Henri de Toulouse-Lautrec

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Henri de Toulouse-Lautrec
Photolautrec.jpg
Naixement Henri de Toulouse-Lautrec
24 de novembre de 1864
Albi
Mort 9 de setembre de 1901 (als 36 anys)
Sent Andriu dau Bòsc
Nacionalitat França França
Moviment Postimpressionisme, Modernisme


Obres destacades

Henri de Toulouse-Lautrec, French - At the Moulin Rouge- The Dance - Google Art Project.jpg

Al Moulin Rouge (1890)

Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec (Hôtel du Bosc a Albi, França, 24 de novembre de 1864 - Sent Andriu dau Bòsc, França, 9 de setembre de 1901) fou un artista pertanyent al moviment post-impressionista. Va dedicar la seva vida a l’art fent tant cartells com pintures que reflectien l’elegància, la provocació i la decadència de la ciutat parisenca del segle xix.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Al segle xix els matrimonis de la noblesa es realitzaven normalment entre parents per tal d'evitar les divisions territorials i la minva de les seves possessions. Aquest fou el cas dels pares d'Henri Toulouse-Lautrec, Alphonse de Toulouse-Lautrec-Monfa i la Comtessa Adèle Tapié de Celeyran, que eren cosins en primer grau. Henri fou el primogènit de la família. Quan tenia quatre anys, nasqué el seu germà Richard-Constantine, que morí un any després.

La incompatibilitat de caràcters d'ambdós cònjuges motivà la seva separació el 1868 i Henri quedà sota la cura de la seva mare.

La seva infància fou feliç fins que, com a conseqüència de la consanguinitat dels seus pares, Toulouse-Lautrec patí una malaltia que afectava el desenvolupament dels ossos anomenada picnodisostosi i que se li manifestà el 1874.

Aquesta malaltia feia que tingués les cames curtes i el cap gran en proporció al tòrax i l'abdomen. El petit Henri va començar a estudiar a casa tot i que un temps més tard va passar una temporada a l'escola, però la seva àvia al veure que només feia dibuixos a les pàgines dels quaderns i llibres va decidir portar-lo al camp i educar-lo ella mateixa.

Aleshores, als deu anys, la seva salut deixava molt que desitjar. La seva constitució òssia era dèbil i, entre el maig de 1878 i l'agost de 1879, patí dues fractures als fèmurs d'ambdues cames que li impediren créixer més; només podent assolir una altura d'1,52 m. Van intentar cercar-li un remei a la malaltia mitjançant descàrregues elèctriques i posant-li una gran quantitat de plom als peus. Va trigar casi tres anys en millorar i va haver d’anar freqüentment a diferents balnearis i a prendre aires hivernals a la Costa Azul. 

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va pintar el primer quadre als 13 anys, anomenat Artillers a cavall. Tres anys després, realitzà el seu primer autoretrat on es pinta assegut darrera una taula amb la cara coberta d'ombres i amagant les cames.

El 1881, Toulouse-Lautrec es trasllada a París, moment on decideix ser pintor. Amb el suport del seu oncle Charles i uns pintors amics de la família, com en Princetau, John Lewis Brown i Jean-Louis Forain; és admès a l'estudi de Léon Bonnat, retratista de moda. Allà perfeccionà el seu dibuix però, en tancar-se el taller de Bonnat, Lautrec va haver de cercar un nou mestre, Fernand Cormon. A l'estudi de Cormon va fer amistat amb en Vincent van Gogh, del qual aprengué molt.

Vida als bordells[modifica | modifica el codi]

El 1884 va obtenir el seu primer treball remunerat amb una col·laboració en la il·lustració d'obres completes de l'escriptor francès Victor Hugo. Aquest mateix any Henri anà a viure a Montmartre, on tingué veïns com Degas. La fascinació que sentia pels locals de diversió nocturns el portà a freqüentar-los amb assiduïtat i a fer-se client predilecte d'alguns d'ells, tals com el Saló de la Rue des Moulins, el Moulin de la Galette, el Moulin Rouge, Le Chat Noir, entre altres. Tot allò relacionat amb aquest món de cabarets, inclosa la prostitució, constituí un dels temes principals de la seva obra. En les seves obres dels baixos fons de París hi pintava els actors, ballarins, burgesos i prostitutes (la seva gran obsessió). A voltes les pintava mentre es canviaven, quan acabaven cada servei o quan esperaven una inspecció mèdica. El preocupava reflectir els seus sentiments, presentar-les com les altres dones.

Els propietaris dels locals li demanaven que dibuixés cartells per a promocionar els seus espectacles, fet que entusiasmà molt Lautrec, ja que, en les seves llargues nits als cabarets, dibuixava tot allò que veia i ho deixava per les taules. D’aquesta manera, arribà a vendre pintures i a ser reconegut. En aquesta època va fer grans amigues com la ballarina Jane Avril, a la qual dedicà diversos quadres i cartells. Conegué també ballarins reconeguts com en Valentí el sense óssos, que era notari de dia i ballarí de nit, pallassos i d'altres personatges de les festes i espectacles dels suburbis.

