Édouard Manet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Édouard Manet

Édouard Manet
Naixement 23 de gener de 1832
Málaga
Defunció 30 d'abril de 1883
París, França
Nacionalitat Francès
Art Pintura
Moviment impressionisme
Obres destacades El dinar campestre (1863)

Édouard Manet (23 de gener de 1832 - 30 d'abril de 1883) fou un cèlebre pintor francès, un dels iniciadors de l'Impressionisme.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Nascut en el si d'una família tradicional, Manet va deixar aviat la carrera naval per dedicar-se a la pintura. La seva carrera artística va començar cap a 1850 en l'estudi de Thomas Couture, on va estar durant gairebé sis anys i, al mateix temps, va poder copiar en el Louvre quadres de Tiziano, Rembrandt, Velázquez, Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, entre d'altres.

De Couture va aprendre que per a ser un gran mestre cal escoltar els ensenyaments dels quals ho han estat en el passat, per exemple, però, per desgràcia, el professor era un antirrealista fanàtic i convençut. Enfurit per les mofes que Manet feia pel que fa al Premi de Roma, Couture li va dir que mai arribaria a ser altra cosa que el Théodore Rousseau de la seva època.

Després d'això, Manet va fer la seva pròpia síntesi personal de la història de la pintura i del que podia aprendre veient gravats japonesos. I és que el pintor va ser sempre un estrany eclèctic. En aquest sentit, de jove, sense arribar a considerar-se un innovador, Manet tractava de fer coses noves: buscava crear un tipus lliure de composició que estaria, no obstant això, tan hermèticament organitzada en la seva superfície com els quadres de Velázquez.

Viatges per Europa[modifica | modifica el codi]

Entre 1853 i 1856 Manet es va dedicar a viatjar per Itàlia, els Països Baixos, Alemanya i Àustria, copiant als grans mestres.

El 1859 va presentar per primera vegada al Saló el seu Bevedor d'absenta, un quadre que permetia sense problemes endevinar la seva adoració per Frans Hals, però que va provocar una turbulenta reacció entre el públic i en el jurat, inexplicable sens dubte per a un Manet que durant tota la seva vida l'única cosa que va buscar va ser l'èxit dintre de la respectabilitat.

En els anys seixanta, no obstant això, la seva pintura de tema espanyol, tan de moda en aquells dies a França, va ser acollida bastant bé i el 1861 el Saló accepta per primera vegada un quadre seu, el Guitarrista espanyol.

El dinar campestre[modifica | modifica el codi]

El dinar campestre, pintat en 1862.
Festa Campestre, de Giorgione, obra on es va inspirar Manet per fer el seu Dinar campestre.

En realitat, Manet mai va ser un impressionista en el sentit estricte de la paraula. Per exemple, mai va exposar amb el grup i mai va deixar d'acudir als Salons oficials, encara que el rebutgessin. Els seus objectius no eren compatibles amb els dels impressionistes, per molt que es respectessin mútuament.

El to general de l'obra de Manet no és el d'un pintor radical del camp únicament preocupat pel món visual. Ell és un cavaller que s'ajusta al concepte vuitcentista de dandi: un observador distant, refinat, que contempla des d'una elegant distància l'espectacle que l'envolta.

Des d'aquest punt de vista, Manet conclou el qual serà, sens dubte, un dels seus quadres més escandalosos, rebutjat en el Saló de París de 1863 i exposat al Saló dels Rebutjats, El dinar campestre. El repte plantejava una realitat contemporània, els banyistes del Sena, i l'escena estava reformulada en el llenguatge dels vells mestres (el quadre està clarament inspirat en la Festa campestre de Giorgione), competint amb ells i, al mateix temps, subratllant les diferències.

Les escenes amb el tema de l'oci en el camp estaven ja molt arrelades en l'art occidental i abundaven tant en les il·lustracions populars com en l'art acadèmic, però el quadre de Manet pertany a un ordre distint, desconcertant per l'evident immediatesa amb que s'enfronta a l'espectador.

Aquest quadre va obtenir la repulsa unànime del públic i la crítica. Només el van acceptar i comprendre els seus companys, els joves pintors del moment. El que va escandalitzar no va ser el nu en si, sinó la manera de presentació amb vestimentes modernes i un cos femení vulgar, lluny de la perfecció.

