Amedeo Modigliani

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nu reclinat, 1917

Amedeo Clemente Modigliani (Livorno, 12 de juliol de 1884París, 24 de gener de 1920) va ser un pintor i escultor italià que va desenvolupar la major part de la seua carrera a França. Va nàixer a Livorno, i va començar els seus estudis artístics a Itàlia abans de traslladar-se a París l'any 1906. Influït per molts artistes del seu cercle d'amistats, pertanyents a un gran ventall de gèneres diferents, així com per l'art primitiu, no obstant va reeixir a realitzar una obra completament original. Va morir a París de meningitis tuberculosa —agreujada per una vida d'excessos—a l'edat de 35 anys.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Modigliani va nàixer en el si d'una família jueva de Livorno, Itàlia. Livorno era una ciutat relativament nova, per als estàndards italians, a les darreries del Segle XIX. La ciutat, en la costa de la mar Tirrena, data d'al voltant de 1600, quan un pantanós llogaret va ser transformat en un port de mar. El Livorno que Modigliani va conèixer era un animat centre de comerç especialitzat en el transport de mercaderies per mar i en la construcció i reparació de naus, però la seua principal característica cultural consistia en el fet que havia esdevingut un refugi per a les minories religioses perseguides. El seu rebesavi matern fou un tal Solomon Garsin, un jueu emigrat a Livorno en el Segle XVIII com a refugiat religiós.[1]

Modigliani fou el quart fill de Flaminio Modigliani i de la seua esposa, Eugenia Garsin. Son pare es dedicava al negoci del canvi de moneda, però quan el negoci va fer fallida, la família es va quedar en la pobresa. De fet, el naixement d'Amedeo va salvar la família de l'absoluta ruïna, perquè, d'acord amb una antiga llei, els creditors no podien embargar el llit d'una dona embarassada o alletant un fill. Quan els agutzils van entrar a la casa familiar, just en el moment en què havia començat el part, la família va poder protegir les seues més valuoses pertinences posant-les en el llit, damunt de la mare embarassada.

Modigliani tenia una particularment estreta relació amb sa mare, la qual li va fer de mestra a casa fins que ell va complir deu anys. Atacat per problemes de salut després d'un brot de febre tifoide als catorze anys, dos anys després va contraure la tuberculosi, que hauria d'afectar-lo la resta de la seua vida. Per a ajudar-lo a recuperar-se de les nombroses malalties de la infantesa, la mare el va enviar a Nàpols, on el clima càlid podia ser beneficiós per a la convalescència.

Sa mare va ser, en molts sentits, qui va provocar la vocació artística de Modigliani. Quan ell tenia 11 anys, sa mare va anotar en el seu diari que

« El caràcter de l'infant està encara tan indeterminat que no sé expressar què en pense. Es comporta com un nen limitat, però no li falta intel·ligència. Haurem d'esperar i veure què hi ha dins d'aquesta crisàlida. Potser un artista?[2] »

Els anys d'estudiant[modifica | modifica el codi]

Modigliani va començar a dibuixar i a pintar des de molt curta edat, i ell mateix se sentia "ja un pintor", segons va escriure sa mare,[3] fins i tot abans de començar els estudis formals. Malgrat les prevencions de la mare sobre el fet que iniciar estudis d'art podia interferir en la marxa dels estudis "corrents", va consentir-hi atesa la passió que el jove Modigliani sentia per la pintura.

Als catorze anys, mentre estava malalt de febra tifoidea, va imaginar-se en el seu deliri que volia, per damunt de qualsevol altra cosa, veure les pintures del Palazzo Pitti i dels Uffizi a Florència. Com el museu local de Livorno no comptava més que amb una petita i dispersa col·lecció de mestres italians del Renaixement, les històries que havia sentit sobre les grans obres que posseïa Florència l'havien cautivat, i era una font de considerable desesperació per a ell, en el seu estat malaltís, que no poguera mai tenir l'oportunitat de veure'ls en persona. Sa mare li va prometre que el portaria a Florència, al punt s'haguera guarit. No només va comlir la seua promesa, sinó que també va aconseguir posar al seu fill sota la tutel·la del millor pintor del moment a Livorno, Guglielmo Micheli.

