Paul Cézanne

Paul Cézanne (Pau Cesana en occità)
Paul Cézanne l'any 1861
Naixement	19 de gener de 1839 Ais de Provença
Defunció	22 d'octubre de 1906 (als 67 anys)
Art	Pintor
Moviment	Impressionisme i cubisme
Influí	Pablo Picasso
Obra destacada «Vas de flors» (1876), oli sobre tela

Paul Cézanne/Pau Cesana (19 de gener de 1839, Ais de Provença - 22 d'octubre, 1906) va ser un pintor francès que representa l'enllaç entre l'impressionisme i el cubisme.

Vida i obra

Cézanne va néixer a Ais de Provença, on va anar a l'escola. Des de 1859 fins a 1861 va estudiar dret, alhora que continuava amb les seves lliçons de dibuix. Malgrat les objeccions de son pare, va decidir llançar-se a una carrera artística i va marxar a París amb el seu amic Émile Zola el 1861. Poc a poc, el seu pare va anar acceptant son estil de vida i li va anar donant suport. Més tard va rebre una gran herència, amb la qual va poder viure lliure de problemes. A París, va conèixer Camille Pissarro i altres impressionistes.

Cézanne va començar amb la pintura lleugera i airosa dels impressionistes, però poc a poc la va anar solidificant i la va fer mes arquitectònica. En les seves pròpies paraules, "Vull fer de l'Impressionisme quelcom sòlid i durador com l'art als museus". Ordenava estructuralment qualsevol cosa que percebia en formes simples i plans cromàtics per crear la imatge més comunicativa de la matèria estudiada. El seu essencialisme geomètric de les formes va influir en el cubisme, en particular.

Natura Morta amb Cistell de Fruita (1888-90) Barnes Foundation, Merion, Pennsylvania. Oli sobre tela.

Les seves pintures foren a la primera exhibició del Salon des Refusés el 1863, que exposava obres que no havien estat acceptades pel jurat de l'oficial Paris Salon. El Paris Salon refusà les obres de Cézanne cada any des de 1864 fins a 1869.

No va exposar gaire durant la seva vida i va treballar en un aïllament artístic creixent, romanent al sud de França lluny de París. Es va concentrar en uns quants àmbits: natures mortes, estudis de banyadors, i especialment el Mont Sainte-Victoire, del qual va pintar innumerables vistes.

Per als modernistes de principis del segle XX, Cézanne va ser el fundador de la pintura moderna. Henri Matisse l'anomenava "el pare de tots nosaltres".

Cézanne i Zola van tenir desacords, i mai es van reconciliar, a causa de la descripció ficcionada de Cézanne per part de Zola a la novel·la L'Oeuvre (L'Obra, 1886).

El 1906, Cézanne va desmaiar-se mentre pintava a l'aire lliure durant una tempesta. Una setmana més tard, el 22 d'octubre, va morir a causa d'una pneumònia.

El 10 de maig de 1999, la pintura de Cézanne Rideau, cruchon et compotier es va vendre per 60,5 milions de dòlars, aleshores el quart preu més alt mai pagat per una pintura.

Biografia

Estada a París

Es va inscriure a l'Acadèmia Suïssa (Académie Suisse), una acadèmia privada on treballava amb models al natural, i en la qual no hi havia exàmens ni lliçons, tot això per preparar l'examen d'ingrés a l'École des Beaux-Arts. Al Museu del Louvre va descobrir l'obra de Caravaggio i Velázquez, el que va marcar profundament la seva evolució artística. Quan van rebutjar la seva candidatura a l'École des Beaux-Arts, va tornar a Aix i va acceptar una ocupació al banc del seu pare. No obstant això, el 1862 va decidir tornar a París per consagrar definitivament a la pintura, passant-li el seu pare una pensió de 125 francs. Va reprendre la seva amistat amb Zola i va continuar els seus estudis a l'Acadèmia Suïssa, on va conèixer a Guillaumin i a Camille Pissarro, pintor major que ell, tot i que poc reconegut, que vivia amb la seva nombrosa família en una zona rural a les afores de París. Cézanne es va sentir immediatament atret pels elements més radicals del món artístic parisenc. Admirava sobretot al pintor romàntic Eugène Delacroix i, entre els artistes més joves, a Gustave Courbet ia Édouard Manet, que exposaven obres d'estil i temes xocants per als seus contemporanis. La polèmica entre l'art oficial i els nous pintors va portar a la creació, el 1863, del Salon des Refusés on es mostraven obres no acceptades pel jurat oficial del Saló de París. El Saló oficial, per la seva banda, va rebutjar totes les obres que va presentar des de 1864 fins a 1869. El 1864 va passar l'estiu a Aix-en-Provence, és el mateix any en què se celebra una mostra de l'obra de Delacroix, el que permet a Cézanne conèixer la seva pintura en profunditat. 1869 és l'any en què coneix a la model Marie-Hortense Fiquet. El 1870 el Saló va rebutjar el seu Retrat d'Achille Emperaire, per entendre que era inacceptable en no respectar la perspectiva ni la correcció anatòmica, jutjant-ho «al límit del grotesc».