Tenia grans problemes amb l'alcohol, i va arribar a barrejar xampany, conyac i absenta en una mateixa copa i repetides vegades, fet que derivava sovint en follia. També va contraure la sífilis.

Criticava tot aquell que reflectia paisatges en els seus quadres, ja que ell opinava que allò que veritablement pagava la pena era la gent, el poble. Es considerava un cronista social i es mesclà amb el poble, el pintà i fou com ell.

Nous rumbs[modifica | modifica el codi]

El 1886 abandonà l'estudi de Cormon i n'arrendà un de propi gràcies a que la seva família li va donar diners per llogar un estudi. A la dècada dels 90 viatjà fins a Londres, on conegué i retratà de forma sublim a Oscar Wilde.

La vida noctàmbula i desordenada que portà durant anys així com l'alcoholisme, deterioraren la seva salut. A partir de 1897 patí manies, depressions i neurosis, a més d'atacs de paràlisi a les cames i a un costat. El 1897 va haver de ser recollit dels carrers a causa d'una borratxera i poc després, en un moment de deliri, va arribar a disparar a les parets de casa seva creient que estaven plenes d'aranyes. Malgrat això, seguia pintant de forma ferma i ràpida. Però el 1899 va ingressar al sanatori de Folie-Saint-James a Neuilly per ser sotmès a un procés de desintoxicació. Només un mes després es va posar a treballar en una col·lecció de pintures sobre el circ a per tal de demostrar que no estava boig.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El deixaren marxar a casa de la seva mare, a les possessions d'ella a prop de Bordeus. Tenia la salut molt malmesa, la pell de color cendra i la cara barbuda. La seva addicció per l'alcohol féu que arribés al punt de comprar un bastó amb la punta en forma de copa per a poder beure d'amagat de la seva mare. El 9 de setembre de 1901 morí postrat al llit, i reposa al cementiri de Verdelais.

Influències[modifica | modifica el codi]

Aprenentatge a París[modifica | modifica el codi]

Quan Henry va decidir ser pintor va anar a la capital del bressol de la pintura post-impressionista de l’època. Allà va ser alumne de Léon Bonnat i pocs anys desprès va haver de buscar un altre mestre que l’emmirallés, aquest va ser Fernand Cormon; posteriorment, amb l’amistat de Vincen Van Gogh, va aprendre molt de les seves tècniques i obres.

Lautrec va viatjar a París on coincidí amb diferents artistes del que també agafà idees i inspiracions per a la seva pròpia tècnica. Alguns d’aquests artistes són de la Ruedu Fauborg Sant-Honoré i Fernando del Boulevard Rochechouart.[1]

Lautrec, comença a pintar com a via d’escap al avorriment, la qual cosa fa que ajudi al seu tiet Charles, “dibuixo i pinto tot el que puc, fins a arribar al punt en que se’m cansa la ma”.[2]

Lautrec, al mudar-se en el barri de Montmartre en el 1884 va conèixer a Degas, un dels màxims representats de la pintura impressionista, de qual també va aprendre molt.

Post-impressionisme[modifica | modifica el codi]

El Post- impressionisme neix a principis del segle XX i és una etapa posterior a la de l’Impressionisme, el qual sorgeix a finals del segle XIX.

Aquest moviment artístic és una extensió de l’Impressionisme i, d’aquest agafa algunes de les seves característiques com l’ús dels colors vius, el mateix estil de pinzellades i temes de la vida quotidiana que veien habitualment. Però la diferència es que van procurar aportar més emoció i expressió en les seves pintures, encara que també volien representar el seu rebuig de la societat.[3]

Moulin Rouge[modifica | modifica el codi]

Lautrec rue des moulins, L’inspection médicale.

Lautrec sentia una fascinació pels locals nocturns de diversió, un d'ells era el Moulin Rouge, del que es va convertir en client habitual. Aquest món incloïa la prostitució, que va ser un dels temes més reflectits en la seva obra. Un dels seus quadres més famosos que reflecteix un dels moments d'aquest món és L'inspection médicale.

Ja dins aquest món, Lautrec, es va fer molt amic d’una ballarina anomenada Jane Avril, a la qual l’hi va dedicar grans cartells. Per ell, el món del Moulin Rouge significava desconnectar de la seva constitució o minusvàlia, ja que, allà es sentia acollit per la gent. El fet que els propietaris dels bordells li encarreguessin cartells per promocionar els seus espectacles, va ser un punt a favor que l’entusiasmà cada cop més. 

