Montparnasse

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Montparnasse és un barri del sud de París a la riba esquerra del riu Sena, al districte 14è. Va ser integrat a la ciutat, juntament amb altres municipis, al 1860.

El nom d'aquest barri fa referència al mont Parnàs de la mitologia grega, ja que al segle XVII els estudiants anaven a declamar versos al pujol que actualment ocupa el barri.

Al segle XVIII es va traçar en aquest terreny el passeig de Montparnasse, molt popular a la ciutat. Des de la Revolució Francesa s'hi han instal·lat nombroses sales de ball i cabarets.

El barri ha donat el seu nom a una estació, un cementiri i una torre :

Naixement de la comunitat artística[modifica | modifica el codi]

L'exposició universal de 1889 i la rica vida artística de Montmartre atreuen nombrosos artistes que s'instal·laran també a la zona de Montparnasse, força cèntrica. Un dels primers serà Pablo Picasso. Així el barri esdevindrà referent de modernitat. Montparnasse va conèixer la seva època de plenitud en els anys 1920, els "Anys bojos". En aquells moments va ser el cor de la vida intel·lectual i artística a París i els seus cafès van entrar a la història de l'art.

En aquesta època nombrosos artistes de països molt diversos van ser atrets per la resplendor de París. Montparnasse, barri encara relativament verge, oferia tallers a lloguers mòdics i un entorn de cafès barats que facilitaven la sociabilitat, l'emulació i l'ajuda mútua. Ràpidament s'hi instaurara una atmosfera creativa i llibertària que atraurà marxants i mecenes a la recerca de nous talents. En aquesta comunitat la creativitat era acollida amb totes les seves rareses i provocacions; cada novetat era interpretada com la promesa d'una renovació artística.

D'entre els artistes que van viure o van freqüentar el barri, destaquem :

Pablo Picasso, Guillaume Apollinaire, Henri Rousseau, Ossip Zadkine, Moïse Kisling, Marc Chagall, Nina Hamnett, Fernand Léger, Jacques Lipchitz, Max Jacob, Blaise Cendrars, Chaïm Soutine, Michel Kikoine, Pinchus Kremegne, Amedeo Modigliani, Ford Madox Ford, Ezra Pound, Marcel Duchamp, Suzanne Duchamp-Crotti, Constantin Brancusi, Paul Fort, Juan Gris, Diego Rivera, Tsuguharu Fujita, Marie Vassilieff, Grégoire Krug, Léonide Ouspensky, Léon-Paul Fargue, René Iché, Alberto Giacometti, André Breton, Pascin, Salvador Dalí, Jean-Paul Sartre, Henry Miller, Django Reinhardt, Joan Miró i Edgar Degas.

Al costat de la pintura i de l'escultura, la fotografia és igualment una de les arts destacades de Montparnasse. Man Ray hi va tenir el seu primer estudi i allà va començar la seva carrera com a fotògraf.

L'edat d'or[modifica | modifica el codi]

A la dècada del 1920 aquesta comunitat artística entra en contacte amb importants col·leccionistes d'art sobretot vinguts dels Estats Units com Gertrude Stein, Peggy Guggenheim, Edith Wharton i Harry Crosby i rep les crítiques de personatges com D.H Lawrence, Archibald MacLeish, James Joyce, Kay Boyle, Hart Crane, Ernest Hemingway, William Faulkner, Dorothy Parker i d'altres.

Els cafès, bars i tavernes, especialment els de la cruïlla Vavin, l'actual plaça Pablo Picasso, eren llocs de trobada on els artistes es reunien amb els seus companys i negociaven. Als cafés Le Dôme, La Closerie des Lilas, La Rotonde, Le Select, La Coupole i Le Boeuf dur le Toit , sempre oberts, s'acceptava que els artistes ocupessin una taula tot un vespre per un preu irrisori. Si s'adormien, els cambrers tenien com a instrucció no molestar-los. Les discussions eren habituals, algunes nascudes de polèmiques, d'altres de l'alcohol, i mai no s'avisava la policia, ni si s'arribava a les mans. Quan els artistes no podien pagar les despeses, alguns propietaris acceptaven un esbós com a pagament. Les parets dels cafès eren coberts d'una col·lecció d'obres d'art i esdevenien galeries improvisades.

La vida nocturna s'ha convertit igualment en llegenda, com les nits calentes del Bar Dingo. Entre els que freqüentaven els locals de nit, es pot assenyalar l'escriptor Morley Callaghan i F. Scott Fitzgerald.

El carrer de la Gaîté a Montparnasse era on es concentraven els teatres i els music-hall, al voltant del famós Bobino. Sobre els seus escenaris van actuar les estrelles del moment, utilitzant noms artístics d'una sola paraula, tal com era moda: Damia, Kiki, Mayol i Georgius, van cantar i actuar en sales plenes. ''Les Six'' actuaven sovint al barri, creant una música basada en les idees de Erik Satie i Jean Cocteau.

Mentre el barri atreia gent del món sencer que hi va anar a viure i treballar en un entorn creatiu i de bohèmia, es va convertir també en el domicili d'exiliats polític com Lénine, Léon Trotsky, Porfirio Diaz, i Simon Petlioura. Però després dels anys 30, quan l'esperit crític i alegre dels "anys bojos" es va anar diluint, es va dispersar la comunitat artística. Després de la guerra, Montparnasse no ha recuperat mai la seva aura.

Montparnasse avui[modifica | modifica el codi]

En els anys 1960 es va projectar fer de Montparnasse el barri de negocis de la riba esquerra del Sena. Això va canviar la configuració d'aquest lloc carregat d'història. L'estació, massa estreta, va recular 400 metres, i en el lloc guanyat es va bastir una torre i un centre comercial.

Amb l'especialització creixent dels barris de París, Montparnasse ha esdevingut un barri de despatxos durant el dia, però té una àmplia oferta de cafès, cinemes i restaurants dedicats al lleure nocturn.

A l'Académie de la Grande Chaumière, on els artistes aficionats poden pintar models, o la botiga de material de pintura Sennelier (avui transformada en botiga FNAC). En alguns edificis s'han posat plaques per recordar el nom d'algun antic habitant il·lustre. En trobarem als carrers Grande-Chaumière i Campagne-Première o pel boulevard Raspail.

Per salvaguardar l'esperit del barri, es va obrir al 1998 el Museu de Montparnasse, que ofereix exposicions temporals. Al barri hi ha també els museus Zadkine i Bourdelle.

Aquest barri va ser el preferit de Gauguin, Picasso, Amedeo Modigliani, Max Jacob, Henry Miller i molts d'altres.[cal citació]

Al la plaça de Catalunya, de Ricardo Bofill, el jardí de l'Atlàntic i la seu de la Fundació Cartier d'art contemporani, de Jean Nouvel, són mostres d'arquitectura contemporània.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Montparnasse

Coord.: 48° 50′ 37.10″ N, 2° 19′ 25.72″ E / 48.8436389,2.3238111