Giovanni Battista Tiepolo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vegeu també Giovanni Domenico Tiepolo (o Giandomenico Tiepolo) i Lorenzo Baldissera Tiepolo, ambdós fills de Giovanni Battista.

Giovanni Battista Tiepolo, també conegut com a Gianbattista o Giambattista Tiepolo (Venècia, 5 de març de 1696 - Madrid, 27 de març de 1770) va ser un pintor i gravador rococó italià, considerat el darrer gran mestre del la pintura al fresc de la República de Venècia.

Apoteosi d'Espanya al Palau Reial de Madrid.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys (1696-1726)[modifica | modifica el codi]

Giambattista Tiepolo va nàixer a Venècia, sent el darrer de sis fills d'un capità de vaixell, Domenico Tiepolo i la seua esposa, Orsetta. Tot i que el cognom de Tiepolo pertanyia a una família patrícia, son pare no va reclamar cap títol de noblesa. El futur pintor va ser batejat en la seua parròquia (San Pietro di Castello) com Giovanni Battista, en honor del seu padrí, un noble venecià anomenat Giovanni Battista Dorià. Son pare, Domenico, va morir un any després del naixement, deixant Orsetta i els infants en una difícil situació econòmica.

Inicialment va ser pupil de Gregorio Lazzarini, però les influències dels contemporanis de més edat, com ara Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Piazzetta són més fortes en la seua obra. Als 19 anys va concloure el seu major encàrrec, el Sacrifici d'Isaac (avui dia a l'Accademia). Va abandonar l'estudi de Lazzarini l'any, sent admès en el gremi de pintors.

L'any 1719 es va casar amb Maria Cecilia Guardi, germana dels pintors venecians Francesco i Giovanni Antonio Guardi. El matrimoni va tenir nou fills, dels quals van arribar a l'edat adulta quatre filles i tres fills. Dos dels seus fills, Domenico i Lorenzo van pintar amb ell com assistents i van aconseguir cert reconeixement com a artistes independents. El tercer dels fills va prendre els hàbits.

Primeres obres de maduresa (1726-50)[modifica | modifica el codi]

Un patrici de la ciutat friulana d'Udine, Dionisio Delfino, va encarregar al jove Tiepolo la decoració al fresc del palau arquebisbal d'Udine (1726-1728). Aleshores el moviment rococó era quasi revolucionari a Itàlia. Les seues primeres obres mestres fetes per a Venècia van ser un cicle d'enormes llenços pintats per a decorar l'ampli vestíbul de Ca' Dolfin (1726–1729), amb motius d'antigues batalles i triomfs. També a Venècia va realitzar els frescos del palau Sardi i la Gloria de Santa Teresa a l'església dels Descalços.[1]

Ràpidament va esdevenir un pintor molt sol·licitat, però va saber respondre amb una destacada productivitat. Va pintar quadres per a esglésies com ara la de Verolanuova (1735-40), per a la Scuola dei Carmini (1740-47), i els Scalzi 1743-1744), un sostre per als Palazzi Archinto i per a Casati-Dugnani a Milàn (1731);[1] la Capella Colleoni de Bèrgam (1732-1733); un sostre per l'al l'església dels Gesuati (Santa Maria del Rosario) de Venècia sobre Sant Domènec instituint el res del Rosari (1737-39), Palazzo Clerici, Milà (1740), decoracions per a la Vil·la Cordellini a Montecchio Maggiore (1743-1744) i per a la sala de ball del Palazzo Labia, avui dia un estudi de televisió a Venècia, mostrant la Història de Cleopatra (1745-1750).

Detall del fresc de la Kaisersaal de la Residència de Würzburg

Els frescs de la Residència de Würzburg (1750-53)[modifica | modifica el codi]

Al voltant de 1750, la reputació de Tiepolo estava fermament assentada arreu d'Europa. Acompanyat del seu fill Giandomenico va viatjar a Würzburg en ser reclamant per príncep-bisbe Karl Philipp von Greiffenklau. A Würzburg va residir durant tres anys i va executar unes excepcionals pintures al fresc per als sostres de la Residència de Würzburg, que havia estat acabat de construir l'any 1744. El seu fresc per a l'escalinata d'entrada al palau, (Treppenhaus) dissenyada per Johann Balthasar Neumann és el fresc més gran del món, amb una superfície de 677 m², i va ser completat amb l'ajut dels seus fills, Giandomenico i Lorenzo. L´Al·legoria dels Planetes i els Continents representa Apol·lo iniciant la seua ruta diària; les deïtats que l'envolten simbolitzen els planetes; les figures al·legòriques en la cornisa representen els quatre continents (incloent-hi Amèrica). De la Nova Residència de Würzburg també va decorar al fresc el saló del Kàiser.