Obra[modifica | modifica el codi]

Lautrec pintant el Moulin rouge, 1890
La loge au Mascaron Doré, cromolitografia del fons d'art del MAE

L'obra de Toulouse-Lautrec es caracteritza pel seu estil fotogràfic, al que corresponen l'espontaneïtat i la capacitat de captar el moviment en les seves escenes i personatges, essent el seu un estil propi. Cal afegir-hi l'originalitat de les seves composicions influenciades de l'art japonès (les estampes japoneses estaven molt de moda en aquella època), que es manifesta en les línies compositives diagonals i el tall sobtat de les figures per les vores. Lautrec posseïa una memòria fotogràfica i pintava de forma molt ràpida. No obstant això, la seva primera influència fou la pintura impressionista i, sobretot, la figura de Degas, de qui seguí la temàtica urbana allunyant-se dels paisatges que interpretaven Monet o Renoir. Fou l'Avantguarda del modernisme i de l'Art Nouveau.

A més de la pintura a l'oli, Lautrec emprà altres tècniques i suports en la seva obra, en la qual destaca la producció de cartells. La seva obra en forma de cartells publicitaris es caracteritza per la presència de personatges del món bohemi i pel fet que com que treballava com a il·lustrador publicitari, principalment per cabarets, restaurants i bars de la zona de Montmartre a París, en els seus cartells es pot veure reflectida la societat i els artistes que freqüentaven aquests ambients parisencs.

Entre les seves obres podem esmentar les següents:

  • Autoretrat davant el mirall (Oli sobre cartó, 1880)
  • Servent de cavalleries amb dos cavalls (Oli sobre cartó, 1880)
  • El Comte Alphonse de Toulouse-Lautrec condueix el seu cotxe de quatre cavalls (Oli sobre tela, 1881)
  • La mare de l'artista, Comtessa Adèle de Toulouse-Lautrec, esmorzant al Castell Malromé (Oli sobre tela, 1882-1883)
  • El jove Routy a Céleyran (Oli sobre tela, 1882)
  • La grassa Marie (Oli sobre tela, 1884)
  • La bugadera (Oli sobre tela, 1884)
  • Retrat de Vincent van Gogh (Pastel sobre cartó, 1887)
  • Amazona al circ Fernando (Oli sobre tela, 1888)
  • "A la mie" (Oli i guaix sobre cartó, 1891)
  • Mademoiselle Marie Dihau al piano (Oli sobre cartó, 1890)
  • L'actor Henry Samary (Oli sobre cartó, 1889)
  • Al "Moulin de la galette" (Oli sobre tela, 1889)
  • Ball al "Moulin rouge" (Oli sobre tela, 1890)
  • "Moulin rouge: la Goulue" (Litografia a color, 1891)
  • "Reine de joie" (Litografia a color, 1892)
  • "Ambassadeurs: Aristide Bruant" (Litografia a color, 1892)
  • "L'anglès al Moulin rouge" (Oli i guaix sobre cartó, 1892)
  • "Divan japonais" (Litografia a color, 1892-1893)
  • Yvette Guilbert (Guaix sobre cartó, 1894)
  • "Jardí de París: Jane Avril" (Litografia a color, 1893)
  • "Confetti" (Litografia a color, 1894)
  • La passatgera de la cabina (Litografia a color, 1896)
  • La banyera (Litografia a color, 1896)
  • Passeig pel camp (Litografia a color, 1897)

Pintura[modifica | modifica el codi]

Des de la seva infantesa va mostrar una gran afició pel dibuix, especialment d'animals, pel que els seus pares li van posar un professor, René Princeteau, qui li va aconsellar inscriure en l'estudi del pintor acadèmic Lleó Bonnat. Quan s’instal·la al seu propi estudi coneix a Degas, que serà el seu referent més important.

En conseqüència, es va sentir atret pels mateixos temes que Degas, els cavalls, les ballarines… però entre ells dos hi ha diferències notables. Mentre Degas representa un món reiteratiu i monòton, Lautrec pinta moviments específics i fugaços. Ell, que sap que no es troba en harmonia amb la natura, li està negada l’alliberació que trobaven en ella els impressionistes.

En una carta que va ser enviada durant la primavera de 1885 explica com en un període de temps que va passar vivint al camp amb Anquetin, Grenier i altres amics, s'adona que no s'hi sent còmode. Per primera vegada mostra la seva predilecció per la mirada rere bambolines.

Femme qui tire son bas (1894)

Lautrec comença a freqüentar cabarets, cafès cantants i bordells de París. Aquell món torbador fou captat per Lautrec a través d’una aguda percepció del moviment, expressions i efectes de la llum i pels contorns de línies vibrants apreses de les estampes japoneses, les quals el marcarien notablement.

Toulouse Lautrec comença a desenvolupar una tècnica pictòrica en forma de dibuix o esbós, compostos per pinzellades curtes i enèrgiques que estan contingudes per contorns molt pronunciats. L’escena està tallada pels marges del quadre sense donar importància a la coherència o a la connexió significativa de les figures humanes; els personatges fragmentats marginats adquireixen una presència major que al centre, amb la finalitat d’aconseguir un efecte suggestiu el més fort possible. La impressió de moviment s’aconsegueix amb l’excentricitat del tall del quadre.