Micheli i els Macchiaioli[modifica | modifica el codi]

Modigliani va treballar a l'estudi de Micheli del 1898 al 1900. Aquí va tenir lloc el seu primer aprenentatge artístic formal en un entorn profundament imbuït de l'estudi d'estils i temes de l'art italià del segle XIX. A la seva primera obra parisenca, encara es poden veure traces d'aquesta influència, a més de la dels seus estudis d'art renaixentista: figuren a aquesta obra naixent la d'artistes com Boldini i Toulouse-Lautrec.

Modigliani va mostrar grans dots mentre va romandre amb Micheli, i només va interrompre els seus estudis quan va veure's forçat, en contraure la tuberculosi.

L'any 1901, a Rome, Modigliani va admirar l'obra de Domenico Morelli,[4] un pintor d'estudis i escenes melodramàtiques basades en la Bíblia o en la gran literatura. És irònic que l'impressionara tant l'obra de Morelli, atès que aquest pintor havia inspirat un grup d'atrtistes contraris, que van rebre el nom de Macchiaioli (de macchia—"pinzellada de color", o, més despectivament, "taca"), i que Modigliani havia estat sota la influència dels Macchiaioli. Aquest moviment, menor i localitzat, va reaccionar contra l'estil burgès dels pintors acadèmics, com Morelli. Tot i que el seu pensament va estar connectat amb l'impressionisme Francès (en realitat els Macchiaioli van ser anteriors), no van tenir el mateix impacte en la cultura artística internacional que els seguidors de Monet, i actualment són desconeguts fora de les fronteres italianes.

La connexió de Modigliani amb el moviment es va produir a través del seu primer mestre, Micheli. Aquest no només era un Macchiaioli, sinó que també havia estat pupil del famós Giovanni Fattori, un dels fundadors del moviment. L'obra de Micheli, això no obstant, va esdevenir tan convencional en el temes i en l'estil, que el jove Modigliani va reaccionar en contra seua, preferint ignorar l'obsessió amb el paisatge, que com en l'impressionisme francès, caracteritzava el moviment. El mateix Micheli intentava encoratjar els seus alumnes a pintar "a l'aire lliure", però Modigliani mai no va desenvolupar el gust per aquesta mena de treball, a base de fer esbossos pels cafès, estimant-se més pintar en l'interior, i especialment en el seu estudi. Fins i tot quan va haver de pintar paisatges (hom sap que existeixen),[5] Modigliani va triar una paleta proto-cubista més afí a Cézanne que als Macchiaioli.

Amb Micheli, Modigliani no només va estudiar el paisatge, sinó també el retrat, la natura morta i el nu. Els seus companys deien que era en el nu on Modigliani feia més palés el seu gran talent, però sembla que aquest no era només un objectiu acadèmic: quan no pintava nus, s'ocupava de seduir a la donzella de la casa.[3]

Malgrat el rebuig de l'ideari dels Macchiaioli, Modigliani sempre va mostrar-se agraït amb el seu mestre, qui es referia a Modigliani com "Super-home", un malnom afectuós que reflectia el fet que Modigliani no només era poc addicte a l'art del seu mestre, sinó també perquè li agradava fer cites d'Així parlà Zaratustra, de Nietzsche. El mateix Fattori visitava sovint l'estudi, i va aprovar les innovacions del jove artista.[6]

L'any 1902, Modigliani, coherent amb la seua passió de tota la vida pel dibuix, es va matricular en l'Accademia di Belle Arti (Scuola Libera di Nudo, o "Escola Lliure de Nus") a Florència. Un any després, mentre encara patia tuberculosi, es va traslladar a Venècia, on es va matricular a l'Istituto di Belle Arti.

Va ser a Venècia on per primera vegada va fumar haixix i, en lloc d'estudiar, va començar a passar temps freqüentant part de la ciutat de mala reputació. L'impacte d'aquest nou estil de vida en el seu desenvolupament artístic està obert a la conjectura, tot i que sembla que es va tralcar d'alguna cosa més que una simple rebel·lió juvenil, o del tòpic hedonisme de la bohèmia que calia esperar dels artistes de l'època; la seua recerca del costat fosc de la vida sembla tenir les seues arrels en la seua estima per les filosofies radicals, com ara la de Friedrich Nietzsche.

Primeres influències literàries[modifica | modifica el codi]

Havent fet lectures de literatura filosòfica quan era un infant, sota la tutel·la d'Isaco Garsin, el seu avi matern, va continuar llegint Nietzsche, Baudelaire, Carduzzi, Comte de Lautréamont i altres, i traslladant la seua influència als seus estudis d'art, alhora que desenvolupava la creença que l'únic camí vers la vertadera creativitat es trobava a través del desafiament i el desordre.