Quan va esclatar la Guerra Franco-prusiana al juliol de 1870, Cézanne i Hortense van deixar París per anar a L'Estaque, prop de Marsella, evitant així l'allistament. Va ser declarat pròfug al gener de 1871, però la guerra va acabar al febrer i la parella va tornar a París a l'estiu. El gener de l'any següent, 1872, van tenir al seu fill Paul a París. Es van traslladar llavors a Auvers-sud-Oise, on va viure a casa del Dr Gachet. La mare de Cézanne va saber dels esdeveniments familiars, però no el seu pare, a qui no se li va esmentar l'existència d'Hortense per por d'incórrer en la seva ira. A Auvers aprofundeix la seva amistat amb Pissarro, que vivia a Pontoise. Inicialment, era la relació d'un mestre amb el seu alumne, amb Pissarro exercint una influència formativa sobre l'artista més jove. Durant molt de temps, Cézanne es va descriure a si mateix com l'alumne de Pissarro, referint-se a ell com «Déu Pare» i dient «Tots nosaltres provenim de Pissarro» .2 Sota la tutela de Pissarro, en el curt període comprès entre 1872 i 1873, Cézanne va passar dels tons foscos als colors brillants i va començar a concentrar-se en escenes de la vida rural. Al llarg de la següent dècada, les seves excursions per pintar paisatges junts, del natural, en Louveciennes i Pontoise, van portar a una relació de treball en col·laboració entre iguals. Una moderna Olimpia, h. 1873-74, obra de Cézanne presentada a la primera mostra impressionista.

Deixant a Hortense a la regió de Marsella, Cézanne es movia entre París i Provença. Gràcies a Pissarro, va conèixer el "oncle" Tanguy a París l'any 1873. Es tractava d'un comerciant de colors que acceptava quadres com a pagament dels materials que venia als pintors. Encara semblava tenir menys domini de la tècnica que els altres impressionistes, Cézanne va ser acceptat dins del grup. Va exposar en la primera mostra impressionista celebrada en l'estudi del fotògraf Nedar en 1874: es van exposar Una moderna Olimpia, Paisatge d'Auvers-sud-Oise i La casa del penjat. Aquestes obres van ser objecte de burles, però la tercera va arribar a vendre (ara al Museu d'Orsay de París). La casa de violació (1872-1873).

El 1875, va cridar l'atenció del col·leccionista Victor Chocquet, els encàrrecs li van proporcionar una mica d'alleujament financer. Va passar l'estiu de 1876 a L'Estaque, el que li va donar l'oportunitat de pintar dos marines. No va intervenir en la segona mostra impressionista, però sí en la tercera (1877) celebrada al carrer Pelletier, amb setze obres, entre aquarel·les, bodegons, paisatges, un quadre de banyistes i un retrat del col·leccionista Chocquet. L'èxit comercial dels impressionistes era ja limitat de per si i, dins d'aquest grup, les obres de Cézanne van tenir l'acollida més desfavorable. Les seves pintures provocaven hilaritat, indignació i sarcasme. El crític Louis Leroy va dir del retrat de Chocquet: «Aquest cap que sembla tan peculiar, amb el color d'una bota vella, impressionaria a [una dona embarassada] i provocaria la febre groga en el fruit del seu ventre abans de la seva entrada al món ».3 Cézanne no va tornar a exposar amb el grup. Provença