L’any 1888 té molta importància per ell des del punt de vista artístic, ja que troba el seu estil específic. La suggestió d’una experiència espacial i de moviment integrada en l’elaborada estructura del quadre es potència a favor de l’expressió amb reduccions exagerades i porcions en part deformades respecte les figures de les ballarines; el color ha guanyat lluminositat.

Amb els contorns marcats, les figures se separen del fons clar, mentre que el dibuix interior està realitzat amb ombrejats d’amples pinzellades. Vistes des de a baix, amb la perspectiva típica de l’artista i figures en primer pla, vistes de a prop. D’aquesta manera, assoleix la característica pictòrica d’aplicar, sense base prèvia, les pintures diluïdes amb aiguarràs sobre el llenç o el cartró.[4]

Cartell[modifica | modifica el codi]

Si l'art no és principalment comunicació, sinó creació, llavors els cartells, amb la seva funció prescrita de publicitat i propaganda, serien una forma secundària de l'art. Els cartells han mantingut una curiosa relació amb la pintura en els seus primers cent anys d'existència. Cal destacar que el cartell va aconseguir portar al consumidor mitjà dels moviments artístics del segle XX. Això passa en 1870 quan el cartell acaba de néixer.

En 1866, Jules Chéret (1836-1933) va començar a produir a París cartells litogràfics en color amb la seva pròpia premsa. La litografia no era un procediment nou, llavors ja es podia imprimir fulls a raó de 10.000 per hora. En 1858 Chéret va realitzar el seu primer disseny litogràfic en color: Orphée aux Enfers. La seva veritable aportació a a la història del cartell es va iniciar amb el seu retorn a París després d'una estada de set anys a Anglaterra. La raó per la qual Chéret va arribar a ocupar el primer lloc en la història del cartell va ser perquè ell pensava que els cartells no només eren una bona forma de publicitat, sinó que també eren excel·lents murals. Els seus dissenys, a més de ser obres mestres de l’àmbit publicitari, són magnífiques obres d'art. Gràcies a l'èxit material d'aquesta exhibició pública de l'art, s'ha arribat a dir que els cartells són una galeria d'art al carrer. La gran aportació de Chéret va ser posar la seva indubtable mestria com a dibuixant al servei del llenguatge popular del seu temps. Portar l'art al poble.

Toulouse Lautrec va accentuar l'estil de Chéret, però el va utilitzar per descriure les vides dels habitants dels carrers de París. Mentre els deixebles de Chéret com Georges Meunier o Lucien Lefvrè, representaven els cabarets de Montmartre o escenes domèstiques a la manera de Chéret, l'aportació de Lautrec a l'evolució del cartell va ser un pas més enllà. Dramatitzar la seva pròpia existència personal i utilitzar el cartell com a mitjà per expressar-la. L'element caricaturesc, irònic i satíric, les formes senzilles i llises, la línia decorativa eren artificis que Lautrec podia emprar en un cartell. Lautrec elimina els elements tradicionals de l’obra de Chéret exagerant certs aspectes expressius, latents ja a les obres de Chéret.

Lautrec només va fer 31 cartells durant la seva curta vida de 37 anys. Constitueixen una important aportació a la historia del cartell. La contribució de Lautrec a l’art del segle XX es reflexa indirectament en tots els dissenys de cartells, doncs va ajudar a establir el caràcter directe del cartell com a forma artística.[5]

La Goulue (1891)

Nom: La Goulue (Moulin Rouge)

Autor: Henry  de Tolouse Lautrec

Any: 1891

Mesures: 191 x 117 cm

Material: tinta sobre paper (cartell)

Estil: Post – impressionisme

Ciutat: París

País: França.

Característiques de l’estil pictogràfic: Volen pintar la concepció de la realitat, el home canviant i la naturalesa, el que va marcar aquest canvi va ser la ruptura de l’estil modern amb l’academicisme. Per altra part, representen el moviment de les figures humanes o geomètriques i no volen representar l’estabilitat d’elles. Tenen un altre estil de pinzellada, la qual se li anomena pinzellada solta.

Característiques de l’obra: Respecte als colors utilitzats, es basa en el negre i dos colors càlids, com són el groc i el vermell, tots els personatges de l’obra estan representats a color negre excepte dos, un d’ells que està representat a color gris i la Goulue que està representada  a color, tot i això seguint la norma dels dos colors càlids (groc i el vermell).

Com a distribució, s’observa representada al centre a la Goulue, una de les ballarines més importants de l’època. Tota ella està a color, ja que, aquest cartell patrocina un dels seus espectacles. També apareix representat un home que es creu, és un dels clients més freqüents del local. Respecte les lletres, estan en un to vermellós i sense realçar el contorn (aquest fet suposà una queixa cap a l’artista). La lletra M és la mateixa per a totes i està situada verticalment; al seu costat apareix el nom del local on es representa aquest espectacle, en aquest cas el es Moulin Rouge, i és una repetició de 3 en escala molt petita. Aquesta tècnica de repetició és amb l’objectiu de captar l’atenció.[6]

La amazona en el circo Fernando (1888)

La amazona en el circo Fernando (Do. P 312), 1888 (98 x 161 cm.).