Les cartes que va escriure durant el període 'sabàtic' que va passar a Capri l'any 1901 indiquen clarament que es trobava cada vegada més influït pel pensament de Nietzsche. En aquestes cartes aconsellava al seu amic Oscar Ghiglia,

« (considera sagrat tot allò) que puga exaltar i excitar la teua intel·ligència... (i) ... intenta provocar ... i perpetuar ... aquests fèrtils estímuls, perquè poden empènyer la teua intel·ligència fins al seu màxim poder creatiu.[7] »

L'obra de Lautréamont va ser també igualment influent en aquesta època. Les Chants de Maldoror, d'aquest poeta maleït, esdevingué la llavor dels surrealistes parisiencs contemporanis de Modigliani i també va ser la seua obra favorita, fins al punt que la va aprendre de memòria.[6] La poesia de Lautréamont es caracteritza per la juxtaposició d'elements fantàstics i d'imatges sàdiques; el fet que Modigliani se sentira tan copsat per aquest text en la seua adolescència dóna una bona indicació del desenvolupament dels seus gustos. Baudelaire i D'Annunzio també van copsar el jove artista, amb el seu interès per la bellesa corrupta i la seua expressió mitjançant la imatgeria simbolista.

Modigliani va escriure molt a Ghiglia des de Capri, on sa mare l'havia portat perquè es recuperara de la tuberculosi. Aquestes cartes són una caixa de ressonància de les idees que estaven fermentant en la ment de Modigliani. Ghiglia era set anys major que Modigliani, i sembla que va ser qui va mostrar-li de jove el límits dels seus horitzons a Livorno. Com tots els adolescents precoços, Modigliani s'estimava més la companyia de companys majors, i el paper de Ghiglia en la seua adolescència fou el de ser un confident comprensiu, principalment a través de les complicades cartes que Modigliani li enviava regularment, i que encara es conserven.[8]

« Benvolgut amic

Escric per a vessar-me sobre tu i per afirmar-me a mi mateix.

Sóc l'objectiu de grans poders que emergeixen i després es desintegren...

Un burgès m'ha dit avui - m'ha insultat - que jo o almenys el meu cervell era peresós. Em va agradar. Hauria de tenir en compte aquesta advertència cada matí en despertar-me: però ells no poden comprendre'ns ni poden comprendre la vida...[9]

»

París[modifica | modifica el codi]

Arribada[modifica | modifica el codi]

L'any 1906 Modigliani va traslladar-se a París, llavors el punt focal de l'avantguarda. De fet, la seua arribada a l'epicentre de l'experimentació artística va coincidir amb l'arribada de dos altres estrangers que haurien de deixar la seua empremta en el món de l'art: Gino Severini i Juan Gris.

La jueva, 1908

Va establir-se a Le Bateau-Lavoir, una comuna d'artistes pobres a Montmartre, llogant-se un estudi a la Rue Caulaincourt. A més que aquest barri d'artistes, Montmartre, es caracteritzava per la pobresa generalitzada, Modigliani es va presentar - almenys inicialment - com hom podria esperar del fill d'una família que intentava mantenir les aparences de la seua situació econòmica perduda: la seua roba era correcta, sense ostentació, i l'estudi que va llogar va ser arranjat en un estil apropiat per a una persona amb bon gust, amb tapissats elegants i reproduccions d'obres del Renaixement. Immediatament va esforçar-se per assumir l'aparença d'un artista bohemi, però, ni tan sols amb els seus pantalons de cotó marrons, mocador escarlata i gran barret negre, deixava de semblar com si estiguera de visita.[7]

Al principi, escrivia a sa mare regularment, feia els seus esbossos de nus a l'escola Colarossi i bevia vi amb moderació. Aleshores era considerat per aquells que el van conèixer com reservat, ratllant en la conducta asocial.[7] Se sap que va comentar, després de conèixer Picasso, qui anava vestit amb la seua característica roba d'operari, que tot i que va reconèixer en ell a un geni, això no l'excusava de la seua estrafolària aparença.[7]

Transformació[modifica | modifica el codi]

A l'any d'arribar a París, això no obstant, el seu capteniment i la seua reputació havien canviat completament. Es va transformar, d'un elegant pintor acadèmic en una mena de príncep dels vagabunds.