Cézanne va passar l'any 1878 en el Migdia francès, amb Hortense i el seu fill. Al març, el seu pare va descobrir l'assumpte de Hortense i va amenaçar amb trencar amb ell financerament però, al setembre, va decidir pujar l'assignació a 400 francs. En 1879-80 va passar part de l'hivern a Melun, aprofitant per pintar el paisatge cobert de neu. Entre les obres mestres d'aquest període està la vista del Pont de Maincy. L'agost de 1880 va marxar a casa de Zola en Médan, a la vora del Sena on va conèixer a Huysmans, va aprofitar per pintar a l'aire lliure. El seu pare, a causa de la vida que porta, va deixar d'enviar ajuda. El maig de 1881, va conèixer a Gauguin a la casa de Pissarro a Pontoise, l'octubre va tornar a Aix, on el seu pare Louis-Auguste li va fer un estudi en Jas de Bouffan. Estava a la planta superior i se li va proporcionar una gran finestra, que permetia l'entrada de la llum del nord però interrompent la línia dels ràfecs, la qual cosa encara s'aprecia. La família Cézanne va fixar definitivament la seva residència a L'Estaque, ia partir de llavors només en rares ocasions va abandonar Provença. El trasllat reflecteix una nova independència respecte als impressionistes, centrats a París, i la preferència del pintor pel sud, la seva terra natal.

A l'Estaque va rebre la visita de Renoir (1882), qui va quedar impressionat amb la bellesa del paisatge. Aquest any va ser l'única vegada que va poder exposar al Saló de París, gràcies a la intervenció del seu amic i artista Antoine Guillemet, Retrat de Louis-Auguste Cézanne, pare de l'artista, llegint 'l'évènement, 1866 (National Gallery, Washington ) .4 Escàs és el reconeixement que obté per la crítica oficial. En aquells dies, va deixar de treballar en estreta relació amb Pissarro. Havia conegut al pintor Monticelli a Marsella en els anys 1860, i entre 1878 i 1884 els dos artistes sovint van pintar paisatges junts, recorrent en una ocasió durant un mes el camp d'Aix. El 1883 va morir Manet, notícia que va afectar a Cézanne. Al desembre es van reunir amb ell a L'Estaque Monet i Renoir.

L'any 1886 va ser crucial: es va casar amb Hortense i, a l'octubre, va morir el seu pare. Li va deixar en herència la finca que havia adquirit el 1859. Cézanne tenia 47 anys d'edat i per fi va aconseguir la independència econòmica, gràcies a la gran herència que va rebre, 5 encara que va seguir mantenint l'aïllament social. És l'any de la seva ruptura amb Émile Zola, després que aquest li usés, en gran mesura, com a model per a l'artista fracassat i tràgic Claude Lantier, en L'obra. Cézanne va sentir que la novel·la era indecorosa i una traïció per part del seu amic de la infància, de manera que van trencar la seva amistat i no van tornar a veure.

Per a l'any 1888 la família estava en l'anterior mansió, Jas de Bouffan, un sòlid edifici i terrenys amb edificacions annexes. Actualment és propietat de la ciutat, encara que amb menys terreny, i està oberta al públic de manera limitada. El 1889 mostra La casa del penjat en l'Exposició Universal. A l'any següent, exposa a Brussel·les amb els XX, un grup de pintors molt actius. Tanmateix, el seu període idíl·lic en Jas de Bouffan va ser només temporal. Des de 1890 fins a la seva mort, es van succeir esdeveniments pertorbadors que li van fer aïllar més, dedicant-se en exclusiva a la pintura. Entre 1887 i 1893, només rep la visita d'uns pocs iniciats, com els marxants d'art J. Tanguy i Ambroise Vollard.

Els problemes van començar amb el començament de la diabetis el 1890, desestabilitzant la seva personalitat fins al punt que les relacions amb altres van quedar de nou afectades. Va viatjar a Suïssa, amb Hortense i el seu fill, potser esperant restaurar la seva relació. Cézanne, però, va tornar a viure a Provença; Hortense i Paul el jove, a París. Les necessitats financeres van obligar a Hortense a tornar a Provença però en habitatges separades. Cézanne es va traslladar amb la seva mare i la seva germana. Bodegó amb cortina (1895) il·lustra la creixent tendència de Cézanne cap a la compressió tersa de formes i tensió dinàmica entre figures geomètriques. Botella, garrafa, gerro i llimones (1902-1906) Paul Cézanne. Museu Thyssen-Bornemisza