The Art institute of Chicago

Toulouse-Lautrec en aquesta obra, va agafar el moment en què el cavall blanc saltava a través d’un aro cobert de paper mentre un pallasso el mantenia agafat. El que l’ha fet tant especial és per la ruptura dels plans pictòrics tradicionals, que això era una gran innovació de l’impressionisme.

Com es pot apreciar, el mestre de cerimònia és Monsieur Loyal i la model que està sobre el cavall és la seva amant  Suzanne Valadon.

El que va pretendre representar Toulouse-Lautrec és el moviment, però també destacant l’interès per la línia i el dibuix. El cartell estava penjat al Moulin Rouge el dia de la seva inauguració.

El inglés en el Moulin Rouge (1892)

El inglés en el Moulin Rouge. 1892 (86 x 66).  

The Metropolitan Museum, Nova York.

Lautrec va dibuixar aquest cartell ja que estava molt interessat en representar obres sobre la seva vida nocturna i les situacions amb les que es trobava.

En el cartell hi trobem representades tres persones, en destaca una d'elles, en aquest cas Wiliam Tom Warremer, un actor i empresari angles d'uns 32 anys que està flirtejant amb una jove prostituta de luxe de les que es solien trobar al Moulin Rouge i de fons una persona no gaire definida visualment.

Cal destacar la manera en que Lautrec deixa parts del cartró sense pintar com en aquest cas l'imatge de la noia jove de l'esquerra i la persona que hi ha al fons i destaca donant-li més color al protagonista del cartell.

Ambassadeurs. 1892 (255 x 120).  

Ambassadeurs. (1892)

Musée d’Albi

El cartell va ser dissenyat per a anunciar un esdeveniment on actuava el cantant Aristide Bruant al club nocturn d'Ambassadeurs a Paris. Hi podem observar l'imatge del cantant que ocupa tot l'espai per destacar-lo, la combinació de colors foscos per representar-lo i colors vistosos que fa servir Lautrec per destacar les lletres.

Reine de joie (1892)

Reine de joie,1892 (149.5 x 99 cm.)

Aquest cartell era el títol d’una novel·la de l’escriptor Victor Dobrski. Es pot veure com la protagonista de la novel·la fa un petó al financer Olizac, que representa l’estereotip d’un jueu.

El que fa Toulouse-Lautrec és recórrer a la composició de dividir la superfície en dos meitats. a més a més també utilitza la juxtaposició de colors primaris, la importància del dibuix i la línia són inspiració de l’estampa japonesa.

Le petit Trottin (1893)

Le petit Trottin, 1893 (278x189 cm)

 Le petit Trottin va ser una obra creada en l'any 1893, el motiu pel que es va fer va ser per fer propaganda i donar a conèixer a Desiré Dihau  i a Achille Melandri, diferents locals nocturns.

Respecte al color, es tracta de tinta plana amb un cert grau de color pastel per a destacar els elements i les persones protagonistes. Paral·lelament a això, la línia és tancada i molt definida, ressegueix el contorn dels personatges; amb una línia més gruixuda per fer destacar més i amb una més fluixa intensitat perquè no es veies tant.

Le Coiffeur (1893)

Le Coiffeur, 1893 (36x27cm).

Col·lecció privada

 Aquest cartell es va crear per encàrrec per patrocinar una obra de teatre.

Destacant a la protagonista amb el cabell groc per centrar els ulls del espectador en ell, aquesta escena es desenvolupa en la sala de maquillatge.

Divan japonais (1892-93)

Dins aquest, l'element que aporta la profunditat són les cortines del fons, ja que, dóna sensació de verticalitat per la seva.

Divan japonais, 1892-93 (80.8 x 60.8 cm.)

El cartell Divan Japonais és un dels molts cartells que fan referència als cafè-concerts a finals del segle XIX, freqüentats per Toulouse-Lautrec.

El que representa el cartell és mostrar com són les nits a Montmartre. Aquí podem observar com la Jane Avril és una espectadors i no una representant de la funció i que està asseguda al darrera amb Édouard Dujardin, que era un home escriptor que anava molt habitualment als clubs de nit. a la cantonada de dalt a l’esquerra podem observar l’escenari amb el cos de Guilbert que es reconeix perquè porta un guants llargs negres que eren característics d’ella.

Carnot malade, 1893 (236x177 cm).

Musée d'Albi

Aquest cartell és un cas molt peculiar que Tolouse reflectirà pocs cops més. Dins aquest es va voler representar un aconteinxement polític que afectarà a la vida de la població francesa de l'època. Carnot era el president de la República francesa i va caure malalt, Tolouse, en conseqüència, va crear aquest cartell per anunciar-ho a la població francesa.

Es pot apreciar la profunditat del cartell amb la bandera i els coixins del llit que tapen part del cos del president. Respecte el color destaquen el blanc, blau i roig de la bandera francesa i el color verdós per representar la malaltia del president. La línia de l'obra és una línia contundent i forta que vol transmetre serenitat.