Tornada a Venècia i el Véneto (1753-1770)[modifica | modifica el codi]

Tiepolo va tornar a Venècia l'any 1753. Ara era un pintor famós, amb encàrrecs locals i de l'estranger. Va ser elegit President de l'Acadèmia de Pàdua. Va realitzar diversos frescos, molt teatrals, per a esglésies; el Triomf de la Fe per a la Pietà; panells pintats al fresc per a Ca' Rezzonico (que ara també posseeix el seu fresc per al sostre del Palazzo Barbarigo); i pintures per a vil·les nobles del país venecià, com ara Villa Valmarana (Vicenza) i un gran fresc panegíric per a la Villa Pisani a Stra. Durant aquest període va crear l'obra mestra Glorificació de la família Barbaro que actualment es troba en la col·lecció del Museu Metropolità d'Art de Nova York.

En uns admirats frescos per al Palazzo Labia va representar dues escenes de la vida de Cleopatra: Trobada de Marc Antoni i Cleopatra[2] i Banquet de Cleopatra,[3] així com un sostre amb el Triumph de Bel·lerofont sobre el Temps. Va col·laborar amb un expert en perspectiva, Girolamo Mengozzi Colonna. Aquesta col·laboració amb Colonna, que també va dissenyar escenografies d'òpera, palesa la creixent tendència vers la composició teatral en els seus frescos. L'arquitectura del fresc del Banquet recorda l'obra de Veronese Les noces de Canà

Frescs del Palau Reial de Madrid[modifica | modifica el codi]

L'any 1761, Carles III li va encarregar un fresc per al sostre de la gran sala del tron del Palau Reial de Madrid. El tema és un panegíric d'Espanya: Apoteosi d'Espanya. A la cort de Madrid va despertar la gelosia i l'agra oposició d'Anton Raphael Mengs.

Va morir a Madrid, el 27 de març de 1770. Després de la seua mort, l'aparició de l'auster Neoclassicisme i el declivi post-revolucionari de l'absolutisme va conduir a la lenta desaparició de l'estil que Tiepolo havia conreat, tot i que no va poder enfosquir l'impacte de la seua obra en el progrés de l'art.

Anàlisi i influència de la seua obra[modifica | modifica el codi]

Apoteosi de l'almirall Vettor Pisani

En les seues elaboracions més fluïdes, Tiepolo presenta evidents afinitats amb Ricci, Piazzetta i Federico Bencovich. És un artista del fresc lluminós, un radiant i rococó Pietro da Cortona. Les seues composicions històriques estan embolcallades amb una esplèndida llum. És conegut principalment pels seus frescos, particularment pels seus sostres panegírics. Aquests van seguir la tradició barroca encetada un segle abans per Pietro da Cortona, convertint les bòvedes en cels pintats, elevant els insignificants nobles a l'estatus diví, tot això en vastes composicions mesclades amb les delicades ornamentacions dels marcs d'estuc. Com Luca Giordano, la seua paleta es componia dels colors típics de l'aquarel·la. Com Giordano, va ser prolífic. Amb una sprezzatura única, va pintars mons de frescs, i alguns com els murs de Villa Valmarana a Vicenza, no només mostren escenes mitològiques, sinó que realment situen a l'espectador enmig d'aquelles. Els primers exemples d'això són potser els llenços de Ca' Dolfin, que van permetre-li introduir indumentàries exuberants, escultura clàssica i una acció que sembla vessar-se més enllà del marc vers la cambra.

Llista d'obres[modifica | modifica el codi]

Obres anteriors a 1740[modifica | modifica el codi]

Obra Data Lloc Enllaç
El Martiri de Sant Bertomeu 1722 San Stae, Venècia
El rapte d'Europa c. 1725 Gallerie dell'Accademia, Venècia
Al·legoria del poder de l'eloqüència c. 1725 Institut Courtauld, Modello for Palazzo Sandi, Venècia
Frescos 1726 Palau Episcopal, Udine
Perseu i Andròmeda 1730 Museu Frick
L'educació de la Mare de Déu 1732 S. Maria della Consolazione (Fava), Venècia
Àngel rescatant Agar 1732 Scuola di San Rocco, Venècia
Sant Joan Baptista predicant 1732-1733 Cappella Colleoni, Bèrgam
Decapitació de Sant Joan Baptista 1732-1733 Cappella Colleoni, Bèrgam
Càstig de les serps 1732-1735 Gallerie dell'Accademia, Venècia
Josep rebent un anell del faraó 1732-1735 Dulwich Picture Gallery
Triomf de Zèfir i Flora 1734-1735 Museo del Settecento Veneziano, Ca' Rezzonico, Venècia
Jupiter i Danae 1736 Universitet Konsthistoriska Institutionen, Estocolm
El Papa Sant Climent adorant la Trinitat 1737-1738 Alte Pinakothek, Munic
Institució del Rosari 1737-1739 Santa Maria del Rosario (Gesuati), Venècia
Crist porant la creu 1737-1738 Sant'Alvise, Venècia
La Mare de Déu del Mont Carmel 1730s Pinacoteca di Brera, Milà
Mare de Déu amb sis Sants 1737-1740 Museu de Belles Arts, Budapest