El poeta i periodista Louis Latourette, que havia visitat el prèviament ben arranjat estudi de l'artista, després de la seua transformació va descobrir que era com si pel lloc haguera passat una ventada, amb les reproduccions renaixentistes arraconades i les luxoses teles en desordre. Modigliani ja era un alcohòlic i un drogaddicte en aquesta època, i el seu estudi ho reflectia. El seu capteniment per aquesta època dóna alguna llum sobre el seu desenvolupament com a artista, transformant el seu estudi en un altar de sacrifici, on vessar tot el seu ressentiment contra l'art acadèmic que havia marcat la seua vida i tot el seu període de formació fins al moment.

No només va treure tota la decoració de la seua herència burgesa del seu estudi, sinó que també va destruir pràcticament totes les seues obres primerenques. Va explicar aquest seguit extraordinari seguit d'accions al seu sorprès veïnat així:

« Bibelots infantívols, fets quan jo era un brut burgès.[10] »
Retrat de Jaques i Berthe Lipchitz, 1916

La causa d'aquest violent rebuig de la seua obra inicial és motiu de considerables especulacions. Les tendències autodestructives poden haver sorgit de la seua tuberculosi i de la coneixença (o presumpció) que la malaltia l'havia abocat a una mort prematura; entre els artistes, hi havia molts que feien front a una especulació semblant, i la resposta típica era gaudir de la vida mentre durara, principalment implicant-se en capteniments autodestructius. Per a Modigliani aquest capteniment pot haver estat una resposta a la mancança de reconeixement; se sap que buscava la companyia d'altres artistes alcohòlics com ara Utrillo i Soutine, a la recerca de l'acceptació i i el reconeixement de la seua obra per part dels seus col·legues.[10]

El capteniment de Modigliani va impactar fins i tot en aquell ambient bohemi: s'embarcava en freqüents afers amorosos, bevia molt, i consumia absenta i haixix. Quan estava borratxo ignorava completament els convencionalismes socials.[11] Va esdevenir el prototip de l'artista tràgic, creant una llegenda pòstuma gairebé tan coneguda com la de Vincent van Gogh.

Durant la dècada del 1920, arran de la carrera de Modigliani i incitats pels comentaris d'Andre Salmon unint el consum d'absenta i haixix amb la gènesi de l'estil de Modigliani, molts artistes van intentar emular-lo, iniciant un camí d'excessos bohemis i abús de drogues. Salmon va reivindicar—erròniament— que mentre que Modigliani va ser un artista completament corrent quan estava sobri,

« ...des del dia en què va començar a sotmetre's a certes fomes de llibertinatge, una llum inesperada va caure sobre ell, transformant el seu art. Des d'aquell dia, esdevingué un dels mestres més importants de l'art contemporani.[12] »

Tot i que aquesta propaganda va ser una crida a la unitat d'aquells amb l'objectiu romàntic d'esdevenir artistes tràgics i maleïts, no va ser capaç de produir avanços ni tècniques artístiques innovadores en aquells que no tenien talent pevi.

De fet, els historiadors de l'art suggereixen[12] que és completament possible que Modigliani, per a produir les seues obres mestres, no haguera hagut d'immolar-se i destruir-se en la seua disbauxa. Només podem especular sobre què haguera pogut aconseguir de resultar il·lès de les seues exploracions autodestructives.

Obra[modifica | modifica el codi]

Durant els primers anys a París, Modigliani va treballar a un ritme trepidant. No parava de fer esbossos, produint centenars de dibuixos cada dia. Tanmateix, la majoria de les seues obres s'ha perdut - destruïdes per ell mateix en considerar-la inferior, abandonades en els seus freqüents canvis de domicili o regalades a amants que no saberen conservar-les.[11]

Primer va estar influït per Henri de Toulouse-Lautrec, però al voltant de 1907 es va fascinar amb l'obra de Paul Cézanne. Tanmateix, va desenvolupar un estil molt personal que no pot classificar-se fàcilment ni comparar-se amb el d'altres artistes.

L'any 1910, als 26 anys, va conèixer al seu primer amor seriós, la poetessa russa Anna Akhmatova, quan teniain 1910. Tenien els respectius estudis al mateix edifici, i tot i que Anna, amb 21 anys, ja era casada, van començar un afer. Més alta que Modigliani, amb el cabell negre com ell, la pell pàl·lida i ulls d'un verd grisós, Anna personalitzava l'ideal estètic de Modigliani, i ambdós van quedar hipnotitzats l'un per l'altre. Malgrat tot, després d'un any, Anna va tornar amb el seu marit.