El 1891 va tornar al catolicisme, encara que les imatges religioses van ser escasses en la seva obra tardana. Cézanne sostenia que «Quan jutjo l'art, agafo el meu quadre i ho poso al costat d'un objecte obra de Déu com un arbre o una flor. Si desentona, no és art ».6

El 1895 es va celebrar la seva primera exposició individual, organitzada per Vollard, amb 100 llenços. Aquest marxant va promocionar l'obra de Cézanne amb gran èxit durant els anys següents, aconseguint que pugés la seva cotització, com es comprova al veure el preu de les vendes Duret i Tanguy (1894) 7 i la venda Chocquet de 1899.8

El 1897 va morir la seva mare, la qual cosa li va permetre reconciliar-se amb la seva dona. Va vendre Jas de Bouffan i va llogar un lloc en Rue Boulegon, on va construir un estudi. També va llogar una habitació en el Château Noir, prop d'Aix, on es prepara un petit estudi. Va passar una temporada a Le Tholonet, al vessant de la muntanya Sainte-Victoire, fent d'ella objecte de la seva pintura, el mateix que la pedrera de Bibémus.

Les seves pintures es van fer ben conegudes i buscades i va obtenir el respecte d'una nova generació de pintors. Malgrat el creixent reconeixement públic i èxit financer, Cézanne va preferir treballar en l'aïllament artístic, normalment pintant a Provença. El 1900 tres dels seus llenços s'inclouen en l'Exposició Universal i tretze en una exposició organitzada per Paul Cassirer a Berlín, ocasió en la qual el poeta Rainer Maria Rilke va veure la seva obra per primera vegada. El 1901 exposa al Saló dels Independents. Aquest mateix any, Maurice Denis presenta el seu Homenatge a Cézanne, quadre en el qual es pot veure a un grup d'artistes (Redon, Vuillard, Bonnard i Denis) al voltant d'un bodegó pintat per Cézanne i que havia estat propietat de Gauguin.1

La relació entre Cézanne i la seva dona va seguir sent tormentosa. Necessitava un lloc on estar tot sol. El 1901 va comprar una mica de terra al llarg del Chemin des Lauves («Camí de Lauves»), una carretera aïllada al turó de Lauves, i va encarregar que li fessin allí un estudi (el atelier, actualment obert al públic), on encara es pot veure l'atrezzo de les seves obres, tal com les va deixar. Des d'allà es veu la muntanya Sainte-Victoire. Allà va pintar fins a la seva mort. Mentrestant, el 1902, va fer un esborrany de testament excloent a la seva esposa de la seva herència i deixant-ho tot al seu fill. Aparentment la relació estava de nou trencada, es diu que ella va cremar els records de la seva mare.

El 1903 culmina el reconeixement de la seva obra, apareixent en diverses exposicions. Així, el Saló de Tardor exposa 33 llenços seus. També s'inclouen obres de Cézanne en la Secessió vienesa i en la de Berlín.

Émile Bernard, que ja el 1892 havia dedicat un article a Cézanne, va estar treballant amb ell durant tot un mes en 1904.9 Aquest mateix any, el Saló de Tardor li va dedicar tota una sala, amb 30 quadres i dos dibuixos. El 1905 Vollard va presentar les aquarel·les de Cézanne. Era ja un pintor de prestigi. Es succeïen exposicions retrospectives. Molts pintors joves van viatjar fins Ais de Provença per veure'l treballar i demanar-li consell durant els últims anys de la seva vida. No obstant això, tant el seu estil com les seves teories continuen sent misterioses i críptiques; per a uns era un pintor primitiu ingenu i per a altres un complicat mestre en els procediments tècnics. Mort de Cézanne

Un dia, Cézanne es va veure atrapat per una tempesta mentre treballava al campo.10 Només després d'haver treballat durant dues hores sota el xàfec va decidir tornar a casa, però en el camí es va desmaiar. El va portar a casa un conductor que pasaba.10 seva majordoma li va fregar els braços i les cames per restaurar la circulació, com a resultat, va recuperar la consciencia.10 L'endemà, pretenia seguir treballant, però més tard es va desmaiar; el model va demanar ajuda, li van ficar al llit, en Lauves, d'on no va tornar a salir.10 Va morir uns pocs dies després, el 22 d'octubre de 1906.10 Va morir de pneumònia i va ser enterrat a l'antic cementiri a la seva estimada ciutat natal d'Aix- en-Provence.11

Després de la seva mort, el seu estudi en Aix es va convertir en un monument, Atelier Paul Cézanne, o els Lauves.