Caudieux (1893)

Caudieux. 1893 (114 x 88).

Musée d’Albi

Es tracta d'un cartell publicitari per promocionar l'actuació de Caudieux, un dels cantants més famosos de les nits de Paris, al “Petit Casino”.

Hi podem observar l'imatge del cantant en primer pla, destacat amb colors foscos i ombres, probablement en un dels seus concerts ja que fa un gest enèrgic com ell solia fer.

Cal destacar-hi els efectes de moviment que hi va afegir Lautrec al dibuix en un color blanc, però el que més fa destacar en aquest cas es el rostre del personatge.

Au  pied de l’echafaud. 1893 (73 x 59).

Col·lecció privada

Au  pied de l’echafaud (1893)

Aquest cartell anuncia la publicació de les memòries del sacerdot abbé Faure al diari francès de Le Matin.

En ell hi podem veure representats una fila de soldats a cavall i un presoner que es portat a la guillotina acompanyat pel sacerdot amb una bíblia i un home amb barret de copa.

L'imatge representa una de les trenta-vuit execucions a les quals va assistir el sacerdot.

Hi podem destacar les tres imatges principals que son el presoner, el sacerdot en un segon pla i l'home amb el barret de copa perquè estan representats amb colors més vistosos i en un pla més llunyà trobem als soldats sobre els cavalls en colors foscos i per últim cal destacar la guillotina que en aquest cas està en un color vermell igual que les lletres del nom del diari on son publicades les memòries del sacerdot.

La Modista. 1893 (17 x 10,8).

Museu del Louvre, Paris.

En aquest cartell trobem representada a una noia jove, la model Croquesi-Margouin, que està col·locant barrets que tenen la mateixa forma que el seu cabell ros-vermellenc on la podem observar en una habitació amb una finestra i unes estanteries al fons.

Jane Avril dans les Jardins de Paris (1893)

En aquest cas destaquem la semblança de la forma dels barrets que té la noia a les mans amb la dels seus cabells.

Jane Avril dans les Jardins de Paris, 1893 (128.3 x 94 cm.)

Aquest cartell està inspirat en una de les ballarines més populars de Paris. La ballarina apareix sobre l’escenari i en primer pla trobem el coll d’un violoncel i la mà del músic.

En aquest cartell es pot veure certs aires modernistes, perquè com bé es pot veure, al posar les lletres a la part alta, després amb el terra pot crear una sensació de profunditat i per tant la gent que observa el cartell es fixa molt més amb la ballarina.

L'Artisan Moderne (1894)

L'Artisan Moderne, 1894 (898x634cm.)

Tolouse va rebre un encàrrec d'una tenda de mobles moderns de l’època i va fer un cartell en el honor al seu nom.

Està representat per una noia que, a primera vista, sembla que pertany a la classe alta. Amb això es vol dir que aquest estil de mobles només se’ls podien permetre els d’aquesta classe.

La perspectiva ens l'aporta la cortina de fons, ja que, està fugada. Els colors que destaquen són el groc i el verd, que aporten calidesa i naturalitat al moment.

Babylone d'allemagne (1894)

Babylone d'allemagne, 1894 (150 x 97 cm.)

Aquest cartell va ser dissenyat per patrocinar la segona novel·la de Victor Dobrski.

El que es veu al cartell és l’entrada de Babylone a cavall observat pel guàrdia i una parella de vianants resulta atractiva pels espectadors.

El que ha aconseguit és crear una sensació de moviment i la perfecte representació de les expressions, que són: el domini de l’home, l’admiració de la dona i el respecte de la gent. Els colors són plans i uniformes, recordant a la pintura japonesa.

Confetti (1894)

Confetti, 1894 (57 x 39 cm.)

És d’estil neoimpressionista. Aquest cartell va ser encarregat per la fàbrica de caramels britànica J.E Bella. Va ser encarregat per fer publicitat dels seus productes.

La noia que es pot veure al cartell és Jeanne Grenier. El resultat que va tenir aquest cartell és tenir una de les seves obres més innovadores perquè té una combinació de la importància de la línia i el color, creant un cert aspecte vaporós per la tinta espolvorejada que té.

May Belfort (1894)

May Belfort, 1895 (79’4 x 60’1 cm.)

El verdader nom de la cantant que surt interpretada al cartell era May Egan. Aquest cartell de Toulouse-Lautrec va ser amb motiu de la seva actuació al local “Petit Casino”.

La relació que tenien ells dos era molt bona i molt estreta tot i que May no era molt popular entre els seus amics perquè tenia una personalitat estranya. A més a més la cantant era lesbiana que va tenir relacions amb Jane Avril i Mai Milton, ambdues amigues de Toulouse-Lautrec.

En aquest cartell es pot observar com porta una túnica que en ella era típica, sembilotzant una nena petita perquè tenia una beu suau i a més amés interpretava cansons infantils amb lletres que tenien doble sentit. També es veu com porta un gat negre agafat, que és un animal que l’acompanyava a tot arreu on ella anava, incluides les actuacions.

