Emili Grau i Sala

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emili Grau i Sala
Nom de naixement Emili Grau Sala
Naixement 1911
Barcelona
Defunció 14 d'abril de 1975
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Art pintura
Educació Escola de Belles Arts
Moviment Escola de París

Emili Grau i Sala (Barcelona, 191114 d'abril de 1975) fou un pintor català, relacionat amb l'Escola de París. Fill del dibuixant Joan Grau Miró i pare de Julià Grau i Santos

Biografia[modifica | modifica el codi]

Des del 1929 es va dedicar a la pintura, la il·lustració i la decoració i, tot i que va assistir a l'Escola de Belles Arts, es considera que la seva formació va ser autodidacta i el 1930 ja va fer la seva primera exposició a la Galería Badriñas de la mateixa ciutat.

Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola va haver d'exiliar-se amb la seva dona, també artista, Ángeles Santos Torroella, i s'instal·laren a París, al barri de Montparnasse, on van viure durant 25 anys. A França va conéixer de prop les avantguardes però es decantà clarament per una figuració amable i colorista derivada de l'impressionisme del fauvisme.Tot i que aquests corrents havien estat superats pel cubisme i el surrealisme tenien una gran acceptació dins del circuit comercial gràcies a l'alt nivell que mantenien mestres Pierre Bonnard, Chagall i Raoul Dufy, als que Grau segueix. Aquesta opció estilística de l'artista va condicionar la de la seva esposa, conduint-la cap al paisatge convencional, el que va certificà la fi d'Àngeles Santos com singular creadora surrealista, una influència que els crítics no van dubtar en lamentar. L'estil de Grau Sala, d'un dèbil impressionisme, trobà les portes obertes al món editorial i gràfic on, per exemple, destaquen les il·lustracions de l'edició de Madame Bovary, Les flors del mal i Bel-Ami. També dissenyà cartel·les i produí litografies i aguaforts.

Va celebrar exposicions a Barcelona, París, Nova York, Tolosa, Londres, Los Angeles... La seva pintura, rica en recursos i optimista i agradable, idealitza els temes i cerca la lluminositat i l'harmonia cromàtica.

A 1963, Grau Sala retornà a Barcelona, quan Oteiza, Chillida, Antoni Tàpies i el col·lectiu “El Paso” (Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar) comencen a prendre força. Ell seguí fidel al seu estil fins a la seva mort, el 1975, on deixà una amplia producció dins de les mateixes coordenades: figures femenines, interiors i paisatges en una ambientació temporal clàssica, nostàlgica del segle XIX.[1]

Obra[modifica | modifica el codi]

La seva pintura, rica en recursos i optimista i agradable, idealitza els temes i cerca la lluminositat i l'harmonia cromàtica.[2] Els seus treballs inicials denotaven una forta influència de l'impressionisme, fet que li va donar cert renom a la capital francesa. A nivell professional, a part de pintor va exercir de decorador i d'il·lustrador literari. Va col·laborar amb publicacions com La Nostra Revista i Ariel. Com a decorador va col·laborar ocasionalment amb el Teatre Borràs.

Exposicions rellevants[modifica | modifica el codi]

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.El fons conté la documentació generada i rebuda per Emili Grau i Sala; destaca, especialment, la documentació produïda en funció de la seva activitat artística relacionada amb la pintura, que inclou obra original (dibuixos, litografies i aiguaforts), il·lustracions editades, edicions de bibliòfil, catàlegs d'exposicions, invitacions, i reculls de premsa. El fons conserva, també, documentació sobre el productor del fons (monografies i articles sobre Emili Grau i Sala i la seva obra), obra original aliena, i finalment documentació personal i familiar (diplomes, certificacions, recordatoris i correspondència).[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Emili Grau i Sala». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Emili Grau Sala». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]