Estil

Cézanne va intentar aconseguir una síntesi ideal de la representació naturalista, l'expressió personal i l'ordre pictòric. Igual que Zola amb el realisme literari, Cézanne va manifestar un interès progressiu en la representació de la vida contemporània, pintant el món tal com es presentava davant els seus ulls, sense preocupar-se de idealitzacions temàtiques o afectació en l'estil. Va lluitar per desenvolupar una observació autèntica del món visible a través del mètode més exacte de representar en pintura que podia trobar. Amb aquesta finalitat, ordenava estructuralment tot el que veia en formes simples i plans de color. La seva afirmació «Vull fer de l'impressionisme alguna cosa sòlid i perdurable com l'art dels museus», 12 subratlla el seu desig d'unir l'observació de la naturalesa amb la permanència de la composició clàssica. Això queda en evidència igualment amb la seva pretensió de «reviure a Poussin del natural» (Vivifier Poussin sud nature) .13 La muntanya Sainte-Victoire, 1905.

Són molt característiques i fàcilment recognoscibles les seves pinzellades, sovint repetitives, sensibles i exploratòries. Aquestes petites pinzellades i plans de color es conjugaven per formar camps complexos, expressant al mateix temps les sensacions de l'ull que observa i una abstracció de la naturalesa observada.

Cézanne es va esforçar per comprendre i reflectir la complexitat de la percepció visual humana. Volia oferir una visió autèntica de la realitat, i per això observa els objectes des de diferents punts de vista, el que el porta a representar-des de perspectives diferents simultàniament. L'obra de maduresa de Cézanne mostra el desenvolupament d'un estil de pintura solificado, gairebé arquitectònic. La intensitat dels seus colors, unida al aparent rigor de l'estructura compositiva, indiquen que, tot i la freqüent desesperació del propi artista, havia sintetitzat els elements bàsics de representació i expressivitat de la pintura d'una manera molt personal.

Estava interessat en la simplificació de les formes que ocorrien naturalment als seus essència geomètrica:

«	Tot en la naturalesa es modela segons l'esfera, el con, el cilindre. Cal aprendre a pintar sobre la base d'aquestes figures simples, després es podrà fer tot el que es vulgui.	»
— Cézanne, 1904

Per exemple, un tronc d'arbre pot concebre com un cilindre, un cap humà com una esfera. A més, l'atenció concentrada amb la qual havia registrat les seves observacions de la naturalesa van donar com a resultat una profunda exploració de la visió binocular, que resulta de dues percepcions visuals simultànies i lleugerament diferents, i ens proporciona una percepció de la profunditat i un coneixement complex de les relacions espacials. Veiem dos punts de vista simultàniament; Cézanne va emprar aquest aspecte de la percepció visual en la seva pintura en graus diferents. L'observació d'aquest fet, juntament amb el desig de Cézanne de capturar la veritat de la seva pròpia percepció, sovint el va portar a presentar els perfils de formes per a la vegada intentar mostrar els punts de vista distintivament diferents de tant l'ull esquerre com el dret.

Períodes

S'han descrit diversos períodes en la vida i obra de Cézanne.14

El període fosc, París, 1861-1870

Es tracta d'un període caracteritzat per colors foscos i un intens ús del negre, amb pigments espessos, molt empastat. La seva obra difereix granment dels seus anteriors aquarel·les i esbossos de l'École Spéciale de dessin d'Aix-en-Provence el 1859, o de les seves obres posteriors. Sovint s'usen per a aquestes obres els termes antisocial o violent, o també eròtiques o macabras.15 seva temàtica és la figura en el paisatge i comprèn moltes pintures de grups de figures grans i pesades en el paisatge, pintades imaginativament. A aquest període pertanyen: L'assassinat, h. 1870.

• El pare de l'artista (1866), National Gallery de Londres.
• Còpia per Cézanne en el museu del Louvre de Menjar a casa de Simó de Veronés 1860-1870
• Pans i ous (1865), Museu d'Art de Cincinnati.
• Retrat de l'oncle Dominique (1866), Museu Metropolità d'Art, Nova York.
• El rapte (1867), Museu Fitzwilliam, Cambridge.
• Retrat d'Achille Emperaire (1867-1868), Museu d'Orsay, París.
• L'orgia (1867-1872), col·lecció particular.
• Rellotge de marbre negre (1869-1870), col·lecció particular.
• Pastoral (1870), M. de Orsay, París.
• L'assassinat (h. 1870), Walker Art Gallery, Liverpool.