La figura de la cantan tés molt plana i es pot observar molt bé el carácter japonés que ell posava als seus cartells.

May Milton (1895)

May Milton, 1895 (78’5 x 59’7 cm)

May Milton va encarregar a Toulouse-Lautrec que fes el cartell perquè ella volia retornar als Estats Units a actuar. May era una ballarina i cantant que va arribar a Paris gràcies al ballet. La relació de May i Jane Avril va ser sempre molt estreta. El cartell és una excel·lent mostra de l’avanç de Toulouse-Lautrec, perquè es veu com enllaça el modernisme i afegeix grafies al conjunt de manera acertada, mentre també es veu el dinamisme de colors separats per una línia diagonal. La seguretat de la línia torna a destacar davant la plenitud de tonalitats i colors de cartells.

Floréal, 1895  (41.9 × 32.1 cm)

Aquest cartell de Toulouse-Lautrec està protagonitzat per Jean Richepin I Désiré Dihau, se va server per patrocinar una actuació que feien a Paris.

Es pot veure com l’home agafa a la dona amb el braç queel te a la seva cintura i que s’estan mirant mútuament i a més a més es pot veure una bicicleta que està al fons a l’esquerra.

El que podem observar en aquest cartell és que a diferencia dels altres és en blanc i negre i per tant el que és més important és la línia i el volum.

Troupe de Mlle Églantine (1896)

Troupe de Mlle Églantine, 1896 (61.5 x 77.5 cm.)

Aquest cartell va ser encarregat expressament per la funció que es va fer a Londres.

Va utilitzar una foto de les ballarines de fons on es destaca la línia perquè és un tipus de línia corba que es posa en relació amb el modernisme.

Aquest cartell va ser un èxit a Londres per la seva composició i pels seus colors cridaners i plans.

Paul Sescau Photographe (1896)

Paul Sescau Photographe, 1896 (61 x 80 cm.)

Aquest cartell va ser un regal de Toulouse-Lautrec a Paul Sescau perquè pogués fer la publicitat del seu estudi que estava situat al número 9 de la Place Pigalle.

En primer pla podem veure com una jove posa mentre que el fotògraf s’amaga sota la tela de la seva màquina, apareixent al fons una dona despullada amb mitges negres acompanyada d’un gos.

La plenitud de les tonalitats, el dinamisme de la composició i la línia ocupant el paper de manera determinada era el que feia característic a Henri.

La passagère du 54 (1896)

La passagère du 54, 1896 (30.1 x 58.4 cm.)

L’estiu de 1895, Lautrec es va embarcar en un viatge que anava de Le Havre cap a Bordeaux amb la senyoreta Maurice Guilbert al baixell anomenat Le Chili. Durant el viatge, Henri va descobrir una jove dona al camarot nº 54, que estava a la seva i estava ajuntada amb un colonial oficial de Senegal.

Ell estava fascinat per la seva bellesa i va decidir quedar-se al barco quan aquest va arribar a Bordeaux. No va ser fins a arribar a Lisboa quan el seu amic va aconseguir que Henri tornés al vaixell. Seguidament el van portar a Madrid i Toledo al balneari i el viatge va acabar a finals de l’estiu a prop de Burdeos.

Lautrec va crear aquesta gran impresisó a partir d’una fotografia que va fer a la dona que estava a dalt del barco. La versió posterior de la impressió va ser encarregada per la revista La Plume i va ser utilitzada per l’anunci d’una exposició internacional.

La Vache enrageé (1896)

La Vache enrageé, 1896 (790 x 577)

Aquest cartell serviria per a la publicitat de la revista “La Vache Enragée” la qual el primer numero sortiria publicat l’11 de març de 1986. L’assumpte escollit per Toulouse Lautrec per el cartell té relació amb el títol de la publicació al escollir una vaca rabiosa corrent rere un home atemorit, perseguits a la vegada per un gendarme. Feia al·lusió al les penes que passaven els artistes de la època. L’expressió “Manger  de la vache enragée” que vol referir se a “Morir-se de gana”. La sensació de moviment que produeix el cartell esta relacionada amb el dinamisme del propi cartell. La fermesa de la línia ocupa el lloc destacat de la composició mentre els colors estan aplicats amb tintes planes. Segueix a l’estampa Japonesa i anticipant cartells modernistes.[7]

Elles (1896)

Elles, 1896 (575 x 465)

La dona serà per Lautrec un dels motius més significatius per fer aflorar la seva inspiració. El cartell esà protagonitzat per una dona pèl-roja, les dones pèl-rojes, de nas arromangat i pell blanca eren les favorites de l’artista. La dona està d’esquenes, tocant-se els cabells mentre que en un primer pla contemplem un barret de cop, que indica la companyia masculina que no es visiblement apreciable, ocult possiblement entre els llançols de l’esquerra.[8][9]

Débauche (1896)