Els crítics d'avui en dia diuen que amb aquesta actitud es va fer evident la hipocresia moral de l'època. El crític tradicionalista Ernest Chesneau (que anys després seria el major entusiasta de l'obra de Manet) va escriure el següent:

« "El senyor Manet tindrà talent el dia que aprengui dibuix i perspectiva; tindrà gust el dia que renunciï als temes que escull amb la intenció de l'escàndol... No podem considerar com una obra perfectament casta l'asseure en el bosc, envoltada d'estudiants amb boina i vestit, una jove vestida solament amb l'ombra de les fulles... El senyor Manet vulgues arribar a la celebritat sorprenent als burgesos."[1] »

No obstant això, malgrat l'aparent unitat del grup, cada figura és una entitat separada, esbalaïx en la seva pròpia actitud o meditació, de manera que cap tipus de connexió narrativa pot explicar el conjunt. I aquesta sensació de ruptura fa que el quadre sembli desintegrar-se en una espècie de collage de parts independents que només per un instant s'agrupen gràcies a la seva semblança, prestat, amb l'ordre renaixentista.

Olympia[modifica | modifica el codi]

Olympia, de Manet, 1863
Venus d'Urbino, de Ticià.

Però més escandalosa encara va ser Olympia, pintada el 1863 però no presentada al Saló fins a 1865, on també va ser rebutjada.

Entre les raons per les quals aquest quadre va resultar xocant no són les menys importants el fet no només que és una clara paròdia d'una obra renaixentista (La Venus d'Urbino de Ticià), sinó també una flagrant descripció dels hàbits sexuals moderns. Manet substituïx en ell a una deessa veneciana de l'amor i la bellesa per una refinada prostituta parisenca. Però el que realment va desconcertar als crítics de l'època és que Manet no la sentimentalitza ni la idealitza, i Olimpia no sembla ni avergonyida ni insatisfeta amb el seu treball. No és una figura exòtica o pintoresca. És una dona de carn i os, presentada amb una il·luminació enlluernadora i frontal, sobre la qual el pintor mostra un pertorbador distanciament que no li permet moralitzar sobre ella.

Ambdues obres van entusiasmar als pintors més joves pel que suposaven d'observació directa de la vida contemporània, per la seva naturalitat i per la seva emancipació tècnica, i Manet es va convertir així, gairebé sense voler-lo, en el personatge principal del grup que es reunia en el Cafè Guerbois, el bressol del Impressionisme. El 1867, cap a l'època de la Segona Exposició Universal a París, Manet, molt descoratjat per la seva mala rebuda en el Saló oficial, va decidir seguir l'exemple de Courbet uns anys abans i va disposar, amb els seus propis diners, un pavelló on va presentar prop de cinquanta obres sense, per descomptat, cap èxit públic.

És molt probable que el seu amic Zola l'ajudés en el pròleg del catàleg perquè, de fet, per a la seva pintura durant tota la dècada de 1860, Manet va contar amb el suport escrit de Zola des del seu lloc de crític d'art per a la revista setmanal L'Evenement. Sota aquestes circumstàncies Manet va pintar un retrat d'ell en 1867-68, alhora estrany i programàtic.

Cap pintor del grup impressionista ha estat tan discutit com Manet. Per a alguns, va ser el pintor més pur que hi ha hagut mai, indiferent davant els objectes que pintava, tret d'excuses neutres per a situar un contrast de línies i ombres. Per a d'altres, va construir simbòlics criptogrames en els quals tot pot ser desxifrat segons una clau secreta, però intel·ligible. Per a alguns, Manet va ser el primer pintor genuïnament modern, que va alliberar a l'art de les seves mimètiques tasques. Per a d'altres, va ser l'últim gran pintor dels vells mestres, massa arrelat en una multitud de referències històric-artístiques.

Alguns creuen encara que va ser un pintor de tècnica deficient, completament incapaç d'aconseguir una coherència espacial o compositiva. Uns altres pensen que van ser precisament aquests "defectes" els quals van constituir la seva deliberada contribució a les dràstiques i enormement fructíferes transformacions que va introduir en l'estructura pictòrica.

Algunes obres destacades[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Édouard Manet