Període impressionista, Provença i París, 1870-1878

Quan Cézanne va marxar a L'Estaque en 1870, va canviar els seus temes per dedicar principalment al paisatge. En instal·lar el 1872, a Auvers (Val-d'Oise), va començar la seva estreta relació de treball amb Pissarro, que vivia a la propera Pontoise. Juntament amb Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir i uns pocs pintors més, Pissarro havia desenvolupat un estil per treballar a l'aire lliure (en plein air) de forma ràpida ia escala reduïda, que consistia a utilitzar petits tocs de colors purs, sense recórrer a esbossos preliminars ni dibuixos. Pretenien atrapar d'aquesta manera els efectes lumínics fugaços així com la seva interpretació visual, també efímera, de la naturalesa. Sota la influència de Pissarro, Cézanne va començar a abandonar les normes acadèmiques i la paleta ombrívola i fortament empastada que li caracteritzava. Els seus llenços es van fer molt més brillants, amb colors clars, triant els colors primaris i els seus complementaris, a més de forçar-lo a observar atentament la realitat. El seu tema favorit són paisatges. Va treballar a partir de l'observació directa i gradualment va desenvolupar un estil de pintura aeri i lleuger. Vista de Auvers (h. 1873).

• La casa del penjat, 1872-73, M. d'Orsay, París.
• Vista de Auvers, h. 1873, Art Institute of Chicago.
• Una moderna Olimpia, 1873-74, M. d'Orsay, París.
• Banyistes, 1874-1875, Museu Metropolità d'Art, Nova York.
• Senyora Cézanne en la butaca vermella, 1877, Museu de Belles Arts (Boston).
• Naturalesa morta de la sopera h. 1877, M. de Orsay, París.
• Naturalesa morta del gerro i de les fruites, h. 1877, M. Metropolità d'Art, Nova York.

Període de maduresa, Provença, 1878-1890

El pont de Maincy, 1879-1880.

Quan Cézanne va fixar la seva residència definitivament a Provença, a principis dels anys 1880, es va independitzar dels impressionistes, centrats a París, i va demostrar la seva preferència pel sud, el seu país natal i el seu paisatge. L'aïllament i la concentració, així com la singularitat de la seva recerca, podrien assenyalar com els responsables de la increïble evolució que va sofrir el seu estil durant les dècades de 1880 i 1890. El germà d'Hortense tenia una casa des de la qual es veia la muntanya Sainte-Victoire en Estaque. Una sèrie de pintures d'aquesta muntanya de 1880-1883 i altres de Gardanne de 1885-1888, de vegades són conegudes com el «Període constructiu». De 1888 a 1890 es va interessar per la figura humana, pintant una sèrie de quadres amb personatges de la Comèdia de l'art, passant, a partir de 1890, a una altra sèrie sobre Jugadors de cartes, possiblement inspirat per l'obra sobre el mateix tema de Louis Li Nain.

• El pont de Maincy (1879-1880), M. de Orsay, París.
• Tres banyistes (1879-1882), Museu del Petit Palais, París.
• Roques a L'Estaque (1882-1885), Museu d'Art de São Paulo.
• La muntanya de Sainte Victoire (1885-1887), del Ministeri d'Metropolità d'Art, Nova York.
• Vista del poble de Gardanne (1886), Barnes Foundation, Merion.
• Dimarts de Carnaval (1888), Museu Pushkin, Moscou.
• Arlequí (1889-1890), Galeria Nacional d'Art (Washington).

Període final, Provença, 1890-1905

Els jugadors de cartes (1892). 4 ª versió del mateix tema. Bodegó amb pomes i taronges, 1895-1900. Les grans banyistes, 1906, Philadelphia Museum of Art: el triomf de l'equilibri geomètric i l'estabilitat a la manera de Poussin.

El 1895 va fer una visita germinal a les pedreres de Bibémus i va ascendir la muntanya Sainte-Victoire. El paisatge laberíntic de les pedreres van haver impressionar particularment, doncs va llogar una cabana allà el 1897. Es creu que aquestes formes van inspirar l'estil cubista en embrió. Cézanne es va concentrar en uns pocs gèneres, en què era hàbil per igual: bodegons, retrats (i autoretrats), paisatges i estudis de banyistes (nus en el paisatge). Respecte a l'últim, Cézanne es va veure obligat a dibuixar a partir de la seva imaginació, a causa de la manca de models nus disponibles. Com els seus paisatges, els seus retrats es pintaven a partir del que era familiar, de manera que no només la seva dona i fill, sinó també camperols locals, nens, i el seu marxant, van servir de models.