Experiments amb l'escultura[modifica | modifica el codi]

L'any 1909, Modigliani va tornar a Livorno, malalt i cansat pels excessos. Aviat va tornar a París, aquesta vegada llogant un estudi a Montparnasse. Originalment va veure's a si mateix més com a escultor que com a pintor, i hi va ser encoratjat per Paul Guillaume, un jove i ambició marxant que es va interessar per la seua obra i el va presentar a l'escultor Constantin Brâncuşi.

Tot i que uva exhibir una col·lecció d'escultures al Salon d'Automne l'any 1912, ho va deixar abruptament i es va concentrar únicament en la pintura.

Qüestió d'influències[modifica | modifica el codi]

En l'obra de Modigliani s'hi troben evidències de la influència de l'art primitiu d'Àfrica i Cambodja que havia tingut ocasió de veure en el Musée de l'Homme, però les seues estilitzacions semblen procedir més aviat del fet haver-se trobat envoltat d'escultures medievals durant els seus estudis al nord d'Itàlia (això no obstant, no hi ha declaracions del mateix Modigliani, a diferència de Picasso i d'altres artistes, que puguen confirmar que se sentira influït per l'escultura ètnica o de qualsevol altre tipus). Un possible interès en les màscares tribals africanes sembla evident en els seus retrats. Tant en la seua escultura com en la seua pintura, els rostres dels seus models s'assemblen a les de l'antic art egici per la seua aparença plana i semblant a una màscara, amb els característics ulls en forma d'ametla, llavis arrufats, nasos torçuts i colls allargats. No obstant aquestes mateixes característiques són pròpies de l'escultura i la pintura medievals europees.

Modigliani va pintar una sèrie de retrats d'artistes i amics contemporanis seus a Montparnasse: Chaim Soutine, Moise Kisling, Pablo Picasso, Diego Rivera, Marie "Marevna" Vorobyev-Stebeslka, Juan Gris, Max Jacob, Blaise Cendrars, i Jean Cocteau, tots en interpretacions estilitzades.

En esclatar la Primera Guerra Mundial, Modigliani va intentar allistar-se en l'exèrcit, però va ser rebutjat a causa de la seua dolenta salut.

Els anys de guerra[modifica | modifica el codi]

Conegut com a Modì pels parisencs, que era la pronunciació francesa del mot 'maudit' (maleït) i com Dedo per la seua família i amics, Modigliani va ser un home ben paregut, que cridava l'atenció de les dones.

Moltes dones havien entrat i eixit de la seua vida quan va conèixer Beatrice Hastings. Va romandre amb ella almenys dos anys, va ser la model de molts dels seus quadres, incloent-hi Madame Pompadour.

Quan la pintora britànica Nina Hamnett va arribar a Montparnasse l'any 1914, en la seua primera nit, un home que somreia en la taula del costat a un café, va presentar-se a si mateix com Modigliani; pintor i jueu. Esdevingueren uns grans amics.

L'any 1916, Modigliani es va fer amic del poeta i marxant polonès Leopold Zborovski i la seua muller, Anna.

Jeanne Hébuterne[modifica | modifica el codi]

L'estiu següent, l'escultor rus Chana Orloff li va presentar una bella estudiant d'art de 19 anys, Jeanne Hébuterne, que havia posat per a Foujita. Procedent de la burgesia més conservadora, Hébuterne va ser repudiada per la seua molt devota catòlica família a causa de la seua relació amb el pintor, en qui veien un disbauxat vagabunt, i que a més era jueu. Malgrat les objeccions de la seua família, aviat van posar-se a viure plegats.

El 3 de desembre de 1917, Modigliani va obrir la seua primera exposició en solitari a la Galeria Berthe Weill. El cap de policia de París es va mostrar escandalitzat pels nus de Modigliani i va forçar el tancament de l'exhibició poques hores després de la seua obertura.

Després que ell i Hébuterne es traslladaren a Niça, ella es va quedar embarassada, i el 29 de novembre de 1918 va donar a llum a una xiqueta a qui van posar el nom de Jeanne (1918-1984).