Obres de 1740 a 1750[modifica | modifica el codi]

Obra Data Lloc Enllaç
La Mare de Déu apareixent-se a Sant Felip Neri 1740 Museo Diocesano, Camerino
Recollida de manà 1740-1742 Parrocchiale, Verolanuova
El sacrifici de Melquisedec 1740-1742 Parrocchiale, Verolanuova
La Virtut i la Noblesa fent fugir a la ignorància 1743 Dulwich Picture Gallery(esbós per a Villa Cordellina, a Montecchio Maggiore)
El banquet de Cleopatra 1743-1744 National Gallery of Victoria, Melbourne
Els creients 1743-1745 Gallerie dell'Accademia, Venècia
Apol·lo i Dafne 1744-1745 Museu del Louvre, París
Descobriment de la vertadera Creu c. 1745 Gallerie dell'Accademia, Venècia
Frescos de la història de Cleopatra 1746 Palazzo Labia, Venècia
La Mare de Déu apareixent-se als Sants dominicans 1747-1748 Santa Maria del Rosario (Gesuati), Venècia
Última comunió de Sant Llúcia 1747-1748 Santi Apostoli, Venècia
Sant Jaume el gran conquerint als moros 1749-1750 Museu de Belles Arts, Budapest

Obres posteriors a 1750[modifica | modifica el codi]

Obra Data Lloc Enllaç
Frescos 1751-1753 Residència de Würzburg
Al·legoria dels Planetes i els Continents 1752 Metropolitan Museum of Art, Nova York
La mort de Jacint 1752-53 Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid
Adoració dels Mags 1753 Alte Pinakothek, Munic
Coronació de la Mare de Déu 1754 Kimball Museum of Art (esbós per a l'Ospedale della Pietà)
Una Al·legoria amb Venus i el Temps 1754-58 National Gallery de Londres
Frescos amb motius de la mitologia romana 1757 Villa Valmarana, Vicenza
Un home assegut i una noia amb un pitxer c. 1755 National Gallery de Londres
Les Virtuts Teologals c. 1755 Musées Royaux des Beaux-Arts Brussel·les
El martiri de Santa Àgata c. 1756 Staatliche Museen, Berlín
Al·legoria del mèrit acompanyat per la noblesa i la virtut 1757-58 Museo del Settecento Veneziano, Ca' Rezzonico, Venècia
La visió de Santa Anna 1759 Gemäldegalerie, Dresden
Mare de Déu del pinsà c. 1760 National Gallery of Art, Washington DC
Dona amb un lloro 1760-61 Ashmolean Museum, Oxford
Apoteosi de la família Pisani 1761-62 Villa Pisani, Stra
Sant Carles Borromeu 1767-1769 Cincinnati Art Museum
La Immaculada Concepció 1767-1769 Museu del Prado, Madrid
Glòria d'Espanya 1762-1766 Saló del Tron del Palau Reial de Madrid
L'Apoteosi de la Monarquia Espanyola 1762-1766 Antecambra de la reina, Palau Reial de Madrid
Venus i Vulcà 1762-1766 Saló d'Alabarders, Palau Reial de Madrid

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 de C. Laplana, Josep; Alcolea Blanch, Santiago. «Giambattista Tiepolo». A: Obras maestras del Museo de Montserrat en BBVA: de Caravaggio a Picasso : sala de exposiciones BBVA, Palacio del Marqués de Salamanca, Madrid, 9 de octubre-7 de desembre 2008 (en castellà). BBVA, 2008, pp.110-113. ISBN 9788493513351 [Consulta: 11 Març 2011]. 
  2. Descripció del fresc de Marc Antoni a WGA
  3. Descripció del fresc Banquet de Cleopatra a WGA

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanni Battista Tiepolo

Barcham, William L. Giambattista Tiepolo. Thames and Hudson, 1992. ISBN 0-500-08054-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]