un nou instrument musical amb elles; d'aquesta forma va crear la flauta anomenada siringa en record de la nimfa d'igual nom.

Segons Ovidi tengué una contesa desigual al mont Tmol amb Apol·ló, amb la seva flauta feta de canyes, mentre Apol·ló feu vibrar les cordes de la seva lira. Tmol, el jutge, declarà vencedor a Apol·ló. El so de les canyes només fou agradable a les orelles estultes de Midas, qui digué que la sentència era injusta, per la qual cosa les seves orelles foren convertides en orelles d'ase.[1]

Va Seduir a Selene, la lluna, regalant-li un velló de gran blancor, Pan i Selene eren venerats a una caverna del mont Niceu.

A partir de l'Edat mitjana i fins als nostres dies, la imatge tradicional de Pan s'associa amb la imatge del diable.

La mort del déu Pan[modifica | modifica el codi]

Segons Plutarc (De defectu oraculorum ("La fi dels Oracles"), durant el regnat de l'emperador Tiberi (A.D. 14-37) els tripulants d'un vaixell de cabotatge que feia cap a Itàlia, en passar davant de l'illa grega de Paxos, van sentir un crit, sortit del bosc, que deia: el déu Pan és mort!. En arribar a Roma, la notícia es va escampar, provocant una gran por tot el territori de l'Imperi fins al punt que, finalment, l'Emperador Tiberi es va veure obligat a publicar un edicte, dient que el déu Pan no havia mort. D'aquest episodi de gran por, deriva la veu pànic, també coneguda com a por pànica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopèdia Catalana
  • Dictionary of Greek and Roman biography and mythology, (William Smith, 1849)
  • Dictionary of Greek and Roman Geography (William Smith, 1854)

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela M.ª Trepat i Anna M.ª de Saavedra. Les Metamorfosis, L. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932. 


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pan Modifica l'enllaç a Wikidata