Débauche, 1896 (242 x 320)

La litografia original fou titulada “Le Débauche” (El corruptor) i posteriorment va ser utilitzada com la coberta de catàlegs d’Affiches Artistiques. En aquest cas, el corruptor és amic de Lautrec, Maxime Dethomas (1868 - 1928) es mostra pessigant el mugró d’una dona parcialment desvestida.[10]

La Chaine Simpson, 1896 (805 x 1200)

El ciclisme es esport de moda des que Dunlop creés les rodes de goma i que els velòdroms es convertissin en punts de trobada de la societat elegant. En una de les cartes de Lautrec a la seva mare cita “ Tinc dos o tres encàrrecs per a grans companyies de bicicletes, tot va molt bé”.  Per encàrrec d’un constructor, Simpson, Lautrec crea un cartell  per fer publicitat d’unes cadenes noves de bicicleta. Posteriorment, el cartell es acceptat com publicitat per a la filial Parisenca. La proposta es fa en colors grocs, vermells i blaus obscurs que representen al campió Constant Huret, als seus entrenadors en un tàndem i a les dues persones que han encarregat el cartell en el fons.


Au Concert, 1896 (318 x 253).

Art Institute of Chicago

El més petit cartell policromàtic, realitzat per una fàbrica nord-americana de tintes i en el que figuren Émilienne d’Alençon i Gabriel Tapié al Cabaret des Déscadents.[11]

La Gitane, 1899  (912 x 635)

El drama en quatre actes “La Gitane” de J. Richepin fou estrenat al teatre “Antoine” el 22 de gener de 1900. Lautrec es va encarregar del cartell de publicitat, que va escollir com a model a l’actriu Marthe Mellot en primer pla, mentre que al fons posa a un gitano allunyant-se de la protagonista per reforçar el dramatisme de l’obra. Les dues figures se situen davant un fons monocromàtic, reforçant la diagonal que manifesta un moviment amb la capa del gitano. Un cartell en el que ha fet servir tonalitats fredes.

 

Museu[modifica | modifica el codi]

Com a conseqüència del gran èxit de l’artista en la història del cartellisme, pintura i fotografia, l’any 1922 s’inaugurà en el palau de la Berbie[12] les galeries Toulouse-Lautrec. Això fou possible gràcies al llegat dels seus pares de més de 1.000 obres que converteixen en una realitat poder conèixer més profundament i de forma documentada a l’artista mostrant totes les seves etapes.

L’any 2001, es va dur a terme un programa de renovació de l’estància on es crearen nous espais sota el palau. Entre aquests espais trobem un auditori amb capacitat de 156 persones on es projecten pel·lícules dos cops al dia de la vida i obra de Toulouse-Lautrec, una sala d’exposicions temporals d’obres de petita grandària i una sala destinada a realitzar treballs pedagògics per a nins.


Avui dia el museu Toulouse-Lautrec reb visites de més de 160.000 visitants i es considerat un dels millors museus contemporanis de França.

 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tolouse-Lautrec, obra gráfica completa. Editorial Gustavo Gili S.A. Pàgina 14.
  2. Tolouse-Lautrec, obra gráfica completa. Editorial Gustavo Gili S.A. Pàgina 15.
  3. Campàs, Joan. Post-impressionisme, Universitat Oberta de Catalunya.
  4. Toulouse­Lautrec, Grandes maestros de la pintura. Editorial Sol 90 SL.
  5. BARNICOAT,J. Los carteles, su historia y leguaje
  6. J.R. Triadó Tur, M. Pendas García, X. Triadó Subirana, Història de l'art. Editorial Vicens Vives, edició 2009
  7. Arte y Historia
  8. Obra Elles de Toulouse-Lautrec
  9. Tolouse-Lautrec, obra gráfica completa. Editorial Gustavo Gili S.A. Pàgina 148.
  10. Posters y carteles, Toulouse-Lautrec
  11. La chaine Simpson, Toulouse-Lautrec, Obra gráfica completa. Pàgina 165-167.
  12. Au concert, Toulouse-Lautrec. obra gráfica completa. Pàgina 169

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  1. Museu Toulouse-Lautrec
  2. Museu Toulouse-Lautrec

  1. Toulouse-Lautrec obra gràfica completa (en català). Gustavo Gili, p. 14. 
  2. Toulouse-Laurec, obra gràfica completa (en català). Gustavo Gili, p. 15. 
  3. Campàs, Joan. «Universitat Oberta de Catalunya». Apunts sobre el post-impressionisme.
  4. Toulouse-Lautrec, grandes maestros de la pintura. Sol 90. 
  5. Barnicoat, J. Los carteles, su historia y lenguaje (en catellà). 
  6. Pendás, M. Història dde l'art. Vicent Vives. 
  7. «Arte y Historia».
  8. «Arte y Historia».
  9. Toulouse-Lautrec, obra completa. 
  10. «Poster».
  11. Toulouse-Lautrec, obras graficas completas. 
  12. «Mat Museu».