Niça[modifica | modifica el codi]

Durant un viatge a Niça, concebut i organitzat per Leopold Zborovski, Modigliani, Tsuguharu Foujita i altres artistes van intentar vendre les seues obres als rics turistes. Modigliani va aconseguir vendre algunes obres, però només per alguns francs la unitat. Malgrat tot, durant aquest temps va produir la major part de les obres que després esdevindrien més populars i valorades.

Durant la seua vida va vendre algunes obres, però mai per quantitats significatives de diners. Tots els diners que guanyava s'esvanien ràpidament a causa dels seus costums.

Al maig de 1919 va tornar a París, on, amb Hébuterne i la seua filla, van llogar un apartament a la rue de la Grande Chaumière. Ací, Jeanne Hébuterne i Amedeo Modigliani van pintar-se retrats l'un de l'altre i els dos plegats.

Mort[modifica | modifica el codi]

Tot i continuar pintant, la salut de Modigliani es va deteriorar ràpidament, i els seus esvaniments causats per l'alcohol van esdevenir cada vegada més freqüents.

L'any 1920, després de dies sense saber d'ell, els seus veïns de sota van entrar a la casa, trobant a Modigliani al llit, delirant, sostingut per Hébuterne que estava embarassada de nou mesos. Van cridar un doctor, però poc podia fer-se perquè Modigliani patia una malaltia que llavors era incurable: la meningitis tuberculosa.

Modigliani va morir el 24 de gener de 1920. Va haver-hi un enorme funeral, al qual va assistir la comunitat artística de Montmartre i Montparnasse.

Hébuterne es va refugiar a casa dels seus pares, on, inconsolable, es va llançar des de la finestra d'un cinquè pis dos dies després de la mort de Modigliani, matant-se ella i l'infant nonat. Modigliani va ser soterrat al cementiri del Père-Lachaise. Hébuterne va ser soterrada al Cimetière de Bagneux, prop de París, i no va ser fins al 1930 que la seua eixuta família va permetre traslladar el seu cos al costat del de Modigliani.

Modigliani va morir pobre de solemnitat—havent fet només una exposició en solitari i havent hagut de bescanviar els seus quadres per dinars en restaurants. Si haguera viscut fins a la dècada del 1920, quan els diners dels col·leccionistes nord-americans va inundar París, la seua fortuna ben bé podia haver canviat. Des de la seua mort, la seua reputació ha estat en ascens. La seua vida ha merescut nou novel·les, una obra de teatre, un documental i tres pel·lícules.

Després de la seua mort[modifica | modifica el codi]

La germana de Modigliani, que vivia a Florència, va adoptar la filla d'aquell, de 15 mesos d'edat. En la seua maduresa va escriure una biografia de son pare titulada Modigliani: Home i Mite.

Entre les pel·lícules dedicades a la vida de Modigliani cal esmentar:

Pintures selectes[modifica | modifica el codi]

Cap de dona amb barret (1907), Retrat de Juan Gris (1915), Retrat del marxant d'art Paul Guillaume (1916), Retrat de Jean Cocteau (1916), Retrat de Jeanne Hébuterne (1918), Retrat de Marios Varvoglis (1920).

Escultures selectes[modifica | modifica el codi]

(Només s'han conservat 27 escultures de Modigliani.)

  • Cap de dona (1910/1911).
  • Cap (1911-1913).
  • Cap (1911-1912).
  • Cap (1912).
  • Cariàtide Rosa (1914).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 13. 
  2. Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 14. 
  3. 3,0 3,1 Mann, Carol. Modigliani. London: Thames and Hudson., 1980, p. 12. ISBN 0-500-20176-5. 
  4. «Domenico Morelli». Arxivat de l'original el 18 de maig de 2006.
  5. Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 16. 
  6. 6,0 6,1 Mann, Carol. Modigliani. London: Thames and Hudson., 1980, p. 16. ISBN 0-500-20176-5. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 17. 
  8. Mann, Carol. Modigliani. London: Thames and Hudson., 1980, p. 19-22. ISBN 0-500-20176-5. 
  9. Mann, Carol. Modigliani. London: Thames and Hudson., 1980, p. 20. ISBN 0-500-20176-5. 
  10. 10,0 10,1 Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 19. 
  11. 11,0 11,1 Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. New York: Harry N. Abrams, Inc., 1985, p. 24. ISBN 0-8109-1416-6. 
  12. 12,0 12,1 Werner, Alfred. Amedeo Modigliani. London: Thames and Hudson., 1967, p. 20. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]