Cézanne va continuar pintant directament del natural amb brillant colorit de tipus impressionista, però va ser simplificant de manera gradual l'aplicació de la pintura fins al punt que semblava aconseguir expressar el volum amb només unes quantes pinzellades de color juxtaposades. Més endavant els experts arribarien a afirmar que Cézanne havia descobert una manera de representar tant la llum com les formes de la naturalesa simplement mitjançant el color. Semblava reintroduir una estructura formal que els impressionistes havien abandonat, sense sacrificar per això la sensació i vivacitat lumínica aconseguida per ells. El mateix Cézanne parlava de modular el color en lloc de modelar el clarobscur de la pintura tradicional. Amb això es referia al fet que suplantava les convencions artificials de representació (modelar) per un sistema més expressiu (modular) que es trobava encara més pròxim a la naturalesa o, com deia el propi artista, "paral·lel a la naturalesa". Per Cézanne la solució a tots els problemes tècnics del impressionisme radicava en utilitzar el color d'una manera més ordenat i expressiu que el dels seus companys impressionistes.

Cézanne considerava que mai arribava a assolir plenament el seu objectiu, pel que va deixar la major part de les seves obres sense acabar i va destruir moltes altres. Es lamentava del seu fracàs a l'hora de representar la figura humana i, efectivament, les grans obres amb figures humanes dels seus últims anys revelen unes distorsions curioses que semblen dictades pel rigor del sistema de modulació cromàtica que ell mateix va imposar sobre les seves pròpies representacions . Exemple d'això són tota la sèrie de pintures dedicades al tema dels i les banyistes.

• Els jugadors de cartes (Les Joueurs de cartes) (5 versions entre 1890 i 1895), M. de Orsay, París.
• Dona amb cafetera (La Femme à la cafetière) (h. 1890-1895), M. de Orsay, París.
• Natura morta amb pomes i taronges (h. 1895-1900), M. de Orsay, París.
• Bodegó amb cebes (h. 1895-1900), M. de Orsay, París
• La muntanya de Sainte-Victoire, vista des Bibémus (h. 1898-1900), Museu d'Art de Baltimore.
• Les grans banyistes (1904-1906), National Gallery, Londres.
• La Montagne Sainte-Victoire et le Château Noir, (1904-1906).
• Camperol assegut, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
• Les grans banyistes (1906), Philadelphia Museum of Art, Filadèlfia.

Llegat

Es pot dir que Cézanne crea el pont entre l'impressionisme del segle XIX i el nou estil de principis del segle XX, el cubisme.

Durant molts anys l'obra de Cézanne només va ser coneguda pels seus antics col·legues impressionistes i per uns quants artistes joves radicals de la línia del postimpressionisme, entre els quals s'incloïen Vincent van Gogh i Paul Gauguin. Aquesta generació posterior va acceptar pràcticament totes les rareses de Cézanne.

La retrospectiva de Cézanne de 1907 al Saló de Tardor impactar molt la direcció que va prendre l'avantguarda parisenca, donant crèdit a la seva posició com un dels artistes més influents del segle XIX i l'adveniment del Cubisme. Van ser les exploracions de Cézanne de simplificació geomètrica i fenòmens òptics les que van inspirar Picasso, Braque, Gris, i altres per experimentar amb múltiples visions encara més complexes del mateix tema, i, amb el temps, a la fractura de la forma. Hi ha una frase, atribuïda tant Matisse com a Picasso, segons la qual «Cézanne és el pare de tots nosaltres». Matisse admirava la seva utilització del color i Picasso va desenvolupar l'estructura de la composició plana de Cézanne per crear l'estil cubista.

Un dels quadres de la seva sèrie Els jugadors de cartes es va convertir el 2012 en l'obra d'art venuda públicament per més diners, al comprar la família reial quatarí per més de 250 milions de dòlars.

Vegeu també

• Els jugadors de cartes

Enllaços externs

• Cézanne al WebMuseum
• L'assassinat c. 1867
• Paul Cézanne